---

5a Pàgina

El passat cap de setmana es van donar tres esdeveniments molt importants a l'Urgell: la Fira del Torró d'Agramunt, la Festa del Vi i de la Verema de Verdú i el campionat de motocròs de Bellpuig. Els organitzadors d'aquests actes han donat xifres de vint mil assistents, i fins i tot més altes. Si haguéssim de fer cas d'aquestes xifres, voldria dir que tota la gent de l'Urgell, i més, han assistit entre el divendres (festa del Pilar) i el diumenge als esdeveniments d'aquestes tres localitats de la comarca; o sigui que els pobles haurien restat buits, i això no ha passat, almenys en els pobles que he visitat aquest dies, incloient-hi la ciutat de Tàrrega, que no ha perdut més habitants que en qualsevol cap de setmana llarg, i en tot cas hauran anat a fer viatges molt més llargs que a la comarca o rodalies.

A Bellpuig poden donar xifres correctes perquè els visitants passen per taquilla i per tant són faves comptades, però a Verdú i a Agramunt ja és més difícil de filar prim; en tot cas no crec que puguin ser xifres tan altes perquè si no els accessos estarien col.lapsats i la gent no hi cabria al recinte on se celebra la fira o la festa. És quelcom semblant al que passa a Guimerà, que tampoc creiem les xifres astronòmiques de persones que diuen els organitzadors que van anar al mercat medieval. Ja sabem que tothom vol que la festa o l'acte del poble sigui el millor, i com que els mitjans de comunicació sembla que només ens fixem en el nombre de visitants, els organitzadors per dir que la cosa ha anat bé cada any augmenten el nombre de visitants, jo diria que a ull, i així van fent un "bulto" que Déu n'hi do.

Caldria que els organitzadors fossin una mica més rigorosos a l'hora de donar xifres, o almenys s'assessoressin pels mossos d'esquadra o altra gent experta, perquè a la llarga aquestes xifres astronòmiques podria ser que espantessin possibles nous visitants, ja que també hi ha persones que no els agraden els col.lapses circulatoris o els aixibucs de gent. És allò que totes les masses fan mal i és tan dolent que hi hagi poca gent com que n'hi hagi massa. És com aquest any a la Fira de Teatre, que hi va haver molta gent a tot arreu, però sense col.lapses. Els uns diuen que n'hi va haver el mateix nombre que l'any passat; els altres, que menys: El que és important és que hi hagi gent i que es pugui circular sense aglomeracions. Agramunt, Guimerà, Verdú han fet unes bones fires i festes amb molta gent, però sense xifres astronòmiques que difícilment són creïbles; així als qui els espanten les multituds els direm que poden anar a aquests llocs, que trobaran molts visitants però no invasions.

Opinió

Els del títol són indrets, entitats i persones, dels quals més o menys directament o de passada he escrit en altres dels meus articles al llarg dels últims anys. Però avui intento reunir-los en la contemplació d'una fotografia que molt singularment me'ls evoca. I que a més a més em permetrà exposar un punt de vista que, si bé estrictament personal, crec que correspon a l'origen de la singularitat de tot aquell conjunt o part de l'edifici.

La fotografia de la cantonada del carrer de Santa Anna i l'actual avinguda de Catalunya, llavors carretera de Madrid, com figurava en tota mena de publicitat i impresos, m'ha estat facilitada d'una postal dels volts de l'any 1910 per l'amic Magí Mateu Argelich, un targarí autènticament enamorat de les nostres coses. I en primer terme, a la dreta, sobresurt com res l'esmentada cantonada. Edifici, o local, construït expressament per a cinematògraf per don Enrique de Càrcer, i que continua més amunt i fins al Pati, la plaça del Carme, on s'hi establí durant molts anys l'Alianza que des d'ara escriuré com l'Aliança, que és com tothom en deia. I insisteixo en el d'exprofessament, perquè així fou i figura en l'anunci del Saló Novetats, a tota plana, publicat al programa-catàleg del XIII Congrés Agrícola del maig de 1910. I que em consta d'una manera directa, perquè el meu pare era un dels socis del cinema. I m'ho havia dit així sempre. Al tancar, i no recordo si immediatament després, foren Mobles Barceló els que l'ocuparen. I molt més cap aquí l'establiment de comestibles Mateu. I més tard el Banc de Madrid, que així ha anat continuant en el seu destí bancari o de Caixa.

Però no és això l'important, sinó que és l'únic element que es conserva de tota aquella gran illa, o si es vol vorera. La transformació en la part central ja s'havia iniciat abans de la desparació de l'Aliança, amb l'enderroc del local del cinema, situat dins, a conseqüència de la gran nevada del febrer de 1944.

Cantonada, o el que ara en queda, que precisament era el context del Saló Novetats, que és el que em porta al parer estrictament personal que anotava al proemi: i és que el conjunt o el detall de tot el que edificava don Enrique de Càrcer, el "senyor Sobies", si bé sembla que tenia una inspiració modernista, més o menys discutible (tot i advertint que el qui escriu no sap res de res d'arquitectura) el cert és que era de collita pròpia. I era ell mateix el qui ho planificava, escollia i decidia. Evidentment amb la col.laboració dels seus paletes, fusters i altres artesans, i utilitzant els materials o elements que feien falta, però sempre al seu gust, vigilància i direcció. Perquè mai hem d'oblidar que don Enrique de Càrcer era persona molt erudita, en un ampli ventall de coneixements, i especialment el literari. I tot l'inspirava a realitzar obres sigularment seves. Agradessin o no, però evidentment úniques.

Reconec que sense coneixements arquitectònics, que no tinc, les meves opinions poden ésser equivocades o agosarades, però és que al llarg dels meus anys és també el que havia sentit dir i comentar sempre per gent d'aquells temps. Que és en el que em recolzo.

Al parlar de l'Aliança, més enllà de la cantonada, però sense arribar al Pati, em ve a la memòria la sala cafè, les cadires a la vorera, amb els tertulians de sempre quan s'hi podia estar, i, per damunt de tot, el cinema. I com és lògic la seva ànima, valgui l'expressió, el senyor Pep de l'Aliança, o el Pep de l'apotecari, que així en venia de família. Però és que en veritat Josep Solsona i Bastús era tot un senyor en l'ampli sentit de la paraula. Perquè a més a més del seu comportament sempre correcte en tots els sentits, ho rematava amb el seu vestir impecable. I no té res d'estrany que alguna de les meves lectores o lectors m'hagin suggerit que n'escrigués algun dia. Si bé em sembla recordar que l'amic Saurina Perelló, que en sap molt i molt de l'Aliança, ho ha fet alguna vegada.

Però de l'esmentat no hi ha altra actuació pública, que jo conegui, que no sigui la del cinema i de l'Aliança. Entitat que si és veritat que acollí durant determinats períodes persones tan destacades com foren a l'Ajuntament Ramon Roca Boladeres i no cal dir que l'alta vida pública local i espanyola don Sebastià Solé, el senyor Pep, si no fou d'una manera automàtica, no volgué ocupar mai cap càrrec. El seu objectiu era el funcionament impecable de la cafeteria, i per damunt de tot, el cinema i els seus programes. Que sempre intentava que fossin els millors de la setmana. Que precisament aconseguia quan un temps, ara no puc precisar si curt o llarg, cadascú programava el que podia, moltes vegades a resultes de les imposicions de les productores, amb les seves famoses llistes, que solament n'encapçalaven una o dues de bones. Però el senyor Pep mantingué el llistó molt alt sempre. I els assidus no oblidarem mai que des de vailets escoltàvem les explicacions que davant les postals ens oferia tot just a l'entrada de les vidrieres. I en les quals ens explicava o ens descobria els mèrits de la pel.lícula que ell recomanava. Mai sense exageració, perquè no era rar que en descobrís els defectes d'alguna. I això sí sempre: vigilant que la projecció i el comportament a la sala fossin els millors. Com tal, i he dit, ell vestia. Tot un "senyor Pep de l'Aliança".

Opinió

El diari del dilluns, situat sobre la taula del cap d'oficines, duia a la portada la foto d'un enorme edifici i un titular: «UN SUÏCIDA ES LLENÇA DES DEL DESÈ PIS D'UNA IMPORTANT EMPRESA DE LA CIUTAT. La víctima, un treballador de l'empresa, va cometre l'acte diumenge al matí, quan les oficines eren buides per descans semanal».

Correu del lector

El dia 26 del passat setembre vaig rebre de la Sra. Francisca Sánchez, vicepresidenta del Casal d'Avis del Talladell, un fullet amb fotografies relacionades amb el local exitent en la dita població que ja de temps un col.lectiu de jubilats reclama pel seu esbarjo a l'alcalde de Tàrrega, usant diversos mitjans verbals, d'informació, i comunicats personals a polítics de molta rellevància, fins i tot al rei Joan Carles.

En un apartat del fullet llegeixo: "Aquest local està obert per l'esplai dels nens, reunions del coto, i de l'assocació de veïns, però no pels jubilats". L'escrit que acompanya el fullet, diu: "Sr. Prats, li pregaraia que fes algun escrit a Nova Tàrrega de suport als jubilats del Talladell sobre el local, ja que vostè sap escriure molt bé. Adjunto el fullet de denúncia. Atentament". Signa l'esmentada senyora que per més infortuni viu al carrer del Calvari.

A petició meva la Sra. Francisca em va visitar el dia 4 del corrent octubre. Sostinguérem una prolongada xerrada sobre el particular. Li vaig manifestar que dedico cinc o més hores cada jorn a llegir els dos diaris de Lleida i els principals de Barcelona i Madrid, a part de revistes locals i comarcals que es distribueixen a la nostra botiga. Que estic al corrent i fastiguejat de la polèmica referida, que estimo excessivament prolongada, pesadíssima, i en conseqüència intolerable, que cal finalitzar. Li vig dir que tractaria el tema a Nova Tàrrega, tal com em sol.licita, sempre i quan la interessada, des d'aquell moment de la conversa deixés de fer pública qualsevol actuació com les que prodiga d'aital qüestió. Accedí a la meva exigència.

A continuació exposo algunes consideracions al respecte, en apartats complementaris.

L'alcalde i alguns companys seus de l'Ajuntament s'han obidat que un dels eslògans més reiterats de CiU en l'última campanya d'eleccions municipals deia: "Primer són les persones". Afegeixo que la preferència d'atenció a les persones ha d'ésser per les d'edat avançada, jubilats, avis, discapacitats, etc., que sens dubte han afrontat amb major o menor fortuna les adversitats que, gairebé a tothom, ens depara la vida i que quan som d'edat avançada cal apaivagar. L'altre sector prioritari han de ser els infants, que són la joia de les famílies i el futur esperançador de la societat.

Segueixo amb unes frases de dos personatges summament populars. Ana Botella, Sra. d'Aznar: "La política no tiene sentido si no se dedica a mejorar las condiciones de vida de los ciudadanos." Joan Barril, periodista: "Una democràcia sin líderes no va a ninguna parte. Pero unos líderes que no escuchen los gritos de la calle van al desastre." Anònim: "L'alcalde que ignora o fa menyspreu dels clams del seus veïns no es mereix representar-los."

A Tàrrega sovintegen en excés les incidències entre l'Ajuntament i el veïnat de la ciutat i pobles agregats, a causa que al municipi es prenen importants decisions, despreciant el criteri, que regularment no es consulta, dels qui en són directament afectats. Penso que, com a Barcelona, que el PSC ha format un govern a l'ombra, al nostre municipi també hi ha alguns membres significats que, amb poder vigent i no aleatori com el PSC, potser inconscientment fan funcionar a l'ombra una "Regidora de malestar social".

El que postula ara el comentarista signant, és que Frederic, pel que fa al tema que exposo, adopti una actitud de serenor, afini la sensibilitat i aposti per la pau, que sempre, en qualsevol altercat, és més rendible que fer-ho per la virulència.

La pau es fa amb els enemics (els no amics o contraris) que en aqeust cas, per a Frederic, són un grup de jubilats del Talladell.

No es tracta d'humiliar a ningú ni desprestigiar el nostre alcalde, que en sortiríem tots els ciutadans perdent, sinó de dignificar-lo. Es desitja que d'immediat, a l'última pàgina del diari Segre, on hi figuren quotidianament els apartats amunt i avall d'un semàfor, per enaltir o vituperar els personatges del moment, el nostre alcalde encapçali amb tot mèrit el d'amunt, per satisfacció de l'afectat i de tot el veïnat. Per això és indispensable que en un termini no superior a la setmana es lliuri als pidolaires del Talladell la clau del local que desitgen utilitzar. I, com diu la frase, "Aquí pau i allà glòria". Les obres de millora de l'apartament que s'estimin convenients ja es faran quan es pugui, que cal preveure que serà aviat.

Quant la Sra. Francisca Sánchez, expresso la meva satisfacció per tenir-la per amiga, tot felicitant-la per llur tenacitat, puix mercès als qui, com ella, no defalleixen, el món no és un desastre absolut.

El passat ple es va aprovar la plaça dels Comediants amb cinquanta milions al casc antic de la ciutat, crec que es capricho del Sr. alcalde invertir aquesta quantitat, ja que actualment no podem pasar per les voreres de la ciutat per falta d'inversió, també que no podem tenir un banc al bus urbà, també una marquesina quan plou, estar sense llums quan plou uns dies, i no poder passar la recollida de brossa cada dia.

Quan fan el pressupost municipal l'equip de Govern no pensen en els contribuents, però sí pensen solament en la Fira, el futbol i sortir a la premsa explicant el viatge del Canadà.

Que està passant a l'equip de govern de la ciutat?

Estones de lletra

La branca morta, la que mai més no farà fulles, ni flors, ni fruits, aquella que la vida ha desertat per sempre més... li queda només una possibilitat meravellosa: acceptar que la tirin al foc, i la que no servia de res, es torna llum i calor per als qui són a casa.

Demà Déu no em demanarà pas: Què somiaves? Què pensaves? Què programaves? Què predicaves? Ans em demanarà: què has fet?

El gran principi de l'assitència consisteix a subministrar als pobres precisament tot allò que no necessiten, fins que, cansats a la fi de tanta molèstia, deixen de ser inopotuns.

Si aconsegueixes no despreciar ningú, t'hauràs alliberat del perill de moltes debilitats i baixeses.

La caritat comença a la nostra casa i la justícia a la porta immediata.

El cor humà és un instrument de moltes cordes. El perfecte coneixedor dels homes les sap fer vibrar totes i és, en aquest sentit, un bon músic.

Aquesta és una malenconiosa veritat: que els grans homes tenen també parents pobres.

Les eines desdentades es fan servir a vegades amb èxit on no serveixen les més afilades.

És molt fàcil viure fent el ximple. Si ho hagués sabut abans, m'hauria declarat idiota des de la meva joventut, i potser que, per aquestes dates, fins i tot seria més intel.ligent. Però vaig voler tenir ingeni massa aviat i heus ací ara fet un imbècil.

La nit després d'haver anunciat el concili, el Papa Joan XXIII conta que li costava adormir-se: "Giovanni, per què no dorms? Qui governa l'Església, tu el Papa o l'Esperit Sant? És l'Esperit Sant, oi? I doncs, dorm, Giovanni!"

Correu del lector

Aquest any estem fent moltes inversions que segons l'equip de govern són necessàries, per exemple: dotze milions del Departament de Finances, vuit el cap i la resta de l'empresa que fa els informes, els cinquanta-set milions de la gespa, la compra de l'escola de música any 2000, de trenta milions, i aquest any trenta milions més d'obres de la mateixa escola, la compra del Carmelo amb trenta-dos milions, la compra del terreny d'aparcament de l'avinguda de Catalunya de vint-i-dos milions sense entrada. Vostès comprarien una casa sense porta? Obres al matadero amb trenta-dos milions, concerts milionaris com per exemple Rosendo, etc.

Actualment tenim molt deficient la il.luminació dels carrers i per això no hi ha diners, tampoc hi ha diners per fer els carrers, per exemple, el de la Verge del Pedregal, Ramon Vinader, Altet baixada, el carrer del Ferrocarril i tampoc hi ha diners pels bancs del bus, papereres, arreglar les voreres de la ciutat, etc.

En fin tenim diners per obres faraòniques però els ciutadans de peu no tenen diners.

Això pensa l'equip de govern de la ciutat de CiU i PP, presidit pel Sr. Gené. Quan ens ficarà una oficina parlamentària perquè la gent pugui parlar al nostre representant de la cambra catalana, i també puguem parlar amb el nostre alcalde de Tàrrega, ja que no té cap horari d'atenció al públic.

Correu del lector

El dissabte 6 d'octubre es tornaven a obrir les portes del GIC per iniciar el nou curs. I la millor manera de començar-lo va ser amb una bona xocolatada i una mica de música.

Després d'haver berenat es va organitzar una gimcana pel centre de Tàrrega. Els nens i nenes anaven disfressats amb bosses de colors i van haver de realitzar diferents proves: muntar un trencaclosques, recollir signatures per les botigues... Amb l'ajut de la gent s'aconseguí que fos d'allò més divertida.

Per acabar hi va haver una petita celebració a les dependències de l'esplai amb la presència dels pares i representació per part dels Carmelites.

S'acabava així el primer dia amb moltes ganes de jugar i gaudir cada dissabte.

Volem assabentar-vos que el projecte d'obres del carrer de Sant Pelegrí, tram des de la plaça del Carme al pas del ferrocarril, en el qual l'Ajuntament en un principi només aportava un deu per cent del pressupost, va ser rectificat i finalment l'aportació municipal per aquest projecte serà del trenta-sis per cent del pressupost.

Les obres començaran passades les festes de Nadal i inclouran l'ampliació de les voreres a 3,25 metres cadascuna, la qual cosa suposarà la supressió de la zona blava d'aparcament. Creiem que si no disposem d'uns aparcaments els perjudicis econòmics per als comerciants de la zona blava poden ser de molta quantia. Per aquest motiu demanem a l'Ajuntament que faci les gestions pertinents amb Renfe amb la diligència que correspon al cas.

Nosaltres considerem que l'ampliació de les voreres no s'hauria de dur a terme fins que la carretera C-14 passés fora de la població. No obstant això, hem d'acatar les decisions de l'Ajuntament a fi de no trencar les regles democràtiques d'una bona convivència.

Per acabar volem regraciar a totes les persones que ens van donar el seu suport signant les nostres reivindicacions, i també totes les que hi simpatitzaven; sense ells no hauríem pogut manifestar els nostres punts de vista a l'Ajuntament ni a la resta de l'opinió pública.