---

5a Pàgina

Des de fa un temps a l'antiga Nacional II a Bellpuig estan construint unes rotondes que, segons sembla, formen part dels accessos a l'autovia i algunes s'han creat per la supressió del pas a nivell del ferrocarril que hi ha en aquesta població, però també han arranjat la resta de l'antiga carretera. De Bellpuig cap avall, a Golmés, a Mollerussa i a Sidamon, estan fent noves rotondes i millorant el ferm. Totes aquestes obres ens han fet pensar en el tram de l'antiga N II que passa per Tàrrega i que fa anys que espera la reparació abans de revertir al patrimoni de la ciutat. Bé, totes aquestes obres depenen del Ministeri de Foment, titular de la xarxa de carreteres de l'Estat, i per tant, titular de les obres que s'han de fer a Tàrrega. Preguntat sobre aquest tema l'Ajuntament, ens han adreçat al regidor i diputat al Congrés de Madrid, Pere Grau. Grau ens ha explicat que ja porta temps treballant aquesta qüestió i espera que aquests dies ja pugui saber alguna cosa més concreta del ministeri. L'esperança és que aquest any ja hi pugi haver una partida d'uns cent milions per començar les obres, que es podrien fer en diverses anualitats. Grau ha explicat que a les obres dels trams de Bellpuig i Mollerussa no cal fer ni expropiacions ni reposicions de serveis, i no tenen el pressupost tan elevat com la reparació del tram targarí.

Així caldrà esperar dels bons oficis del regidor i diputat Pere Grau a Madrid perquè aquest any puguin començar les obres d'aquest tram, ara via urbana, que fa deu anys que espera l'execució, i també els bons oficis del primer tinent d'alcalde, Antoni Ribalta, que pertany al mateix partit que governa a Madrid. A veure si Tàrrega pot tenir aviat millorada la principal via de la ciutat, que pateix el gran bony al mig fruit de les successives capes de quitrà que es van anar posant al llarg dels anys. Cal recordar que la millora anirà des dels accessos de l'autovia de la zona est, fins als altres accessos passat Vilagrassa. Serà una millora molt considerable perquè, a part de treure el bony del mig, millorarà tota la urbanització de la via. També es construiran noves rotondes per solucionar els problemes de trànsit a les principals interseccions, com a la plaça Riambau i a la plaça El·liíptica. És la nova moda de les rotondes, que segons diuen, són la millor manera de resoldre el trànsit en determinats punts. Esperem que tinguin èxit els nostres polítics, ja que la ciutat ha tingut la suficient paciència d'esperar deu anys perquè millorés aquesta via, que tot i ser un carrer de la ciutat, és encara de titularitat estatal, i lògicament l'Ajuntament no l'admetrà com a seva fins que no es faci aquesta tan ansiada millora. Que la propera Festa Major ja en tinguem un bon tros de feta!

Opinió

El propòsit de la instal.lació d'indústries o la creixença d'aquestes a la nostra ciutat ha estat sempre una preocupació constant dels targarins. Que, encertadament, creiem que és bàsic per engrandir Tàrrega. I per damunt de tot, proporcionar feina i un bon nivell de vida a tots els qui hi residim.

I és en aquest aspecte que avui vull ocupar-me d'un nom i d'una família que, en el seu rengló, el de sabaters, va ésser també una de les primeres que es va avançar, en aital sentit de la intruducció industrial, en una branca que de sempre havia estat molt manual i artesanal. Precisament en els meus articles de 18 d'abril i 3 d'octubre de 1998, ha fet i aviat farà tres anys, "Espardenyers i sabaters" i "Sabaters", ja m'hi vaig referir. En el primer, al procés industrial que iniciaren els Badias, amb la fabricació de les dites abarques, amb sola de goma o pneumàtics, substituint la sabata grossa. I en el segon, els Argelich, dient també que me n'ocuparia més a bastament. Que és el que ara faig.

Certament el que ells feren, uns germans estretament units i excel.lents sabaters, seguint el mestratge del seu pare, que tenia un cop d'ull en la seva feina excepcional, fou en el carrer d'Urgell i en un pis, muntar ja les primeres màquines de la United Shoe Machinery, per fer calçat. Introduint successivament els processos de muntatge i acabat de les sabates de distints tipus. Aprofitant els seus coneixements de la pell i la sabateria, obriren també una botiga al carrer d'Urgell, al costat de la casa rectoral i davant del seu taller, amb una exposició de pells de les màximes categories de llavors, amb les de cocodril, entre altres que ara no recordo. I un establiment orgull de la ciutat i del ram. Fins que un temps després adquiriren unes cases al carrer del Carme, on després de diverses vicissituds de permisos municipals i industrials, instal.laren una autèntica fàbrica de calçat, de les més tècnicament acabades de llavors. Era als volts de 1936, no preciso si un parell o tres d'anys abans. I vingué la mai prou maleïda guerra fratricida, dita civil. I entre una cosa i l'altra, de fet els Argelich no pogueren continuar en la progressiva i important indústria de calçat que havien iniciat. I com també vaig escriure en el referit article, un d'ells, Joan, instal.là una indústria de calçat. Que han mantingut a Veneçuela i fet créixer. Com deia, sempre subscriptors d'aquest setmanari, estimant Tàrrega i el seu Sant Hospital, que han protegit com han pogut.

Però jo, el que vull dir, és una altra cosa. Que si no hagués estat la tan esmentada guerra civil, estic absolutament convençut que els Argelich haurien tingut i tindrien a Tàrrega una de les indústries del calçat més importants del nostre país. I ho avala, precisament, el que han conseguit a Veneçuela i que han continuat estimant i pensant en la nostra ciutat, cosa que no han desmentit mai. I per això els he volgut citar. Així mateix com els precursors de la nostra implantació industrial que anem tenint. No dic de les estrictament de transformació agrícola, com les dels olis o les ametlles, o a l'entorn d'aitals productes, que en tenim d'extraordinàriament importants i que n'haurem d'escriure. O de les conserves dolces de fruits o de bolets..., o del que ens ocuparem un altre dia, sinó que d'altres, com les de la metal.lúrgia, cas dels Roca que aviat sortiran, o de Trepat o dels Successors de Magda Falip Navarro, o els Graells amb Inglet i Enquadre, o dels Torra, successors del Solé Climent, o els de Vicos, Jaume Costa, o de Rius, o dels qui instal.len calefaccions i tants i tants altres que no vull enumerar per no oblidar-ne cap. Sense descuidar els qui fabriquen pa o cócs o el que sigui. I els del ram de la fusta, amb els palets o la decoració. I els qui ara no em vénen a la memòria, com per exemple els de la bigueria de ciment armat i altres materials de construcció. O una important del tèxtil.

El que avui vull dir és que la nostra ciutat ha iniciat un camí en la industrialització que entre tots hem de procurar mantenir. Des de dalt, amb la diligència i facilitats del nostre Ajuntament i el suport de la Cambra de Comerç, que viu un dels més actius i esperançadors moments, o del Foment Targarí, també mereixedor d'un aplaudiment. I si en vénen de fora, benvinguts i millor. Però crec sincerament, amb l'aval dels meus anys i targarinisme, que aquí tenim gent i empreses en distintes activitats i àmbits productius, que poden crèixer a bastament. De l'ofici que sembla més manual o insignificant en pot sorgir una indústria que de poc en poc pot anar creixent i eixamplar-se. Com ho haurien fet aquí els Argelich. Que per això ocupen la meva dedicació d'avui. I si sense moure's de Tàrrega poden crear altres empreses i llocs de treball, com algunes ho han fet, en altres països molt o més llunyans, millor que millor.

I tot plegat crec que és un senzill comentari adequat a una setmana després de la nostra Festa Major. Que hagi provat a tots. Als qui han treballat o no.

Opinió

Mentre el PP consola la seva relativa derrota amb la pèrdua d'escons d'EH, aclarint en tot moment que el poble basc ha optat per l'abandó de la violència, que aquesta és la lliçó que hem d'extreure d'aquests comicis electorals, el partit d'Otegi ens respon que el nacionalisme ha guanyat amb claredat, recaient els seus més de vuitanta mil vots perduts en la coalició indiscutiblement vencedora. El PP incideix en la derrota d'EH, i aquests en la victòria del nacionalisme basc; el PNB del lehendakari Ibarretxe és l'absolut vencedor del procés electoral... Però qui és l'autèntic perdedor? Hi ha dues teories paral·leles i contradictòries, alhora que pretenen extreure el significat dels resultats electorals a Euskadi: la primera correspon a les declaracions de Jaime Mayor Oreja i de la cúpula Popular, la segona pertany a Otegi i a d'altres formacions polítiques basques i foranes.

La primera d'aquestes dues teories, cínica i propera a una súplica infantil, es resumeix en el següent: "el PP no ha perdut res, són els radicals els qui han reduït la seva presència política en un cinquanta per cent". D'aquesta manera, Mayor Oreja pretén dissimular la seva absoluta derrota enfront dels nacionalistes que tanta nosa fan a la integritat d'Espanya, a la consistència d'un imperi que veu cada vegada més caducs els seus vells dies de glòria. L'aposta del Govern central fou forta i arriscada: destituir un ministre per a enviar-lo a una santa croada per a la reconquesta d'una terra, on, no tan sols mitjançant la violència, se'ls demostra dia a dia que són rebutjats, que mai seran dignes del seu govern ni del suport de la seva gent. Qui molt aposta, molt pot perdre...

La teoria abertzale, la d'Otegi i substancialment també la del PNB, és aquella que diu el següent: "el nacionalisme ha guanyat, els bascos han demostrat novament que no volen un govern espanyolista". És ben evident que, si tenim en compte la davallada d'EH i la victòria aclaparadora del PNB, aquesta teoria és raonable i mostra que, sota unes sigles o unes altres, el poble basc es manté sempre fidel als seus i a la seva cultura nacional. Aquesta teoria, a més, reforça la idea que el PP ha estat el gran derrotat de la jornada, perquè aquells ideals que defensava EH han estat rescatats pel PNB; en canvi, aquells que movien el PP han caigut amb ell pel seu propi pes.

Ja fora de teories i deixant de banda possibles i errònies suposicions de pactes postelectorals, cal dir que aquestes eleccions a Euskadi han centrat l'atenció de tot un Estat i de part d'un continent... i no sense motius. La campanya, com a fatal exemple, ha estat protagonitzada pels malabarismes mediàtics que els mitjans de comunicació d'àmbit nacional han realitzat, incansablement i dilapidant el seu principi fonamental d'objectivitat, en favor del PP i de la criminalització del nacionalisme basc. Mitjans televisius, radiofònics i premsa escrita se sumaren a aquesta croada espanyolista, imperialista i opressora, encapçalada pel líder Popular, que tenia com a principal objectiu el deteriorament de la imatge del lehendakari i d'aquells qui donaven suport al seu programa d'acció nacional. Finalment, però, els votants van saber eludir la dura pressió i ens van confirmar que la derrota resta, doncs, compartida per ambdós sectors: PP i mitjans de comunicació.

Manca anomenar, també, el punt més negatiu dels comicis, allò que els fa impropis i indignes, immorals fins a l'extrem, el recurs més reprovable per part dels personatges més sinistres: la utilització de les morts terroristes per fer campanya electoral. Em plantejo ara el fet de destacar aquest punt, no per motius ètics ni per por a possibles represàlies, sinó perquè em sembla tan macabre que és d'autèntic horror donar-ho a conèixer. De fet, pitjor és ser-ne l'autor que no pas el narrador. La mort d'un company de partit, durant la campanya electoral, sembla ser el motiu perfecte per convèncer els votants que l'alternativa perfecta a futures desgràcies similars és l'entorn polític del propi afectat. Els líders no-nacionalistes, encara amb els familiars dels atemptats plorant sense consol sobre les seves espatlles, aprofitaven per llençar aquell missatge clau en aquell moment d'alta tensió emocional, de gran atenció pública, aquells segons impagables però alhora gratuïts.

Si els partits no-nacionalistes acusaven els seus contraris d'assassins, eren ells mateixos els qui gaudien de les morts alienes com a benefici electoral. Si els partits espanyolistes acusaven els èuscars d'antidemòcrates, eren ells els qui manipulaven els mitjans de comunicació per guanyar en el camp publicitari. Si els partits "majoritaris" acusaven els "regionals" de radicals, han estat ells i tan sols ells qui han intentat reconquerir políticament Euskadi, amb tot tipus de jugades, de més lícites i de més dubtoses. Euskadi ha demostrat que la seva intenció és continuar caminant vers una nació pròpia i lliure, lluny del feixisme que governa l'Estat espanyol, lluny també de la repressió, de la incultura, de l'enfonsament estatal que es nodreix de la seva economia i de la de Catalunya... El PP no en té prou d'estar enfonsant la seva estimada pàtria, que a més vol introduir els seus polítics mediocres en altres territoris millor posicionats?

Han finalitzat, a la fi, les eleccions a Euskadi, la darrera croada perduda del PP. I no dic "a la fi" perquè el resultat no sigui beneficiós pel país, sinó perquè els procediments emprats no han estat els més adients per a exemplificar el que és una democràcia moderna. Ara el PP pot personificar d'alguna forma el que és una democràcia moderna, culta, avançada, lliure, tecnològica, solidària, oberta, benestant, igualitària...? Mmm... No, crec que no, ni a Espanya ni enlloc.

Pregó

Sr. alcalde, targarines i targarins, jo, que tants anys he estat vinculat a Tàrrega a través dels carmelites i del Grup Infantil Carmelità, agraeixo el detall que Frederic, el meu exalcalde, ha tingut vers la meva persona en escollir-me i oferir-me, sense ser-ne mereixedor, l'encàrrec de ser el pregoner de la Festa Major de maig en aquest any 2001.

No sé si algú hi ha reparat, però sóc el primer pregoner de la Festa Major d'aquest nou mil.lenni i del nou segle que tot just acaba de començar.

Sigui com sigui, dono les gràcies al Sr. Frederic per la seva deferència i, a vosaltres, el detall –sempre benevolent i acollidor– d'haver vingut.

A tu, Tàrrega! La primera, l'originària. Voldria jo imaginar-me el naixement de Tàrrega sense protocols de cap mena, sense signatures de papers ni d'acords.

El naixement de Tàrrega, com quan neix un nadó, únicament el gemec de la mare i el primer plor de la criatura que indica una nova vida. Vull creure que després de molt poc que l'immens creador de l'Univers acabés la seva obra, Tàrrega començà a respirar, a moure's, a obrir els ulls, a agafar vitalitat.

I sense destijos de pecar d'irrespectuós amb el bon Déu, vull creure que el vertader paradís terrenal el gran arquitecte el projectà enmig de la immensa plana de l'Urgell.

Que bonic seria, per als àngels, contemplar des del cel aquesta plana i, graciosament en el centre, Tàrrega!

Bocabadats quedarien en veure llurs criatures trescant amb deler. Més endavant, poc més, començà la veritable història de Tàrrega.

A tu, Tàrrega! L'antiga, la pretèrita! Tan antiga com les primeres llums que il.luminaren el planeta, tan antiga com les primeres floretes que cobrien la Terra, i, alhora, tan esplèndida i acolorida com l'arc de Sant Martí.

La que ja existia en l'època romana, la que començà a donar-se a conèixer (amb certa importància) a l'edat mitjana.

La Tàrrega, com diu Joan Bellmunt, que per la seva situació privilegiada es veié implicada en alguns fets històrics molt importants per a Catalunya.

Aquella Tàrrega antiga, sembla en l'any 856, que els àrabs se l'apoderaren i assaltaren el castell...

És cert que en àrab "castell" és «Tarraha» i es pronuncia «Taraja» amb la j castellana; així doncs, podem ben bé dir que Tàrrega ve del mot Taraja. Que n'ets d'antiga, Tàrrega!

Que en seria d'interessant, en la seva antigor, la nostra ciutat! Hi hauria de tot: lluites i trames, traïcions i emboscades, els seus amors i desamors, amb l'interès del dringar de la xavalla i amb el cor ple, a vessar, de sentir-se poble ben mirat, respectat i estimat per tothom que, en un futur llunyà, a ell s'acostés.

Els anys anaren corrent, el cel continuà de color blau i la cara platejada de la lluna anà il.luminant les foscors de la nit.

Entre temps i temps caigueren les pluges, bufaren els vents, però Tàrrega, impertèrrita, no es mogué de lloc. Únicament les façanes de les cases s'enfosquiren i envelliren però restaren sempre fermes damunt dels fonaments.

I així anaren passant els temps dels follets i les fades, els temps dels encateris i sortilegis..., passà el temps de l'edat mitjana, dels Reis Catòlics, plens d'ambicions, temps de les terres descobertes i de les lluites amb cavall, espases i canons.

I arribà el moment que hom ja en té memòria dels temps antics més nostres, els temps d'aquella Tàrrega que, tot i no respirar el seu aire, els avis i besavis recordaven i explicaven; aquella Tàrrega que, tot i no respirar el seu aire, els avis i besavis recordaven i explicaven; aquella Tàrrega, dic, que historiadors i cronistes evoquen en els seus escrits i comentaris, que la trobem en llibres anuals o, tanmateix, aquella que els narradors ens expliquen en les pàgines de Nova Tàrrega.

En aquest sentit recordo ara l'article que vaig llegir amb fruïció sobre "Els crims del carrer Major", que Miquel Aguilar va publicar recentment en el nostre setmanari. I el bé de Déu que, puntualment i setmanalment, ens fa avinent per a record d'uns i coneixement d'altres el sempre home de pro Josep Castellà Formiguera. Per a mi són enciclopèdies vivents de la història de Tàrrega.

Permeteu-me ara, nobles i respectuosos patricis targarins noms de personatges que han fet història a la nostra ciutat.

Podem començar, per exemple, amb Ramon Sala, també conegut per "el Bato", nom que li venia d'haver representat els tradicionals Pastorets Bato i Borrego fent el personatge de Bato, dels dos pastorets còmics i babaus, el que no ho és tant. I que es veu que ho feia molt bé i amb molta gràcia.

Ramon Maria de Jover, amic íntim del Bato. Aquest era esvelt i ben plantat i sempre vestia de negre. Lluïa barret de copa alta impecablement. Era advocat i de dilatada cultura.

Felip Codina, home intel.lecte que es movia en les altes esferes targarines; fundador del casino a casa Copons on hi tenia el seu feu.

Tonet del Marc, vell pregoner que cridava, anunciava i convocava el poble...

Quintí Morana, subjecte ben reputat tot i que venia de Castelló de Farfanya i mosso de les esquadres en la seva joventut. Maridat amb una targarina i mort, d'assassinat, en tràgiques circumstàncies.

Llorenç Morera, que normalment actuava com a poeta del barri de la Mercè.

I Josep Ribera, que n'era el joglar.

També Joan de cal Rellotger, de la dinastia dels Pané, i que engegava el tro gros que, de tots n'és ben sabut, l'afecció que tenien els del barri de la Mercè per la pólvora i la tronada...

Que si en el mercedari barri l'eufòria era pels petards, al barri del Carme tot eren gegants i ben ballats.

Precisament fou Joan del Xeco l'impulsor dels gegants del barri del Carme, que, en ocasió d'estrenar els de la Mercé, exclamà: "Un altre any el barri del Carme tindrà uns gegants nous, quatre pams més alts que els de la Mercè".

L'any següent el Carme tenia els seus gegants. I de veritat que eren millors que els de la Mercè. La seva majestàtica figura va impressionar tothom. S'havien de portar amb tres homes cada gegant, un a dins i dos a fora..., era per ajudar a l'equilibri. Si els de fora suaven, imagineu-vos els de dins.

Aquell dia en arribar al raval del Carme es féu impossible avançar, entre el trontoll, el pes i aguantar l'equilibri.

Total, fracàs absolut. Van haver de retornar. A l'any següent, de nou a la festa del Carme, es féu l'intent de fer sortir altra vegada els revinguts veïns carmelitans, però cercant una solució adient, aquesta es va trobar: escurçar tres pams el bastidor. Resultat: el braç dret del gegant que el tenia estiraçat perpendicularment, portant un pergamí enrotllat, la règia mà gairebé li tocava a terra. Nou fracàs que ens fa pensar en les ironies dels somnis de grandesa.

Amics que m'escolteu, la història de Tàrrega és la història dels homes i les dones que hi han viscut. Cada època té els seus personatges que amb el seu enginy, amb les seves qualitats, amb les seves maneres han plasmat fets i tradicions...

Permeteu que, quasi taquigràficament anomeni i recordi noms que han contribuït a la riquesa i grandesa de la nostra ciutat.

Güell, el mestre. Prohom targarí. Pintor i músic. Fundador de l'Orfeó.

Ardèvol. Fundà el primer hospital de la ciutat entregant gairebé tots els seus béns al centre hospitalari.

Arquitecte Florensa. Per allà els anys trenta féu la modificació de l'estructura de Tàrrega. Sembla que s'intentà i alguna cosa es va fer, però interessos creats frenaren tot el pla.

Enric de Càrcer. Pròcer targarí i lluitador per una Tàrrega millor.

Magí Escribà. Escriptor i humorista.

Mestre Llobet. Fundador de l'enyorada banda municipal de Tàrrega.

Mestre Martí. Mestre bo i recte. Un dels millors que ha tingut la ciutat.

Mestre Vidal i Sastre. Gran músic. Director de l'orfeó. Funcionari municipal, i un xic bohemi.

Mossèn Sarret que, tot i ser fill de Manresa, donà glòria a Tàrrega com a organista de la parròquia. Responsable de l'Arxiu Municipal i escriptor de llibres sobre la ciutat, entre els quals, de tots conegut, Privilegis de Tàrrega.

Ramon Carnicer. Fill de Tàrrega. Músic. Compongué l'himne de Xile i fou director del Conservatori de Madrid.

El pintor Marsà. Eminent en la paleta i els pinzells guanyador d'una medalla d'or.

Ramon Novell i Andreu. D'ell es diu que fou el més prohom de tots els targarins. Eminent dirigent. Promotor. Entusiasta i lluitador de voler portar el tren de Balaguer-Tàrrega-Igualada. L'home del Canal gran i d'altres meritòries empreses. A la seva mort, la casa de la ciutat li concedí la medalla d'or.

Targarins o foranis, i no els he dit pas tots, que fins silencio els meus germans carmelitans, que des de 1364 alimenten llurs esperits en les prats de l'Urgell sempre tan rics i abundants.

Targarins o foranis, repeteixo, que fincats a la ciutat han contribuït a engrandir Tàrrega, a expandir-la, a donar-la a conèixer, a estimar-la.

Glòria als nostres pròcers targarins! A mi que se m'ha brindat la preparació i lectura d'aquest pregó 2001, aprofito per a llençar un aliret a tots els qui estimen Tàrrega, perquè la noteu pròpia i perquè la porteu en el seu cor a que se sentin vocacionats, amb noble desig, a continuar, cada un des del seu lloc, les petges dels qui ens han precedit.

Ell des del magatzem, jo des del despatx, aquell des de la fàbrica, l'altres des de l'aula, el mossèn des de l'església, des d'una o altra tasca, per humil que sigui, s'ha de contribuir a l'engrandiment, riquesa i esplendor de Tàrrega.

No creieu que la targarina que dóna a llum, amb senzillesa i mig esporuguida, un nou nadó, contribueix a expandir Tàrrega amb amor?

Que el targarí, terrassà, que cada matí surt amb el seu tractor o amb la seva motoreta al seu rodal, al seu solar... o bé al taller, a la indústria i que un i altre s'ajuden, es mouen, remenen i s'embruten per portar el pa a taula, no creieu que també estimen Tàrrega? I contribueixen a la seva expansió, a la seva història?

Quan hom empra quelcom a fi de bé i sense cap egoisme, allò és en benefici d'ell mateix i del lloc on viu.

Una paraula, encara, per cantar i agrair la cultura de la nostra ciutat tant a nivell d'il.lustració i coneixements com a nivell artístic, una Tàrrega on s'hi mouen les muses que canten al cor, il.luminen els cervells i remouen l'esperit, que mouen les plomes i els pinzells, els cisells, les escarpres i els martells.

A vosaltres, homes savis, que heu posat tot el vostre saber a l'abast de les joves generacions. A vosaltres, homes d'art que l'heu plasmat en teles i cartolines, en fustes i pedres marmòries.

També als homes i dones enamorats del noble art de Talia, que a través de les vostres paròdies, representacions i certàmens feu brillar el nom de la ciutat d'una manera fulgurant com els focus que il.luminen el ciclorama de l'escenari. Per a tots, un clam de bona Festa Major!

S'estengui també aquest clam a la família dels gegants i geganters de tots els barris fent memòria de les seves rivalitats plenes d'història i dels homes que els van instaurar.

A l'esbart dansaire, que ha portat el seu punteig i la música del nostre país, la nostra cultura, més enllà de les fronteres; a l'esport targarí, a l'escoltisme: "sempre a punt!", als esplais, que estimen les nenes i els nens; a les penyes i associacions que es desviuen per tot allò que estimen, que és tant com dir que es desviuen perquè estimen Tàrrega.

En arribar aquesta Festa Major de maig s'haurien de descloure dels nostres rosers les roses més galants, les de flaire més perfumada per honorar la nostra ínclita ciutat.

Targarins, mireu Tàrrega amb ànsia de present i amb il.lusió de futur. Preocupem-nos-en amb el mateix amor que la mare es preocupa del seu fill; els qui van al davant d'una manera oficial i pública, i els qui van al darrere d'una manera més ombrejada i modesta, però no menys vàlida.

Escolteu què diu la cançó: "després de la lluita vindrà el repòs..." Les persones i els pobles, si volem continuar tenint vida, també hem de continuar lluitant dia a dia, esperant que la mateixa lluita apagui el nostre alè.

No, però, com escrivia en certa ocasió un amic meu al peu d'un Crist crucificat pintat per ell mateix –i que me'l va regalar–: "Després de lluitar sols resta morir!" Lluitar, sí, però amb esperança constant i pacífica, noble, constructiva, tocant de peus a terra en el present i mirant intel.ligentment vers el futur. Sols d'aquesta manera aconseguirem una Tàrrega oberta, una Tàrrega amical, una Tàrrega de tots!

Que sigui el meu punt i fi una lloança sincera i respectuosa per les santes i venerades Espines de la corona del Senyor, que entre vels de gran misteri es feren presents per a devoció i salvació de tots. Elles que salvaren la parroquial església, en aquell fatídic juny del 1845 d'un incendi paorós, avui com sempre, ens deslliurin a nosaltres de caure en abismes de foscors. Més si en foscors caiguéssim per art del maligne enemic, sigui Maria, la reina i senyora, la mestressa, la mare i, de Tàrrega, Alba serena, la que rescati el nostre cor de pena encongit. Avui per avui relíquies santes i, a vós, Maria, Reina de la Pau, que ambdós de fàcil accés sempre n'heu fet gala, us demanem amb pietat pau i benestar per Tàrrega, pau i harmonia per al nostre país, pau i serenor per als nostres germans del País Basc. Pau per al món!

Deixeu que arrodoneixi les meves paraules amb aquelles tornades per a mi entranyables i que marcaren fortament els meus vint-i-quatre anys de vida a Tàrrega i que diuen així: "Per vostra llum immortal, goigs de les llars targarines, guieu-nos Santes Espines vers la Pàtria eternal".

I l'altre, a la mare; "De la vida en sou l'aurora, sou l'estrella dels matins, sou la mare protectora que empareu els targarins".

Glòria a Tàrrega! Lloança a les Santes Espines! Honor a la Mare de l'Alba que ens ama amb sentors divines!

Gràcies per saber-me escoltar.