---

---

Opinió

En evocar la darrera setmana els Martí, tan vora de casa, i de la botiga i magatzem on vivíem i treballàvem nosaltres, i dins del propòsit de també, igualment, anar anotant els qui treballaven pels altres, no podia deixar de fer-ho al que va treballar i ens serví tan directament. I a la vegada, em permet de donar una pinzellada al sistema de treball que, en algunes feines, abans teníem.

Començo dient que no vaig entendre mai per què li deien a l'Isidro el "Riuets". Ja que, a més de la seva estatura i corpulència, en tot el seu conjunt era un home alt i forçut, que, com explicaré, manejava les fustes més pesades i llargues com si res. I en cap moment tingué res de diminutiu. Suposo que devia ser el renom de la família d'on era fill. Que va conservar sempre, i així era conegut.

Nascut el 1886, moria sobtadament quan no feia massa temps que havia deixat de treballar al nostre magatzem, el 23 de setembre del 1965, als 79 anys. Comerç de fustes que es trobava al final del carrer Urgell, i cantonada al llavors carreró de Santa Clara. Del meu record, encara que m'havien dit que un dels nostres primers mossos havia estat Cunillera, pagès ben conegut, jo sempre havia vist l'Isidro a casa. I parlo ja del 1913 cap aquí. Sabent, però, que abans havia treballat a la teuleria de Santa Clara, a l'altra banda de l'esmentat carreró, on tenia d'encarregat el Montagut, "el Violí", que vivia una mica més enllà sentit plaça Major, però a la mateixa vorera deIs Martí i nosaltres, gairebé tocant. També donà la circumstància que contragués matrimoni amb Teresa Jordana, que era com si fos de la nostra família, i que des de llavors fou la "Treseta del Riuets". Pares, el dit matrimoni, de la nissaga deIs Rius: Francesc, Ramon i Teresa, del qual encara viu el Ramon, mort Francesc el 3 de desembre del 1970, als 57 anys, diria prematurament, i Teresa als 78 anys, el 26 de gener del 2000. Fundadors, Francesc i Ramon, deIs empresaris d'obres Rius, ara tan importants i coneguts en el sector. De què avui no m'ocuparé, encara que seria una brillant història, perquè és de l'Isidro que vull escriure. I tot el treball i entorn d'aquella època, una vegada he situat la seva persona i família.

El magatzem de fustes del primer terç del segle passat tenia unes seccions ben delimitades. La de les bigues i llates, per a la construcció d'edificis, trebols i teulades. La de la fusteria amb taulons, taules, feixos i també llates per a fusteria. Aquestes últimes, si eren de bona qualitat, procedien deIs boscos de l'alt Berguedà. I els taulons i taules, del dit "Flandes", majorment eren importades de Suècia. Llevat deIs taulons de Melis, que arribaven d'Amèrica del Nord. Com teníem les fustes d'ebenisteria o per a mobles, sempre de menys dimensió, o en xapes. I les destinades a la carreteria, o sigui, als constructors de carros, o carreters. Que de poc en poc, amb la motorització del transport i de l'agricultura de meitats a últims de segle vintè, a les nostres terres desapareixeren del consum.

L'Isidro descarregava, manejava i carregava les bigues, o els dits cavalls, de molta dimensió i gruix, amb una diligència sorprenent. Que admirava els qui les portaven amb carros des del Pirineu, o els paletes o compradors. Els taulons, taules, feixos i llates per a l'Isidro eren gairebé una diversió. I no cal dir les destinades als moblistes o als qui feien calaixeres. Però el seu fort i habilitat, que ni els més forçuts igualaven, era el maneig deIs braços de faig del Montseny, destinats a la carreteria. Que, àdhuc, quan es tractava de moure peces del tres, o del dos, que eren llargues, pesants i voluminoses, les movia, sempre dretes, com si es tractés d'una senyera.

Era una demostració de nervi i potència, incomparable. El descarregar i l'apilar els raigs i corbes d'alsina deIs entorns del Montseny i del Baix Empordà ho feia amb una rapidesa extraordinària, que igualment deixava bocabadats als carreters que les compraven.

Llevat de les bigues, que portaven amb carros i després camions, les fustes del Berguedà, el "Flandes", el faig i l'alsina de raigs i corbes arribaven en tren. I durant molts anys, l'Isidro era el qui menava el carro i l'eugua nostra, que tenia el seu estable als baixos de casa. I així mateix la cuidava. No únicament enganxar i desenganxar, mots que conservo com dèiem, sinó que cuidar-la, donar menjar i beure i netejar-la, com treure el fem de l'estable. Mai al migdia no anava a dinar a casa. Ho féu sempre al magatzem, ja tancat un parell d'hores al migdia, o a l'avant-despatx quan feia fred, o al voltant de l'estufa. Que cuidava que continués encesa. O la caldera de la calefacció, quan la tinguérem, amb carbó o antracita. El seu fill Ramon també li havia portat el dinar.

És evident que quan arribaven molts vagons o eren de mal descarregar per la seva complexitat, sobretot quan es tractava de "Flandes" o Melis, buscava ajuda. Generalment llogant un o dos jornalers, dels qui esperaven ésser contractats a la taverna el Bola. I quan no tinguérem el carro, foren les agències, els Gómez de La Palleressa, o els de Blasi MilI, els qui ens portaven de l'estació les fustes de tota mena que arribaven. Encara no havien arribat els "toros", per carregar i descarregar. I l'Isidro, a més del magatzem del carrer d'Urgell, als patis on ara es troba l'edifici Catalunya, era sempre el qui dirigia la manipulació i classificació de les fustes. Era bàsicament la mà, la força i habilitat de l'home el que comptava. L'Isidro no tingué mai problemes amb cap deIs qui amb ell treballaven.

A la fotografia que publiquem no he volgut separar la seva muller Treseta. Foren tots, repeteixo, com de casa. Ja que si un dia havíem de quedar sols, ni que fos amb la padrina Marieta, que mai de nit es movia, sempre ens venia a fer companyia la Treseta.

Les altres fotos, una del carreró de Santa Clara, des de les "eres de Sant Antoni", i ara, com es troba, encara més modernitzada, l'avinguda de Catalunya, són de Llorens Viladot. I la Postal del 1910 no deixa veure on teníem el magatzem, però sí la casa, al costat mateix, en l'ambient d'aquells anys de començament de segle, on els carros i la gent com l'Isidro n'eren els protagonistes. Tot, la nostra Tàrrega.

Nota. La data al final de l'article correspon al dia en què l'autor el va escriure

Opinió

Les eleccions al Parlament de Catalunya del proppassat 16-N han establert un nou organigrama tan definit com obert a combinacions per tal de formar el futur Govern. Després de l'escrutini i malgrat l'obligatorietat del to triomfalista generalitzat, no tots han estat els guanyadors d'una cursa que no té precisament la participació com a virtut més important. Cal tenir ben clar que CiU ha baixat en deu diputats i PSC-CpC, en vuit; així doncs, les grans forces polítiques del Parlament han patit les conseqüències d'un mandat massa viciat i d'un canvi que poques novetats oferia, respectivament. Les petites forces polítiques (entre cometes) han estat les úniques guanyadores de les eleccions: ICV-EUA, amb un lleuger ascens; PP, recuperant els possibles escons perduts i guanyant-ne tres més gràcies a l'efecte Piqué; ERC, el partit estrella de la jornada, doblant el nombre de diputats al Parlament de Catalunya. Les lectures fàcils, dictades per la necessitats de mostrar una imatge pública ferma i optimista, de vegades fan perdre el sentit del ridícul.

Però, com cada quatre anys, ara és l'hora de començar a formar el nou Govern de Catalunya, la nova majoria (o minoria governant) que conduirà el país durant els propers quatre anys. En aquest sentit, els pactes són més amplis que els prèviament establerts entre CiU i ERC o, d'altra banda, entre PSC-CpC i ERC i ICV-EUA. El joc polític permet d'altres combinacions que, d'entrada ens podrien semblar insòlites, incomprensibles... tot i que en terminologia política, aquests dos adjectius perden bona part del seu significat. La clau del Govern la té ERC, fins a un cert punt, això és cert; i dic fins a un cert punt perquè, tot i el que ens podria dictar la raó, massa acostumada a diferenciar entre grans i petits, potser no és ERC qui ha de donar el primer pas o trucar a la porta dels més interessats (necessitats, també en podríem dir). Ara comença a ser l'hora de parlar de pactes, però amb calma, amb seny i alhora amb fermesa, amb "les mans netes i la paraula lliure" (que deia en Carod-Rovira durant la campanya electoral).

De cara als votants de CiU i PSC-CpC, qualsevol combinació és possible, sempre que el tros de pastís satisfaci a tantes boques com cal alimentar. Ara bé, pel que fa als votants d'ERC, potser alguna maniobra política més o menys encertada no serà ben rebuda, potser serà interpretada de mil i una maneres, potser no acabarà d'agradar (som més crítics i menys ambiciosos). Cal vigilar, a partir d'aquest moment, quins passos són necessaris i quins no; cal posar condicions, fer dissabte després de tants anys de vicis apresos i acumulats; cal ser prudents i pensar fredament què es pot donar i a canvi de què cal donar-ho. Qualsevol entesa de Govern serà bona, segurament, si es realitza i s'explica i s'interpreta com cal.

Amb tot, les reaccions als resultats del proppassat 16-N no s'han quedat tan sols a Catalunya, han traspassat fronteres i han arribat molt més enllà del nostre territori nacional. Des de Madrid, concretament des de la cúpula del PP, l'ascens d'ERC a Catalunya s'ha interpretat com un perill per a la seguretat nacional, com un "segon front a combatre juntament amb el Pla Ibarretxe". No us els escolteu amb massa atenció, perquè són els mateixos que encara rebutgen responsabilitats en l'afer del chapapote, els mateixos que justifiquen la guerra de l'Iraq amb uns arguments que ja han estat desmentits públicament pels principals implicats, els mateixos que volen transvasar l'aigua de l'Ebre per alimentar la indústria de l'oci i la corrupció immobiliària a la costa valenciana, els mateixos que subvencionen entitats profranquistes i censuren mitjans de comunicació de tendència liberal, els mateixos que dimonitzen qualsevol intent legítim de guanyar en autogovern en qualsevol nació històrica peninsular, els mateixos que apleguen simpatitzants de l'extrema dreta (aquells que realment van posar en perill l'Estat durant quasi quaranta anys), els mateixos que controlen les principals plataformes comunicatives per esbombar les seves consignes retrògrades, els mateixos mentiders que s'autoanomenen demòcrates mentre dubten de la necessitat d'una llibertat d'expressió garantida. L'ascens d'ERC ha estat el detonant per a una reacció que feia temps que esperaven; després de quedar-se amb l'únic argument de la unitat nacional i el perill dels nacionalismes creixents (que, més ben dit, ells fan créixer com a efecte col·lateral al seu centralisme extrem), el PP ja pot creuar-se de braços de cara a les properes eleccions generals del 2004: el Pla Ibarretxe i l'entrada d'ERC a un possible govern (sigui d'esquerres o nacionalista) ja és un bon argument per tornar a treure majoria absoluta des d'un plató de televisió.

Però també ha sortit un tal Rodríguez Ybarra, prou conegut des de Catalunya, exposant arguments com els del seu suposat rival polític de cara al proper mes de març. La cúpula del PSOE, que de cap de les maneres controla o té poder sobre el catalanista PSC-CpC (diuen els més ingenus), també ha demostrat al País Basc quin peu calça a l'hora de mostrar la seva faceta més amable i, evidentment, d'esquerres. Aquests són els mateixos que s'agafen a qualsevol cable llençat pel PP per no perdre el tren de les eleccions generals, sigui al País Basc o a Catalunya, on sense cap mena de dubte també entraran sense escrúpols i en el mateix to insultantment oportunista quan sigui el moment idoni (i el PP els doni permís). A més, tots ho hem vist, aquests són els mateixos que compten, entre les seves files, amb un Rodríguez Ybarra o amb un Bono (qui vol en Fraga, amb aquestes joies de polítics que llueixen vistosament els cabdills del PSOE i, encara que no ho vulguin, els del PSC-CpC?).

De fet, ni tots han estat els guanyadors ni els guanyadors seran respectats com el que són. No ens enganyem (i sobretot que no ens enganyin), perquè la política va més enllà del que llegim, escoltem o mirem a través d'una pantalla. Ara per ara, senzillament, siguem dignes de la Catalunya que hem triat i concentrem-nos en els afers que es generen al nostre país, que afecten al nostre país i que depenen (o que en el futur hauran de dependre) del nostre país. Deixem la política de Madrid de banda i els partits que en depenen directament, que a casa nostra i amb l'organigrama definitiu al Parlament prou feina tenim a partir d'aquesta mateixa setmana.

Correu del lector

El dia 3 d'octubre de 2003 es va celebrar a Lleida una trobada de corals de la gent gran de les comarques de Lleida a l'Auditori d'Enric Granados.

Foren vuit les corals que hi van participar. La Coral Bona Nova del casal de Tàrrega, dirigida per Jaume Oliveres, va oferir dues cançons que van agradar molt al públic. Van ésser un gran èxit. El concert va ser a la tarda, així és que al matí una component de la coral Gra de Blat de Lleida (que per cert celebraven el seu desè aniversari) ens va acompanyar a veure la seu Vella. Allà ja hi havia una guia que ens donava les explicacions pertinents. A mi em va agradar molt la llegenda de la Verge del Blau. És una escultura de pedra que supera l'alçada d'una persona. Té una cara preciosa. Conta la llegenda que el seu escultor no es va trobar bé i va dir al seu deixeble que continués l'obra que ell estava fent. Quan el deixeble va acabar i el mestre va veure aquella Verge amb aquella cara tan bonica, es va sentir tan gelós que agafà un martell i el va tirar amb fúria a la cara de la Verge, en la qual va rebotar i va anar a parar a la cara del mestre gelós, que va quedar mort. És una llegenda, però la Verge té un blau al costat esquerre de la cara.

Aconsello els qui vagin a visitar la Seu Vella que no deixin de veure la Verge del Blau.

El concert va anar molt bé. Tot estava molt ben organitzat. Felicito la coral Gra de Blat pel seu desè aniversari, i sobretot l'organitzadora de tota aquesta festa. Enhorabona, i per molts anys.

Correu del lector

Correu del lector

Després de tots els esforços duts a terme per les forces polítiques hi va haver un dia que decidia els futurs quatre anys de govern a Catalunya. Deixant de banda qui hagi governat fins ara, no és bo tenir tot el poder tants anys. No ens hauria de fer tanta por canviar. EIs canvis, bons o dolents, sempre van bé per reaccionar, per no adormir-nos.

La paraula canvi ha protagonitzat la campanya política com si fos premonitori del que havia de succeir el diumenge 16 de novembre de 2003.

Però, a banda d'eslògans i paraules que queden bé, la realitat és que, políticament, ens calia un gir i ara hem de resar perquè la tria doni els seus fruits: fent neteja de les coses inútils i tirant endavant nous projectes que ens beneficiïn a tots els catalans com a tals i com a ciutadans del món a què pertanyem.

La nostra fita sempre hauria de ser al més àmplia possible, amb vistes a Espanya, Europa i el món sencer; però, és clar, sense oblidar qui som, la nostra cultura, la nostra llengua, les nostres tradicions.

Des d'aquí felicito els qui governaran i els qui no, perquè junts ens duguin a la prosperitat en tots els àmbits i facin de la política un fet tangible i no una utopia.

Els pacients que necessitem els serveis fisioterapèutics del CAP de Tàrrega exposem:

Que el servei abans esmentat fins al dia 31 d'octubre anava a càrrec de tres persones, amb un horari de matí i tarda.

A partir del dia 3 de novembre ha quedat una sola fisioterapeuta, només al matí, de nou a tres quarts d'una.

Els pacients necessitats d'aquest servei cada dia som més i el CAP de Tàrrega no pot assumir la demanda, amb unes llistes d'espera massa llargues.

Creiem que la nostra queixa és totalment justificada i que els hem de plantejar la situació. Els pacients de Tàrrega i comarca que necessitem recuperació demanem que s'hi posi remei el més aviat possible.

Correu del lector

Quan va aparèixer el núm 3.009 de la revista Nova Tàrrega, el passat mes de setembre, vaig tenir una alegria. En el grup d'opinió que el Sr. Josep Castellà escriu cada setmana aparegué l'article dedicat als Casanelles, com a centenaris al carrer de Santa Anna.

Sabia que apareixeria l'esmentat article, ja que feia dies que buscava una fotografia del primer Casanelles que obrí l'establiment l'any 1892, concretament el meu besavi Josep Casanelles Graells. La qualitat de la foto és molt deficient, per això no n'ha estat possible la publicació, però espero en alguna altra ocasió poder fer-ho, aprofitant els avenços en el perfeccionament de les imatges.

Com a membre d'aquesta podríem dir dinastia, em sento molt satisfet i orgullós de tot el que es comenta en l'esmentat escrit; m'hi sento identificat plenament. En un moment determinat, el Sr. Castellà parla d'un besnét del primer amo de l'establiment dedicat a armeria, joieria, rellotgeria, que s'interessa molt per les coses de Tàrrega, i en particular de la família Casanelles. Doncs bé, aquest sóc jo, i té tota la raó: em sento molt unit a aquesta estimada població, ja que el meu pare n'era fill, i emparentat directament amb els actuals Casanelles del carrer de Santa Anna.

La fotografia que apareix és la del meu padrí Antonino, que també ho era del meu pare. El recordo molt, m'havia ensenyat moltes vegades els articles de la botiga, de com es reparava un rellotge, com sonaven molts en passar una hora, ficat al seu talleret dins del mateix local entrant a l'esquerra, amb les ulleres provistes d'una lupa per veure les petites peces dels rellotges petits. Era germà del meu avi Josep "el Manquet", anomentat així per un accident que tingué a l'armeria, que li mutilà un dit de la mà.

No hi ha dubte que els qui regenten actualment l'establiment, els Casanelles Cortada i Casanelles Pont, l'estan tirant endavant amb un gran entussiasme, havent heretat l'esperit del negoci, la dedicació plena, l'amor a la feina i la voluntat de servei que els seus avantpassats varen demostrar, aconseguint la fita d'aquests més de cent anys llargs, i que a ben segur seguirà en la mateixa línia i si més no millorant aquest servei a la societat targarina i rodalies.

Com a conseqüència d'això, Manuel Casanelles, que és cosí germà del pare, amb qui m'uneix un gran afecte, a part del familiar, em va concertar una visita amb el Sr. Josep Castellà.

Vaig poder conèixer-lo personalment i em va satisfer molt. Em va explicar molt de la seva història, de les seves experiències, les seves peripècies, perquè hi ha de tot, i de la meva família i de Tàrrega, i per unes hores vaig reviure uns fets de la meva vida que em complagueren molt.

Vaig dir-li que per a mi era com una enciclopèdia, i em contestà que el seu saber venia de la vida, de la llarga vida que li ha permès saber i experimentar tot el que sap. Des d'aquí vull expressar-li el meu agraïment per l'atenció que va tenir amb mi i felicitar-lo per la seva setmanal presència en explicar-nos a través dels seus articles la història de Tàrrega, que als qui no hi som de ple ens fa molta il·lusió llegir, ens fa sentir més a prop, ja que tots tenen interès, sigui per assumptes desconeguts, oblidats o per actualitzar la memòria històrica.

El meu pare, Josep Casanelles Galitó, nasqué a Tàrrega l'1 de Gener de l'any 1913; per tant, de la mateixa quinta del Sr. Castellà, i hi passà tota la seva joventut, fins que es casà l'any 1948 a Santa Coloma de Queralt, on anà destinat com a director del Banc Espanyol de Crèdit, després de passar els primers anys a la sucursal de Tàrrega.

Poc després el van destinar a Tarragona, on arrelà i tingué cinc fills, un dels quals és el qui suscriu.

Morí el 3 de novembre de 1975. La seva emprempta va deixar en mi i en tots els meus germans, i per suposat en la mare, un record d'afecte i estimació envers la seva i nostra família Casanelles de Tàrrega.