5a Pàgina
Albert Pont
Aquesta setmana el Consell Comarcal de l'Urgell i l'empresa pública Urgell Net han presentat una campanya de sensibilització perquè els ciutadans sapiguen quins serveis ofereix actualment la recollida d'escombraries i la millor manera d'utilizar-los.
Cal recordar com ha anat evolucionant la recollida d'escombraries en els últims anys. Hom recordarà que va començar deixant els cubells a les portes de cada escala, i més tard, les bosses que recollia el personal del sevei. Posteriorment van aparèixer els contenidors, que ja va suposar un "esforç" perquè s'havia de caminar uns metres fins a aquest recipient, en què a vegades s'hi tira de tot menys la brossa que li pertoca. Ara hi ha contenidors per a les deixalles domèstiques, o millor dit, les sobres de la ciuna, contenidors per al paper, contenidors per al vidre, per als envasos de plàstic. De tant en tant se situen uns gran contenidors per tirar els grans voluminosos, com mobles i altres estris grans de la llar. També en determinades botiges tenen petits contenidors per a les piles gastades, i les farmàcies recullen medicaments que han sobrat i també els caducats. O sigui que abans ho tiràvem tot en tot una sola bossa o en un sol contenidor i ara hem de fer una petita tria.
Hom pot pensar que cada vegada ens demanen més "esforços" a l'hora de tirar el que ens sobra, a la vegada que es va incrementant el rebut de la brossa. Sí, segurament tindran raó, però cal pensar que cada vegada produïm més deixalles i per tant augmentem el cost, a la vegada que si no seleccionem, els abocadors controlats es faran petits aviat i a la llarga les matèries primeres començaran a escassejar; per tant hem d'anar reciclant.
Ara ens pot estranyar això de reciclar, però cal pensar que la paraula potser és nova, però no l'acció, ja que uns trenta anys enrere ja es reciclava i poca cosa es tirava a les escombraries, o millor, al femer de les cases de pagès. Abans es consumia molt menys que ara, però tot s'aprofitava. Hom recordarà que les pells dels conills, les ampolles de cava, trossos de plom i altres es canviaven per vetes, fils o taronges. O sigui que a més de reciclar obtenies un benefici, és a dir, que no hem inventat res, ja que es feia d'una altra manera.
Cada vegada més ens demanaran que seleccionem a l'hora de tirar tot el que ens sobra per evitar l'escassetat de les matèries primeres i per millorar el medi ambient. No rebrem taronges, ni vetes, ni fils, però millorarem el nostre entorn, que al final també serà un benefici per a tots. *
Opinió
Josep Castellà Formiguera
No pretenc parlar dels esdeveniments que en aquelles disputades zones dels Balcans s'han produït. Ni de la guerra de Bulgària amb Kosovo i els atacs de l'OTAN que quan surtin aquestes ratlles ignoro si continuaran o hauran acabat. Ni de l'èxode o els camps de concentració, al ras i sota les inclemències, amb tota mena de privacions que coneguèrem alguns l'any 1939 a França; Saint Cyprien, Argelés, o tants i tants altres llocs. Únicament d'un producte, la fusta de faig, que aquí tanta importància tingué.
Abans del 1936, el faig de Iugoslàvia –fusta de gran qualitat– que així es denominava la d'aquell conjunt de pobles, després del final de la guerra del 1914, que precisament s'inicià a conseqüència d'un atemptat als Balcans, arribava a Barcelona regularment i abundant. En bona part sense nusos i vaporitzada, o estofada, com vulgarment l'anomenàvem. I que havia estat sotmesa a l'esmentat procediment –què aquí no explicarem–, per tal que tingués el més mínim moviment possible, ja que era generalment utilitzada per a la fabricació de mobles de tot tipus. En massís o com a suport. No hi havia ebenista, fuster o artesà que no la conegués. Com també venien cabirons, d'una sola peça, tallats amb destral o aixa, pels quatre costats. I aquests al natural, per no perdre força, atès l'ús a què anaven destinats. Jo recordo la marca Faginea com una de les que envaïen els molls del port de Barcelona. Generalment el d'Espanya, cap a la Barceloneta; i més tard el de Sant Bertran o del Carbó. O sigui cap a Ponent. Llavors, el dit de la Fusta, no existia com a tal, sinó que l'ocupaven els coberts, dits «tinglados», del moll Bosch i Alsina, on es descarregaven tota mena de productes, menys fusta. I especialment els velers amb bacallà, en gran majoria de Noruega.
Però tornem al faig. Que igualment en dèiem de l'Adriàtic, perquè es carregava en vaixells, especialment al port de Fiume, ara Rijeka, que primer fou italià i més tard croata. Doncs, com he pogut anar deduint, aquella excel.lent fusta en realitat procedia de Croàcia o Eslovènia. I els exportadors eren empreses o famílies majoritàriament croates. Tant és així què iniciada i acabada la nostra dissortada i tràgica guerra civil, i uns mesos més tard, al setembre del 1939, engegada la segona guerra mundial amb la invasió de Polònia, els alemanys aprofitaren l'ocasió per envair territoris dels dits iugoslaus i proclamar la República Croata. De la qual fou cònsol a Barcelona el senyor Pascual Trullols, que era fins a l'esmentada guerra civil un dels principals i més acreditats agents importadors d'aquella fusta. Relació que li valgué ésser nomenat cònsol de Croàcia.
Consolat situat al carrer de les Corts Catalanes (en aquells anys, José Antonio), número 464, principal, cantonada a Calàbria, costat mar. Lloc al qual jo, resident a Barcelona del 1942 al 1944, acudia molt sovint, ja que l'esmentat senyor, encara que cònsol, amb la gran i flamejant bandera de Croàcia que lluïa a la balconada d'aquell principal, continuava essent agent de fustes. En aquells dies, sense arribar-ne de l'estranger, a més de taulers de València, faig de Navarra, o del Roncal. Que durant molts anys substituí el que no venia de fora. El del Montseny o altres fagedes de Catalunya, més dur, si bé molt apte per a carreteria, fins que els carros pràcticament desaparegueren del nostre país, no servia per ebenisteria o similar.
Bé; no escric del faig perquè sí, com a enyorança del que tractava. És perquè, endemés que durant molt de temps fou tan útil a moblistes, ebenistes o fusters, a Tàrrega, l'extraordinària i coneguda indústria de maquinària agrícola, de Josep Trepat Galceran, utilitzava el faig de Iugoslàvia, o Croàcia, com un material bàsic per a determinants components de les seves màquines. Pales o braç, si no vaig errat en la denominació. Però faig, i sempre del millor que hi havia. I la secció de fusteria, proveïda en abundància de gènere, no tenia rival. Que quan no en tingueren de l'estranger, feren també cap a Navarra. Sense fustes de qualitat no hi havia bones màquines. I quan tornaren a arribar algunes bones partides de l'exterior tampoc dubtaren.
El senyor i amic Fermí Cucurull –i que em perdoni si l'anomeno, sé que no li agrada que el destaquin, però també n'és més que mereixedor– em consta que coneixia bé el senyor Pascual Trullols. I que s'abastaren del millor en fusta que s'importava. I l'esmentat més d'una vegada m'havia parlat de la seriositat i desig de tenir sermpre el millor, la casa Trepat, com Cucurull desitjava.
Això no vol dir, que provinent d'aquell Adriàtic, costa ara de Croàcia i quan no fou possible de Navarra i del Roncal, milers dels que compraven màquines Trepat, diguem de tota Espanya, se serviren indirectament de fustes de Croàcia o Eslovènia. I un temps de Navarra. Com milers i milers dels llits, armaris, tauletes de nit, menjadors o cadires que encara tenim als nostres domicilis d'aquelles èpoques són de fustes dels citats països balcànics. Després, en vingueren de Romania i d'Alemanya. Però mai cap com les tan repetides. D'aquells indrets o boscs que han conegut tantes tragèdies i sofrençes. Que la televisió i la premsa ens han ofert en abundància. Per això qualsevol ajut o òbol, petit o gran, que hem pogut oferir té encara una justificació més. Déu vulgui que s'acabi... *
Albert González Farran
A poc a poc va arribant una calor sufocant i jo, clavat aquí a terra, sense poder moure'm, només em resta esperar pacientment l'hora fatal. Després de tants anys de convivència amb els entremaliats esquirols, els nius de les aus i els fabulosos crepuscles de la vall, arriba el no-res per culpa d'un miserable descuit humà. Ja sento la ferum de la por i la grisor de les tenebres que s'escampen a mesura que bufa el vent. Ja criden les bèsties, ja fugen els ocells, ja corren els darrers vius que han tingut temps d'olorar el perill... L'instint de supervivència d'aquests éssers, ajudat per la gran virtut de tenir unes cames, els permet allunyar-se d'aquesta malèfica invasió, roja com la sang.
Encara recordo els moments feliços en què vivíem tots plegats dins un mar de verdors i aigües refrescants. Petits homes carregats amb pesants motxilles suraven per sobre de la gespa i arribaven fins al cim de les esquerpes muntanyes. Tots els animals passejaven amb harmonia, tot respectant l'equilibri de la vida i aquell clima de benaurança i càlida placidesa.
Però ara, només queden uns pocs minuts per veure com tot s'enfonsa en un oceà d'escalfors i desintegració total. El foc, el gran enemic, va pujant, saltant per sobre de les pedres, devorant tot el que es posa per davant seu, mastegant amb fam les fulles dels arbres, el cos menut dels conills i la nul.la resistència dels matolls. Les flames, exaltades per la ràbia, participen d'un festival absurd que ho destrueix tot al seu pas, deixant sols un rastre de cendres i esquelets carbonitzats.
Ja arriba l'hora de cantar el darrer adéu. Finalment hem trobat un acabament per a aquesta mil.lenària història natural. Mentre tothom crida a gran velocitat, quan el vent va avisant-me de la nefasta arribada del roig assassí, jo no em moc, prefereixo resistir i defensar la meva terra, les meves arrels, la meva pàtria...
A poc a poc ja li vaig veient les terrorífiques faccions. Li agrada ensenyar les urpes, li encanta mostrar els seus queixals sangonosos, s'enorgulleix d'espantar les víctimes abans d'aniquilar-les. Aquell mar de foc i fum negre em rodeja, sap que no tinc escapatòria, però no endevinarà mai que espero la mort amb dignitat, sense plors, ferm com un soldat, amb les branques ben amunt per poder respirar el darrer alè que em resta de vida.
Aquell picnic, organitzat per menjar una saborosa cassola de tros, ha resultat una cruel fatalitat per a tota la humanitat. Una simple reunió familiar s'ha convertit en un brutal atemptat contra la vida. Aquella espurna poc vigilada, aquella brasa mal apagada, aquell oblit tan irresponsable... han fet que jo, plantat enmig del bosc, quiet com una estàtua, esperi el desenllaç final d'una vida centenària.
Les flames comencen a acariciar-me, primer amb timidisa, com si volgués seguir un ritual intimidatori. Els espetecs dels meus veïns, el preludi del meu funest destí, fan que augmenti aquella sensació de buidor que em va envair des del primer moment en què la família Gómez va marxar sense apagar la seva inconscient foguera.
La cremor dels llavis que em besen el tronc no em dol, no em fa mal, no m'espanta. L'incendi va empassant amb calma, va recollint les fulles sufocades i, sense saber com, va arrancant els bocins de vida que em queden. El foc, la fera indomable que no perd mai la gana, m'abraça, com si d'un gran amic es tractés, i m'estreny per xuclar-me la saba. No té cap escrúpol a l'hora de llençar-me vilment a terra, trepitjant la llargada del meu cos, posant les seves grapes sobre cadascuna de les parts de les meves extremitats.
Noto que ja no em queda res. Estic en un somni. No sento ni calor ni fred. Tinc la vista entelada per la incandescència mortífera i només puc esperar que desaparegui qualsevol bri d'existència que em pugui quedar dins la meva ànima.
El dinar organitzat pels Gómez, amb les seves cadiretes comprades al supermercat, amb el cotxe acabat d'estrenar i amb una formidable destresa a l'hora de cuinar un suculent plat, va fer possible que jo estigués ajagut sobre un sól negre, escopint cendres i vomitant fum, sense cap més sortida que la mort. El gran incendi del bosc continua actiu, però jo, sense saber del cert en quin moment, he perdut la vida. Era una bona vida, la de l'arbre.
Opinió
– Avui et proposo prendre part en un joc que últimament s'ha posat de moda i que pot resultar força divertit.
– Vaja, Diògenes, no creus que hi ha qüestions més interessants a tractar?
– El teu mal no és altre que et prens les coses massa seriosament; de tant en tant és bo i necessari esbargir-se i deixar córrer la imaginació tot fent càbales sobre el que pot succeir en un futur més immediat.
– I quin joc és aquest, que creus tan interessant?
– Se'n diu el joc de la "rumorologia", o també de l'especulació, on no existeixen ni regles ni condicions.
– D'acord, no et passis, però.
– Primer rumor, la primera tinença d'alcaldia serà per al representant del PP, Antonio Ribalta.
– Això no és cap rumor, estava cantat ja fa dies!
– És cert; el rumor és que, endemés, ocuparà la regidoria de Governació.
– El que demostra, una vegada més, una coherència política per part de l'alcaldia.
– Més rumors-especulacions. Pere Grau ocuparia la cartera de finances i la segona tinença d'alcalde que, segons rumors, sempre rumors...
– Més encara?
– Deixa'm acabar. Et deia que, segons la brama que circula, Pere Grau deixarà en un termini de temps prudencial d'ocupar aquesta regidoria i fins i tot el consistori, per fer un salt cap a la capital del regne en presentar-se com a diputat al Congrés sota les sigles de CiU. Què et sembla la jugada?
– Magnífica!
– És una estratègia, aquesta de servir-se d'unes municipals per donar el gran salt passant abans, però, per ocupar una assessoria política del Conseller de Treball. Com es pot entreveure, els rumors no deixen de ser interessants.
– No deixen de ser, al cap i a la fi, rumors, especulacions...
– Doncs encara n'hi ha més. Jaume Aligué, de Convergència, podria fer-se càrrec de la regidoria responsable d'urbanisme.
– Toca fusta!
– Com dius?
– El que sents, que toquis fusta. Si es confirma el rumor, necessitarà Déu i ajuda per posar ordre en el caos existent a la ciutat en aquesta matèria.
– Margarida Pané es faria càrrec d'ensenyament. La de Cultura l'ocuparia Ramon Puig, procedent de l'extingida Unió Catalana i ara convergent.
– Déu n'hi do!
– Espero i desitjo que aquest regidor es mantingui en una imparcialitat en les funcions del seu càrrec.
– A què ve aquesta observació?
– A l'estreta vinculació existent entre aquest regidor i un grup teatral de la ciutat; dit de forma més clara i directa, la B.A.T.
– Embolica que fa fort!
– Noi, això és el joc. Seguim. Ara podem especular sobre el Consell Comarcal del qual, continuant sempre el zum-zumeig, la presidència recaurà en la mateixa persona que l'ha exercit fins avui, o sigui, Pere Grau, d'UDC. Aquí ens podem trobar, altra vegada, que el càrrec tingui poca durada pels motius que ja t'he esmentat abans.
– Saps que ja em comença a cansar aquest joc?
– No em negaràs, però, que és divertit. Poder jugar, com si fóssim davant d'un tauler d'escacs, amb el futur polític de les persones. I si després resulta que no has errat de gaire, encara frueixes més.
– Doncs a mi no m'agrada. Em sembla, tot plegat, més que un joc, un mercadeig.
– Deixa'm dir-te l'últim que he sentit.
– Ràpidament, Diògenes.
– La senyora Josefina Bernades, d'UCD, pot ser la representant de la ciutat dins la Diputació, en detriment de Frederic Gené, de CDC, en virtut d'uns pactes entre els dos partits de la coalició. Aquesta exclusió es veuria compensada per la seva inclusió en les llistes electorals de CiU per a les eleccions al Parlament, a la tardor.
– I què? Tot plegat, ja t'ho he dit, és un mercadeig no massa edificant.
– El que és cert, si tot això es confirma, és que la ciutat estarà present a la Diputació després de més de cinquanta anys d'absència. Recorda que l'últim diputat fou Jaume Trepat Andreu, alcalde de la ciutat, elegit l'any 1952, salvat del curt període que ho fou l'alcalde Nadal, l'any 1983.
– Adéu, espero i confio que la propera trobada em puguis anunciar definitivament el Cartipàs Municipal.
Ignasi de L. Camps Sarró
Ja feia temps sabíem de la seva malaltia, però així i tot ens resistíem a creure en un desenllaç fatal perquè en veure'l i parlar amb ell, encomanava optimisme i alegria. La rialla el va acompanyar fins l'últim moment.
Portava molts anys a Amèrica, a Uruguai. Això va fer que aquí li perdéssim una mica el fil. Poca gent sabia exactament que hi feia a l'altra banda de l'oceà; poca gent sabia la gran tasca que dia a dia portava a terme; poca gent sabia com el volien allà, i poca gent sap avui com el trobaran a faltar en aquella comunitat que ell va servir durant tants anys.
Nosaltres sí sabem tot això; sabem que el Ton, el fill petit de cal Trudis d'Anglesola, tenia a José Pedro Varela, poble d'uns sis mil habitants on exercia el seu ministeri, tal quantitat d'amics i seguidors que certament veient-lo treballar en el seu ambient d'aquelles terres és quan hom s'adona d'aquella vella dita que diu: "ningú no és profeta a la seva terra". Però Mn. Anton, a Uruguai, va ser profeta, va ser apòstol, sacerdot, amic i refugi per a molta gent.
L'any passat la meva esposa i jo vam passar un més allà, ajudant-lo, col.laborant en la seva obra, i ens vam adonar del seu esperit de servei en tots els àmbits. La seva activitat frenètica no el deixava parar un moment ja que el ventall d'activitats era tan ampli que podia abraçar camps com el social, religiós, esportista, pedagògic, periodístic, promocional, etc.
Sols per il.lustrar un xic aquesta exposició, direm que entre moltes d'altres coses nosaltres vam veure com feia un programa de ràdio tots els dies, com visitava les famílies de la parròquia, com preparava les colònies per als nens més pobres, com feia catequesi, com organitzava activitats per a matrimonis, per a grans i xics. Com els seus ahijados, (joves dels quals ell responia com a pare), li portaven les noves del dia o de la setmana. Sols cal dir-vos que del menjador de la parròquia, que té l'eixida en un pati, tothom l'anomena la calle Mayor per la quantitat de "trànsit" que hi circula.
Un anglesolí que va dur amb orgull la seva condició de català; un anglesolí en definitiva que tots trobarem a faltar, els de casa seva no cal dir-ho, els seus amics, els companys capellans del bisbat de Solsona, però sobretot aquella gent de l'altra banda de l'oceà. Aquests segurament seran a qui més els costarà d'omplir el buit que ha deixat aquest sacerdot senzill i humil, però de tal coratge que ha sabut fer-se estimar en el decurs de la seva vida i ha sabut fer-se admirar en les darreries de la seva vida.
Mn. Antòn, et recordarem sempre.
Jaume Vall i Rosa Mari Gilabert
Mn. Anton Clavé (dreta), Mn. Lluis Solsona (esquerra)
a José Pedro Varela - Uruguay, agost de 1998 (allà era hivern)
A quí un regidor de vostè
Si en el darrer article m'imposava disciplina argumental fent interpretació matemàtica dels resultats del 13 de juny, tot cercant la neutralitat que donen els números, avui em permeteu explanar-me una mica fent una argumentació més personals per tant més subjectiva.
Un total de 1.333 ciutadans i ciutadanes han decidit donar el seu suport a una proposta novedosa i nova. Novedosa perquè es proposa quelcom més que una llista conjuntural per a superar puntualment unes eleccions. Nova perquè es tracta d'encetar una dinàmica de debat ciutadà obert a tothom i independent de qualsevol agrupació política tradicional. És una proposta que convida els ciutadans i ciutadanes a participar dia a dia en la vida comunitària ciutadana més enllà del dia de la votació, més enllà dels resultats que s'obtinguessin. Ho ressaltàvem en la proposta de programa i ho continuem mantenint: volem instal.lar entre nosaltres un debat ciutadà ininterromput.
Un total de 1.333 ciutadans i ciutadanes han fet un exercici de votació conscient. Cada un dels targarins i targarines que varen escollir la papereta de la proposta AIPN ho ha fet després d'un procés mental de selecció conscient i, en dipositar el vot, han palesat un desig ferm de canvi en l'estil de govern al nostre ajuntament.
Un total de 1.333 ciutadans i ciutadanes a hores d'ara deuen sentir una mescla de desencís i de satisfacció. Més o menys el que personalment sent aquest regidor de vostè.
Desencís, perquè la contundent i ràpida decisió de la coalició de Convergència i Unió de pactar amb el PP sembla ignorar, a l'hora de formar equip de govern, aquesta nombrosa resposta ciutadana.
Satisfacció, per la coherència que la plataforma ciutadana dels AIPN demostra en les negociacions postelectorals, en què sembla que els seus regidors passen a l'oposició.
Les raons que dóna l'alcalde, l'amic Frederic Gené, per formar equip de govern i el conseqüent cartipàs municipal, són prou clares i es resumeixen en aquestes dues: primer, la seva coalició té ara més regidors; segon, és necessari tenir el PP al govern per tal de "no deixar-lo a l'estacada" (sic) i obtenir aportacions econòmiques de Madrid.
A més, des de l'alcaldia se'ns diu que si els AIPN no entrem en la distribució de carteres és perquè no volem, i això és veritat. És fonamental que la ciutadania sàpigui que la gestió d'una regidoria depèn absolutament de l'equip de govern, que és a qui pertoca marcar les línies d'acció de la política municipal. Ser regidor d'aquesta àrea no és resultat de les "ganes" d'aquesta o aquella persona, ans al contrari, és la conseqüència d'una concepció política de com ha de funcionar el govern de la ciutat, i per aquesta raó el que s'imposa és, abans de res més, constituir l'equip de govern. En aquest sentit Convergència i Unió proposa la següent configuració: dos regidors de Convergència, dos d'Unió, un del PP i un d'AIPN.
En aquests sis anys de pacte, l'equip de govern era constituït per dos regidors de Convergència, dos d'Unió i dos PSC. Si és evident que aquesta fórmula ha funcionat aquests darrers sis anys, per què modificar-la precisament ara que els ciutadans de Tàrrega han votat el que han votat?
Una bona proposta potser seria un equip de govern en què la coalició CiU assumís en el seu "cupo" el regidor del PP i així tindríem la següent composició de l'equip de govern: tres CiU, dos AIPN i un PP.
Sembla que el renovat alcalde, Frederic Gené, i la seva gent de la coalició CiU ho tenen clar: a la ciutat li convé més donar protagonisme al PP que no pas seguir, i millorar si s'escau, que es veu que no s'escau, la configuració d'un equip de govern que possibiliti la participació dels regidors AIPN.
No comparteixo tots aquests raonaments de Frederic Gené i la seva gent, però desitjo, i ho dic de cor, que sigui una decisió positiva i profitosa per Tàrrega.
Joan Ll. Tous
Entitats
Activitats portades a terme, entre altres, durant els mesos de maig i juny d'aquest any i que han estat les següents:
– Excursió Sitges-Barcelona
– Curset de flor premsada
– Conferència de podologia: els peus,
les rodes del nostre cos.
– Sopar fi de curs
– Cloenda curs 1998-1999
Dones Arrel
 |
 |