La Laura aquell dia estava molt pensarosa, recordava coses de quan era petita i ella no volia recordar-les perquè li feien molta tristor, però com que aquella tarda plovia i es va quedar a casa, els pensaments en un dia trist sempre volen molt lluny. Tot mirant com repicaven les gotes d'aigua als vidres, amb un sorollet musical, tota la seva infantesa passava com una pel·lícula per davant dels seus ulls.

Pensava en aquell nen petit que havia conegut, ella llavors tenia sis anys, i al cap de poc temps ja no el va veure més. El nen no tenia mare, es va morir al néixer ell. Pare no en va tenir mai.

La Laura amb els seus pocs anys s'adonava de moltes coses, però no preguntava res. És ara que al ser més gran es pregunta "Què se'n va fer d'aquell nen? Per què els avis no el van voler?" Tan bonic i rialler... No ho entenia!

Sempre havia sentit dir que els fills dels fills són dues vegades fills. M'agradaria saber què és el que va passar pel cap d'aquells avis. El nen encara no tenia un any i el van portar en un hospici i allí el van abandonar. La Laura no en va saber res més d'ell.

Suposem que aquell nen encara és viu i que allí va créixer i van passar els anys i que va estudiar i que més tard va conèixer una noia, companya d'estudis, i es van casar, i que ell sempre pensava i es preguntava de qui era fill, qui eren els seus pares, i mai no ho va saber. El van abandonar sense nom ni cognoms.

No tenia família, no tenia un passat i això a ell suposem que el posava molt trist. Ell sol recordava aquell col·legi ple de nens i les monges i res més.

Suposem que quan va complir vint-i-cinc anys va rebre una carta anònima on deia que al banc hi havia dipositats uns diners a nom d'ell. Ell va tenir molta desil·lusió, li hauria agradat saber qui eren els seus pares, perquè ell sense conèixer-los ja se'ls estimava. Els diners van passar al davant i amb diners tot es paga...

De tot això han passat molts anys. Ara ja deu tenir una edat avançada. Suposem que és feliç amb la família que ell mateix devia formar.

Bonanova Orobitg

Els cristians aquesta setmana recordarem un any més els esdeveniments de la passió, mort i resurrecció de Jesús. Uns dies que a nivell de comunitat parroquial reviurem aquells fets, amb les celebracions litúrgiques pròpies de la Setmana Santa.

La vida de Jesús humanament va acabar d'una manera tràgica. La seva mort venia lligada amb la seva vida. Jesús va ser condemnat per una manera concreta de comportar-se, pel que deia i pel que feia. Les paraules i actituds d'aquest home resultaven desconcertants, el camí religiós que oferia era tan nou que esdevenia un il.luminisme. El seu procés serà el resultat d'un conflicte que neix de la seva predicació i del seu comportament. Jesús era conscient que obria un camí nou que no podia identificar-se amb cap partit. També era conscient que davant dels mandataris d'aquell poble, no era ben vist, molestava i feia nosa. La mort la veia venir i la tenia prop. Les aclamacions del diumenge de rams es convertirien en calúmnies i crits de mort. La creu va ser el seu tron d'angoixa, sofriment i expiació. Però el seu fracàs no acaba amb la mort, com desitgaven els qui el van condemnar. La seva mort per la humanitat va donar el seu fruit amb la resurrecció. Això és el que celebrem el dia de Pasqua, el pas de la mort a la vida. Com els israelites recordaven el pas de la fugida d'Egipte, per alliberar-se de l'opressió del faraó, o sigui, escapar-se de la mort per poder viure la vida amb un gran alliberament.

Un sepulcre buit, una vida que neix, una llum que il.lumina els homes, és la Pasqua! Em pregunto i pregunto: què representa avui per a nosaltres la Pasqua? Més il.lusió, esperança, alliberament i confiança?

El poble català, tan tradicional en totes les seves festes, reviurà la Pasqua amb harmonia del cant de les caramelles per les nostres plaçes i carrers, tot cantant i proclamant la Pasqua del Senyor, amb la llum i la vida que comporta la primavera, amb els cants dels ocells i l'esclat de les flors, que ens ajuden a proclamar des del fons del nostre cor: al.leluia i bona Pasqua de Resurrecció!

Correu del lector

A últims de maig, el cantant lleidatà, fill de pare de Verdú, i que fou veí de Tàrrega fins a l'edad de sis anys, traurà al mercat el seu segon treball discogràfic, aquesta vegada encatalà, i amb el títol Terra nostra, format per nou cançons clàssiques i dues d'inèdites composades per ell mateix.

Aquest nou disc o CD ja hauria d'estar a punt per presentar-lo el dia de Sant Jordi, ja que l'Ajuntament de Tremp li havia promés el patrocini al ser Josep Roca el guanyador absolut del concurs Operació Tremp, i la iniciativa pels motius que fossin es van quedar endarrere i sense efecte.

Ha estat la discogràfica DINDI la que ha donat suport i a apostat plenament pel cantant i s'esperen nous treballs conjunts en aquesta reconeguda firma discogràfica.

El primer treball del cantant s'anomenava A las madres del mundo, un disc únic al mercat, dedicat exclusivament a les mares en tots els seus setze temes, amb la cançó inèdita A las madres de la plaza de Mayo composta per ell i que ara s'inclourà al nou disc traduït al català junt a la que dóna nom al CD: una sardana escrita per l'interpret i que és dirà Terra nostra.

Desitgem molts èxits al jove cantant i compositor i esperem veure'l molt aviat a la petita pantalla.

A Verdú s'organitza un festival-concurs que s'anomena Des de Verdú a la fama, on hi poden participar totes les persones que es considerin amb vocació de cantants i que a la vegada ho facin bé.

Les proves o càstings per als concursants es faran al Pub Quixot's de Verdú (en sala annexa i sense públic) els dies 26 d'abril, el 3 i 10 de maig, i la gran final, on participaran els dotze finalistes seleccionats als castings, serà el dia 31 de maig al Casal de Verdú, cèdit desinteressadament i per aquesta ocasió memorable per l'Ajuntament.

El premi fixat per al guanyador d'aquest concurs serà de mil dos-cents euros, i a més a més enregistrarà un CD (maqueta) en la reconeguda discogràfica Lleidatana Possa Record's, el qual es presentarà en diferents discogràfiques d'àmbit nacional i en festivals.

Els organitzadors d'aquest concurs, Antoni Guardia, i Pub Quixot's de Verdú agraeixen el calor popular que la seva iniciativa ha produït a Verdú i comarca, així com als patrocinadors que col.laboren en aquest festival, amb les seves aportacions econòmiques i amb el seu suport anímic.

S'espera una massiva presència d'aspirants a guanyadors així com de personatges rellevants del món musical. També agrairem la presència de la premsa provincial i també als periodistes de TV3 i TV Lleida que hi seran invitats.

Aquest esdeveniment ajudarà a augmentar la presència de forasters a la ja coneguda vila de Verdú, acreditada pel seu atractiu turístic (castell, església parroquial i de Sant Pere Claver, plaça porticada, terrissaires, indústries del vi i de l'oli, etc.).

Tothom qui vulgui participar en aquest festival-concurs pot trucar als telèfons 636 889 242 i 647 247 333, o personar-se al Pub Quixot's, ubicat a la Carretera, número 13, de Verdú.

S'intentarà donar la màxima rellevància a aquest gran espectacle de la cançó i esperem que puguem repetir-lo cada any.

Correu del lector

Fa uns quants mesos que no escric sobre el tema, i no és perque no hagi deixat de pensar-hi, ans al contrari, als meus vuitanta anys estic pendent de totes les informacions sobre el canal i penso fer-ho fins al dia del meu traspàs.

Per començar per alguna cosa, parlem dels 30 euros per hectàrea/any dels pròxims cinc anys, i de pas, dels 150 euros hectàrea/any corresponents al 5% del cost de l'obra. En altres paraules, segons el senyor Benet, president del Canal Segarra-Garrigues, sortim com a mínim a 180 euros hectàrea (30.000 pessetes de les d'abans). Hem d'afegir-hi encara les amortitzacions corresponents als 50% (ara 45%) de la part estatal i el 30 % (ara el 25%) o el 15% (ara 10%) de les obres de la Generalitat, segons si es tracta de la banda dreta o esquerra. Quant al sistema de reg per aspersió o goter, les obres del canal no les contempla i cada pagès s'ha d'espavilar. Aquestes despeses poden sumar perfectament unes 600.000 pessetes de les d'abans, que caldrà tenir en compte i que la junta del canal sembla no tenir en compte, o almenys fa la impressió que no en fa cas. A totes aquestes despeses s'hi hauran d'aplicar els corresponents interessos, i tot pleguat ens donarà una aportació anual d'unes 100.000 pessetes (de les d'abans) en concepte de pagament dels 6.500 m3 d'aigua al preu de 10 ptes m3.

A l'actual pagès del pla d'Urgell li resulta unes 12.000 pessetes el reg a manta per hectàrea. I això ens permet fixar una diferència per hectàrea entre els dos sistemes de 53.000 pessetes. Llavors, si pregunteu als pagesos que reguen del canal d'Urgell, si a més de les despeses normals del cultiu a explotar, hi sumeu unes altres 153.000 pessetes per hectàrea, la resposta és bastant clara: molts hauríeu d'abandon?ar la pagesia. Perquè les explotacions agràries ja són prou justes en aquests moments, si no, que cadascú faci els seus comptes corresponents.

En un escrit anterior, potser ja fa dos anys, ja deia que aquesta obra l'havia de pagar l'Administració. La Generalitat que tregui el que pugui de Madrid, i la resta que la pagui la Generalitat si de veritat vol un reequilibri territorial i un sector agrícola català. També deia en aquell escrit que la a la comunitat de Navarra els pagesos d'una obra hidràulica semblant només en varen pagar el 5%. Si no és així dubto que hi hagi pagesos que ho puguin pagar.

Per què defenso que ho pagui la Generalitat? Doncs perquè hi ha obres d'interès nacional en construcció, com l'autovia Madrid-Barcelona, la línia 9 de metro de Barcelona (400.000 milions de pessetes), la tercera pista de l'aeroport del Prat dins del mar, el nou port de Barcelona, l'AVE, l'estació d'enllaç entre l'AVE i l'aeroport (20.000 milions de pessetes), la portada d'aigua del Roina (400.000 milions de pessetes)... Totes aquestes obres s'han de fer i no importa el seu cost, l'important és que es facin aviat. Quan al canal Segarra-Garrigues, creieu que a la Generalitat li ha importat realment fer-lo aviat? Creieu que els ciutadans de Barcelona pagaran i avalaran el 50% i el 30% del cost de l'obra d'aquests projectes d'alçada que us he citat? Creieu realment que nosaltres ho hem de fer? Creieu que hem de posar en perill el nostre futur per unes amortitzacions massa elevades i adobar el terreny als especuladors i multinacionals perquè es quedin les nostres terres a baix preu? Creieu que el president de la Generalitat després de més de vint anys pot dir que la província de Lleida està en perill de recessió i necessita urgentment un reequilibri territorial? Que han fet aquests anys? Creieu que estem prou defensats per la junta del canal SegarraGarrigues? Doncs, què penseu fer?

En una altra ocasió vaig parlar de la concentració parcel.lària, apuntant que seria bona si es fa favorablement d'acord als criteris del pagès. D'altra banda, si no és així, només es farà d'acord als criteris favorables de les multinacionals del sector. Ja deia a l'inici d'aquest article que començava la mort dels pagesos: doncs ja tenim aquí les primeres aus rapinyaires que volen damunt les nostres terres cercant 1.200 hectàrees per comprar-les al rec del Segarra-Garrigues.

Una vegada més he de dir que quan escric no ho faig per anar contra el canal Segarra-Garrigues, sinó que com a promotor d'aquesta obra lluitaré fins al meu últim alè defensant el canal, però amb les millors condicions possibles per als pagesos que n'han de viure.

Senyor Director:

Continuem amb la informació als ciutadans i als lectors de N.T. En primer lloc, creiem convenient aclarir un dels molts punts tractats en el debat de TV Lleida el passat dimecres dia 2 d'abril, en el qual el Sr. Alcalde va afirmar que les eleccions sindicals havien enterbolit les negociacions amb els treballadors.

Nosaltres hem de dir que aquest no ha estat cap motiu d'alteració, com esperem que tampoc no ho siguin les eleccions municipals. Enmig de l'estira i afluixa normal de qualsevol negociació, els treballadors de l'Ajuntament de Tàrrega seguim mobilitzant-nos dia rere dia davant de la Casa de la Vila.

"La solució és l'equiparació" és el lema de les manifestacions, i aquesta és la nostra demanda, tant econòmica com també de les condicions de treball.

Finalment us fem saber que, malgrat que es digui el contrari, des del dia 19 de març no hi ha hagut cap més apropament per part de l'empresa.

Per altra banda, el comitè, amb l'ajuda dels treballadors .continua amb l'elaboració del catàleg de llocs de treball i resta obert a negociar aviat amb una nova proposta. Rebeu una cordial salutació.

Partits polítics

La Plataforma Independent de l'AIPN ha elegit democràticament entre els seus integrants les persones que formaran part de la candidatura que es presentarà a les eleccions del 25 de maig i ha iniciat el treball de les diferents comissions que redactaran el programa municipal amb la mateixa il·lusió, força i convenciment que ho vàrem fer a les eleccions de 1999. Aquest compromís renovat amb Tàrrega es fonamenta en la plena vigència dels següents principis:

1. Possibitar una política municipal no restringida als partits polítics tradicionals, amb la finalitat de superar les limitacions i els condicionants que les estructures i els interessos dels partits posen en la pràctica política. Tàrrega és una ciutat petita on els assumptes que a tots ens afecten poden ser satisfactòriament resolts de manera directa sense haver-nos de supeditar a les consignes de partit.

2.A Tàrrega també es donen les condicions per a una veritable participació política tots els ciutadans. Malauradament ens hem resignat a entendre que la democràcia consisteix en el dret a anar a votar cada quatre anys, i que la política és feina de polítics professionals. La Plataforma Independent de l'AIPN ha convocat els darrers quatre anys assemblees obertes a tots els tagarins per a informar i debatre els assumptes municipals. D'accedir al govern municipal, ens comprometem a arbitrar procediments efectius de democràcia participativa.

3. L'Ajuntament no pot ser mai l'instrument de promoció política o professional, ni de satisfacció d'interessos personals. Tenir responsabilitats en el govern d'una ciutat hauria de ser incompatible amb càrrecs polítics en institucions diferents a les propies de la política municipal. En els darrers quatre anys s'ha demostrat com era d'equivocada la idea: "és bo tenir regidors ben col·locats a Barcelona i Madrid". Hem tingut un alcade diputat a Barcelona, un regidor de finances diputat a Madrid, i un govern de coalició entre CiU i PP que governen l'Estat i Catalunya, i malgrat tot això, Tàrrega no havia estat mai tan desgovernada (no hi són) ni mai Tàrrega havia estat tan oblidada de les inversions públiques (som de les ciutats de les comarques de Lleida on menys han invertit l'Estat, la Generalitat i la Diputació).

4. No es pot claudicar ni renunciar en la legítima defensa dels interessos de la ciutat. I això només és possible des de la independència, i des de la no supeditació de l'acció de govern a interessos particulars o partidistes.

5. S'ha d'acabar amb la improvisació, la mediocritat i "l'anar fent" de la gestió municipal. Tàrrega és una ciutat amb una gran vitalitat que es mou amb gran dinamisme en els àmbits econòmic, cultural i social, però que pateix la falta d'impuls de les administracions públiques, i de manera molt especial de l'administració municipal.

6. I per últim, el convenciment profund que no hi ha política si no està orientada per principis ètics i morals.

Com a cap de llista de l'AIPN, i en nom de la resta de la candidatura, assumeixo públicament el compromís amb la ciutat de Tàrrega que la nostra acció política a l'Ajuntament estarà guiada per aquests principis.

Partits polítics

El passat dimecres dia 3 d'abril, Lleida Televisió va emetre el debat electoral corresponent als comicis municipals de Tàrrega, amb la presència de tres dels candidats que participaran a les eleccions. D'entrada, cal lamentar que el candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya, Jordi Ramon i Torres, no hi fos convidat i no pogués aportar les idees que el nostre partit té respecte als diversos temes que van estructurar el debat. Molts ciutadans ens han preguntat el perquè de la nostra absència i, ja que el moderador del debat no en va fer cap esment, ens creiem obligats a dir que Lleida Televisió té com a norma el fet de no convidar aquells partits polítics que no gaudeixen de representació a l'Ajuntament de la seva població. Potser en les altes esferes polítiques aquesta seria una opció acceptable, però a nivell local de ben segur que empobreix el debat i la lliure expressió d'opcions polítiques que, en definitiva, tan sols pretenen millorar la qualitat de vida del municipi en qüestió. És per aquest motiu que, en aquest article, voldríem donar el nostre punt de vista sobre els temes debatuts, ja que els creiem tan vàlids com els de les formacions polítiques que hi eren presents.

El primer gran bloc que es va tractar va ser el de l'urbanisme, un àmbit imprescindible per al progrés d'una ciutat. Esquerra Republicana de Catalunya va donar a conèixer, durant l'any passat, la proposta de desviar i soterrar la via fèrria, eliminant una barrera arquitectònica que divideix Tàrrega en dos i facilitant la creació d'un centre modal d'intercanvi a la zona industrial del polígon de la Canaleta. Una altra proposta és la realització d'un estudi rigorós per a la creació d'un pla d'aparcament municipal, que ens permeti crear noves zones d'aparcament, a més de rehabilitar l'actual aparcament de la plaça de les Nacions sense Estat.

Pel que fa a indústria i promoció econòmica, la creació d'un viver d'empreses seria una gran aposta de futur, un lloc on les persones amb noves iniciatives empresarials puguin gaudir d'espai i de serveis comuns, com ara secretaria o assessorament fiscal. Però a més pretenem que la indústria nova i la ja existent tinguin un accés real a les noves tecnologies, de manera que puguin servir-se de la informàtica i Internet per arribar més enllà en els seus negocis. Promocionar el turisme cultural i rural, consolidar la Fira de Teatre al Carrer i crear infraestructures turístiques relacionades amb el món de l'empresa, com un museu de la Fira o de la indústria, serien aportacions extraordinàriament positives pel que fa al turisme de la zona.

Tot plegat, sense un sistema de finances transparent i participatiu no és res. Esquerra Republicana de Catalunya, en aquest sentit, aposta per un seguiment real de les partides pressupostàries, de manera que el ciutadà sàpiga com i per què es gasten els diners municipals. Cal realitzar una despesa intel·ligent amb unes regidories implicades en les partides pressupostàries pròpies, sempre comptant amb la participació ciutadana per a l'especificació del pressupost extraordinari de cada exercici. Patim un endeutament d'uns mil milions, gastats en infraestructures paralitzades com la farinera Balcells o l'antic col·legi del Carmel, encara no beneficioses per a la ciutat. És el mateix cas de la piscina coberta, una despesa exagerada que hauria de comptar amb l'aprovació explícita del conjunt de la ciutadania. Esquerra Republicana de Catalunya compta amb la implicació dels ciutadans en afers econòmics i en l'estalvi destinat a arreglar carrers malmesos, que en l'actualitat encara són molts.

La ciutat dels ciutadans ha de comptar amb uns serveis socials adaptats a cada franja d'edat, alhora que iguals per a tothom. Així, creiem que la gent gran necessita una residència àmplia i acondicionada amb un centre de dia, que els permetria una vida més còmoda; la gent jove necessita un hotel d'entitats on moure's i fer moure la ciutat, mitjançant activitats i propostes que comptin amb el suport material de l'Ajuntament; també cal habitatge jove, digne i adequat per a una franja d'edat a qui ha arribat l'hora d'organitzar la pròpia vida; els infants, d'altra banda, necessiten més parcs infantils, una nova llar d'infants municipal i una ludoteca, espais on puguin jugar i aprendre. Totes aquestes franges d'edat, però, poden comptar amb una infrastructura única de servei, a més de les ja dites, que seria un centre cívic ubicat en algun edifici ja adquirit per l'Ajuntament i actualment en desús, com per exemple la farinera o el Carmel.

Però la ciutat de les persones no pot oblidar que el benestar passa per la sanitat, un àmbit que encara pateix inadmissibles llistes d'espera i limitacions no desitjades. Per això, la creació de l'hospital comarcal ha de ser imminent, de la mateixa manera que l'ampliació del CAP-II tant pel que fa a especialitats com a personal sanitari.

En el debat de Lleida Televisió també es va parlar de seguretat ciutadana, un tema que es va voler minimitzar, però que darrerament ha portat molta polèmica a causa de malaurats incidents a la nostra ciutat. Potser completant la plantilla de la guàrdia urbana o vetllant per la coordinació dels cossos de seguretat podríem fer-hi alguna cosa; potser apropant les forces de l'ordre a la ciutadania guanyaríem en seguretat. Caldria implicar més aquests cossos a la societat, tant pel que fa a les patrulles a peu com pel que fa a la formació d'educació vial i cívica a les escoles.

Lamentem profundament, però, que durant el debat no es parlés específicament dels pobles agregats a Tàrrega, un tema que hauria de ser una prioritat. En aquest sentit, una de les apostes més compromeses d'Esquerra Republicana de Catalunya és la possibilitat de crear entitats menors municipals en cada poble agregat a Tàrrega, unes eines que permeten l'autogestió del poble subvencionada per l'Ajuntament del municipi, de manera que sigui el poble el qui triï com invertir en el poble. Els habitants del Talladell, la Figuerosa, Claravalls, Riudovelles, Altet i Santa Maria de Montmagastrell potenciaran així la seva identitat com a poble.

Cultura

Joan Novell forma part per dret propi i des de fa anys del selecte grup d'historiadors que havent nascut fora de Tàrrega han arrelat a la nostra ciutat, l'han fet seva, i han estat o són uns targarins com la resta de conciutadans i, a més a més, han dedicat la part més important i determinant de la seva investigació historiogràfica a la capital de l'Urgell. En aquest restringit club hi ha noms com els antics arxivers municipals mossèn Lluís Sarret i Josep M. Segarra Malla, l'antic director del museu Joan Tous, l'historiador Josep M. Planes i l'actual arxiver Gener Gonzalvo. També hi afegiria diferents historiadors que tot i que no han viscut mai a Tàrrega hi han dedicat o hi dediquen una part significativa de la seva recerca: esmentarem el lingüista i historiador de Maldà Joaquim Capdevila, que està a punt de presentar una novedosa tesi doctoral sobre la Modernització social a la Catalunya de Ponent durant el canvi de segle XIX i XX: ja n'hem pogut llegir una petita part al número 13 d'URTX i aviat al núm. 16 d'URTX. També cal afegir-hi els medievalistes Flocel Sabaté de la Universitat de Lleida i Max Turull de la Universitat de Barcelona, i per què no, Josep M. Llobet, de la UNED de Cervera.

Dit el que hem dit, podem concloure fàcilment que un tant per cent altíssim de les millors pàgines de la història targarina les han escrit historiadors no nascuts a Tàrrega. Crec que aquesta és una dada prou transcendent i que els targarins hauríem de tenir sempre present i saber-ho agrair quan calgui.

Tots els qui coneixem Joan Novell sabem de la seva exquisida amabilitat en el tracte i de la bona educació que professa, a més d'unes fermes conviccions morals i ideològiques i d'una personalitat perfectament definida i amb una gran capacitat de motivació per a qui l'envolta. Nogensmenys, les seves creences personals juguen a favor de la seva honradesa intel·lectual, tant com a pedagog com a historiador.

Aquest discurs ve a tomb ja què aquestes evidents bones qualitats en el tracte personal també es veuen reflectides quan llegim aquest llibre.

La Parròquia i la vida religiosa de Tàrrega. Segle XX, (1900-1939) serà a partir d'aquests moment una obra de referència i de consulta obligada.

Tot el llibre respira una força tranquil·la, una seguretat amable i un pensament profund. Aquí no hi ha espai per a la improvisació ni la retòrica supèrflua. És un treball sistemàtic i perfectament estructurat.

El tema que tracta és una qüestió seriosa en una època difícil i complexa on les sensibilitats suren arreu, per tant l'autor no es dóna i no ens dóna cap motiu d'evasió. El discurs narratiu és seriós, concret i ben travat. I també, com que l'autor ha estudiat una època històrica que acabà de manera tràgica, la gravetat de la situació es copsa en moltes de les pàgines del treball.

En aquest estudi, Joan Novell s'endinsa amb convenciment i erudició en la vida religiosa targarina, però no es queda aquí, ni de bon tros: també aprofundeix en la vida política, social i cultural de la Tàrrega modernista i noucentista.

A partir d'aquí el llibre s'estructura de manera cronològica en quatre capítols: l'Església a finals del segle XIX, l'Església en el primer terç del segle XX, l'Església durant la segona república i l'Església durant la guerra civil. Unes conclusions i tres apèndixs documentals: notes biogràfiques dels sacerdots targarins entre 1900 i 1939, el llibre de pràctiques de la Parròquia i els tocs de campana recollits per Ramon Robinat.

Els quatre capítols van encapçalats per unes introduccions que expliquen el marc general en els àmbits religiós, social i polític, d'aquí es passa a l'àmbit local targarí per continuar amb una descripció detallada i ordenada la rica vida religiosa d'aquella Tàrrega: els fets i els dies de la comunitat de sacerdots, la història de les sis confraries que hi havia a la ciutat, els convents, les institucions mutuals i de beneficència, l'Hospital de Pobres, les escoles religioses, les processons i devocions, les comunitats religioses, la història de les vint-i-tres associacions religioses, els diferents temples eclesiàstics i la seva activitat litúrgica, els continguts del la Fulla Parroquial de Tàrrega...

Durant la segona república i la guerra civil es desenvolupa l'etapa més conflictiva i dramàtica aquí analitzada: la Constitució republicana de 1931 i els polèmics articles 26 i 27 on s'establia que les congregacions religioses serien considerades com unes associacions sotmeses a una llei especial, es legislava la dissolució de les ordres que no obeïssin directament l'Estat o que l'Estat considerés perilloses per a la seva seguretat, es proclamava la llibertat de consciència i de culte, se secularitzaven els cementiris i en definitiva es desposseïa l'Església de qualsevol privilegi sobre la societat. Tot això propicià el trencament de relacions entre l'Església i l'Estat.

En el següent apartat Joan Novell explica el comportament electoral dels targarins: "La majoria de targarins havien heretat un tarannà conservador, eren creients, estimaven la pau i l'ordre social i tenien cura de les formes civilitzades de relació i convivència. Des d'aquests postulats donaven més prioritat al treball personal, al creixement econòmic, al benestar de la família i al conreu de la cultura, que no pas al discurs polític".

Com ja és sabut, el comportament electoral de la majoria de targarins era molt favorable a les candidatures de dreta, tret de les eleccions constituents de 1931. Tàrrega votà com tot Catalunya a favor de l'Estatut d'Autonomia, el joves catalanistes de Palestra hi feren una activa campan ya a favor. Segons els resultats electorals de l'època, a Tàrrega hi havia una majoria sociològica que anava a favor d'un catalanisme conservador.

Dins la ciutat també es visqué la polarització social que arreu del país enfrontava les dretes i grups d'esquerres i anticlericals que volien fer complir a l'Ajuntament conservador targarí l'article 26 de la constitució. Malgrat tot, a la ciutat no hi hagué cap acte de violència fins a la guerra civil.

Durant aquests anys l'activitat litúrgica a Tàrrega gaudirà d'una certa normalitat, tot i la supressió d'algunes processons pels carrers, amb moments de més tranquil·litat com l'any 1933 amb el triomf dels partits de dreta a l'Estat, i moments de més angoixa, com els fets d'octubre del 1934 i sobretot els mesos anteriors al juliol de 1936.

Amb tot, els esdeveniments més reeixits foren la fundació d'Acció Popular, l'octubre de 1931, amb el seu mitjà de comunicació setmanal Acció Comarcal i l'arribada a Tàrrega de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

La cooperació entre l'Ajuntament conservador targarí i l'Escola Pia de la ciutat provocà els enfrontaments més continuats i punyents entre aquests i la minoria d'esquerres municipal.

L'apartat sobre la persecució religiosa a Tàrrega és la transcripció literal de la part de l'obra de Lluís Badia Martirilogi Solsoní sobre la persecució i assassinat dels religiosos targarins (cinc sacerdots de la parròquia, dotze frares del convent del Carme, i vuit pares i germans de l'Escola Pia). Aquests fets permeten afirmar a Joan Novell que "la persecució religiosa a la ciutat de Tàrrega va ser una de les més virulentes del bisbat".

Naturalment la vida religiosa aquells anys de guerra passà a la clandestinitat i els religiosos restaren amagats en diferents cases o bé marxaren fora del país.

Una altra conseqüència greu fou la destrucció de bona part del patrimoni artístic de les esglésies targarines: com per exemple els cinc apòstols del frontispici de la façana parroquial i els retaules barrocs de l'interior.

I al final d'aquesta història, Lluís Badia formula un interrogant terrible "Com s'explica que passés això en una ciutat com Tàrrega, on direm que sempre havien tingut un Ajuntament de dretes?"

Possiblement la resposta a aquesta qüestió la trobaríem en la història de la nostra ciutat i del nostre país, i de ben segur que les causes de tot plegat, també.

El capítol de conclusions són un exemple de síntesi i coherència amb tot el que s'ha exposat en el llibre, cosa que no sempre passa en altres publicacions.

El llibre de Joan Novell és una excel·lent recerca historiogràfica que ens aporta nous coneixements sobre una època determinant de la Tàrrega del segle XX i alhora és un document imprescindible perquè hom reflexioni serena i profundament sobre aquest passat nostre i en tregui conclusions sàvies i positives per al present i el futur.

En paraules del professor Josep Fontana, la microhistòria, la història local, és la que permet elaborar la història general: ras i curt, és la interpretació dels fets locals el que garanteix que es puguin arribar, amb encert i rigor, a formular les grans generalitzacions històriques.