---

5a Pàgina

Durant la passada Fira de Teatre s'ha vist la necessitat que la ciutat disposi d'una grua perquè els ciutadans respectin els guals, o millor dit, per si no els respecten que es pugui retirar el vehicle infractor i el propietari del gual pugui entrar o sortir del garatge amb el cotxe. Tot i la gran afluencia de visitants i que els carrers queden plens de vehicles, per regla general es respecten bastant els guals, però sempre hi ha gent per tots els gustos i que no pensen gens en els altres. Així, hom va poder veure guals que es van respectar i altres que no, i fins i tot propietaris de guals que hi posaven cistelles i taulons, o fins i tot un vehicle de la seva propietat.

Els lectors que no tenen guals suposem que es preguntaran què passa quan algun incívic deixa un vehicle en un gual i el propietari o usuari necessita entrar o sotir amb un vehicle. Bé, doncs has de trucar a la policia local i ells miren la propietat del vehicle infractor, i si és de la ciutat busquen el propietari perquè tregui el vehicle que obstrueix una sortida. És una tasca laboriosa i que pot requerir molt temps, però si no es troba el propietari del vehicle infractor, has d'esperar que aparegui, i mentrestant hauràs pogut fer tard per anar al treball, per portar els nens al col·legi o per qualsevol negoci o altra necessitat, encara que sigui urgent. Una altra curiositat és que si, per exemple, tens una porta de garatge en un xamfrà, no et donaran el permís per un gual, ja que teòricament no es pot aparcar en un xamfrà o a menys de cinc metres d'una cantonada, però això molts usuaris no ho recorden i provoquen molts enrenous quan tapen una sortida de vehicles en alguns punts d'aquests.

Temps enrere ja hi havia hagut grua a la ciutat: era la dels tallers mecànics que en tenen i s'anaven turnant, però es veu que això provocava enrenous als tallers amb si retiraven l'automòbil d'un client. Altre problema és que si es retira un vehicle cal tenir (l'Ajuntament) un magatzem o dipòsit de vehicles en condicions. L'Ajuntament té un problema, però més gros el tenen les persones a les quals bloquegen la sortida o entrada del garatge, i a damunt han de pagar per tenir la placa de gual. Si no es pot garantir un servei de grua, potser caldria que l'Ajuntament rebaixés el preu de la taxa perquè no és el mateix amb un servei de grua o no. La grua no tan sols serveix pels guals, també és eficaç per als vehicles en doble fila que tallen la circulació o altres circunstancies de vehicles que dificulten el transit. Potser amb nous aparcaments no caldria, però com que sempre hi ha incívics, segur que cada vegada farà més falta una grua.

Opinió

Encara que aparentment el tema que avui toco sembli aliè o estrany als que habitualment recullo en aquestes planes, crec que hi encaixa perfectament; perquè també ens duu a uns elements, uns oficis i a uns productes, com els carreters i els carros, que durant segles constituïren uns elements primordials i insustituïbles en la vida de la nostra ciutat, i no cal dir que de les nostres comarques i de tot el país. I de molt més enllà.

ALa Vanguardia del 5 de juny d'enguany es publicaren uns articles, amb la signatura de Paloma Arenós de Sant Celoni, sobre el parc natural del Montseny, declarat per la Unesco dins de la xarxa mundial de reserves de la biosfera. Basat en l'experiència i els coneixements del naturalista i professor del Centre d'Estudis Ambientals de la UAB Martí Boada. Geògraf, enamorat del Montseny i coneixedor com ningú. I s'intitulava "Continent climàtic al nostre abast". Que de fet, jo que havia passat temporades a Gualba, al peu d'un dels vessants, havia pujat diverses vegades, caminant, a Santa Fe i coneixia molt bé Sant Celoni, puc ben dir que el Montseny és així, tot i els meus pobres coneixements.

Majorment, també, perquè a causa del negoci dels meus avis i pare, una de les nostres millors i més acreditades branques fou la de les fustes que rebíem del Montseny, sigui a través d'Arbúcies o de Sant Celoni. I eren l'alzina, per als raigs i corbes de les rodes dels carros i tartanes, o dels seus braços, de faig. Procedents del Montseny d'una qualitat excepcional, reconeguda arreu de tot Espanya, on la dita "madera catalana", no tenia rival ni substitució, com era conegut per tota mena de professionals.

En aquest setmanari he citat més d'una vegada aquells carreters vinculats a la nostra ciutat, referint-me als quals construïen carros de tota dimensió, i tartanes en el seu temps, que n'haurien donat fe. Però si bé el lògic és que els distints magatzemistes de fustes els servíssim del millor que teníem, que tant i tant sabien apreciar i escollir, no ens limitàvem a Tàrrega i les seves comarques més properes, sinó que acudien de tot l'Aragó i de més enllà a buscar els raigs, les corbes i els braços, d'alzina i de faig del Montseny. Que és l'única procedència que els garantien unes rodes i uns carros ben acabats, resistents i duradors. És clar que molt hi feia la perícia i acurat treball. Però no hauria estat possible sense les característiques de les fustes de tal procedència, com era per tots ben sabut.

Deixant de banda el Montseny, em referia al proemi a l'importància vital que tingueren al nostre país i arreu els carros de transport. Evidentment Tàrrega, cruïlla de camins com tantes vegades hem proclamat, no hauria estat el que fou sense tal element. Que es veiés augmentat i no disminuït amb l'aparició del ferrocarril. Perquè llavors, tant el que es movia al nostre entorn, com el que ens arribava de molt més lluny eren els carros els que omplenaven de mercaderies de tota mena l'estació. I també iguals vehicles portaren milers de tones dels més variats productes, o bàsicament els dedicats a la construcció, cap als Pirineus o al Montsec. En una època els destinats als embassaments i a les centrals elèctriques cap als Pallars. Recordo, com si encara fos avui, els carregats de palla o alfals, carretera amunt, amb el pis de terra i grans roderes, que, procedents de les terres de l'Urgell més proper, s'amuntegaven als molls descoberts de l'estació, tot esperant ésser carregats als trens, que moltes vegades complets es formaven a la matinada amb destinació via Manresa-Barcelona.

No podem deixar de banda les agències de transport targarines, que totes amb provisió de carros i les corresponents cavalleries, manipulaven tota mena de productes cap a l'esmentada estació. O molt més profusament i volum, transportaven, i directament descarregades dels vagons on arribaven, les més distintes mercaderies. Des de la paqueteria a la fusta, els adobs, la maquinària, el ciment, el ferro, el carbó, el sofre. I no cal dir que blat o farines. Sempre amb un esforç personal dels mossos o treballadors, que ateses les característiques de llavors, els pesos i les matèries, avui, fora dels qui ho hem vist, semblaria impossible. Però es feia. I bé de veritat. Que per això les anomenades agències eren ben acreditades.

Existia, també, i possiblement en aquestes comarques el més abundant de tots, el dit "carret" de pagès. No com a forma despectiva en el diminutiu, sinó que pel mateix dir dels qui l'utilitzaven. Algun de gros també, més indispensable per l'època d'anar a buscar les garbes. Però, els altres, eren de l'ús més comú per a totes les feines de la pagesia, com la de collir olives. I eren els que s'utilitzaven per anar al mercat a Tàrrega. Com els que aprofitant encara alguna de les fotografies que em féu arribar del nostre mercat el senyor S. Vila Puig, avui publiquem. Carro i mercat, una bonica estampa. I tinguin la seguretat que rodes i braços eren de fustes del Montseny.

Opinió

Un atemptat terrorista a gran escala ha ensorrat el World Trade Center de Nova York, les torres bessones que representaven el poder econòmic ianqui arreu del món, el símbol del capitalisme que ha permès als Estats Units d'Amèrica esdevenir el motor d'un planeta que gira amb la combustió dels milers de milions de dòlars que produeix dia a dia... que Déu beneeixi Amèrica!

Amb la injustícia que suposa sempre i arreu la mort de civils innocents per motius que res tenen a veure amb ells, sinó amb un conflicte que queda lluny del seu abast, cal dir que els Estats Units d'Amèrica mereixien una clatellada d'aquesta envergadura, un cop de gràcia que permetés que la moral ianqui descendís del més alt dels podis meritoris per a tocar definitivament de peus a terra. Res és invulnerable, ningú no és invencible: no ho són ni el tot poderós Pentàgon, ni el president de l'autoanomenada nació més gran del món, ni les torres que van enfonsar-se fins als fonaments després de rebre el letal impacte d'un Boeing 767. Un altíssim tant per cent de la població mundial pensa el mateix: colliràs allò que sembraràs, i els EUA ja fa dècades que sembren odis i conflictes, interessos econòmics, terror militar, amenaces i coaccions... o sigui, ben bé han collit una mil·lèsima part d'allò que han donat.

La resposta immediata del president Bush, com no podria ser d'una altra manera venint d'un reconegut partidari de la pena de mort, ha estat la guerra a gran escala, la venjança contra aquell qui ha ferit més que mai l'honor nord-americà, les represàlies més dures i mai imaginades contra un criminal inexistent. És realment Osama Bin Laden el responsable dels atacs terroristes a Nova York i a Washington? Tot i que encara no estigui demostrat, podria ser-ne una peça, però no l'únic i autèntic autor. Darrere de Bin Laden hi ha un poble, que té una ideologia, que alhora penja d'un conjunt poblacional encara superior que porta patint la pressió dels EUA des de fa dècades. No cal ser ni historiador ni analista polític per tal d'adonar-se que les injustícies que el règim feixista ianqui porta exercint són, realment i sense anar més lluny, allò que ha desencadenat aquest sobtat atac de còlera que ha arrasat part de Manhattan i l'estructura militar més rellevant dels EUA.

Recentment s'ha estrenat al cinema el film Pearl Harbor, ambientat en l'atac japonès a aquesta base militar ianqui del Pacífic, i que, immediatament, va suposar l'entrada de la nació a la Segona Guerra Mundial. De tothom és conegut el fet que el Govern nord-americà, molt de temps abans de l'atac, ja coneixia les intencions nipones i les conseqüències que desencadenarien per als seus soldats de la base militar. Tot i això, esperà pacientment l'atac dels feixistes japonesos, que serviria d'excusa per entrar en el conflicte mundial: les proves de la bomba atòmica no s'hagues sin pogut realitzar d'altra manera. Encara avui, més de cinquanta anys després, les seqüeles de l'atac nuclear americà són presents entre la població japonesa d'Hiroshima i Nagasaki.

Una setmana després de l'atac terrorista sobre el World Trade Center novaiorquès i el Pentàgon, tal i com ja s'ha dit del bombardeig a Pearl Harbor, s'especula sobre la possibilitat que la CIA nord-americana conegués el desig de realitzar un acte de terrorisme a gran escala... però no als Estats Units d'Amèrica, sinó a Europa, no dient-ne res ni avisant sota cap concepte els seus homòlegs europeus.

El suport que totes les nacions del món estan oferint als Estats Units d'Amèrica, fora d'aquell que pretén ajudar en les tasques de salvament de les víctimes, és una vergonya per a l'altíssim percentatge de persones que pateixen la constant i angoixant pressió ianqui arreu del planeta. Un país que defensa la pena de mort, el capitalisme més agressiu, la xenofòbia, la legalització de les armes de foc entre la població civil, el classisme, la minorització de cultures que no són blanques ni catòliques, la intervenció militar en conflictes aliens a canvi de beneficis econòmics, etcètera, tampoc mereix un suport militar que tan sols servirà per a aniquilar més milers d'innocents... tot i que, en aquest cas, musulmans.

Correu del lector

Aquests dies s'ha pogut -i es pot encara- llegir moltes coses sobre la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, és el seu moment més àlgid (vaig fer aquest escrit el dia 7 d'aquest mes sense que l'hagués lliurat fins ara), una nova edició, la vintiunena. Tot un joiós esdeveniment.

Tàrrega s'obre de bat a bat, es multiplica, vibra, s'infla, traspua i segrega olors de mestissatges diversos internacionals i cosmopolites, tot es desborda. La ciutat és segrestada per la màgia i el treball del món del teatre o –millor dit– de les arts escèniques i els seus moradors.

Institucions, entitats, professionals, gent pública i particulars d'arreu del país i pobles veïns tots hi recalen amb promíscua intensitat. Tàrrega viu una forma positiva de globalització.

A tot això cal preguntar-se, i els seus habitants o ciutadants de dret i de fet on sóm? En general hi hem estat tots però, uns quans, que no se'ls trova a faltar, se'n van perquè poden i volen, l'ambient els molesta i s'ha de respectar. De fet hi ha gent per tot.

Però potser caldria una mica més d'esforç en forma de tolerància i paciència ja que alguns dels qui se'n van tenen interessos i negocis a la ciutat, encara que sempre diuen –en general– que durant aquests dies reben més molèsties que beneficis, fet que caldria veure de més a prop.

Potser un poble que s'ha de projectar i "vendre's" a si mateix requeriria un esforç més significatiu per part de tots els seus ciutadants. Com a mínim que ningú en fes a priori cap valoració negativa i de menyspreu de res, tampoc de les evidents incomoditats que una vinguda tan gran de gent provoca, perquè es podria donar –si no es dóna ja– la paradoxa que una ciutat famosa pel seu gran esperit comercial i de servei, no aprofita com cal una oportunitat tan singular com aquesta per a "vendre's" amb convençuda i franca il.lusió.

Al marge de la pròpia evolució de la Fira que cada vegada ofereix més qualitat i una ajustada –potser massa– presència al carrer, fet que confio que sabran estabilitzar els seus responsables com a essència originària i d'evident atracció per a la majoria de visitants, nosaltres, tots els targarins, tenim el dret i el deure d'aprofitar l'esdeveniment pel bé de la ciutat –malgrat les seves limitacions– a fi de projectar-la al màxim. És la millor oportunitat que tenim d'evolució positiva i no s'hi pot renunciar, àdhuc quan els fets culturals i la cultura són o haurien de ser part essencial de la nostra manera d'entendre la vida, la ciutat i el país.

Un país, els governants del qual –per altra part– s'obcequen amb projectes subliminals com el Fòrum 2004 dit de les Cultures. O el nou-nat Liceu del qual ens sentim prou orgullosos, però que potser ja n'hi ha prou per ara i tant. S'entèn que tot el ciment que projecta el fòrum faci falta a Barcelona per anar arrodonint els seus espais urbanístics però, i la resta del país que no vol ciment sinó cultura viva i vital pel dia a dia? Els 51.500 milions de pressupost inicialment projectat, vist el rendiment dels 152 reals de la Fira de Teatre, donarien una rendibilitat extraordiària en enriquiment cultural si s'estenguessin per tot el nostre país inclosa Barcelona. O potser és que hi ha por de provocar una revolució de base cultural en un país tan petit i pobre –en riquesa natural– com el nostre? Se'n podrà seguir parlant perquè, si no, més que un greuge comparatiu entre Barcelona i la resta del país, serà passotisme o una burla que els catalans –tots– no mereixem.

S'escau citar ara un altre aspecte, en clau d'endèmica assignatura pendent, que correspon a la manca d'infraestructures bàsiques, tant les que depenen de la nostra administració pública –que ja veiem com es pot gastar part dels recursos públics– com de la iniciativa privada o empresarial. De les primeres se n'han fet en ciutats sense cap tradició teatral arreu de Catalunya i de les segones incomprensiblement no criden l'interés dels empresaris del sector tot i l'evident dèficit hoteler entre d'altres. Serà que baden, o potser el seu flaire els indica una poca evolució de cara al futur? Ja veurem què diuen al respecte el famós i fabulós estudi pel Pla Estratègic de Tàrrega i els seus intèrprets.

Correu del lector

La unitat mòbil d'educació ambiental de la Generalitat de Catalunya, que va visitar Tàrrega el passat mes de juny, arran de la campanya de recollida selectiva de matèria orgànica torna durant nou dies, del 22 al 30 de setembre, i s'instal.larà al mateix lloc, a la plaça del Carme.

Aquesta iniciativa del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, de l'Ajuntament de Tàrrega i del Consell Comarcal de l'Urgell permetrà veure una exposició totalment renovada.

Així mateix, durant l'estada de l'ambibús es repartiran cubells als ciutadans i ciutadanes que encara no l'haguessin recollit. Els horaris seran de les deu a dos quarts de dues de la tarda i de les cinc a les vuit del vespre de dilluns a dissabte, i de les onze a les dues els diumenges.

Cal tenir en compte la bona resposta de la gent, ja que fins al dia d'avui s'han lliurat uns tres mil cubells dels quatre mil que s'havien de repartir, un setanta-cinc per cent del total, i s'han recollit uns cent quinze mil quilograms de fracció orgànica.

L'Ajuntament i el Consell Comarcal durant el mes de juliol van instal.lar trenta-set nous contenidors i és previst que a finals d'aquest mes se'n posin vint-i-dos més. També s'han donat contenidors als establiments que produeixen grans quantitats, amb un total de divuit contenidors més.

Recordeu que en el cubell de la fracció orgànica es poden tirar tots els residus d'origen vegetal o animal:

– Restes de fruita i verdura.

– Restes de carn i peix (incloses closques i ossos).

– Menjar en mal estat.

– Restes de pa.

– Marro del cafè i restes de fer infusions.

– Tovallons de paper i paper de cuina.

– Taps de suro, etc.

Aquests residus es poden recollir amb qualsevol tipus de bossa.

Participant en la recollida selectiva aprofitem els materials i evitem llençar a l'abocador.

Era un matí assolellat, alegre, que inspirava a saltar i a cantar, jo esperava l'hora per anar a col.legi; quan hi vaig arribar, vaig anar al meu lloc de sempre, prop del balcó. Des d'allí veia un tros de placeta, els ocells que passaven de pressa i un cel blau i clar. De sobre els meus ulls van quedar fixos en aquell racó que feia la casa quan es va obrir el balcó i van començar a tirar al carrer un llit, una taula, cadires...

La companya de pupitre era del barri i em va explicar que llençaven els mobles al carrer perquè no pagaven. Quan li anava a preguntar qui vivia allí, va sortir al carrer una mare jove, vestida de negre, amb una nena d'uns sis anys agafada de la mà. La nena amb els ulls espantats, la mare, amb el cap baix, en una mà la filla i a l'altra un farcell, van desaparèixer carrer amunt.

Vaig estar trista tot el dia, tant de bo que hagin tingut sort i siguin felices. Però sempre recordaré la tristesa que em va produir aquella mare amb la seva filleta agafades de la mà, marxant carrer amunt.

Després de llegir la salutació que va fer al programa de la Festa Major, he arribat a la conclusió que vostè aquest estiu ha estat molt lluny i que els seus companys de l'equip de govern no han tingut temps d'explicar-li els actes que hem viscut aquest estiu a Vilagrassa. Doncs bé, el posaré al corrent: es va fer un concert fantàstic amb uns dels millors acordionistes del món, ens van fer cinema al carrer, vàrem gaudir d'un concert del grup Pomada fabulós i ens van meravellar amb el concert de música clàssica que es va fer a l'església.

D'això en diu vostè un "estiu avorridot"?

P.S.: Li demanaria que com a regidor col.laborés més en les activitats que desenvolupen altres associacions com el Portalet, l'AMPA, etc., en lloc d'ignorar-les.

Correu del lector

És una realitat que, a escala mundial, existeixen profundes desigualtats i diferències entre els països del nord i del sud. És certa i inqüestionable la misèria, la desesperació i la frustració de milions de persones del Tercer Món, condemnades a viure sense esperances ni il.lusions.

També és certa la doble moral existent a occident, envers les actuacions dels governs rics del nord, comparada amb el menyspreu pels drets dels pobles i països del món pobre.

Tampoc podem oblidar el colonialisme i l'esclavatge a que van ser sotmeses les societats de molts països del món que, encara avui, en pateixen les conseqüències.

Tanmateix la responsabilitat de tot plegat no és només d'Occident. En molts països del món subdesenvolupat o en vies de desenvolupament existeixen al capdavant del poder econòmic, polític i religiós oligarquies privilegiades i corruptes, d'arrel tribal o sectari, que volen mantenir, al preu que sigui, el seu estatus actual d'influència i de poder.

Són aquestes oligarquies les que més temen l'impacte del progrés i de la globalització. Saben que la força de la llibertat i de la democràcia acabarà trencant el fanatisme religiós, la submissió feudal, la postergació humiliant de la dona i l'obscurantisme. L'explosió de la societat de la informació, els ha agafat desprevinguts. La joventut aprèn l'anglès. La música i les lletres dels seus continguts, en format MP3, arriben via Internet arreu del món. Els mass media s'escolen pertot arreu. En pocs anys, unes societats ancorades en l'edat mitjana poden esdevenir lliures.

I només tenen una manera d'evitar-ho: provocar l'enfrontament obert i total dels seus pobles contra Occident. Sembrar l'odi i el fanatisme entre la seva gent, per evitar la penetració del progrés i de la dignitat humana a casa seva.

Occident, Amèrica i la llibertat estan de dol. Que ningú s'enganyi. Els Estats Units d'Amèrica, el país més avançat, més innovador i més ric del món; amb una societat multicultural, multireligiosa i multiracial, que viu en convivència i llibertat, ha estat tràgicament colpida pels enemics de l'Estat de dret, de la igualtat i de la tolerància.

Sortosament la llei del talió no és avui vigent en el nostre món occidental. Per això, tots els qui creiem en els valors de l'humanisme, de l'Estat de dret i de la democràcia confiem que la resposta d'Amèrica sigui meditada i racional. Només així evitarem que els fanàtics assassins de milers e vides de dones i homes no aconsegueixin el seu objectiu d'enfrontar el món entre dos blocs inrreconciliables.

God bless America. Que Déu beneeixi Amèrica.

L'equip de govern de CiU i PP, les preferències de les inversions són molt limitades o interessades, per exemple: la plaça dels Comediants, 700 milions; càmping, 200 milions; gespa de futbol, 60 milions; farinera, 30 milions, Fira, 30 milions, Escola de Música, 35 milions, etc.

Quan el veí i contribuent veu això, no puc entendre tantes inversions tan interessades i el veí què...

Als veïns ens falten bones voreres, bancs del bus, passos zebra, arreglar carrers, bona il.luminació als carrers, passar cada dia la recollida de brossa, tenir contenidors d'envasos i orgànica, etc.

Quan hem d'esperar a tenir tots els serveis que cal a una ciutat de serveis que s'anomena Tàrrega.

Jo sóc un veí corrent que voldria que la meva ciutat fos pionera però és totalment el contrari que ja amb altres capitals de comarca com Mollerussa, té tots els serveis

Vull fer una crida pública als nostres governants que prenguin nota sobre l'esmentat.