Laia feia estona que viatjava amb el seu cotxe. Anava a veure els seus tiets que vivien en un poblet del Pirineu lleidatà. Tenien dos fills, un noi i una noia. Amb els seus cosins sempre s'havien estimat molt, eren d'una mateixa edat i sempre s'ho passaven bé.

Feia uns tres anys que no havia anat a aquell poble i li feia molta tristesa anar-hi. Allí ja no hi trobaria més la seva amiga Àngels, tan bonica amb aquell mirar tan dolç... En pensar-hi els ulls se li van humitejar. Recordava la seva mirada trista, però d'una dolcesa que et deixava l'ànim tranquil. La seva cara i el seu mirar mai s'esborrarien dels seus ulls.

Recordava quan la va conèixer. Laia estava passant les vacances a casa dels tiets. A ella li agradava molt dibuixar i cada dia sortia amb la seva carpeta plena de folis i els seus llapis. En aquell poblet hi havia llocs magnífics per a fer uns bons dibuixos.

Acostumava a passar sempre pel mateix lloc, però aquell dia va passar pel carrer del costat de l'església, que era un carrer llarg i feia costa avall. Baixava distreta, quan en passar davant de la reixa d'un jardí, va sentir unes veus, va mirar i va veure una senyora amb una noieta asseguda en una cadira de rodes que parlaven més aviat baix, sobretot la noia, que estava molt pàl·lida i tenia un parlar baixet. La Laia va saludar amb un bon dia i elles van contestar la salutació.

Mentre estava dibuixant pensava en aquella senyora i aquella noieta tan pàl·lida i tan bonica. Qui devien ser? Va mirar el rellotge i va veure que ja era l'hora d'anar a casa.

Al tornar a casa va passar per davant d'aquell jardí. La noieta era al mateix lloc tota sola. La Laia es va parar i li va dir: "hola!". Ella va contestar: "hola!" La Laia va alçar la mà i li va dir: "Adéu! Fins demà".

Quan va arribar a casa va preguntar per aquella noieta i aquella senyora. Els cosins van dir que la noia era de Barcelona, que estava malalta i la cuidava la seva tieta. A casa li van dir que no entrés al jardí, però que podia parlar amb ella des de darrere la reixa, per no cansar-la massa.

L'endemà la Laia es va parar i li va dir: "Bon dia". I ella amb una veu fluixeta l'hi va contestar.

Així va començar aquella amistat i des d'aquell dia sempre més va fer aquell camí per anar a dibuixar i per fer-li una estona de companyia a la seva amiga.

Com que sols hi parlava una estona cada dia, per no cansar-la no entrava a dins al jardí. Un dia l'Àngels va dir somrient: quina és la presonera, tu o jo? Les dues van riure, perquè les dues parlaven de darrere d'una reixa.

Recordava que quan li va preguntar el seu nom em va dir: "Àngels". Li vaig dir que era un nom preciós i a més ella ja semblava un àngel. Ella va contestar: "Tant de bo!"

Un dia mentre parlàvem, sense dir-li res, jo l'estava dibuixant. Quan vaig estar llesta vaig acomiadar-me amb un "adéu i fins demà!" Ella em va mirar amb aquell somriure trist que tenia.

La meva família em va felicitar quan va veure el dibuix. El meu cosí aquell vespre va fer un marc perquè l'endemà l'hi portés. Va quedar molt bé.

A la mateixa hora de sempre vaig passar per davant del jardí. No hi havia ningú, vaig trucar i la seva tieta va venir a obrir i em va dir que havia passat una nit molt dolenta i era al llit dormint. Li vaig donar el regal que li portava per ser prop els seu sant, desitjant que es posés bona aviat. Jo havia d'anar a Barcelona perquè les vacances ja s'havien acabat.

Així és que vaig marxar tota trista. Feia uns dies que ja estava amb els meus pares, quan em van telefonar i em van dir que l'Àngels havia mort i ja estava enterrada.

La Laia no va poder més, va esclatar en un gran plor, recordant tot el que havia passat; va parar un moment el cotxe i quan va estar més tranquil·la va continuar el viatge.

A l'arribar va anar directe al cementiri. Primer volia resar un parenostre per la seva amiga, però quina va ser la seva sorpresa quan allà al seu nínxol hi havia el retrat de l'Àngels que ella li va fer i amb un escrit que deia: "Regal de la meva amiga Laia".

Un sanglot li va pujar als llavis mentre resava...

Estones de lletra

Els homes d'acció no tenen vida interior i, essent així, no són desgraciats. Mai és l'exterior contrari el que fa desgraciats els homes, sinó l'ànima en pena que es mou dins, viatgera per mars estranys de pensaments solitaris.

Els savis no saben pas res; no tenen pas cap curiositat. És una indiscreció preguntar-los sobre els temes que no són pas la seva especialitat.

Els homes i dones sofreixen perquè estan privats del que ells creuen ser un bé o, posseint-lo, temen perdre'l o perquè suporten el que ells i elles en diuen un mal. Suprimiu tota creença d'aquest tipus i tots els mals desapareixen.

Els sistemes construïts pels savis no són res més que contes imaginats per divertir l'eterna infància deIs homes.

Aquests animals ingenus esdevinguts ciutadants s'imposen de continu privacions de tota classe, respectant el bé aliè, la qual cosa és prodigiosa, donada la seva naturalesa àvida, i observen i practiquen el pudor que és una hipocresia enorme però comuna, que consisteix a no dir, sinó rares vegades, allò que un pensa sempre de continu.

Tinc a la boca el gust de la mort, que no es pot definir.

Postal fora vila

Diguem-ho en qualsevol dels idiomes del nostre món occidental, deIs disset països més rics i no tant de l'Europa comunitària, del Canadà, d'Amèrica del Nord (aquí, amb reserves) i en general a tot arreu on es visqui bé o relativament bé; la paraula tindrà connotacions apocalíptiques, no identificables amb el darrer dels llibres del nou testament segons Sant Joan, sinó amb el sentit figuratiu que li ha donat el llenguatge del poble de cosa extraordinàriament calamitosa. Perquè la fam, que allí on esdevingui sempre serà cosa pràcticament inevitable, no tindrà res a veure amb la gana (que pot ésser moltes vegades voluntària i passatgera, és la més gran de les dissorts a què ha portat, allà on caigui, tota mena d'equivocacions humanes, entre les quals en podríem destacar la mala distribució de la riquesa, filla de defectes estructurals que caldria situar a partir de l'aparició del homo sapiens.

Per benaventurança nostra, Catalunya –aquest minúscul trosset del nostre planeta a què hem anat a parar–, no l'ha conegut, la fam, almenys en el transcurs deIs nostres temps, que de fet és els de que estem parlant, exceptuant, filant molt prim, els de la guerra civil i únicament a les urbs de la zona republicana. Així els targarins amb el seu entorn geogràfic eminentment rural no coneixeren, afortunadament per a ells, ni la fam ni la gana. Ben al contrari, quan la guerra i després foren molts els qui vingueren a fer provisió d'articles alimentaris de primera necessitat i no tant soIs per necessitats domèstiques, sí que també per a la revenda, a través del que el poble batejà amb el nom d'estraperlo, que es féu a petita escala de bosses, caixes o sacs, i també amb camions sencers, en quantitats que aixecaren alguna fortuna en la dècada dels quaranta i primera dels cinquanta.

Per desgràcia, massa coneguda és la imatge de nens afroasiàtics amb els seus ventres inversemblantment inflats i la que ens donen les mares que intenten alletar aIs seus fills agafats a uns pits mancats de llet. Els reportatges que gairebé diàriament ens donen els mitjans d'informació gràfica per la seva repetició constant creen en l'espectador la indiferència del "déja vu".

La fam en el nostre planeta ha estat una plaga que ha tocat suportar des dels temps bíblics. Terribles foren els efectes conseqüents a la guerra de 1914-1918 i la fam canina que l'acompanyà. La Xina fou assolada per la fam els anys vint del passat segle; a l'Índia anglesa, els anys 1898 i 1900, cinquanta milions d'habitants foren víctimes de la més gran misèria. La veïna França, malgrat la seva natural riquesa, ja la conegué, i molt, en el regnat deIs darrers lluïsos, aguditzant-se el mal durant l'època del Terror. I encara, avui dia, a França són una veritable institució els clochards, els equivalents als notleiddend alemanys, encara que en aquests casos més que de fam hauríem de parlar de misèria, ja que de fam pròpiament dita la podríem situar al corn del nord-est d'Àfrica (Sudan, Egipte, Etiòpia); en aquesta darrera llegia al diari que s'hi prepara una onada de fam per l'excés de producció de cafè. També Sierra Leone (costa oest d'Àfrica) comença a sofrir per efectes conjunturals d'aquesta calamitat. I no cal parlar deIs llocs de la geografía on la mancança de menjar és endèmica, com l'Índia, el Pakistan, Indonèsia i les Filipines.

Però tornem cap al nostre país per situar-nos a Barcelona, on es pot dir, amb tota seguretat, que la fam o la gana pròpiament dites hi son eradicades. Qui no té absolutament res, i està sense cobertura nocturna, pot anar a dormir als albergs de l'Ajuntament i a dinar als restaurants d'inferior categoria, mitjançant els vals que els facilita Càritas Diocesana o qualsevulla entitat benèfica.

Crec que podem estar ben contents que la providència o el destí, segons les creences de cadascú, ens hagin deparat la nostra estada terrenal en lloc gairebé paradisíac on, comparativament a d'altres lIocs, alguns ja descrits, no hi ha fam, ni gana, ni misèries materials, ni d'altres calamitats. Tot al contrari; és lamentable veure les restes d'un banquet de qualsevol celebració que aniran a parar al contenidor. Aquí les úniques que passen gana, pobretes, són les top-models i aspirants, que no poden desfilar per la passarel·la si no han esdevingut veritables esquelets, lluint les seves intimitats a la més mínima expressió.

Entitats

La plaça del Sitjar, una vegada més plena de gom a gom amb més de 280 puntaires de les nostres províncies i part de l'Aragó.

L'Associació de la Dona el Roser està molt satisfeta per haver aplegat tot aquest ventall de puntaires que fan de la seva tasca un art.

La festa va començar amb l'arribada a les deu del matí de totes les puntaires, i amb repartiment una bossa per cada una amb esmorzar i records.

Durant tot el matí a la plaça vam comptar amb la presència de diverses parades d'artesania on es podia adquirir els imprescindibles boixets, patrons i molts més productes. L'Associació està molt contenta davant del l'èxit sense precedents d'aquesta quarta trobada.

Per tal de commemorar un dia tan destacat, l'associació a la tarda va realitzar una ofrena floral a la seva patrona, la Mare de Déu del Roser.

A la nit es va organitzar un sopar popular amb totes les sòcies i simpatitzants, acabant la festa amb un recital de cançó catalana i un lluït ball amenitzat pel duet Jordi Soler i Imma Pont, acompanyat per un gran entusiasme del púbic assistent. Tots aquests actes han estat possibles gràcies a totes les entitats col·laboradores, a les quals l'Associació de la Dona elRoser donem les gràcies.

Música

Dins el cinquè Cicle Internacional de Música per a Orgue de les Comarques de Lleida, cicle que s'estén durant aquest darrer trimestre de l'any amb tretze recitals en diferents localitats, li tocà el torn a la ciutat de Tàrrega el passat diumenge dia 12 a les set de la tarda.

L'organista convidat en aquesta ocasió per donar vida i explorar els múltiples registres tímbrics del magnífic orgue de l'església parroquial targarina fou Jordi Vergés, organista titular de la catedral de Tarragona i professor d'aquest magne instrument al Conservatori professional de la mateixa ciutat, a més a més de director artístic del seu festival d'orgue.

Jordi Vergés va proposar als afeccionats targarins un passeig sonor que tot partint del període barroc, amb un preludi de l'alemany Dietrich Buxtehude i un dels més coneguts concerts de l'Estro Armonico del venecià Antonio Vivaldi (transcrit per a orgue per Johann Sebastian Bach), passava per les subtileses harmòniques d'un coral del belga César Franck i el gran refinament del folklorisme sublimat d'una pastoral del català Frederic Mompou, per acabar desembocant en unes colossals mostres de simfonisme organístic dels autors francesos Charles Marie Widor i Louis Vierne.

El públic assistent aplaudí fervorosament l'actuació de Jordi Vergés, excel·lent i guardonat organista, deixeble de Jordi Alcaraz i de la prestigiosa Montserrat Torrent, punt de referència en aquest instrument.

Comença el nou curs i com ja és tradició l'Orfeó Nova Tàrrega enceta les activitats musicals amb la participació a l'Aplec del Castell del Remei que tingué lloc el passat diumenge 12 d'octubre.

La participació de l'orfeó a la festivitat del castell es perd en la memòria dels nostres arxius i és per això que ens agrada començar el curs amb aquest petit homenatge al Castell del Remei i a la tradició que ha fet fortes les arrels de la nostra entitat.

Aquest principi de curs es tenyeix d'un sentiment especial ja que durant l'any 2004 el nostre orfeó commemora els noranta anys de vida: l'any 1914 ha quedat brodat en la nostra senyera i en el cor de tots el Targarins que han passat per l'entitat.

Per aquest motiu les activitats previstes cobren una nova dimensió, han estat pensades no només pel creixement diari dels cantaires sinó que també volem fer partícips tots els targarins de la nostra alegria.

El cicle Coral de Tardor, que enguany arriba a la setzena edició, va néixer com a aparador del cant coral a Catalunya. El tret de sortida el marcarà una de les corals punteres de casa nostra i un referent tant aquí com fora de Catalunya; ens referim a la Coral Cantiga, que oferirà el concert d'inauguració del cicle el pròxim diumenge 19 d'octubre a l'església de la Mercè a les set de la tarda.

No només hem cuidat els concerts que donen forma a aquest XVI Cicle Coral de Tardor; també hem iniciat un curs de solfeig i tècnica vocal que tindrà lloc al nostre local d'assaig i que volem oferir a tothom que se senti motivat pel cant coral; si aquest és el vostre cas us podeu posar en contacte amb nosaltres.

La coral Verge del Lliri, de Vilanova de Bellpuig, fou protagonista del programa Càritas a la ràdio corresponent al mes d'octubre. L'acte tingué lloc el divendres dia 3 a les vuit del vespre a la sala d'esplai de l'Hospital Residència Sant Antoni i, com sempre, hi foren presents els micròfons de l'emissora local Ràdio Tàrrega per dur aquest benèfic programa a les llars, principalment de malalts i minusvàlids, de Tàrrega i la seva rodalia. L'espai va incloure també el noticiari de Càritas en la veu de Teresina Gilabert. Pel que fa a la música, els cantaires vilanovins, sota el mestratge de l'amic Xavier Pons Huguet, varen oferir un plaent repertori d'havaneres, valsos mariners i cançons tradicionals catalanes rebut amb gust i alegria.

Partits polítics

L'educació és un dret que persegueix el lliure desenvolupament autònom de totes les persones en el marc d'una societat.

El sistema educatiu ha de ser peça clau per assegurar la igualtat d'oportunitats per a tothom i per permetre que cada persona arribi al màxim de les seves possibilitats educatives. Cal que cadascú hi trobi l'ocasió de progressar acadèmicament i socialment.

El sistema educatiu és avui l'únic sistema social que, d'una manera metòdica, s'enfronta a l'educació i a la transmissió d'hàbits i valors a les noves generacions. Cal educar aquestes generacions per enfrontar-se als nous reptes de la convivència, a la multiculturalitat, a la capacitat de conservar la naturalesa, a la possibilitat de compatibilitzar el treball professional i el domèstic, i cal dur a terme una educació no solament intel·lectual, sinó també emocional.

El desenvolupament i la formació de les persones exigeix la integració del pensament, de les emocions i l'acció; això és el que permet donar una significació personal a la realitat, ser coherent amb un mateix i amb els altres i generar actuacions solidàries.

L'educació no s'acaba amb l'adquisició de coneixements i habilitats, també ha de desvetllar il.lusió, actituds favorables cap a un mateix i cap als altres.

Una gran funció del sistema educatiu és la transmissió de cultura, de coneixements científics, d'eines de treball i de capacitats que permetin a les persones preparar-se per entrar al mercat de treball.

Per tal d'afrontar els nous problemes educatius i socials cal que des del Govern de la Generalitat es prenguin mesures d'increment de recursos, per a la millora pedagògica, de gestió i del professorat.

Però les famílies s'han de comprometre en l'educació dels seus fills, també és necessari el compromís dels agents socials en l'educació i la formació, i dels ajuntaments mitjançant la seva política educativa.

Hi ha una mancança ben coneguda: la de la formació professional, que segueix sent considerada com un ensenyament de segon ordre. Aquesta fou considerada com la via dels qui fracassaven escolarment i encara segueix sent contemplada com un ensenyament de segon ordre, i aquest fet ha propiciat el fort creixement dels estudis de batxillerat i universitaris sense desenvolupar suficientment la formació professional. El sistema educatiu segueix essent desequilibrat ja que la tria d'estudis mitjans i superiors correspon més, en algunes ocasions, al prestigi d'uns títols que a les necessitats del mercat de treball o a les sortides possibles. L'oferta de formació professional, generalment, està poc connectada amb les empreses i tot i que hi ha escoles que han fet l'esforç de renovació i ofereixen uns ensenyaments de qualitat; però es tracta d'esforços aïllats, molt meritoris, però que no poden garantir el grau d'eficiència en les generacions joves que la societat d'avui necessita.

Invertir en educació és fer una aposta de futur a favor de tots els membres de la societat. Vol dir preparar ciutadans actius, participatius i solidaris. L'educació ha de garantir progressivament la visió global i personal dels ciutadans per tal d'harmonitzar la satisfacció personal i el progrés de la col.lectivitat humana.

Cultura

La Ruta del Cister va obrir dimecres 17 de setembreuna nova etapa amb l'objectiu d'ampliar el seu impacte i projecció com a circuit estable entre els monestirs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges com a comú denominador de la promoció turística i cultural de les comarques de l'Alt Camp, la Conca de Barberà i l'Urgell. El conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, va presidir al Palau de la Generalitat la presentació del projecte La Ruta del Cister: Impuls 2003-2006.

El pla que impulsa la nova Ruta del Cister s'executarà amb una inversió del voltant d'un milió d'euros, aportada per les Administracions implicades. Els principals objectius de la iniciativa són enfortir la marca, nascuda l'any 1989, ampliar-la a nous productes, incorporar els espais naturals que integren el seu àmbit d'actuació i promoure serveis turístics paral·lels que reforcin i completin l'oferta.

Turisme i cultura

El nou projecte interelaciona els àmbits turístic i cultural i busca la implicació del màxim d'agents institucionals, però sobretot, econòmics, culturals i cívics de les tres comarques. Elaborat pels tres consells comarcals de la ruta, el pla aposta per obrir un nou període en el desenvolupament de la iniciativa, amb la finalitat d'aconseguir una dinamització dels seus valors i ofertes, convenientment adaptats als nous reptes en la preservació i difusió del patrimoni cultural.

El pla de dinamització, que es desenvoluparà entre aquesta tardor i l'any 2006, inclou actuacions orientades a reforçar la marca, a partir d'un replantejament dels primers quinze anys de funcionament i de l'adaptació de les seves estructures a les noves demandes del mercat cultural i turístic.

Iniciatives programades

El projecte preveu iniciatives com ara el nou disseny del logotip; una campanya batejada amb els eslògans "La Ruta del Cister, més d'un dia", que ampliï la presència de visitants a estades de més d'un dia i que n'atregui nous perfils, i "La Ruta del Cister, molt a prop", destinada als habitants de les demarcacions de Tarragona i de Lleida; l'establiment del circuit de "La cuina del Cister", amb la participació de restaurants que ofereixin especialitats culinàries de la zona i vinculades als orígens monàstics; l'adopció de nous serveis turístics complementaris destinats a ampliar l'oferta de la zona; l'elaboració de propostes d'activitats de turisme natural; la celebració del Congrés Internacional sobre el Cister a Catalunya, l'any 2005; la creació d'una exposició itinerant que recorri tot Catalunya; la senyalització de la marca a totes les infrastructures viàries de la zona i als municipis que participen de la ruta, entre moltes altres actuacions.

Des de la creació de la Ruta del Cister l'any 1989, els tres monestirs han rebut un total de 4.074.095 vi sitants, dels quals 258.772 corresponen a l'any 2002. Un estudi encarregat l'any 2002 apunta que la major part dels visitants (un 33%) tenen entre 31 i 45 anys. Els compresos en edats entre els 15 i 30 anys constitueixen el 22,8%, mentre que els que en tenen entre 46 i 60 són el 28,6%, i els majors de 60 anys són el 15,7%. D'altra banda, l'estudi indica que el 48,9% dels visitants són universitaris, mentre que, en un altre punt, subratlla que el 54,4% visiten la ruta perquè estan de vacances i el 33% ho fan per fer una excursió.

A més del conseller, a l'acte de presentació del projecte van intervindre el director general de Turisme, Xavier Civit; el secretari general d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, Germà Gordó; la presidenta del Consell Comarcal de l'Urgell (en nom dels presidents dels altres dos consells comarcals l'Alt Camp i la Conca de Barberà); el director general del Patrimoni Cultural, Josep Maria Sans Travé; el prior de Poblet, Francesc Tulla; el director de l'Oficina de Gestió de Monuments, Esteve Mach (el qual va llegir també una carta de l'abadessa de Vallbona), i el catedràtic Josep Francesc Valls, d'ESADE de la Universitat Ramon Llull.