Tàrrega, 20 de setembre de 1997Any LIV - Núm. 2.713 - Preu 175 ptes.

Les paraules del titular entre cometes no són nostres, són dels directius de la Fira de Teatre al Carrer, que les van dir el passat diumenge a la tarda en la compareixença que van fer davant dels mitjans de comunicació per fer una valoració dels cinc dies d'intensitat teatral. Crèixer en qualitat i no en quantitat és una proposta que crec que tothom signaria, perquè si va creixent el nombre de visitants aviat no es podrà donar un pas per la ciutat, i com hem dit en altres ocasions, per què cal tanta gent si molts ni veuen els espectacles del carrer, i molts menys compren una entrada per a un espectacle de pagament? Cal dir que es van posar a la venda 67.000 localitats i el diumenge a la una del migdia (com cada any el dilluns no hi havia ningú al servei de premsa per saber els totals finals) s'havien venut unes 22.000 entrades. Si hi sumem les prop de deu mil invitacions que es van repartir entre els professionals del teatre i dels mitjans de comunicació, resulta que (a falta de les dades del diumenge a la tarda) amb prou feines es va omplir el cinquanta per cent de l'aforament. Els grups que van exhaurir totes les localitats de totes les sessions van ser: Comediants, La Fura dels Baus, Vol Ras i altres, però tots molt coneguts. És allò que tantes vegades havíem dit que faltaven grups punters, i finalment el director artístic Ramon Simó ha optat per aquest criteri. Com sempre, a cada espectacle hi havia una nodrida representació de targarins. Seria interessant fer una enquesta per saber de totes les entrades venudes quantes van ser comprades pels nostres conciutadans i quantes pels visitants; potser llavors algú ja no diria que Tàrrega viu d'esquena a la Fira.

Tant els directius com l'alcalde Frederic Gené van valorar positivament aquesta dissetena edició, qualificant-la com "una bona Fira" i "exitosa", però que hi havia moltes coses per polir, i en especial en el tema de les infraestructures. En aquest aspecte l'alcalde va dir que si l'ajuntament pogués aconseguir la construcció d'un nou pont sobre l'Ondara, que connectaria la Via Lacetània amb l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, es desviaria per aquest cinturó de circumval·lació el trànsit de la Comarcal 240, i així es podria tancar al trànsit el centre de la ciutat, amb la qual cosa s'evitarien els col·lapses circulatoris. També va parlar de fer un càmping amb unes mínimes infraestructures i en un altre indret, ja que l'espai actual serà ocupat en bona part pels parcs esportiu i lúdic. Tàrrega s'ha d'adaptar uns dies l'any a la Fira, però la Fira tampoc pot condicionar els pressupostos municipals, per tant no podem rebre gaire més gent de la que hem tingut aquest any si volem que guardin un bon record de la ciutat, tant en l'aspecte teatral com en el social i de ciutat de serveis. Tot té un límit.

Ramon Carulla moria el dia 7 d'agost del 1961, als 79 anys d'edat, ja retirat de metge titular, que va exercir durant molts anys. I sense que, almenys en les referències dels extractes de les sessions municipals a Nueva Tárrega, l'ajuntament li dediqués una sola línia. I voldria equivocar-me. Però sí que ho feia aquest setmanari. Perquè a més de la seva faceta de metge, que tants i tants havíem conegut, en aquelles llargues malalties que teníem llavors, de la qual cosa dono fe perquè les havia sofert, el senyor metge Carulla, fill de metge i targarí dels de veritat, fou també promotor de dues grans institucions o entitats nostres: els Amics de l"Arbre i l'Associació de la Música.

No ho dic jo. A la Nueva Tárrega del 12 d'agost de 1961, pocs dies després de la seva mort, Tomàs Briansó Solé, gran i recordat president de l'Associació Amics de l'Arbre, explicava que Don Ramon Carulla fou membre de la junta de fundadors de l'associació l'any 1931. I en aquell 1961 n'era l'únic supervivent. Nom que gravat a la pedra monolítica en la qual s'anotaven els fundadors, "en el plor i l'abraçada d'un llaç negre", entenia que havia de servir d'estímul per continuar l'obra per ells començada. Tot dient que amb la pèrdua de don Ramon Carulla "s'anava tancant el cicle d'una generació i d'una època que mereixia estar clavada en el nostre entranyable record".

Però no acabava aquí la personalitat de Don Ramon Carulla. A la mateixa pàgina de Nueva Tárrega hi figurava un comentari que m'atreveixo a dir que era de Ramon Novell, en el qual es feia ressò de l'angle filharmònic, tan acusat en la personalitat del senyor Carulla. Tant així que fou un dels fundadors de l'Associació Wagneriana de Barcelona. I que tenia i guardava les edicions de Joaquim Pena, promotor i apòstol de la revolució musical que va representar en el seu dia el geni de Bayreuth. I que les seva categoria i preparació tècnica ­de Carulla­ a més a més de la seva extraordinària memòria i del seu gust infal.lible no foren obstacle perquè el metge Carulla acceptés alegrement en les orquestres de la Lliga i de l'Ateneu fer d'acompanyant al paino o a l'harmònium, si en fallava algun altre.

No acaba aquí. Fundador de l'Associació de Música, en va ostentar inamobiblement la seva presidència ­més aviat honorària­ sempre. No deixant-se perdre mai cap concert. Allí on podia. Però és que endemés figurava al peu del primer manifest en favor de la creació de l'Orfeó Nova Tàrrega.

Crec que no caldria afegir més en demostració de la seva projecció intel.lectual, en ordre a la promoció i a les activitats més arrelades a Tàrrega en l'àmbit cultural i ciutadà. Sempre capdavanter. I només per això mereix record i és exemple. Que la ciutat ha de tenir en compte, i que en moltes ocasions, com en aquesta, esperonen les meves ratlles. I avui fent justícia. Perquè si la nostra ciutat viu un apogeu musical extraordinari, com poques en poden presumir, i tenim un parc en què tres quarts de segle endarrere no hi hauria cregut ningú, l'autèntic mèrit fou dels qui ho iniciaren. I si bé també és molt difícil continuar moltes coses, no és menys cert que són les rels i els fonaments que aguanten els arbres i els edificis.

De cap de les maneres entraré en la parcel.la, encara que tan important, del metge Carulla. I encara que ocuparia molt i molt espai, és un rengló que no em pertoca. Però no puc deixar de recordar que els qui anàvem de petits i de més grans a l'Ateneu, sovint el trobàvem assegut en una partideta de qualsevol joc, amb uns amics engrescats. Ell també. Però sempre amb Le Temps ­el prestigiós periòdic francès a la mà, que llegia entre jugada i jugada. O entre cafè i cafè. O també en la lectura d'una revista o publicació de caire musical, o una mirada a una partitura. I se n'assabentava de tot. Com les pròpies de la medicina, que de cap manera descuidava i estava al dia. I que podia i sabia comentar al més assabentat. Perquè no dic discutir, ja que la seva bonhomia i seguretat en el que deia no li portaven mai. Ah! I molt sovint el feien aixecar, perquè alguna crida d'un malalt, un agreujament, o el que ara en diem urgència, l'obligaven a deixar la partida. I es guardava la lectura a la butxaca... i continuava quan podia.
Era obligat recordar-ho.

Aquests dies hem assistit al reconeixement i la consagració d'un autèntic mite: l'enterrament de la mare Teresa de Calcuta. És evident que un personatge amb el currículum de la Mare Teresa no necessita promoció, ja que per si sol s'emporta tota l'atenció possible de la premsa mundial sense necessitat d'argúcies ni aparatosos objectius publicitaris. L'oficialitat de què fou investida la cerimònia de l'enterrament va ofegar el vertader sentit de condol per part del poble ras, que era el principal dipositari sentimental de la trajectòria humanitària de la difunta. No es pot negar part de la intenció oficial de reconeixement (una mica tard?) envers la tasca de Teresa, però sense l'excusa de prevenció d'aldarulls, l'acte estava necessitat d'una explosió popular espontània. Estic segur que la difunta mare Teresa no hauria sentit un vertader goig si hagués pogut contemplar el fast de la cerimònia, ans al contrari, s'hauria complagut de veure's envoltada d'una multitud desorganitzada sense una estètica preparada, però amb una enfervorització sortida de dins el cor que hauria suplert tota l'espectacularitat dels recursos oficials.
Els vertaders mites, al temps que són un exemple a seguir, són objecte de tèrboles manipulacions de tipus econòmic, que aprofitant les circumstàncies de fervor multitudinari es fan l'agost en forma de revistes, compactes, etc., llençats al mercat sense cap mena de respecte.
El cas de la venda de discs amb la cançó dedicada a la princesa Diana pel cantant Elton John és una mostra ben clara del mafiós mercat establert amb motiu del naixement d'un mite. Els deu milions de discs previstos que es vendran arreu del món confirmen aquesta actitud d'adoració al diner i de despreci a la memòria d'una personalitat amb mèrits propis de la qual se n'aprofiten per als seus bruts interessos.
Confiem que amb motiu de la mort de la Mare Teresa de Calcuta no es produeixin accions mercantilitzades com en el cas de la cançó dedicada a Diana, i deixin reposar aquella excepcional dona que va generar un mite sense necessitat de bombos ni platerets, només amb un treball continuat de donar ajuda al necessitat.

Com a veïns d'aquest barri volem denunciar l'actitud dictatorial del nostre president, en el cas que ens ocupa.

Aquest senyor, sense cap normativa com a base, i actuant sota el seu criteri personal, ha engegat una campanya en contra de la presència dels nens al parc del nostre barri. Aquests nens són fets fora del parc per membres de la guàrdia urbana gràcies a les denúncies d'aquest senyor, ja que segons les seves paraules, "embruten i fan xivarri al parc, i si no hi fossin no hauríem de pintar tan sovint el parc".

Tots som conscients que hem de ser respectuosos, grans i petits, amb els nostres veïns, i no atemptar en hores intespestives contra el seu benestar; ara bé, si jugar a pilota a les sis de la tarda en aquest parc és atemptar contra el benestar veïnal, segons el poc criteri d'aquest senyor, ja cal que ens plantegem quines són les bases ètiques i morals del que significa la convivència.

Conviure vol dir gaudir tots plegats, els uns dels altres, basant-se aquesta convivència en el respecte i la tolerància. El senyor Joan Pujal hauria de replantejar-se el que vol dir el seu càrrec (president d'una comunitat de veïns). Aquest està segons el nostre punt de vista per representar-nos i aconseguir entre tots plegats un barri cada dia més cordial i més obert. Si tracta els nens com a delinqüents i fa venir membres de la policia local per fer-los fora i prohibir-los que juguin per no deteriorar el parc, ja cal que ens plantegem tots plegats sota quins criteris actua aquest senyor: si sota criteris democràtics i sota criteris dictatorials. El parc és per gaudir-lo tots plegats (ell inclòs), sinó no té raó de ser. A més creiem que si existeix algun problema al barri l'hem de solucionar tots plegats, però en vista de la renúncia d'aquest senyor a comptar amb l'opinió dels veïns per establir una normativa en la qual tots ens hi vegem contemplats, ho hem volgut denunciar d'una manera civilitzada mitjançant aquest setmanari.

Desitjant que aquestes línies siguin llegides molt especialment pel senyor Pujal, perquè reflexioni sobre si la seva manera d'actuar és la correcta i sàpiga rectificar.

Senyor Pujal, convoqui una reunió de veïns per saber si els seus criteris són els majoritaris, o si està vostè actuant al marge de la majoria, imposant els seus problemes personals davant dels comunitaris.

A més els anys del toc de queda han quedat, gràcies a Déu, molt enrere.

Comediants, el retorn als orígens

Passaven pocs minuts de dos quarts de deu del dimecres dia 10 de setembre quan els mítics Comediants de Canet de Mar tornaven a apoderar-se dels carrers de Tàrrega per desplegar el seu show, sempre sorprenent a base de fantàstics personatges sortits de la imatgeria pròpia del grup. El descens de l'àngel que inaugurava les primeres fires va tornar a ser vist a la plaça Major, on es van congregar els personatges tràgics del teatre: monstres, diables i tot tipus de feres malèfiques. Mentrestant, a la plaça de les Nacions, enmig de llum i color, la comèdia amb els cinc sentits i els set pecats capitals desfilaven elegantment exitant el nombrós públic congregat. De les dues places van partir en cercavila per arrossegar la riuada humana cap a la Plana, on hi va haver el gruix de la festa i la traca final: un castell de focs curt però espectacular i una foguera on es van cremar els records simbòlics del passat del grup, excepte un cap gros que va ser indultat per ser atorgat a la ciutat de Tàrrega.

Amb les localitats exhaurides a cada funció, Comediants han presentat també durant aquests dies de Fira el seu últim muntatge Anthologia al Teatre Ateneu: un repàs pels diferents espectacles que el grup ha creat al llarg dels seus vint-i-cinc anys d'història escènica. Una obra visual, poètica, amb uns efectes especials que sols la marca Comediants pot oferir. Per cert, a la funció del diumenge a les onze de la nit l'alcalde va obsequiar el grup, en nom de la ciutat, amb l'anomenat Drac de la sort, fet d'argila, perquè el grup pugui continuar cultivant èxits tot fent gaudir el públic com fins ara.

HO2 de Sarruga

El carrer, l'essència de la Fira

Com cada any el carrer ha sorprès l'espectador amb propostes suggerents i diferents al teatre pròpiament convencional, encara que enguany no hi hagi hagut cap espectacle visualment impactant a base d'altes dosis de pirotècnia (Grup Visitants l'any passat). De totes maneres, s'han vist espectacles prou interessants que han recollit merescuts aplaudiments: la divertida brigada de bombers sortits directament del circ, que van fer de les seves als balcons del Consell Comarcal ­grup Vagalume Teatro­; els francesos La Salamandra amb Le feu, un ritual sobre el foc acompanyat d'estridents sons de percussió; Sarruga i el seu HO2, on s'escenifica amb gegants mòbils de paper la lluita de les espècies marines per sobreviure, i el Pleniluni d'Artristras, que malgrat tenir un ritme lent va acabar convencent per la seva plasticitat i l'elegant posada en escena.

Per la seva banda, el targarí Francesc Miralles, amb un original carret ple d'instruments de materials reaprofitats, va tornar a mostrar el seu particular enginy musical. Va congregar un nombrós públic expectant a la plaça Major, potser massa pel petit format de l'espectacle, i això li va deslluir un xic la posada en escena.

Quant a muntatges més originals i sorprenents, cal ressenyar la provocativa desfilada de models de cos humà de Las Calígulas a la plaça de les Nacions, l'espectacle còmic sobre els passos a seguir per fer una bona truita de carabassó, servit pels The Primitives i que es va representar cada dia a les hores de dinar i de sopar, o les divertides intencions dels xanquers amb esmòquing del grup Irriwish, que es passejaven pel Pati provocant divertides situacions davant de qualsevol objecte o persona que els cridés l'atenció.

Cal, però, dir-ho tot: les massa cops repetides anul·lacions d'espectacles de carrer han tret color a la cara més festiva de la Fira. No van actuar la companyia de dansa Incertesa, ni els divertidíssims Pose Ton Cabas Mama; no es va poder veure tampoc el Noirs et Jaunes de La Salamandra o diferents funcions de l'Heroína de l'Espejo Negro. Per si això no fos poc, moltes de les actuacions de carrer del Pati free i la plaça de les Nacions no van seguir l'ordre ni l'horari que el programa oficial de la Fira havia fixat. Els qui prefereixen l'activitat de la Fira al carrer havien de caminar sense rumb a veure què es podien trobar. Afortunadament diferents espontanis ­pocs de qualitat­ van omplir els buits que el programa oficial va deixar. De cara a properes edicions, caldria donar un nou impuls a l'activitat de carrer si el que es pretén és fer justícia al nom que du la manifestació teatral: Fira de Teatre al Carrer.

Varietat de gèneres i gustos en teatre d'interior

Davant l'ampli ventall d'espectacles d'interior que ofereix la Fira, sempre hi ha agradables sorpreses i alguna que altra decepció. Chaise-Longue, el monòleg musical i de diàleg amb el públic de l'excubana Mont Plans va ser tot un èxit a l'Ateneu. De ben segur que Chaise-Longue farà temporada a Barcelona. Un altre espectacle que té assegurat un lloc a la cartellera de la ciutat comtal és el musical Assassins, que ha dirigit Ricard Reguant amb la companyia Memory. Aquesta estrena es va poder veure al Club Natació i va sorprendre per l'encertat tractament en clau de farsa que l'obra fa sobre diferents prototipus d'assassins de presidents dels Estats Units; tanmateix l'obra està en fase de rodatge i caldrà polir algunes imperfeccions. També al Club Natació s'ha pogut veure una de les grans sorpreses d'aquesta Fira: Esperanto, de Sèmola Teatre. Un impactant muntatge sobre la mort, que a base d'imatges i de músiques (no hi havia text) ha sorprès per la seva suggerent presentació escènica, imponent per l'escenografia, pel vestuari i per la simbologia que oferia l'espectacle.

Els qui també han sortit triomfants de la Fira han estat els ja populars Lluís Soler i Jordi Boixaderas, amb El silenci és or, sobre textos d'Apel·les Mestres. Es tracta d'un seguit de monòlegs irònics recitats magistralment, amb acompanyament de piano inclòs, per aquests dos grans de l'escena catalana.

Per una altra banda, el faraònic muntatge de Carles Santos sobre música de Johann Sebastian Bach i l'humor fàcil dels Pocaconya han recollit també els seus èxits.

Altres muntatges van tenir moments bons, però els va decaure el ritme massa sovint. És el cas d'Intríngulis, de Vol Ras, tot i que en menor mesura succeí també en dues comèdies més: Muac! de Grappa Teatre i Picnic de Pretèrit Perfecte.

Cal no oblidar tampoc totes aquelles companyies que arribaven a Tàrrega amb l'èxit assegurat després d'haver ja estat reconeguts meritòrament els seus treballs. És el cas de les companyies Artenbrut amb L'Amant, Tantarantana amb Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín, Académica Palanca amb Lo peor de Académica Palanca, The Chanclettes amb Multimedias cara A & cara B + Debut Cinematográfico, Leo Bassi amb Instinstos Ocultos o Toni Albà i Sergi López amb Brams o la komedia de los herrores.

No tot el que es va presentar a la Fira va respondre a les expectatives creades. Hi hagué espectacles que no foren mereixedors del preu a què es venien les entrades. És el cas de La Fura dels Baus, que va presentar un espectacle fluix en continguts i en presentació escènica, tenint en compte anteriors muntatges de la companyia amb molta més força i plasticitat. Un altre dels fracassos de l'edició d'enguany ha estat la carpa d'Euskadi, un espai on, a part del muntatge en clau còmica de Tantaka Teatroa sobre l'obra de Shakespeare, poca cosa més va brillar; ans al contrari, els muntatges d'aquest espai sols serviren per desmerèixer l'alça en la qualitat que els últims anys ha experimentat la Fira.

"Vull viure"... i el savi no em va deixar acabar i, molt a poc a poc, em va dir: "No es tracta de viure sinó d'estimar. La teva gana i la teva set et desorienten. Mai podràs satisfer-les. Ni que tinguessis tots els aliments de la terra, sempre series presoner de la teva fam i privat de felicitat". El desig més intens del cor de la dona i de l'home, molt més que l'ànsia de viure, és l'anhel d'estimar i de ser estimat. Tots estem fets per l'amor i per estimar".

­Però jo primer vull viure.

­No, ningú no pot viure si primer no és estimat.

La vida és un riu i no una font. Si et banyes en un riu, l'aigua s'escapa entre els dits de les mans. I si vols agafar una flor, et quedaràs sense aigua i sense flor, que ja s'haurà pansit. Així passa amb la vida. Si la vida flueix en tu i en mi, és perquè la vida és filla de la font, i la font de la vida és l'amor.

Si vols viure, no vulguis deturar la teva vida sols per a tu; la teva vida ha d'acaronar i regar altres terres. I recórrer sempre a la font, a l'amor; perderàs la teva vida si vols arraconar-la sols per a tu, tancada en el teu cor. Però la trobaràs si, per causa de la font ­l'amor­, acceptes perdre-la. Un dia comprendràs que morir no és deixar de viure, sinó deixar d'estimar. Aquest és el sentit d'aquelles paraules del Mestre un xic problemàtiques: "Aquell qui vulgui salvar la seva vida la perdrà; en canvi, el qui perdi la seva vida per amor meu i el dels germans la trobarà".

L'home ha de saber discernir entre el bé i el mal, diu el meu company. I fa el mal.

És tan fàcil. Tant.

Després torna a parlar. Jo li faig la pregunta que potser se li ha acudit a vostè ara mateix:

­ Per què? Per què el mal sí sap reconèixer el bé i el mal?

Ell respon. Respon amb un somriure amable, no del tot hipòcrita, tampoc del tot gentil. Respon: "Senyor, és un mal tan mínim".

Però...

Continua: no val la pena de fer històries. A vostè segurament li agraden les històries. És ben clar al seu rostre demacrat, a la fatiga dels seus ulls, als seus llavis tremolosos. Es veu ben clar a les seves mans inquietes ­i les paraules del meu company esdevenen més dures, ressonen a la meva ment fatigada­, a la por que vostè té pel petit bé merdós que es creu obligat a defensar.

­ Però vostè ha dit que l'home ha de saber...

Talla secament, concís.

­He dit ­fa­: L'home ha de. Vostè confon, a vostè li agrada la confusió. És una persona plena de confusions. És així!

­No, senyor...

­Adéu el company.

Agafa amb les seves mans la meva fràgil gorja. Sento com els seus dits s'enfonsen en la meva carn. El seu alè repugnant penetra a la meva boca. L'oratge dels seus ulls ennegreix la meva mirada. Just acabades les seves paraules, el seu puny copeja el meu rostre. Una, moltes vegades. Estupor davant les seves paraules. La sang brolla dels meus llavis. Les seves paraules a la meva memòria. Sempre les mateixes paraules. Les últimes paraules que escolto.

L'home ha de saber discernir entre el bé i el mal.