---

5a Pàgina

El passat diumenge un centenar de persones entre les que hi havia alcaldes i el president de la Diputació, van fer el trajecte amb tren des de Tàrrega fins a Manresa per reivindicar la millora d'aquesta línia. Una via de comunicació que fa anys que ha estat abandonada i fins ara només se n'ha arranjat un petit tram entre Mollerussa i Cervera, que no soluciona la problemàtica d'anys de deixadesa. Per això cal la millora de tota la línia fèrria de Lleida fins a Manresa per contribuir al reequilibri de la Catalunya interior, la que no podrà gaudir del tren de gran velocitat AVE i que per tant pot quedar marginada del progrés del segle XXI que hem iniciat. Cal recordar que quaranta anys enrere, i amb locomotores de vapor, el tren tardava quasi el mateix temps que ara per anar a Barcelona. Llavors com que les carreteres no eren tan bones el tren va tenir una gran importància, tant pel transport de viatgers com pel de mercaderies. De les mercaderies només cal llegir els extensos articles que el nostre col·laborador Josep Castellà Formiguera ha fet els últims anys, per adonar-nos de la importància que van tenir i el volum que se'n va tranportar, especialment fins a la nostra ciutat, camí del Pirineu. Amb la millora de les carreteres el tren va anar perdent pes. L'electrificació de la línia li va donar un cert respir, però en no millorar el ferm i els rails, els combois van anar rebaixant la velocitat, i així el tren si no es millora s'aturarà del tot, i és quelcom que no es pot permetre, perquè sinó d'aquí a uns anys serà necessari, ja que al pas que anem les carreteres, autovies i autopistes (quan les tinguem totalment acabades) estaran col.lapsades i el tren podrà tornar a ser una alternativa. També perquè si tant demanem el tranport col.lectiu i públic, el tren és ideal perquè no contamina i no col.lapsa les vies de comunicació. A més la via de Manresa ens connecta amb altres poblacions diferents a les de l'autovia, i si es fes l'eix transversal del ferrocarril de Manresa a Vic i Girona, podria ser tan important com l'eix de carretera, a la vegada que també podria ajudar a descongestionar-lo, que ja es parla del seu desdoblament, però a bastants anys vista, perquè ara sembla que només té diners el Govern de l'Estat i aquest sembla molt centralista i no es preocupa massa del reequilibri territorial. Sembla que només vegi les grans capitals, que seran les úniques que podran gaudir de l'AVE. Però el territori és molt més extens i el tren pot ajudar a aquest reequilibri sense fer grans destrosses a la natura. Només modernitzant les actuals línies que estan agonitzant, com la de Manresa o el tren de la Pobla de Segur. Si es dóna un servei còmode i competitiu els ciutadans tornaran a utilizar el tren, però no si es tarda el mateix que fa quaranta anys.

Opinió

Començo explicant que no escriuré del costum o el perill del fumar ni de les seves conseqüències, que ara s'adverteixen en els paquets de cigarretes. Àdhuc als qui, com jo, vam iniciar de fumar als cinquanta anys i un màxim de cinc o sis per setmana. Tot i que es comenta que les dones fumen més que mai. Com tampoc dels viatges arreu del món, a què les agències massivament ens inviten. O les facilitats per als jubilats o els que particularment o individualment es practiquen. Ho faré, precisament, de les dificultats, en ambdues coses, des del 1936 fins als cinquanta, o més cap aquí.

El fumar des del 1936 al 1939, en plena guerra fratricida, a mesura que anava avançant fou cada vegada més difícil. Sobretot als qui a la reraguarda o prop dels fronts de lluita, que anaven fent-se més prop cada dia, es trobaven sense subministrament. I s'explica que molts ho feien de collita pròpia o amb les més inversemblants herbes. No en sé res més. Però sí que tinc prova documental de quan, com el pa, les patates, l'oli i molts més altres aliments de tot tipus, fou racionat i es necessitaven cupons, "cartilla" o qualsevol altra mena de control. Que féu que prosperés de manera cada vegada més creixent i inusitada el que en diguérem estraperlo, o sigui, mercat negre. O blanc per a molts, que era l'única manera de menjar una mica o més per alguns i fer alguns dinerets o dinerassos altres. Per allò que, a riu remogut, guany de pescadors. Encara que, per a pescar bé, també val l'aigua abundant i clara.

I vaig al 1944 i 1945. On la cèdula personal del meu pare, Josep Castellà Boladeres, anvers que reprodueixo, al revers que també insereixo, hi figura el corresponent tabac. Evidentment que així quedava controlat els qui fumaven i què fumaven. O es venien a altres. En el cas del meu recordat pare no, ja que si bé morí als noranta-un anys, mai va deixar de fumar i encara li faltava del que racionaven. La prova, com es veu, és que acudia a l'estanc sovint i sens falta. Agafar-ne el màxim. Buscar-ne també d'estraperlo.

Quant al viatjar, el passi o salvoconducto fou indispensable durant molts i molts anys. No puc precisar exactament fins a quina data, però sí que es necessitava sempre. I durant molt de temps, amb l'anotació de "menys les zones de frontera", que per cert eren unes franges molt amples. I en llargues èpoques, i crec fins al final, amb la corresponent quota, quan una pesseta encara servia per moltes coses de menjar, de vestir o de beure.

El primer que publico és el de la meva germana Teresa de l'11 d'agost del 1939, com es pot veure expedit per l'alcaldia, amb capçalera i segell, encara com «Alcaldia Constitucional», per anar a Barcelona, Linyola i Torelló. Altre, de 19 de setembre de 1939, era per la meva estimada mare, Dolors Formiguera Coll, que moria tres mesos després, per anar a Linyola, d'on era filla, passant per Mollerussa, signat i segellat també per l'Alcaldia de Tàrrega però amb capçalera del Gobierno Civil. I un, de data 24 de setembre de 1947, a favor del meu pare per "toda la región catalana". I reprodueixo anvers i revers, perquè es pugui veure també el segell de cinquanta cèntims del nostre Ajuntament, amb els porxos (els ascuberts) en moviemnt, com en dia de mercat. La capçalera del Gobierno Civil, i el segell de goma ja com Ayuntamiento de la Ciudad. S'havia acabat, encara que feia dies, el de "constitucional". Tot plegat sembla anècdota i prou. Però no era així. Per obtenir el passi, al llarg de molts anys, calia omplenar una sol.licitud on signaven uns avaladors. I no tothom podia fer-ne. A més que en qualsevol sistema de locomoció o de viatjar, tren, autobús o particular, cotxe, camió, o camioneta, la guàrdia civil, policia, i en els primers mesos controls militars, exigien el passi. I no cal dir que en determinats llocs o rutes frontereres. Els qui ho visquérem sabem que no era fàcil i que no tenir el passi corresponent o simplement caducat d'un o dos dies originava problemes. I que en la mateixa expedició de bitllets a les estacions de ferrocarril o de sortida i arribada dels cotxes de línia, s'exigia. I no dic dels passaports, anades a l'estranger o simplement a Andorra, autènticament difícil.

La gent d'avui i especialment la joventut que no ha viscut de prop ni de lluny aquelles circumstàncies, és possible que no trobi ni el més mínim interès en el que escric o comento. Però entenc que de la mateixa manera que vaig ocupant o evocant persones o fets d'aquelles èpoques, és igualment oportú i convenient explicar com ens movíem. Que és el que faig avui. Aprofitant documents familiars i propis, lluny de fer-ho d'altres, que en aquest cas seria obligat el seu permís. Més quan de permisos es tracta. Valgui l'excusa... I quin canvi!

Opinió

Aquí, un regidor de vostè

Déu n'hi do la setmana que hem pogut viure. Qui ha volgut, i ha pogut, tenia l'agenda ben plena d'invitacions a exercir de ciutadà compromès.

Per començar, el divendres proppassat, el Centre de Cultura de Tàrrega (CCT) ens convocava a una taula rodona de la màxima actualitat : "Les vaques boges".

La mesa de ponents va ésser tot un encert del CCT. El ventall de la pluralitat d'interessos afectats per aquesta malaltia hi era molt ben representat, tant pel que fa a la varietat de sectors implicats com a la qualitat de les intervencions.

Veieu si no.

Una "mestressa de casa", Isabel Puigarnau, mostrà preocupació conscient i mesurada. La seva exposició concisa i raonada em va semblar molt representativa de les angoixes que sentim la majoria de consumidors.

Un tècnic en alimentació animal, Antoni Pané, gerent de la cooperativa d'Ivars d'Urgell, ens obsequià amb una exhaustiva i molt didàctica panoràmica de la malaltia, així com de la seva evolució cronològica, les dades estadístiques, les seves conseqüències actuals, i va cloure la seva lliçó magistral amb una prospectiva de possible evolució d'aquesta malaltia. El treball que es va prendre a preparar aquelles aclaridores transparències i el seu amè discurs ens permeteren als contertulians allí presents, prop d'un centenar que omplíem de gom a gom la sala dels "Daus", de fer-nos una idea molt clara de tot plegat.

Al ramader, industrial de la transformació i comerciant Antoni Tacies cal agrair-li l'objectivitat i la profunditat de la seva exposició. No va caure en la fàcil lamentació del qui es veu afectat econòmicament. Va quedar clar que els ramaders són, ara per ara, l'únic col·lectiu autènticament perjudicat. També va quedar molt clar que si no hi ha una ràpida intervenció governamental moltes famílies es veuran abocades a la ruïna econòmica. Solament li faltava això al nostre ja prou despoblat món rural! Mentrestant "els de per allà", xiulant. Segons ells, "España va bien". Espanya va bé? O i tant si va bé! Va bé per anar cap al desastre.

Seguim amb el que dèiem. Com a representant de la Unió de Pagesos i responsable del sector dels cereals d'aquest sindicat, Joan Gomà. Molt interessant la descoberta que vàrem fer tots plegats sobre l'encreuament de grans i poderosos interessos econòmics de les multinacionals del sector.

La concisió, moderació i claredat de l'argumentació de Ramon Jové, cap de Sanitat Animal del DARP de la Generalitat, va palesar que a casa nostra les coses es fan bastant bé.

El moderador, Pep Sort, enginyer tècnic agrícola, va tenir molta feina a l'hora de canalitzar la munió d'intervencions dels contertulians.

Tan i tan interessant va ésser la tertúlia, que ens va fer acabar passada la una de la matinada.

Dissabte el programa Mil·lenium del C-33 va tractar aquest mateix tema. Us ho ben asseguro, la nostra tertúlia targarina el va superar de molt, tant en profunditat com en claredat didàctica.

Per a fer-vos una idea de la qualitat de la tertúlia del CCT, l'hauríeu d'equiparar a l'Especial Informatiu que Carles Francino va presentar el dilluns després del TN del vespre.

Així doncs, moltes gràcies al Centre de Cultura de Tàrrega per la qualitat i l'oportunitat d'aquesta tertúlia.

Dissabte la Plataforma per l'Autovia ens convocava a Cervera. Ara diuen que ja està tot a punt de començar. Ara el que cal és que es facin bé les coses i que no es trepitgin els drets de cap ciutadà.

Diumenge érem convocats a una acció reivindicativa a favor de la millora de la línia fèrria Tàrrega-Manresa. De bon matí (a les nou del dematí!) més de cent cinquanta "matiners i matineres" ens aplegàvem a l'andana de l'estació. Diverses cadenes de televisió, molts periodistes, i la dinàmica emissora La veu de Tàrrega feien de notaris d'aquella important resposta popular.

Autoritats polítiques i administratives, membres del CCT amb el seu president coordinant-ho tot, i tota la corrua d'esforçats defensors i defensores de millora de la xarxa ferroviària d'aquestes contrades ponentines varen omplir el tren de l'esperança amb destinació a Manresa, via Cervera i Sant Guim.

Això sembla que comença a prendre volada. Recordeu, si més no, l'aforisme castellà: "quien no llora no mama".

Ja podeu veure com està d'animat el pati, amics i amigues. Estigueu a l'aguait de possibles, segures, crides a la participació que us puguin arribar. Recordeu que l'activitat cultural i social ens fa sentir vius, útils, corresponsables.

Si, com sabeu, política ve de "polis", mot grec que vol dir ciutat i, que política significa l'art de governar els afers públics, no haureu d'oblidar mai que la política és massa important per deixar-la solament a les mans dels polítics.

Opinió

Totes les investigacions indiquen que els casos de leucèmia manifestats en soldats de les Nacions Unides, tots ells excombatents de la guerra balcànica, són causats per les bombes d'urani empobrit llençades pel seu propi bàndol. Els defensors del soldat així ho afirmen, el ministre de defensa francès ho assumeix, i els especialistes que encara ara investiguen a la zona en qüestió han arribat a aquesta conclusió. Però si els ho preguntem als cínics portaveus de l'Estat espanyol, què ens diran? Que mai havien escoltat una estupidesa tan gran. Això sí que és llençar la pedra i amagar la mà...

I és que les guerres ja no són el que eren. Ara s'hi utilitzen gasos químics, armes mortals de necessitat que actuen al cap d'uns dies, d'uns mesos o d'uns anys, afectant no tan sols el combatent contrari sinó també el seu entorn, la seva descendència... i fins i tot el combatent propi. La despreocupació de l'home envers l'home ha arribat a un extrem tan gran que, ja sigui un soldat propi o contrari o un innocent civil, la seva mort sempre implica un benefici, més que una pèrdua. Què se n'ha fet d'aquelles guerres on el rei i el senyor feudal combatien al capdavent del seu exèrcit? Als Balcans m'hagués agradat veure el Clinton, o l'Aznar, que ara nega que la malaltia que afecta els seus soldats sigui fruit de l'atzar. Com n'és de cínic i mentider, "lo nen del bigot"!

Vestit de marró i de verd, amb el fusell descarregat i les botes sense enllustrar, amb el bigoti pintat de camuflatge i la ratlla del cap coberta de fulles d'albercoc... així el voldria veure jo. O amb cota de malla, esperons rodons i un cavall deshidratat, i una espasa poc esmolada, i un "Santiago y cierra España" que s'escapa porugament entre dents. Presidents, governants i alts càrrecs militars, a les trinxeres... i reis, i nobles, que encara n'hi ha. Veuríem llavors quins mètodes utilitzen per matar, veuríem quins motius empenyerien països sencers a la guerra.

Correu del lector

En referència a l'escrit de la setmana passada Deliberació amb l'alcalde de la ciutat, voldria informar del següent:

El rebut 139 del 1998 correspon a les contribucions especials d'enllumenat públic d'una obra sota l'expedient "Enllumenat públic carrer de Mestre Güell i d'altres" del qual en va rebre notificació el 20 d'agost de 1998. Contra aquesta notificació no fa cap al·legació.

El 22 de desembre de 1998 el Sr. Prats rep una notificació amb certificat de rebut firmat per Carme Rius, en què es notifica l'avís de pagament anticipat i es determina la quota del primer termini voluntari i la data de venciment. Cap d'aquests terminis es compleix.

L'obra d'enllumenat s'acaba el febrer de l'any 2000, és quan des de recaptació es torna a notificar, ja que des del moment en què l'obra és acabada s'inicien els terminis de pagament i comencen també els terminis per l'executiva.

L'any 1998 no estaven establerts els costos dels interessos dins del projecte de l'obra, no s'havia arribat al nivell actual d'inversió i s'iniciava el sistema de demanar diners a compte per pagar a mesura que es feia l'obra. Només entre un quaranta o seixanta per cent pagava els rebuts a compte, i mentrestant l'Ajuntament pagava els contractistes a mesura que feien l'obra amb la necessitat d'acudir a crèdits de tresoreria. Dóna la casualitat que sempre han estat els rebuts més petits els que han pagat els terminis, mentre que els més importants quasi no ho han fet mai, sempre han esperat al final i liquidació de l'obra.

Ara, i per resoldre aquesta situació, vàrem acordar aquest any 2000 que els crèdits que hagi de fer l'Ajuntament per pagar les obres els inclogui com a més cost i es repercuteixen els interessos pagats en el moment de la liquidació de l'obra. Qui pagui a compte no pagarà interessos, i qui pagui al final de l'obra sí.

En aquest sentit hi ha encara molts rebuts que legalment només els podrem cobrar a la liquidació de l'obra i que ens han obligat a uns crèdits de tresoreria que són a càrrec de l'Ajuntament i que no podem repercutir als veïns.

Aquests rebuts es troben ens mans del recaptador, i com que no hi ha cap termini executiu de pagament fins que l'obra estigui acabada, va provocar que algun rebut pagat no es donés com a cobrat. Unes compravendes ens varen permetre seguir el fil d'uns rebuts que els venedor donava com a pagats i no tenien la liquidació corresponent, cosa que ràpidament ens va permetre resoldre el cas. Vàrem informar llavors, i repeteixo ara que en cap moment varen estar en perill els cabals municipals, vàrem tenir el compromís i les garanties corresponents del recaptador que tenim contractat.

De tota manera, ja s'havia emprés el camí de carregar interessos, per repartir els costos amb qui toca. En segon lloc establir que tots els pagaments es facin a través d'ingrés bancari, per evitar la manipulació de diners a les oficines municipals. Aquest segon punt serà possible una vegada feta l'aprovació de les bases, sol·licitat ofertes i aprovat pel ple de l'ajuntament.

El dret administratiu i el respecte als ciutadans ens obliga a passar per una sèrie de terminis que vostè a casa seva segurament no ha de passar i no té perquè donar explicacions a ningú. I menys encara de ventilar una explicació a la premsa. Vostè i l'alcalde ho han volgut així.

No puc entrar ni em correspon debatre sobre la seva opinió de la meva capacitat d'atendre les meves obligacions, però si em truca a l'Ajuntament em trobaran, i si necessita una atenció o una resposta de les àrees de la meva gestió les tindrà. Polemitzar sobre opinions no forma part del meu compromís amb l'equip de govern ni amb la meva voluntat de servei a la ciutat.

Correu del lector

a) Cap dels mitjans d'informació que es va ocupar d'aquest lamentable sucés ha tingut l'ètica professional de prendre contacte amb la família afectada per aquest sinistre i esbrinar les possibles causes; tot el contrari. S'ha escrit sense informació fiable allò que els ha semblat més probable i amb suposicions aventurades sense informar-se bé dels fets com calia.

b) Si mai ho desitgen, sempre podran comprovar la instal.lació elèctrica, que segueix bé, i es desconecta al tancar la casa.

c) El més probable d'aquest incendi (ja que no trobem altra explicació) és que involuntàriament algun vianant al tirar la cigarreta es va produir tan mala fortuna que es va colar a l'interior de la casa per la porta, ja que el foc començà allí amb tota seguretat.

d) El dia dels fets es donà la coincidència que vaig estar treballant allí de les cinc fins a les nou del vespre; a la vegada mai he fumat en la vida, i a més tampoc s'hi emmagatzemava cap tipus de producte inflamable.

e) La família veïna d'aquesta casa arribà a les 22 hores i em digué que tot estava normal i tranquil, com sempre, o sigui, cap mena de sospita.

Era necessari fer aquestes aclaracions.

Correu del lector

Els grups municipals de CiU, PP, i PSC van aprovar inicialment en el ple de l'Ajuntament de Tàrrega, a iniciativa del Grup Municipal Socialista, el "Reglament d'Usos de les Diferents Sales d'Actes Municipals".

A criteri del Grup Municipal de l'AIPN, aquest reglament significa un gravíssim atemptat a la llibertat de expressió, reunió i participació política dels ciutadans.

Reproduïm literalment els punts més significatius de l'esmentat reglament:

Sala d'actes de la Regidoria de Cultura:

"4.1: En aquesta sala hi podran tenir lloc tots aquells actes públics realitzats o promoguts per entitats culturals, cíviques, socials o benèfiques que siguin compatibles amb les característiques de la mateixa, i que no tinguin caràcter lucratiu...

»4.2: En els casos anteriors, la cessió de la sala no suposarà l'obligatorietat de pagament de cap taxa...

»4.3: Poden igualment tenir lloc en aquesta sala actes organitzats per empreses, societats o entitats anàlogues, i que tinguin caràcter directa o indirectament lucratiu (presentació de campanyes publicitàries, trobades, convencions o cursos d'empresa...) ... Aquest supòsit comporta l'obligatorietat del pagament de la taxa corresponent...

»4.4: Queden exclosos expressament dels usos previstos per aquesta sala tots aquells actes, reunions o trobades promoguts per partits polítics o associacions de caràcter polític, siguin esporàdics o habituals...

»Sala Teatre Ateneu:

»5.3: De forma excepcional, i per motius d'aforament, podran tenir-hi lloc actes de caire polític o institucional promoguts per partits polítics o associacions similars, que justifiquin l'excepcionalitat de l'acte.

»En qualsevol cas, caldrà que no s'hagi concedit anteriorment permís per a la celebració d'un acte similar promogut per la mateixa entitat durant un període anterior mínim de dos anys..."

Aquest Reglament comporta les següents conseqüències:

1. La sala de Cultura no podrà ser utilitzada per cap grup municipal, partit polític o sindicat.

2. No s'hi podran reunir les associacions o federacions de veïns per tractar assumptes municipals o polítics.

3. Les ONG, les entitats solidàries, i altres entitats que tinguin finalitats polítiques (Abolició del Deute Extern, plataformes reivindicatives, organitzacions de cooperació amb països subdesenvolupats o en situació de conflicte...) tampoc podran utilitzar la sala municipal.

4. Qualsevol entitat de contingut polític sols podrà utilitzar la sala del Teatre Ateneu una vegada cada dos anys.

Ens preguntem, i invitem als ciutadans que també ho facin:

1. Per què aquest temor que les sales municipals siguin utilitzades per a reunions polítiques?

2. No és del tot lloable que la sala de Cultura sigui utilitzada lliurement per les persones i entitats que s'interessen pels assumptes col·lectius de la ciutat, dels ciutadans i del país?

3. És possible establir una diferencia entre què és cultura, civisme, i què és política?

4. Com és possible entendre que la sala de Cultura pugui ser utilitzada per la presentació de campanyes publicitàries d'empreses privades lucratives i en canvi resti prohibida per actes de naturalesa política?

5. Caldrà que l'Ajuntament de Tàrrega imposi la presència d'un agent municipal en totes les reunions de la sala de Cultura per garantir que no s'hi tracten assumptes polítics?

6. No és impropi d'un sistema democràtic aquesta obsessió per evitar que els ciutadans participin de l'activitat política?

Desitgem que els demòcrates targarins, militants o no en organitzacions polítiques, sindicals, ciutadanes, socials o culturals, vetllin per tal que els grups municipals dels partits democràtics de CiU, PP i PSC retirin el desafortunat Reglament d'Usos de les diferents Sales d'Actes Municipals.

Correu del lector

La descomunal Comissió de Carnestoltes Tàrrega 2001 es complau a anunciar als ciutadans de Tàrrega, comarca i gent de més enllà que, un altre any i ben puntuals, arribaran a la ciutat la bogeria i la il.lusió, el vici i la perversió, l'escàndol i la trempera, el caliu i la diversió... Els dies 23, 24 i 25 de febrer s'ompliran els carrers de Tàrrega de calor, color, llum, soroll i els espectacles més fantàstics i perifràstics que pugueu imaginar. Torna, doncs, el Carnaval, aquest any amb el sarau més descomunal!

L'objectiu de l'actual comissió organitzadora ha estat sempre potenciar aquesta festa buscant la participació de tota la població, i és per aquest motiu que programarem activitats pròpies per a totes les edats, com podreu comprovar en el programa que farem públic més endavant. Volem, això sí, avançar algunes de les novetats que enguany durem a terme, com ara la recuperació de la xocolatada amb orinals, una tradició de les primeres festes del Carnestoltes a Tàrrega. Així doncs, tot aquell qui dugui un original, usat o no, rebrà la seva bona dosi de xocolata de mans del grup d'Escoltes Mestre Güell Roger de Llúria de Tàrrega, el dissabte a la tarda al Pati.

La frenètica gimcana pels pubs de la ciutat mantindrà la lína de l'any passat i atorgarà cent mil pessetes a la comparsa guanyadora. També tornarem a "subvencionar" un suculent pernil per a les comparses que desfilin a la rua i que comptin amb més de vuit membres actius. Havíem pensat de regalar un pernil per cap, però no voldríem pas que us quedéssiu empatxats! La gran rua, que desfilarà sorollosament pel centre de la ciutat amb l'animació de tres bandes de música, mantindrà en l'apartat de concurs de comparses la quantitat dels seus premis (170.000 pessetes entre les categories de majors de divuit anys i de menors de divuit anys). Esperem que també es mantingui l'alta qualitat de les disfresses, així com la marxa imparable dels seus integrants. Però, atenció fitipaldis, que la present edició del Carnestoltes de Tàrrega incorpora un nou premi de vint mil pessetes a la comparsa que incorpori un vehicle o artilugi mòbil més simpàtic i ben decorat (penseu que el vehicle ha de poder passar pels carrers de Santa Maria i Santa Anna). Donem gràcies des d'aquí al suport de Foment Targarí, patrocinador d'aquests quantiosos i generosos premis. I també a la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament pel seu incondicional suport a la festa.

El sarau i la gresca que tenim pensats pel pack sopar-espectacle-ball de disfresses al mercat us l'explicarem en una pròxima entrega. Però us avancem que la cosa serà picant, picant.

I ara, posem-nos seriosos. El Carnestoltes és una festa popular i desenfrenada, però no per això ha de deixar de ser respectuosa amb la gent, i és per aquest motiu que la Comissió del Carnestoltes Tàrrega vol evitar que es llencin ous i es ruixi la gent amb polvoritzadors malèvols. Per tant, ja des d'ara demanem als pares dels adolescents a qui els motiven aquestes pràctiques que se'ls prohibeixi agafar aliments de casa per divertir-se pel carrer. La Comissió del Carnestoltes actuarà en conseqüència i es reserva el dret d'humiliar públicament els joves que optin per aquestes diversions. Carnestoltes són uns dies de gresca, sarau i bogeria, però creiem sincerament que el respecte a les altres persones ha de considerar-se per sobre d'aquesta mena de divertiments.

En primer lloc, volem donar les gràcies a tots els ciutadans de Tàrrega que fan possible mitjançant l'ús del bus urbà que la nostra empresa pugui seguir oferint aquest servei a tots els veïns de la nostra ciutat i pobles agregats.

El bus urbà a Tàrrega actualment dóna servei a molts estudiants i avis per tal de desplaçar-se amb facilitat per la nostra ciutat, com també contribuïm a millorar la contaminació urbana, i com no, dóna un servei modern, eficaç i de prestigi a Tàrrega.

Però no és una tasca fàcil mantenir aquest servei, ja que actualment resulta deficitari; per això aquest any nou que tot just comencem volem millorar el nostre servei perquè molts més ciutadans gaudeixin del bus urbà. Per aquest motiu demanem la col.laboració de tots els usuaris per tal que ens manifestin totes les observacions detectades, i a l'Ajuntament de Tàrrega, que creiem que la seva postura respecte aquest servei és indiferent. No demanem diners a l'Ajuntament, sinó petits complements viaris, que fan que un servei funcioni o no, per això demanem les següents peticions:

1. Posar bancs a les parades per a la gent gran, ja que el temps d'espera és de 35 minuts.

2. Posar els pilons als pobles agregats.

3. Control del recorregut i suport per part de la guàrdia urbana.

4. Senyalització a terra de les parades.

5. Arreglar els carrers en mal estat del recorregut del bus, que són: carrer d'Altet, pont de la via, sortida de Fàtima, que a la carretera el bus toca a terra i ha de sortir molt lentament, ja que amb aquesta velocitat és molt perillós i hi pot haver un accident.

Creiem que Tàrrega ara ja pot presumir de tenir bus urbà, i per aquest motiu demanem a tothom, i principalment a l'Ajuntament, que s'impliqui una mica perquè Tàrrega pugui continuar presumint de bus urbà.