Tàrrega, 21 de novembre de 1998
Any LV - Núm. 2.771 - Preu 175 ptes.

Si fa unes setmanes parlàvem de l'agonia del Canalet per la indefinició del Segarra-Garrigues, ara hem de dir el mateix respecte a l'aigua de boca de la nostra ciutat.

Els nostres lectors recordaran que a l'anterior legislatura els ajuntaments que fan entollades al canal d'Urgell a l'època de les tanques i la Comunitat General dels Regants del Canal d'Urgell, van firmar un acord pel qual es comprometien a fer dipòsits de reserva els ajuntaments i el canal no apujaria l'aigua entollada. Municipis més petits, com Bellpuig o Anglesola, ho han resolt, mentre que altres com Agramunt estan en la mateixa situació que Tàrrega. Segons l'ajuntament targarí, fer un dipòsit de reserva per a la nostra ciutat costaria uns cent cinquanta milions de pessetes. Com que el nostre ajuntament no ha complert el pacte, cada any el Canal d'Urgell ens incrementa de manera desorbitada el preu de l'aigua entollada; per això el consistori busca alternatives com fer pous per subministrar-se durant les tanques. Cal dir que el canal tampoc no ha complert l'acord perquè deia que no volia entollades per poder netejar el canal i reparar les juntes del revestiment. Sabem d'un tram a Anglesola on no es fan entollades des de fa anys, que està tal com el van deixar quan van fer el revestiment fa una colla d'anys.

Una solució a tot això seria el canal Segarra-Garrigues, amb l'avantatge que l'aigua vindria rodada i no caldria bombar-la, però caldria una altra ubicació per a la presa d'aigua i l'estació de tractament de l'aigua potable. Ara es parla que caldria ampliar l'actual l'estació depuradora, però si es fa el nou canal, podria ser una inversió inadequada o inservible. I és que el Segarra-Garrigues sembla un dels serials més llargs de la història. Últimament s'ha dit que Madrid s'havia oblidat de posar diners als pressupostos de 1999 o que no era al pla de regadius. Després que la Generalitat també s'havia oblidat de posar diners per al proper any, és el que en podríem dir excuses de mal pagador, o que no en tenen ganes o no volen, no sabem per quins interessos ocults, el Segarra-Garrigues. Sembla quelcom semblant al que passa a l'altre serial de l'autovia Cervera-Igualada.

O sigui que deixant de banda els regs, que serien tan importants per augmentar la riquesa de la nostra comarca, el futur canal resoldria els problemes del Canalet i el subministrament d'aigua potable a Tàrrega i a pobles de l'Urgell, amb el consegüent abaratiment dels costos, o sigui que podríem tenir l'aigua més barata, o si més no l'Ajuntament tindria més diners per invertir en altres millores.

Potser caldria no pensar en pous i altres solucions que podrien ser inversions fallides i lluitar més pel Segarra-Garrigues. El que passa és que hi ha polítics com l'alcalde que sembla que tinguin por de reclamar enèrgicament o de manera més contundent el canal al president del seu partit.

A primers de setembre d'enguany, i a Linyola, celebraren uns actes o diades sobre el cultiu de l'alfals. Res d'estrany i molt lògic, ja que és ben sabut que, en tot aquell gran terme fou i crec que continua essent una de les seves produccions prioritàries. I en determinades èpoques, la seva font d'ingressos més habitual. Els felicito i els desitjo èxit i continuïtat.

El cas és què a Tàrrega, durant el XIII Congrés Agrícol de què altres vegades he parlat i ho continuaré fent si Déu vol, i en el tema general de cereals i farratges, dues ponències dedicades als forratges: La A com a ponent Francesc Rubies i Valls, perit agrícola i propietari de Balaguer. La B com a ponent Ignasi Fages i Climent, propietari i president del gremi sindical agrícola de Castelló d'Empúries. La C de l'agricultura a l'Urgell, com a ponent Ignasi Girona i Vilanova, expresident de la federació i l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, diputat a corts per Granollers i propietari. I la C de l'agricultura a la Segarra, com a ponent Mateu Carbonell i Benet, propietari. (No retoco res de tal com figura en el programa).

L'esmentat congrés tinguè una participació i una ressonància extraordinàries en tots els conceptes. En la tant per mi citada tesi doctoral de Joan Novell Balagueró es dóna una relació d'assistents i altres aspectes que ocupa moltes planes: i és una demostració evident del que dic.

Que em complauria que molts poguessin conèixer. Com és igualment cert que fou en un dels moments punta en què la nostra ciutat es disparava en el seu creixement econòmic, cultural i social. Només cal veure el programa-catàleg d'aquelles jornades per comprovar la vitalitat i profusió en tots els àmbits dels nostres comerços i entitats. I la qualitat de tot el conjunt que es manifestava en els escrits que acompanyen aquella publicació, dels capdavanters en moltes coses, com els mestres Amigó i Güell, o els treballs de Francisco Clua de paleontologia; Amàlia Soler, mestra de les escoles públiques, o de Tomàs Pera i Roca, en arbres i aigua. O el pare Carles Perelló amb la seva Oda. I el botó de mostra dels nombrosos anunciants que serien enveja de moltes publicacions o programes d'avui dia.

Per avalar el que escric, que de fet serà una continuació del que ja es va publicar el 7 d'aquest mes, en el Quadre número 41, del sempre citat treball de Novell Balagueró, apareixen 100 Talleres artesanos, que, con en tots els altres, no especifica noms i cognoms. Però si en el Quadre 42 Relación de algunas fábricas y molinos de Tàrrega 1910, que conservo amb enumeració literal, per major autenticitat: "F. de pastas de sopa, Joaquin Balcells, afueras. ­F. de harinas, José Solà, carrer de Sant Roc, ­F. de pastas de sopa. Luís Maymó, carrer Agoders. ­F. de pastas de sopa. Francisco Maymó, carrer d'Agoders. ­F. de pastas de sopa, Gomà Hnos., carrer de Sant Pelegrí. ­F. de maderas. Domingo Armengol, afueras. ­F. de maderas, Domingo Armengol. Afueras. ­F. de gaseosas, Francisco Minguell, carrer de Ponent. ­F. de gaseosas, José Prats Sala, carrer de l'Hospital. ­F. de gaseosas, Cecília Viladot, carrer de Ponent. ­F. de gaseosas, Ramon Novell, carrer de Ponent. ­F. de fajas, José Paradera, carrer de Ponent. ­F. de ladrillos, Antonio Secanell, afueras. ­F. de ladrillos y tejas, Ramon Aymerich, afueras. ­F. de tinajas, Miguel Vila, afueras. ­F. de tejas y ladrillos, Ramon Candalia, afueras. ­F. de aceite, Sebastian Mir, carrer Major. ­M. de aceite, Luís Cardeñes, carrer Major. ­M. de aceite, Terès Hnos., carrer Major. ­M. de aceite, Ramon Codina, carrer Major. ­M. de harina, Joaquim Balcells, afueras. ­M. de harina, José Botines, afueras. ­M. de harina, Ramon Vila, afueras. ­M. de harina, Francisco Mercé, afueras. ­M. de harina, Cucurull y Cañellas, afueras. F. de jabón, Sebastian Mir, carrer de Ponent."

Cal dir que encara no havia arribat el salt industrial, especialment en el metalúrgic, que vingué mes tard. Erem tot just a començaments de l'era industrial i en l'augment i consolidació de l'expansió comercial, al major, amb els nombrosos viatjants i de l'abundant comerç al detall. Moltes vegades ambdues coses alhora. Però no és el motiu del meu comentari d'avui. En el que bàsicament voldria fer patent que, la nostra ciutat s'ha preocupat del seu entorn en l'impuls al progrés en tot. També en el que fes o fa referència a l'agricultura, al rendiment de conreus i els regs. No hi ha cap altra població de les nostres comarques que abans i ara s'hagi preocupat del seu entorn en l'impuls al progrés en tot. També en el que fes o fa referència a l'agricultura, al rendiment dels conreus i els regs. No hi ha cap altra població de les nostres comarques que abans i ara s'hagi preocupat tant i tant per canals, embassaments i regs a l'Urgell, la Segarra i les Garrigues, com la nostra. Ocuparia milers de planes (dic milers) tot el que s'ha fet. A vegades sense cap avantatge propi, com succeí amb el primitiu canal d'Urgell, del qual Tàrrega fou la impulsora durant segles. Però sóc dels qui també estan convençuts que un dia o altre en el segle en què entrarem, en treurem profit. Vull dir els qui ens succeiran als ja en la senectud. Continuem essent promotors, i que duri.

Els pensionistes estem d'enhorabona. Segons versions oficials, aquest exercici guanyarem trenta-dos mil milions de pessetes.

És massa quantitat per a la nostra percepció quàntica.

Aquestes notícies ens les haurien de servir en petites dosis, ja que a l'edat de jubilació el cor ens pot gastar males passades.

Segons la notícia, tot depèn de la inflació dels ultims dos mesos d'aquest any.

El portaveu d'assumptes laborals del Partit Popular senyor Rafael Hernando, es mostra molt optimista amb aquesta notícia, però jo li agrairia que ens fes una deducció més clara i concreta del que ens tocarà a cadascú; segurament no s'atreviria a simplificar l'operació per por al ridícul resultat.

És un sarcasme punyent l'ús de la globalització de xifres quan es tracta d'assumptes monetaris a baix nivell; és l'únic recurs de què disposa la demagògia política per dissimular i sortir del pas en moments d'informar a la societat consumista receptora d'un benestar social mal repartit.

Quan es tracta d'avaluar (si és que alguna vegada es fa) l'avenç perceptiu de pensions en sectors privilegiats, no és convenient la globalització de xifres, puix sortirien quantitats astronòmiques que avergonyirien el menys assabentat.

Que sigui sincer el senyor Hernando, que desglossi aquesta quantitat i ens digui amb claredat els guanys que ens pot representar aquest baix nivell d'inflació a cadascú.

Hauria de rebaixar el to, i en lloc dels rimbombants trenta-dos mil milions, segurament es veuria obligat a parlar d'una millora del poder adquisitiu amb el regal afegit per exemple d'unes quatre-centes o cinc-centes pessetes de negoci per cada pensionista.

A més, si ens entretenim a fer comptes clars, resultarà que aquests beneficis són falsos, puix existeixen dos tipus d'IPC, l'oficial i el particular de cadascú, i sinó que ho preguntin a les senyores mestresses de casa quan tornen de comprar a plaça.

La gran mentida de l'IPC oficial és el sedant que ens aplica la classe política al poder per adormir un poc la sensibilitat de la gent, però que no s'enganyin, ja que els ciutadans cada dia estan més desperts i aplicaran el correctiu al qui més s'ho mereixi.

Per últim, senyor Hernando, li recomano que no ens prengui per rucs i si ha de fer unes declaracions optimistes, no les faci tan grandiloqüents, sinó més senzilles i digestives.

En el decurs de la segona guerra mundial, Miller s'incorporà a l'exèrcit, i amb la graduació de comandant ell i la seva orquestra visitaren les forces destacades al Pacífic; d'aquesta circumstància nasqué l'American patrol, una bellíssima marxa amb connotacions de swing. La seva prematura desaparició i les circumstàncies, oficialment falsejades, foren lamentables per a la música de llavors, i per més ignorant que sigui en la matèria, en faig la següent valoració: Glenn Miller, de la mà del jazz inventà el swing i posà la primera pedra a la música rock. Una de les seves darreres composicions ­On the mood­ ho és totalment. Després, Tommy Steele i Elvis Presley començarien a aixecar l'edifici.

Fou obligat compliment de tota orquestra de ball, incorporar al seu repertori la música de Miller; el que ignoro és si la nostra orquestra hi adaptà també el meravellós duet trompeta-clarinet que obrí les portes de la fama a Miller i que, com d'altres descobriments importants, fou fruit de l'atzar.

Penso que fóra bo poder reviure una d'aquelles revetlles mitjançant el retrocés pel túnel del temps que em traslladaria a la pista de l'Ateneu exactament a les vint-i-quatre hores d'un 23 de juny de qualsevol any de la quarta dècada. Com que tinc una marcada tendència a idealitzar tot el que fa referència al passat, imaginaria la pista mancada de llum elèctrica, il.luminada únicament per un esplendorós pleniluni, circumstància que ni pintada a l'oli perquè l'orquestra es gronxés als compassos de la serenata de Miller. Sí, allí hi hauria Samuel al peu de la seva bateria conduint, no pas dirigint, l'orquestra, perquè ell prescindia sempre del solfeig. Assegudes al voltant de les taules apareixerien, prodigiosament rejovenides, les que llavors eren les meves partenaires i m'invitarien a la dansa (masclisme). Restaria sorprès al contemplar la meva insòlita vestimenta d'americana blanca de pura llana verge i coll d'ocelleta, exactament igual a la dels rics de l'Ateneu (fanfarroneria). De cop i volta, entre aquell bé de Déu de noies apareixeria la que avui és la meva dona i amb el seu esguard també em demanaria un ball. Però no accediria a la seva proposta. Ho tindria ben clar (premonició); n'aniria a buscar qualsevol altra que no fos ella, per la senzilla raó que, amics meus, amb la dona ja fa cinquanta anys que la ballem.

AGRAMUNT

TÀRREGA

Milan Mesa, M. Pirinenca Febrer

Artigas Crespo, M.	Pirinenca	Novembre
Badias Solans, J.	Pirinenca	Novembre
Bernades Mena, A.	Pirinenca	Maig
Casado Moreno, D.	Pirinenca	Agost
Castells Miró, P.	Pirinenca	Agost
Cerrato Merchán, I.	Canaries Mar.	Maig
Chaves Oliveras, M.	Melilla	Febrer
Encuentra Torres, A.	Pirinenca	Maig
Horrach Torrens, A.	Pirinenca	Agost
Huguet Roset, J.	Pirinenca	Novembre
Llovet Solana, G.	Pirinenca	Novembre
López Fernàndez, J.	Madrid	310476
Martí Pons, M.	Tercera R. A.	Maig
Meda Minguell, J.	Pirinenca	Novembre
Nicolau Messeguer, F.	Pirinenca	Novembre
Pallarolas Galdón, I.	Pirinenca	Febrer
Pitarque Fonte, A.	Nord-Oest	Agost
Rue Martínez, J.	Nord-Oest	Agost
Sans Gutiérrez, S.	Saragossa	040512
Solé Alegre, J.	Talarn	040366
Toro Brocal, F.	Madrid	010448
Vera Mantas, J.	Pirinenca	Maig
Verdú Payà, F.	Saragossa	040570

ANGLESOLA

Padulles Escribà, A. Ceuta Maig

Sardà Alcántara, J. Balears A. 350040

BELIANES

Bota Bernat, J. Melilla Agost

BELLPUIG

Civit Forcat, J.	Nord-Oest	Agost
Martínez Robira, F.	Pirinenca	Novembre
Romeu Cònsul, J.	Nord-Oest	Agost
Térmens Xinxó, J.	Pirinenca	Maig

CASTELLSERÀ

Ginesta Pujol, O. Pirinenca Agost

Pradas Gené, D. Pirinenca Novembre

LA FULIOLA

Masó Hernández, J. Canàries Agost

VILAGRASSA

SANT MARTÍ DE MALDÀ

Guerrero Gallego, J. Pirinenca Agost

Roca Roches, F. Pirinenca Novembre

Font Serret, J. Jaca 040313

L'Orfeó Balaguerí començà les seves activitats l'any 1921. El seu fundador i primer director fou l'escolapi Joan Roig, el qual fou succeït per notables músics com Francesc Barrot, Simeó Jou i mossèn Albert Vives. Aquesta primera època de l'orfeó fou truncada brutalment per l'esclat de la guerra civil.

No fou fins a finals dels anys cinquanta que l'Orfeó Balaguerí va reaparèixer en el panorama musical gràcies a la fusió del cor parroquial, tan sols format per dones, i l'Agrupació de Cantaires Balaguerins, que era un cor masculí. Començava d'aquesta manera la segona època de l'entitat, en la qual els successius vicaris organistes de la localitat varen fer-se càrrec de la direcció.

A hores d'ara, l'Orfeó Balaguerí és format per cinquanta-cinc cantaires adults i vint-i-cinc infants. Compta amb el suport de quatre-cents vint-i-cinc socis i cal ressenyar que és membre fundador de la Federació Catalana d'Entitats Corals. Quant a actuacions, demostra una gran vitalitat amb cantades a diversos llocs de la península Ibèrica.

El concert de diumenge a Tàrrega fou interpretat per més de quaranta cantaires, els quals demostraren el seu bon quefer amb un sòlid programa estructurat en tres parts. La primera era formada per diverses havaneres, la segona duia l'alè inconfusible de la sardana, i selectes melodies cinematogràfiques omplien el darrer tros de concert. Tot això, sota les atentes i expertes ordres d'Enriqueta Tena Rubió, directora del grup d'ençà l'any 1977, i per tant veritable protagonista d'aquesta tercera etapa de l'Orfeó Balaguerí marcada per una constant millora en l'aspecte interpretatiu.

En acabar el concert, l'ex-director de l'Orfeó Nova Tàrrega, Àngel Sans, fou obsequiat pels cantaires balaguerins amb un llibre, com a inesborrable senyal d'amistat d'una gent ben coordial que també va rebre el regal de tradició.

Hem de significar que no és molt freqüent per a un artista poder mantenir una línia de contínues i exitoses exposicions a la mateixa població, havent-se guanyat a més el reconeixement d'alta consideració professional i l'apreci dels amics i de molts admiradors que té entre nosaltres.

L'home, que a més de ser un gran artista en la seva especialitat d'aquarel.lista és una persona agraïda i sensible a les atencions que ha rebut dels targarins durant aquests últims quinze anys, ha volgut correspondre fent donació al Museu Comarcal d'una magnífica obra seva d'apreciables dimensions, representativa del claustre del molt estimat Monestir de Vallbona de les Monges, de la recordada visita seva allí de la qual també vam ésser testimonis nosaltres.

Per la nostra part, sols ens resta manifestar la nostra satisfacció i sincer agraïment a l'artista Ayneto per aquest obsequi que ha fet a la nostra ciutat i que, com ja expressàrem en l'anterior comentari, nodrirà i honorarà el fons pictòric del Museu Comarcal i serà el millor record que guardarem d'aquest autèntic i admirat mestre de l'aquarel.la.