La BAT va presentar engany el drama de J.C. Tàpias i de S. Vendrell El gran egoista, guanyador del Premi Nacional de Teatre 1953, any de la seva creació. Tracta de les diferències generacionals entre un pare autoritari i els seus fills, que volen viure segons els seus criteris.

La BAT n'ha volgut fer una adaptació al temps actual, ja que considera que el seu contingut és intemporal. És una adaptació, però, a mig camí: parla d'ordinadors, de sous de centenars de milers de pessetes, de les exagerades pretensions d'una criada que busca feina, però el telèfon de l'atrezzo és antic i tot té un regust de cinquanta anys enrera. El caràcter dels personatges i tota la trama porta la marca de l'època en què l'obra s'escrigué. Potser hauria valgut més deixar-la tal com era: una obra és un missatge estructurat en què, bé o malament, tot lliga.

El més que notable muntatge escènic, els jocs de llum, els noms il·luminats sobre l'escenari, les veus en off i la música foren recursos correctament utilitzats per donar calor i relleu a la representació.

L'obra té una dificultat intrínseca no del tot ben resolta: la falta de nervi. Durant les abundants escenes de simple conversa sense acció, caldria que la postura dels actors no fos tan estàtica. Un diàleg lent i esmorteït demana algun tipus de contrapès que li doni vida: moviment, manipulació d'objectes... Si els actors viuen a fons el seu personatge i el director troba el ritme d'acció i de dicció escaient a cada escena, la comunicació amb el públic serà fàcil i el resultat serà el millor. La primera part, de presentació de personatges, va resultar més aviat lenta; la segona va anar guanyant en dramatisme i en interès fins al final.

Malgrat el dramatisme del tema central, El gran egoista té tres elements de contrast que la fan entretinguda: són el Dr. Farrerons –Joan Pont–, l'Ignasi –Francesc Florensa– i la Rosa –M. Alba Coma–. Els tres varen saber donar aquell toc d'humor que el públic agraeix. El primer era metge i el segon un fidel oficinista; ambdós eren amics de tota la confiança de la família, solters i més aviat bonifacis; van saber transmetre un simpàtic barrejat de malícia i d'ingenuïtat. De M. Alba Coma en destaquem la seva vis còmica, basada en la dicció, l'expressió dels seus ulls i la manera de moure's i de ballar.

Agustí Farré –Claudi– i Maria Nadal –Irene– van anar guanyant expressivitat dramàtica a mesura que l'obra avançava. L'última escena en què Claudi té la discussió amb el seu fill Xavier –Jordi Solà– hagués millorat en dramatisme i teatralitat, si l'actitud de Claudi hagués estat enèrgica, com corresponia al seu caràcter. Probablement el guió indicava l'actitud entre queixosa i plorosa, tal com va mostrar; des del punt de vista psicològic, però, era més coherent mantenir-se enèrgic fins al moment. de l'atac de cor. Val la pena de plantejar-se si aquest canvi no ajudaria a millorar la representació. Jordi Solà va estar a un nivell considerable al llarg de tota l'obra.

Paquita Balsells –Júlia– va ser una excel·lent tieta, simpàtica i alliberada de prejudicis en la seva fantasia; totes les seves extravagàncies li esqueien amb tota naturalitat. A Annabel Berzosa –Claudina– i a Jordi Llobet –Víctor– els faltava seguretat i naturalitat en el paper. L'actuació d'Eva Melero –Isabel– va ser força acceptable des d'un principi, però guanyava en expressivitat a la mesura del dramatisme del seu personatge, especialment en les seves fortes discussions amb Claudina. Roger Puig va estar correcte en el paper del jove Enric influenciat per l'Anna Maria –Esther Visa–, que sabia canviar la seva actitud de noia tímida, educada i sotmesa a la de rancuniosa i de fort caràcter.

Una representació digna globalment, però millorable si es revisen alguns aspectes com els comentats. El públic –ben bé tres quarts de la capacitat de l'Ateneu– en va sortir satisfet.

Correu del lector

El dia 7 de desembre de 1940 el Palau dels Marquesos de la Floresta i la Capella dels Ardévol del carrer (Cervera) del Carme de Tàrrega es va ensorrar. El poc que va quedar dempeus es va apuntalar, però poc després es va haver de desmuntar tot i traslladar-ho al cementiri. Sortosament, la Mútua de Tàrrega va adquirir el solar i, amb la col·laboració de l'Ajuntament i de l'antic propietari, el Sr. Manuel Vidal de Càrcer, va iniciar la reconstrucció del palau en el lloc on era, aprofitant la major part dels elements arquitectònics originals.

La Mútua de Tàrrega es va comprometre totalment en la reconstrucció del Palau i, molt encertadament, va escollir l'arquitecte Alexandre Ferran Vázquez i l'aparellador Joan Benavent Santandreu, per emprendre la reconstrucció. Ambdós tècnics van actuar amb uns criteris estètics i professionals encertats. Fruit d'aquell treball, i dels recursos que la Mútua hi va destinar, en va sorgir aquesta obra digna i ben acabada, que avui els ciutadans podem veure amb orgull i satisfacció.

La ciutat de Tàrrega sempre estarà agraïda per l'esforç i la generositat de la Mútua de Tàrrega, en salvaguardar aquesta joia arquitectònica del romànic civil català de la seva definitiva desaparició.

Cap a finals dels anys cinquanta es va inaugurar l'edifici, ja completament reconstruït. A principis dels anys seixanta, la Junta de Museus de Tàrrega va haver de traslladar les peces del museu a l'ajuntament, i algunes les va deixar en dipòsit al vestíbul del Palau del Marquesos de la Floresta. Fou una decisió encertada i profitosa per a tots. Per un costat, la ciutat podia exposar part del seu patrimoni escultòric en un indret digne i concorregut. Per l'altre costat, la Mútua embellia un espai propi amb peces de gran valor històric, i el destinava a mostrar la història de la ciutat de Tàrrega.

La setmana passada em va sobtar i em va espantar llegir que la Mútua retornava a Tàrrega una peça d'aquest patrimoni escultòric. Em vaig preguntar a mi mateix, com es pot donar a Tàrrega una cosa que sempre ha estat de Tàrrega? Com pot la Mútua donar una cosa que no és seva? O potser Ramon Novell i Andreu, o Joan Tous i Sanabria, o Josep M. Segarra i Malla estaven equivocats quan deien i escrivien que les escultures del vestíbul de la Mútua eren de Tàrrega?

Però la meva preocupació ha anat "in crescendo": què passa ara amb la resta de peces que es troben al vestíbul de la Mútua? L'original gòtic de la Creu del Pati és de la Mútua? Què fa l'Ajuntament reconeixent la falsa donació d'una peça escultòrica que és seva?

Hem assistit a una paròdia mal organitzada. La ciutat de Tàrrega té moltes coses per agrair i per reconèixer a la Mútua de Tàrrega. S'ha fet un mal servei a la ciutat i als ciutadans, falsejant la veritat històrica, per agrair una falsa donació.

Correu del lector

A vós, senyor Prats, tothom us reconeix que, a través de les vostres múltiples iniciatives, heu estat sempre un activista estimulador de la ciutadania, però, molt dur i excessivament paternalista al manifestar les vostres opinions, és una condició que no l'hauria de desmèreixer si no fos pel to extremadament ofensiu que sovint li surt al fer els seus escrits. Això no els fa ni més reflexius ni més encertats. Té l'estil que té i prou.

Actualment, internacionals i cosmopolites com volem ser, no li hauria d'estranyar que –per exemple– respongués a un targarí fora-vila resident a Copenhague i absolutament desconegut per vós, encara que no sigui aquest el cas, li recomano que jutgi pel contingut i no pas per l'autor. Tot i que sembla no saber distingir entre un pseudònim i un anònim, sí que cal que sàpiga que el primer obeeix a una persona amb identitat pròpia, normal i corrent, amb nom i cognoms, DNI i adreça que el Sr. director de NT té degudament acreditats, en el segon cas ni m'agraden a mi i suposo que a ningú i naturalment ell ja no els hauria publicat. Dit això, ha de saber que si calgués ja es desvelaria la identitat del qui subscriu, fet que per ara és innecessari. No així els arguments exposats que volen ser la part essencial dels escrits publicats gràcies a la direcció de NT. Per tant, repeteixo, deixi's del qui i fixi's en què hi ha escrit.

Si desprès de tot plegat només li ha interessat agafar-se a la frase "afany de protagonisme més que sospitós" provocant-li un malestar que l'ha fet parlar clar –segons vostè– amb un seguit d'expressions marcadament ofensives com poden ser la de titllala dita frase que ridiculitza i desmereix, que és un comentari escabrós, d'infàmia, per cloure que és una pífia; en què quedem? i exigir que me n'excusi. Doncs bé, valgui la precisió com a excusa si vol. Com que surt en defensa de dos senyors molt concrets i estic segur que no pas per encàrrec d'ells mateixos, ha de saber que l'argument es basa en el marcat interès que demostren per temes essencialment polítics –especialment el Sr. Pujal– cosa legítima a nivell personal, però que estimo poc convenient com a presidents de les respectives entitats al.ludides, fet que vostè mateix emfasitza tot afirmant que tenen un absolut caràcter apolític, d'ací el més que sospitós afany de protagonisme.... polític evidenment. Tanmateix aprofito per aclarir que no crec amb tant d'apoliticisme i que no s'ha de confondre amb apartidisme, ja que la política si no la fas te la fan. Altra cosa és que es fes a través dels partits que, en general i sobretot en àmbits com el nostre, reconec que clamen per la seva absència.

Com fàcilment pot deduir, no li calien les desafortunades frases fetes a través de les quals li resulta tan senzill d'ofendre i àdhuc d'insultar, encara que pugui semblar indirectament, però no cal pas que se m'excusi. De la cita que feu del comentari escrit per Albert Boadella, insigne actor, pallasso, intel.lectual i provocador, no m'atreveixo a considerar-la tant adequada a l'objectiu que preteneu, entre d'altres raons perquè tambè participeu d'aquest ball consumista en què els ciutadants ens trobem tots inmersos. El "batec cívic de la societat civil", com vostè ho defineix, es mou per moltes i diverses raons que potser un sociòleg ens faria entendre millor, en el nostre cas podria passar que un excés de passivitat o d'una certa mediocritat dels dirigents polítics actuals en fos la causa.

Una precisió final i per acabar, els meus escrits només pretenent influir i estimular el criteri dels ciutadants i lectors a través de polemitzar sobre Tàrrega, no posant-me per a res amb les persones, sinó amb el que públicament i en virtut dels seus càrrecs representen. Amb tot, confio que haureu acabat de llegir el meu escrit i hi trovareu temes que es podran debatre amb més profit per a tothom i també per a Tàrrega.

Apunts polítics (9)

Era divendres a la tarda. Un dia assolellat, bo per aixafar carrers. La finestra de la biblioteca comarcal era un bon mirador damunt la plaça de Sant Antoni, on la canalla esbravava el seu neguit.

Al mig, assedegat i plantat de quatre potes damunt la font, aquell pastor alemany llepava persistentment el canó de l'aixeta amb l'esperança que un raig d'aigua fresca el reanimés. Ja feia estona que amb el seu company, un doberman jove, voltava també amunt i avall per la plaça. I una altra vegada –el pobre animal que reclamava l'aigua que el seu amo no havia previst de donar-li– tornava i persistia infructuosament a estimular els dos brocs de la font.

Els amos dels gossos haurien d'estar molt a prop, com els pares dels nens, però ningú no s'atansà. Les aixetes, lluents per la saliva del gos, només esperaven que algun d'aquells vailets premés el polsador per beure.

Ningú, dels qui observaven, s'atreví a foragitar als animals, que desfermats i sense morrió, vés a saber com reaccionarien.

I així doncs, els nens al carrer hi poden trobar de tot, des d'una infecció sense saber com, fins a una mossegada inesperada.

Ja se sap que els gossos han d'anar lligats i amb morrió. I que els seus amos són responsables dels possibles danys que poden ocasionar. I que han de vetllar perquè no embrutin, i si aquests deixen anar una tifa, senyor meu, amb una bossa de plàstic es recull. Tot això i més se sap, però no tots ho fan.

També sabem que no n'hi ha prou de deixar lleis escrites; cal que l'Administració, aquí l'Ajuntament, disposi dels mecanismes adequats per a fer-les complir i evitar aquests fets.

Amic lector, «passes» d'aquestes petites coses?

Jo, tampoc.

Fem, doncs, que Tàrrega llueixi!

Correu del lector

Hi ha homes que dins de la seva demostrada modèstia i discreció són creditors d'un senzill i públic reconeixement, en mèrit a les seves aportacions personals, dignes de figurar entre els personatges que a través dels anys han destacat per les seves gestions en benefici de la seva ciutat.

Avui hem volgut retre, des de les pàgines de Nova Tàrrega, el nostre particular homenatge d'admiració i estima, que no dubtem que compartiran molts ciutadans, vers dos targarins de soca-rel, com són Francesc Puiggené Riera i Manel Salas Amargós, amb motiu d'haver complert vuitanta-sis anys d'edat i prop ja dels vuitanta-set. Tots dos, afortunadament amb facultats i bon humor que fan preveure una feliç longevitat.

Francesc i Manuel són grans amics des de la infantesa i ambdós conserven aquell esperit jove i optimista que contagien als altres a través de les seves personals actituds.

Ara representen amb molta dignitat haver estat reconeguts industrials en els seus respectius treballs, i a la vegada han esmerçat molt temps i preocupacions per dedicar-les, el primer, a la gestió municipal durant més de quinze anys com a regidor del nostre Ajuntament, i molt capacitat en els temes de conduccions i subministrament d'aigües en moments d'evidents dificultats de recursos. Manel ha estat un actiu esportista de sempre, fins a regentar una llarga presidència del Club Tennis Tàrrega, en una de les èpoques més florides d'aquest esports a casa nostra.

No cal dir que els dos també han format part de diferents juntes d'entitats culturals, socials i esportives locals, on han deixat un bon record i la seva petja personal.

Per un veterà i comú amic, hem sabut que Francesc i Manel van ser –com no– uns dels elements fundadors, anys abans de la guerra civil, del centre excursonista de Tàrrega, anomenat "Club ara o mai", amb gestes que van ser avalades pels afeccionats a aquesta activitat esportiva.

En resum, uns distingits i exemplars ciutadans que, amb motiu d'haver celebrat els vuitanta-sis anys d'edat, molt cordialment felicitem, desitjant-los que la seva excel.lent i llarga amistat es vegi acompanyada del benestar que tots dos mereixen.

Correu del lector

Quan el diumenge dia 6 vaig ser a Gasteiz (Vitòria) al míting del PNB vaig tenir la sensació de trobar-me amb una gent que, fidel als seus principis i al seu país, es presentava davant de la seva ciutadania amb la convicció de la feina ben feta i amb el problema de la intransigència tant dels partits estatalistes com dels abertzals.

Es presentaven amb les actius de la feina feta i amb l'orgull de veure com havia avançat el seus país. Varen dir sense embuts que ells i tots, inclòs el PP, havien parlat amb ETA, però ells no eren ETA i ells no eren terrorisme.

Els amics del PNB discrepen de la constitució, com ho van fer la majoria dels bascos en el moment de referèndum, i això no ho han amagat, ni tenen perquè fer-ho. El votar no era un vot possible i per tant coherent.

Ens varen dir al míting, i sense cap embut que havien parlat amb els terroristes, i ho havien fet per cercar la pau, que ho havia fet també el PP a Zuric, i estic segur que també per cercar la pau. És que algú ho dubta?

El PNB, com tota força política, té un ideari o principi polític amb el qual es pot discrepar, però ningú no li pot negar un respecte per la democràcia. Al Congrés moltes vegades votem diferent, però en cap dels casos hem perdut ni la cordialitat de les nostres relacions ni l'afecte de poble germà.

Aquest és el principi que es va perdre en aquestes eleccions. El pacte de ferro entre el PP i el PSE-PSOE demonitzava al PNB fent-lo igual a ETA i els seus partits afins com HB, i en aquestes eleccions EH. Una intervenció discordant en la campanya, la de Felipe González, anava en la línia de dir que calia tenir en compte com a força democràtica el PNB, per una possible coalició de govern.

El PNB va haver de recordar que el problema basc té unes connotacions especials, que la via només passa pel diàleg, encara que a la taula calgui asseure-hi una gent que no és com cal. Els catalans ens vàrem manifestar en plorar la mort d'Ernest Lluch demanant més que mai el diàleg, i demanàvem sobre el seu record a tots els governants, i sobretot als de Madrid, que dialoguin.

El diumenge a la nit un polític d'una de les forces que van perdre, mentre anaven sortint els resultats, va dir, "espero que el pueblo vasco vote bien". Ara li diria que sí que han votat molt bé, i que tinc la confiança que del resultat uns aprendran que cal parlar, i els terroristes que la seva opció no és la del futur del País Basc, tot i que l'avís del divendres a Madrid era que tot continuaria igual, guanyés qui guanyés.

Jo felicito l'extraordinari resultat del PNB i tinc la confiança que pot començar una nova etapa important per al País Basc, i per a la resta de l'Estat.

Correu del lector

El proper dissabte 19 de maig s'obrirà el teló d'una nova edició de la desfilada Tot Moda 2001 que organitza la Unió Esportiva Tàrrega. Més de deu establiments de roba targarins mostraran les tendències, els dissenys i els colors que es portaran durant aquesta temporada. El món de la moda i del futbol s'uniran un any més en una vetllada plena de sorpreses, música, llum i il.lusió.

La roba infantil i juvenil estarà representada enguany per les botigues Adrianna, Edén i Protagonisti. La moda esportiva correrà a càrrec de Cicloesports Vilamajó i la millor roba femenina jove ens la durà Cotó-Cotó. Boutique Petit Jomar i Article 12 també mostraran les tendències en roba per a la dona i l'home d'avui, respectivament. Ocre s'estrena en el món de les passarel.les ensenyant els colors i dissenys més actuals. El punt més picant i íntim de la nit ens arribarà gràcies a Leda, que mostrarà la llenceria, els pijames i els banyadors més seductors. I la culminació perquè la jornada sigui encara més màgica ens la portarà Roqué Nupcial, amb els vestits de núvies més entranyables i espectaculars.

Tot Moda s'ha convertit en una de les desfilades de roba més importants de Tàrrega i aquest any la direcció és duta a terme per la productora Crea Multimèdia i compta amb la coordinació de la model professional i exmiss Lleida, Eva García. Segons els organitzadors, el Tot Moda 2001 serà tot un espectacle on la roba estarà acompanyada d'actuacions teatrals, dansa i música. Aquest any també es comptarà amb els presentadors Susanna Nieto, de Segre Ràdio; Miquel Martínez, de Cadena Musical, i la col.laboració especial de Francesc Gasull, de Ràdio Tàrrega.

Música

La setmana passada, exactament el divendres dia 11 de maig a les deu de la nit, l'Orquestra de Cambra de l'Escola Municipal de Música de Tàrrega vam oferir un concert al teatre Ateneu, sota la direcció de Ramon Andreu.

Ramon Andreu, director de l'orquestra, té els estudis superiors de piano i els diplomes superiors de composició i d'orquestració. Fa poc ha estat el guanyador del primer premi Frederic Mompou en el vint-i-unè concurs de composició de Barcelona. Actualment és el cap del Departament de Piano de l'Escola de Música de Tàrrega.

El concert no va ser curt, però tampoc llarg ni pesat. Era un concert de gairebé dues hores de duració, en el qual destacaven les solistes Keiko Asama en violí i Crista Sebastian en la veu de soprà.

Keiko Asama, nascuda al Japó, és llicenciada en violí per la Universitat de Música de Toho, a Tokyo, té el diploma superior de música de cambra i està ocupant el lloc de concertista de l'orquestra. Asama toca amb un violí Testore del 1735. Per la seva part, Crista Sebastian té el títol professional de flauta travessera, té la diplomatura de mestre d'educació musical i finalitza el grau professional de cant. Actualment, tant Asama com Sebastian, són professores de l'Escola de Música de Tàrrega.

L'orquestra va tocar per a tots els assistents peces de Vivaldi, Grieg, Verdi i Ravel.

En el concert per a violí en la menor Op.3 N.6 amb allegro, largo i presto, va destacar Keiko Asama amb el solo.

A la segona part, l'orquestra va ser ampliada amb instruments de vent. En el centenari de la mort de Verdi, vam tocar el preludi, recitatiu i ària Addio i també el Brindis, peces de l'òpera La traviata, l'òpera més coneguda d'aquest compositor. La traviata on Crista Sebastian va destacar com a soprano, és una òpera que resumida amb poques paraules és un amor impossible. El preludi és una introducció de l'òpera només tocada per l'orquestra, el recitatiu i ària Addio, representa que els dos enamorats ja poden estar junts però malauradament no hi podran estar perquè ella té una malaltia terminal de què morirà, i el Brindis, que és una mica abans, representa que és el moment on els dos enamorats, Alfredo i Violetta, es coneixen. I per acabar, vam tocar dues peces de Ravel, acompanyades amb piano, que van ser Pavane de la Belle au Bois Dormant i Le Jardin Féerique.

L'orquestra de cambra va ser fundada el 1986 com una eina pedagògica al servei dels alumnes del centre. Des de llavors ha estat sota la direcció de Josep Carbonell, de Josep Lluís Puig i actualment de Ramon Andreu. La formació ha participat en diferents cicles de concerts per les terres de Lleida i també ha partipat constantment en el cicle de concerts de música de cambra de Tàrrega. També ha col.laborat amb l'Orquestra de Cambra Eduard Toldrà, el Cor de Cambra Euterpe, l'Orfeó Terrall i el Cor de Joves de les Borges Blanques, entre altres. En una de les seves actuacions, fou dirigida per José Luis García Asensio.

La pianista barcelonina Núria Fàbregas i Dalmau oferí una audició a l'Ateneu el dimecres 9 de maig a la tarda, audició organitzada pel Departament de Benestar Social de la Generalitat dins els actes festius destinats a solemnitzar el cinquè aniversari de la inauguració del Casal de Gent Gran.

Davant un remarcable nombre de socis i usuaris del casal, la veterana intèrpret, nascuda el 1932, presentà un atraient programa que proposava als oïdors un viatge pels suggestius móns sonors de Bach, Chopin, Debussy, i els catalans Mompou, Montsalvatge, Albèniz i Jaume Pahissa, aquest darrer, amic i col.laborador de Delfí Dalmau, l'avi de Núria Fàbregas.

La pianista barcelonina ha actuat en diversos indrets de la geografia catalana, com Barcelona, Lleida, Igualada i Torroella de Montgrí, i ha alternat la interpretació pianística amb la docència.

Correu del lector

El curs d'expressió corporal i teatre, de la mà de l'actriu Marta Oliva Martínez, continua amb les classes fins al 10 de juny, dia en què es representarà el muntatge coreogràfic-musical propi Que els somnis vinguin a mi, basat en la pel.lícula de Vincent Ward.

Fins aleshores el treball dels alumnes es basa en l'adquisició de conceptes com la segmentació del cos, el cos com a instrument, la modulació del moviment i la veu en l'espai i el temps, la psicopraxi, l'acció-reacció, els desplaçaments, l'acrobàcia, els punts de suport, l'equilibri, la força i el contacte.

Tot això s'ha pogut comprovar en el muntatge de Festa Major en accions de carrer utilitzant-lo com a manera d'obtenir un primer contacte amb el públic.

El punt fort d'aquest curs és el grup que s'ha anat formant des de l'inici, el 3 de març.

Un grup fort i unit que coneix les seves possibilitats i limitacions i les utilitza sàviament per jugar cada nou concepte après donant força i electricitat a l'espectacle.