Tàrrega, 18 de juliol de 1998Any LV - Núm. 2.755 - Preu 175 ptes.

Polèmica al ple per la sinagoga

A les festes del batre de la Fuliola van provar un trill de l'edat del bronze

El pressupost de la Fira serà de 120 milions de pessetes

Milloraran l'aigua potable de Claravalls i de Santa Maria

El TSJC envia una notificació a l'Ajuntament només en castellà

---

5a PÀGINA
CARTA DEL DIRECTOR

Tan se val si és o no és una sinagoga

El passat 27 de juny publicàvem que un medievalista qüestionava o posava en dubte que les restes del molí del Codina fossin d'una sinagoga. En aquell moment no ens van facilitar aquest informe i ara que el tenim a les mans podem llegir amb claredat que a les conclusions finals del medievalista i professor de la Universitat de Lleida, Flocel Sabaté, afirma rotundament que "aquest edifici no s'adiu a una sinagoga baixmedieval". Aquest informe va provocar una polèmica al ple com feia temps que no vèiem, i els nervis i la crispació de l'alcalde Frederic Gené ens van fer adonar que en tot aquest assumpte hi ha coses que no estan clares, sinó l'alcalde s'hagués mostrat més convençut, prepotent i sarcàstic.

En aquest tema hi ha coses que no veiem gens clares. Primer, perquè als paràgrafs de l'informe de Flocel Sabaté, aquest diu que aquest treball va ser encarregat per l'ajuntament, i en canvi membres de l'equip de govern com el regidor de Cultura Joan Lluís Tous no en sabien res, i menys l'oposició. Segon, l'alcalde va dir que l'ajuntament no havia pagat cap informe. Si no l'ha pagat l'ajuntament, ens preguntem qui l'ha pagat, ja que un treball com aquest, i fet per un professor "de la categoria de Flocel Sabaté" (això ho va dir l'alcalde), no es fa per amor a l'art. Podríem pensar que d'aqui a un temps potser se li publica algun llibre com a compensació?

L'alcalde va dir que havia encarregat l'informe per saber una altra opinió i perquè no fos el cas que "guardéssim un monument i després no tingués valor". Pel que hem pogut saber, en aquests moments no és l'ajuntament qui ha de decidir si les restes s'han de conservar o no, sinó que és el Departament de Cultura de la Generalitat, que ja ha emès un informe que diu que les restes tenen prou importància perquè es conservin, siguin o no siguin d'una sinagoga. A més, ja es va comprometre a aportar la meitat del cost del projecte.

Els tècnics del Museu Comarcal de l'Urgell han elaborat un contra informe, que va ser presentat a última hora al ple, en què lamenten que Flocel Sabaté negui categòricament que les restes puguin ser d'una sinagoga, a la vegada que rebaten punt per punt totes les tesis de Sabaté. Els tècnics locals conclouen que les restes trobades, tant si són com no són d'una sinagoga, tenen prou importància per a ser conservades, i diuen que també hi ha un "complex preindustrial" que actualment estan estudiant. Extraoficialment hem pogut saber que es podria tractar d'una de les adoberies més antigues de Catalunya.

Guardar les restes val diners, tot és questió de voluntat política ja que l'ajuntament sí que té diners per al que vol. Tot és qüestió de prioritats.

Estava situada als baixos de l'antic Ateneu, o la seva cafeteria. Que s'utilitzava durant la temporada d'estiu com a tal, fins que iniciades les obres de l'actual l'any 1927, sota la presidència de Marius Amigó, que en fou el gran impulsor, va quedar únicament com a sala d'assaigs i concerts. Apart d'altres reunions de fora de la casa en que s'hi feren les conferències. O com a botó de la mostra, la reunió de pagesos que s'hi feu per promoure el canal de l'Alt Urgell: el canalet. I va continuar com a tal, fins que en la presidència de Ramon Burgués, un altre actiu president, es contruí l'actual cafeteria pública. Per entendre'ns, ara la del Mingo.

Un moment dramàtic, fou quan en un assaig del dissabte 15 de novembre del 1930 queia fulminat per un atac el mestre Güell. Segons Ramon Novell, en el seu llibre El Mestre Güell, "Els deixebles l'assegueren en un banc i corregueren a cercar socors...". Portat a casa, moria a les set del vespre del dia 16 d'aquell mes i any. I no cal dir que la mort i enterrament commogueren la ciutat. Però la vida de la saleta va continuar.

Fundador i entusiasta, com tants altres, de l'Associació de Música, havia pogut conèixer alguns dels moments de la seva esplendor. Entre tants i tants altres de famosos, hi havia donat un concert la mundialment cèlebre pianista Lucie Caffaret. I l'any 1927, l'esmentada entitat, preparant la commemoració del centenari de la mort de Beethoven, si bé, fugint de la saleta, pel concert de l'Orquestra de Cambra de Barcelona dirigida per B. Gàlvez Bellidao, el diumenge dia 10 d'abril, s'utilitzava el ja gran Teatre Ateneu, edificat i en servei anteriorment. I el dia 20 de juny tenia lloc el concert de l'Orquestra Simfónica de Madrid, dirigida per E. Fernández Arbós, que fou un esdeveniment que transcendí el món musical i social de tota la província i omplí de gom a gom el teatre. Però el dia 26 de novembre, a la saleta es fruïa de l'actuació del Quartet Calvet de París. Sempre organitzant per la tan repetida associació. Com, juntament amb l'Ateneu, la primera vinguda de l'Orfeó Català a Tàrrega el dia 9 d'octubre. Així mateix una altra jornada d'entusiasme i glòria que va trasbalsar tota la ciutat. I tingué ressò extraordinari a tots els mitjans informatius de llavors. I no cal dir que a Crònica Targarina, que va publicar un extraordinari, que podem ben bé qualificar també d'un extraordinari nivell i contingut. Evidentment al teatre.

L'any 1928 l'associació iniciava el curs musical el dia 28 de març amb l'Orquestra del Conservatori de Terrassa, dirigida per J. Pecanins, un dels membres de prestigi de llavors també al teatre. Però a continuació, i en el que dataven com a Curs VII - Concert III, el dia 15 d'abril, a la sala d'assaigs de l'orfeó actuava el Quintet Instrumental de París, amb comentaris posteriors extremadament elogiosos. I en els programes, com en tots els concerts que no eren públics, es deia "exclusiu socis, inscriviu-vos". Demostració de l'esforç que tots plegats feien. El 24 de juny, al teatre i per a tot el públic, tornava la Simfónica de Madrid. I a la saleta, el 24 de novembre el Quartet Roth de Budapest. I el 27 de desembre el Trio de Barcelona. Naturalment, de corda i de fama.

Dissortadament, aquell 1928 fou l'any que el 19 de setembre moria a la nostra ciutat el plorat i incomparable director de la Banda Municipal, mestre Josep Llobet i Morana, que va deixar un altre gran buit. Un any i mesos abans que el del mestre Güell.

No és possible seguir amb tot el curs de les actuacions de l'Associació de Música o entitats que en posteriors anys cuidaren del cultiu o de fruir la música a la nostra ciutat. He volgut nomès centrar una mica el que acollia i representava aquella dita saleta. Avui gaudim a Tàrrega d'una activitat musical, en tots els ordres, educatiu i d'actuacions i concerts, mereixedora dels màxims elogis. Igualment impossible d'enumerar per no cometre error, mancances o injustícies. Déu me'n lliuri. Estic convençut que en proporció i com llavors, com cap altre poble o ciutat de Catalunya. No ho dic perquè sí, ja que he sentit comentar-ho fora.

Voldria, però, afirmar, també sens dubte, que l'embrió de tot plegat estigué en aquella saleta. I la gent i els homes i dones, o dones i homes, que hi intervingueren. Mestres, deixebles, cantaires, músics, directius, afeccionats i oients. Targarines i targarins del naixement o de residència. Hem tingut de tot. I, sense excepcions, el mèrit a ells que pertoca.

Amb les noves tècniques de procreació i clonació, els savis estan disposats a fabricar individus homologats, tots amb la mateixa cara i els mateixos gests, formant una societat tan exacta que desapareixeran els dards de Cupido pui l'impacte que les diferents personalitats fins ara feia possible aquest fenomen que en diem amor a primer cop de vista.

Es diu que en la varietat hi ha el gust i és una gran veritat. L'amor neix d'una gran atracció entre dues personalitats, i amb més força si aquestes són divergents en l'aspecte físic, però convergents en el sentimental.

Si ens hi fixem una mica, la immensa majoria de parelles són notablement diferents en l'aspecte físic, com per exemple un senyor alt i la senyora baixeta, o bé l'un amb el nas aguilen i l'altre el nas xatat, un rialler i l'altre seriós, etc.

Això dóna continuïtat a la parella, pui el qui té el nas gros es veu compensat amb el nas petit de la parella, com el que és baixet es recrea presumint de l'alçada del company o companya.

Moltes vegades hem fet la següent reflexió: com és que aquesta senyora tan bonica s'hagués enamorat d'aquest marit tan lleig? O al revés, aquest què l'hi ha vist a aquesta senyora tan lletja?, i és que nosaltres, pobres humans, desconeixem les forces de la naturalesa tan sàvia que sap repartir equitativament totes les possibilitats de seducció.

Si els bells sols acceptessin els afortunats estèticament, què seria dels lletjos? S'acceptarien mutuament suportant el doble efecte de mala planta? Jo crec que aleshores la humanitat caminaria envers l'autodegeneració i l'autodestrucció.

Per tant, els científics que parin aquest procés desballestador, ja que l'homologació massiva, resultaria empalagosa, pui aleshores davant de tanta perfecció i simetria no trobaríem el gust necessari, ni es produiria aquella explosió d'entusiasme precursor de l'amor quan veiem una cara diferent de la nostra encara que tingui el nas gros o les cames llargues.

Hi ha un altre procés que seria més necessari i és el de clonar els individus amb sentiments de solidaritat i responsabilitat. És aquí on la ciència ha de desplegar tots els recursos per generar unes personalitats que amb totes les diferències de colors, estatures o trets facials estiguin homologades en el sentir i obrar en perfecta simbiosi. Els bells, els lletjos, camallargs, camacurts, grossos, prims, estem contents de ser així. Que no ens vinguin els científics amb clonacions ni històries ja que el que volem és viure en pau i tranquil.litat, que ja és molt demanar.

S'ha trobat una última versió exegètica sobre la torre de Babel. Al principi dels temps cada home i dona parlava una llegua diferent, i per comunicar-se en l'essencial s'entenien amb signes, i així tots vivien en pau.

A un se li va ocórrer en els moments d'oci anar edificant una torre alta, i a poc a poc se li anaven ajuntant els seus veïns per portar a terme la construcció de la torre.

La torre va pujar tant que Jahvé es va preocupar molt puix podien arribar fins al cel i molestar-lo. Jahvé va pensar què podria fer per aturar-los, i de seguida va trobar la solució. Va fer que tots parlessin la mateixa llengua amb la qual cosa aviat tothom va començar a discutir i enfadar-se. Així la torre va quedar sense acabar. Per aquest motiu la torre s'anomena de Babel, que vol dir confusió.

Per què el nombre de peixos grossos en la pesca miraculosa del capítol 21, 11, de Joan va ser de cent-cinquanta tres? Així ho explica Sant Agustí: 153 és l'arrel digital de 17, és a dir que 1+2+3+[...]+15+16+17=153. És, doncs, una manera d'escriure en clau disset. I què és disset? Disset és deu més set. I què és deu? Els manaments. I què és set? Els set sagraments. Els manaments representen l'Antic Testament, i els sagraments el Nou Testament. Això vol significar que la suma total de tota la humanitat entra, sota les ordres de Jesús, en la xarxa de la salvació de l'Església universal. Ben clar, oi?

Qui va ser el primer que va veure el fill pròdig quan tornava de casa del seu pare? El vedell gras que va saltar la tanca per fugir del banquet.

Satanàs en consell de diables, quan l'Església va suprimir l'obligació de l'abstinència dels divendres: «i què en fem ara amb els qui són aquí per haver menjat carn els divendres?»

Tothom va anar arribant segons la previsió: els dimonis de la BAT, el divendres al matí amb un autocar i amb un gran camió carregat de material pirotècnic i sonor, a més de la intendència; immediatament van començar la feina; veure'ls durant tot el dia era veure una cinquantena de persones actives i organitzades, que superaven el cansament amb voluntat de quedar bé i amb bon humor per damunt de tot. Després de dinar va arribar l'autocar amb els cantaires de l'orfeó, els geganters i cap-grossos, els timbals i altres persones, entre les quals hi havia famílies que a títol particular volien ser entre nosaltres, i representants de l'Ajuntament, de l'agrupació i d'un grup de professors i tècnics que preparava una interessant exposició comparativa entre l'Urgell i la Gironda. Moltes altres persones van anar arribant en cotxes particulars. En total, més de cent cinquanta targarins a Blaye.

La primera actuació fou la de l'orfeó el divendres mateix a dos quarts de nou, a l'església parroquial de Saint-Romain. Un conjunt de circumstàncies negatives van fer perillar el concert; però tot i així, l'orfeó va fer un gran esforç, que es va veure recompensat per una actuació lluïda que va tenir uns moments especialment intensos; els assistents van aplaudir especialment Eco i La gallineta en la vessant curiosa i alegre; però les interpretacions millors foren Dia feliç i, sobretot, la Fantasia per a una sola veu, d'Àngel Sans i Jaume Oliveres, interpretada per Rosa Andrés; la inspiració musical i l'expressivitat suau i sentida de la solista van amarar les fibres més íntimes dels assistents amb sensacions inefables.

Un correfoc dels dimonis a la Ciutadella a les deu de la nit començà a animar els targarins i joves blaiencs que s'estimen més el tro i l'espetec que la melodia, i a continuació, a l'esplanada del Château Jaufré Rudel, va tenir lloc la presentació de Timbals. Per sobre d'algunes deficiències musicals que s'han d'anar corregint, cal mirar l'aspecte positiu aconseguit per aquells cinc nens i nenes de vuit a tretze anys, que és molt. Era curiós i simpàtic veure sobre aquell escenari tan gran la Montse i l'Alba cantant, i el Ramon i l'Albert als teclats, i el Roger, de vuit anys, al darrere de tot el conjunt de la bateria: ni es veia. Una periodista del Sud-Ouest, diari de la regió, va preguntar sobre aquells quatre nens que la deixaven "époustouflée" (admirada); se la va corregir dient que no eren quatre, sinó cinc, perquè n'hi havia un que no havia vist: el Roger.

Els gegants i cap-grossos van animar les diverses manifestacions festives i també el mercat del dissabte, ja que el divendres a la tarda van acompanyar l'actuació d'uns pallassos a la plaça d'Europa i el dissabte van donar ambient festiu al mercat setmanal i a altres actuacions de carrer; la seva presència també va ser un marc adequat a la cerimònia de lliurament de la bandera del Consell d'Europa a Blaye sota les muralles de la Ciutadella.

El dissabte va tenir lloc el vernissatge de l'exposició dels trenta-vuit olis d'Antonioti, amb la presència de les autoritats i ciutadans de Blaye, de Tàrrega, de Zülpich i de Macin. El Comité de Jumelage va preparar un abundós aperitiu al mateix claustre romànic de l'antic Couvent des Minimes, també a la Ciutadella. L'exposició d'Antonioti és la manifestació targarina més duradora a Blaye: s'inicià el dissabte dia 4 i s'acabà el dimarts dia 14.

El dissabte a les vuit, nou concert de Timbals, i a les onze, l'actuació més esperada: l'espectacle pirotècnic escenificà una història de dimonis que reneixen d'una derrota de fa dos anys ?la història del 96? i, travessant l'oceà en un mar d'escuma, ataquen els humans sota uns muntatges de deu metres d'alçada que representaven l'estàtua de la llibertat de Nova York i el Big Ben de Londres ?no de Mollerussa?. La bellesa del lloc ?esplanada i muralles?, la llum i la música posaren el marc adient a aquell magnífic espectacle d'una hora, especialment digna d'agrair pel gran esforç de cadascú dels cinquanta membres, que han fet les mil i una combinacions per poder anar a Blaye; alguns han de demanar un dia o dos de festa per sortir el dijous a la nit, arribar cansats, preparar la instal.lació i desmuntar-ho tot a la matinada i marxar al matí de diumenge deixant-ho tot net com era abans; i el dilluns al matí, a la feina tothom. Aquestes coses només es poden fer si hi ha un esperit, una actitud que passa per damunt dels diversos inconvenients que van sorgint. La voluntat i la bona organització són altres motius d'admiració i d'afecte dels blaiencs que els coneixen més a fons. Cal dir també que, per part blaienca, s'ha estat sempre a disposició del grup per resoldre qualsevol problema o necessitat que sorgís. El Comité Blaye-Tàrrega compta també amb gent molt activa i disposada a ajudar.

Els actes oficials s'acabaren amb el lliurament de la bandera del Consell d'Europa a Blaye, com ja s'ha esmentat. Intervingueren en els parlaments el Sr. Bernard Madrelle, alcalde de Blaye i diputat a l'Assemblea Nacional; el Sr. Josef C. Rhiem, alcalde de Zülpich; l'alcalde de Tàrrega, Sr. Frederic Gené; el de Macin, Sr. Ion Simeon; el Sr. Pere Grau, ex senador i president del Consell Comarcal de l'Urgell, i el Sr. Giulio Ferrarini, diputat europeu i membre del Consell d'Europa. Aquest féu el lliurament de la bandera, mentre l'Orfeó de Tàrrega, amb la col.laboració de cantants de Blaye, Tàrrega i Zülpich, va interpretar l'Himne de l'alegria, sota la direcció d'Àngel Sans. En aquest acte, l'alcalde de Blaye llirà les claus de la ciutat al nostre amic Antonioti. Felicitats, Antoni, per aquesta distinció que correspon a la teva vàlua artística i humana.

L'agrupació d'amics Tàrrega-Blaye felicita tots els representants targarins que han contribuït a enfortir els llaços d'amistat entre ambdues ciutats a través de les manifestacions artístiques, dels contactes a nivell científic i de les relacions a nivell personal i familiar. L'esforç de tots, i molt especialment dels blaiencs, han possibilitat aquesta important ambaixada, que ha donat un ambient targarí a les festes de Blaye. Gràcies a tots.