---

5a Pàgina

A finals de l'any 1999 es va muntar molt rebombori amb el possible efecte 2000 i amb el canvi de segle, i hom va poder constatar que l'efecte 2000 als ordinadors no va ser res de l'altre món, i el canvi de segle es va celebrar a més abans d'hora. Ara es parla de l'euro, però no gaire que d'aquí a quatre dies la pesseta desapareixerà i tots haurem d'anar amb la nova moneda, que comportarà la utilització de peces de cèntims, que els de mitjana edat cap amunt encara recordarem de quan érem petits o més joves.

És l'últim Nadal que utilitzarem la pesseta per fer les compres habituals d'aquestes festes o per comprar la loteria, com per exemple la del Niño, que si no l'hem comprat abans de final d'any ja l'haurem de comprar en la nova moneda. Serà tot un canvi molt transcendent i important, però com tot en aquesta vida, ens hi haurem d'acostumar i suposem que d'aquí a uns anys algú dirà: "te'n recordes de quan teníem pessetes?".

Amb pessetes o amb euros, el Nadal serà sempre el mateix. Per a uns, els cristians practicants, una festa religiosa; per als no practicants, una festa comercial i consumista, i per a uns altres, i cada vegada més, com els immigrans provinents del nord d'Àfrica, res perquè no és una festa de la seva religió.

De fet les festes nadalenques no han canviat massa, l'únic que passa és que uns quaranta anys enrere no érem tan consumistes ni tan comerciants i la festa tenia més el sentit religiós, se celebrava a l'església, amb alguns àpats a casa i la tradició de fer el pessebre. Ara el pessebre es va perdent, i com a molt es posa un naixement i prou, i cada vegada prolifera més l'arbre guarnit amb guarniments que abans eren unes boles de colors i unes cintes, i ara, amb els nous dissenys, podríem dir que qualsevol cosa val per l'arbre si es té una mica de bon gust.

?Com sempre, en aquestes dates tots desitgem pau i amor a tothom, i és quelcom que està molt bé, però són uns desitjos que haurien de durar tot l'any, i no solament uns dies. Són festes de joia per a la gent que té uns mínims diners, té la família i està bé de salut. Per als qui no en tenen poden ser uns dies més tristos que un dia qualsevol, perquè el Nadal accentua aquestes mancances.

Tots els qui fem Nova Tàrrega us desitgem un bon Nadal i que tothom pugui tenir uns mínims per celebrar-lo.

Opinió

Pot semblar que les dues coses enumerades en el títol d'avui no tinguin relació. Però m'explicaré. I es podrà comprovar que a causa de la funció que en determinats moments exercí la primera i la pròpia o bàsica del segon, sí que la tingueren. I les fotografies que avui publico, una de l'altar major d'abans del juliol/agost de 1936 que fou destruït, facilitada per Francesc Robinat, una altra d'una visió del campanar, cimbori molt singular, de Llorenç Viladot, i la de l'actual altar pròpia, estimo que també són apropiades quant al temple..

Publicat el meu article referit a la biblioteca de "la Caixa", el dia 31 d'agost d'enguany, també Francesc Robinat Elias em féu sabedor d'una altra funció que havia tingut, entre tantes altres, com la d'haver estat el lloc en què durant uns dies, més d'una setmana, s'hi havia celebrat missa, tot just després del 15 de gener de 1939, quan no s'havia pogut habilitar cap altre temple. La primera missa, dita de campanya, se celebrà al Pati el dia 16 o 17 d'aquell any i mes. I el rector mossèn Jaume Serra, aprofitant les bones condicions que oferia el recinte de la biblioteca, va improvisar un altar donant l'esquena als fidels, on digueren missa, fins que uns dies més tard es pogueren traslladar als Escolapis, perquè el temple parroquial fou l'últim en poder arranjar-se. La biblioteca llavors estava situada al primer pis de l'esmentada "la Caixa", amb entrada i escala pel carrer d'Agoders, no com en la fotografia publicada el 31 d'agost, que era ja als baixos de la plaça Major.

Es pot ben dir que, a més de la gran activitat cultural i la pròpia del seu comès que va tenir durant tants anys la tan esmentada biblioteca, que al meu entendre constitueixen unes fites en el camí del progrés a Tàrrega, també podem afegir-hi aquest element, per a molts desconegut, de la nostra petita història, en la que, es pensi o es cregui com es vulgui, mai es pot ignorar el rellevant paper que durant anys i anys han tingut les activitats religioses i les de la parròquia a la nostra ciutat, a l'empar i sota del campanar que encara domina la silueta i el nucli de la nostra Tàrrega.

També crec de singular valor publicar en aquest setmanari, si és que encara no s'havia fet i no em doldria repetir-ho, la fotografia de l'altar i el conjunt que fou destruït, i penso que cremat en els primers dies de la guerra civil, iniciada el juliol de 1936. No sóc jo ni puc fer la història de la parròquia, el temple parroquial i les seves vicissituds al llarg dels segles. Crec que es farà o s'està fent, per una persona molt qualificada en tots els aspectes. El qui escriu pot dir-hi ben poca cosa, únicament donar fe que durant molts anys havia vist l'esmentat i reproduït altar en tota mena d'actes: els de l'habitual missa de dotze, en funerals senzills o generals, els de les festes majors amb les solemnitats de les Santes Espines i la Mare de Déu de l'Alba o els rigorosos dies de Setmana Santa. O per Corpus, amb la sortida i l'entrada de les processons més concorregudes. O de les pontificals amb el senyor bisbe. Era aquell altar, amb el Sant Jaume al capdamunt, que tot ho dominava, i que de petitets ens feia àdhuc basarda amb l'espasa aixecada, que, per cert, en la fotografia que inserim és la part més desfocada, però entenc que la seva vàlua documental és la mateixa. Fujo, altrament, de valorar el seu mèrit artístic, que no és de la meva competència.

El que no ha canviat han estat les dimensions de tot el temple al que m'he referit més d'una vegada en aquestes planes. I per això qualsevulla millora, com l'encertada del daldaquí que va propiciar al citat mossèn i rector Jaume Serra, li han donat sempre ampulositat i prestigi, emmarcant singularment cada nou element que s'hi ha anat incorporant, que ara no entrarem en detall perquè ja ho hem fet d'altres vegades. I massa, potser, em repeteixo. Encara que he llegit, més d'una vegada, que per donar a conèixer o justificar el que val, no sobra mai la insistència.

En vigílies de Nadal, del que aquest exemplar de Nova Tàrrega a ben segur que n'anirà ple, lectores i lectors, hauran observat que en l'enumeració de les coses que recordava del temple no escric res de la festa de Nadal. M'ho he deixat per al final, per a dir que pràcticament al parroquial tenien una celebració molt minsa, a part de l'adoració a l'infant Jesús, acabada o al curs de la missa. La missa del gall era de matinada. I les concorregudes, la parroquial, i la missa de dotze abarrotada. La del "gall" l'instauraren a les dotze de la nit a l'església del Carme i l'Orfeó Nova Tàrrega. Fou una novetat, i a poc a poc més concorreguda. Però és que també, d'altra banda, ignoràvem els arbres de Nadal i el Pare Noël. Però no faltava mai el "tió", ni la gran festa familiar, ni les menjades suculents, ni els turrons abundants, ni els abrics nous. Uns nadals entranyables. I no és que ara haguem perdut res, tot el contrari, perquè sóc dels convençuts que mai hem d'anar enrere. Únicament ho escric perquè en aquestes planes en quedi constància. I adorem a Jesús, rebem el Pare Noël, aixequem un arbre i fem "cagar el tió". I no deixem el dinar de Nadal. Tot val.

Escrit i entregat fa dies aquest article, s'ha produït l'incendi dels baixos del campanar, que profundament lamento. I vull que consti en aquestes línies desitjant que sigui el mínim.

Conte de Nadal

A veure, una pregunta. Coneixeu les històries del poble de Ballmanetes? Sí? En aquest cas serà millor que aneu a donar un tomb –o tres– pels carrers intencionadament guarnits, o bé veure algun serpentó televisiu ("culebrón" en castellà), o disfressar-vos de guerrers assiris, o el que vulgueu... Encara que jo us recomanaria continuar llegint altres pàgines d'aquest setmanari perquè això de llegir gairebé sempre és instructiu. Fins i tot els horòscops. No em digueu que no és confortable llegir a la premsa en aquestes festes nadalenques allò de "Àries, aquests dies els passaràs amb la teva família", o bé "Escorpió, tindràs un intercanvi de regals"... Sort que ens avisen, si no els esdeveniments potser ens agafarien desprevinguts.

Però deixem ara els horòscops i tornem a les històries de Ballmanetes. Mireu, per a aquells qui no les conegueu, ara us n'explicaré una que una nit molt freda d'hivern em va contar l'avi Coca a la voreta del foc, allà a la masia de can Clapafort. Me la va contar mentre tots dos sopàvem un abundós i esplèndid plat de llenties estofades i tenint al costat un porró ple de vi negre que de tant en tant enlairàvem per donar empentes a les llenties en el seu camí cap al païdor. L'avi parlava a poc a poc, amb la boca plena de llegums, i quan acabava un paràgraf de la narració el segellava amb un rot ben contundent. De tota manera, com que la seva història era plena d'antigalles del temps en què la bella Dorita anava a quatre grapes amb la pipa de goma a la boca, més val que actualitzi el conte i l'adapti a la percepció dels lectors del segle XXI. Serà el millor. Bé, doncs, comencem.

Vet aquí que fa uns pocs anys (en la versió original de l'avi era una pila d'anys) vivia en el bonic poble de Ballmanetes, concretament en el número 9 del carrer del Mastegot, una nena molt bufona i entremaliada que es deia Glicèria. La Glicèria tenia onze anys i per allò de bufona –o potser més, per allò d'entremaliada– la gent del poble l'anomenava pel diminutiu Glicerina.

La Glicerina vivia amb els seus pares i ella cada dia anava a escola a la plaça de les Pallangues, tot i que això d'estudiar... A ella el que li agradava més era jugar amb les seves amiguetes i veure vídeos del Michael Jackson (saltar la corda en la versió de l'avi; qui ho fa, avui dia!).

Bé, estimats lectors, el cas és que a la Glicerina no li agradava pas estudiar. I encara menys fer els deures. Ai, els deures! Això sí que era un suplici! Haver de fer aquells llargs i empipadors deures que la mestra del poble, la senyoreta Barjaula, mai no es cansava de posar-li.

– Quin corcó de dona! –pensava fastiguejada la Glicerina cada cop que sortia de classe.

La mare de la noia, la senyora Burgondòfora, patia per dues raons. La primera, per dur un nom tan horrorós que

mai no havia pogut entendre d'on carat els seus padrins van treure aquesta mamarratxada sense precedents en la seva família. Alguns veïns, amb afany de cortesia, anomenaven la pobra dona senyora Fora, però ella considerava del tot desafortunat aquest diminutiu, sobretot quan la cridaven a plena veu del carrer:

– Senyora Fora, senyora Fora!

– Amb aquest fred que fa –pensava la dona– més valdria que em diguessin senyora Endins.

El segon patiment de la senyora Burgondòfora era las eva filla, puix volia que la noia fos més estudiosa i això no s'acabava d'aconseguir.

– Glicerina, estudia si us plau...

– Més tard, mare –responia concisa la xiqueta.

I així estaven mare i filla cada dia de la setmana.

Quan s'atansava el temps d'exàmens semblava que la Glicerina s'animava un xic i obria llibres i llibretes amb més convicció. Una tarda, vigília d'examen, la senyora Burgondòfora li va dir amb tota seriositat:

– Glicerina, demà tens un examen molt important i m'agradaria que l'aprovessis.

– Sí, mare, no passis pena –replicava la noia amb la mirada fixa al terra.

– Per tant aquesta nit vull que li resis el sant rosari a la Moreneta.

– A la Moreneta? –preguntà contrariada la Glicerina.

– Sí, perquè demà tajudi, que prou ho necessitaràs. Ah, i resa els misteris de dolor per tot el que em fas patir...

– Nassos fregits! –exclamà reptadora la xiqueta.

Sa mare quedà un poc estordida i amb mig pam de boca oberta davant aquella expressió tan inesperada.

– Però què dius, descreguda!

– El que has sentit. I ara pren-te el temps que vulguis per pair-ho.

Allò era massa. La senyora Burgondòfora mai no havia vist la seva filla tan insolent. Va estar a punt de clavar-li una bufa, però finalment refrenà la seva embranzida i tota excitada anà a cercar el seu marit, que en aquells moments era a la saleta de sol ixent, una saleta molt acollidora...

Bé, aquí tinc un problema. La versió de l'avi Coca diu que el marit era a la saleta escoltant unes quantes cançons interpretades per l'Estrellita Castro a través d'una ràdio galena... Sóc conscient que aquestra "estrelleta" ja queda molt llunyana per a les noves generacions i potser encara més la venerable besàvia de les ràdios actuals. Així que... deixem-ho córrer, diguem que el marit veia un Barça-Betis per televisió i, com diu el proverbi, qui sap la drecera no vol carretera... Així doncs, endavant.

Havíem deixat la mare de la Glicerina entrant tota irada a la saleta on el seu marit contemplava el partit de futbol. L'home també ho estava d'irat, però per una altra raó: el mal joc de l'equip blaugrana, del club dels seus amors.

– Vinga, nois, que passi la pilota, però no el jugador! Da-li castanya!

– Renat, la nena s'ha tornat una descreguda i una descarada –interrompia amb neguit la seva dona.

– Deixa'm ara, que l'àrbitre ens acaba d'ensenyar una targeta groga.

– A mi com si vol ensenyar els calçotets... Escolta, Renat, has de renyar aquesta criatura perquè s'està tornant una insolent de campionat.

– No me'n parlis del campionat, que em poso negre! –s'enutjava el senyor Renat sense deixar de mirar la televisió–. Només de pensar que el Madrid ens porta tants punts d'avantatge...

– Deixa't estar de punts i comes, i tants romanços! El que t'hauria de preocupar és que a hores d'ara la Moreneta està trista perquè ha perdut l'estimació de la nostra filla.

– També està trista perquè el Barça ja no li dedica triomfs.

– Ja veus, plorem-hi tots...

– D'ençà que li vam portar aquella Copa de la Uefa...

– Però si la Mare de Déu no beu, home! Tant li fa que li porteu una copa de "lauefa" com un got de ratafia.

Aquestes discussions del matrimoni, amics lectors, acostumaven a durar estones i més estones, fins que ben entrada la nit ella s'aixecava de la cadira i deia amb aire resignat:

– Bé, me'n vaig a preparar el sopar...

– Santes paraules –afegia, tot remorejant, el seu marit.

Cal dir que el senyor Renat era un barcelonista peculiar. Veureu, si bé és cert que ell no servia pas per veure perdre el seu estimat equip (el seu lema era "quan un gol fa nossa, fes una altra cosa"), també podríem dir que aquestes derrotes blaugrana no li treien pas gaire les ganes de menjar, que, certament, no eren poques...

Pel que fa a la seva vessant de pare de família, l'home era més aviat tou. Precisament aquella nit, abans de sopar, hi hagué una bona mostra de la seva flongesa paternal. I en veure la seva filla, dolçament li preguntà:

– Glicerina, filla, per què no vols pas resar-li a la Moreneta? Digues...

– Perquè no –respongué lacònicament la noia.

– Ah, essent així... ja no cal preguntar res més...

I l'home iniciava una discreta i interessada retirada vers la taula del mejador, que ja estava parada. Decididament, el seu mal humor només era per al món futbolístic en general i per a l'afecció madridista en particular. A casa ell era un tros de pa, i en concret per a la seva filla ben bé podríem afirmar que era un sol sense eclipsis.

Però vet aquí que aleshores algú va tocar el timbre de la porta (l'argolla, en la versió de l'avi). La mare de la Glicerina anà a obrir.

En el llindar aparegué la cepada i bonassa figura del rector del poble, mossèn Golut de cal Llepadits. Oficialment l'home venia a entregar el full diocesà a la família, però en realitat la seva veritable i secreta intenció era fer el ganso per la casa, a veure si aconseguia que el convidessin a sopar, puix que la senyora Burgondòfora tenia fama de ser molt bona cuinera i això suposava una magnífica avinentesa que calia no desaprofitar.

Una cosa que cridava l'atenció respecte a mossèn Glut era que sempre vestia sotana. I això era per una raó molt concreta. Un dia que anava de paisà tot passejant pel carrer de la Baldufa se li varen acostar un noi i una noia molt mudats i que pertanyien a certa secta religiosa. La parella pretenia evangelitzar-lo i dur-lo pel bon camí. Pobre mossèn Golut! Mai no havia passat tanta vergonya en la seva vida! Evangelitzar-lo a ell, que portava dites més misses que el Sant Pare i que cada setmana impartica cinquanta hores de catequesi! Pobre mossèn Golut! D'ençà aquest incident duia sotana cada dia.

Ara, tafanejant per la cuina de la casa, la mare de la Glicerina l'havia informat de la preocupant insolència de la noia. Li demanà a mossèn Golut que intercedís en aquest delicat assumpte i el sacerdot acceptà. Al capdavall, les patates encara tardarien una bona estona a estar ben fregides...

Així que va trucar a la porta del dormitori de la xiqueta i aquesta l'obrí amb un somriure als llavis. Li tenia molta simpatia i molta confiança a mossèn Golut, a qui considerava un pare pedaç. La Glicerina s'havia posat el seu pijama, tal com tenia per costum abans de sopar.

– Per què no li vols resar cap avemaria a la Mare de Déu de Montserrat? –inquirí dolçament el rector.

– Li ho explicaré –respongué decidida la noia–. Miri, l'any passat vaig tenir dos exàmens a l'escola. Com sempre, la mare em va demanar que el dia abans resés un rosari a la Moreneta. Jo ho vaig fer dues vegades. El primer examen el vaig aprovar. I apa!, ciris a la Moreneta, almoines al monestir... i a mi que em bombin, sap? Després va venir el segon examen. Aquest el vaig suspendre. I aleshores, no vegi... vinga sermons i renyades, i que si sóc un ase, o un tros de quòniam, i tota la pesca! Però la Moreneta, tranquil·leta, tot i que el seu canal d'intercessió havia fallat estrepitosament...

En aquell precís moment, la mare des de la cuina cridava a sopar.

Temps de Nadal

Quan arribem en aquesta època de l'any que és el mes de desembre, sembla que els humans estem una mica més eufòrics. Per què? És un fet que em pregunto sovint durant aquests dies.

Observant les persones del meu entorn amb els seus comentaris i reaccions en treus algunes conclusions, descobreixes a la vegada els factors que hi poden influir.

Acostumats ja al temps de la tardor, que inclou més hores a casa, perquè la frescor no acompanya a sortir, ni passejar, la gent va pels carrers de pressa, el passeig del Pati està quasi desert, l'olor i l'escalfor de la caseta de la castanyera i la xurreria t'atreuen a passar per aquell indret.

El nostre cos durant el novembre es va adaptant al canvi del bon temps al fred, per això moltes persones el veuen o el troben trist i nostàlgic. Aleshores quan arriba el desembre el cos ja ha fet aquesta adaptació.

Un altre factor és la quantitat de festes, ponts i vacances, les quals afavoreixen a fer plans o almenys a somiar com omplirem aquests dies per gastar la mesada doble. Un fet que amb molta il.lusió esperen la majoria. Altres confien en la loteria de Nadal...

En fi, vas veient en aquest més molts esdeveniments que els altres mesos de la resta de l'any no hi són. Així doncs, tot el conjunt afavoreix al fet de sentir-nos més feliços o eufòrics.

Si durant les primeres setmanes de desembre et desplaces a Barcelona trobes en algunes places les tradicionals paradetes del popular mercat de Sant Llúcia, amb totes les varietats d'ornamentacions de Nadal i figuretes del pessebre: els carrers i comerços il.luminats amb unes filigranes de llums i colors que hom queda bocabadat... A Tàrrega, també, no faltaria més!

Gent amb bosses amunt i avall, mirant i remirant perquè quelcom s'ha de comprar! Si no compres, la mateixa societat t'acusa com un ésser diferent... Has de tenir un gran equilibri per no deixar-te influenciar de la propaganda i la comercialització tan abundosa, variada i llaminera...

Tot això, per què? Per què ve Nadal? Què és Nadal? La festa cristiana, la qual ens recorda el naixement de Jesús, responem els cristians. Aleshores aquest esdeveniment senzill comporta tota aquesta malversació?

Cada persona pot fer la seva reflexió i treure'n la conclusió més adequada al seu tarannà i estil de vida.

Sí, els cristians de tot el món commemorem el naixement de Jesús. Per tant aquest fet històric ens porta a una vivència de celebració comunitària i familiar. Compartint la fe, en la pregària eucarística de la missa del Gall i la taula a la casa pairal, tot convivint en família el goig que comporta la trobada dels seus membres a l'entorn del pessebre, que en aquesta festa no manca en cap llar cristiana.

Perquè Nadal és això: estimació, acolliment i pau per compartir amb la família i els amics el missatge de Jesús infant: pau a la terra i al cor dels homes.