Tàrrega, 17 d'abril de 1999
5a PÀGINA
CARTA DEL DIRECTOR
Nova Tàrrega prepara canvis Albert Pont
El proper dia 12 de maig el setmanari Nova Tàrrega complirà 55 anys i per aquest motiu estem preparant un seguit de novetats i canvis dels quals properament podran gaudir tots els lectors i subscriptors d'aquest setmanari targarí per exel.lència.
La propera setmana regalerem la revista Sensacions, que estarà dedicada a la festa de Sant Jordi, una publicació que anirem regalant cada tercera setmana de mes a tots els subscriptors i a tots els qui comprin Nova Tàrrega, gràcies a la iniciativa de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC). Així la revista Sensacions la distribuiran gratuïtament les altres publicacions setmanals de l'ACPC.
El dia 1 de maig Nova Tàrrega estrenarà portada a tot color i amb un redisseny de la capçalera, en la qual es manté el color actual i la tipografia de la paraula «Tàrrega» per mantenir la imatge que ens ha acompanyat des de fa deu anys. Aquest serà l'onzè canvi de capçalera en els 55 anys de vida del setmanari de tots els targarins. També estrenarem una nova maquetació a l'interior per adaptar-nos a les noves tecnologies i per fer més fàcil i agradable la lectura del setmanari. Els nous disseny i maquetació són obra de l'equip de persones que cada setmana fa possible que el periòdic arribi a tots vostès de la manera més acurada. O sigui, persones que coneixen els gustos dels nostres lectors. Per tant, esperem que tots aquests canvis siguin del gust de tothom o, si més no, de la gran majoria de lectors. Lectors que ens segueixen donant la seva confiança segons constata un estudi d'audiència que ha elaborat la firma especialitzada Opina per iniciativa de la Fundació Catalana de la Premsa Comarcal de l'ACPC amb el suport del Departament de Presidència de la Generalitat. Aquest estudi, que donarem a conèixer més àmpliament en properes edicions, diu que el 87,8 per cent de lectors de premsa llegeix el nostre setmanari, que és seguit del diari Segre amb el 74,8 per cent, El Periodico amb el 45,1 per cent, La Vanguardia amb el 41,5 per cent i La Mañana amb el 28 per cent. És interessant comprovar que un 38 per cent dels nostres lectors ens llegeix "de tota la vida", un 13,9 per cent des que va sortir, i un 42,6 per cent fa més d'un any, o sigui que podríem dir que tenim un equilibri entre lectors que ens són fidels des dels inicis o de fa molts anys i els joves o nous lectors. Confiança que agraïm a tots i per això preparem aquests canvis d'estètica de cara a l'any 2000, però sense oblidar els orígens i la trajectòria d'aquest setmanari de la major part dels targarins. Gràcies a tots i esperem que les innovacions siguin del seu gust.
OPINIÓ
Més d'una vegada m'he referit en alguns aspectes de l'Alianza. Que així es titulà fins al fi, encara que tots en diguérem sempre l'Aliança, com continuaré dient. I tenia decidit omplenar una de les meves planes dedicada a aquesta entitat. Però a més de les referències que hi fa Novell Balagueró, en el seu treball per mi tantes vegades citat, esmenta expressament l'article de l'amic Josep Saurina Perelló, publicat a Nova Tàrrega el 21 d'abril de 1990. Que serà el tramat bàsic del que escriuré avui.
Josep Castellà Formiguera
Acabava el seu emotiu i interessant treball l'amic Saurina Perelló dient: "Però si és ben cert, que d'una entitat targarina tan popular i populosa ningú n'ha reivindicat la continuïtat, i el més trist que ni el seu record". Que, a bocins, és el que jo he tractat algun cop de fer. En el seu record. Perquè en la seva continuïtat, el temps –com fins i tot en moltes coses, àdhuc begudes o remeis– en dóna la caducitat. I en l'evocació del que havia estat l'Aliança, Saurina apunta aspectes que foren essencials. Especialment els seus èxits multitudinaria en festes majors i carnavals. I principalment quan es trobava al carrer de Ponent, ara avinguda de Catalunya, que en la meva memòria foren els temps més esplenderosos. Perquè així com els balls d'altres societats, que aquí avui no és qüestió de citar perquè es tracta només de parlar de l'Aliança, eren més exclusivistes els uns i diumengers els altres, els de la societat que tractem foren, a més de concorreguts, d'un nivell mitjà alt, que corresponia molt a la Tàrrega dels vint o dels volts dels vint. I els sempre esmerats serveis de cafeteria o la qualitat indubtable i continuada del cinema que es projectava esdevingueren elements consubstancials.
Dic dels anys vint i els seus volts, perquè de l'any 1936 fins al 1944 no en puc dir ni en sé res, ja que em trobava fora de la ciutat. I si bé em consta de la caiguda del teulat, quan la nevada del 1944, solament puc afegir que a Tàrrega estiguérem de molta sort, ja que si no ho tinc mal entès aquella setmana s'havia projectat Blanca Nieves y los siete enanitos. I Déu ens guardi si hagués estat en plena sessió.
Amb una altra advertència. Mai havia estat soci de l'Aliança. Ni jo ni el meu pare ni l'avi. Perquè aquest últim era un dels qui amb don Anton Roca Sanou, de tendència liberal, fundaren el Casino Mes de Mayo, el 13 de maig de 1877. Segons Novell Balagueró, segons els escrits d'Antoni Gomà. I l'Aliança, sorgí de l'empenta de don Enrique de Cárcer, en contraposició al Casino Mes de Mayo, que era dels seus rivals polítics. I substituïa el Casino Principal que havia fundat també don Enrique, al Café de la Magina, al costat de l'ara Ateneu. Que poc després es traslladà a l'edifici de cal Tòfol, al carrer d'Urgell, com diu encertadament Saurina. Fins que l'any 1910 féu cap a l'edifici construït pel també don Enrique de Cárcer al carrer Ponent, avinguda de Catalunya. I el meu pare fou així mateix soci i fundador de l'Ateneu, on acudíem sempre. Llevat del cine o de les festes majors, amb el teatre i sarsueles, en què durant molts anys els de l'Aliança foren capdavanters. Per tant el que dic és net de tota opinió partidista. Però és absolutament just donar-ne fe.
És impossible de fer-ne una síntesi o recapitulació. Però sentimentalment i en l'esperit, aconsello llegir el que escrigué Saurina. Que seria més que interessant que hi tornés altra vegada. Avui, per oferir una prova del que dic i el tan citat amic explicava, em limitaré a copiar un programa de sarsueles de la Festa Major de maig del 1928. I un del cinema del diumenge. Però abans vull fer observar una altra faceta d'aquella casa. En les projeccions del cinema mut, que eren acompanyades magistralment al piano pel mestre Llobet, fins que va morir aquell 28, i després el mestre Ribera, el senyor Pep de l'Aliança, Josep Solsona, exigia el més absolut silenci i bon ordre. I no cal dir quan va arribar el sonor. Com així cuidava d'una projecció excel.lent, procurant a l'hivern bona calefacció amb les corresponents i suficients estufes. I a l'estiu ventiladors i obrir les finestres, entre pel.lícula i pel.lícula. En qualsevulla circumstància amb la màxima atenció al públic. Generalment assidu i satisfet. Perquè si algun dia el film no havia resultat el que tots esperàvem, el senyor Pep era el primer que ho lamentava i explicava el seu disgut o sorpresa. I no reincidia. Les distribucions ho sabien. I era difícil que l'enganyessin. Era una característica d'aquella casa. Estimada pels qui eren socis o els qui no en fórem, però que freqüentàvem el cinema. Tractats sempre com els de la casa.
Que erem a centenars. I concorrents fidels, entre altres, com els que anomena Saurina, Enric Morera, "Enric del Pastisser", Salla, Ramon Roca, Sebastià Solé, Josep Sanrama, Miquel Costa, Samuel Mestres Ribera, citant els que eren alcalde, diputats o altres càrrecs. I el propi Ramon Sala Llobet, que si bé en alguns moments president de l'Ateneu, mai havia deixat d'anar a l'Aliança. Llista en què falten dotzenes i dotzenes, però només he donat una finta. Però anem pels programes: la Festa Major del maig de 1928 oferí La alsaciana, La del Soto del Parral, La casta Susana, i Marina orquestra Moderna de Granollers, que a més de les sarsueles i òpera, donava els concerts de les tardes i els balls de la societat del dia 15. I un cor mixt de 24. I a la sessió de cinema del diumenge dia 20, a les cinc de la tarda i a tres quarts de deu de la nit: Noticiario Fox núm. 54 (vol. 3). Las apariencieas engañan, còmica de dues parts. Riendiendo la jornada de Tom Mix, amb sis parts, i Kiki, comèdia en vuit parts per Norma Taldmadge, Gertrude Astor, Ronald Coldman i Frankie Darro.
Acabo: en diverses festes majors cantaren, entre altres, Sagi Barba, Marcos Redondo, Emili Vendrell, Franciso Godayol i les tiples i parelles de duos còmics, del millor de la sarsuela. I si alguna vegada oferien espectacles de "varietés", eren sempre brillants de veritat. Però, com durant molts anys, el local-teatre, llevat de les festes majors, era destinat a cinema, que mai faltava, els Pané, Minguell, Morera, Seguí i tants i tants altres, fou a l'Ateneu on més actuaren. L'inici però a l'Aliança o Can Tòfol.
Amic Saurina: continua.
OPINIÓ
Albert González Farran
Avui en dia s'ha estès la moda de crear opinió a tots els mitjans de comunicació possibles. A les revistes esportives, a les tertúlies radiofòniques, als editorials dels diaris, als debats televisius... Estem passant una època on tots, estudiants i polítics, intel.lectuals i comerciants, artistes i pagesos, bombers i periodistes... fan públiques les seves opinions. Tothom és capaç d'emetre un judici en qualsevol moment i sobre qualsevol tema que se li plantegi. De vegades, a un se li fa difícil triar allò amb què s'està d'acord del que atempta contra les pròpies idees. Sovint ens trobem davant d'arguments oposats en què ben bé podrien tenir la raó tots plegats.
Aprofitant aquesta moda, he aconseguit reunir al meu costat dos personatges que emetran un judici personal i respectable sobre la qualitat de vida a la nostra ciutat. El primer article l'ha escrit el jove Albert González Farran, que defensarà la postura optimista; per un altre cantó, llegirem l'opinió del targarí Albert González Farran, que donarà arguments en favor d'una actitud contrària:
VISCA TARREGA!
No em limitaré a indicar les ja repetides banderes que la nostra ciutat ja té per defensar la seva personalitat. Arreu de Catalunya ens coneixen per l'anual Fira del Teatre al Carrer, un esdeveniment que omple d'animació els nostres barris i de diners les nostres butxaques; el Parc de Sant Eloi i el cóc, dos dels grans emblemes que representen la nostra pròpia cultura; o fins i tot l'entranyable arquitectura d'alguns dels racons de la nostra estimada població.
Tàrrega també té encants que s'haurien de valorar amb més fervor. Aquesta personalitat tan oberta de la gent que l'habita permet passejar pels carrers amb una sensibilitat molt més alegre de l'habitual en altres contrades.
Durant tot l'any, no només a la segona setmana de setembre, l'oferta cultural està atapeïda de raons que ens animen a acudir a representacions teatrals (tant professionals com "amateurs"), a exposicions museístiques, a conferències enriquidores, a concerts i balls populars...
En un futur (no sé si pròxim o llunyà), la capital de l'Urgell comptarà amb un jutjat, amb una variant que desviarà els cotxes que vinguin de Tarragona, amb una piscina coberta... I hem de reconèixer que és ja una realitat l'autovia que descongestiona part de la circulació que fa el trajecte Barcelona-Lleida i també la conversió del centre de la ciutat en una zona exclusiva per a vianants.
El mercat dels dilluns, les excel.lents promocions de Foment Targarí, els enagalanaments dels aparadors i la modernització de molts establiments... fan que Tàrrega sigui una de les grans potències comercials arreu de la província. Faig aquesta afirmació sense oblidar l'agradable potencial industrial que omple els nostres tres polígons.
Evidentment, encara hi ha moltes coses per arreglar i segurament ens trobarem amb algunes polèmiques preocupants, però en general podem estar contents de viure en una de les poblacions que s'acosten més a l'equilibri ideal entre una ciutat amb moltes possibilitats i un poble amb caràcter.
QUINA VERGONYA!
De vegades ens tapem els ulls i només volem veure allò que més ens agrada, tot deixant amagat aquells racons vergonyosos i plens d'immundícia. Jo sóc de l'opinió que la societat no avançaria si no existissin les crítiques i les crisis que obliguen els nostres polítics a crear algunes iniciatives. Tàrrega, com a capital de comarca, encara presenta uns defectes que ens haurien de preocupar a tots. Deixem-nos estar d'elogis i ataquem aquells punts flacs de la nostra població, perquè si ens adormim en l'optimisme frívol, mai aconseguirem gaudir d'una qualitat de vida mínimament interessant.
Aquesta ciutat que tant agrada a la gent de fora, fa anys que està immersa dins un pou menopàusic. El nombre d'habitants no creix des de fa molts anys i la majoria del nostre jovent ha de marxar a altres llocs on l'oferta de treball sigui més enriquidora.
Però malgrat que això és un fet aparentment incontrolable, l'administració sí podria fer alguna cosa per millorar la comunicació de Tàrrega amb les altres poblacions. Un d'aquests dies tindrem un disgut amb un descarrilament ferroviari, perquè l'estat de les vies de tren i la maquinària que Renfe ens ofereix hauria de preocupar al més gran dels optimistes. Però si escollim utilitzar el mitjà de la carretera, només tenim dues solucions: buidar-nos la butxaca de manera llastimosa per pagar un bitllet de bus; o prendre paciència en els acostumats embussos que s'ocasionen al centre.
Tot targarí s'enorgulleix que la seva ciutat sigui una de les líders en iniciatives culturals. Però ens desenganyaríem de cop si ens adonéssim que la nostra oferta cultural gairebé no inclou les atrevides i agosarades manifestacions d'artistes alternatius. La majoria d'aquests avantguardistes han de marxar a la gran capital perquè aquí només hi ha lloc per a un art acadèmic que doni diners.
La mala gestió del Mercat Municipal de la plaça de les Nacions, la poca solidesa dels nostres partits polítics i l'endarreriment de molts projectes urbanístics són algunes de les tristes realitats que empastifen l'absurd optimisme que molts expressen.
OPINIÓ
Josep M. Giribet Alemany
Les últimes dades de l'Institut Nacional d'Estadística confirmen un estancament demogràfic a Espanya.
Sembla que s'està preocupat per la baixa natalitat i fins amb les immigracions estrangeres no cobrim el cupo necessari per la normalització de la població.
No és estrany que baixi la natalitat, ja que les senyores davant la perspectiva del poc reconeixement demostrat per l'Administració i la societat en general envers la mestressa de casa, una feina gens valorada amb tot i la importància que té, a més li volem exigir una sobre càrrega de maternitat, elles han optat per a lliberar-se, introduint-se en el mercat laboral.
En aquest país encara hi queden restes d'un antic patriarcat masclista que relega la dona a un ostracisme casolà, en què l'única missió seria tenir més fills amb una dependència absoluta als afers casolans sense un reconeixement laboral.
Encara arrosseguem tesis anacròniques establint categories en l'estatus social homes o dones; una prova palpable és la discriminació salarial pel sol fet de ser dona; no s'analitza veritablement la vàlua de l'individu, sinó que el cataloguem pel sexe.
La mostra real és que a les llistes de l'atur l'element femení duplica el nombre envers el masculí sense trobar-hi una explicació pràctica.
Per altra part, si la feina casolana que és una feina com una altra, ja que a més d'una maternitat comporta un control econòmic de la llar, a més uns serveis poc valorats com són una alimentació més racional, al mateix temps més sana i econòmica, si tot això es valorés, aleshores les llistes de l'atur femení baixarien notablement.
No s'entén massa aquest entestament a augmentar el nombre de fills i en conseqüència de població, quan el greu problema és trobar feina pel jovent.
Precisament l'automatisme creixent va eliminant llocs de treball, i per posar un exemple quotidià, direm que un simple ordinador és capaç d'emmagatzemar feina per substituir gran nombre de persones, i no parlem de la mecanització, puix la màquina està suplantant molta mà d'obra, per la qual cosa el futur automatitzat i robotitzat ens permet veure amb menys pessimisme l'envelliment de la població.
És absurda aquesta preocupació per la baixa natalitat en una època en què molts joves estan esperant trobar una feina que els permeti realitzar-se i en el millor dels casos aconsegueixen lograr una contractació laboral curta i sense massa bona perspectiva.
OPINIÓ
Em confesso "tocat" per la política. Entesa la parauleta no pas com una mena de passió professionalitzada per les intitucions, sigui l'Ajuntament, sigui Consell Comarcal o qualsevol altra, sinó com a interès per aquell conjunt d'idees que tenim cadascun de nosaltres i que, posades en comú i compartides, fan possible l'organització i la vida en societat de forma pacífica.
A molts, encara que ara no estigui pas de "moda" reconèixer-ho, ens interessen les activitats socials, econòmiques, etc., dels àmbits locals o generals que conformen el fet polític, sobretot als qui actualment vivim la dècada dels quaranta de les nostre vides i que vam viure amb passió els darrers anys del franquisme i tota la transició. Penso que aquell temps va deixar un pòsit polític en les nostre ànimes com a conseqüència del gran esclat d'esperança que es va viure des del 1975 fins als 1985 aproximadament.
Foren, efectivament, èpoques de lluïment i admiració pels personatges de la política, tan rebutjats actualment. Omplien sales immenses en els seus actes, i l'entusiasme era enervant. Hom confirmava i esperava moltíssim dels prohoms que anaven sorgint dels negres laberints de la clandestinitat antifranquista, els uns; o de la còmoda vida integrada de la quotidianeïtat acrítica durant la dictadura, els altres. No obstant, tots reberen la consideració, l'acceptació i la simpatia de la gent en els primers anys de la transició. Suposo que la novetat del canvi i les possibilitats que s'obrien van engegar la curiositat i l'esperança.
Després de tot s'ha anat difuminant. La normalitat i quotidianeïtat de les coses afecta l'interès de les persones, fins i tot quan es tracta d'aspectes dels quals s'havia mancat durant llarg temps, com és el cas de la llibertat. Han influït aspectes com el recanvi generacional, la tendència al materialisme individualitzat i al consumisme de la societat que han obviat aspectes col.lectius i idealistes. El mateix sistema democràtic i els seus actors principals, els polítics, que després no han complert allò que hom havia esperat d'ells (tancament institucional, corrupcions, transfuguismes, clientelismes, etc.) no han estat a l'altura de les circumstàncies i, en conjunt, no solament s'ha esfumat la il.lusió, sinó que ha nascut i estès una mena de sentiment contrari relacionat amb el rebuig, la indiferència o més directament el menyspreu pels "polítics".
No obstant això, i entenent les raons del que acabo de descriure, alguns (pocs, sigui dit) encara vibrem en llegir, parlar o pensar sobre els fets que passen al món o a casa nostra; intentem informar-nos per tal de formar la nostra pròpia opinió de les coses, sense mediacions, sense manipulacions; prenem partit per causes perdudes o trobades, mortes o vives, properes o llunyanes; intentem analitzar, conversar, fins i tot discutir sobre els fets de la vida col.lectiva, més enllà de la pura individualitat del dia a dia quotidià de les nostres cases, famílies o treballs. De tot això se'n diu també política, fer política, encara que poc té a veure amb les institucions, les quals formen part només parcialment de la política.
Últimament he sentit molt la típica frase "no, és que la política a mi no m'interessa gens". N'esteu segurs? No us interessa què passa a Kosovo o si es podrà jutjar Pinotxet? Què podran estudiar els vostres fills quan arribin a la Universitat? O si tindran les mateixes possibilitats tots els nens i nenes de Catalunya o Espanya de rebre una bona educació en una escola pública? O si el nostre planeta està condemnat a la desaparició d'aquí molt poques dècades a causa de la destrucció de la natura? O si estem menjant productes adulterats que destrueixen la salut?
Estic segur que sí, i és clar, això també és "política". De manera que: us interessa la política?
Joan Fornsubirà Marsol
TEATRE
XICONCURS DE GRUPS AMATEURS DE TEATRE
COMPANYIA ENRIC BORRÀS
La Companyia Enric Borràs de Sant Feliu de Llobregat va presentar un clàssic d'Àngel Guimerà, La festa del blat, un drama en tres actes que barreja històries passionals amb reivindicacions polítiques per aconseguir un repartiment de les terres i la riquesa més igualitària. L'eix central de la trama gira entorn una història d'amor entre una pubilla d'una masia acomodada i un anarquista de ciutat. La interpretació dels tretze actors del repartiment va ser força digna, si bé cal destacar molt especialment el treball que van fer dels seus personatges els dos protagonistes, d'una banda Marta Rius, amb el paper de la pubilla Oriola, que va aconseguir expressar a la perfecció els sentiments d'una jove que viu turmentada des que coneix les accions reivindicatives del seu amant, i de l'altra, Florenci Ferrer, l'anarquista Jaume, que va brillar especialment en els seus monòlegs i diàlegs amb Oriola, en què es posava de manifest les contradiccions que ha de suportar aquest personatge per fer compatibles l'amor i el pensament polític.
L'escenografia del muntatge era purament de situació sense elements de relleu que embellissin l'escena, encara que el decorat, a l'entorn d'una masia, va canviar en cadascun dels tres actes. Tanmateix, la sobrietat escenogràfica contrastava amb l'acurat vestuari de camperols catalans de finals del segle XIX que lluïen els personatges, si bé s'observà una petita disfunció en el personatge de la Quica ja que aquesta duia ulleres i això no era possible en una masovera del segle XIX.
Un altre element a subratllar de la representació fou la inclusió de fragments de música clàssica en determinades escenes, fet que les imbuïa d'un sentiment més intens de cara a l'espectador.
En definitiva, recomanable espectacle el presentat per la companyia Enric Borràs, en què cal felicitar la direcció artística, compartida per Montse Fàbregas i Montse Bonet, pel bon saber fer que han demostrat en la posada en escena d'aquest clàssic de Guimerà.
Carles Domingo
 |
 |