nt21-1-1

La Comissió Cívica de Suport al Canal Segarra-Garrigues va realitzar el passat dissabte un acte reivindicatiu a favor que la societat estatal que ha de finançar i s'ha d'encarregar de la construcció del futur canal tingui la seu a Tàrrega, ja que la ciutat disposa d'un edifici amb moltes possibilitats. És l'edifici que l'Ajuntament va comprar l'any 1993 per a seu de la Comunitat de Regants del Canal Segarra-Garrigues i que actualment està desocupat. Per altra part, també ens hem assabentat que l'alcalde Frederic Gené ja havia fet una petició de semblants característiques als organismes corresponents, encara que sense "publicitat"; com diu ell, "sense fer soroll". És important que l'alcalde i, com més entitats ciutadanes millor, demanin que aquesta societat estatal tingui la seu a Tàrrega, perquè, com diuen els escrits de petició, la nostra ciutat és situada, més o menys, al mig de la logitud del canal: un lloc ideal per seguir les obres i, en el seu moment, per cobrar la part corresponent als futurs regants. És una entitat que podria tenir una vida d'uns cinquanta anys i amb la corresponent creació de llocs de treball. A la vegada que estaria en el mateix edifici de la comunitat de regants, que sempre facilitaria les coses, o millor dit, les relacions entre el qui construeix i els qui s'han de beneficiar de l'obra.

Sempre hem dit que érem escèptics sobre aquest projecte fins que no veiéssim començar les obres, i que només es feien o deien coses sobre el tema en vigílies d'eleccions. L'any passat vam tenir dues convocatòries i es van donar alugns passos, potser només burocràtics, però importants. Ara, en vigílies d'unes generals, s'anuncia que es constituirà aquesta societat i que tindrà una dotació en els pressupostos de l'Estat. Esperem que a partir d'aquí, sense pressa però sense pausa, no haguem d'esperar unes altres convocatòries perquè donin un altre pas.

Ja són més de cent anys que se'n parla del tema, i uns vint des que a Sant Martí de Maldà es van fer les primeres assemblees a les quals van assistir el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Josep M. Cullell, i el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i que van dir que aquest projecte havia de ser l'obra emblemàtica de la Generalitat. Així que si no van de pressa el president Pujol pot ser que no el vegi acabat, almenys ostentant l'actual càrrec. Caldria pensar en aquests vint anys quant ha perdut econòmicament la nostra ciutat i les altres comarques que se'n beneficiaran del canal. Amb el canal fet ja podrien tenir un altre nivell econòmic i una altra qualitat de vida, i més pagesos treballant la terra.

Així mateix, les ratlles d'aquesta setmana de gener del 2000 també acaben de tancar els comentaris en què he volgut expressar la meva opinió sobre el desenvolupament i la creixença de la nostra ciutat al llarg del noucents. I és que l'agricultura, en el seu més ampli sentit, com a tal o en els seus productes o derivats, i tot el que genera en el seu entorn, com per exemple la transformació o el transport, sense oblidar mai l'espai ramader o avícola, fou el fonament on se sustentava el nostre avenç local, i pivot o fortalesa comarcal. I nodria el nostre doll econòmic. A la vegada que els seus homes, la seva gent, el seu jovent, omplenaven molts espais a les indústries, comerços o serveis de la ciutat. Tot i guardant els indispensables per l'exercici de les feines en els camps. Insisteixo que la presència de la maquinària i els tractors és una prova evident.

Rellegint els treballs que s'han anat publicant, entre els quals no puc deixar de banda la tesi de Joan Novell Balagueró, per a mi tan citada, i que si Déu vol continuaré aprofitant, per emparar o confirmar el que recordi, queda clar que l'agricultura fou element principal a Tàrrega durant el segle dinovè i a principis del vint. Només cal examinar la llista dels polítics més eminents de la nostra vila i després de la ciutat. Ja que encara que alguns exerciren l'advocacia o altres professions liberals, o impulsaren i mantingueren indústries o comerços, o vivien d'altres rendes, pràcticament tots, sense excepció, eren terratinents. Diguem Puig o Càrcer; Terés, Burló o Codina; Tasies o Nicolau; Castellana, Jové o Roca, Gomà o Pedrolo; Vidal o Albareda, Andreu, Brugués o Sanrama, Orobitg, Ros o Segarra i Flaquer o Solé, i tants altres. Que eren els diputats a Lleida, o al districte, influents a Madrid; senadors o diputats. O allí on fos. I no cal dir que l'alcaldia de Tàrrega i el jutjat estigueren sempre a les seves mans i directa influència, fins ben entrat el segle, prop dels anys trenta. Treballant sense desmai per tot el que convingués. Naturalment cadascú dins del seu cercle, però la ciutat com a meta. I s'ha dit i és cert, ja que la meva tradició oral familiar n'és testimoni, que àdhuc en els moments més compromesos de les guerres carlines, liberals i tradicionalistes, sabien protegir-se els uns dels altres. Manava, abans de tot, servir la vila i ciutat pròpies. Que no deixa d'ésser una de les peculiaritats dels bons pagesos. Que quan plou, neva, fa vent, calor, gela, tenim la boira o secada, és per a tots.

Torno a la celebració de Sant Antoni. I la fotografia que publico, de Calafell, ensenya el moment estricte en què el senyor rector es disposa a beneir o beneeix. No tinc l'any ni el nom del cavaller. Però és el moment essencial i bàsic de la festa: la benedicció. Que és el que els nostres pagesos, a més de no abandonar, tampoc s'han deixat perdre la desfilada dels tres tombs. Com deia més amunt, ara una exhibició de tractors que d'any en any són cada dia més potents, polivalents i útils per a tota mena de feines, que cada vegada fan millor i més de presa. I no es queden enrere de qualsevulla altra activitat industrial més avançada. I a l'inrevés, també en cada Sant Antoni sorgeixen nous cavallers i cavalleries o carruatges.

I encara hi ha una altra faceta molt important que avala aquest sentit de tradició i progrés que jo apunto. Han aconseguit la participació i l'agermanament del millor que tenim a casa nostra. Els infants, els vailets, la jovenalla, nenes i nens que van a les escoles i als centres d'ensenyament de tota mena. Que són el nostre tresor més preuat. El de demà en totes les seves branques. Mentre tampoc descuiden la música en la desfilada, ni la ballaruga de costum, ni el sorteig del porc, ara acompanyat de xai... Què voleu més? És la lliçó de la nostra pagesia. I tenim molt per aprendre.

Crec oportú, als volts de la festa de Sant Antoni, se celebri o no un diumenge més amunt o més avall, parlar de la nostra pagesia, terme en què incloc, en el sentit del mot, els que en deien terratinents, pagesos o pageses, per distingir el nivell, quantitat o superfície de les seves finques. I escric tradició i renovació perquè, com es pot veure, si bé han mantingut la festa, la benedicció i els tres tombs, tot estimant i agraint l'activa presència i participació de cavalleries i carruatges de tracció animal, no han vacil.lat d'incorporar tractors i carrosses, cada dia més potents, útils i manejables. Demostració d'un esperit de record i canvi, en el progrés, indiscutibles.

– I quina en faries tu si tot d'una, de sobte, t'assabentessis del que s'està coent a casa la vila.

– Si no ets més explícit... Vols dir que em pot agafar per sorpresa qualsevulla cosa que surti de les preclares ments dels qui governen (?) la ciutat?

– A tu potser no, que sembla que tot et llisca. A mi, però, sí. M'ha sorprès l'última idea lluminosa sorgida de l'equip de govern, que no ho oblidis, té majoria absoluta gràcies al PP. Millor dir, més que sorprendre'm, m'ha deixat glaçat per la repercussió que pot tenir entre els conciutadans, que, no ho oblidem, són també contribuents.

– Et suposo assabentada de la convocatòria de les properes eleccions generals per al proper dia 12 de març.

– Sí, això, però, no és motiu de cap sorpresa; era, aquesta convocatòria, una cosa que ja estava cantada des de temps.

– Et prego que no m'interrompis; em destarotes i perdo el fil de la història.

– Doncs, com et deia, la convocatòria d'aquestes eleccions pot capgirar l'organigrama municipal pel que fa a càrrecs i persones.

– Per si no ho sabies, et diré que qui encapçala la llista de candidats al Congrés de Madrid no és altre que el nostre regidor de Finances, Sr. Pere Grau.

– Diògenes, si aquest senyor ara el presenten al seu partit per al Congrés deu ser perquè el seu pas pel Senat fou...

– Ho pots interpretar com vulguis: o bé se'l vulgui premiar, com a tants altres, pels serveis realitzats, o bé que degut a la conflictivitat que darrerament ha promogut entre un sector de ciutadans hagi propiciat la seva ascensió política.

– Prefereixo no opinar. El que m'interessa i hauria d'interessar a tothom és el que se'n pot desprendre de tot aquest afer.

– Senzillament, que per tal de cobrir-se les espatlles, en el cas que el Sr. Pere Grau surti elegit, cosa que es pot donar per segura, seguint les més elementals normes ètiques, haurà de dimitir com a regidor de finances i de l'equip de govern encapçalat pel Sr. Frederic Gené; un altre cas, aquest, en què sembla s'hauria d'aplicar les mateixes normes.

– Que un alcalde que no pot complir les seves obligacions el més lògic és que dimiteixi i doni pas a qui sí pugui desenvolupar-les sense haver-les de simultanejar amb altres de més alta responsabilitat política.

– Amb això, Diògenes, véns a dir que l'actual alcalde no compleix amb les seves obligacions com a tal.

– Jo no et dic això. El que et vinc a dir és que si el Sr. Frederic Gené de set dies de la setmana, la meitat, per raons del càrrec que ocupa al Parlament de Catalunya, se'ls passat a la capital, ja m'explicaràs...

– No em vinguis amb històries. Amb tot això m'has fet desviar la conversa i gairebé m'hauria oblidat per on anàvem.

– Estàvem que si el Sr. Pere Grau es veu obligat a dimitir com a regidor, per anar a Madrid, qui pot ocupar el seu càrrec com a regidor de Finances?

– Doncs aquí entra en joc la lluminositat d'idees de l'equip de Govern, que ja ha trobat la solució al problema que pot ocasionar aquesta, més que segura, marxa.

– La més simple i còmoda: contractar una economista de nom, si no vaig errat, Roser Sabaté, provinent de Lleida, la qual (per una mòdica quantitat aproximadament de vuit milions i mig a l'any, seguretat social inclosa) absorbirà les funcions que ara realitza el Sr. Pere Grau. Com pots apreciar, és una bona solució.

– Diògenes, aquí s'escau aplicar allò d'hostes vingueren i de casa ens tragueren.

Suposo que tots vam presenciar atònits, de la mateixa forma que en altres casos, l'absolució de l'exdictador xilè Augusto Pinochet. La societat britànica, després d'invertir massa diners en el seu procés judicial, s'ha vist obligada a treure's de la màniga un as d'humanitat i jugar aquesta darrera carta com a final d'una partida regalada. La salut de l'exdictador ha estat la sortida d'un pou que tant l'acusació com la defensa feien cada cop més vacu de sentit i més profund. La qüestió ara és si Pinochet, culpable de tota acusació, mereixia o no aquest perdó que humanitàriament li concediren. Ens trobem en un cas en què la humanitat sent compassió per la manca d'ella mateixa.

La culpa i el perdó s'entrecreuen dia a dia en les nostres vides. La malícia i la bondat formen, per percentatges desiguals, el nostre caràcter i, en conseqüència, les nostres accions. Tots som o més bondadosos o més malvats, això és ben clar, però hi ha algú que demostri una absoluta serenitat i rectitud en la seva actitud quotidiana? Hi ha algú que presenti un percentatge exactament igual pel que fa a bondat i maldat? Plató deia que cadascú de nosaltres som aurigues que conduïm un carro tirat per un cavall bo i un altre de dolent. Quin auriga podrà dominar de la mateixa manera el cavall bo i el dolent? A la pràctica realitat veiem que a tots ens és impossible controlar a la perfecció el nostre caràcter, que som incapaços de comportar-nos sempre de la mateixa manera i en tot cas fer-ho sense perjudicar ningú altre. És per això que existeixen la culpa i el perdó.

La culpa, segons el diccionari, és una "falta més o menys greu comesa voluntàriament". La culpa, però, s'estén en un ampli ventall de graus: des de l'infant que trenca involuntàriament i amb horror el seu primer plat fins al dictador que arrasa impassiblement la vaixella sencera del poble que s'ha proposat exterminar. Per tant, veiem com una mala acció pot ser comesa tant voluntàriament com de la manera més innocent. Són tan culpables l'un com l'altre? La bona voluntat que Kant ens definia tindria molt a dir en tots dos casos, així com en molts altres que nosaltres mateixos ens podem trobar qualsevol dia. El fet de ser jutges, per a nosaltres mateixos o per a una altra persona, ens complica l'existència i ens omple el pensament de més o menys racionals que sovint es contraposen. Hi ha persones que, precipitadament, jutgen tal i com els sembla una acció al·liena a elles; el resultat, massa sovint, és que el seu promotor en surt injustament malparat. És més culpable el qui realitza un acte dolent amb intenció que el qui ho fa sense voler-ho fer? Kant deia que la bona voluntat de realitzar una bona acció, encara que resulti perjudicial per a una segona o tercera persona, salva el seu subjecte de tota culpa pel fet d'haver actuat amb bona intenció, L'ésser humà, pel fet de ser racional, ha de preveure les conseqüències dels seus actes, no penedir-se'n.

El perdó, a diferència de la culpa, és molt més senzill i uniforme. Només podem parlar d'un tipus de perdó, sempre en funció del grau de la culpa que el mereix. Els nostres sentiments més humans, com la humanitat, la solidaritat o la compassió, es barregen en una enorme olla d'indecisions quan és l'hora en què creiem que cal perdonar quelcom. La figura del Jesús cristià, així com la de molts sants d'aquesta mateixa religió, s'ha basat al llarg dels segles en el perdó i la misericòrdia per a justificar l'Església com a entitat humana i moral. Que és moralment més correcte el perdó que la rancúnia, ho crec; però és sempre ben merescut el perdó?, o bé hi ha certes accions que ni del més bo de nosaltres el mereix? Un altre cop la bondat i la maldat es barregen i ens guien o desguien a través de les nostres decisions.

El problema d'avui és si Pinochet mereixia o no el perdó per part de la humanitat. Una persona mereix morir privada de la seva vital llibertat? Un assassí pot ser alliberat per motius de salut, per qualssevol motius? El propi Pinochet va tenir cap sentiment de compassió davant de les seves víctimes, estiguessin ben sanes o més malaltes que ell mateix? Aquestes són qüestions que ens ajuden a resoldre, interiorment, el cas que se'ns ha plantejat aquests dies. El veredicte el podem expressar tots, només cal passar revisió del nostre propi i interioritzat codi moral.

Em veig obligat avui a ampliar certes consideracions fetes en l'anterior postal, relacionades amb el lèxic brut i groller que a nivell de conversació acostuma a emprar, cada vegada més, la nostra benestant societat. Però abans de proseguir, i pel fet que em ve com anell al dit, he de fer referència a un lingot d'or que em vaig trobar un dia en aquesta jungla de l'asfalt que és Barcelona. Es tracta de l'entranyable amic Paco, un home sempre optimista, de conversa amena i jocosa però sempre ponderada i correcta. Insisteixo amb això perquè podria ser un contrasentit del que vindrà després, ja que el Paco, com tothom, té les seves fílies i fòbies. La més acusada d'aquesta darrera podria ser la seva intolerància envers les parelles que es dediquen a fer el bèstia en ple carrer amb el seu morreig, grapeig i d'altres bretolades per l'estil. A mi, aquesta mena de manifestacions de carrer no em fan ni fred ni calor perquè les considero filles d'un afany exhibicionista, una aberració com qualsevol altra...

I heus ací que un diumenge d'aquest estiu passat ocorregué el que havia d'ocórrer...

Sortia de missa el meu amic de bracet amb la seva dona, i mitja dotzena de bretolets, entre els quals una parella de nenes "bollicao", feien el brètol ocupant tota l'estreta vorera i obligant els vianants a baixar per la calçada, opció perillosíssima tenint en compte la intensa circulació rodada d'aquell carrer, la Travessera de Gràcia.

"Deixeu passar, cony", els digué el meu amic en un rampell de comprensible indignació. Immediatament es destacà una de les nenes i li engaltà: »Ja voldries un de cony com el meu, oi, maco?». A Paco se li transformaren tots els colors de l'espectre solar en un de sol: el vermell. Agafà la noia per les solapes de la caçadora texana i li escupí aquesta frasse lapidària: »Mira, tia, jo en necessitaria tres de conys com el teu i encara no en tindria prou». Els brètols, que segurament esperaven un «deixeu passar, per favor», s'apartaren de la voravia i la deixaren expedita. No cal dir que a Gràcia, que al cap i a la fi continua sent un poble dintre d'una capital, la frase s'ha fet celebre i a la vegada elogiosa envers l'amic Paco, que va obrar com tothom hauria de fer en semblants circumstàncies. Fins i tot, els amics targarins assabentats de la feta, han reaccionat de forma positiva i un d'ells, segurament influenciat pel llenguatge mitjanament groller, em digué: «aquest amic teu deu ser un tio collonut". I de fet, ho és.

De tot això es pot inferir que, en un moment donat, una persona educada pot ser capaç d'utilitzar, en legítima defensa, les mateixes armes amb les quals és atacat. I a partir d'aquí m'he d'afermar amb el que deia l'altre dia amb referència al progressiu deteriorament, en tots sentits, del lèxic inevitablement brut a emprar quan els atacants de "mou proprio" i els atacats, com a arma defensiva i per instint de conversació, es veuen obligats a utilitzar, a manera de legítima defensa, un llenguatge que normalment no és el seu. A tota aquesta gent afegim-hi també els mimetistes, és a dir, aquells que amb inconsciència es contagien del parlar que els envolta. Altra cosa són les expressions grolleres del català clàssic emprades des de sempre, com poden ser cigala per «penis», trempera per «erecció», cardar per «fer l'amor» (eufemisme detestable) i també el catxar propi de les terres de Ponent. Aquesta varietat d'expressions grolleres, però d'exclusiva propietat, es manifesten de forma ben palesa i variada en els nostres dialectes, i així allò que a Catalunya és la «cigala», a València és lo "pardal" i a Mallorca és "gorrió". Però això no és vituperable ni perillós perquè forma part del nostre català clàssic.

Altra cosa és que la immigració peninsular, sobretot la del sud, hagi omplert la nostra parla de castellanismes dels quals han arrelat, com sempre passa, els de procacitat més manifesta. També cal tenir en compte que els nois, al seu retorn del servei militar, incorporen a l'idioma vocables casernaris que afecten també la propagació del lèxic sexual groller; així, per exemple capullo, gilipollas i els seus derivats, significatius d'home apocat i d'escassa virilitat; chapero, noiet que es dedica a la prostitució; tortillera per lesbiana; pijo, jove que es vesteix amb refinada elegància; bollicao, noieta de catorze a disset anys, tan maca com descarada.

Ja que no hi ha detergent que pugui netejar tota la brutícia incrustada al nostre idioma, ens hem d'esforçar perquè la cosa no vagi a més, tasca difícil tenint en compte que la deterioració idiomàtica és, després de tot, una de les síndromes característiques de la nostra cada vegada més refinadament corrupta societat. I la història ens demostra que aquesta mena d'avantguardes de la civilització han tingut sempre tendència a desaparèixer en mans d'altres civilitzacions menys civilitzades (perdò per la redundància). No sé el que passarà amb la nostra, però és simptomàtic que, pel sol fet de parlar-ne, aquesta postal fa una pudor que empesta.

Cada nova Taula Rodona del Centre de Cultura de Tàrrega palesa la qualitat d'aquest instrument de participació ciutadana de les taules rodones planeres, obertes i plurals.

Aquesta primera taula rodona del 2000 ens proposava reflexionar, tot debatent, l'estat del trinomi festa-religió-consum.

La idoneïtat dels ponents va fer que el diàleg dels allí reunits fos interessantíssim. Mossèn Ramon Garriga, rector de Tàrrega; Margarida Escolà, directora comercial de perfumeria Marvi, i Núria Robert, presidenta de Foment Targarí i directora comercial d'òptica van encetar el debat amb interessants aportacions.

Aspectes antropològics i culturals ens situaren a tots en les motivacions profundes que donen sentit intemporal i permanent al fet de la festa com a necessitat social de celebrar dates i concrets esdeveniments històrics.

Cal remarcar molt especialment l'excel.lent discurs argumental de mossèn Garriga. Més enllà de la seva condició religiosa, se'ns mostrà com un profund coneixedor de l'evolució de les relacions humanes pel que fa a la festa com a necessitat humana de mantenir interelacions personals com ara: l'amistat, la generositat, l'agraïment, la transcendentalitat espiritual.

Les intervencions posteriors van ésser tant engrescadores i participades per absolutament tots els presents que el president del Centre i moderador de l'acte, Pep Vall, va haver de fer esforços per donar per acabada la sessió a l'hora habitual.

Una vegada més us animo a venir a la Cafeteria Daus a les taules rodones que convoca el Centre Cultural de Tàrrega.

Despreneu-vos del magnetisme absorbent de la petita i tirana televisió i fruïu per un parell d'hores del plaer de la companyia d'altres humans pensants.

Mal no us en farà pas. Debatre, que no discutir, és un exercici solament a l'abast dels éssers primats superiors, els homes i les dones.

El passat mes de novembre Foment Targarí va organitzar un concurs de redacció adreçat als nois i noies de dotze anys que estudien a Tàrrega. Hi van participar el Col.legi Sant Josep, l'Escola Pia, l'Institut Manuel de Pedrolo i l'Institut Alfons Constafreda. Totes les redaccions presentades van ser de molt bona qualitat i la decisió final va ésser molt difícil, però hi havia d'haver un guanyador que va ser premiat amb una playstation, i la resta de participants van obtenir un diploma de participació.

Primer concurs de redacció. Tema: "El comerç dóna vida a la meva ciutat". Redacció guanyadora de Joel Mases Rosinés, dotze anys, cursa primer d'ESO B al Col.legi Sant Josep.

»Hi havia una vegada una ciutat, una ciutat molt bonica, on dos nens van anar a viure. Era una ciutat on hi havia molta vida però ningú no sabia per què. Un dia van anar a passejar i es van adonar que ja no hi havia ningú als carrers.

»Però de cop, se'ls va encendre la bombeta. Van anar a buscar tots els nens de la ciutat, i entre tots van fer parades.

»I va ser veritat, pequè tothom va sortir al carrer i les botigues es van tornar a obrir. I la ciutat va tornar a tenir vida.

»I així s'acaba aquest conte. Si us ha agradat, manteniu la ciutat amb vida, i si no us ha agradat, quedeu-vos a casa vostra, avorrint-vos com una ostra.»