---

5a Pàgina

Per sort o per desgràcia, i que jo recordi, les úniques o l'única carretera que a les nostres contrades ha sofert embussos i retencions per Setmana Santa ha estat la Nacional II, que depèn de l'Estat, i recordo des dels anys seixanta. Aquells anys en un dia com el Dilluns de Pasqua els vehicles eren retinguts des de Bellpuig, i el pas per Tàrrega era tota una odissea. Després van millorar la carretera des de més amunt de Cervera amb trams de tres carrils i en dates com aquestes hi posaven cons per habilitar un carril més, i això sembla que alleugeria una mica la situació. Després han vingut els trams d'autovia, però com que és inacabada els problemes continuen. D'aquí que hi haurà l'autovia feta de Cervera a Santa Maria del Camí, segurament que continuarem tenint problemes de congestió de trànsit perquè sempre les millores de l'N II han anat anys enrere de les necessitats reals de la circulació. Cada dia augmenta el parc automobilístic, però això sembla que no entra en els plans de l'Estat a les nostres contrades, especialment els de l'Estat governat per les dretes de tots els signes, encara que els socialistes tampoc no van fer massa, ja que, si ens van fer l'autovia de Lleida a Cervera, no van acabar de fer el tram fins a Igualada, i el Govern del PP amb els anys que porta al front de l'executiu tampoc sembla que no té pressa a millorar les nostres carreteres.

Un exemple és la millora de l'antiga N II al seu pas per la ciutat, que fa onze anys que espera i des que hi ha el Govern del PP no sé quants primers passos han fet per aprovar el projecte, però no hi ha manera que surti als pressupostos de l'Estat, tot i que al nostre ajuntament tenim el primer tinent d'alcalde que és del partit que governa a l'Estat. Cal dir que aquest regidor va aconseguir que millorés una de les sortides de l'autovia, o del que en principi es va dir variant de Tàrrega, la que porta a Vilagrassa i Anglesola. Allí es va fer una rotonda, però bastant mal feta perquè és estreta, i a més es van treure els fanals que hi havia, i els que van quedar no funcionen. No sabem si es per això o perquè cada dia molts conductors condueixen més de pressa i passen dels senyals de trànsit, però en aquell indret cada dia hi ha accidents. Creiem que amb els llums que hi havia abans s'ajudaria a evitar accidents, que per sort no han estat molt greus. Bé, sembla que també esperen que hi hagi morts per arreglar les coses, però si mirem el tram de Cervera a Igualada, per desgràcia cada setmana n'hi ha i no fan remoure la consciència als polítics responsables directes, ni massa als indirectes. És allò que sempre diem, que aquí no som massa votants, però també cal recordar que el nostre vot es de més qualitat, sinó que li ho preguntin a Pasqual Maragall.

Opinió

Si un parell de setmanes enrere unes fotografies em portaven a l'evocació d'un fet que considerava significatiu dins el panorama polític de principis del segle XX, avui, impensadament, n'he trobat tres de pròpies que em permetran escriure d'una institució i d'una persona que en són també mereixedors, per distints motius.

Era a últims de maig de 1972 quan se celebrava, com era costum pel Dilluns de la Pasqua de Pentecosta, la recaptació pública i al carrer en benefici de l'obra del nostre hospital, ara residència ben coneguda i estimada pels targarins i comarcans. I aprofitant l'avinentessa, a la tarda tingué lloc a l'esmentat hospital, en què s'havien fet importants reformes, un acte d'homenatge, que, segons es digué llavors, era en honor de tots: "Als qui d'una manera o altra, amb els seus donatius o el seu esforç han fet i fan possible l'obra de l'hospital" (Nova Tàrrega del 27 de maig de 1972).

Amb tal motiu, en una placa commemorativa que es va descobrir, instal.lada en un petit monòlit, s'hi escrigué: "A la Comunitat Carmelita i a tots els qui, amb la seva ajuda, han fet i fan possible l'obra d'aquest hospital", com en aquella Nova Tàrrega s'escriu. I en presència de l'alcalde senyor Delfí Robinat, fou el senyor Josep M. Llort Bosch el qui descobrí la placa, en nom dels presidents que anaven passant per la institució, abans que Jaume Trepat Andreu, Josep Maria Vidal Sastre i Jaume Ramon Ripoll.

Avui no m'estendré, però, en tots els aspectes d'aquesta institució, ara residència. És tot un tema important i llarg que, com en altres moltes coses, em veig incapacitat ni tan sols de resumir. Àdhuc, fins i tot, per situar-me en el context o ambient de les fotografies que publiquem, ho he hagut de consultar a l'amic i acèrrim targarí, de molts anys present en la institució, Magí Mateu Argelich. I diré del senyor Llort, com així tots l'anomenàvem, fins que ens va deixar, i al cel sigui. Com molts altres que es troben en les ja esmentades fotografies. Que, altrament, estimo que són un record pòstum.

El senyor Llort, ben visible al peu de la placa que s'havia descobert, fou un targarí, com el qui més, nascut a Guimerà, però tan estretament vinculat a les nostres coses i als nostres problemes que en uns moments difícils per la nostra corporació municiál la va presidir. I fou alcalde des de 1930 fins a l'abril de 1931. Quan amb l'arribada de la segona república Samuel Perenya fou alcalde cinc o sis dies i després es féu càrrec de l'alcaldia el senyor Josep Flaquer, fins que des del 31 d'abril de 1931 fins al gener de 1934 fou alcalde Francesc Fité Pons, que havia estat primer tinent d'alcalde amb Josep M. Llort Bosch.

Hi ha, però, uns altres aspectes, en les activitas de Josep M. Llort a la nostra ciutat, en què vull destacar la que estimo evidentment important. Començaré explicant que, com a catòlic practicant, Josep M. Llort va actuar sempre en totes aquelles associacions o organismes que tinguessin com a finalitat la pràctica i difusió de les seves creences. I en l'època anterior a la segona república, fou un dels promotors dels exercicis espirituals, i no cal dir en l'organització i activa presència en els que se celebraven al Mas de Colom. O en qualsevol altre lloc, que aquí no és moment de recordar, però que jo he volgut assenyalar, perquè és convenient perfilar, encara que sigui superficialment, la seva destacada personalitat. Afirmant també, que si en moments difícils, com he dit, va ocupar l'alcaldia, ho féu amb dedicació, encert i entusiasme. Com, igualment, no hi havia entitat de qualsevol tipus de la nostra ciutat en què no prestés el seu suport. No indiferentment, sinó que amb ajuda econòmica si així li era sol.licitat. En el que insisteixo abans de seguir, el que més vull destacar és la seva personalitat, per situar-la en el lloc que li correspongué, igual o més que cap altre targarí.

Em vull referir al seu suport actiu en tot moment a favor del canal Segarra-Garrigues, o pels pantans que fossin indispensables. I tingué un moment que estimo clau. De fet, al meu entendre, un dels passos més importants, que si no tingué l'efectivitat que llavors s'esperava, per l'adveniment de la segona república, o millor dit, per la fatídica guerra civil, va ésser un fonament important. Fou quan a últims de la primavera de 1930 el rei Alfons XIII, juntament amb la reina Victòria, visitaren la nostra ciutat. Per cert menys d'un any abans que haguessin de marxar a l'exili, amb la vinguda de la república, dita del 14 d'abril.

Celebrada l'arribada a la plaça del Carme, el Pati, i el tedeum a l'església parroquial, com llavors era rigor, els monarques, amb els seus acompanyats, donaren una recepció a l'Ajuntament. I en el curs de la recaptació, amb discrecció però sense embuts, l'alcalde va demanar la construcció del canal Segarra-Garrigues amb els pantans del Segre que fessin falta. I el rei s'adreçà a l'enginyer de camins, canals i ports, senyor Lorenzo Pardo, per si era possible. I ell mateix, que en coneixia la tramitació i els avantprojectes, li digué que era possible i que el Segre podia donar per allò i molt més. És anècdota molt dita però que cal repetir.

Cal també dir que en els treballs de la comissió que presidia en aquells temps el senyor Joan Gómez, com a president de la Cambra de Comerç, feia molts anys que hi venia treballant. I Josep M. Llort, juntament amb Ramon Novell Andreu, que fou sempre el motor impulsor en tota mena de moments i situacions, hi estigué sempre present, com un dels membres més actius, sense reparar en esforços de tota mena, que, com era llavors costum i tradició, sempre desinteressadament. I com a prova del que escric, només cal consultar Crònica Targarina d'aquells anys o des de l'inici de la seva publicació, complenant planes i més planes, com en cap altre propòsit o qüestió. I d'aquí ve que avui hagi volgut dedicar aquesta plana a un dels qui en la primera meitat del segle que hem tanca foren els autèntics precursors del que ara tindrem. I també buscant aquells periòdics o els arxius en què s'hi puguin trobar, hauríem d'esculpir aquells noms. I, repeteixo, entre ells, el de Josep M. Llort.

No vul allargar massa més. Em plauria que fos llegit amb la màxima atenció. Com estic disposat a facilitar tota mena de dades, articles o documentació en què hagi intervingut. Tàrrega, de sempre, ha volgut el canal i els embassaments, perquè són la màxima garantia de la seva prosperitat i la de les comarques que tan estimem.

Opinió

Aquí, un regidor de vostè

Amb aquest títol em refereixo al mercat del Dilluns de Pasqua.

Fa temps, molt de temps, en aquest mateix setmanari, vaig escriure un article destacant les excel·lències del mercat del Dilluns de Pasqua. Remarcava l'animació que es vivia pels carrers de Tàrrega per la nombrosa presència de joves i forasters que feien les seves darreres compres tot preparant el dia de camp més participat de tot l'any. Aleshores eren multitud els joves que esgotaven les tendes de queviures per a proveir-se de totes les viandes necessàries, així com dels complements propis d'un dia de camp.

Els forasters aprofitaven l'avinentesa d'una abundant oferta de parades o tendes de verdura, d'hortalisses i de comestibles per fer les darreres compres abans de tornar a la capital. Més que res per allò que les coses de comarques són sempre més "bones" que les de les botigues de la gran ciutat.

Com que en els temps que vivim tot va molt accelerat, tot ha canviat molt.

Aquest dilluns vàrem anar a mercat i ens quedàrem de pasta de moniato.

El carrer Agoders, despullat de parades, la majoria de botigues tancades, una sola parada de verdura, i la gent que confiava comprar, estava més que enfadada.

Si aquest regidor de vostè estigués a l'Equip de Govern de la ciutat proposaria als meus companys fer una convocària urgent dels ens municipals adients amb l'objectiu d'analitzar i prendre les decisions més convenients per rellançar o deixar de celebrar el mercat del Dilluns de Pasqua.

No cal dir que davant aquesta disjuntiva de mercat sí, mercat no, hi ha interessos ben legítims i ben contraposats. Cal escoltar tothom per poder arribar a una decisió al màxim de consensuada, però la ciutat, com a col·lectiu, ha de vetllar pel seu bon nom i la seva fama.

No es pot donar ni un any més aquesta pobra imatge.

Tàrrega s'està consolidant com a autèntica ciutat de serveis. Darrerament molts comerços estan renovant les seves instal·lacions i ofereixen una nova i moderna imatge. Cada dia més, a Tàrrega s'hi pot comprar qualsevol producte i amb una relació qualitat-preu molt ajustada. Per això no podem caure en el parany d'invocar erròniament la saviesa de la llibertat de mercat.

Una ciutat no pot supeditar tota la seva fama als interessos d'uns pocs i, encara menys, veure's en mans de timorats.

Si es fa mercat, s'ha de fer mercat, amb tots els serveis i totes les ofertes. No es pot defraudar els clients, siguin targarins, comarcans o de més lluny.

Costa molt de guanyar un bon nom i, en canvi, és d'allò més fàcil perdre'l.

El mercat del dilluns és, era, tan sagrat per a Tàrrega que hem arribat a fer famós allò de "sant dilluns".

Quan algú pregunta per què a Tàrrega no hi ha animació el diumenge a la nit, tots contestem : "Es que demà és sant dilluns".

De sempre hi ha hagut debats sobre si fer o no fer mercat els dilluns que s'escauen en festes molt assenyalades: Sant Esteve, Dilluns de Pasqua, Festa Major, etc. Ens n'hem anat sortint com millor hem pogut, però el trist espectacle d'aquest passat dilluns no es pot repetir.

O tots fem mercat o no en fa ningú.

Repeteixo que són molt legítimes les diferents opinions, i que cal tenir-les en compte, però no oblidem que de vegades el que és pa per avui i per a uns pocs, pot ser gana per a demà per a tots.

El prestigi de Tàrrega bé mereix que ens mullem tots els qui hi tenim quelcom a dir. Parlo en primera persona del plural, ja que, com a regidor de vostè, també hi tinc la meva responsabilitat en aquest afer. I com comprovareu no me n'escapoleixo pas.

Hi ha moments que no val a fer-se el "pureta" demòcrata. No tot ha d'ésser unanimitats; també s'han de prendre decisions arriscades en què hom se la juga.

La trista imatge que oferien els carrers i les places de Tàrrega el Dilluns de la Pasqua proppassat no contribueix en res a la bona fama d'un mercat secular que ens dóna prestigi i bon nom arreu arreu.

No sé pas què opinaran vostès, però aquesta és la meva honrada i sincera opinió: o bé rellancem el mercat del Dilluns de Pasqua, i crec que és possible fer-ho, o bé tanquem la paradeta, mai millor dit, i tots a menjar la mona.

Opinió

Perplexitat, tristesa i amargor és el que m'ha produit la lectura de l'escrit signat pel senyor Josep M. Bosch i publicat a la N.T. del passat dia 6 d'abril. La meva tendència natural i també la voluntària és procurar entendre a tothom i no pas jutjar a ningú, per tant des d'aquesta perspectiva vull respondre al contingut de l'escrit. L'he llegit diverses vegades perquè pensava no haver-lo entès gens bé a la primera o, millor dit, que no podia ser el que entenia. Fins i tot ara tinc seriosos dubtes, no pas en la meva valoració final, sinó més en la línia de poder acceptar que es facin afirmacions tan irresponsables per la seva generalització com per suportar-les en proves documentals –històriques en aquest cas– de molt trista referència.

No pretenc desmentir res del memoràndum que cita, ni tampoc de llur interessada extrapolació, però sí que preguntar-me com ha pogut recórrer a remoure la femta d'un passat que només es pot deplorar des de qualsevol de les vessants ideològiques, confessionals i humanes. Paradoxalment titlla de precivilització la que s'observa en alguns programes de la televisió de les cadenes peninsulars i fa un escrit, goso dir, tan reaccionari, que resultaria idoni i apte per a ser publicat amb entusiasme garantit per mitjans de comunicació com La Razón, ABC, etc. de la gran Espanya, sempre salvadora de tot i de tots per desgràcia nostra.

Posat que està a rescatar documents de la nostra història recent, vista la precisió amb què ho fa, n'hi albiro una clara habilitat i per tan podria interesar-se pels que Catalunya té a Salamanca i que Espanya no vol retornar, perquè –entre altres raons– possiblement les arrels patriòtiques se'n podrien ressentir. Però sobretot disposaria d'unes altres fonts d'informació històrica que li podrien ajudar a tenir una visió més plural.

Penso que l'autor s'ha begut l'enteniment quan afirma amb tota la impunitat i lleugeresa argumental que "altra forma de talibància actual és el desmantellament absolut de la cultura religiosa"; evidenment no generalitza perquè es refereix a l'única imposada en i des de les pròpies arrels de manera històricament poc tolerant. No ha pensat, ni per un instant, que actualment s'intenti fer camí cap al coneixement i la tolerància? Per altra banda dues dimensions imprescindibles per a garantir que la persona pugui entendre que hi ha moltes religions i maneres diverses d'expressió i pràctica espiritual i que hom pot també lliurement no pertànyer a cap d'elles, sense tenir per això la necessitat de negar cap Déu ni cap dels seus dogmes.

Cultura, cultura i més cultura perquè mai en tindrem prou, però també sensibilitat i respecte. De les tradicions, festes i celebracions n'hi ha que tenen orígens diversos i no precisament religiosos. Crec que el Sr. Bosch aplica un maximalisme quan afirma que sense cultura religiosa –la seva– no es pot interpretar una obra artística en un museu, o una pàgina literària de la majoria de les obres escrites des de fa mil anys. I la seva conclusió final és antològica i desbordant.

La jovenalla que menciona no viu tant a la inòpia com diu i saben ben bé què són els llimbs, el purgatori i l'infern, però senzillament per bé o per mal, alguns –no pas tots– en passen. Podria ser que certes arrels pesèssin massa i creguin que els podrien privar d'enlairar-se.

Crec que ha manifestat les seves pors –això és bo– atacant, però, llibertats individuals i col.lectives a tort i a dret –això no ho és gens– com han fet altres personalitats fa ben pocs dies de manera públicament infortunada.

És cert que s'atansen temps difícils per a la civilització occidental, que caldrà molta prudència i cautela, es parlarà de persones amb cultures diferents, religions públiques i privades, societats obertes i tancades, cristianes, islamistes i pluralistes.

Aspectes com la tolerància i una permanent reflexió vers el pluralisme haurien d'adquirir una importància cabdal. Ben aviat a molts països hi haurà més d'una religió oficial i unes quantes de tolerades. Preparem-nos per aquesta realitat que s'atansa, amb més coneixements i cultura i no pas removent les nostres dissortades víctimes, siguin santificades o no ho siguin, i fruit tot plegat d'unes exaltacions amb unes arrels impròpies d'una societat oberta, tolerant i plural. De tot això que és la nostra història n'hem de ser capaços de treure les conclusions més positives i no pas les més interessades, encara que pel que veig, 65 anys no són massa temps perquè alguns hi puguin reflexionar amb la deguda prudència.

Correu del lector

Tres estudiants de filologia catalana de Tàrrega han iniciat un treball etimològic, amb l'objectiu d'investigar l'origen dels noms de lloc del terme de Tàrrega. També es proposen analitzar l'evolució històrica i promoure el coneixement i l'ús d'aquests topònims.

Certament, els noms dels llocs són un patrimoni històric i cultural de primera magnitud per conèixer les nostres arrels com a poble. El mot del riu Ondara ens diu que la cultura dels ibers ilergetes constitueix el substrat històric més antic de les nostres contrades. El mot de la partida de terme Paupaterres ens indica la presència i la consolidació de la força colonitzadora de Roma. Els mots del castell del Mor i de la torre Morlans ens parlen de la petjada germànica dels gots. El mot del poble del Talladell ens recorda els segles de cultura islàmica, àrab i bereber, viscuts pels nostres avantpassats abans de la conquesta i la colonització catalana de finals dels segle XI.

Els mots catalans, occitans, o aragonesos, molts d'ells desapareguts, però que s'han conservat en documents històrics de l'època, i els que conformen la majoria dels noms de les partides de terme, ens poden permetre conèixer l'origen dels primers pobladors cristians de les nostres terres. L'estudi etimològic dels noms ens aclareix per què a Tàrrega diem "Agoders", a un carrer que en català s'hauria de dir "Aiguaders". O saber, d'on provenen els mots de Riambau o Rimbau, el Boscarró o Buscarró, la Palafanga, l'Amargossell, el Xercavins, o la Mallola.

Tanmateix, són molts els mots que resten sense que puguem conèixer amb seguretat el seu veritable significat. Els noms de Barcelona, Girona o Tarragona en són un bon exemple. I el mot de Tàrrega també, tot i els intents per intentar trobar-ne l'origen.

Hi ha hagut qui ha volgut identificar Tàrrega amb la població d'Anabis dels Lacetans, esmentada pel geògraf grec Ptolomeu. Altres l'han identificada amb la població d'Atanagria dels ilergetes, esmentada per Titus Livi. L'any 1968 Jordi Elias publicava el fascicle Tàrrega o Tarraha segons els àrabs, basat en el fet que en àrab «castell» és Tarraha. Amb tot, cap d'aquestes hipòtesis van més enllà de suposicions poc sostenibles documentalment. Jo hi afegiria una hipòtesi més, d'origen àrab, i també molt poc sostenible: Tàrrega podria provenir del mot que rebien els habitants d'aquesta part de la frontera superior de l'Andalus islàmic, els "tagarins", o habitants d'At-Targ.

El nostre país ha tingut la sort de tenir en l'insigne filòleg Joan Coromines un dels millors mestres en etimologia i toponímia. Els diccionaris etimològics i toponímics del català i del castellà li van costar tota una vida d'esforç i treball. Darrerament, però, i en la mesura que s'han anat ampliant els coneixements de la llengua bereber i de l'àrab marroquí, algunes de les seves hipòtesis s'estan revisant. Els guerrers i les tribus berebers van arribar al que avui és Catalunya, sobre l'any 720. En aquella època el poble bereber estava poc o gens arabitzat, i és lògic pensar que la seva llengua deixés la seva empremta en molts llocs. Si a aquest fet hi afegim la proximitat que la llengua bereber tenia i té amb l'euskera, i amb la llengua dels ibers, la polèmica dins el món de la toponímia i l'etimologia està servida.

L'etimologia i la toponímia són un món apassionant i interessant. Cada nova hipòtesi aporta coneixement i màgia a l'univers dels mots. Com diu Salvador Espriu: "Però hem viscut per salvar-vos els mots/ per retornar-vos el nom de cada cosa".

Esperem amb ànsia la publicació del fruit d'aquest estudi dins la col·lecció Natan.

Correu del lector

Davant la proximitat del dia del llibre es presenta l'autobiografia de Norbert Orobitg, nascut a Tàrrega l'any 1915. L'autobiografia se'ns ofereix dividida en dues parts.

En la primera es veuen reflectides la joventut i molt especialment la guerra civil i les conseqüències que afectaren la seva vida, des del seu pas pel camp de concentració de Sant Cebrià a França, fins la seva estada a la presó de Carabanchel a Madrid com a pres polític, passant pels llargs anys d'exili a Andorra.

Sens dubte si algú pot parlar amb propietat del que significà la lluita per la llibertat i la democràcia durant i després de la guerra espanyola, aquest és Norbert Orobitg, compromès políticament amb l'esquerra.

Tant els fets del juliol del 36 com la posterior repressió política són relatats amb la minuciositat pròpia de l'observador pregon i ens mostra un home inquiet pel seu entorn polític i cultural.

Mestre de professió, i amb una vida sempre lligada a l'activitat intel.lectual i artística, Norbert Orobitg dóna per acabada la seva autobiografia l'any 1977, poc abans del seu retorn a Tàrrega.

Ja el mateix any reprèn l'apèndix de la seva autobiografia, amb un to ben diferenciat. En forma de dietari, i com a resum anyal, Norbert s'endinsa en el terreny més personal i ens fa partícips del seu gran projecte que fou la Fundació Mirador d'Arcalís, eix de la seva vida i fruit de la seva lluita creadora.

En el mateix to reflexiu ens fa sabedors de les seves opinions polítiques en uns anys plens d'esdeveniments, que van des de la instauració de la democràcia a Espanya fins a la Guerra del Golf.

Aquesta segona part, més intimista, ens mostra qui fou Norbert Orobitg: un home pletòric d'inquietuds intel.lectuals, preocupacions polítiques i vivències artístiques que el mantingueren viu fins al desembre del 95.

En definitiva l'obra és un autèntic testimoni no només d'uns anys difícils que afectaren més d'una generació, sinó també d'una manera de viure.