Tàrrega, 20 de febrer de 1999
Any LVI - Núm. 2.783 - Preu 175 ptes.
El Canalet construirà un embassament
per reduir costos
La consellera de Justícia anuncia
que Tàrrega tindra jutjat el 2.000
Aproven el projecte de la plaça
on ha d'anar el monument de Delfí Robinat
El Tàrrega va perdre a Badalona
Jo moro, però el meu amor no mor,
jo us estimaré al cel
com us he estimat a la terra.
Sant Agustí
Vídua de FRANCESC GENÉ PUIGGENÉ
ha mort cristianament
el dia 12 de febrer de 1999,
a l'edat de 87 anys.
AL CEL SIA
La família i tots els qui l'hem coneguda i estimada
us preguem una oració per l'etern descans de la seva ànima.
Tàrrega, febrer de 1999
5a PÀGINA
CARTA DEL DIRECTOR
Albert Pont
L'assemblea del Canalet del passat diumenge va aprovar de tirar endavant una proposta de la junta directiva per fer un embassament a la zona de les bombes del Canalet per així poder bombar aigua del Canal d'Urgell a les nits i els dies festius quan l'energia elèctrica és més barata, amb la qual cosa es podrien reduir els preus que el pagesos paguen actualment per regar els cereals entre els mesos de març i abril. Cal dir que amb els preus actuals de l'electricitat, cada vegada són menys redibles els regs de primavera per als pagesos de la zona del Canalet, i més d'un ja no rega perquè no li surten els comptes.
En altres ocasions hem dit que tots aquests problemes del regants targarins se solucionarien amb el canal Segarra-Garrigues, a la vegada que podrien regar tot l'any amb el conseqüent augment de beneficis per als agricultors i la millora de l'economia de la zona. Però com que sembla que el Segarra-Garrigues va per llarg (bé, ara s'atansen elecions i segur que ens diuen que "demà" el faran) els regants han de trobar solucions ja per poder seguir vivint del treball de la terra.
En l'edició del passat 6 de febrer d'aquest setmanari, Joan Ros publicava un extens article sobre l'aigua potable i l'aprofitament d'un embassament tant per part dels regants com pel consum de boca de la ciutat de Tàrrega. És una proposta més que interessant que cal tenir en compte, i que ja s'ha posat en pràctica en altres llocs com a Anglesola, on ajuntament i regants comparteixen un embassament, encara que amb unes altres característiques que les de la nostra ciutat.
Com deia Joan Ros, la ciutat necessita 80.000 metres cúbics d'aigua de reserva per vint dies de tancament, ja que actualment només té unes reserves, ajustant-ho tot, d'uns 20.000 metres cúbics d'aigua, o sigui que l'embassament hauria de ser d'uns 60.000 metres cúbics, cosa que ja serviria tant com a reserva d'aigua per al consum humà com per als regants. Junts, Ajuntament i Canalet, es podrien beneficiar de diversos ajuts que millorarien les subvencions, i això faria molt assequible econòmicament la construcció d'aquest embassament, cosa que no passaria si cadascú anés pel seu costat, encara que els del Canalet ja tenen assumida la seva construcció per abaixar els costos del rebut de les elèctriques. En aquest cas els regants només necessitarien un embassament de trenta mil metres cúbics. Creiem que és una bona oportunitat perquè col·laborin Ajuntament i regants per reduir costos i beneficiar els ciutadans, en el benentès que quan es construeixi el canal Segarra-Garrigues l'embassament continuarà tenint utilitat.
OPINIÓ
oncretament a Tàrrega, perquè fa un parell de dies que es compliren els 23 del pas i breu parada a la nostra ciutat de ses majestats els reis, Joan Carles I i Sofia. Esdeveniment que al llarg de la història es dóna poques vegades en poblacions com la nostra. Perquè, alguna sí que és possible que ho hagin fet, per tren o carretera, sense deturar-se. Encara que jo no ho recordi. Com m'havia explicat el meu pare que havia passat el rei infant i la seva mare a últims del segle darrer. Em faria més d'un. Però avui escriuré del que he dit. I de la visita dels reis Alfons XIII i Victòria Eugenia, l'any 1930.
Josep Castellà Formiguera
Era prop de migdia del dia 18 de febrer del 1976, quan es deturaren a Tàrrega. Al "nostre Pati", com així titulava la portada d'aquest setmanari del dia 21 d'aquell any i mes, amb una fotografia de primera plana, on es deia "que atenent les aclamacions de la gran multitud, els reis Joan Carles i Sofia baixaren del cotxe per correspondre a les mostres d'afecte dels targarins i comarcans aplegats a la plaça del Carme i avinguda de Catalunya". I en altres, es publicaven més fotografies, que evidenciaven el dit. Amb una ressenya de Josep Saurina Perelló. Fotos magnífiques, de Calafell.
No puc amagar que el qui li va entregar la vara de l'Alcaldia fou el qui signa. No es jactància sinó que petita història. Però la que avui insereixo, saludant la reina, no l'havia vist publicada. I buscant altres documents m'ha sortit. I, de fet, és el que m'ha iniciat al que avui recordo. Sobretot perquè em ve a la memòria, i entenc que és una dada interessant, que Tàrrega és de les poques poblacions de Catalunya que durant aquests 23 anys hagin tingut l'opotunitat de saludar els reis. I especialment quan feia pocs mesos que havien estat investits. I altre titular d'aquella Nova Tàrrega citada deia "Quan el rei parla en català." O el cartell que creuant l'avinguda de Catalunya, proclamava "Tàrrega sempre lleial als Reis" amb l'escut de la ciutat al bell mig de la mateixa. O la pancarta, en grec, saludant la reina, que feren els alumnes de l'Institut d'Ensenyament, ara Manuel de Pedrolo. Esperances, amb la monarquia, que s'han vist llargament acomplertes amb les actuacions posteriors. I encert, per tant, de Tàrrega.
Per despersonalitzar la meva intervenció (si aplico bé la paraula), diré que llavors eren regidors i tinents d'alcalde, per aquest ordre, Francesc Puiggené Riera, Josep M. Segarra Malla, Jordi Costa Roca, Artur Nacher Oromí, Sebastià Pascual Berga, i també regidors, Jaume Vall Benaiges, Francesc Costa Aribau, Ramon Blanch Vidal, Josep Méndez Capdevila, Antoni Figueras Salla, Joan B. Amorós Massip i Tomàs Ribas Tarrós. I secretari interí, Antoni Herrera Batlle, ja que Lluís Cuesta Villalonga fou nomenat dos dies després. I si no m'equivoco, jutge, Josep Serra Teixidó, o Baldomer Trepat, i delegat sindical, Josep Pujol Verdeny. Bé, tots tres tenen els seus mèrits. En els llocs que ocuparen.
El que sí que fou una visita amb tota regla és la que efectuaren Alfons XIII i Victòria Eugenia el 2 de juny del 1930. Era president del govern a Madrid el general Berenguer. En un període de transició que va acabar amb la República del 14 d'abril del 1931. Arribaren i foren rebuts en una tribuna situada al Pati, davant del llavors Bar Joventut, avui Bar Liceu, no exactament on era el principal Joventut. Fou un cerimònia, amb flors, de rigorós protocol. Amb molta gent, curiositat i música. Amb l'assistència de la representació de totes les entitats de Tàrrega, econòmiques, socials i culturals. I els reis, amb la comitiva i seguici reial, es trasladaren a l'ajuntament, on tingué lloc una recepció amb tots els esmentats de la ciutat. I abans, un solemne tédeuma l'església parroquial, entrant i sortint sota pal.li. No cal dir que amb ministres, autoritats provincials de tota mena i l'Ajuntament, del qual era alcalde el senyor Josep M. Llort Bosch.
I precisament fou a l'ajuntament on el senyor Llort es va interessar, una vegada més, pels embassaments del Segre, llavors el de Clua, i el canal Segarra i Garrigues. I quan el rei, preguntà a l'engenier senyor Lorenzo Pardo, autoritat màxima en la matèria i ferm partidari de les aspiracions de la nostra ciutat i les comarques esmentades, sobre les possibilitats d'aigua, aquest va manifestar d'una manera rotunda que eren més que suficients per atendre el que es demanava i projectava.
Han transcorregut gairebé seixanta-nou anys i el pantà de Rialp, més capaç però en l'àrea on es projectava el de Clua, és una realitat molt pròxima. I el canal Segarra-Garrigues? Hi hem de confiar, malgrat els tripijocs i vicissituds que ha comportat. Però ja que parlem d'aigua, vull aprofitar l'avinentessa per dir una altra cosa.
Mai hem de renunciar a la del canal d'Urgell. Guanyàrem un famós plet com figura en l'important "Expedient de les aigües potables de Tàrrega del 1892 al 1899", que es troba al nostre Arxiu Municipal. Res de pous ni aigua de l'Ondara, com van arribar a proposar ja llavors els regants del dit canal i que va ocasionar una rèplica més contundent de Tàrrega. De totes les faccions polítiques sense excepció. I perquè l'estimo modèlic, em remeto a l'informe contundent i ben raonat que establí la Comisión Provincial, referit a les aigües, del de 25 de maig de 1893. Que va donar lloc a la "Reial Ordre del 21 de juny de 1893", concedint l'aigua potable. Que malgrat tots els recursos dels nostres adversaris, va resultar sempre absolutament legal i guanyadora. Figuren amb els números 17 i 20 del dit expedient. Només cal examinar-los.
Diré més. Estic convençut, i en puc donar raó pels càrrecs que he ocupat, que els talls a què estem sotmesos durant mesos i mesos responen més que res a l'esperit que encara plana damunt dels interessos legítims de la nostra ciutat, a conseqüència de les repetides victòries jurídiques que llavors guanyàrem. Costa molt de saber perdre. Però els de Tàrrega hem d'estar ferms com mai. O com sempre. És la vida de la nostra ciutat. Així de clar.
OPINIÓ
Sempre havia cregut que fer de periodista havia de ser una tasca molt senzilla, perquè només m'hauria de limitar a seguir l'exemple dels grans mestres de la ploma.
Quan llegeixo cròniques esportives que parlen sobre els grans equips del nostre país, sempre apareixen unes lletres acarnissades i cruels contra el joc, els plantejaments, les tàctiques i el rendiment dels jugadors; si fullejo alguna anàlisi política sobre un ple municipal o sobre una sessió parlamentària, els reporters sempre destaquen les absurdes polèmiques dels nostres representants i sempre se subratlla el poc contingut dels seus discursos; les crítiques de cinema o literatura tenen sempre un major ressò si apunten cap a les debilitats de les obres; i, sobretot, la premsa del cor està farcida d'històries que comprometen els famosos, de falsos enganys, de desmentiments i de fotografies que mostren unes despulles.
I ara em trobo davant del paper, disposat a seguir l'exemple dels mestres de la premsa, perquè he d'escriure alguna cosa sobre el Carnestoltes de la nostra ciutat... Però em pensava que la feina hauria de ser fàcil; el que em trobo és amb una ràbia dolorosa.
Quan vaig sortir al carrer el vespre del dissabte per observar tot el que s'esdevenia, duia amb mi uns ulls de malnat i una ment de depravat... Esperava que hi hagués una catàstrofe, alguna equivocació durant la cerimònia d'arribada de sa Majestat, que el guió de les festes fos pobre i sense gràcia... Quina ràbia!, ni tan sols va caure ningú de les ballarugues, ni es va ensorrar l'escenari del pregó tal com he vist alguna vegada a la tele... Amb quina mena de material he de treballar si tot el que vaig veure estava més que bé?
Com un bon periodista, em vaig posar a primera fila, tot empenyent la gent i fent fora una criatura que havia gosat posar-se davant meu (quan faig la meva feina no m'atura ni...). El meu somriure de maliciós va anar desapareixent a mesura que avançaven els esdeveniments. Ja em va deprimir enormement veure la divertida caracterització de les estrelles de "Jolibud". El tupé de l'Elvis, la bona planta de la Bassinguer, els pits voluptuosos de la Marylin, la gavardina de Woody Allen, la "faria" que s'estava fumant el murri del Marx... Que bé que s'ho devien estar passant!, vaig pensar mentre veia que es passejaven davant el públic. Però tenia el consol de creure que la gent es devia estar avorrint en aquella festa, però la meva desilusió va ser molt gran quan, en observar els que m'envoltaven i els de més enllà, mostraven a la cara unes rialles que m'irritaven.
Vaig intentar conservar la calma i em vaig mentalitzar que allò era un simple cop de bona sort. Aviat havia d'arribar el mestre de cerimònires i per fi trobaria un bon guió per al meu article. Però uns segons després de pensar allò, va aparèixer un paio amb una màscara verda, que treia la llengua i que feia somriure els targarins. Es passejava amb un barret de copa i es vanagloriava d'haver portat a la ciutat les grans estrelles del cinema. El que més empipava de tot és que a mi també em feia gràcia.
El fracàs de la meva expedició va ser clamorós quan van començar a desfilar les comparses. No hi havia cap disfressa feta amb mala gana, no hi havia símptomes d'ensopiment i ni tant sols s'havien estat de portar dos cavalls... Quina vergonya!
Des del Pati a la plaça Major les comparses duien amb si l'alegria de la festa i jo em trobava al mig de la bullícia, sense disfressa i amb una sensació de derrota que em neguitejava.
N'hi havia uns que feien de bengales i no paraven d'ensordir-me amb els seus xiulets escandalosos i, a sobre, els van concedir el primer premi. Uns tambors que repicaven sense aturar-se i, seguint el ritme, uns esbojarrats divertien la gent encenent petards i escopint foc per la boca. La multitud acompanyava les comparses i aplaudien l'originalitat d'uns banyistes que havien portat a la rua les casetes per canviar-se la roba. L'Obèlix i l'Astèrix acompanyaven els seus pares a qui, per cert, no els aniria gens malament fer una mica de règim. Fins i tot haiven contractat una bèstia que duia el nom de Goril.la o Gotzila... Al davant de tot, els de la BAT lluïen uns colors molt vistosos i uns petits tubs de pasta ballaven al ritme d'un altre premi. Ja només quedava veure uns Jackson's que feien un cap com una pilota de platja...
El pregó del rei Carnestoltes va culminar amb la meva desolació. Va ser curt, concís i força graciós. Ni tan sols el micròfon va fer aquell xiulet que tant molesta la gent. Quan el monarca va criticar l'actitud de Nova Tàrrega per les poques idees que havia prestat a la Comissió de Festes després de les crítiques de l'any passat, vaig marxar cap a casa, roig de vergonya. L'únic que em va salvar d'un suïcidi segur era el record d'una plaça Major no gaire atapeïda de gent. En arribar a casa, ja només em faltava trobar-me a la porta unes pintades blanques d'esprai i, carrer avall, una dotzena d'homenets vestits de negre i amb una careta blanca corrent i cridant com a desesperats.
En fi... El que per a mi havia de ser una feina fàcil, s'ha convertit en un autèntic infern. Espero tenir més sort l'any vinent, però em sembla que si no boicotejo la festa o no retallen força el pressupost, serà molt difícil que surti malament. A aquests ja no hi ha qui els pari.
Albert Gonzàlez
OPINIÓ
Josep M. Giribet i Alemany
Davant els resultats del Barcelona B un és pregunta, on és el planter?
Aquests últims partits veure jugar el filial fa pena; sembla que amb el desfogament que representa omplir el primer equip amb jugadors importants hauria de quedar un planter excepcional; doncs no, aquest planter és de baixa qualitat.
La política de can Barça i per consegüent de la directiva, és fer negoci guanyant partits o sigui que amb els cales que provenen dels traspassos de jugadors sobresortints del planter, compren mercenaris de qualitat, cosa que significa una sortida de diners del nostre país.
El cost de certs jugadors d'importació equival a llargues temporades de sosteniment de la pedrera, i sinó calculem per exemple el cost d'Andersen, pressupost que representaria pel sosteniment del futbol base.
A can Barça no hi ha dèficit, però a costa de què?
Amb aquest plantejament el que s'està sacrificant és el prestigi del futbol de casa, ja que la pretensió de formar un equip nacional català queda en bones intencions i res més.
La pedrera, per la directiva del Barça de temps passats amb noms mítics com entre molts altres Ramallets, Biosca Reixac, Torres etc. Pertanyents a diferents époques, no tenien res a envejar als Rivaldos, Zendens, Kluiverts etc. I a més teníem la satisfacció que eren de casa formats en escola pròpia cosa, que ens omplia d'orgull.
L'altre dia a l'espai televisiu El centenari van fer acte de presència velles glòries del futbol català que rememoraven aquells temps en què es deixaven la pell al camp per una terra i uns colors que provocaven certa nostàlgia als vertaders amants de l'esport català.
S'argumentarà que en tots els equips passa el mateix, que estan plagats d'estrangers, però això no és raó de pes, si diem que el Barça és més que un club diferentciant-lo dels altres, per què no ens desmarquem fent un equip escollit d'un abundant planter?
La resposta d'un soci del Barça a una pregunta d'un informador en un partit de futbol recent demostra fins on pot arribar un fanatisme desmesurat, en demanar-li la opinió envers la completa absorció de la plantilla pels estrangers. Aquell soci contestà, "m'és igual, el que compta és guanyar partits", una resposta que demostra la pèrdua de sensibilitat i d'identitat en el pensament d'un afeccionat català.
La visió d'un primer equip català que parla estranger inclòs entrenador al costat d'un segon equip del planter català que ofereix una imatge de pena, ens hauria de fer reflexionar seriosament i replantejar una nova filosofia de l'esport autòcton.
CARNESTOLTES
Bona nit, ja sóc aquí,
una any més he vingut
per portar-vos la disbauxa
i veure que és collonut
passar-se de la ratlla.
L'any passat coses vaig dir
que a l'alcalde no van agradar
i el que ara puc afegir
és que així no es pot manar.
Quatre dies fa que els polítics es van reunir
per dir que tot va bé
i que l'harmonia ha de prevaler
a la política del carrer;
i així ens han deixat,
sense oposició al plat
i l'Ajuntament transformat
en un col.legi reformat.
Els plens són el consell escolar
del claustre de la ciutat
on decideixen com administrar
però no pas com governar.
L'any passat a la Granja vam sopar
i les sobres ens van donar.
La Nova Tàrrega va dir que podem millorar
però cap idea ens van donar.
A l'Ajuntament una moda s'ha imposat:
no escoltar l'electorat.
I si el que es diu no ha agradat
del despatx del batlle els han foragitat.
Els municipals estant contents
amb el seu regidor amatent
i ara fugen corrent
dels problemes de la gent.
Aquell que va dient sempre que sí,
amb els caps rapats vol negociar,
però ells més decidits
els mossos van ataconar.
Un any més no tenim
jutjat, canal, carretera o autovia,
però la "Chene" i el polític eixerit
ens diuen que la culpa la té Madrit.
El Consell Comarcal es llueix
amb les fires i festes d'aquí mateix
per millor les viles promocionar
les fires va amuntegar.
L'Aznar encara va dient
que "españavabien"
però els estudiants fot calents
si no li fan el parabién.
Del Papa, el Castro, lo Núñez i lo Pujol
els de les piles n'han d'aprendre molt
perquè duren i duren i duren tant
que ja n'estem fins al carall.
Clinton està molt preocupat
per un vestit de llet tacat,
La Llepinsqui l'ha ensenyat
i la gloria se li ha esfumat.
Lo Barça ens ha enganyat
i la portera del Nuñez ha manat
puix que a cop de talonari ha fixat
la tulipanada del mercat.
Però els targarins estem contents
perquè els pericos ha demostrat
que la canalla de casa pot jugar
i amb el Capdevilla guanyar.
Americans i europeus contra el moro són valents,
al Sadam les bombes van caient,
però callen i no saben què fer
quan pelen els de Kosovo pel carrer.
La pesseta hem jubilat
ja que l'euro ha arribat
i el sou se'ns ha encongit
perquè en euros l'han escrit.
I ara per acabar
la Viagra vull recordar,
perquè mai heu d'oblidar
que per Carnaval s'ha de follar!