5a Pàgina

Sembla que a l'Equip de Govern de l'Ajuntament de Tàrrega li ha entrat el virus de la recaptació desmesurada. Si fa poc van augmentar l'IBI i la brossa, i ara sembla que es retractaran una mica, tornen a la càrrega amb la proposta d'apujar un deu per cent el servei de l'aigua potable. I diem servei d'aigua perquè a l'Ajuntament no el consideren un impost, sinó una quantitat per pagar un servei i que aquest no sigui deficitari. L'empresa SOREA, que té la concessió del servei, ha elabora un estudi en què l'increment que s'hauria d'aplicar és del 39,66 per cent, però com "l'impacte sobre l'economia dels abonats seria molt fort", proposen un 9,82 per cent (arrodonint un deu per cent). Però no diuen res de com i quan s'aplicarà la resta de l'increment que suposadament fa falta per donar un servei òptim.

De moment sembla que entre els grups polítics de l'oposició no hi ha massa crítiques. Ja veurem què passa en el ple previst per aquest divendres dia 17 (escrivim el dilluns).

L'empresa concessionària explica que s'han de fer, en el primer any, millores per un import proper als quaranta milions de pessetes, com són: la canonada al polígon industrial la Canaleta, que puja prop de vint-i-cinc milions de pessetes, les reformes dels dipòsits d'Altet i de la Figuerosa, un canvi de bomba a la sortida de l'estació depuradora, i tancat de l'estació i la planta potabilitzadora de Santa Maria i Claravalls.

En principi no discutirem aquest números ni els de l'increment perquè no tenim encara suficients elements de judici, però en el resum de despeses hi ha unes partides que ens criden l'atenció i que són el cost de l'energia elèctrica pel bombament, i el que s'ha de pagar al Canal d'Urgell per fer les entollades, que cada any s'incrementa de forma considerable. Així que per aquí van les nostres preguntes: què fan o faran per rebaixar els costos d'aquests capítols. Hom pensa que actualment només es pot utilitzar un dels dipòsits de Sant Eloi i que l'Ajuntament no ha volgut saber res de participar en l'embassament del Canalet. Si tinguéssim tots els dipòsits de Sant Eloi i la bassa del Canalet, es podria bombar de nit quan l'energia és més barata. Amb l'embassament dels regants es tindria una reserva important d'aigua i no caldria embassar tant al canal, amb el consegüent abaratiment de costos. El consistori parla de fer pous a càrrec de la Generalitat, però això pot tardar i encara no sabem què podran donar de si. Amb tot, i encara que tot fos justificat, cal pensar que la major part de les economies dels targarins no poden aguantar tants augments en un sol any.

Opinió

Escriuré d'una de les grans. Que aixó no vol dir com escrivia en unes ratlles que em foren encomanades per l'equip del Museu Comarcal, per a l'edició d'un treball de fi del mil.lenni, junt amb molts altres, que jo manifesti que totes, petites, mitjanes, grans, molt grans, com és en el cas d'avui, són les que han impulsat i donen vida, sense excepció, al desenvolupament i creixença de la nostra ciutat. I del seu entorn comarcal. I dic, paraula que em comprometo si Déu em dóna vida i memòria, que procuraré ocuparme d'una mostra de totes. Perquè també crec que és el conjunt el que ens ha dut al prestigi i puixança de Tàrrega.

Quan en aquesta Nova Tàrrega del 24 d'abril d'enguany m'ocupava de la personalitat pública o social de Josep Pont i Creus, al final deia: "I em queda molt a dir". Perquè entenia que calia aprofundir en les activitats empresarials, que en el principi de l'article tot just encetava. Evidentment les d'una de les més grans empreses familiars de la nostra ciutat. Que si bé n'hi ha d'altres, si no vaig equivocat, cronològicament, crec que en el rengló agroalimentari és una de les primeres. I actualment encara que, estrictament familiar, amb tres generacions enrere. I una, la quarta, que ja hi treballa, que per definir d'alguna manera, en podríem dir una multinacional targarina. Com ho demostra, d'una manera palesa, la reproducció del mapa, amb el punteig d'on arriben les seves activitats, que inserim. Que naturalment al ser més petit no és fàcil de llegir, però que proporciona una idea global. I aquí podria acabar. Perquè no estimo útil de proporcionar xifres i més xifres, de milions i milions, que moltes vegades fan complicat el llegir i no són pròpies d'articles com els meus. Però anotaré els principis i el camí. Que és el que acostumo a fer.

Era el 1896, ara ha fet cent-tres anys, un segle més que complet, que Dolores Creus i Anton Pont iniciaven l'activitat de compra i venda d'olives i ametlles, que l'any 1914 portava a posar en marxa un molí d'oli. Que de fet, com quan es van dedicar, anys més tard, a la trenca d'ametlles, ha portat a l'imperi dels Olis Borges Pont, S. A. de Tàrrega, i a Borges, S. A., a Reus, que és on radica el de les ametlles, que també es començà a Tàrrega. Amb quinze o setze més, cada dia un augment, de societats o filials del mateix grup, que formen el ventall de tota la rama d'olis, ametlles i altres fruits o productes d'un ampli sector de la producció i la distribució que cada dia treballen arreu del món. I com explicava molt resumidament, com ara, atesa la seva diversitat i importància, tot ha estat engendrat i estès amb la puixança i magnitud d'avui per Josep i Ramon Pont Creus, ambdós ja fa uns anys morts, i els seus fills, Anton, Ramon i Josep Pont Amenós i Anton Pont Grau. I els qui ara s'incorporen. O altres familiars dels enumerats, que en qualsevulla situació s'han sentit vinculats al grup. Tot un exemple de les empreses familiars nostres, que precisament a Catalunya han sobresortit d'una manera especial. I són fonament i bastió de la nostra economia, sense cap mena de dubte. L'esmentada, essencialment i netament targarina, però amb projecció universal, com ja es veu al mapa. I continua estenent-se... com una taca d'oli. Res de més apropiat, perquè d'oli es tracta. I no diguem de fruits secs o ametlles, que són postres o components de postres, dels més senzills als sofisticats o diversos.

És veritat, com anoten en els seus brillants i agradables fulls publicitaris o catàlegs, que són els primers exportadors espanyols d'oli d'oliva envasat. I Espanya és la primera productora mundial d'aital producte, en brut o envasat. I ocupen un lloc prioritari en les ametlles. Creixent en tots, com en les nous, per exemple. No acabaríem. Però sí que hem de dir i repetir que entre els centenars i prop dels milers d'empleats que fan marxar les empreses, així com en la compra dels fruits i altres productes indispensables, originen un volum de riquesa que, d'una manera o altra, més o menys directament però certa, la nostra ciutat en rep molts beneficis. Pràcticament incomptables per importants.

Comentava a l'inici d'aquestes ratlles, que també ho fan d'altres. És cert. Però era obligat insistir que a més de la faceta d'activitats públiques que els Pont hagin tingut, la bàsica i principal ha estat la de la seva o seves empreses familiars. Guardó d'or més que meritori. I si en el meu citat article del 24 d'abril em quedava curt, ara també hi podria afegir centenars més de ratlles. Però com en tants altres, ho sotmeto al d'una col.laboració restringida d'un setmanari local. I gràcies que pugui fer-la.

Raons per viure

Un home ric va decidir fer-se una casa nova. Va anar a veure el seu amic arquitecte. L'amic va acceptar i va demanar-li els detalls i el tipus de casa que volia per anar pensant els plànols.

– Diguem quin tipus de casa vols, quantes habitacios, dormitoris, cambres de bany, si vols jardí i piscina, quin pressupost tens... En fi, tots els detalls que tu i tal volta la teva esposa voleu donar-me perquè la casa sigui totalment del vostre gust.

L'home ric va contestar:

– Sí, sí, la meva esposa és la qui ha pensat en tot això més que no pas jo. Mira –afegí, traient una vella picaporta de la butxaca– la meva esposa li té molt afecte a aquesta picaporta, i volem que la nostra casa faci joc amb ella. Això és tot el què et puc dir.

La picaporta és la idea preconcebuda. Un concepte, una tradició, un prejudici, un costum. La portem a la butxaca, la traiem en el moment oportú, i volem que la resta s'adapti a ella. No importen els detalls de com ha de ser la casa. L'important és la picaporta. Que tot encaixi amb ella. Amb això ens quedem satisfets. Forcem interpretacions, canviem nocions, ignorem avenços del pensament i de la vida... sempre que la picaporta encaixi bé. Volem que els plànols se subordinin a ella. No importa el que surti, però que quedi ben a la vista la picaporta.

Poques coses fan més mal en la vida que una idea fixa. I en tenim més de les que ens imaginem. N'hi ha prou de recercar per les butxaques.

I acaba el conte: si jo fos arquitecte, els hauria fet la casa sencera en forma de picaporta. A veure si n'aprenien! El mal és que, al damunt, els hauria agradat i m'ho haurien agraït! Les idees fixes tenen mal remei.

---

Opinió

– Avui t'esperava, Diògenes.

– No em diguis; ves quina novetat!

– No t'enfotis, que la cosa és molt seriosa.

– No serà tant!

– Et dic que té més importància de la que et pots pensar, i alhora que pot tenir unes conseqüències, si no greus, sí, almenys d'una certa transcendència per a la ciutat i la seva comarca.

– Vejam, què és això que tant et preocupa i que, sembla, et produeix aquesta mena d'inquietud. Deixa que ho endevini. No serà tal volta que estàs molesta perquè el municipi no s'ha recordat de tu en aquest vintè aniversari de l'aprovació de l'Estatut i que tu tan dignament representes?

– Ja saps, Diògenes, que passo d'aquestes coses.

– Doncs digues d'una vegada què és el que et produeix aquest desassosec.

– Són unes declaracions que ha fet el teu alcalde i diputat al Parlament. Una vegada més, i molt em temo que no serà l'última, ha estat desencertat, inoportú i desconcertant quan ha volgut manifestar-se sobre la que pot ser, i no dubtis que ho serà, polèmica autovia Montblanc-Cervera.

– Hi estic completament d'acord. Hi ha vegades que més valdria tornar-se mut momentàniament o comptar fins a cent abans d'obrir la boca.

– Ni que ho diguis, Diògenes!

– El que no acabo d'entendre és com sabent, Frederic Gené, que la Cambra de Comerç està en contra d'aquest, podríem dir, aberrant projecte, surti a escena i com aquell qui res, va i es manifesta a favor d'aquesta autovia, manifestacions que, com pots suposar, hauran estat rebudes molt satisfactòriament per part de la Paeria de Cervera, que amb el suport rebut del seu homòleg targarí veu recolzada la seva opció.

– Tingues present, Diògenes, que els dos alcaldes pertanyen al mateix partit polític, i això vol dir...

– Què vol dir?

– Que llops entre llops no es mosseguen, i més si són de la mateixa ventrada.

– Entretant Tàrrega contempla, de forma impassible, com es va perdent pes polític, que cada dia se la menysté més, tot gràcies a la inoperància dels seus polítics que l'única preocupació que semblen tenir és sortir a les fotos. Potser ja fóra hora que prenguessin consciència del que són i a qui representen, això és, el poble, malgrat que sembla que ho hagin oblidat.

– Noi, deixem-ho per avui, que et veig massa excitat i tot el que puguem parlar influenciat per aquest estat d'ànim... Ja en tornarem a parlar, ben segur, d'aquest tema.

– Una pregunta tan sols.

– Digues.

– A què juguem, o millor dit, a què juga el Sr. Frederic Gené?

– Aquesta pregunta no la puc contestar, jo.

– I l'alcalde...

Correu del lector

La proposta de l'equip de govern de CiU i del PP de l'ordenança d'urbana del 2000 es basa essencialment en el manteniment de la dinàmica inversora de la ciutat, mantenint un ritme de tributs que gravés al menys possible o bé fos comparable amb les capitals de comarca veïnes. El primer exercici de planejament ha estat el de revisar l'evolució de l'impost de l'IBI, urbana, en els darrers anys:

Aquesta taula dóna una evolució difícil de pair ja que entre l'augment dels tipus impositius, la revisió del valor cadastral de l'any 1995, i les variacions de padró del 1996, produeixen unes alteracions que no permeten tenir una base de programació, i que ha produït unes conseqüències importants en la liquidació dels pressupostos, com s'indica mes endavant.

Passant aquesta taula a un gràfic, es pot veure d'una forma millor la relació de com anava pujant el cost de la vida cada any i de forma acumulada, i de com evolucionava la recaptació:

Aquest gràfic mostra l'evolució percentual anyal de la recaptació de l'impost, l'evolució del IPC any a any, i com ha evolucionat aquest cost de la vida en tots aquests anys.

Com es pot comprendre, això no fa gens estrany que a cada liquidació del pressupost calgués mantenir com a pendents de cobrament d'un import creixent de rebuts, ja que si es donaven de baixa era difícil fer el pressupost següent. Aquesta partida de pendents de cobrament va passar de 12 milions de l'any 1992, a 87 milions l'any 1997. Les actuacions de regularització han estat importants, sobretot aquests dos darrers anys, però del tot insuficients. Aquesta situació ens obliga ara a emprendre mesures de revisió de rebuts i de reforçar l'acció executiva, i forçar el cobrament.

En tercer lloc, el fet de la revisió de padrons feta el 1995-96 no ha continuat, i manca una actualització de dades i alguna inclusió d'obra nova, i que els pobles agregats no han estat revisats des de l'any 1980. Aquest tercer punt no estava prou clar el dia 22 d'octubre, per la qual cosa, i després d'una revisió dels càlculs, i escoltats els grups de l'oposició, la FAVT i la Cambra de Comerç, es proposa un tipus del 0,59 per l'IBI, urbana, a fi de poder assegurar una teòrica recaptació suplementària de 21 milions de pessetes.

La repercussió de l'augment proposat representarà a mes del 25% dels contribuents un increment del rebut al voltant de les mil pessetes, a un 40 % entre tres i sis mil, i a un 20% entre sis i deu mil.

Amb aquesta proposta es pot iniciar un programa de legislatura assegurant el programa d'inversions. És voluntat del govern municipal mantenir una línia de continuïtat dels projectes en marxa i també poder disposar dels diners corresponents per poder complementar els ajuts i subvencions que ens arribin d'altres institucions de govern.

El programa de liquidació dels rebuts incobrables s'estableix en un termini de deu anys mínim, i cobrir-la a partir de la recaptació dels rebuts pendents per via executiva més enèrgica i també de l'esperat augment de recaptació que ens donarà la revisió del padró.

Treballar en base a un pressupost genera sempre diferències entre el que es preveu i el que realment passa, tant a nivell dels ingressos (els impostos) i les despeses. Cal, doncs, un seguiment acurat del que es gasta, del padró del contribuent i de la recaptació. Sobre aquests tres principis actuarem en aquesta legislatura.

Tot i això, podem dir que Tàrrega encara manté el tipus impositiu mes baix de les capitals de comarca de Lleida que no tenen ajuts directes de la Unió Europea. La competitivitat de la nostra ciutat està assegurada, i si es pot portar endavant un programa d'inversions important, la nostra ciutat no perdrà el nivell capdavanter de sempre, en capacitat d'atracció empresarial. Aquest és el nostre compromís per la ciutat.