Tàrrega, 20 de març de 1999

Any LVI - Núm. 2.787 - Preu 175 ptes.

La IV beca Pedrolo recau en un bellpugenc

L'Ajuntament dóna a conèixer una enquesta feta entre els escolars

Mor un motorista en topar amb una cadena en un camí del terme de Tàrrega

El consistori penalitza l'empresa urbanitzadora del carrer Major pel retard

La ciutat vol recuperar els terrenys de l'antic servei de cereals

XI CONCURS DE GRUPS AMATEURS DE TEATRE CIUTAT DE TÀRREGA

---

5a PÀGINA

CARTA DEL DIRECTOR

La beca Pedrolo i la seva difusió

La beca que recorda i honora Manuel de Pedrolo, nat a l'Aranyo, però que va viure diverses etapes de la vida a Tàrrega, on tenia casa i finques, va ser lliurada el passat divendres dia 12 i va recaure en el bellpuigenc Joan Ortís, per fer un estudi sobre la poesia de Pedrolo entre els anys 1944 i 1954, en un acte senzill però digne, fora dels "escàndols periodístics" dels primers anys. Una beca que està dotada amb un milió de pessetes i que aporta totalment l'Ajuntament de Tàrrega, quan al principi el Departament de Cultura volia aportar la major part de la dotació econòmica, i per això va convocar la primera edició amb el consegüent rebomombori perquè no es va actuar amb la correcció administrativa que corresponia i en va pagar els plats trencats l'Ajuntament. Però –l'alcalde ho ha reconegut– aquest "escàndol" va servir per donar més difusió a la beca. Ara, amb tota normalitat, el premi no ha passat de ser un breu en els mitjants lleidatans, algun amb foto i tot, però ha passat desapercebut en els diaris d'abast nacional o en la televissió autonòmica, que és del mateix partit de l'alcalde.

L'alcalde es queixava d'aquesta poca difusió del premi i en culpava especialment el diari de més difusió de les comarques de Lleida, un diari que va publicar foto de l'acte, és a dir, es queixava del mitjà que més espai va dedicar al lliurament del premi.

Amb tot, l'alcalde té raó que la beca necessita més difusió i que doni a conèixer més el nom de Tàrrega i Manuel de Pedrolo, però per això, com dirien els experts, cal un especialista en marquèting o un bon servei de premsa, és a dir, s'ha de saber vendre el "producte", i si no hi ha "marro" s'ha de saber trobar l'element que faci "vendre" la beca als mitjans de comunicació. Premis literaris o beques dotades amb un milió de pessetes no crec que n'hi hagi massa a Catalunya, per tant per la importància del premi podria ser un element "vendible".

Com hem dit abans, l'acte va ser senzill i digne, però potser caldria un altre tipus d'acte que atragués més públic i en un lloc fix. Cal recordar que ja s'han fet tot tipus d'actes i en diferents llocs per presentar la beca o el treball guardonat, i alguns havien quedat més que dignes, i malgrat tot no s'han tornat a repetir.

Podríem dir que també seria bo que autors més reconeguts a nivell nacional es presentessin a la convocatòria, però això sembla que és més difícil ja que els autors més reconeguts sembla que ja no tenen temps per dedicar-se a estudis més propis de la gent més jove. Però en aquesta vida no hi ha res impossible i cal cercar tots els mecanismes per donar més difusió a la beca Pedrolo, sense necessitat de titulars morbosos.

He dubtat a l'escriure. No fos cas que sembli que vulgui aparèixer més que sovint fotografiat o protagonista en aquestes planes. Però com gairebé sempre és en fets concrets que s'insereixen d'una manera activa en la petita i autèntica història de la ciutat, he decidit prescindir de l'escrúpol. I així ho aniré fent quant cregui que convingui. En sóc i seré el responsable.

Foto: Gómez Vidal

L'alerta que m'ha portat al fet fou de l'amic Salvadó Vives, quan em deia que en un llibre dedicat al 23-F, que concretament era El 23-F a Catalunya, dels Andreu Farràs i Pere Cullell, excel.lents periodistes, apareixia una fotografia en què em trobava junt amb el llavors president del Govern, Adolfo Suárez. Que és la que avui reproduïm, originalment de Gómez Vidal amb complaença d'ell i dels autors del llibre citat. Per cert, al meu juí i indirectament coneixedor d'algunes circumstàncies d'aquells temps, molt encertat i documentat. Si es vol no tot en l'estricte sentit dels documents escrits, sinó que els orals i ambientals. I els felicito.

Però anem a Tàrrega. Que és el meu camp. Com de fet, la fotografia en què encaixo la mà al president Suárez, i al darrere s'hi troba Alfonso Armada, i també Pere Rosselló, dirigent de la UCD a Lleida i que fou diputat al Parlament Català, i Xavier Puig Andreu, també en els mateixos càrrecs, que tan estimava Tàrrega i que malauradament morí, es feta en el moment de l'arribada amb helicòpter d'Adolfo Suárez al nostre camp d'esports. Era el 18 de març del 1980. Avui, data del setmanari, haurà fet dinou anys i dos dies. Onze mesos abans del 23 F. I com Farràs i Cullell diuen en l'esmentat llibre, Suárez dubtant d'Armada. I així esdevingué.

En el peu de la foto del llibre s'anota que l'arribada tingué lloc a la capital del Segrià. Però com tots sabem i es veu a la foto, amb la porteria de futbol al fons, era el nostre camp d'esports. Que també és bo d'aclarir. Però l'interessant per als de Tàrrega no és la fotografia, sinó que la seva vinguda, ja que ben pocs caps de Govern en exercici ho hagin fet. I és el que vull ressaltar. Perquè de l'èxit multitudinari del seu passeig pel nostre Pati i carrers, prefereixo copiar exactament el que es deia en aquesta Nova Tàrrega del 22 de març d'aquell 1980. A la portada precisament es donava compte del resultat (provisional) de la composició del Parlament Català en les eleccions efectuades el dia 20: CIU 43, PSC 33, PSUC 25, UCD 18, ERC 14, PSA 2. Sigui dit de passada.

En el peu de les fotografies d'un Suárez somrient i voltat d'altres polítics de l'UCD i entusiastes es deia: "Expectació desconeguda, històrica, popular i multitudinària, fou l'estança del president Adolfo Suárez a la nostra ciutat, cloent la campanya centrista en olor de multitud. Gairebé una visita triomfal del líder centrista, en el seu recorregut pels carrers de Tàrrega, responent el senyor Suárez una a una totes les salutacions". I Josep Serra Teixidó, en el seu "Cada dia", a més d'explicar les circumstàncies de l'arribada amb helicòpter del president Suárez, per donar suport a la campanya electoral del seu partit, al camp d'esports, a les onze, amb una hora de retard, afegia. [...]"Ha quedat constatat l'impressionant fervor amb què l'ha seguit la gent que volia saludar-lo, amb un entusiasme com mai no s'havia vist. Era difícil donar un pas, i el carisma del president s'ha posat de manifest també a la nostra ciutat. Apretat de temps, ha seguit el viatge a Bellpuig, Mollerussa i Lleida". I també Serra escriu: "Per cert que durant la visita del senyor Suárez s'ha produït un altre petit incident entre seguidors de dos partits oposats... Finalment ha imperat el seny". Que també s'ha de dir tot. Amb la natural prudència. I ara amb una figura de la tan sempre mencionada transició, que ningú discuteix i tothom valora.

I com he dit al proemi, no tracto d'altra cosa que anar establint la relació de dades i fets que s'esglaonen a la nostra història. La de "Cada dia", com Serra titulava. Que per cert, com ell també explicava setmanes enrere en el setmanari, jo tenia una petita lesió de genoll que m'impedia molt moure'm. I en veritat, fora de la rebuda, no vaig acompanyar gairebé gens o molt poc per la nostra ciutat el president, en la meva condició de president d'UCD a Tàrrega i diputat provincial que llavors era. Però sí als actes, assegut a Lleida. Com també vull fer constar que en aquelles eleccions anotades, fou elegit diputat al Parlament català per Convergència i Unió el malaguanyat amic Delfí Robinat i Elias, amb 2.446 vots, doblant de llarg els màxims d'altres partits.

I acabo fent referència que unes setmanes després, el dia 8 d'abril, es beneïa i s'inaugurava el nou edifici parroquial, amb la presència del cardenal Tarancon. I òbviament la missa concelebrada a la nostra església parroquial de Santa Maria de l'Alba. Amb nombrosa i fervorosa assistència. Ajuntament i Casa Parroquial es tornaven a trobar conjuntament restaurats i renovats al servei de la ciutat, la feligresia i poble.

Sense deixar en oblit el treball d'Andreu Farràs i Pere Cullell, amb el seu 23-F a Catalunya. Per a mi modèlic.

Quan era un noi, la mare ja em deia que jo seria un home amb sort. I, de fet, no em puc queixar. Gairebé tinc tot el que hom podria desitjar. Qualsevol adolescent del meu poble somia el que jo vaig poder tenir: uns bons estudis a Barcelona.

Després de passar per la secundària a Tàrrega, els meus pares van considerar que el meu futur era a la gran capital. Havia de treure'm una bona llicenciatura o una reconeguda enginyeria, perquè les portes del món laboral se m'obrissin de bat a bat. Encara rai que em van convèncer que oblidés les meves cabòries de dedicar-me a la reparació de cotxes. "Tu has de ser un home de profit", em repetia el meu pare amb aquell posat que feia d'home responsable.

En fi. Quan jo em moria per vestir una granota blava i embrutar-me de greix, els pares em van obligar a marxar, buscar un pis d'estudiants i matricular-me en uns estudis que s'allargarien quatre anys. Aviat les festes dels dijous a la nit, les estones que passàvem a la gespa del campus, les xerrades al bar o les botifarres del tren van convertir aquella llarga temporada en una de les èpoques més divertides de la meva vida.

En acabar la llicenciatura, els pares em van donar llum verda per cursar un màster. Seguidaemnt, començaria a fer el doctorat, a més de compaginar-ho amb algun o altre curset d'idiomes i mil i un seminaris.

Després de vuit anys a Barcelona, s'havien acabat els estudis i estava preparat per fer el salt al món laboral. Primer tenia pensat agafar qualsevol feina per anar fent guardiola. Vaig passar el primer estiu a la fruita i allí ens vam ajuntar gariebé tots els companys de la facultat.

Durant tot l'hivern em vaig dedicar entusiàsticament a la presentació de currículums aquí i allà. Estava content perquè, en redactar-los, els omplia considerablement gràcies a la meva llarga experiència acadèmica. I, a més, la gent a qui anava a veure, homes amb uns despatxos ordenats i plens de papers, o bé secretàries simpàtiques que reien per no res, em donaven esperances que, en aquests temps difícils que corren, s'agraeixen molt:

– Molt bé! De moment tenim la plaça coberta, però mai se sap! Sempre pot haver-hi algun imprevist...

– No tens experiència? Mmmmm bé. Estic segur que amb aquest currículum faràs moltes coses. Ja mirarem de cridar-te més endavant.

– Has estudiat molt. Em sorprèn que encara no hagis trobat feina! No pateixis, jo guardaré el teu currículum molt a prop meu i et tindré en compte quan surti alguna cosa.

Sempre m'acomiadava de les entrevistes amb un caire d'optimisme refrescant i cada dia esperava les trucades amb un anhel malaltís.

Com que ja havia arribat la primavera i encara no se m'havia presentat res, vaig decidir treballar de repartidor de pizzes. Hom podria creure que és un retrocés en la meva carrera, però jo opino que s'ha d'entrar dins el món professional d'una manera o altra. A part d'un accident de trànsit que em va obligar a estar un mes sense poder caminar i un robatori que em va deixar sense calaix durant una setmana, la valoració és força positiva. Fins i tot, diré que aquesta feina m'oferia un horari que em permetia continuar amb la meva recerca.

Vaig decidir apuntar-me al Servei Català de Col.locació. Em van tractar molt bé, però em van dir que pel tipus de feina que buscava, la xarxa de treball de la Generalitat no presenta gaires ofestes.

Però aquella no era l'única sortida, perquè vaig tenir la bona idea d'inscriure'm a l'Empresa del Treball Temporal que tinc sota de casa.

Amb aquesta vaig poder deixar la meva feina de "pizzero" i vaig poder treballar en una nau industrial col.locant peces dins d'uns aparells. Tampoc no és el que havia demanat, però almenys no passava fred als hiverns ni tenia el risc de caure de la moto. L'únic que em va sorprendre és que a finals de mes vaig cobrar menys del que m'esperava.

I, per fi, després d'un any, vaig tenir la meva gran oportunitat (potser és cert que quan es tanca una porta, algú ens obre una finestra). En una empresa petita, hi havia una baixa temporal que podria cobrir. No em pagarien gaire, però per fi treballaria del que havia estudiat. Durant només tres dies vaig gaudir d'una feina molt interessant, però va durar poc. Aviat va tornar el titular del lloc i vaig haver de reprendre la meva antiga vida.

Un parent m'oferí la possibilitat de treballar de mà d'obra i de nou la il.lusió se'm renovà. Amb la confiança que hi havia, podia combinar horaris que em permetessin les entrevistes que pogués tenir. Però aquestes arribaven amb comptagotes i, entre naps, cols i xirivies, ja fa dos anys que estic fent pasta i pujant a les bastides.

Últimament fullejo molt els diaris dels diumenges i em desenganyo. Realment la situació no està tal com me l'esperava. Ara bé, les pàgines de demanda estan plenes d'anuncis de programadors informàtics, de venedors a domicili i, sobretot, de mecànics.

El tema de les llengües per molt repetit que hagi estat sempre serà d'actualitat.

En aquest camp hi ha molta tela per tallar o no n'hi ha gens segons com es miri, d'una part hi ha alguns sectors que no els convé una convivència pacifíca i tranquil.la que s'observa en la vida rutinària ciutadana.

Per altra part la gran majoria estem tan acostumats a conviure amb persones de diferent llenguatge (generalment entre catalans i castellans) que no ens adonem de la diferència, i si no fos pel foc atiat per aquests sectors interessats a remoure les aigües tranquil.les, aquesta faceta ens passaria desapercebuda.

Hi ha una mena de política de caire derrotista que serveix uns interessos desconeguts per nosaltres, els ciutadans que anem a peu, que en lloc d'intentar posar ordre en el conjunt de la societat, es dedica a posar foc allí on no cremaria res.

El tema és pesat, es discuteix si l'ensenyança a Catalunya és discriminatòria per una banda o per l'altra, quan està sobradament demostrat que aquí es pot aprendre i practicar qualsevol de les dues llengües en litigi.

S'intenta crear un bipartidisme lingüístic absurd, defensant per separat la supremacia de cada expressió.

No obstant, en aquesta ridícula guerra de vocabularis ens deixem guanyar per un enemic comú, que és la llengua anglesa: aquesta ens està menjant terreny a tots, mentre nosaltres discutim si són llebrers o podencs.

Una de tantes proves de la nostra passivitat davant l'enemic exterior és la conformitat amb què acceptem el rètols i expressions angleses.

La majoria d'objectes d'ús corrent, com són els electrodomèstics i altres, en els quadres de comandament si no saps anglès et trobes amb dificultats de maneig, no tenint altre remei que consultar al llibret d'instruccions la corresponent traducció.

Una altra prova de la nostra abúlia és en les retolacions anverses i reverses de la majoria de prendes esportives que gairebé totes estan escrites en anglès.

Costa molt de veure una camiseta retolada en català o castellà. Ens deu semblar que muda més que hi digui "University" en lloc d'universitat, o "be Center" en lloc de centre, per posar alguns exemples.

Seria molt bonic veure camisetes en què hi hagués retolacions en el nostre lèxic ,com per exemple hi diguès: "Catalunya, país tranquil".

Arthur Miller guanyà amb La mort d'un viatjant el premi Pulitzer l'any 1949. L'obra està construïda a base de molts "flashs backs" que expliquen certes referències que els actors esmenten i que l'espectador encara ignora. La varietat de les escenes compensa d'alguna manera el perill d'una obra feixuga per la llarga durada. En aquest aspecte considerem com un punt positiu de la direcció la fluïdesa en els canvis d'escena i l'aprofitament de l'espai. A la dreta hi havia una estrada que representava una sala d'estar utilitzada pels fills; a l'esquerra, una altra reservada per als pares; al davant s'hi anaven creant els diversos ambients que l'obra demanava: el menjador de casa, un restaurant, una oficina, una habitació d'hotel... Tot fet amb un mobiliari senzill, però correcte.

També s'ha de fer esment de la il·luminació, que ambientava encertadament les diverses escenes; la més impressionant és l'última, quan la vídua Linda es queda sola i deixa al terra un ram de clavells blancs, que queden il·luminats amb un potent focus vertical. La seva bellesa plàstica és excel·lent.

La interpretació dels actors fou acceptable en termes generals. Biff i Happy no vocalitzaven suficientment i de vegades no se'ls entenia el que deien; una mica més de vida als seus personatges hagués estat millor. A Linda, la mare, li faltava energia i varietat d'entonació; les seves rèpliques eren en alguns moments massa ràpides, les tenia massa apreses i semblava que només esperava que l'interlocutor acabés de parlar per intervenir-hi ella; calia més pausa. Joan Torrens sí que va presentar-nos un Willy creïble, ofegat en un món fals, que el va enfonsant a poc a poc. És patètic quan va a parlar amb Howard i quan li demana que l'agafi amb feina fixa, mentre aquest va parlant amb els fills i amb la dona i els va fent ridículs petons per telèfon. A partir d'aquí veiem un Willy progressivament abatut fins al propi anihilament físic. La resta d'actors van desenvolupar llur paper dignament.

Hi ha un aspecte específic i molt important d'aquesta obra que hem de comentar: en tractars-se d'un drama basat en els canvis psicològics i en les reaccions no sempre coherents del pare i dels dos fills, cal que els actors mostrin aquests processos interiors amb la seva actuació; i per això cal tenir en compte la mímica, els ulls, el to de veu i, sobretot, les pauses necessàries per evitar que tot es quedi en unes rèpliques ben apreses, però sense un pregon contingut humà. Les pauses en el teatre són tan necessàries com els silencis en la música. En aquesta obra són imprescindibles per mostrar aquells difícils canvis d'actitud dels protagonistes; les vam trobar a faltar en moltes ocasions. Si les respecten, la interpretació millorarà.

Fent un balanç global, direm que valia la pena sortir de casa per veure una obra interessant per ella mateixa i per una digna presentació del Casal Familiar Recreatiu de Manresa. El públic va mostrar el seu contentament amb un càlid i llarg aplaudiment final.

Aquest dissabte estava programada l'obra Homes pel grup Jove Calassanç Teatre de Barcelona, però per causes alienes a l'organització i al grup, s'ha anul.lat, i en el seu lloc tindrem el grup juvenil de l'Aula de Teatre del Comú d'Andorra la Vella amb l'obra El burgès gentilhome de Molière. És una de les farses més conegudes del dramaturg francès Jean-Baptiste Poquelin, tot i que la va escriure com un simple divertiment, escarmentat per la querella que li va comportar Tartuffe. L'obra manté l'afany ridiculitzador de la farsa moral de l'època, característica del dramaturg francès.

Amb El burgès gentilhome –per a alguns la comèdia més burlesca, més grotesca, fins a tocar els límits de la mera bufoneria– l'autor exerceix una sàtira benèvola del burgès enriquit que vol aprendre bones maneres. Enfrontat els deliris de grandesa del senyor Jourdain amb el sentit comú dels altres personatges, Molière exposa i fustiga els vicis i les ximpleries de la societat de l'època. Va ser una obra escrita per encàrrec del rei, ja que en aquella època, el rei estava més acostat a la burgesia que no pas a la noblesa.

Molière va ser batejat pels seus comapanys com "el contemplador", en el sentit d'observador de la natura –i les ridiculeses de la natura humana–. Els seus enemics el presentaven com un personatge perillós que sempre anava amb els ulls oberts i les orelles parades. Corre la història que Molière s'asseia a cal perruquer per escoltar les converses dels clients i observar els seus gestos.

Els alumnes de tercer curs del taller juvenil de l'Aula de Teatre d'Andorra la Vella amb aquesta obra han estat els guanyadors de la primera mostra de teatre en català organitzada pel Centre de Cultura Catalana, el Ministeri de Cultura i el Centre Lauredià. Tambè ha estat presentada a Castelló d'Empúries, Caldes de Montbuí, Arenys de Mar en el vint-i-setè concurs de teatre, i en el vint-i-cinquè concurs de Canet de Mar.

Esperem que els amants del teatre de Molière no es perdin aquesta cita que tenen aquest dissabte a dos quarts d'onze de la nit al teatre Ateneu.