Tàrrega, 2 de gener de 1999

Any LVI - Núm. 2.775 - Preu 175 ptes.

Ja som al 1999 i a un any del mític 2000, i per tant des de fa temps ja s'està muntant tot un entramat comercial-religiós que magnifica o preveu tota mena de catàstrofes, per no dir la fi del món en aquesta data, quan de fet només és això, una data. No és gens clar que faci dos mil anys que va néixer Jesucrist, i menys que naixés al mes de desembre. També cal tenir en compte els ajustaments del calendari Gregorià i altres incidències astronòmiques. Però si en volem més, cal reconèixer que l'any 1999 només és per als occidentals d'origen cristià, que són una majoria molt important al món, però no l'única; pensem en els milions de musulmans que tenen una altra data o calendari, i les grans religions orientals com el budisme, induisme, etc. I com va dir Galileo Galilei, "tanmateix el món es mou", i es mou per a tothom, malgrat que l'Església ho va negar durant segles i fins fa poc no va disculpar Galileo pel seu encert, llavors heretgia.

L'home i la dona d'avui dia són el resultat d'una llarga evolució de milers d'anys o de milions d'anys si ens referim al planeta Terra, i en tot cas al meu modest criteri no són a la fi de la seva evolució; encara calen molts anys perquè la humanitat sigui veritablement humana i que no hi hagi guerres en nom de Déu, o que l'home mati en nom d'algun déu. Així els creients han de pensar que Déu no pot acabar la seva obra a mig fer, i si no ho creuen, poden pensar que la naturalesa és prou sàvia per refer-se de totes les atrocitats que li causa la humanitat i el "progrés" mal entès.

Així que anem cap al 2000 sense pensar en esdeveniments apocalíptics ni en grans celebracions, que a la fi només faran mal a la nostra butxaca i a la nostra salut física i mental.

Amb tot, cal desitjar que el 1999 sigui millor que l'any que s'ha acabat i que ens porti pau, salut, treball i que cada dia siguem més humans, perquè així serà la millor manera d'evolucionar cap al 2000, i que cada llar pugui tenir uns mínims per a poder viure dignament amb l'esfoç del treball, que és un dret constitucional, i no la gràcia de cap govern.

Últimament hem de reflectir males notícies de joves que roben que no respecten res, o que causen danys als altres. Alguns es queixen de la falta de moral i de principis d'aquests joves, sense voler veure que si són el que són, ho són gràcies a la nostra societat, que fem entre tots; així si aquests joves no tenen principis ni moral, és potser perquè alguns principis o "morals" han caducat, i calen nous valors: els que reclama la societat evolucionada d'avui dia per engrescar aquests joves i fer-los més humans de cara al 2000 o per al proper segle. Tots els qui fem Nova Tàrrega us desitgem un bon any 1999.

I quina generació! Em refereixo als que Déu ens ha donat el privilegi de creuar més dels vuitanta-cinc anys, ja que al llarg del segle que enguany anem a tancar (si és que no és als 2000 quan es tanca) crec que n'hi hagut més d'una. Però això no es l'important ni el privilegi, sinó el que em disposo a resumir. O diguem fer-ne un extracte de balanç.

Dic del balanç, perquè abans (ara no sé com va) als primers dies de l'any o a últims d'acabar-lo, tots els bons amics i companys que eren empleats o bé ocupaven uns determinats llocs als bancs o a la Caixa, que llavors només n'hi havia una, es passaven llargues hores i més d'un cop nits o matinades tancant el balanç de l'exercici, o els saldos de les llibretes. Bé, jo no m'hi entenc, però sí que els amics Felip Riera, o Anglí, o Cort, Castellví o Nicolau, com els Novell o Vidal, per citar-ne alguns que em vénen a la memòria, ens ho havien explicat. Que no és d'aquest tema que em vull ocupar. I aquí ho deixaré. Perquè escriuré del que hem vist, fruït i fins i tot patit, al llarg dels vuitanta anys i escaig d'aquest segle. Que alguna o altra vegada també ho hauré dit. Però, com encapçalo, voldria sintetitzar. Si bé ara tenen, disposen i manen els ordinadors.

Els nascuts l'any 1913 ho férem quan ja corrien els primers automòbils i es parlava dels avions i dels globus. I àdhuc dels submarins. Però els llargs viatges els fèiem en tren. Primer amb els que tenien uns compartiments aïllats l'un de l'altre. I fou una innovació quan el tren lleuger, "el liquero", dels versets de Magí Escribà, disposava d'un tipus de vagó òmnibus amb uns balconets a cada cap i una mena de pont, que ens permetia de circular per tot el tren. Fou sensacional. Fins que més tard hem sabut que eren els famosos trens que circulaven per l'oest americà, que els "westerns" ens han prodigat. Però els viatges curts, a Linyola, Artesa de Segre i fins i tot a Ponts, els havia fet amb tartana. I La Pirenaica o La Catalana, fins Agramunt o a Tremp, per Comiols.

Quan un dia els senyors Niubó de Mollerussa ens visitaren per motius familiars i ens invitaren a donar un tomb per Tàrrega amb aquell automòbil que semblava una jardinera, durant setmanes no tinguérem altre motiu de conversa i d'orgull, davant els nens o nenes que no hi havien pujat mai. Fins que, una mica més tard que el del senyor metge Ribalta, en va arribar el Ford T, del qual altres vegades he parlat. I Tàrrega, més que mai i com sempre cruïlla de camins, es va anar omplenant de cotxes i camions de tota mena i dimensió. I les línies d'autoòmnibus ens portaven arreu. I anaren desapareixent els carros de la palla i l'alfals, sota l'imperi dels camions. Encara que durant anys les agències de transport seguiren utilitzant els carros per la descàrrega i la càrrega dels vagons a l'estació del ferrocarril. I no cal dir res més d'aquest rengló, perquè avui l'automòbil i el camió són d'un ús i una perfecció que tots coneixem. I no diguem dels trens. Que encara que aquí ens hagin condemnat als més atrotinats i escassos, i amb una lentitud increïble, sabem bé que per altres línies i a tot el món modern en circulen que són autèntiques meravelles en velocitat i comoditats.

A mesura que els automòbils ens anaven envaint i fent-se cada vegada més a l'abast de tothom, arribaren els primers aparells de ràdio a la vegada que els gramòfons i les gramoles es perfeccionaven, i la música, més o menys bona o simfònica, és podia escoltar arreu. Meravella darrere meravella, a la qual contribuïa l'augment de la perfecció i la regularitat en la distribució de l'electricitat, que els del segle anterior pràcticament no havien conegut. I després del telègraf el telèfon. Sense el qual avui no podríem viure, o xerrar. Ara amb el mòbil i tot. Que amb els satèl.lits que donen voltes a la terra, d'ençà que es va arribar a la Lluna, tot plegat és un entreteixit fabulós. Com quan ja la televisió. Que és ben cert que ha transformat la vida quotidiana i familiar en molts sentits. I que si en principi semblava que anava a substituir el cinema, que de mut el gaudírem allà en els anys vint amb el sonor, i de poc en poc la meravella del color, les pantalles gegants i la perfecció en el so l'estan fent altra vegada més i més popular i imprescindible en la pròpia televisió.

També dels primers balbuceigs, i fins i tot ensopegades o caigudes, dels llavors dits aeroplans, hem arribat al domini absolut de l'aviació per damunt de tots els altres mitjans de transport. Hi viatgen milions i més milions. I les úniques dificultats vénen de les dimensions dels aeroports i les seves pistes que cada dia s'han d'engrandir o allargar. Dominant als dits "transatlàntics", que encara, que tinguin les màximes comoditats, no són de la utilització tan masiva i universal com els avions.

El progrés industrial del vapor a l'electricitat actual ha estat així mateix per damunt de tota imaginació. Com els mitjans que tenen els nostres agricultors i ramaders, en un salt inimaginable de quan començaren a llaurar els primers tractors. I les comoditats a casa de tota mena; l'aigua, el gas, la calefacció, les rentadores i els rentaplats. Tot automatitzat. O les verdures tot l'any, i els cultius més impensats. Tot un món i una munió de coses que en tots els ordres és impossible de resumir. M'han d'excusar.

Només he volgut intentar dir que tot, tot, tot, –tres vegades tot– ha succeït en el decurs dels nostres anys. Que si cada dia són més els qui hi poden arribar, és per l'avenç gegantí de la medicina, la cirurgia i els fàrmacs. Uns altres també indescriptibles, dels quals la humanitat en gaudeix.

És clar que nosaltres tinguérem dues guerres mundials, la del 1913 i la del 1939, amb milions de morts, en què no intervinguérem directament. Però sí la fratricida del 1936, que ensagnà tot el nostre país. Que fou el que partírem. O en altres dolors o absències que hem pogut tenir. Però per els qui encara vivim, el balanç és extremadament generós i abundant al nostre favor.

He llegit alguna vegada i és ben cert que com en aquest nostre segle cap més en la història de la Terra. Ho hem d'agrair. Molt i de veritat. Àdhuc per Internet.

Ara a la entrada del nou any la nostra estimada pesseta iniciarà la fi del seu camí amb un nou company de viatge: l'euro.

Ella tota fina i petiteta, al costat de l'orgullós euro, formaran un matrimoni de circumstàncies fins que les obligacions del destí els separaran per sempre.

És com si fos un matrimoni de conveniència, però sense amor, sols per cobrir una etapa en què el patrimoni d'ella passarà íntegrament al marit deixant-la en l'oblit per sempre.

Marxarà del seu estatge amb totes les pertinences i records des de la primera vegada que va entrar a la butxaca d'un esforçat que la va obtenir treballant de sol a sol, i un altre que se la feia seva mitjançant jocs no massa recomanables.

També es recordarà dels ensurts passats quan se l'apropiaven a punta de pistola en algun establiment bancari passant a mans de desaprensius amb l'objectiu de malversar-la llençant-la miserablement, i això li dolia puix la seva missió era ésser adoptada d'una forma digna i honrada.

En altres ocasions havia estat adoptada per gent que l'adoraven tant, que en lloc de fer-la viatjar de butxaca en butxaca, que era el que més li agradava, l'enterraven en un saquet sota una rajola i la pobra es passava anys i panys en aquell trist captiveri.

Recorda amb nostàlgia aquells temps passats en què se sentia forta i sana, puix l'exercici d'anar de butxaca en butxaca el feia pausat, els moviments suaus i pensats, cosa que li permetia enfortir el seu poder.

Malauradament en córrer els temps la gent no li tenia tan apreci i no la deixaven reposar, la feien córrer un xic massa i això li provocava una devaluació física i moral gens recomanable.

Ara marxarà camí de l'oblit acompanyada de tots els familiars, el duro, el foradat, les groguetes i els retrats de família en els bitllets, sobretot en els verds de mil pessetes que feien sensació de grandesa.

Anirà recordant amb nostàlgia les penes i alegries que havia proporcionat, acabant finalment en història passada.

Posem-nos alegres i com que la vida continua, ara que entrem en un nou any saludem el guerrer euro, rebent-lo amb alegria i confiant que serà l'impulsor del nostre benestar dins el concert mundial. Feliç 1999.

Podem considerar ja com a tradicionals les esperades exposicions a què ens té acostumats l'artista Antonioti per aquestes dates i que són coincidents amb les celebrades festes nadalenques, però aquest any la seva mostra té també uns valors afegits que hem de fer ressaltar, exposats a la Sala Marsà.

Per encàrrec del nostre Ajuntament, Antonioti ha realitzat un treball de considerables dimensions i especials característiques, com es pot comprovar en la reproducció de l'obra que acompanya aquest comentari, destinat a exhibir-lo al despatx de la batllia, la qual cosa considerem molt encertada si tenim en compte el tema atractiu de mercat a la plaça Major, interpretat des de la perspectiva de la casa de la ciutat. Un treball en què l'artista ha esmerçat moltes hores i sobretot la seva reconeguda qualitat professional, atresorada al llarg de la seva vida artística i de gairebé trenta anys entre nosaltres, amb èxits creixents, com va remarcar l'alcalde Frederic Gené en l'acte de presentació, acompanyat de molts regidors del consistori.

L'alcalde també va manifestar l'interès de l'Ajuntament per fer iguals adquisicions en el futur, però sempre d'artistes locals, que així es veuran afavorits per aquesta lloable iniciativa municipal i serà motiu de reconeixement dels seus respectius treballs.

En un gest que molt l'honora i que ha repetit en diferents ocasions per fins benèfics, Antonioti va establir –en el mateix acte– el compromís de fer donació al nostre Museu Comarcal de l'Urgell d'una obra de marcat interès pictòric que, èr ña seva importància, serà motiu d'atracció pels qui la contemplin i de reconeixement dels targarins per a aquest artista de sentiments i qualitats personals extraordinàries, així mateix reconegudes recentment a través del premi Culturàlia del nostre Centre Cultural.

En la resta de l'exposició que comentem reuneix més de vint treballs en què abunden les obres de natures mortes realitzades amb gran realisme, habilitat i qualitat professional, com ja és pràctica habitual d'aquest targarí d'adopció, que mereix la nostra més càlida felicitació per les seves valuoses aportacions culturals a la nostra ciutat.

Hem de significar que no sempre podem escriure els nostres comentaris amb més que signes admiratius com en el cas de la nostra jove pintora i admirada amiga Carmina Castelló que, a part de les seves innates condicions artístiques, que són moltes, l'adornen unes qualitats personals realment estimables.

La Carmina ens ha demostrar que és una dona d'extraordinària força de voluntat i tempreament per a superar tota mena de dificultats. Des que la vam conèixer com a alumna avantatjada al taller del molt recordat mestre pintor senyor Miquel Martí Florensa, li apreciàrem unes especials condicions per assimilar aquelles doctes lliçons del mestre, i així no és extrany que amb el temps i constant dedicació s'hagi convertit en una artista de reconegut bon gust i d'apreciables facultats per assolir l'èxit professional de què ara gaudeix.

Després de l'última i gairebé primera important exposició individual que ja va fer l'abril de 1933, a la planta superior del nostre Museu Comarcal, se'ns presenta aquests dies al mateix edifici amb una mostra de vint-i-dos quadres, que ella anomena "Voler pintar", que segueix amb semblant estil però –al nostre entendre– amb diferents concepcions.

És evident que la Carmina des dels seus incicis és una artista molt generosa amb el color, que prodiga i concentra principalment en espais concrets de la tela, la qual cosa produeix uns efectes contrastats que impacten visualment l'espectador.

Amb una temàtica de tendència surrealista, les seves obres són de marcada inspiració personal extretes de la seva pròpia imaginació, sense que existeixi model per a fixar-se ni treball per imitar. Són obres molt intimistes aquelles que presenta de forma que sembles diorames, on també apreciem efectes escenogràfics realitzats amb detall i bon fer professional.

Serveixin aquestes ratlles per felicitar molt sincerament l'artista Carmina Castelló pel treball ara exposat i també per animar-la a continuar amb l'èxit que ja té assolit, com a destacada pintora de casa nostra.

L'exposició romandrà oberta fins al dia 3 de gener.