Tàrrega, 17 d'octubre de 1998
Any LV - Núm. 2.766 - Preu 175 ptes.

Fins ara ens havien dit que a Tàrrega hi hauria un centenar de mossos d'esquadra i que podrien arribar als cent trenta quan vinguessin els mossos de trànsit el maig del 1999. L'última vegada que ens van donar aquestes xifres va ser el 26 de juliol quan va venir a Tàrrega el delegat de Governació de la Generalitat a Lleida, Josep Giné, a fer una conferència sobre el desplegament dels mossos a l'Urgell, convidat per la Federació d'Associacions de Veïns de Tàrrega. Extraoficialment se'ns havia dit també que la nostra ciutat podria ser la seu d'un centre neuràlgic que englobaria l'Urgell i la Segarra. Doncs bé, tot el sabien se n'ha anat en orris, ja que a l'última visita efectuada pel delegat Josep Giné, acompanyat pel director general, Xavier Martorell, va dir que a Tàrrega només vindrien cinquanta-cinc efectius i que amb els de trànsit sumarien un centenar. Però és que a més va dir que excepcionalment, cosa que no passa en altres comarques, s'agruparein l'Urgell i la Segarra però el comandament central seria a Cervera, o sigui que Tàrrega tindrà un rang inferior a altres comarques malgrat que tingui més habitants i que tingui dotació de trànsit, que no ho tindran totes les comarques.

Posats a esbrinar el perquè, ens deien alguns que era perquè a Cervera hi ha els jutjats, altres perquè aquí quedaran efectius de la guàrdia civil i altres consideracions. Doncs bé, pel que hem pogut saber sembla que per una especial idiosincràsia "tècnica" és millor que el comandament sigui a Cervera. Preguntat sobre aquest tema, l'alcalde no es va voler pronunciar sobre aquest greuge comparatiu. Amb tos els nostres respectes a la ciutat de Cervera, creiem que ja n'hi ha prou. No ens volen donar el jutjat de primera instància, malgrat que el vuitanta per cent de les causes provenen de Tàrrega i de l'Urgell; ara ens rebaixen a dependre de Cervera; no ens fan l'autovia; no ens fan el Segarra-Garrigues; no milloren la carretera de Tarragona i s'han oblidat de l'autopista de Tarragona a Tàrrega. I què més haurem d'aguantar? Què fan els nostres polítics que formen part de partits que governen a Catalunya o l'Estat, i els altres partits encara que siguin a l'oposició tampoc no diuen res. Sembla que ni els fa "por" la proximitat de les eleccions municipals.

Esperem que no tinguem mancances de seguretat ciutadana, ja que no creiem que els tècnics s'equivoquin d'una manera tan grossa, però políticament és inadmissible que no siguem una comarca com les altres. Caldria que tots el partits anessin a la una en aquests temes ja que les desavinences ens han fet perdre moltes coses a la nostra ciutat.

Després del que vaig escriure "De la Tàrrega sardanística" en aquest setmanari, el dia 23 de maig d'enguany, gràcies a la documentació que em va facilitar Carles Vall Resines, actual president de l'Agrupació Amics de la sardana, secció de l'Ateneu, i el que comentava d'on sovint s'havien ballat, davant de l'estació del tren, en "Vacances d'abans", el 22 d'agost, conec altres dades i aspectes que em crec obligat de publicar. I si en parlo per ràdio o en un altre indret, estimo que és millor deixar-ho escrit en aquestes planes, on s'ha publicat el citat.

Escrivia en el primer, que suposava que durant les festes filmades per allí els 16 o 17 d'aquest segle, ja es ballaven sardanes a la nostra ciutat. I tant! Començaren entre el 1903 i 1904. I precisament davant de l'estació. No perquè s'hi trobessin els cafés que vaig esmentar darrerament, que llavors eren d'altres empresaris, sinó perquè al mateix carrer d'Alonso Martínez, on ara hi ha el domicili dels senyors Llort, s'hi trobava el local de la Lliga Regionalista de Catalunya. Fundada, entre altres, a la nostra ciutat, per l'empenta de Josep Güell i Guillaumet; el mestre Güell. Que si bé fundador i director del nostre Orfeó Nova Tàrrega, era un incansable lluitador en favor de qualsevol manifestació catalanista i cultural. Sobretot si era musical.

Ho explica amb detall i claretat, amb el seu estil tan propi, que sempre ho feia a ploma, Ramon Novell Andreu, en la Semblança biogràfica - El mestre Güell, publicada per l'Ateneu l'any 1980, finançada per Magí Falip Queralt. Que diu així, perquè entenc que el millor és copiar-ho exactament, en parlar de la Lliga i les sardanes: "[...] tingué el seu primer local social en un pis del carrer d'Alonso Martínez, actual casa Llort [...] era finalment, el temps de la instauració de la sardana, tocada, apresa i ballada al so d'un harmònium i en el millor dels casos d'un trio, quartet..., fins al moment decisiu de llençar-se al carrer afrontant amb gosadia totes les bromes i ironies dels espectadors: una veritable proesa que va tenir el seu coronament realment triomfant amb la vinguda de la magnífica cobla L'art gironí, la primera vegada que va trepitjar els nostres carrers i places –en aquest cas la placeta de l'estació, a peu de la Lliga– i que va causar, si se'ns permet l'expressió, veritable impacte."

Per tant, no foren una implantació dels cafeters d'aquell indret, o placeta, les lluïdes ballades de sardanes, que nosaltres hi hem conegut, en moments multitudinaris de festes majors o de diumenges al capvespre, sinó que el lloc del inici. Que proper el centenari de la seva implantació a la nostra ciutat, que molt bé podríem siutar al 2003 o 2004, crec que no estaria de menys recordar per als amics de la sardana actuals. Ho tenen a prop. I podria ser una gran festa sardanística. I targarina. Ja que, estació i sardanes són dues coses ben significatives a la nostra ciutat.

No sé per què ara m'embolico. Ni penso arribar a centenari i ja sé també que és flaca de la gent gran voler donar consells o suggeriments. Perdoneu-me. Però és igualment inevitable de fer-ho per als qui estimen les coses nostres. Encara que no tinguem ni l'esperit ni la contumàcia d'aquells il.lusionats targarins, que a principis de segle, foren capdavanters en tantes i tantes coses, en benefici del nivell cultural de Tàrrega. I estimaren així mateix tot allò que tenia una plena identitat catalana: folklore i història.

Les manifestacions sardanístiques ja no es deturaren mai. I com és lògic, la plaça Major en fou moltes vegades marc o escenari. Si bé, del meu record més acusat, a l'Ateneu. Concretament als jardins de l'Ateneu. I si els de la Lliga les iniciaren i molts d'ells foren els del Patronat de Sant Jordi i després fundadors de l'Ateneu, allí on es trobava abans el Patronat, no té res d'estrany que així fos. I sempre Güell, els Novell, els Escribà, amb el Magí al davant, Serra Salabarnada, els Llobet, els Burgués, els Maymó... i tants i tants altres. Que a més, les tocaven i així les mantenien. I més tard, les veiérem saltar al Pati. Especialment quan el bar Joventut, de Perelló –un altre impulsor de l'esport i de les coses targarines–, tingué el seu màxim esplendor. Abans i després del 1936, quan es van rependre. I a Sant Eloi, o al camp d'esports, o allí on hi hagués un racò en qualsevol festa o celebració. Com el que tant he repetit de davant l'estació.

Ara bé, atès el seu orígen i continuïtat i la persistència de fer-ne i mantenir-les a l'Ateneu, crec més que encertat que ara en siguin secció. De fet han estat lligades sempre. I foren la nineta dels ulls de molts dels seus instauradors. Com l'Orfeó Nova Tàrrega. Que aquest sí que és el pare, o si més no el padrí del tan repetit Ateneu.

I els meus escrits, en la mesura del possible, no tenen altra intenció que anar evocant el que jo he viscut o vist. O recopilant el que altres, que en moltes ocasions en sabien o en saben més que jo, han recordat o escrit. Avui, de l'arribada de les sardanes a la nostra ciutat. Davant l'estació. Com si ho haguessin fet en tren. El de les nou. Que els qui hi arribaven més d'una vegada s'havien aturat embadalits veient-les ballar.

Com és possible que a la nostra Catalunya puguin ocórrer tals fets?

El desastre de Banyoles ens ha embrutat la imatge de regió competent i assenyada que en el rànquing europeu de Catalunya figura en el novè lloc entre les 196 regions europees quant a riquesa.

La premsa europea comenta amb sorpresa les derivacions d'aquest fet, especialment les judicials que permeten als principals responsables de la tragèdia anar pel carrer solsament pagant una fiança.

El jutge que instrueix el cas amb la seva decisió causa sorpresa, ja que la culpabilitat és tan evident que no deixa lloc a dubtes.

Es busquen responsabilitats que són flagrants, com les posteriors reformes a la construcció del vaixell, com són les obertures sense cap mena de permís i que donaran lloc a importants sancions, però el més essencial del cas, i no es necessiten coneixements de judicatura, valorar el sol fet de carregar en un vaixell cent quaranta-una persones quan la seva capacitat sols era de vuitanta passatgers.

Això és tan evident que la justícia no s'hauria d'entretenir en valoracions complicades, sinó a anar per feina i posar entre reixes els responsables d'aquest despropòsit.

Si en un vaixell amb capacitat per a vuitanta places hi acceptem cent quaranta-una persones que són exactament un cinquanta sis per cent més, dubto que ningú es vulgui embarcar.

Parlant ben clar i català, els propietaris d'aquest negoci han demostrat ésser gent de pocs escrúpols i ens han fet pobra feina als catalans usant de mala manera aquell tradicional i simpàtic eslògan català de la pela és la pela.

Precisament la regió anomenada Illa de França, amb capital París, que és la primera del rànquing europeu de riquesa entre regions, valorarà amb sorpresa aquest fet, i la fama turística guanyada amb tanta tenacitat pels catalans quedarà un poc tacada ja que, no ens enganyem, existeix una dita molt encertada que diu, fes-ne cent i no n'erris una que aquesta embrutarà les anteriors.

Ja fa temps que la justícia espanyola dóna senyals de feblesa a l'hora de fer complir condemnes en casos de tots sabuts, i en aquest cas aquí a Catalunya això ens podria fer baixar uns quants punts en el rànquing europeu de regió rica i previsora.

Per si no és suficient greuge per als ciutadans de les comarques de Lleida que no disposem d'accés per autovia a cap de les ciutats que ens envolten, i per si no és prou vergonyós que la connexió amb Barcelona faci anys que està estancada per la burocràcia judicial, el Consell de Ministres d'ahir va rematar la feina en rebaixar els peatges de Girona i Tarragona, com havia promès uns mesos abans amb els que envolten Barcelona, que també es veuen beneficiats de la rebaixa, i deixar els de Lleida com a únics damnificats. La contrapartida, com s'havia anunciat, és l'ampliació de cinc anys més de la concessió de les autopistes a Acesa, que fruirà d'aquest gran negoci fins al 2021. És a dir, que els lleidatans continuarem pagant durant cins anys més els onerosos peatges sense cap contrapartida i amb l'agreujant que no hi ha cap autovia, ni res de semblant, per anar a Barcelona, Tarragona o Saragossa.

Ja no es tacta de discutir el règim concessional de les autopistes o la conveniència d'ampliar la concessió a canvi de petits descomptes, ni tan sols dels privilegis que té la concessionària amb generoses exempcions de l'IBI, ni tampoc es tracta de debatre l'evident injustícia que el nord pagui peatges i el sud tingui autovies lliures. La qüestió, ara, és que uns ciutadans, els de Lleida, ens veiem discriminats per un acord entre la concessionària i el Govern, que tracta de manera diferent l'usuari de l'autopista de Granollers o de Salou i el de les Borges, segurament perquè en aquelles zones han protestat més que a les nostres comarques. L'empresa concessionària, Acesa, pot tenir dret a optimitzar les inversions i a obtenir encara més beneficis, però és intolerable que el Govern tracti diferentment ciutadans amb el mateix problema i que obligui uns a suportar els costos de cinc anys més de peatge mentre altres frueixen dels beneficis dels descomptes.

Per mandat constitucional, tots els ciutadans tenim drets idèntics i no sembla que aquesta mesura administrativa els respecti. Les institucions lleidatanes i els ciutadans han de respondre amb contundència a aquesta flagrant discriminació, i per la via del recurs, com anuncia la Paeria, o la negociació, s'ha d'evitar que sent els més pobres acabem per ser els qui més paguem.

La memòria de l'excavació. Nous elements d'interpretació de les restes

Vista parcial de l'edifici del segle XIV amb l'adoberia dels segles XVI i XVII en el seu interior. S'Observen els diferents sistemes de piques; unes actuarien de calciners i les altres per a l'adob de les pells. L'enllosat central servia de zona de treball i de pas. En primer terme es veu el celler (identificat en un moment posterior a l'edifici gòtic) que actuaria de magatzem de l'adoberia. Foto: Jaume Badias. Museu Comarcal de l'Urgell. Tàrrega.

Un cop acabada l'excavació s'inicia l'estudi aprofundit de les restes posades al descobert, que, com ja hem apuntat, és un procés llarg i laboriós que no detallarem en aquest article. Un dels aspectes que contempla la memòria de l'excavació és la interpretació definitiva de les restes, interpretació que si bé durant el procés d'excavació ja s'ha iniciat, és ara quan es pot consultar amb més detall la bibliografia escrita que tracta d'aspectes relacionats amb l'excavació, contactar amb d'altres professionals i coneixedors de la matèria en estudi per tal de demanar el seu parer, visitar jaciments i conjunts similars per establir comparacions i esclarir aspectes no resolts de la investigació, consultar arxius per tal de trobar referències a les restes excavades quan es treballen jaciments d'època medieval i moderna, etc.

Aquests i altres són els passos que hem seguit en el nostre treball de recerca. En aquest procés vam advertir, com ja hem apuntat més amunt, que les instal.lacions preindustrials que havíem interpretat com a molí d'oli, en base a una sèrie d'analogies amb d'altres molins de l'època moderna, estaven mancades d'elements bàsics dins d'un molí d'oli, que fins aquell moment havíem considerat que o bé ocupaven un espai annex a l'edifici principal o bé haurien pogut ser recuperades després de la inundació. Amb tot la nau on s'encabien les estructures preindustrials no deixava lloc a l'estructura de mòlta i una estructura interpretada en un principi en relació amb el premsat amb esportins vam veure que no ho era, gràcies a la col.laboració d'un professional en la producció d'oli d'oliva que ens assessorà. Arribat aquest punt vam iniciar una recerca de documentació a l'Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega, que pogués donar alguna llum en la interpretació i història de les restes excavades. En aquesta recerca vam comptar un cop més amb l'assessorament dels tècnics de l'arxiu. El Llibre d'Estimes del Quarter de Sant Antoni, iniciat l'any 1501, ens donà una pista definitiva de l'ús d'aquelles instal.lacions a principis del segle XVI i fins i tot de dos dels seus propietaris. En l'estima del notari Francesc Ponces consta que entre 1524 i 1526 aquesta persona té unes cases amb adoberia en l'actual carrer dels Framenors). Aquesta propietat s'especifica que limita per una banda i pel darrere amb la muralla, i per davant amb l'esmentat carrer Francesc Ponces vendria aquest inmoble a Miquel Torradeflor, blanquer, entre 1524 i 1526.

Davant d'aquesta evidència documental ens vam posar en contacte amb el Museu de la Ciència i de la Tècnica d'Igualada, on conserven museografiada una adoberia del segle XVIII: Cal Granotes. Després de visitar el museu d'Igualada i fer un primer contacte amb els seus tècnics, vam rebre uns dies més tard la visita del director del museu d'Igualada, Jordi Enric, i d'altres arqueòlegs de l'Anoia especialistes en aquest camp. Sobre el jaciment vam reinterpretar les estructures del complex preindustrial dels segles XVI i XVII, i van identificar diferents espais de treball relacionats amb el procés d'elaboració de les pells. Entre els materials metàl.lics recollits en els nivells d'inundació del segle XVII vam reconèixer possibles eines d'adober, algunes de les quals es troben actualment en procés de restauració. També vam revisar les mostres de terres recollides en diferents punts de l'excavació i en una primera anàlisi visual (i a l'espera d'una anàlisi definitiva) es van identificar components i materials orgànics utilitzats en la fabricació de les pells.

Amb aquestes dades la interpretació del complex preindustrial com a adoberia quedava pràcticament demostrada. L'anàlisi de les mostres de terres ens ho confirmarà plenament i ajudarà a interpretar el funcionament de les diferents estructures i a veure les característiques del procés d'adobatge, que en principi es basa en el sistema marroquí.

Procés d'excavació del jaciment. Totes les estructures descobertes van ser dibuixades a escala. Foto: Jaume Badias. Museu Comarcal de l'Urgell. Tàrrega

En l'estat actual de l'estudi de les estructures s'ha identificat un primer conjunt de piques com la zona dels carnicers, on les pells es posarien a estovar amb aigua i calç, per tal d'obrir el porus i facilitar l'extracció dels pèls de la pell, tasca que es realitzava damunt de l'enllosat central, el qual presenta un pendent notable per facilitar l'evacuació de l'aigua de les pells molles cap a canalitzacions de desguàs. El pèl es treia amb ferro de pelar, eina de ferro lleugerament encorbada, amb el tall mort i amb un mànec de fusta a cada extrem. Un altre pas que seguia era la introducció de les pells en el clot de l'alum, estructura que podia ser rectangular o el.lipsoïdal on els cuirs es posaven a estovar amb aigua amb gallinassa o colomassa que feia obrir les fibres i eliminava la matèria proteica i la calç. Aquesta estructura encara es troba en procés d'identificació dins del complex adober de Tàrrega. Una altra àrea que s'identifica en l'excavació són les piques o clots que intervenien en la fase de l'adob. Fase que presentava diferents passos que deixaven les pells tractades i pràcticament acabades de cara a la seva concreta utilització. En aquesta fase hi podien intervenir materials orgànics com l'escorça, fulles i flors mòltes de roldor, etç. La fase de l'adob podia durar entre quatre i cinc mesos. El secatge de les pells es podia haver fet en un pis superior amb bona ventilació.

L'adoberia del segle XVI i primera meitat del XVII de Tàrrega constitueix en el moment actual l'adoberia més antiga de Catalunya. A l'Estat espanyol només es coneix a en l'àmbit científic una adoberia més antiga prop de Saragossa, al jaciment ibero-romà de Botorrita. Les restes arqueològiques d'aquest complex preindustrial de Tàrrega destaquen a més a més per presentar un estat de conservació excepcional: és un conjunt complet configurat per la nau principal i un celler annex que feia les funcions de magatzem de productes relacionats amb l'adobatge de les pells. Les diferents piques i estructures del complex es troben pràcticament senceres i es pot arribar a interpretar i llegir amb relativa facilitat tot el procés que segueix la fabricació de les pells.

Controvèrsies entorn de la interpretació de l'edifici del segle XVI

Pel que fa a l'informe d'un historiador medievalista de la Universitat de Lleida que qüestiona la possibilitat que l'edifici del segle XVI (on més tard s'hi emplaça l'adoberia) pugui ser la sinagoga, l'equip responsable de l'excavació vam elaborar un segon informe on rebatem aquesta opinió, per altra banda respectable. No entrarem en polèmiques i deixarem aquesta discussió per a un debat científic que en el seu moment sortirà a la llum dins dels mitjans propis d'aquest tipus de temàtiques històriques.

Visita dels membres de la ponència de medieval de la Comissió Assessora del Servei d'Arqueologia de la Generalitat.

El dia 23 de juliol de 1998 van venir a Tàrrega membres de la comissió assessora del Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, juntament amb Ramon Ten, cap de l'esmentat servei, i Josep Gallart, arqueòleg territorial de Lleida. La visita a l'excavació del jaciment arqueològic del Molí del Codina va tenir com a motiu principal l'avaluació de les restes posades al descobert i determinar el seu valor patrimonial. Després de visitar detingudament les restes arqueològiques, revisar els materials trobats en l'excavació i analitzar els informes redactats pels responsables de la intervenció arqueològica, els tècnics de la comissió assessora confirmaren la interpretació com a adoberia del complex preindustrial dels segles XVI i XVII que ocupava l'interior de l'edifici com a sinagoga durant el segle XIV, donada la seva singularitat i els indicis materials i documentals argumentats pels arqueòlegs. Durant la visita es redactà un informe on es valora la importància de la troballa.

Conclusions

Així a la pregunta que encapçala l'article contestarem dient que el jaciment arqueològic del Molí del Codina té, ha tingut i podria tenir una mica de tot això. Per altra banda la presència d'un tram important de la muralla medieval de la segona meitat del segle XIV és inqüestionable. Pel que fa al molí d'oli del Codina, datable de finals del segle XVIII, només ens quedava el topònim (que ha donat nom al jaciment) i alguns fonaments (que van ser aixecats durant el procés d'excavació per poder excavar i deixar visibles estructures més antigues). Les quatre parets i els pilars de l'edifici principal daten de la primera meitat del segle XIV i, tot i que no ho podem demostrar al cent per cent, podrien haver estat l'emplaçament de la primera sinagoga citada en la documentació medieval referent a la Tàrrega del segle XIV. L'adoberia ocuparia l'espai interior d'aquest edifici durant els segles XVI i primera meitat del XVII. El magatzem amb la volta de pedra o celler que es troba annex a la nau principal també formaria part d'aquest complex preindustrial. L'adoberia quedaria destruïda de forma violenta per una riuada. Molt possiblement va ser la rubinada de 1644 la que inundà de llims la nau principal i el celler-magatzem. Aquest fet coincidiria amb una tendència generalitzada a Catalunya de concentració de l'activitat adobera a Igualada i Vic especialment durant el segle XVII.

El jaciment arqueològic del Molí del Codina és, doncs, un conjunt amb un gran interès històric. A part de les muralles i de l'edifici singular del segle XIV, amb el que pot suposar, l'adoberia dels segles XVI i XVII constitueix un complex preindustrial únic a Catalunya per aquesta època.

Si bé és cert que la intervenció arqueològica, assumida a parts iguals per l'Ajuntament de Tàrrega i el Servei d'Arqueolgia de la Generalitat de Catalunya, ha tingut un cost important de diners, com qualsevol excavació arqueològica urbana d'una certa envergadura, els resultats han estat més que positius. Pel que fa a la conservació de les restes, creiem que són mereixedores d'un darrer esforç pel bé de la ciutat i del patrimoni històric i monumental de Catalunya. Recuperar i dignificar les restes del passat és mirar cap al futur.

Josep Ayneto és un dels aquarel.listes més prestigiosos de Catalunya. Nascut a Barcelona el 23 de desembre de 1926, Ayneto va estudiar dibuix i escultura a l'Escola d'Arts i Oficis de la ciutat comtal, tot i que en el procediment de l'aquarel.la, la seva gran especialitat, es confessa autodidacte. A partir de l'any 1950, l'artista inaugurà les seves primeres exposicions, tot i que després es dedicà professionalment a la decoració publicitària. No obstant això, a partir de 1970, i després d'un llarg allunyament de l'exercici artístic, reprengué amb renovat entusiasme la seva veritable vocació. Durant la seva carrera, ha obtingut diferents guardors, el més reconegut dels quals li va atorgar al 1977 la Diputació de Barcelona per uns treballs realitzats al Palau de la Generalitat.

Les obres d'Ayneto estan encaixades dins un dibuix molt precís i una acurada composició. El pintor concep i treballa les seves aquarel.les dins d'un realisme exigent i minuciós que demana un gran domini del procediment. Les seves teles han captivat nombroses persones arreu de Catalunya, incloent el nombrós públic que ha visitat les exposicions que l'artista ha realitzat a Tàrrega. La relació d'Ayneto amb la nostra ciutat s'inicià l'any 1983, quan s'inaugurà la seva primera mostra d'aquarel.les a la capital de l'Urgell. Des de llavors, l'artista ha exposat a Tàrrega amb regularitat, quasi bé cada any, principalment a la Sala Marsà de la Casa de Cultura. En aquest sentit, el proper dia 23 d'octubre Ayneto presentarà a Tàrrega les seves pintures més recents en una nova exposició, amb la qual l'artista celebrarà els quinze anys de relació artística amb la nostra ciutat.

Exposició d'aquarel.les d'Ayneto: del 23 d'octubre al 8 de novembre de 1998, a la Sala Marsà de la Casa de Cultura (carrer de les Piques, 1).

Acte de vernissatge: divendres, dia 23 d'octubre de 1998, a les vuit del vespre, a la Sala Marsà.

El director de l'Escola d'Arts Ondara, Sr. Ramon Bordes, fa entrega al professor Jordi Serés Orobitg d'una placa d'homenatge en agraïment als seus trenta anys de mestratge.

L'amic Jordi Serés Orobitg, després de la seva llarga trajectòria com a docent a l'Escola d'Arts Ondara, es jubila, una jubilació ben merescuda després d'haver ofert incansablement els seus servei i dedicació durant tants anys.

El Jordi sempre ha estat disposat a col.laborar en totes les activitats de l'escola, amb la seva il.lusió, el seu tarannà tranquil i sobretot la seva immensa humanitat, que omplien d'optimisme el més desanimat.

Jordi: has deixat el llistó ben alt amb el teu bon fer i la teva estima per l'escola.

Gràcies, Jordi, l'escola sempre serà casa teva.

La Comissió Organitzadora de la tómbola benèfica de Claravalls agraeix la col.laboració que va rebrer de tots per fer-la possible, la participació generosa en adquirir butlletes i la solidaritat, amb ocasió del robatori. Molts amics han repetit els seus donatius, amb descomptes, o renunciant al cobrament d'alguns dels objectes robats.

El nostre objectiu era recaptar un milió de pessetes. L'hem sobrepassat en vint mil pessetes.
Gràcies a Déu i a vosaltres. Per molts anys.

La comissió organitzadora de la tómbola benèfica de Claravalls

Tenim la satisfacció d'informar-vos que el dissabte 28 de novembre se celebrarà un sopar-gala en el marc de la festa anyal del Centre Cutltural de Tàrrega on es lliuraran uns premis per homenatjar destacats artistes, entitats i persones de Tàrrega que amb el seu esforç i treball han contribuït a fer un bé a la cultura, a Tàrrega i, en definitiva, a la societat en general. El lloc triat per aquesta memorable vetllada serà el Restaurant Nara Jardins la Granja.

Una gala de similars característiques ja s'havia dut a terme a la nostra ciutat amb els premis Targarins de l'Any que tan encertadament havia organitzat la Jove Cambra, però malauradament es perdé. Essent conscients de la riquesa de que continua gaudint Tàrrega tant d'entitats que treballen desinteressadament, com d'artistes reconeguts arreu de les nostres contrades, i fins i tot fora i, en definitiva, de persones sensibilitzades amb el respecte i la promoció de la cultura, considerem que no pot esperar més el seu just i merescut homenatge.

Els trofeus seran obra de l'artista Enric Orobitg i n'atorgarem quatre a partir d'unes categories definides on els targarins podran dir-hi la seva per elegir els nominats a través d'una votació popular omplint la butlleta que adjuntem sota d'aquesta informació i que també podran trobar a l'Ajuntament i a la Regodoria de Cultura, el mateix lloc on podran dipositar-la en una urna fins al dia 28 d'octubre. Tanmateix, la decisió final dels premiats la tindrà un jurat amb representants de l'Ajuntament, la Cambra de Comerç i el Centre Cultural de Tàrrega.

Les quatre categories dels premis Culturàlia són:

– A l'artista (pintor, músic, escultor o escriptor) més reconegut a Tàrrega i fora vila.
– A l'entitat targarina que ha destacat per la seva labor cívica, social o humanitària.
– Actuació arquitectònico-urbanística de Tàrrega millor adaptada al seu entorn.
– A la iniciativa privada targarina més sensibilitzada amb el respecte i la promoció cultural.

Animeu-vos i participeu-hi