---

---

Opinió

Continuant l'enumeració o record de persones i noms que han tingut presència diversa en la vida diària de la nostra ciutat, que com he dit repetides vegades no estableixo cap mena de jerarquia, des dels artistes que tinguérem, els empresaris, grans, mitjans o petits, o els que ocuparen càrrecs socials o polítics, també he volgut i vull tenir presents els qui treballaven per als altres. Tot és per Tàrrega. El que crec que és just i lògic.

Jaume Mas Pera, que nasqué el 21 de novembre de 1893 i morí el 4 desembre de 1972, als 79 anys, fou fuster d'avançat ofici, que sempre exercí com a treballador qualificat del ram, sense que en fos empresari. Que, especialment, el vaig conèixer com a tal els llargs anys que treballava a cal Gomà fuster. Que, com explicava en els meus articles dedicats al patrici, Antoni Gomà Roca, que n'era el propietari, era la fusteria que treballava per alguna de les famílies o empresaris més anomenats de Tàrrega, que bastien els millors edificis o cases de final del segle dinovè, i una bona meitat primera del vintè. I també tot el que es construïa a les Cases de Barbens amb donya Júlia Sittler, vídua Garriga, amb els seus fills. On Jaume Mas n'era l'oficial fuster, a les ordres de Gomà; essent empresari de les obres Ramon Sala Llobet i encarregat, l'excel·Ient paleta Delaggio, "el Calderer".

Em consta, i el seu fill i bon amic Jaume Mas Sabanes m'ho ha confirmat, que més d'una vegada donya Júlia o els seus fills li havien proposat que en Mas es quedés com a fuster de la casa. Que va refusar, fidel al servei dels Gomà. Aprofitant, el qui escriu, l'ocasió per a dir que donya Júlia i els Garriga, quan regentaren les Cases de Barbens, sempre tingueren una singular predilecció per Tàrrega. Tant comprant i servint-se deIs nostes comerços, botigues o artesans, que no en buscaren d'altres, com quan van oferir la seva col·laboració amb els productes deIs seus camps i els seus arbres, en aquelles primeres fires de productes agrícoles que Tàrrega va organitzar la dècada deIs anys quaranta.

Crec interessant d'anotar que Jaume Mas Pera va iniciar o perfeccionar el seu treball com a fuster, quan les obres que la dita "Canadenca" efectuava a les capçaleres deIs rius i estanys del riu Noguera Pallaressa, per construir els embassaments d'aquelles primerenques centrals elèctriques. Demostració de la seva posterior perícia com a fuster.

N'escric també per altres motius. En aquelles èpoques, del primer quart del segle vintè darrer, en què Tàrrega es desenvolupava, a la nostra ciutat igualment hi arribava el moviment obrer, en bona part reivindicatiu, quant a salaris i duració de les jornades. No entraré en el detall perquè el recull amb evident aproximació, Joan Novell Balagueró, en el treball que tantes vegades utilitzo; Tàrrega de villa a ciudad (1875-1923). Però és igualment d'aquell treball i amb la documentació de l'A.H.C.T., que recull, que trobo la participació, més d'una vegada, de Jaume Mas Pera com a vocal propietari d'una dita Junta de Reformas Sociales. Concreto, com a exempIe, la de 1923. Si bé l'Agrupació Obrera ja el citava al 1920, llavors com a suplent. I si Glòria Coma i Torres, en el seu treball Sindicalistes a ponent, Francesc Mateu de Tàrrega, dóna el repetit nom de Mateu, els altres vocals obrers propietaris foren amb el citat i Mas Pera: Baptista Moreu Balcells, Josep Gassó Graells, Francesc Casamitjana i Sebastià Busquets. I com a vocals patrons: Joan Gómez Llobera, Josep M. Salla Trullols, Josep Trepat Galceran, Josep Elias Gomà, Miquel Escudé Vilalta i Joan Viladot Solé. Juntes que presidia el senyor alcalde de torn, i el jutge o el rector de la parròquia a vegades hi tenien dita. Encara que no es per aquí on vaig, sinó amb el caràcter de Mas Pera. Que tot i exigent a complir les lleis o els acords vigents a l'efecte, era deIs qui buscaven la conciliació. En molts casos amb unanimitat, de la qual fora d'algun conflicte anterior que va provocar vaga i fou molt tivant, Joan Gómez Llobera intentava d'establir sempre. I pel que havia sentit dir al meu pare i comentar a Antoni Gomà, així era moltes vegades. Més encara quan Tàrrega va prosperar de veritat. Superada aquella postal de l'actual avinguda de Catalunya deIs anys 1910 al 1915. El canvi ho diu tot.

Una aproximada prova del que dic, i al meu entendre de la posició moderada de Jaume Mas Pera, és que com a regidor, en l'agitat període des del 18 de Juliol de 1936, només en fou els tres mesos escassos de l'agost a l'octubre d'aquell any. Representava Esquerra Republicana de Catalunya, que dins d'aquells municipis n'era la fracció amb més temperança. I estic convençut que no m'equivoco quan dic que Jaume Mas es va escabullir com va poder de tals circumstàncies. L'havia sentit explicar i no m'enganyaria.

Arribo al fet que fou així mateix empresari. I de cinema, crec que també de cafeteria, allí on hi hagué el cinema Capitol, al carrer Alonso Martínez. Local que a principis de segle havia estat de la Lliga i després, molt i molt més cap aquí, la B.A.T, ara cinquantenària i gloriosa, va fer-hi moltes de les seves actuacions inicials més celebrades. Però de tot el que faci referència al cinema, no en vull escriure. En el títol d'avui no podia deixar de dir-ho, perquè és una faceta de Mas Pera que de cap manera pot ésser oblidada. Sabent però que l'amic J. Domingo Pons està efectuant i té possiblement acabat o a punt d'acabar una documentada història sobre el cine i els cinemes a Tàrrega, seria una malifeta imperdonable que jo n'escrigués ara, més del que apunto. Tot al contrari. Especialment i amicalment, li demano que ens ofereixi el goig de llegir al més aviat possible el treball que li ha costat tants esforços. Tàrrega ho espera i necessita, donada la extraordinària incidència que en la vida de la nostra ciutat han tingut els locals de cinema i les pel·lícules que hi han estat projectades.

Jaume Mas Pera, un deIs empresaris.

Nota. La data al final de l'article correspon al dia en què l'autor el va escriure

Aclariment. En l'article dels Magins el núm. 5 de la fotografia és Magí Mateu Argelich que és qui l'ha proporcionada.

Opinió

Des de Catalunya estant, esguardem amb molta atenció el que s'esdevé a Euskadi. El procés polític que s'està produint en aquell país està entrant en una fase que d'alguna manera podríem qualificar de decisiva.

Les desqualificacions a l'anomenat Pla Ibarretxe, que es fan des del Govern espanyol, la premsa i altres mi tjans de comunicació, la judicatura, etc. són reveladores del negui t que els poders fàctics espanyols senten davant un procés cap a l'autodeterminació portat amb procediments democràtics. Il·lustra aquell paràgraf del tan espanyol Quijote que diu: "Ladran, luego cabalgamos". Tot plegat ens referma en la convicció que aquesta cavalcada no condueix al no-res, com se'ns vol fer creure des del poder polític de l'Estat.

A aquestes alçades, des del Govern espanyol s'ha arribat a dir que no pensa negociar absolutament res, ni tan sols en un escenari absent de violència. Aquest és el rastre d'un Govern pretesament democràtic!

Saben que, políticament, ho tenen perdut i que el seu últim recurs és el recurs a la força, encarnat a l'article 8 de la Constitució espanyola on diu que l'exèrcit espanyol és el garant de "la unidad de la Patria".

No som profetes, i és difícil de predir què farà l'Estat espanyol davant el previsible triomf del referèndum convocat per l'any 2005. No sembla que per procediments pretesament jurídics, boicots econòmics i altres pressions que s'exerceixin es pugui aturar el procés.

La proposta basca, evidentement, no té cabuda a la Constitució espanyola actual, però també ha de ser evident per a qualsevol mentalitat democràtica que la voluntat política de la majoría d'un poble, està per sobre d'un text legal sempre modificable, i que no va votar majoritàriament.

Els trets principals del pla de lliure associació amb Espanya són: manteniment del concert econòmic, seguretat social i sistema de pensions propi, dret a seleccions nacionals esportives, poder judicial propi i presència directa a la Unió Europea.

Tanmateix, sense una entesa amb la il·legalitzada Batasuna (actualment Sozialista Abertzaleak), que segueix mantenint representació parlamentària a Vitòria, l'opció sobiranista no podrà gaudir d'un percentatge còmode en cas de consulta popular. Sozialista Abertzaleak aglutina entre un 10-15% de l'electorat, tal com es va posar de manifest a les darreres eleccions municlpals, malgrat la il.legalització i prohibicions de tota mena.

El veritable rostre dels qui governen a Espanya queda palès altra cop en aquesta llei que anomenen de partits, que ha fet possible la il·legalització de Batasuna. Demà pot ser un altre el partit prohibit. I el pitjor és que a aquesta deriva cap a l'autoritarisme s'hi suma entusiàsticament l'oposició majoritària (PSOE).

Si el PSE- PSOE demostrés tenir una personalitat política coherent amb els seus postulats i la seva història, i renunciés al seguidisme cec que pratica sobretot a Euskadi, podria aportar possiblement una certa dosi de serenitat al procés i així aïllar del tot un PP contrari a Ies aspiracions democràtiques d'una nació, i alimentat per la nostalgia franquista.

El panorama no per complicat deixa de ser esperançador. Els qui des deIs Països Catalans mantenim posicions de no dependència no podem sinó emmirallar-nos en Euskal Herria. En aquell país el procés cap a l'autodeterminació és possible. A Catalunya també l'hem de fer possible. Aquest novembre les urnes resituaran les posicions polítiques. Tant de bo que les expectatives no siguin un miratge i els catalans puguem caminar al costat deIs nostres germans d'Euskal Herria.

Correu del lector

Apologia de l'amor és un calidoscopi que vol mostrar-nos els diversos matisos de l'amor a través d'autors que no tenen res a veure els uns amb els altres. Aquest n'és el resultat:

"L'amor no quadra mai; en tot cas, és una qüestió de rotació, o sigui d'estimar sempre el mateix centre." Guillem Viladot

"L'amor és com una espècie de malaltia, molt semblant al mareig que fa venir el mar." S. Dalí

"Hi ha dones amb les quals cal saber signar, signant a perpetuïtat." J .Borda

"Desitgem allò que veiem cada dia". Anònim

"L'únic gran amor possible és l'amor frustrat." R. M. Rilke

"Per al món no ets ningú, però per a algú tu ets més que el món." Pier Vittorio Tondelli

"És bo estimar tant com es pugui perquè en això radica la veritable força; el qui estima molt realitza grans coses i se sent capaç. Allò que es fa per amor està ben fet." Vincent Van Gogh

"El gust per la soledat i la contemplació va néixer al meu cor amb els sentiments expansius i tendres, fets per al seu aliment. El tumult i el soroll els oprimeixen i ofeguen; la calma i la pau els reanimen i exalten. Necessito recollir-me per estimar." J. J. Rousseau

"Són moltíssims els qui estimen, poquíssims els qui saben estimar." Anònim

"Amor, humor i respecte." Grafit balaguerí

"El qui sedueix és el qui escolta". Anònim

"Estic convençut que l'amor és la plenitud de la història de les persones. I crec que, com més enamoraments hagi tingut, més rica és la seva vida, i més complexa i més contradictòria; és a dir, més bigarrada, ja que una vida del tot coherent, una vida linial, seria tediosa." Guillem Viladot

"L'amor és rebre la fletxa, no llençar-Ia." S. Dalí

"L'amor és una creació, un univers que es crea: un univers de galàxies, de sols, de forats negres..." José Luis Garci

"Benaurada sigui la boca que dóna besos i no s'empassa monedes." J. Sabina

"El món de l'amor és pIe d'històries tràgiques." Madame de Sévigné

"Conec diverses persones que no són capaces de fer res sense la seva parella. L'amor pot ser restrictiu." George Leonard

"Quan estimem és el cor el que jutja." J. Joubert

"Els ulls són els llavis de l'esperit." F. Hebbel

"De l'amor, com de Déu, cadascú té la seva pròpia idea. L'amor, la literatura i Déu són entelèquies. Cadascú té la seva idea." Lucía Etxebarria

"Bonica de pòrtic, bonica de planta, bonica d'escala..., bonica de terrat, bonica d'avís, bonica de tendals." J. Borda

"L'amor és un gas (s'expandeix com un gas)." Manuel Delgado

"L'amor serveix per aprendre a pensar millor." Anònim

Sr. Director:

Aquest tema l'enfoca Francisco Capdevila, veí de Lleida, molt conegut a la ciutat i col·laborador perseverant, des de molt anys, amb el diari Segre en l'apartat de "Cartes al director". L'interessat, en tots els temes que enfoca, es manifesta invariablement amb els eventuals interlocutors amb cuidada finesa i respecte, lliure de l'actitud irritada i insolent que massa sovint s'observa entre contraopinants que utilitzen la premsa per evidenciar llur desfici. En aquesta oportunitat, Capdevila, en la col·laboració que publicà el diari Segre el 18 de setembre amb el títol "Hem educat bé els joves?", es lamenta que tant els polítics com la ciutadania no dediquem l'atenció adequada a la qüestió de què es tracta a fi d'evitar les conseqüències socials que el conjunt de la població anem suportant.

El comentarista fa una encertada descripció de les actituds abusives i denigrants que es van generalitzant.

És evident que tant els col·legis d'educació com les famílies hem arribat a un defalliment perniciós pel que fa a la formació del jovent. Estem desbordats davant la idea que tot és vàlid.

Les autoritats reclamen intensament una actitud cívica de la ciutadania, però no troben la solució adequada per fer front a les habituals pràctiques d'insolència.

El senyor Capdevila parla d'establir un diàleg amistós en aquesta secció amb pares, mestres i altres persones que tinguin quelcom a proposar sobre el problema d'educació dels adolescents. M'apunto a la idea i també dic que les múltiples persones que es creguin aptes per fer propostes adequades aportin la seva ajuda expressant-se en aquest mitjà. Per la meva part, proposo:

1. Que els ajuntaments formin una comissió de civisme i convivència que no serà de càstig o represàlia, sinó d'orientació i advertència als individus (homes, dones, joves o adults) propensos a atropellar a tort i a dret com a diversió habitual.

2. Que el senyor Capdevila figuri entre els capdavanters d'enfocar una campanya solvent i persistent per la implantació de les comissions municipals referides.

Recordo que dels anys 1970 a 1976, Capdevila fou promotor dels concursos de "Cartes al director" als diaris de Lleida en temes diversos premiant-ne un dels publicats durant el mes i a final d'any el global dels dotze mesos. El sotasignat va ser afavorit amb el premi anyal en el concurs titulat "Per una província de Lleida més pròspera".

D'aleshores conec Capdevila i en puc garantir la seva competència en aquest particular.

Finalitzo reportant una nota recent del periodista de La Vanguardia Rafael Jorba. Informa que el director de Le Nouvel Observateur, Jean Daniel, li manifestà verbalment fa pocs dies: "Cuando no nos preocupamos de formar ciudadanos, se fabrican delincuentes e integristas". Estem d'acord?