L'Orfeó Nova Tàrrega, sota la direcció de Lluís Maria Virgili, va participar el divendres 14 de novembre a dos quarts de nou del vespre en un concert coral en honor de Santa Cecília, concert que tingué lloc a l'Auditori Municipal Enric Granados de Lleida.

L'acte estava promogut pel cercle de Belles Arts de la capital del Segrià i, juntament amb nosaltres, també van actuar la Coral Llantaim de Saidí (Osca), diriglda per Josep Zarcoso, i la Coral l'Estel de Lleida, sota les ordres de Gemma Naranjo Yuste.

Per a l'ocasió l'orfeó va presentar un repertori de peces del renaixement i catalanes, i al final, com a cant comú, les tres corals vàrem interpretar la famosa havanera El meu avi, de José Luis Ortega Monasterio, en arranjament coral de Francesc Vila i Gimferrer.

Estones de lletra

La veritat és totalment interior. No s'ha de buscar fora de nosaltres ni voler realitzar-la lluitant amb violència ni amb enemics exteriors.

Tot dret que no porti un deure no mereix que es lluiti per defensar-lo.

"No recordo haver dit mai una sola mentida." (Gandhi)

El món està ferit de mort per la seva política despietada. Està molt bé parlar de Déu quan s'ha esmorzat bé i s'espera fer un bon dinar encara millor. Però és impossible escalfar-se al sol de la presència divina quan milions d'afamats truquen a la teva porta.

Pregar no és demanar; pregar és la respiració de l'ànima.

És més important posar en l'oració el cor, que posar paraules d'altres sense res de propi cor.

No m'agrada la paraula "tolerància", però no en trobo altra millor. L'amor empeny a tenir, vers la fe dels altres, el mateix respecte que es té per la pròpia.

En memòria

Com acceptem parlar d'un amic? La vida ens introdueix imprevisiblement a l'estranyesa de la seva fi. I aquest esdeveniment, moviment atzarós, sovint ocult, que és morir, no ens ve donat pas per endavant. I quan succeeix, mai és una realitat capaç de ser captada. No volem una experiència verídica, preferim una realitat inaprehensible. És llavors quan ho volem dir tot d'ell: alabar els trets del seu caràcter, les formes de la seva existència, els episodis de la seva vida, els instants compartits, potser per interès d'alguna veritat. Amb les nostres paraules volem mantenir el que d'ell s'absenta; amb els nostres records intentem construir una nova figura; volem que es perllongui la seva vida amb una aparença verídica. Al capdavall, però, no pretenem res més que emplenar un gran buit. El dolor, el patiment, és l'afirmació d'aquest gran buit. Podem consentir, acceptar, aquesta buidor amb insignificança? I lliscar cap a l'oblit amb l'enigma? I oblidar el tràngol de la seva pèrdua? Certament, res no és permanent, tot canvia, i tot desapareix, però nosaltres podem romandre fidels a la memòria, desvetllant aquest instant de vida, i avançar una mica més en la comprensió de la condició humana. Així mateix, reconèixer que hem d'elogiar, sempre des de la discreció, el seu esperit de servei: una vida atenta a les necessitats alienes, cooperant, servicial i altruista. Tenint aquest esperit de donar el seu temps als altres ha estat una forma de guanyar-se'l, de fer-lo valuós, i aconseguir un gran sentit d'autonomia personal. Els amics estimem qui ens dóna el seu temps. És, també, d'elogiar aquesta naturalitat i senzillesa que el caracteritzaven. Ha sabut conviure amb els altres amb la capacitat de resoldre les diferències i els problemes mitjançant la paraula i l'acord. La seva aposta era sempre pel diàleg. Aquest Ethos l'ha constituït una persona honesta, entusiasta, pacient i apreciada. Hem vist sempre una persona noble i digna de consideració. De personalitat atractiva. I no tothom excel·leix. Quan un grup d'amics gaudeixen d'una persona com ha estat en Josep, només resta acomiadar-lo amb gratitud. Quedi palès el dolor que hem sentit davant la pèrdua del company, de l'amic Josep .

Postal fora vila

Aquest era el títol d'un esborrany que un dia vaig embastar en el transcurs del llarg i càlid estiu que hem patit. No em va agradar i de miracle no féu cap a la paperera, com faig amb molts d'altres. L'anunci que el príncep Felip de Borbó abandonava el celibat m'obligà a reproduir-lo amb l'advertiment que aquesta postal no és pura fantasia, sinó que es tracta realment –mai millor emprada la frase– d'un somni que vaig tindre aquella nit d'estiu.

L'origen del somni és indesxifrable, perquè, com digué Freud, prové del subconscient i per tant resultaria inútil esbrinar per què aquell dia em permetia recriminar el príncep, això sí, amb el major respecte, la seva incomprensible tardança a escollir formalment la qui un dia hauria de ser la reina d'Espanya, amb la qual cosa creia interpretar el sentir de la immensa majoria d'espanyols. A l'esmentat esborrany, que era la fidel transmissió del somni –com un Maquiavel carregat de bones intencions totalment contràries al seu estil–, em permetia recordar-li que dels seus predecessors, el rebesavi Alfons XII es casà a la tendra edat de vint anys, mentre que el besavi Alfons XIII ho feia als vint-i-un, i el pare, l'actual rei Juan Carlos I, en tenia vint-i-quatre quan esposà la reina Sofia. Li recordava també que ell ja en té trenta-cinc i per tant havia arribat a bastament l'hora del casori. També li deia que l'escollida no calia que fos, necessàriament, una princesa de sang reial ni tan soIs de rància aristocràcia. El poble admetria de bon grat una noia procliu a les actuals tendències socials, intel·ligent i moderna; no calia tampoc que fos dona d'embullat intel·lecte. En aquest perfil de dona ideal, hi afegia que quant a bellesa física, ja s'encarregaria ell que fos una dona bonica. No em vull posar cap medalla, però la dona que ha escollit respon al clixé que en vaig fer. A l'esborrany em permetia també insinuar-li que a Tàrrega en tenim moltes de noies que podrien esdevenir reines i que avui ocupen llocs importants, tant als ens oficials com a l'empresa privada. A més, els catalans tenim una màxima que diu que "una noia és per un rei". Tot això i moltes coses més li anava comentant al príncep en l'esborrany que no veurà la llum del sol i que, repeteixo, era la fidel transcripció del somni que vaig tenir aquella nit d'estiu.

Però com que la feliç nova ja ha arribat, permeteu-me aquest afegitó amb el qual aprofitaré per demanar al príncep que ara no demori l'altra bona nova del naixement del petit príncep, petició que, per altra banda, no deixa de ser ociosa.

I per celebrar amb antelació ambdós esdeveniments, permeteu que aixequi la meva copa, que aquesta vegada no serà de cava, sinó de sidra asturiana per raons òbvies. Brindis del qual he de fer constar la doble vàlua que posseeix, per quan el proposa un vassall d'idees republicanes però que admira i aprecia la família reial, motor de la transició que un dia ens portà la democràcia que tots esperàvem.

Entitats

Compliment de l'ordenança de control i tinença d'animals

Des de la Federació d'Associacions de Veïns de Tàrrega hem demanat al Sr. alcalde de Tàrrega, Joan Amézaga, el compliment de l'ordenança municipal de control i tinença d'animals domèstics, a causa del gran nombre de queixes que s'han rebut a la FAVT. Majoritàriament els veïns es queixen del gran nombre d'excrements de gossos que hi ha pels carrers de Tàrrega, com també dels gossos grans que volten lliurement per la ciutat sense morrió i sense tenir identificació censal al collar, cosa que produeix que no es puguin fer reclamacions al propietari de l'animal. També els veïns reclamen que la guàrdia urbana obligui els propietaris dels animals a portar-los pel carrer permanentment lligats, ja que en alguns determinats carrers de la ciutat aquests animals produeixen una cecta intimidació als vianants.

Servei de grua urbana

Davant la nova ordenança sobre els guals que ha fet pública l'Ajuntament, els representants veïnals creiem que pel fet que els guals permanents siguin gratuïts augmentaran de nombre a Tàrrega. Per aquest motiu i per tal d'evitar conflictes ciutadans i caos circulatoris que hi ha en aquests moments, vàrem proposar a l'Ajuntament de Tàrrega la concessió d'un servei de grua amb algun taller de Tàrrega o rodalies.

Edició d'un tríptic informatiu de la FAVT

Per tal de donar a conèixer les funcions de la FAVT i d'informar tots els veïns de Tàrrega de la nova ubicació de la seu social, s'ha editat un tríptic informatiu que es repartirà a tots els habitatges de Tàrrega i pobles agregats. Aquest tríptic també explica breument què són les associacions de veïns, qui les formen, etc. Animem els veïns de Tàrrega a compartir, decidir i a participar d'alguna associació de veïns. Amb l'edició d'aquest tríptic la FAVT comença una nova etapa de conscienciació dels veïns sobre la importància que té fer de les associacions veïnals una eina forta i activa.

Els informem que per qualsevol qüestió veïnal us atendrem a la plaça de Sant Antoni, 2, els dilluns i dimecres de cinc a set de la tarda.

Històries per contar

Glòria de Verdú és el títol de la vida de Sant Pere Claver portada a l'escenari per primera vegada l'any 1942 pel quadre escènic de Joventut Social, conjuntament amb els alumnes del Col·legi de Sant Pere Claver.

El teatre havia estat omnipresent a Verdú i se'n té constància des de temps reculats i sistemàticament a partir de les darreries del segle XIX. L'any 1896 es fundà la Societat Coral l'Harmonia, que a més del cant coral, cuidava del ball, festes majors, carnaval, innocents, representacions teatrals i operetes, entre les quals destacaren La marcha de Cádiz i Bohemios de Vives, amb acompanyament de l'Orquesta la Familiar (després, Gabarrons). Aquesta fou representada a la sala Gabarró l'any 1906 amb tant d'èxit que el seu record va perdurar llarg temps havent-ne recollit personalment grans elogis, a través deIs seus contemporanis. Simultàniament es feia teatre a la sala intermitja deIs castell.

Del meu record –abans de la guerra–, s'havien fet actuacions teatrals en tres locals diferents, pels grups escènics de les corresponents societats.

Acabada la revolta, hi hagué un esclat d'activitats per part de totes les entitats, de tal forma que en la nostra joventut no ens calia sortir del poble per divertir-nos. Omplíem el temps de lleure amb assaig de teatre i de cant, i els dies festius ens faltaven hores per jugar a futbol –matí i tarda–, ping-pong, escacs, fer cinema i ball, per acabar la festa passejant amunt i avall per la carretera, que també formava part del programa festiu.

Joventut Social cada dos per tres ens oferia molts diumenges i festes obres de teatre al castell, a la sala de l'abat Copons. Destacaven com a excel·lents artistes els germans Joan i Francesc Alavedra, Josep Boleda, Ramon Mateu, Ramon Turull, Manuel Sánchez, Flavià Rius... Més tard s'hi incorporaren noves promocions, de les quals excel·liren Francesc Huguet, Jaume Caus, Francesc Sans i altres, que com jo ens acontentàvem a col·laborar perquè hi hagués de tot, fins que noves generacions ens rellevaren.

Els lectors que més o menys us heu mogut entre bambolines sabeu de sobres que al darrere deIs "artistes consumats" s'hi bellugava bona trepa d'ajudants de tramoia i apuntadors. Tasca anònima, però eficient i necessària. La llista d'aquests seria interminable i me'n deixaria molts. Però seria injust –ja que el tema s'ho porta– no esmentar Antoni Pijuan –el Ton del Pere– que esmerçà els seus millors anys al servei del teatre en la dura tasca de director durant temps i més temps.

L'obra Glòria de Verdú fou escrita pel capellà-mestre de l'Escola de Sant Pere Claver, Mn. Josep Binefa i Monjo, fill d'Anglesola (1907), historiador, escriptor i poeta. Columnista assidu d'El Correo Catalán i director del Full Diocesà del bisbat de Solsona. Havia vingut a Verdú l'any 1933 per dirigir l'escola i desplegà activitats pastorals i culturals entre la joventut.

Acabada la revolta, s'incorporà novament a Verdú i fou durant l'hivern 1941-1942 quan escrigué l'obra sobre la vida de Sant Pere Claver. I un altre capellà fill de Verdú, Mn. Josep Cases i Gener, músic i compositor, va posar-hi la música i esdevingué una producció líricateatral.

Tot ho feia el poble i es feia tot per al poble. Aquest va correspondre com mai amb tot el que comportava els preliminars dies d'assaig de l'obra, i el conjunt coral i instrumental, efectes de tramoia, quadres plàstics, etc. Perquè Mn. Binefa no s'hi va posar per poc i va encabir-hi efectes visuals del Sant Crist de Verdú, de la Verge de Montserrat envoltada de muntanyes i d'escolanets cantant. La representació mobilitzava molta gent, ja que a més de l'escolania montserratina, hi entraven mariners i rengleres d'esclaus negres, encadenats cantant com un murmuri suau les seves desgràcies, suavitzades per Pare Claver.

Són cosa habitual en el teatre d'aficionats els errors o incongruències que s'esdevenen inesperadament en els moments més culminants de les representacions.

En aquesta obra tampoc ens n'escaparem. Lògicament amb tanta gent per l'escenari, tanta tramoia, impaciència i improvisacions, una cosa o altra havia de succeir.

En un moment de l'obra, Pere Claver, exhaust de treball, quedà rendit a terra no sols de cansament, sí també d'incomprensió i menyspreu dels seus superiors per la seva entrega als esclaus negres. Està dormint i se li apareix un àngel que l'encoratja cantant així: "Pere Claver, esclau deIs esclaus negres, el teu crit d'amor ha entrat fins dalt del cel i el bon Déu t'ho té en compte. Oh Sant Claver, oh sant de nostra terra, ferit d'amor..."

El que els homes no veien, Déu li ho compensava.

Feia d'àngel el nen Vicenç Cuatrecases, escollit pel to suau i melodiós de la seva veu, acompanyada d'una música lenta i escaient.

El bonàs Ramon del "Fermí" –tramoista– va idear-se la manera impactant de l'aparició. Tot estava previst: l'àngel estaria suspès en vertical d'un cable imperceptible a l'espectador i d'un altre d'horitzontal que aguantaria un tramoista des del lateral (era el Ramon de la "Tona"), que en el moment precís l'havia de deixar fins a posar-se dempeus damunt d'un pedestal. Però Vicenç, malgrat que estirava els peus de puntetes, no va poder plantar-se damunt del tamboret, i ni tan soIs rascar-lo, i feia de pèndol rodant d'un costat a l'altre de l'escenari, sense deixar de cantar.

Una de tantes anècdotes que es recorden d'aquell esdeveniment verduní que en res va aigualir l'èxit i emoció de tota la sala, multiplicada amb l'apoteòsic cant de cloenda, cantat a pIe pulmó a tres veus per tot el cor, amb l'espetec de música de l'Orquestra Gabarrons. Cant que encara és recordat i cantat avui en alguna de les festes claverianes, que resa així:

Dalt del cel radiant de glòria,

un nou astre es veu lluir,

per l'honor de nostra història,

té Verdú un serafí.

Un sant nostre que en les penes

passarà la ma suau;

visqué al món trencant cadenes

i sembrant arreu la pau.

Vós, Claver, més que ningú,

sou la glòria de Verdú.

Han passat molts anys. Alguns ja no hi són. Jo encara ho puc contar i així ho faig. Crec que és un deure recordar-los en reconeixement i homenatge per l'abnegada tasca religiosa i cultural a favor de Verdú.

El dia de Pasqua de l'any 1950 es repetí amb una nova versió feta pel mateix autor, Mn. Josep Binefa. En aquesta versió el paper de Pere Claver recaigué en Joan Alavedra, mentre que a la primera fou personificat per Josep Boleda.

Mn. Josep Cases col·laborant amb els petits caramellaires. Al centre superior, el nen Vicenç Cuatrecases.

Mn. Josep Binefa dirigint un cant dels joves.

Entitats

Càrites i Faciam revelen que 20.000 persones Sense Sostre dormen cada nit al carrer perquè falten places d'acollida

Dia 15 de novembre de 2002. "L'habitació de Juan, Eva, Omar. Persones Sense Sostre. Persones". Amb aquest lema Càritas celebra diumenge que ve, dia 23 de novembre, per onzè any consecutiu i en col·laboració amb Faciam (Federació d'Associacions de Centres per a Integració i Ajuda a Marginats), el Dia dels Sense Sostre, una jornada amb la qual en aquesta ocasió es vol posar de manifest la precarietat en la qual viuen uns vint mil "sense sostre", que cada nit es veuen obligats a dormir al ras perquè no hi ha suficients llits als albergs o centres d'acollida per a aquestes persones.

El càlcul és ben senzill si es té en compte que a Espanya només s'ofereixen actualment al voltant de deu mil places d'allotjament alternatiu, mentre que, segons les estimacions de l'estudi promogut per Càritas l'any 2000 al nostre país hi ha unes trenta mil persones vivint al carrer, en el sentit més literal del terme.

Aquestes deu mil places d'allotjament (en albergs i centres d'acollida) que estan censades al nostre país mostren les següents característiques: en una gran proporció, a més de sostre i llit, ofereixen serveis de cobertura de necessitats bàsiques (com menjador, dutxa i roba) i només uns pocs ofereixen altres tipus de serveis (tallers ocupacionals i atenció psicològica); encara hi ha un predomini de centres orientats cap a un tipus de població molt tradicional (home solitari, mitjana edat); els temps d'estada màxima són molt limitats; hi ha una visible falta d'intimitat (dormitoris col·lectius, absència d'armaris); tenen escàs pressupost (entre 14 i 18 euros per persona/dia), i són molt pocs els que admeten parelles o famílies.

La gestió d'aquests allotjaments és, de forma majoritària, en mans d'organitzacions privades (un 86%), mentre que el 2% són de gestió mixta i l'altre 12% són centres públics. En el sector privat, els centres encomanats a Càritas representen el 46%, a altres entitats religioses el 21%, i a fundacions o grups laics el 19%.

La despesa total destinada als albergs en el pla concertat (públic) durant l'any 2000 va ascendir a 4.360.175,46 euros, cosa que representa una disminució d'un 4,5% des de 1997. En aquest mateix període, la població de persones sense llar ateses en aquests centres va passar de 26.554 a 15.879 persones, cosa que suposa un descens del 40%.

Dret fonamental a l'habitatge

Davant aquesta realitat, el Dia dels Sense Sostre 2003 posa l'accent en la importància de l'habitació (l'habitatge) com a necessitat de primer ordre, sobre la qual se sustenta un dels drets fonamentals reconeguts en la nostra Constitució. Com s'assenyala en els materials editats per Càritas i Faciam per difondre els objectius d'aquesta jornada, "l'habitació representa seguretat, privacitat, identitat, arrelament, relació amb el medi social més pròxim, desenvolupament de la ciutadania, a més de cobrir bona part de les necessitats humanes universals". La falta total o la precarietat de l'habitatge –asseguren les entitats promotores del Dia dels Sense Sostre– duen aparellats uns problemes, que resumiríem com una vulneració greu de la dignitat deguda a tot ésser humà, cosa que suposa una vergonya per a tota societat que vulgui anomenar desenvolupada.

Així mateix, amb motiu de la celebració del Dia dels Sense Sostre, Càrites i Faciam proposen una actuació conjunta de les administracions públiques i de la societat que permeti atendre la millora de les condicions de vida d'aquestes persones mitjançant l'establiment de les lleis i la millora de les condicions de gestió dels serveis perquè el dret a l'habitació sigui una realitat per a tots els ciutadans i contribueixi a eradicar aquestes situacions d'exclusió.

En concret, Càrites i Faciam avancen mesures com que la despesa en habitatge se situï en un 2% del PIB (el doble de la despesa actual); que la política d'habitatge compti amb un mínim d'habitatge públic directa (30.000 habitatges anuals), bàsicament destinades a lloguer amb un preu raonable i amb opció de compra; que s'eradiquin les situacions de barraquisme i de infrahabitatge així com les borses de deteriorament urbà; que s'analitzin les situacions dels barris deteriorats per planificar-hi actuacions; evitar la concentració territorial de les poblacions excloses mitjançant la diversificació de l'oferta residencial; intervenir sobre el patrimoni residencial degradat i assegurar el desenvolupament de plans integrals dirigits a les persones amb menys recursos que habiten en aquests barris; assegurar habitatges d'acollida i alternatives residencials per a persones en risc d'exclusió, i intensificar la lluita contra l'especulació i el frau fiscal amb tots els mecanismes legals existents.