Tàrrega, 19 de setembre de 1998Any LV - Núm. 2.762 - Preu 175 ptes.

Unes cinc mil persones segons uns, i vuit mil segons altres fonts, van presenciar l'espectacle inaugural del grup francès Jo Bithume a la zona de la Plana.

Fotos: Jaume Solé, Alvar Solé i Elena Vallés

Els organitzadors van dir abans de començar la Fira de Teatre al Carrer (si és que no li han canviat el nom) que no pretien batre rècords, ja que aquest any s'han batut diversos rècords com la masiva afluència de visitants, no sabem si seixanta o cent mil, però segur que més que l'any passat. També els comerciants, i en especial els bars i restaurants, han batut rècords de calaix, segons han reconegut alguns d'aquests comerciants. Aquest rècords no són directament imputables als organitzadors de la Fira, sinó potser al fet que aquest any el certamen ha coincidit amb el pont de l'Onze de Setembre.

El que sí és directament imputable als organitzadors són els pocs espectacles de carrer tipus cercaviles o similars que han programat aquest any. Cal recordar que la Fira es diu de Teatre al Carrer i tothom ha pogut (més malament que bé) veure espectacles al carrer o en espais oberts on no calia pagar, però creiem que menys que l'any passat. Això ha provocat que, en haver-hi més public, només uns pocs centenars d'espectadors poguessin veure mínimament bé algun d'aquest espectacles. L'espai amb més condicions i on s'han aplegat alguns milers d'espectadors ha estat la plaça de les Nacions. Al Pati s'han pogut veure espectacles i artistes de tota mena, però en l'actuar a peu pla pocs eren els visitants que tenien accés visual a aquestes actuacions. Creiem que amb una tarima més alta o en algun altre indret el nombre d'espectadors hagués pogut ser molt més gran. Hom es preguntava què hi feia aquella minigrada amb "quatre" seients al Pati: si era per actuar els artistes o s'havia de pagar per seure.

Un dels espectacles que es van representar a la plaça Major va situar l'escenari davant de la Cambra de Comerç i només van deixar un petit passadís que aviat es va col.lapsar i la gent no podia anar del carrer del Carme a la plaça o al carrer Agoders, i és clar, això va limitar el nombre d'espectadors. Creiem que amb els anys d'experiència de la Fira els organitzadors haurien de saber que segons on es situen els escenaris es pot col.lapsar el centre de la ciutat; això ja havia passat anys enrere i es va decidir esponjar els espais escènics del centre.

Hom comentava que aquesta manca d'espectacles de carrer i aquests col.lapses de circulació de vianants al centre semblava fet perquè els visitants es molestessin i no vinguessin en una altra edició; podria ser una manera molt subtil per no batre rècords.

Els espectacles de pagament sembla que la majoria han agradat i han fet ple. És la part positiva de l'organització; per contra, els pocs espectacles de carrer o els que es feien al carrer, en general, no han tingut el nivell d'altres edicions. I és que en aquesta vida tot es pot millorar.

Em consta que es prepara l'edició d'un recull dels treballs literaris, especialment o concretament poesies, d'Antoni Bonastre. Ho trobo tot un encert. I si tenia decidit d'escriure del qui fou per a mi admirat i exemplar amic, encara em plau més fer-ho, si bé succintament com és propi d'una plana de setmanari, si és que puc contribuir que sigui com més aviat millor. I a ésser possible abundantment. De veritat que s'ho mereix.
Josep Castellà Formiguera

Per als qui nasquérem en aquell primer quart d'aquest segle que tancarem, Antoni Bonastre fou un exemple de dedicació a l'esport i després a la cultura, en totes les seves manifestacions, com ben pocs altres targarins. És sabut que fou jugador, uns dels millors defenses com poques vegades hem tingut, del Club Futbol de Tàrrega d'aquells temps gloriosos. Segur, el millor de tot Lleida, i davanter, en la seva categoria, en el futbol català. Però és que endemés, Bonastre, que tenia uns vuit anys més que jo, el trobàvem arreu on es practicava alguna activitat artística o social. Sempre al servei de qualsevulla manifestació ciutadana amb plena dedicació. I desinteressadament en el sentit pecuniari del mot. Com de fet eren les coses culturals de llavors. I no cal dir que cantaire de l'orfeó i seguidor de les petjades de mestre Güell. Que, precisament, estimava i volia homes així.

Al meu entendre, la foto que publiquem ja el defineix: d'un senyoriu innat, que ja exercia jugant a futbol; no tenia mai una paraula despectiva o arrogant per a ningú. Tot al contrari, tractava a tothom amb senzillesa i humilitat. I sense enutjar-se, sinó que comprensiu i respectuós. Però, això sí, sempre disposat a donar una explicació si li era demanada. O un consell en l'escriure, que ell tenia clar, temperat, planer i conseqüentment entenedor. Amb un fons d'idealisme que en res deixava. I en aquells temps, en un català molt cuidat, sense exageració. Que intentàvem seguir o imitar. I que llegeixo avui amb gust. De fet també reponia al seu caràcter. Recordo que arran d'haver cantat algun orfeó, possiblement el Català, i també el nostre, Els remers de Volga, Bonastre va publicar un comentari o una síntesi en un escrit a Crònica Targarina que era senzillament magistral. En el fons i en la forma.

Vull dir, per no trencar la línia de les seves afeccions i dedicació, que durant molts anys fou un dels més assidus col.laboradors de la citada Crònica Targarina, o dels seus extraordinaris, o publicacions paral.leles, que en alguns moments va editar aquell setmanari. Antoni Bonastre no hi mancava mai. Com quan venia a Tàrrega algun personatge conferenciant a l'Ateneu, per exemple Farran Mayoral, famós en aquella època. I sempre il.lustratiu i ajustat al que el conferenciant havia dit, que Bonastre, sabia resumir amb singular autenticitat. Com a botó de mostra, tinc al davant la vella enquadernació de Crònica dels anys 1928, en què gairebé cada setmana, amb signatura o no, es publicaven els articles, escrits o comentaris de Bonastre. Que dóna bo de llegir. Escrivia abans a l'enyorada Vida Nova.

No omplenaré aquest espai d'avui per reproduir algunes ratlles dels texts de Bonastre que esmento. Trossejats perdrien qualitat i força, a la vegada que sentit. Ho deixo, si és el seu propòsit, per als qui volen editar alguns dels seus treballs. I si no és possible, alguna vegada aprofitaré la benevolència de la direcció d'aquest setmanari per publicar-ne algun de sencer. Però és que, a més, Antoni Bonastre participava, i bé, en moltes altres facetes. Farà molt poc, que es publicava una fotografia amb l'elenc de teatre o components d'algunes activitats artístiques i literàries d'aquella Ràdio Tàrrega. Per cert, d'ona mitja, que permitia que pogués ésser escoltada en una zona molt amplia. I és que Bonastre estimava, actuava i feia tot el que convenia en l'àmbit del teatre. Perquè tant li feia actuar, cosa que en molts personatges brodava, com dirigir o ajudar en el que calia. I ara no sé exactament si n'havia escrit i tot. Cosa molt més que possible. Perquè era un fanàtic. Com del cinema, que ja havia comentat. O auxiliar, quan convenia, a les tasques del cinema Ateneu. Essent de la junta o sense. L'important era ser allí on fos, pel bon nom de les coses de Tàrrega. I la difusió de tots els aspectes de les branques culturals. Com la música.

Al dir de la música, vol dir que no solament la sentia o en xerrava a les tertúlies de cal Magí Escribà, on era assidu, sinó que sempre present en el desenvolupament i en els concerts de l'Associació de Música com un membre actiu. I allí on era necessari, ni que fos de recollir les entrades o estar a la porta de la saleta de l'orfeó, de la qual parlàrem setmanes enrere; o traginar el piano. I per damunt de tot, saber escoltar la música. I explicar-ho. No acabaríem. El personatge, l'home, l'amic, el poeta, el targarí al mil per mil, la persona, sempre atenta i afable en qualsevol situació seva, en el taxi o en els despatxos on havia treballat, no es pot resumir de cap de les maneres en unes planes. I segur que em deixo molt i molt. Però de moment el nom i la figura queden així assenyalats en aquest setmanari. En el qual en determinats anys i moments, també havia col.laborat sense defallences i sempre amb el seu personal tarannà. D'amant de la justícia i de la llibertat. I de tot el que fos enriquiment cultural i social. Col.laboració que, com a cosa de la casa, m'havia deixat per el final. I que és obligat de dir i estimar.

Antoni Bonastre i Sanou nasqué el dia 28 de gener de 1905 i morí el 23 de desembre de 1971. Només tenia seixanta-sis anys. Va contraure matrimoni el 17 de novembre de 1928 amb Teresa Pedró. I, com en tot, espòs i pare exemplar. Fou una vertadera llàstima que ens abandonés tan aviat. Ho vaig sentir com ningú. I voldria que Tàrrega el tingués ben present. Que ara, després de festes, crec que és bo de recordar. Com així mateix el qui escriví la lletra dels goigs o himne a la Mare de Déu de l'Alba, patrona de la nostra parròquia, música del mestre Jaume Vidal i Sastre.

Sr. Director de Nova Tàrrega:

Sóc una jubilada que fins ara cobrava una pensió de 55.700 pessetes mensuals i ara me l'han rebaixada en 18.380 pessetes, és a dir, que m'he quedat en 37.320.

I el motiu és perquè tinc uns estalvis de tota la vida que si bé l'any passat em donaven unes seixanta mil pessetes al mes, ara no em donen ni trenta mil.

Resumint, jo era una persona que després d'haver treballat tota la vida i en una feina molt dura des de molt jove, tenia uns ingressos lleugerament folgats i, de cop i volta, m'he quedat en la meitat. És com si tot, absolutament tot, se m'hagués encarit al doble!

He llegit en un parell de diaris unes cartes del Sr. Trepat queixant-se que les coses que gastem els jubilats s'apujen més del 2,1% d'any en any. I tant! A mi, repeteixo, se m'ha apujat tot el doble.

Qui es preocupa dels nostres problemes? Els sindicats? Els partits? I si se'n preocupen, com ho fan? M'agradaria saber-ho i, com jo, molts jubilats més.

Gràcies per endavant si em publiqueu aquesta carta.

Un any més, ja són divuit, Tàrrega s'ha transformat durant quatre dies en la gran capital del teatre, tan cosmopolita com multitudinària, amb espectacles que són impensables durant la resta de l'any a les nostres comarques. Una proliferació d'espectadors i professionals del món artístic ha convertit Tàrrega en cita ineludible per als grups teatrals que es volen donar a conèixer, per als programadors que busquen novetats i per als amants del teatre o els qui simplement busquen passar una estona de diversió.

La simple enumeració de les dades de la Fira és aclaparadora: s'han mantingut els més de cent mil visitants, tot i que aquest any s'havien reduït els espectacles; la meitat dels espectadors ha passat per taquilla, i una dotzena d'espectacles tenien les entrades esgotades. Així mateix, s'han presentat 115 companyies amb 21 estrenes, i per la capital de l'Urgell han passat 640 programadors teatrals, dels quals un trenta-cinc per cent són estrangers, per concretar l'oferta dels respectius festivals. D'aquesta creixent presència professional s'ha de deduir que a l'èxit artístic contrastat i a l'èxit de visitants, amb totes les positives conseqüències econòmiques que té per a la ciutat i la comarca, s'afegeix una consolidació en el sector ja que es converteix en una eficaç llotja on conflueixen l'oferta i la demanda d'espectacles.

Que una allau teatral i cultural com aquesta es repeteixi cada any a les nostres comarques ha de ser motiu de felicitació per als organitzadors i la ciutat, que mereixen tot el suport de les institucions i de la societat perquè la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega millori cada any. Això exigeix, inexorablement, una millora de les instal.lacions. Així, s'hauria de començar per posar fi a la paradoxa que a la capital del teatre hi continuï faltant un teatre estable. D'altra banda, s'hauria de seguir amb una potenciació de tota la infraestructura de serveis. Això redundaria en benefici de la Fira, però també en benefici de tota la ciutat durant la resta de l'any.

Des de fa un parell d'anys, l'augment considerable de membres de les "tribus" urbanes és no tan sols preocupant, sinó indignant. Aquests individus –caps rapats, tatuats, que parles a crits, que deixen les motos a les portes de les escales 15 i 16 de la plaça del Carme i a les de la oficina de la Caixa de Pensions– aquests individus, dic, són una veritable plaga amb què s'ha d'acabar d'una vegada, si no es vol que un dia hi hagi una tragèdia, que llavors tots lamentarem.

Crec reflectir fidelment el pensament dels habitants d'aquella zona del pati si dic que de vegades, entrar a la seva pròpia casa –especialment les noies– és humiliant. Per altra banda, a segons quines hores, entrar a retirar diners dels caixers automàtics de la zona pot ésser perillós i hi ha gent que prefereix anar a altres llocs en veure aquell ambient de claveguera.

I en canvi, vostès, senyors de la guàrdia urbana, que sempre estan reivindicant suposats drets, no compleixen les seves obligacions envers els ciutadans de Tàrrega. Se'ls ha avisat infinitat de vegades d'aquesta situació i vostès, que no s'atreveixen a res, passen amb el cotxe per allí, veuen la situació i quan se'ls truca novament responen que no fan cap mal. Crec que lamento dir-los que o estan molt malament de la vista, o són sords, o són uns covards. Escullin vostès mateixos.

Quedi aquesta carta com a constància pública de la sol.licitud d'una acció definitiva sobre aquestes bandes d'aspirants a no sé què. No fa gaire, vaig veure com un guàrdia feia posar dret i ensenyar la documentació a un indigent que estava acurrucat i no feia cap mal a ningú. Però, és clar, estava sol i desemparat, i en canvi aquests brètols de qui parlo sovint són més de vint. Què esperen? Que siguin dos-cents?

Si passa algun dia una desgràcia vostès seran els culpables i no faltaran veïns disposats a testificar-ho davant el jutjat corresponent. Estan més que avisats. Però vostès no estan qualificats per a fer la seva feina i de la mateixa manera que posen les sancions per aparcament –com una autèntica loteria de la mala sort– demostren el seu nivell personal. I després reivindiquen no sé qué.

Amb gens de cordialitat,

Senyor director:

Quan entre els padrins que recorden vells temps, tot prenent el sol o jugant a la petanca, comentes la gran desgràcia que tots hem sofert al perdre tantes hectàrees de bosc, sempre surt algú que mentre torna a encendre la caliquenya per desena vegada deixa anar: "tot va igual". I un pensa: potser aquest padrí té raó. Algú és tan ingenu de creure, veient les millores que necessiten la sanitat, l'ensenyament o les carreteres per exemple, que la prevenció d'incendis o la política forestal serien diferents?

Si la imatge de milers de pins morts cremats fa esgarrifor, també la fa veure milers de pins encara vius malalts o mig secs a causa de la processionària o d'altres pestes perquè no s'ha fet un tractament adient. Qui, moltes vegades veient urbanitzacions enmig del bosc, no s'ha preguntat: com deixen fer això aquí?, o quan hom passa per la Conca de Tremp i mirant al nord trobes una magnífica muntanya amb unes grans lletres que diuen: "A España servir hasta morir" i penses: pobra muntanya i pobre paisatge, realment és necessària aquesta ximpleria per a la defensa nacional o potser és, com diu un padrí, l'epitafi per als nostres boscos?

On són els senyors del medi ambient, el molt honorable i el seny d'aquest país? On són la política forestal, la Isabel Tocino i les pessetes que es necessiten per aclarir el sotabosc?

"Benvinguts al país de Maidimitiràs" podria ser el nou eslògan que substituiria "la feina mal feta no té futur". És evident que la feina mal feta, la improvisació, el pegat i la prepotència continuen tenint futur. Pensem que potser aquesta deu ser l'assignatura pendent dels nostres polítics heretada de règims anteriors: la confirmació en el seu càrrec d'un dirigent que no està capacitat per la feina.

Aquesta tardor el nostre grup farà deu anys, durant els quals hem tingut una especial dedicació a plantar arbres allà on hem pogut o ens han convidat, moltes vegades amb subvencions i d'altres de la nostra butxaca. A partir d'ara per desgràcia ja no caldrà buscar gaire per trobar lloc on plantar: només ens caldrà sortir a la porta de casa.

Ens ha arribat a les cases de Verdú l'agenda cultural de l'Urgell del mes de setembre de 1998, revista que està molt bé, perquè recorda als ciutadans de la comarca de l'Urgell les festes que es fan a cadascun dels pobles i que un altre cap de setmana uns o altres visitem.

Una agenda, per cert, molt plena d'actes culturals i festes majors on tots els pobles exposen el bo i millor de la seva festa, amb tots els actes recreatius, esportius, culturals i religiosos dedicats als seus patrons.

Essent de Verdú i tot llegint la nostra Festa Major (que és totalment dedicada a honor del nostre sant Pere Claver) quedo sorprès que no hi consti cap dels actes dedicats a ell, i que són els més solemnes i lluïts que mouen una gran afluència de gent.

Vull recordar que Verdú és l'únic poble de la comarca de l'Urgell que per patró té un sant nascut en terra verdunina, reconegut mundialment per les seves virtuts heroiques a favor dels esclaus negres a Cartagena d'Índies, i que la seva imatge la trobem en moltes esglésies, santuaris i monestirs.

Perquè els ciutadans ho sàpiguen, hem celebrat els següents actes: els dies 3, 4, 5, 6, 7, 8 de setembre a les nou del vespre, eucaristia al seu santuari. El diumenge abans (aquest any, dia 6) es porta la seva relíquia a la residència d'avis, regentada per les hermanas de los pobres de San Pedro Claver, se celebra una missa a l'esplanada, cantada per la Coral Sant Pere Claver on hi participen la comunitat de religioses, els residents, els avis i el personal de la casa.

El dia 8 a la nit, la tradicional processó de les torxes, amb el trasllat de la relíquia des del santuari a l'església parroquial. La gent acompanya amb el típic fanalet. La relíquia posada en un tabernacle de flors i llum és portada pel jovent de la vila. En arribar a la parròquia es canten els goigs i es venera la relíquia.

El dia 9, festivitat de sant Pere Claver, solemne ofici concebrat a l'església parroquial, aquest any presidit pel provincial dels jesuïtes i sacerdots de la comarca. Es cantà la missa de la Immaculada de Goicoechea a càrrec del cor d'homes i joves de la vila, sota la direcció de Ramon Solsona. Finalment, el trasllat de la relíquia al santuari.

Els pendonistes d'aquest any foren la llar de jubilats.

És tot el poble de Verdú que cada any s'uneix amb respecte i veneració a les festes més senyalades del calendari verduní.

Tots aquests actes crec que no hi haurien de faltar en la dita agenda cultural de l'Urgell. Només demano als responsables que en quedi constància i des d'aquí faig la petició que a partir del pròxim any es tinguin en compte.