La portada és obra de Cristina Castells i Vanessa Biosca

---

5a PÀGINA
CARTA DEL DIRECTOR

La tradició de Nadal

La tradició de celebrar Nadal ve de segles en els quals ha evolucionat molt aquesta festa que dels temps més remots sempre ha estat religiosa fins fa uns pocs anys, perquè actualment l'aspecte religiós estricte (és a dir, celebrar-la segons algun ritus) ben pocs ho tenen en compte. L'Església Catòlica no va fixar la data del 25 de desembre com la del naixement de Jesús fins uns segles després del seu pas per aquest món. Anteriorment era una festa també religiosa que celebrava el solstici d'hivern, és a dir, el naixement de la llum perquè és quan el Sol comença a allargar el temps d'estança entre nosaltres. És el sincretisme de l'Església d'adaptar celebracions paganes a les pròpies.

Ara podríem dir que la festa és més "pagana" que mai, perquè molts només celebren l'aspecte lúdic, i que consti que no reivindico cap cosa del passat; cada persona és molt lliure de celebrar el que li plagui i de la forma que cregui més adient. El problema és que tots diem que celebrem el Nadal i no tots celebren l'aspecte religiós. Per això caldria que tots fóssim més sincers. Aquestes dates tothom es desitja pau, amor i solidaritat, i la resta de l'any, què? Caldria que aquest esperit de Nadal durés tot l'any perquè tots fóssim una mica millor.

No descobrirem res de nou si diem que actualment aquestes festes estan marcades pel consumisme a tort i a dret, ja que si no ho fas sembla que et marginis. Sí, però els marginats de veritat és quan pateixen més, és quan es troben més sols. En aquest aspecte no hauria de durar l'esperit de Nadal ni un sol dia, perquè margina encara més els qui ja ho estan. Malgrat tot, cal reconèixer que les ONG com Càritas fan tot el que poden per portar una mica d'alegria a les llars, o a les persones, on no n'hi ha, o que no en tenen, i és una tasca que dura tot l'any, encara que potser només recordem aquestes entitats aquestes dates.

Així és bo que tot l'any, i en especial en aquestes dates, pensem en aquestes entitats perquè puguin ajudar els necessitats, però si som realistes veurem que això només es "pa" per a uns dies. Si volem un món més just, cal treballar més socialment per anar canviant a poc a poc la nostra societat perquè no hi pugui haver lloc per a la marginació. És una tasca llarga i de molts anys. Si ara celebrem els cinquanta anys de la redacció dels Drets Humans i encara són oblidats en molts països, inclosos els més avançats com el nostre, vol dir que hem de fer més perquè aquests drets siguin respectats plenament. Amb tot, cal dir que l'actualitat també ens porta fets que ens donen aires d'esperança en veure que a la gent que ha violat els més elementals drets humans (a vegades en nom de Déu) ara la societat mundial, com a mínim, els discuteix que allò fos correcte.

Tots els qui fem Nova Tàrrega us desitgem un Bon Nadal.

Vet aquí, amics, que allà a la vora de Betlem per aquells llunyans dies que tant recordem quan fem el pessebre hi vivia un pastor que bé prou podria ser qualsevol dels que s'encaminen a la cova. Però el nostre pastor és un home especial. Podríem dir que era un pastor d'opereta, d'aquests que costa d'entendre que siguin pastors. Els qui el coneixien li deien Pelacanyes i miraven amb desconfiança la seva afecció al bon vi i al bon jeure. En Pelacanyes sempre anava dient als seus amics taverners –puix que amics pastors no en tenia– que cadascú té el seu lloc en aquest món i el seu era, sens dubte, al costat d'una bona bóta de vi.

–La bóta i jo semblem fets l'un per l'altre –comentava tot sovint.

En Pelacanyes vivia al ras i això feia que agafés uns refredats impressionants que li provocaven uns esternuts molt forts. Aquests esternuts els sentien per tota la contrada.

–Atxiiís! –feia.

I tots els pastors de la rodalia s'assabentaven prou bé de la nova calapàndria del nostre solitari amic.

Sí, això sí. En Pelacanyes era un home solitari i vivia tot desamparat. Durant una temporada havia estat casat amb una fornida pastora d'aquestes que t'ho penses tres o quatre vegades abans de discutir amb elles, ja m'enteneu... Aquesta pastora es deia Rocafosca. I com que en Pelacanyes bevia i bevia, ella li donava més garrotades que no pas petons, de tal manera que de mica en mica això del matrimoni se li va fer una muntanya molt costeruda per al pobre Pelacanyes, i més tenint en compte que ell no tenia massa vocació d'alpinista.

Va arribar un dia que la Rocafosca li engegà una resolució terminant.

– Pelacanyes, tria: la bóta o jo.

I el nostre amic no s'ho pensà pas dues vegades i trià la bóta.

– Al capdavall, la bóta no pega – afirmà tot convençut.

I ara, ves, en Pelacanyes llevat de la bóta no tenia més companyia que una gossa desvalguda de raça pelleringa que tenia més gana que fred.

En Pelacanyes la cridava "Trapella"! I la bèstia li havia estat donada per una vella desdentada que tenia un negoci fraudulent d'aguilots domesticats, o alguna cosa per l'estil. La Trapella era una gossa molt espavilada però, com dic, passava molt fred. I veient el seu nou amo que a la pobra li queia pèl i més pèl, se li acostà dolçament i li digué, tot fent-li quatre festes:

– Trapella, filleta, si segueixes treient pèl et quedaràs en pilotes...

Aquesta manera de parlar era típica d'en Pelacanyes.

I heus aquí que un capvespre, després de tancar el seu ramat, en Pelacanyes anava amb la seva gossa camina que caminaràs per un bell corriol, quan tot d'una... xap!, se li va aparèixer un àngel. Sí, sí, un àngel del Senyor, o bé si ho voleu un portaveu de la divinitat amb bona presència, com dirien els professionals del "marketing", o els locutors de ràdio.

–Caram, noi! –va dir en Pelacanyes mig espantat–, quin ensurt m'has donat...

Mentrestant, la Trapella desafiava la celestial visita amb un enèrgic rast de lladrucs.

–Calla, Trapella –li deia el seu amo, fart de tanta xerrameca canina–, que només et sento a tu...

Però la gossa bordava com si sentís ploure.

–Trapella, o calles, o et quedes sense sopar.

Renoi! Haguéssiu vist quin silenci més sobtat! I en Pelacanyes, satisfet com un soci de la Unió Esportiva Tàrrega en tarda de victòria.

–Així m'agrada, Trapella, que vetllis pels teus interessos...

I aleshores l'àngel del cel, ja lliure de la murga de la gossa, va informar el pastor sobre el naixement de Jesús, que havia tingut lloc poques hores abans en una humil cova de Betlem, és a dir, molt a la vora d'allí, com si diguéssim d'Altet a Claravalls, metre amunt, metre avall.

–Ha nascut el Crist! –exclamava l'àngel ple de goig –Vés-te'n ràpidament cap a Betlem aquesta mateixa nit per adorar-lo.

–Mira, noi –respongué en Pelacanyes amb un posat tranquil–, jo les nits les passo a estones dormint i a estones roncant, i a vegades esternudant, així que no m'atabalis gaire...

L'àngel del Senyor s'indignà.

–Home de poca fe i molt vi, que no veus que en aquesta nit santa tots els homes són germans?

En Pelacanyes no semblava pas massa impressionat.

–Sí, germans mal avinguts, com sempre...

L'àngel del cel encara s'indignà més.

–Home de curta virtut i llarga ressaca, que no sents que ha nascut el Redemptor per rescatar els homes de bona voluntat de tots els paranys malèfics d'aquest món?

En Pelacanyes seguia igual, sense alterar-se.

–Què vols que et digui... Molt em sembla que tots els intents per canviar la miserable condició humana estan condemnats al fracàs més absolut.

En sentir aquestes paraules, al portaveu celestial li tremolaren les ales.

–Home de feble esperit i forta embriagesa, que no notes com l'estel ja assenyala la vinguda del gran llibertador de la humanitat?

Després de fer un traguet de la bóta, en Pelacanyes va respondre:

–Mira, xato, vingui qui vingui, si vull menjar calent jo cada dia he de pasturar com un beneit setanta ovelles asmàtiques amunt i avall. Jo no tinc la sort d'haver nascut àngel com tu.

El pobre àngel ja estava fora de polleguera.

–Pelacanyes, aparta't del vi! Et fa dir massa ximpleries, i al final acabaràs com el teu pare que era un lladregot de mala mort.

El seu pare, un lladregot de mala mort? Això sí que va ofendre el pastor!

–Ep, para el carro, bufó –li va dir–. Això de lladre, t'ho passo. Però de mala mort, de cap de les maneres. El meu pare era un lladre molt ben educat que en cada casa on anava a robar hi deixava un rebut.

I res de res, amics. Com que no podia convèncer el tossut Pelacanyes que anés al portal de Betlem, l'àngel s'empipà i marxà a l'estil de nombroses persones d'avui en dia, és a dir, sense acomiadar-se.

Però heus aquí que com en aquella època la gent estava molt endarrerida i no hi havia cinema, ni ordinadors, ni la lliga de campions... doncs en Pelacanyes s'avorria. Encara de dia es distreia un xic amb el belar de les ovelles, però les nits eren mortals. A les nits en Pelacanyes s'avorria més que un torero veient un documental sobre la vida dels heminòpters.

Així que no s'ho va pensar més, i per tal d'esvair el seu ensopiment, decidí fer cas de l'anunci publicitari de l'àngel i anar a donar tres tombs per Anglesola... vull dir, per Betlem.

Ja era a punt de marxa quan se li aparegué novament l'àngel. Xap! I apa, un altre ensurt.

–Renoi, podries xiular una nadala abans d'aparèixer– li digué el pastor tot repartint cops de bóta a la Trapella perquè parés de bordar.

Quan finalment ho aconseguí i l'àngel li va comentar:

–Així m'agrada, Pelacanyes, que vagis a Betlem per adorar el Jesuset. El meu capatàs, Sant Gabriel, sol dir que equivocar-se és humà, però rectificar és de savis. I ara tu t'estàs comportant com un veritable savi.

En Pelacanyes s'impacientà un xic.

–Mira, xiquet –va dir–, no m'agrada pas que em raspallin. I si vols frases te'n diré una de la meva dona Rocafosca (que Déu me la guardi, però ben lluny de mi). Ella diu, com el teu capatàs, que equivocar-se és humà, sí; però que imputar les pròpies equivocacions a una altra persona encara ho és més d'humà. I ara deixa'm pista lliure, que me'n vaig cap a Betlem.

–Bon viatge –digué l'àngel abans de desaparèixer.

I en Pelacanyes i la gossa Trapella varen posar-se en camí.

Per la senda, el pastor anava rumiant i rumiant. Pensava en la seva terra, ara conquistada pels romans. A en Pelacanyes no li agradaven pas els romans. Les romanes sí que li agradaven, però els romans no. Pensava també que la vida era un dur pelegrinatge, però que amb el cos ben ple de vi era un pelegrinatge diguem-ne més suportable... I al final del camí de la vida, pensava, apa, a morir-se, a plegar de viure. Aniria al cel aleshores? Qui ho podia saber! Potser sí, perquè llevat de les mones de vi que agafava de tant en tant, ell no tenia pas defectes grossos. I al capdavall, si entrava una mica pitof en el regne celestial veuria Déu dues vegades. De tota manera, hi havia una cosa que l'intrigava: i si al cel no hi hagués celler? I si allà dalt no hi trobés una petita taverna com l'anomenada "La joiosa paperina", que ell tant acostumava a visitar? Ah, res, si allí no hi havia vi, ell no hi volia pas anar. La idea de trobar un cel aiguader no il.lusionava gens ni mica en Pelacanyes.

–Trapella –li deia a la gossa–, això que mai no plogui vi és un mal senyal.

I així, capficat en els seus pensaments més profunds, en Pelacanyes va trobar-se entremig d'una gentada que joiosa s'encaminava a la cova de Betlem. Allí hi havia gent de diferents llocs i de diferents feines. Persones acompanyades de la inenarrable alegria de veure ben aviat el Messies promès. Altres anaven acompanyades de l'esperança més sublim que surt de les ànimes fervoroses. Altres anaven acompanyades del baf característic que produeixen els cossos humans quan porten setmanes senceres sense rentar-se.

Cadascú portava alguna cosa, puix que ningú no volia anar de buit al portal. Uns duien mató a les mans; altres, un anyell a l'espatlla. Uns altres duien pots de mel al sarró, i altres uns quants polls a la barba. Però tots, nets i bruts, portaven idèntica il.lusió i el mateix missatge dins el cor: pau als homes de bona voluntat.

En Pelacanyes només duia la gossa i la bóta. Recaram! Ja és mala sort! La bèstia no la pensava pas donar, i pel que feia referència a la bóta... perquè se la begués Sant Josep preferia buidar-la ell mateix. Al capdavall, ell només anava allí per curiositat, no pas per quedar-se més tronat i rònec del que era. Que donin els rics, pensava...

I bé, amics i amigues, fins aquí us ha arribat aquest conte. Bones festes a tothom!

La sort no es reparteix de forma igual per tots, ni tan sols per una mateixa persona ja que normalment canvia al llarg d'una vida, que es compon de cicles: èxit i fracàs, amor i desamor... Per tant, pretendre que la sort acompanyi de forma contínua i indefinida seria un error, el mateix seria esperar que aquesta arribés sense fer res, creuant-se de braços. A vegades la sort arriba en forma d'oportunitats, però poc podrà aprofitar-les una persona que no estigui preparada i que no sàpiga guiar el carro de la fortuna. Per això és necessari estar amb l'esperit alerta i preparar-se no solament per provocar la sort, sinó perquè un dia, si aquesta arriba, puguem aprofitar-la sense perdre el tren.

Però, què és la sort? Segurament es tracta de quelcom relatiu i difícil de definir. A més, esdeveniments que en principi poden semblar com de mala sort poden acabar convertint-se en tot el contrari i a l'inrevés. En certa ocasió, un client, que tenia bons designis astrals, em va trucar per dir-me que l'empresa en la qual treballava acabava de tancar i ell estava a l'atur. Precisament en un any que esperava millores en el treball. Li vaig dir que efectivament era un bon any per a ell, però que en la vida un no s'ha d'enfonsar davant de qualsevol dificultat; difícilment hi pot haver grans oportunitats per a persones derrotistes o amb poc esperit. Li vaig aconsellar que comencés a pensar en els avantatges de la nova situació, que es marqués nous objectius i sobretot que confiés en les seves possibilitats. Era una persona bastant preparada. Als pocs mesos començava a treballar per compte propi i des de llavors guanya més diners i està més temps amb els seus. Que tanquessin l'empresa i es quedés a l'atur va acabar sent un esdeveniment de bona sort perquè a més ell va saber aprofitar-lo. Però en canvi hauria estat mala sort si hagués acabat creuat de braços, lamentant-se o enfonsant-se en la seva desgràcia.

Pot ser que el destí o l'atzar governin en gran part les nostres vides, però al marge de l'inevitable, per atreure la bona sort es necessari tenir una mentalitat positiva i motivació, i il·lusionar-se amb metes i objectius.

La mentalitat positiva comença per un mateix, per la pròpia imatge o sensació personal. Per això és possible que hagin de desprendre's de mals hàbits, de condicionaments que arrosseguen com un llast, potser des de petits. S'ha de tenir autoconfiança i autoestima i no bloquejar-se abans de començar a caminar. Qui no actua no comet errors, però mai arriba al lloc. Fes les coses al millor que puguis, però no deixis de fer-les. La por al fracàs o el perfeccionisme poden ser dos grans enemics per a l'acció i per participar plenament en el món: treu-te'ls de la teva vida. L'important no és equivocar-se o no fracassar mai, sinó saber reaccionar, saber aprendre dels errors i saber recuperar l'entusiasme i les il·lusions. No et preocupis, actua. Qui es preocupa perd el temps. Qui s'ocupa de quelcom té poc temps per preocupar-se.

Una mentalitat positiva consisteix també a cultivar la imaginació per posar-la al servei de la creativitat que permet obrir nous camins, tant a la realització personal com professionals o de qualsevol altre tipus. Pot ser útil que et programis per a l'èxit, per a la felicitat o per a determinats objectius: una mentalització pot donar forces per a importants afers. Ara ve, sens dubte no caiguis en l'error de donar més importància al pla que a tu mateix. Cal tenir voluntat i ser fort per aconseguir quelcom, però cal desterrar la rigidesa. Si en un moment donat, o davant de determinades circumstàncies, convé efectuar canvis, no tinguis por i lleva àncores. No encotillis mai la teva forma de ser ni posis etiquetes al teu caràcter, perquè poden ser barreres o cadenes que limiten el teu creixement. Simplement, aprèn amb el temps, evoluciona. De la mateixa forma, la seguretat pot ser un bé, però si es converteix en una obsessió finalitzarà creant fongs al nostre voltant.

També convé rebutjar altres errors comuns, com són les enveges i les comparacions, o donar les culpes als altres de tot el que ens passa i dels nostres errors. Comparar-se amb els altres condueix amb freqüència a desviar-nos del nostre propi jo i del nostre propi camí. Tenir un ídol o un model a seguir com quelcom que serveix de força o inspiració pot ser útil per a molts.

Però al final cada un ha d'assumir el paper. Assumir el propi paper també significa no viure en funció de l'aprovació dels altres.

Fins a la propera, us desitja un bon any astral.

Quan arriba el vint-i-cinc de desembre, ja es comença a fer present la cloenda de l'any en curs.

Per a molts haurà estat un any positiu, menys positiu, molt positiu o negatiu. Cadascú segons les circumstàncies amb les quals l'haurà viscut, aplicarà l'adjectiu corresponent.

Si fem una petita llista analítica, veiem els economistes i empresaris en general contents (malgrat les baixades de la borsa), als polítics, segons ells, tot els va bé i cada dirigent polític parla amb una eufòria idealista i utòpica, que hom constata una certa contradicció entre les manifestacions, expressions i afirmacions públiques dels diversos partits i la realitat interna dels partits: aparences de serenor però lluites constants.

L'altra part social, la treballadora i col.laboradora en moltes activitats humanitàries, culturals, esportives, religoses, d'esbarjo i ciutadanes... han anat vivint l'any amb esperit lluitador i constant per dur a terme els seus objectius per a bé de la ciutat i dels ciutadans.

Malgrat tota aquesta part positiva, en el nostre entorn han succeït calamitats i desastres naturals molt greus, perjudicant molta gent. Per tant l'any ha estat teixit amb fils forts i bons i amb fils dolents i trencadissos.

Davant d'aquestes realitats encara viurem uns dies d'il.lusió... perquè Nadal ens desvetlla tot un món de símbols: el pessebre, l'avet, el tió, els estels, les candeles, les brillants boles de tots colors, les felicitacions, les boniques nadales del cançoner català, la lluminària dels carrers i places... En fi, tot i tots anem configurant l'escenografia de l'esdeveniment històric del neixement de Jesús.

Tots aquests símbols neixen de la fe i parlen al cor, a pesar que estan tan manipulats pel comerç com un reclam per a la butxaca. Però el Nadal té el privilegi únic d'arribar a tothom, és a l'església i al carrer, als comerços i a les escoles, a la taula familiar, a la ràdio i a la televisió, potser també a Internet... Té, en canvi, l'inconvenient que no és fàcil de copsar-ne el sentit més pregon. Aquest és el drama! Però els qui l'acullen i accepten aquest infantó dintre del misteri de la salvació són com aquells senzills pastors que accepten el missatge de l'àngel: "Glòria a Déu a les altures i pau a la terra als homes de bona voluntat".

Que ens ajudin les gràcies especials que ens vénen del pessebre, on un infant juga amb la gran pilota del món i on una mare entona un nou cant de Nadal, el cant de l'amor i l'esperança en l'esforç que tots els homes de bona voluntat fem i farem perquè Nadal sigui tot l'any. De nou l'any tornarà a obrir-nos les portes amb tots els esdeveniments que hi haurà.

Quan ens atansem a Nadal, el cançoner d'una o altra forma ens recorda més que de costum el naixement de Jesús. A casa desenpolvem els villancets i en trobem que se centren en l'aspecte religiós de la festa, mentre altres posen l'accent en l'ambient lúdic de la diada, més o menys paganitzat.

Entre les pioneres tenim El rabadà, que llegida amb cor senzill té passatges d'un encant especial. Hauríem de voler-nos sentir jovenets altra vegada per captar el seu encís.

Aquesta nadala la veiem situada entre adolescents de la primera fornada i en un ambient rural. Juntament amb el rabadà, el protagonista de la historieta és un pastoret, el poder decisiu del qual bascula entre dues forces incipients; una d'elles amb una consciència i encara en formació, té ganes de veure i adorar el nen Jesús tot i no captar el sentit últim d'aquella atracció; l'altra, el del rabadà que tots portem dins, no es nega a conèixer Jesús però sense cap pressa.

Vegem-ho en les paraules que en la cançó reflecteixen el seu diàleg íntim:
–A Betlem me'n vull anar, vols venir, tu, rabadà?
–Vull esmorzar!
–A Betlem esmorzarem i a Jesús adorarem.
–Hi ha massa neu!
–La neu que pel camí hi ha la calor ja la fondrà.
–Oi la que fa!
Més endavant continua...
–Tu les teies portaràs i el camí il.luminaràs.
–No ho faré pas!
–Sabràs que aquesta nit és nat un Déu infinit.
–Qui ho ha dit?
–Un àngel que va volant pel món ho va publicant.
–No serà tant!

Entre les persones adultes té lloc també una pugna semblant. Per una banda el desig de trobar-nos amb Déu, ara representat per un nadó que ens brinda la seva acollida generosa. Per un altre costat, el pes de l'inèrcia que es resisteix a remoure la consciència i potser a descobrir faltes a rectificar. Si busquem un camí per atansar-nos a Déu, la seva ajuda no ens faltarà pas.

Ja que no podem anar a Betlem i adorar allí a Jesús, recordem que el Senyor sempre té camins oberts per atansar-nos a Ell en situacions especials sense necessitat de comptar amb la seva presència física: ara, per exemple, fóra un bon moment per dirigir-nos de nou a l'amic de qui ens havíem distanciat suplint amb un somriure la quasi rutinària i freda salutació de cada dia, així com interessar-nos pel parent o l'amic comú que feia temps que no vèiem, especialment si la seva situació la sabíem precària.

Tal com ens aconsellaria el bon sentit, una cosa és portar a dins el rabadà i l'altra seria voler escoltar-lo.

Me la varen explicar uns amics, que formant part d'un grup de missió humanitària, que van anar a passar les festes de Nadal a Sarajevo l'any 1996.

El seu propòsit era portar un missatge d'esperança –tan propi d'aquests dies– als seus habitants, que tan mancats estan pel sofriment pels estralls que els ha produït la guerra dels Balcans.

Tots sabem que Sarajevo ha viscut entre guerres. La xispa de la primera guerra mundial va esclatar allí, quan el terrorista Gravrilo Princi va assassinar a trets l'arxiducs d'Austria el 28 de juny de 1914.

Però la nostra història és més recent, i el protagonista és un nen de quatre anys i la seva mare va morir en un bombardeig.

El nen va quedar-se sol amb el seu pare i varen anar a viure amb els avis. Tots volien alegrar el petit i treure-li aquella ombra de pena que envoltava aquella petita vida. On és la mama? no parava de preguntar. Un bon dia l'àvia va voler explicar-li la veritat, però com podia comprendre aquella criatura que una bomba traïdora va segar la vida de la seva mare? Que la mort és imparable, i s'endú per sempre i sense avisar els éssers estimats?

L'atribolada senyora va dir al nen que la mama era al cel, i després d'explicar-li com era i on era el cel, el nen continuava preguntant, per què no ve la mama?

El despertar d'aquell infant era un rosari de preguntes que mai tenien resposta.

Tot va semblar canviar el dia que van arribar a Sarajevo els Pallassos sense Fronteres. Durant uns dies varen fer la felicitat de tota la mainada; a l'acabar les festes varen enlairar un núvol de globus. El nen va agafar-ne un de blau. Blau cel, digué el nen. Els menuts que l'envoltaven no van contestar, però aneu a saber el que va passar per la imaginació d'aquella criatura.

De sobte, d'entre les seves petites mans, es va desprendre el fil que aguantava el globus, i se'n anar a la deriva. El nen es posar a plorar, però els seus ulls varen brillar d'alegria en veure el globus canviar de rumb, i anava recte, com si anés cap a l'infinit. "Que de pressa se'n va", digueren els petits espectadors. "Millor", digué el nen, "quan arribi al cel la mama l'agafarà". La fe mou muntanyes.