L'assemblea d'Iniciativa per Catalunya-Verds i Independents Afins va aprovar per unanimitat el present manifest el passat dia 12 de març:

1. L'endèmic domini de les forces de CIU a Catalunya i a Tàrrega han portat la pràctica política a l'ús repetitiu de fenòmens com l'amiguisme, el sucursalisme o la falta de transparència i comunicació amb el ciutadà; l'aplicació descarada de la imatge per damunt de les accions concretes i efectives, entre altres... Aquests fets han allunyat els ciutadans de l'interès per una pràctica institucional, que els ha estat aliena i amb la qual no s'han identificat en absolut.

2. L'actuació tancada i autosuficient dels partits, junt amb unes normes electorals i de pràctica política d'escassa participació efectiva dels electors, han estat determinants per aconseguir aquest desinterès i descrèdit generals per l'acció pública, fins al punt que són molt pocs en l'actualitat aquells que encara valoren aquesta acció pública de manera positiva.

3. L'actuació política a Tàrrega dels regidors del PSC i independents a les seves llistes han perllongat, en nom de la governabilitat, la permanència en el Govern dels qui han fet d'aquestes pràctiques pernicioses el seu motiu d'actuació, és a dir, dels membres de CIU a la localitat. La qual cosa no impedeix reconèixer la validesa individual i la capacitat de gestió dels regidors del PSC, que, malgrat tot, han realitzat tasques sectorialment positives, tal vegada les millors dels diferents equips de govern de les últimes legislatures.

4. Les perspectives per a les properes eleccions locals no són massa afalagadores per a aquells qui hem fet de la introducció de canvis d'actituds i valors en el Consistori la nostra fita més important. La crisi dels sectors socialistes locals propiciarà amb molta probabilitat una dualitat electoral en el seu camp que indefectiblement portarà a la divisió de vots i, per tant, a la minva efectiva de resultats. La permanència com a opció política diferenciada d'ERC i d'IC-Verds contribuirà sense dubte a aquesta dispersió del vot progressista amb el conseqüent guany de les forces conservadores.

5. Iniciativa per Catalunya-Verds, junt amb els sectors afins, hem decidit continuar la nostra tasca política local, per a la canalització de la qual s'ha escollit una comissió encarregada de tirar endavant un procés que consistirà en els passos següents:

a.) Iniciar una tanda de converses amb els grups organitzats de l'espectre polític local de caire progressista (PSC, ERC i Independents Progressistes) per tal d'esbrinar la disponibilitat i l'interès real d'aquests grups d'encarar la construcció d'una coalició pel progrès i pel canvi a Tàrrega. Es tractaria de valorar allò que ens uneix i bandejar allò que ens pot separar, per tal de consensuar un programa ampli, vàlid per a amplis sectors socials i clarament renovador (similar als casos d'Igualada, Montblanc o altres).

b.) En cas de fracassar aquest primer objectiu, manifestem la nostra voluntat de presentar-nos a la contesa electoral sota les nostres pròpies sigles i amb els nostres objectius i programa, amb el caire clarament d'esquerres que sempre ens ha caracteritzat.

c.) En qualsevol cas, manifestem la nostra voluntat d'establir lligams, pensar alternatives i integrar en el projecte totes aquelles persones o grups més o menys organitzats que es puguin sentir atrets per aquesta voluntat renovadora i d'aclariment de la pràctica política que hem manifestat.

Citar la quantitat de títols i distincions que va tenir, tant nacionals com internacionals, ocuparia pàgines senceres i no és aquesta la present finalitat, si bé no voldria cloure el present article esmentat a grans trets les fites més importants de la seva obra jurídica. A destacar, el seu famós tractat de dret hipotecari, imprescindible en qualsevol biblioteca jurídica, i que el seu fill Lluís va ordenant i completant d'acord amb les reformes i resolucions noves que, des de la mort del seu pare l'any 1979, es van dictant, i en temes successoris com llegítima, fideïcomisos (hereus gravats), o filiació, etc. Els seus comentaris, apreciacions i aprofundiments sobre aquells temes són de tanta importància que tots els estudiosos del dret hi hem d'acudir per comprendre o resoldre problemes relacionats amb les expressades matèries.

També és de justícia mencionar que tingué una intervenció decisiva en l'elaboració i posterior desenvolupament de la compilació del dret civil de Catalunya de 1960, juntament amb altres juristes lleidatans o vinculats a Ponent, com Condomines, Faus Esteve, Porcioles, Viola... tots ells glossats a la placa commemorativa que hi ha a l'interior de l'entrada principal de l'edifici de l'Universitat de Cervera.

Que Tàrrega, ciutat que el va veure néixer, vulgui commemorar el seu centenari ens ha de fer sentir orgullosos, tot anticipant que en la celebració de l'acte previst pel dia 8 de maig han confirmat la seva assitència membres del món jurídic tan destacats com la consellera de Justícia, Núria de Gispert; Francesc de Paula Caminal Badia, vocal del Consell General del Poder Judicial; president de l'Audiència Provincial de Lleida, Andreu Enfedaque; Puig Ferriol (catedràtic de dret civil i magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya); Delfí Guardia Canela, president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya; Rivero Hernández, ex magistrat i catedràtic de dret civil; Ricard Borràs, degà de l'Il.ltre. Col.legi d'Advocats de Lleida; Pintó Ruiz, prestigiós advocat i deixeble de "Don Ramon"; els notaris Puig Salellas i López Burniol, i des de Madrid, el notari jubilat i emminent estudiós del dret, deixeble i admirador de Don Ramon, Juan Vallet de Goytysolo. També el seu fill i notari, Lluís Roca Sastre, i tantes altres personalitats del món del dret, des d'advocats, jutges, magistrats, notaris, registradors, catedràtics de dret civil i estudiosos del dret en general. Sense cap mena de dubte, Tàrrega serà aquell dia, i no exagero, la capital jurídica de l'Estat. Des d'aquí demano que tots els ciutadans de Tàrrega i comarca, Guissona, Cervera, Granyena, Sort... i de tot Lleida en general, localitats on el mestre va estar molt vinculat, ens bolquéssim en aquella celebració.

Si per al món de l'esport celebrar la Copa Davis a Lleida és una fita important, que semblava mai realitzable, per al mon jurídic la celebració a Tàrrega –Lleida– del centenari del naixement d'un mestre i estudiós del dret, com va ser Ramon Maria Roca Sastre, amb la presència de figures tant rellevants en aquest àmbit, és quelcom que no podíem haver somiat mai, i menys quan va sorgir aquesta idea entre un grup de professionals del dret de la nostra localitat que pretenent fer, simplement, un acte íntim i senzill, d'obligada recordança, sense perdre aquest sentit, l'acollida i ressò que està tenint entre els diferents professionals, amics i seguidors de l'obra de Don Ramon ha superat qualsevol previsió.

Per acabar no voldria deixar passar l'avinentesa, en nom dels professionals del dret que formen part de la comissió, l'agraïment molt sincer que, des de l'inici en què va sorgir la idea de fer aquest homenatge i la posterior preparació dels actes que la seva celebració comporta, estem rebent per part de l'Ajuntament de Tàrrega, en particular del Sr. alcalde, nomenat president de la comissió, i de la Regidoria de Cultura, la qual el regidor en cap i tot el personal posat a la nostra disposició col.laboren molt intensament en la preparació de la diada, així com a les altres entitats que també hi participen, i en particular a tots els mitjans de comunicació locals i provincials pel suport que en tot moment estan donant per tal que la celebració que es prepara sigui tot un èxit, com així esperem.

Algun autor, i sense exagerar, ha manifestat que Roca Sastre és el jurista català més important d'aquest segle. Altres han escrit que entre els catalans insignes cal nomenar Miró en la pintura, Gaudí en l'arquitectura, Pau Casals en la música i en el món del dret Roca Sastre.

Gràcies, mestre, per la valuosa obra jurídica deixada, fruit del treball d'investigació, i que ara podem gaudir tots els professionals del dret.

La darrera setmana de febrer, i coincidint amb d'altres activitats que es van dur a terme fora del centre, els alumnes del cicle superior d'indústries agroalimentàries fan el seu viatge d'estudis.

Així doncs, el dilluns al matí d'horeta vam emprendre la ruta cap a ponent. Dificultats de darrera hora ens van impedir de visitar una indústria de preparació d'olives al baix Aragó, però, com que a la tarda havíem de continuar en aquell sentit, ens vam endinsar per aquells partges i vam poder ser a Belchite, que encara conserva les runes del poble, tal com van quedar després del setge que va suportar per la guerra civil. És tota una experiència que corprèn força.

Després d'una mica més de camí, fem cap a Daroca, hi dinem i després donem un tomb pel poble, que conté dins del clos de les muralles una bona colla de monuments, temples i cases de la noblesa rural, la qual cosa constitueix un conjunt força notable.

No obstant, la raó del viatge era visitar el complex industrial de Pastas Romero, indústria que gràcies a una tecnologia força desenvolupada fabrica pastes de diversos tipus i formes, que exporta pràcticament a tot el món. Ens diuen que són els tercers fabricants d'Espanya, i és molt fàcil de creure. Els directius ens expliquen tot el procés d'elaboració, i hi podem preguntar a cor que vols. En sortim força satisfets pel que hem après i pel tracte de què hem estat objecte.

Al vespre, sojorn a l'alberg de joventud de Saragossa, un tomet, i a dormir d'hora, que demà cal seguir el viatge.

Dimarts prenem el camí a la Rioja, i un cop a Alfaro visitem l'Escola de Conserveria Vegetal, la més important de l'Estat en la seva modalitat. Visitem les instal.lacions i després ens acompanyen a visitar una planta "de debò" al mateix poble: Alcorioja. Realment, aquí ens sembla que el que hem vist a l'escola poc abans era de joguina. Aquesta indústria és una de les moltes que hi ha a la comarca, que treballa els diferents productes hortícoles que els ofereix l'horta de l'Ebre, que la banya, i que pràcticament treballa tot l'any. En aquell moment, però, col-i-flor. Hi copsem una atenció tan important a la qualitat i un respecte tan notable per l'eficiència, tot servit per uns equipaments que empren en alguns casos tècniques punta, que pensem que han d'ésser competitives per força. En sortim molt impressionats, i abans de dinar encara podem donar un tomb pel poble. Un poble que presumeix d'estar literalment envoltat de cigonyes. Als teulats i torres de la parròquia, per exemple, hi comptem vora cent nius.

Hem d'adreçar-nos a Pamplona per fer-hi nit, però ens deturem a Olite per visitar el poble i el castell, que ens van dir que valia la pena, i ha estat cert.

Un cop a la capital de Navarra, poca cosa podem fer, tret de donar un tomb pel centre i tornar a l'alberg ben aviat, perquè la pluja que hi fa (la tinguéssim aquí) ens ho aconsella.

Dimecres ens adrecem a la vall del Roncal, per visitar-hi una indústria, Inaquesa, de fabricació del famosíssim formatge. Ens rep un dels directius, que explica de forma exhaustiva el procés de fabricació que segueixen. És molt didàctic, i al final ho il.lustra amb un tast dels tipus de formatge que es produeixen allí; és un encert que agraïm.

Seguim vers Donostia (Sant Sebastià). Hi trobem pluja tanmateix, però com que no és tard, no renunciem a donar-hi un tomb perquè la ciutat és realment bella.

Dijous fem cap a Bilbao a bona hora i visitem Proma 99 - Ecoprocura, l'exposició dedicada al medi ambient. Hi esmercem tot el matí, i penso que el partit que n'han tret els alumnes per força és desigual, encara que ben segur que el balanç és positiu.

A la tarda, la visita al museu Guggenheim. Era inevitable, i pel que fa el contingut, no estic ben segur que hagi agradat a tothom. Penso més aviat que hi ha diversitats de parers. Tothom coincideix, però, en l'espectacularitat del conjunt.

Al vespre, com que no plou i demà no cal ser massa matiners, els alumnes surten, encara que sense retirar massa tard.

Divendres prenem el camí d'Elorrio, població biscaïna on hi ha la seu del grup Eroski, tal vegada el més important de l'Estat espanyol pel que fa la distribució de mercaderies, majorment de caire alimentari. Hi anàvem a veure justament això, i tenim el goig complet, perquè la senyora encarregada de les relacions públiques de l'empresa ens ho explica i il.lustra tot, amb una gran riquesa de detalls. Tant, que hi passem tot el matí.

Després de dinar donem un tomb pel poble i prenem el camí vers Vitòria. Resta del dia lliure i després sojorn, ja que no tornarem fins demà dissabte.

Com a resum, podríem dir que ha estat un viatge pensat perquè tots i cadascun dels alumnes hi trobessin un al.licient particular pel que fa llur pròpia formació i inclinació professional. Tanmateix un al.licient al marge del que es podria qualificar de visites d'interès comú, com la fira de Bilbao i la visita a Eroski. Un viatge que pensem que ha estat útil i gens pesat, ja que se n'ha previst una part substanciosa per a la cultura general i l'esbarjo.

El que més m'ha afectat dels fets desgraciats que s'han produït últimament és sens dubte la pèrdua d'una vida.

En segon lloc han estat les notícies distorsionades, plenes de morbositat i, en paraules del director de redacció del Segre, recollides a Vilagrassa.

Creient que ja és el moment de publicar la veritat, vull puntualitzar el següent: el lloc del tràgic accident es troba en el terme municipal de Tàrrega i totes les finques d'aquell indret menys la nostra pretanyen a propietaris de Tàrrega, que mai han posat en dubte la titularitat privada del camí on va succeir el fet (preguntar sobre aquest extrem a veïns de Vilagrassa és del tot improcedent).

Aquest camí particular dóna al bell mig de la meva finca i condueix exclusivament a un magatzem o cabana. La finca sí que toca pels extrems a dos camins municipals o veïnals: al nord, el camí de Tàrrega a Tornabous, i al sud, el camí de Tàrrega a Balaguer. Però és al mig on hi ha el camí privat a la cabana, que en no estar engravat ni tenir un manteniment convenient és d'argila i en temps de pluges i gelades esdevé perillós, i per això cal tancar-lo.

En tercer lloc les notícies parlen que aquest camí on ha passat l'accident era usat infinitat de vegades per la víctima. La realitat en canvi és que el camí porta molt de temps tancat al trànsit, éssent impracticable per qualsevol qui vulgui creuar la finca i arribar a Tàrrega, que necessàriament ha de tornar enrere.

En quart lloc, el més important i que al principi es va ometre en totes les notícies és el punt que fa referència a la senyalització: dos pilars ben visibles, un a cada banda del camí, amb un senyal pintat vermell i blanc de prohibit el pas al pilar de l'esquerra, un cartell de camí particular i prohibició al pilar de la dreta, i una cadena niquelada en què al mig penja un altre senyal vermell i blanc de prohibit passar, de gran diàmetre.

No veure aquests senyals, que són no sols suficients sinó els més destacats que hom pot trobar en barreres de pas similars de la comarca, només es pot atribuir a patir algun defecte greu de la vista, com s'està investigant en les diligències obertes.

D'altra banda, per l'hora de l'accident, la una de la tarda, tampoc es podia donar el fet de l'enlluernament, ja que és el moment en què el sol està més alt.

Creiem que els desafortunats fets només es poden deure a una confusió del motorista, qui deuria cercar el camí de Balaguer cap a Tàrrega, que en realitat passa més avall.

Tot i tractar-se d'un malaurat accident, el més important és fer arribar el nostre més sentit condol a la família.

J. P.

Que Catalunya aspira al seu autogovern és força conegut i legítim des del punt de vista d'una nació.

Els diferents traspassos en diverses matèries del Govern central cap al Govern de la Generalitat s'han donat amb comptagotes i de mica en mica. En totes, però, el Govern central delega, però es reserva el poder de legislar. Al Parlament només se'l deixa intervenir en qüestions que podrien ser anomenades de segon ordre.

Pel que fa a matèria laboral o de treball, les competències s'han anat traspassant a poc a poc i, les responsabilitats s'han anat assumint molt tímidament.

Aquestes competències són la mediació en els casos d'acomiadament o en els de conflicte, la mediació en els convenis col.lectius, el registre d'actes en els processos d'eleccions sindicals i temes en referència a l'assessorament en cooperatives, les competències del registre d'aturats, així com la formació ocupacional, que és aquella que es dóna a l'aturat per ajudar-lo en la seva inserció en el món lavoral. El traspàs també s'ha produït en el Gabinet de Salut Laboral, on es fan informes que determinen el motiu de sinistre o accidentalitat, així com el seguiment i assessorament en qüestió de malalties professionals. Mentre es produeixen tots aquests traspassos, Inspecció de Treball continua sota l'empara o jurisprudència del Govern central, i també l'aprovació de les prestacions d'atur.

No és d'estranyar que davant d'aquest maremàgnum hi hagi mancança d'una única directriu. Però el que més ens desconcerta són les iniciatives que prenen algunes delegacions territorials de treball, que segons convé segueixen les directrius de Barcelona, i segons com s'apunten a les de Madrid o, fins i tot, es deixen anar segons criteri propi.

Tot això es veu agreujat quan al 1997 i principis del 1998 la Conselleria de Treball té plenes competències en matèria de l'INEM, excepte les esmentades anteriorment, que comptant amb quatre direccions generals dins la mateixa conselleria, els quatre delegats territorials ens donen diferents formes a aplicar segons la voluntat del director general o delegat territorial en qüestió.

Després d'any i mig de competència, la Conselleria de Treball recorda el contingut del pacte polític, ignorant la gestació de la qual ells mateixos han estat partícips; el pacte per l'ocupació de Catalunya i les diferents meses que n'emanen. Unes meses que es conceben com un nou ésser que neix, i per les quals des de la pròpia Administració s'aposta per un avortament. Si més no, això és el que sembla al fer partícips els agents socials en la constitució d'una comissió anomenada INEM, que als nostres ulls no té cap tipus de contingut i, per tant, també neix morta. En aquest moment més aviat genera un dubte o una consternació pròpia d'un calvari comparable al que Jesús va patir i que rememorem en èpoques de Setmana Santa, ja que ens obliguen a participar i a assistir a un avortament i al mateix temps a una vetlla i, a més, ara pretenen que els agents socials sortim impregnats d'aquesta ferum.

Si la decisió és fruit del Departament de Treball, és pròpia d'una vetlla que l'entendríem si fos com a conseqüència d'haver-se proclamat com un servei de pompes fúnebres.

D'altra banda, si la decisió és de la Conselleria de Treball, és pròpia d'un calvari al qual se'ns té sotmesos els agents socials en el pacte per l'ocupació a Catalunya.

El passat 5 de març, alumnes de cinquè d'FP de l'ECA de Tàrrega van anar a buscar números de comptes bancaris d'ONG (només aquelles que estan ajudant en tota la zona afectada pel catastròfic huracà Mitch, situada com molt bé sabem tots a Amèrica Central) per transferir tots els diners recaptats amb la venda d'unes samarretes estampades, a les caixes d'estalvis de la vila.

El primer establiment que vam visitar fou l'oficina de la Caixa de Pensions i de Barcelona, situada al final de tot de la plaça del Carme, al Pati, perquè ens entenguem, i cert empleat jove que hi atén, només comunicar-li les nostres intencions, ens respongué: "Jo només atenc els meus clients".

Dit això, ens dirigírem cap a la sortida, sense cap més comentari. En canvi, tant a la Caixa de Catalunya com a Ibercaja ens oferiren un servei molt atent i respectuós, com a qualsevol altre ciutadà o client, i així, sense entrar en més detalls. Gràcies.

Encara recordo en alguns viatges, especialment al sud de França, quan el moviment de construcció de rotondes es va estendre per les noves vies d'entrades a les ciutats i en determinades cruïlles, era com un nou signe de modernitat. Avui tothom pot observar que cada població fa, en compliment de millores, oferta de noves solucions constructives per a una simple cruïlla de carrers o carreteres. Ara és molt fàcil dir: «a tal ciutat tenim quatre rotondes; a la capital de tal comarca encara no n'hi ha dissenyada una sola...»

Sembla que s'estan redactant les primeres normes per a la construcció dels nous espais circulatoris i per homologar els exitents. Entre els punts de la normativa hi haurà les indicacions oportunes sobre la seva necessitat viària, l'estètica, la seva conservació, la visibilitat de l'entorn, el seu disseny i l'impacte ambiental.

El reglament podrà tenir com a objectius poder autoritzar la seva construcció, saber de la seva necessitat i atenent al compliment de totes les normes d'educació viària. Poden tapar la visibilitat?

Hi podrà haver un concurs anual, a nivell estatal, per autonomies i per comarques a fi de premiar les noves idees artístiques i els aspectes innovadors. Caldrà que l'estètica no deixi perdre la finalitat principal: millora de la construcció.

Pel que fa al primer llistat de rotondes hi ha idees molt originals i que compleixen els objectius.

La darrera construïda i acabada a Tàrrega, al final de la Via Lacetània, té moltes probabilitats de ser homologada i poder entrar en el llistat de les que han de ser conservades i, molt especialment, pel seu tractament ecològic i per la defensa de l'arbre de la pau: l'olivera.

Encara no havia crescut la primera gespa sota els tres arbres d'oliveres arbequines, al final del carrer de Migdia, cruïlla amb l'avinguda de l'Onze de Setembre, ha sorgit amb pocs dies i amb el treball d'una màquina i un artista que la manipulava, el nou constructor de parets megalítiques a Tàrrega. Les grans roques, com a matèria bàsica eren agermanades, ben col.locades i endreçades com una nova i ciclòpea rotonda excèntrica dins d'una circumferència, de més diàmetre. Complirà la normativa? Sobren uns centímetres d'alçària? Hi haurà la suficient visibilitat?

Dintre queda pendent plantar dos nous xiprers: total quatre. Així mateix recordem, a Tarragona han plantat amb quatre columnes de pedra romanes de granit, al mig de la rotonda de la Via Apia; a Cambrils han col.locat quatre columnes de llum dintre d'una rotonda barquiforme, al port. A Tàrrega, a mès dels arbres, sembla que hi ha projectada, a decidir: una creu de terme, un padrò, una columna trajana...

Al nord, la Porta dels Pirineus, on veurem que la fusta a l'aire lliure farà, de l'obra d'art, un munt de fusta podrida (el mateix que està passant amb les premses de fusta de Sant Eloi). La porta, tansportada, plantada i arrencada ha trobat un bon indret: l'alçària de la part central passarà la primera prova?

La gran moguda urbanística de Tàrrega ha fet possible la recerca constructiva d'aquests espais arrodonits com a signe d'una ciutat que mira al futur i vol resoldre els problemes de la convergència viària. Tot ha estat per un procès d'aculturació: Bellpuig, Guissona, Lleida, Mollerussa...

Demanen una oportunitat Cervera, Montblanc, les Borges Blanques... Des de la vall del Corb, pas d'una via romana, sense rotondes, s'observa amb curiositat aquesta emergència plàstica arrodonida que vol ajudar a una millor conducció.

P er assumir l'abast de la història d'avui, cal un preàmbul que ens aclareixi com s'elaboraven els vins brisat i verge, i per què rebien aquest nom.

Ja sé que per a molts dels lectors sobra aquest preàmbul, però no estarà de més per als qui ho desconèixen.

Essencialment són dues les maneres de transformar el most dels raïms en vi o alcohol, conegudes per vi brisat i per vi verge. El vi brisat és el resultat de fermentar o bullir el most junt amb tota la barrusca –pellofa i esquelet– del raïm generalment negre, que prèviament piat amb els peus es feia caure al cup situat davall la piadora aconseguint un vi de cos amb un toc d'aspror molt apreciat per a una bona digestió. El vi verge s'elaborava amb la verema blanca i principalment de la varietat macabeu. Era un vi blanc i transparent i la fermentació era feta sols amb el most sense altre component. D'aquí el nom de verge.

Fet aquest aclariment, entrem a la història de mà del gremi dels cantirers, i més concretament pel cantirer per excel.lència, el Josepet del Nadal. La tradició ceramista de Verdú arrenca des del temps dels romans. Documentalment els trovem a finals del segle XV i amb més esplendor en els segles següents amb tanta profusió com per formar-se en confraria sota el patronatge de Sant Hipòlit, honorant-lo al seu dia amb una singular festa mancomunada per tots els cantirers, que tot i que es feien un tip de fer hores fent rodar el torn, més aviat eren pobres que res més; per això als hiverns es llogaven als molins d'oli o a collir olives per poder subsistir. La realitat d'aquesta condició explica a bastament el perquè s'hagi mantingut a la vila aquesta tradicio artesanal.

Permeteu-me, perquè val la pena, un incís aclaridor aprofitable per estudiosos d'aquesta ancestral indústria.

De cantirers sabem documentalment que n'hi havia prop d'aquí: a Cervera, a Tàrrega i a Lleida.

La pregunta que molts es fan és: per què a Verdú s'ha mantingut?

La resposta, fruit de conèixer bé els viaranys, és evident. L'ofici no donava per fer massa rostes i arreu es tancaren els obradors i amb més motiu a les poblacions esmentades, que amb el creixent progrés comercial i industrial deixaren de fer càntirs. Pel contrari, aquí, no hi havia altra alternativa. O pagès o cantirer, i així anar fent la viu viu, d'acord amb el caràcter conservador dels verdunins, o en últim recurs el vol a ciutat, els més intrèpits o necessitats.

Apuntalant-nos amb la dita que: "no hi ha mal que per bé no vingui", aquella endèmica situació d'anar fent va permetre a alguns arribar amb penes i treballs a superar la invasió de les neveres i begudes envasades, per situar-se avui en una indústria floreixent i amb un folgat nivell econòmic.

La història d'avui és d'aquell temps de precarietat que, malgrat tot, no els privava d'alguna carnada de tant en tant, com se solia fer el dia de tancar la jornada; l'última feina de la cuita amb la col.laboració dels cantirers més íntims per tapar ràpidament els forats superiors del forn.

Per la costellada, cada cantirer es portava el pa i el beure i amb alegre animació treien el ventre de pena.

En aquesta ocasió, a causa de la mala collita de raïm, ningú gaudia del vi per regar la gargamella.

Sigui com sigui, els de cal Nadal –Josepet i el seu fill Quimet– anaven traquejant mentre els altres s'ho miraven estranyats que tinguessin vi i de les ganyes i la mala cara que posaven. El vi de la seva bóta era tan dolent que reunia tots els improperis d'agre en amunt. De ganyotes no en vulgueu més, però la bota anava del pare al fill sense travessar altra frontera.

Un de la colla, com a insinuació per si picaven, digué al Josepet mentre aquest alçava la bóta enlaire.

–Caram! Josepet. Com xerriquem, eh?

El Josepet, sense deixar de beure, va remugar un sí... barbotejar, aprovant-ho movent afirmativament el cap, sense desviar el xerric de la bóca.

L'interlocutor insistí de nou:

–Que és brisat o és verge?

El Josepet pausadament tapà la bóta i després de fregar-se els llavis amb la màniga de la camisa sentencià.

– No és verge, no! Què és molt reputa!

El veí de Bellpuig Joan Ortís Fernández es va proclamar el divendres passat guanyador de la IV Beca Manuel de Pedrolo de l'Ajuntament de Tàrrega pel treball titulat La poesia de Manuel de Pedrolo entre 1944 i 1954 en el context de la seva obra: una trajectòria del procés de recerca del sentir i de l'existència.

Ortís, de trenta-cinc anys i llicenciat en filologia catalana, planteja en aquesta obra una anàlisi interna dels poemaris de Pedrolo escrits abans del 1954 en què mostra com es va conformar el llenguatge poètic de l'autor de l'Aranyó i la seva relació amb l'obra en prosa. La Beca Pedrolo està dotada amb un milió de pessetes. Coinidint amb l'acte de lliurament, que va tenir lloc a la Biblioteca Comarcal de Tàrrega, Ortís va rebre sis-centes mil pessetes, mentre la resta la percebrà al febrer de l'any que ve, quan entregui el treball per a la seva publicació. El jurat que atorga aquesta distinció el formaven Joan Lluís Tous, regidor de Cultura de Tàrrega; Xavier Macià, professor de la Universitat de Lleida; Josep Borrell, director de l'Institut d'Estudis Ilerdencs; l'escriptor Joaquim Carbó i Xavier García, especialista en Pedrolo i guanyador de la darrera edició de la beca per l'estudi i compilació de l'epistolari de Manuel de Pedrolo, publicat per la col.lecció universitària Biblioteca Literària de Ponent.

L'alcalde de Tàrrega, Frederic Gené, va destacar que amb aquest nou treball promogut per aquesta beca es completaria un altre aspecte de la vida i l'obra de l'escriptor; la seva poesia.

Ortís, que va ser present a l'acte per recollir la beca, es va mostrar agraït per la confiança que havia dipositat en ell el jurat.

Fotos: J. Bertran