---

5a Pàgina

La posada en marxa de la recollida selectiva de la matèria orgànica ha produït un desajustament en el servei, que ha fet que els ciutadans veiessin molts contenidors plens o amb bosses per fora, i que hi fossin més d'un dia. També s'ha pogut constatar que les papereres dels carrers eren plenes a vessar i que els vials de la ciutat no estaven gaire nets; en resum, que la ciutat porta uns dies que no ofereix la millor imatge de cara als visitants i als ciutadans que hi hem de viure.

Sempre hem defensat la recollida selectiva de les escombraries per millorar el medi ambient i perquè l'abocador comarcal tingui uns anys més de vida. Amb la recollida selectiva del paper evitem que es tallin més arbres, i amb la del vidre evitem que aquest material vagi a parar al camp o al bosc i pugui provocar algun incendi. Fins ara en el contenidor de tota la vida hi havíem tirat de tot; bé, encara hi ha gent que hi tira de tot. Ja fa uns anys que ja es van situar uns contenidors per al vidre, als quals van seguir uns altres per al paper i uns altres per als envasos. Ara fa poc van situar els contenidors per a les restes orgàniques, la recollida de les quals propiciarà l'el·laboració de compost. Per fer aquesta recollida es van donar als ciutadans una mena de cubells per tenir a casa i posar-hi la matèria orgànica, i d'allí abocar-la als recipients especials. Bé, doncs ens han trucar ciutadans que no tenen aquets cubells i quan han anat a l'Ajuntament els han dit que s'havien acabat i no els han sabut donar raó de quan en tornarien a tenir o en quin altre lloc en podrien trobar. Però aquests ciutadans també ens han dit que en diversos llocs encara no tenen recipients per a la matèria orgànica i per tant han de seguir tirant tota la brossa orgànica a l'antic contenidor, que ara en diuen de rebuig. Aquest contenedor de rebuig també es veurà alleugerit de diversos productes quan es construeixi la deixalleria.

Totes aquestes novetats provoquen uns canvis d'hàbits molt importants en els ciutadans, i per tant pot costar una mica l'adaptació, però si hi hagués una mica més d'informació al ciutadà de com s'ha de fer aquesta recollida, tot aniria molt més bé.

La recollida selectiva és molt positiva i s'ha de seguir reforçant i millorant, però potser amb una mica més de planificació s'evitar aquesta mala imatge de carrers no gaire nets, papereres a vessar i contenidors de la brossa plens durants més d'un dia i amb mala olor. Esperem que amb la bona voluntat de tots, i en especial de l'Ajuntament, que és qui ha de vetllar per tots, ja que després passa els impostos, tinguem una bona recollida selectiva pel bé del medi ambient, i a la vegada una ciutat neta.

Opinió

Inesperadament, i amb gran goig, a través del seu germà i amic Manuel, vaig rebre el llibre de Dolors Salas i Amargós, vídua de Miquel Adrià, que sota el títol D'aquells temps, persones i coses havia acabat de publicar al mes d'abril d'aquest 2001. Que em duu a una sèrie d'evocacions que, a més de comentar algunes de les seves coses, em proporciona evidents records que intentaré de perfilar. Satisfacció, per tant, al plaer que m'ha proporcionat la distinció d'aital obsequi. Que així intento agrair.

Començo tot dient que no he estat mai a Cubelles, si no és vorejant-la circulant per l'actual carretera C13 o l'autopista C32. I en conseqüència poc en puc dir d'aquella població marinera, que ella, nascuda a Tàrrega, tant estima. I que de fet la fa vilatana i cuitadana d'ambdues poblacions. Però sí que em plau afirmar que en tot el que ella escriu i comenta, hi traspua sempre un sentit de targarinisme del més pur. I m'explicaré en el que aniré escrivint. Tot i reproduint en aquesta Nova Tàrrega, que pel que es comprova llegeix cada setmana, la portada en què també s'hi troba el títol i el dibuix del campanar de Centelles, on ara resideix des de fa molts anys, la Dolors. Que, ves per on, em proporcionarà un altre element per a defensar l'acabament de nostre campanar.

L'esmentat llibre, com s'anota al final, és un "recull de totes les col.laboracions literàries de l'any 1986 fins al 1995 de Dolors Salas Amargós al full de Cubelles, "Cosa per a mi que és doblement meritòria, perquè com es veu, es troba així ben arrelada en totes les seves tradicions, persones estimades i celebracions festives o pròpies de la repetida població. Mostra evident de la seva sensibilitat, ja que, com he escrit alguna altra vegada, al referirme a persones per a mi ben estimades, no hi ha res de millor ni més digne que saber estimar i comprendre tot aquell àmbit que les mutacions de la vida, com poden ésser el matrimoni o el canvi de domicili, t'han dut . Tot i unint-les a les d'allí on has vingut.

Que en el cas concret de Dolors, com ella mateixa escriu, en un article datat al gener de 1991, parla de les campanes i diu "La casa on vaig néixer està situada a sota mateix del campanar i d'ençà la més tendra edat ja vaig tenir per companyia el dringar de les campanes amb els diferents sons que emetien". I més endavant explicant la sort que "al venir aquí a Cubelles (ara la meva segona pàtria) també vaig anar a viure a prop del campanar", expressa la satisfacció que va tenir, al saber per aquesta Nova Tàrrega que "El campaner més jove de les terres de Lleida és a la vila d'Agramunt". Que vol dir que totes les nostres comarques les té també al cap o al cor.

Escriu també del bisbe que després fou cardenal Monsenyor Vicente Enrique Tarancon, o de les sarsueles que es feien a l'Ateneu o l'Alianza, com d'altres coses molt nostres, o del canal d'Urgell o de l'avi que la va portar per primera vegada a Barcelona; el port i el mar o el parc, amb els jardins i les feres. I dels industrials premiats en la festa dels urgellencs de l'any 1992. Però, al meu entendre, la seva evocació per a mi més emocionant és quan en l'article XXXVII, datat al maig de 1994 escrivint de la decepció del partit Barça-Milan, recorda l'equip del Tàrrega, dels "noms dels primers jugadors" [...] i diu: "El meu pare va ésser un entusiasta del futbol, i a casa en la meva infantesa sortia amb freqüència a relluir la pilota i avui m'ha agradat de tocar aquest tema que fa tants anys que va posar-se de moda". Que jo és precisament el que volia evocar. Pere Salas Milà –el pare de Dolors– moria el 13 d'agost de 1928 a l'edat de quaranta-dos anys. Jo en tenia quinze, i tot Tàrrega n'anava ple, ja que, tant en el terreny dels esports, el futbol, del qual n'havia estat vicepresident i crec que president, con en el de l'orfeó, la seva persona era molt activa i estimada. Vegis si no el que es deia en un dels paràgrafs de Crònica Targarina del mateix 18 d'agost que hi dedicava una plana sencera: "Qui no recorda les seves grans activitats al front de la vida esportiva de la nostra ciutat? Quin no recordarà el seu inquiet afany de procurar el benestar dels nostres cantaires en les glorioses excursions del nostre Orfeó Nova Tàrrega del qual n'havia ocupat molts anys llocs d'importància en la seva junta que semblava ja que sols la mort podia separar-l'en? Pobre amic Salas... "qui després de complir els deures de sa estimada família (a la qual acompanyem en la pena que els afligeix), tenia activitats valuoses en bé de la ciutat que ell tant havia estimat". Prova evident del que dic més amunt.

Crec però també obligat recordar que un mes i sis dies més tard morí també, molt aviat, el 19 de setembre, Josep Llobet i Morana, director de la banda municipal i el cor Alba Tarregense, un altre i eminent targarí, que prou s'havien conegut i estimat.

He d'acabar. I la meva reflexió relacionada amb el nostre campanar que he apuntat al començar és molt clara. Insisteixo. Mirin com acaba el campanar de Centelles. Potser més modest, però amb la culminació dins del seu estil que al nostre li manca. Penedit de no haver-ho entès així quan es va començar a preguntar, avui, una vegada més dic i repeteixo que algun dia o altre s'haurà d'acabar. El projecte de tot el conjunt no es pot malbaratar. I el projecte existeix. Precisament, l'original.

I moltes, moltes gràcies, amiga Dolors.

Opinió

La darrera setmana, en una acurada crítica a la política empresarial actual, Josep Maria Madern ens transmetia un plany, una queixa que es podria resumir en una única i concreta idea: quan una revolució mor, el seu resultat és lamentable.

Aquesta conclusió, que segons el cas de la darrera setmana és aplicable a la revolució impulsada per Marx, resulta comuna no tan sols en aquelles revolucions que van morir sense aportar resultats, sinó també en aquelles que, havent triomfat, reposen latents en l'oblit. És ben cert que els guanys aconseguits per Karl Marx i la seva revolució proletària foren notables; aquest és un excel·lent exemple de la victòria enterrada sota la pols dels anys. Tot i això, també cal considerar un gran èxit el maig del 1968, malgrat que els seus promotors hagin esdevingut ara la nova burgesia que defensa bona part d'allò contra el que tant van lluitar.

Tots els finals de totes les revolucions són tristos per igual; tots els prenen aquell punt d'utopia que les havia fet avançar. La derrota és l'assassinat d'una idea i d'una lluita, però la victòria no és res més que el pas de l'esperança a l'acomodament que convertirà l'ideal revolucionari en el del poder establert. Caldria analitzar les conseqüències d'una revolució comunista a la Rússia del 1917, havent passat els anys i havent-se aposentat al poder un ideal massa llunyà a l'original i un governant que l'emprava com a única justificació.

Centrant-nos en el nostre país, cal veure que totes i cadascuna de les revoltes o petites revolucions han fracassat, ja sigui sota el punyent poder de les armes o darrera de la conformitat d'aquells que tan sols han fet un breu pas envers el seu objectiu. No anant més enllà, podem reflexionar entorn d'un fet, com escrivia Josep Maria Madern, ben trist: on són ara aquells que defensaven la "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" del 1977? Una vegada els tinguem localitzats en la nostra societat actual, plantegem-nos què és el que estan fent pel nostre país i què en queda dels ideals que els movien ara fa vint-i-quatre anys. La resposta tan sols pot ser una: com n'és de trist el final d'una revolució, quan el promotor arriba al poder.

Opinió

Els uns són els del govern central, la seva desafortunada burocràcia i el difícil, per no dir dificultós, retorn a la seva llar del senegalès Ibrahim Khalifa. La seva llar és Gijón, on té contracte de treball en una empresa d'aluminis i on està empadronat. Té un fill d'un any amb Ruth Martínez, i la seva vida, a Espanya, a on va arribar fa setze anys.

El passat 7 de maig Ibrahim va viatjar al seu país per passar unes setmanes de vacances, com havia fet altres vegades. El plaer de visitar la família va acabar uns dies abans del retorn. Va adonar-se que havia perdut el carnet d'identitat que acredita el seu permís de treball i de residència indefinida a Espanya. Ha passat un mes i mig i Ibrahim encara no ha pogut tornar. Sense el NIE (número d'identificació d'estrangers) ni tan sols ha pogut accedir a l'ambaixada espanyola a Dakar.

El diari El País, que dóna la notícia, afirma que l'esposa d'Ibrahim i el propietari de l'empresa on treballa van obtenir un certificat on consta que "té permís de residència i de treball indefinit". Li van enviar al Senegal i pensaven que el problema estava arranjat. Però no. Aquí entra la burocràcia. A l'ambaixada d'Espanya li van dir que la cònsol estava de vacances i no sabien quan tornaria. Li van aconsellar que anés a l'aeroport per tractar d'obtenir bitllet d'avió. Ho va fer sense èxit. Va tornar a l'ambaixada. La cònsol va objectar aleshores que no havia estat de vacances i no comprenia qui ho havia dit. Però va afegir que l'oficina estava col.lapsada i que hauria d'esperar fins al setembre, com a mínim. Ibrahim havia pensat, en el seu desesper, tornar a Espanya en pastera...

El ministre d'Afers Estrangers, de qui depén l'ambaixada de Senegal, és l'inefable Josep Piqué, més preocupat, ell i el Govern del PP, per evitar una compareixença davant un jutge per explicar-se sobre el cas Ercros, on van entrar en joc milers de milions de pessetes.

Els altres són, en realitat, els nostres, els que governen com poden Catalunya des de la Generalitat i que participen activament en un serial digne de TV3 a partir dels diners que nosaltres hem pagat.

Tot va començar quan la consellera d'Ensenyament, Carme Laura Gil, va acordar crèdits a sis col.legis d'elit (tres d'ells vinculats a l'Opus Dei, que, com és sabut, viu en la pobresa) que cobren als alumnes mensualitats que poden arribar a les 100.000 pessetes. Els inspectors d'Ensenyament van informar que cap dels centres escolars reuneix els requisits exigits per la LODE. El conseller en cap de la Generalitat, el convergent Artur Mas, va trobar una enginyosa solució que mostra el seu alt nivell polític: va justificar les subvencions amb el trist argument que "hi havia diners disponibles". Però continua la comèdia. L'endemà, el 10 de juliol, la Generalitat va negar concerts educatius a 22 centres que els havien sol.licitat al.legant falta de diners. La consellera Gil pretén eludir la responsabilitat afirmant que els centres d'elit van ser finançats perquè ja estaven concertats prèviament. Les que no ho estan són les miserables barraques on molts alumnes aprenen la cultura en diferents llocs del nostre país. Publicat aquest comentari, la consellera ja haurà parlat davant del Parlament i segur que haurà trobat altres arguments –per això no hi ha com els polítics– i celebrarà la festa amb un sopar de dirigents de Convergència, que són, amb Unió, els qui donen subvencions als rics en el nostre petit país.

Mentrestant, el líder democristià Duran augura una crisi de govern si falla el pacte de finançament amb Madrid. I, virtuós polític, aprofita l'ocasió per demanar una llei d'educació que eviti situacions com la que ha suscitat la polèmica sobre la concessió de subvencions a col.legis de fills de rics que paguen rebuts de 100.000 pessetes mensuals.

Correu del lector

És el cas que d'un temps ençà llegim al periòdic local i als dos diaris de Lleida informacions de les importants fallides que s'han produït al denominat Organisme Autònom de Recaptació de Tributs de la Diputació Provincial, i, entre altres poblacions, es donen indicis que també està afectat l'Ajuntament de Tàrrega.

El dia 27 de juny darrer llegeixo que "el responsable de l'Àrea Económica de la Diputació, Gonçal Serrate, es mostra satisfet pel bon funcionament dels sitemes de control i gestió de l'esmentat organisme". En la mateixa informació es notifica que una auditoria de la Sindicatura de Comptes revela greus irregularitats, entre elles la falta de control en la gestió de la dita oficina recaptadora. En què quedem?

Recentment es publicà que entre els anys 1997-1998, un empleat de la repetida oficina a Tàrrega, es va apropiar d'1,3 milions de pessetes. És notícia quatre anys després de produir-se el fet.

Fa uns mesos es notificava que la responsable d'un servei de recaptació muntat a Tàrrega pel regidor de finances de la corporació local va fer desaparèixer quaranta o cinquanta milions de pessetes. L'Ajuntament va ser amatent a dir que "tranquils, puix ho hem recuperat tot". Aquest cúmul de desfalcs és greu i desconcertant, puix es tracta d'aportacions a la caixa municipal, que ens afecta a tots.

Que l'assumpte és per enfocar-lo sense demora m'ho ha suggerit el comentari que al respecte publica Nova Tàrrega del 6 del corrent, redactat per un targarí fora vila fincat ja d'anys a Barcelona, col.laborador brillant i ponderat sempre. Referint-se al moviment incorrecte de diners per part de bona part de representants polítics d'arreu del país, manifesta: "Fins i tot a Tàrrega ha arribat també aquesta plaga, però aquí no en forma de corrupció, sinó de greu negligència administrativa". Que un targarí, després de molts anys allunyat d'on visqué la infantesa i la joventut expressi llurs inquietuds per la bona marxa dels esdeveniments locals, posa de manifesta que les arrels que el lliguen amb la nostra població es mantenen vigoroses. Felicitats, amic L. P. Oromí!

És evident que una regular i metòdica fiscalització evitaria que els desaprensius tinguin tant marge de maniobra. És lògic que al cap de cinc anys es donin per caducats alguns rebuts de notable quantia, perquè l'oficina recaptadora no ha tingut temps de fer-los efectius?

Opino que seria positiu que diversos lectors, sens dubte de més afinada ploma que el sotasignat, expressin a la premsa llur criteri en aquest particular. Penso que la qüestió necessita de decisions immediates dels responsables polítics afectats, sense retractar-se, perquè és moment d'actuar i no sucumbir a la temptació d'usar excuses, perquè el que ha passat a Tàrrega, a Lleida i segurament en altres poblacions no es digui que "és una futilesa".

Arran de la carta publicada la setmana passada sobre els inconvenients per la no existència d'un pas amb rampa a la vorera de l'Ateneu, convent del Carme, em plau informar-lo que properament aquesta es farà per la brigada municipal, ja que així ho té previst la Regidoria de Serveis.

També voldria fer-li avinent al Sr. Madern que ha perdut una bona ocasió per posar en pràctica allò que diu que el seu avi li va dir fa molts anys, ja que de tenir el petit detall de fer-se amb una informació més objectiva, sabria que el que vostè demana al regidor d'Urbanisme no correspon a la seva àrea, atès que l'organigrama vigent de les funcions al consistori, el que vostè demana correspon a l'àrea de serveis.

Cordialment,

La comunitat de pares carmelites dóna les gràcies ben sincerament a tots els targarins per la seva entusiasta participació en les festes de la Mare de Déu del Carme, molt especialment a l'extens barri del Carme i a les entitats oficials i als particulars, que, amb la seva col.laboració, han fet que nostra Mare hagi estat més coneguda i estimada. Que Ella vulgui beneir la nostra ciutat.

Religió

Diumenge passat la parròquia de Tàrrega estava de festa gran: celebràvem les noces d'or de Mn. Josep Garriga.

Cinquanta anys de servei a l'Església; d'aquests cinquanta, trenta-set a Tàrrega, on ha donat els millors anys de la vida, portant a terme un bon treball pastoral i social entre nosaltres.

Aquest agraïment i reconeixement va quedar ben palès a la celebració del diumenge amb l'església de gom a gom.

S'inclou en aquest reconeixement la manifestació pública de part de l'Ajuntament en un ple, on per unanimitat el van nomenar fill adoptiu de la ciutat de Tàrrega en la seva jubilació.

Mn. Josep, que amb la seva experiència i maduresa d'aquests cinquanta anys de sacerdoci pugui veure la seva jubilació ben feliç entre nosaltres, a la vegada, continuant acompanyant-nos com ha fet fins ara.

Felicitats!

Estones de lletra

Digueu-me, què és l'home? D'on ve? A on va? Qui habita allà dalt, sobre les estrelles d'or? Les ones murmuren la seva sempiterna melodia, bufa el vent, volen els núvols, els astres centellegen freds i indiferents. I, mentrestant, un pobre neci espera que se li contesti.

La via és una malaltia; el món, un gran hospital; i la mort, el metge que té cura per a tot.

Els grecs tot ho deixen a mitges. Per començar "nosce te ipsum" (coneix-te tu mateix) és el secret de la saviesa; però "desconeix-te tu mateix" és el secret de la felicitat.

El capellà catòlic parla com si el cel li pertanyès; el pastor protestant, com si el tingués arrendat.

Per vida feliç hem d'entendre sempre "menys dissortada", és a dir, suportable. I, realment, la vida no se'ns ha donat per gaudir-la, sinó per sofrir-la, per donar-la.

Cada nació es burla de les altres i totes tenen raó.

La filosofia moltes vegades no reporta res, però sempre estalvia molt.

Joan XXIII era el primer a fer broma sobre la seva corpulència. Al president Herriot, per exemple, li deia assenyalant la seva pròpia circumferència: "Ja ho veieu: som del mateix arrodoniment". *