nt19-12-1

Moltes poblacions, per no dir totes, tenen una plaça o un passeig que és el lloc on veïns, forasters o visitants s'hi troben o arriben, i en moltes celebracions l'omplenen. I si aquestes planes, sovint, les dedico a recordar i en certa manera homenatjar unes persones o personatges i noms o famílies, avui vull fer-ho del nostre Pati.

Sabem que a Tàrrega tenim una plaça que, com la Major, s'envolta de l'Ajuntament, el temple parroquial de Santa Maria de l'Alba, la Cambra de Comerç i Industria, i el campanar que la domina. I altres edificis, alguns sota porxos, que li donen prestància, categoria i noblesa. No la poso en segon terme. Tot al contrari. L'hem estimat sempre i podríem dir, sense vacil·lació, que és el centre o vèrtex de la vida política, social i religiosa de la nostra abans vila i ara ciutat. Plaça que ha conegut totes les glòries i els fets més importants o decisius de la nostra història, així com els seus moments més dolorosos, crítics i difícils. Per tant, ha d'ocupar el primer lloc que li correspon. Però això no disminueix ni afecta el que vull evocar del nostre Pati.

La superfície i perímetre del Pati, que té el nom propi de plaça del Carme, és no sé quantes vegades més superior als de l'esmentada Major. Que sense buscar, com ja és el meu costum, els antecedents històrics que corresponen als historiadors, de com i quan es formava el pati, entre els quarters o casernes i els seus pavellons militars, el cert és que juntament amb la delimitació de l'església i el convent del Carme, es va crear el gran espai, que el seu ús militar va configurar i determinar el nom, el pati. Que de sempre, era el lloc de la preparació i formació de les tropes. Que com es veu en les postals i fotografies que avui publiquem i comentaré, algunes d'elles reiteradament inserides, no ha canviat en les seves delimitacions i superfície, exceptuant al nord, o tramuntana, que encara en va guanyar quan després del 1939 van adreçar la carretera de Barcelona a Madrid per LLeida.

Abans de res, vull dir que en el meu record i el que anat sabent, àdhuc amb fotografies i explicacions o comentaris que hem trobat a la Història gràfica de Tàrrega, a la de l'Urgell i altres publicacions, el Pati ha estat durant molt més enllà de cent anys o segles el lloc, la plaça, que venint de totes les direccions de la rosa deIs vents, del cantó d'Agramunt, el de Cervera, el de Verdú, Sant Martí, Vilagrassa o Balaguer, on s'han rebut tota mena de personatges polítics, socials o religiosos, abans de dur-los, en comitiva oficial i seguici popular cap a la plaça Major, ajuntament o al temple parroquial. Com a exemples, només cal citar la vinguda de Francesc Macià, president de la Generalitat de la segona república, o la visita deIs reis d'Espanya, Alfons XIII i Victòria, a finals del maig de 1930, pocs mesos abans del 14 d'abril del 1931, que els obligà a exiliar-se. I l'any 1976, al 16 de febrer, quan restaurada la monarquia, es deturaren al Pati els reis Joan CarIes i Sofia, pocs mesos després de la seva proclamació. I a més de diputats i senadors d'aquelles èpoques, amb visites eren excepcionals, el Pati acollia entre altres figures representatives els senyors bisbes, arquebisbes i el cardenal Barraquer. Sempre baixant o trepitjant el Pati, per fer cap més tard al lloc del seu destí, com ja hem explicat abans. I, com a mostra, no n'afegeixo més, perquè cal que escrigui del Pati, com a passeig i de la multitud de celebracions, de tota mena, que ha viscut com a centre o espai principal.

Començo per la vella postal on es veu el Pati en tres passeigs paral·lels, abans de la seva primera modificació, a principis del segle vintè darrer. Que, com sempre ens havien explicat i va anar perdurant que, de poc en poc, amb l'evolució igualitària i social va anar desapareixent, a cada un deIs tres passeigs i separadament, cadascú en el seu s'hi passejaven els tres estaments de la Tàrrega d'aquells anys. Uns, els de la classe que en deien la més alta, amb barrets o capells, que, endemés de lluïr-los, s'utilitzaven per saludar-se entre ells. L'altre l'ocupaven els sectors més afavorits de la dita classe mitja, que es vestien del millor, i alguns, per no dir tots, anaven embarretats. Valgui la paraula. I l'altre passeig era en gran majoria el que, amunt i avall, ocupaven les serventes, o popularment dites "minyones", amb alguns pretendents o joventut que s'hi trobava molt bé. Aquest, molt més animat que els altres dos passeigs.

Vull insistir que la transformació de situació, més o menys desdibuixada, es mantingué encara uns anys. Que va evolucionar a una separació entre la joventut o jovenalla i l'ambient més familiar. Al qual hi va ajudar la modificació del Pati.

Les altres postals i fotografies, repeteixo que en gran part repetida la seva publicació, ens tornen a l'autenticitat del primer Pati. Unes de més cap aquí són de la primera transformació. I l'altra, de la nevada del 1944, ens demostra com els del banc s'havien espavilat d'obrir pas, per no perdre cap client. I la de la cantonada deIs bars, especialment el Joventut, en la seva època de restaurant. El nou Hotel Aleix al fons.

Les celebracions i esdeveniments multitudinaris que el Pati anava acollint no tenien parangó en cap altre Iloc. Parlant d'arribades, les de la Volta Ciclista a Catalunya i la Volta a Espanya. I tantes del mateix esport que no tinc espai per enumerar. Les ballades de sardanes, els concerts de l'excel·Ient Banda Municipal, i els tres tombs, de la festa de Sant Antoni. Que sense el Pati, no sé on s'haurien fet amb tota propietat. Les festes del Carme. EI primer cinema a Tàrrega, el dit Polack, sota un petit envelat. Les benediccions de Sant Cristòfol i el castell de focs, que totes les festes majors de maig i setembre es disparava davant del Carme i sector de la bàscula, fins al 1936. Les nits d'estiu, o les xerrades, segons els temps d'estiu o d'hivern. Les tómboles, en benefici de Càritas o del club de futbol. Com també acollí el malauradament desaparegut mercat de l'automòbil i el tractor. O una arribada apoteòsica d'un any a la Fira de Teatre. És impossible de resumir. Només he fet que apuntar el que fou el nostre Pati. I, evidentment, no em poso en els esdeveniments d'ara, que presideix el monument d'Alfaro als Països Catalans.

Però, per damunt de tot, àdhuc amb la limitació d'aquest resum que faig, evidentment deixant-me molt, vull repetir i insistir que el nostre Pati és mereixedor d'un homenatge. I si la meva opinió serveix o val per alguna cosa, molt seriosament proposo que alguna de les nostres entitats com podria ésser el Centre de Cultura, o l'Ateneu, tan vinculat al Pati, i en un deIs seus extrems privilegiats, si és possible, el podrien promoure i organitzar. Ja està dit. Sense oblidar que la creu a la plaça Major era la del Pati.

Nota. La data al final de l'article correspon al dia en què l'autor el va escriure

Quan arribava el mes de desembre a la classe d'educació infantil tot eren preparatius, per mitjà dels quals intentava fer viure i celebrar la festa de Nadal als infants: aquells ullets innocents que miraven com adornava la classe, com feia el pessebre damunt l'armari en el qual guardàvem els jocs i les joguines.

Molts d'ells potser era la primera vegada que contemplaven tota la riquesa de les figuretes del pessebre, cada una amb el seu simbolisme. Quina il·lusió tenien d'acabar els treballs del trimestre per regalar-los als pares i aprendre el vers de Nadal, la cançó per fer rajar o cagar el tió, les nadales del Fum, fum,..

El Noi de la Mare, El dimoni escuat, la dels Reis Mags... L'últim dia, la torronada amb tots els infants i senyoretes de la Llar d'Infants la Pau.

Era un mes molt ajustat, perquè el dia 23 tot havia d'estar acabat i preparat, començaven les petites vacances de Nadal. Marxaven cap a casa amb aquella satisfacció d'haver compartit tots aquests fets vivencials que comporta la preparació al Nadal.

De la seva manera ho transmeteien a les seves famílies, tot explicant aquests continguts que hi ha a la programació del mes de desembre.

Personalment era un mes molt cansat, però molt enriquidor, satisfactori i vivencial amb l'esdeveniment nadalenc. A més, d'agraïment per part dels pares: durant aquests anys mai havia hagut de comprar torró i cava.

Enguany és el meu primer Nadal de jubilada! Tots aquests records o fets viscuts durant 38 anys amb els infants targarins d'educació infantil se'm fan presents aquests dies. Amb la innocència d'infant vaig passant aquesta pel·lícula, la qual m'ajuda a tornar a viure el Nadal d'una altra manera. Tranquil·lament, sense tanta feina, més profundament dins el meu esperit, però amb la mateixa il·lusió i esperança que aquests anys passats amb els vint infants que cada curs tenia a la classe.

El Nadal a tots ens porta molts records! Solament manca temps per anar-los assaborint tot contemplant aquesta pel·lícula que és la vida.

Ara, amb la pau i serenor que comporta ja l'edat i la jubilació, em pregunto: Nadal només és un simbol? O hi ha quelcom més en la profunditat d'aquest misteri de Nadal.

Crec que cal fer silenci dins del cor per entendre una mica tot aquest misteri de Nadal i viure'l amb senzillesa.

Els homes cerquem fortes sensacions, per tant és difícil percebre el sentit del Nadal dintre deIs sorolls i la propaganda consumista en què la nostra societat viu immersa.

Amb aquest petit fragment de Josep M. de Sagarra, en el seu Poema de Nadal, voldria sintetitzar el misteri de Nadal.