nt21-12-2

El passat dimecres dia 12 de desembre va plegar l'últim ramassador de la comarca. Ramassador és aquell qui es dedica a comprar i revendre ous, conills i aviram. El ramassador tradicionalment va pels pobles, per les cases, per les masies, pels llogarrets i tracta amb les mestresses de casa. El nostre personatge cada setmana feia un territori que abastava des de Sant Guim de Freixenet fins a Torregrossa, Bellcaire, Linyola i la Fuliola. Abans el camp d'acció havia estat més ampli. La ruta podia començar a la masia Hostal del Torres, prop de Santa Maria de Montmagastrell, per arribar fins a Bellveí, municipi de Torrefeta, a la Segarra; després baixava per la ribera del Sió, amb estacions a Sedó, Hostafrancs, les Pallargues i Ossó; la tornada era per Montfalcó d'Agramunt. Es tractava d'una zona amb molta producció. També hi havia una ruta Verdú, Nalec, Sant Martí, Ciutadilla, Belianes i fins a Arbeca. La ruta anomenada pel nostre personatge "del centre" anava a Linyola, el Palau d'Anglesola, el Poal, Bellvís, fins a Térmens. A Tàrrega el reng es feia al carrer Major. El reng venia a ser que les dones que anaven a vendre el gènere propi del ramassador es posaven estintolades a la paret, escampades des de la plaça de Sant Antoni i fins a la plaça Major. Hi havia rengs a Balaguer, Mollerussa, Agramunt.

Temps enrere la compra es feia a ull, que no a pes; és a dir, es pagava l'animal, que s'oferia sempre viu, per l'aspecte que presentava: més gras o més prim, més lluent o més desnerit, més jove o més madur, no sense un estira-i-arronsa en el preu. De fet el nostre comprador no era únic al reng: a Tàrrega hi havia altres ramassadors i alguns venien d'indrets tan llunyans com Barcelona. La competència era ferotge: a la mestressa, si l'un li n'oferia deu, l'altre li'n donava deu i mitja. Abans i ara, quan el ramassador arribava als llocs, la gent ja l'esperava a la plaça amb els conills i l'aviram dins de les cistelles conilleres, que eren de vímet, molt amples, i amb una tapa de tela metàl·lica que obria la cistella meitat per meitat. Quan més cap aquí la compra s'ha fet a pes, el fato viu ha estat pesat amb la romana perquè aquesta primitiva balança no es desanivella amb els sotracs del trajecte, sobretot en els viatges amb carro.

Potser a hores d'ara estarem impacients per saber qui és el nostre personatge. Doncs l'últim ramassador és Jordi Jose Oranies, la tercera i, pel que sembla, darrera generació d'una casa dedicada a l'ofici. Jordi Jose (torno a escriure perquè es vegi que el seu cognom va sense accent) és una persona jovial, simpàtica i afectuosa, que m'honora de fa temps amb la seva amistat. I ja que el conec bastant, se'm permetrà que reveli que és persona inquieta, culta, experta en tècniques de ràdio i en electrònica, capaç de muntar una font d'alimentació de corrent continu i altres galindaines. Cosa lloable, perquè va plegar als setze anys de l'institut de batxillerat i fins ara no ha fet més que treballar. El Jordi és d'aquelles persones que, si pot, vindrà ràpid a casa vostra a ajudar-vos. A mi m'ha passat. Després, parlant amb ell, no li vingueu amb futileses ni banalitats, com per malaventura s'ha de fer amb

la majoria de contribuents. La seva conversa no és mai frívola. I quan jutja el tarannà d'un saltataulells, d'un saltaterrats, d'un artista, d'un polític o d'un col·lectiu, afina i interpreta amb admirable sagacitat. Rematem-lo dient que és perspicaç i lúcid.

L'ofici a la casa l'havia començat el padrí Josep a Guimerà, i després el va consolidar el pare, Sebastià, anomenat de cal Guimerà per motius obvis, casa coneguda també com cal Fabregat, al raval del Carme. Aquest s'hi va dedicar tota la vida, des que va plegar de col·legi als catorze anys i fins que es va jubilar. Eren els anys quaranta i en aquella època ja feia amb el carro una ruta gairebé tan àmplia com la que hem explicat més amunt. De totes maneres la primera feina que va fer Sebastià consistí a anar amb la bicicleta i una cistella conillera al portamantes a vendre pollastres al balneari de Vallfogona. Més endavant ja portava el fato fins a Tàrrega per facturar-lo en tren cap a Barcelona. Com que als anys quaranta Barcelona era una ciutat econòmicament assetjada pels burots, el gènere havia de pagar una taxa per entrar, altrament hagués estat considerat d'estraperlo. Una vegada a la setmana la feina es feia més pesada que els altres dies: s'havia d'agafar el tren i anar a Barcelona a cobrar. I si aquest tren nostre és pesat, sobretot quan s'enfila per les costes de Calaf fins a Manresa, la feina complicada no era la del tren, sinó la de la ciutat. Ja de tornada, dalt del carro de vegades el jove Sebastià s'adormia regressant a Guimerà, però la mula se sabia el camí de sobres i l'amo es despertava a la porta de casa.

Per què plegues, Jordi? I com aquell qui no diu res de transcendent el ramassador explica que el món ha canviat. Avui tot es fa a l'engròs i els petits han de plegar perquè han quedat fora de lloc. La fi de l'ofici ve precisament per la davallada de la vida tradicional: mares i padrines ja no s'ocupen tant del corral perquè la vida rural s'acaba. De fet a cada poble hi ha més conills i aviram en general ara que no pas abans, però és una producció a l'engròs que absorbeixen grans escorxadors com el d'Agramunt, el més gran de la comarca i potser de la demarcació provincial, especialitzat exclusivament en la matança del conill. Surten avui cent vegades més conills de Vilagrassa, posem per cas, que no pas abans, però se'ls emporta l'escorxador industrial. El fato s'envia mort, arreglat i refrigerat a Barcelona i altres grans centres de consum.

La feina li agradava; era un ofici d'aquells que usen llibertat: voltar, relacionar-se amb la gent del país, anar per les cases i per les places... Les mestresses el coneixien de sempre i feien bona l'estona de conversa –algun dia s'haurien de descriure les mestresses, contrafort del país, per pouar-ne la vigorosa solada–. Quedem, doncs, que les tres quartes parts de les persones que li subministraven aviram eren dones, mares i padrines de tota la vida, que sempre facilitaven un tracte cordial, de confiança i gairebé familiar.

Cal tenir en compte que la feina va patir un procés de modernització quan l'any setanta va legalitzar un modest escorxador per exigències de sanitat. Amb l'escorxador Jordi Jose es va haver d'especialitzar perquè les normes no permetien barrejar les matances. Així doncs, des d'aquell temps es va aplicar exclusivament al conill. Matava segons les normes de sanitat homologades per la Unió Europea i havia de disposar d'equips de refrigeració. Els animals a l'escorxador eren degollats, espellats i eviscerats. Era fonamental penjar i orejar la carn en una sala fresca perquè es refredés. Així la conservació tenia més garanties. Una vegada orejats, els conills s'envasaven en caixes de plàstic de deu en deu. Als anys setanta a la zona d'influència descrita hi devia haver cap a la vintena de ramassadors, una dotzena dels quals va muntar el seu escorxador.

A Barcelona Jordi Jose repartia primer a les parades dels mercats municipals i a les botigues de barri: el Poble Nou, el Poble Sec, mercat de Sant Antoni, mercat de Felip II, i encara que no els havia servits directament, el seu gènere arribava també als mercats de Santa Caterina i de la Boqueria. Després la distribució va anar evolucionant i darrerament servia majoristes, que ja s'ocupaven de repartir per tota Barcelona, i així el nostre ramassador ja no sabia on anava a parar exactament el que subministrava.

El dia que es va acomiadar de les mestresses, totes li preguntaven amb recança què en farien dels animals. Sembla estrany que es qüestionessin tal cosa, sabent com són de pràctiques i resolutes, i és que en el fons el que feien era lamentar-se de perdre la senzilla distracció un cop la setmana d'explicar al ramassador alegries o tristeses que potser només a un passavolant de confiança encomanarien. Aquest dimecres de desembre va saber greu a moltes persones perdre un tracte franc després de tants anys. Quan m'acomiado jo de l'entrevista, pregunto què farà ara l'últim ramassador. Em contesta amb sang freda que farà vacances, que no n'ha fet mai, ja que va plegar als setze anys de l'institut de batxillerat i fins ara no ha fet més que treballar.

De Maria –que fou l'única persona que comprengué el misteri de Nadal– va escriure Sant Lluc: "Anava guardant totes aquestes coses en el seu cor". Per tant, bé podem dir que Maria ha inspirat tota la devoció cristiana del Nadal del Senyor. Maria és d'on han xuclat els sants pares els seus comentaris nadalencs; del cor de la Mare en va treure l'Església el preciós contingut de l'ofici diví de Nadal; en el cor de Maria es van escoltar per primera vegada les tradicionals cançons de Nadal.

Per això, el poema El Noi de la Mare és tan preciós, ja que en ell el nostre inspirat Verdaguer es proposa ajudar a fer-nos conèixer els efectes del cor de Maria vers el Jesuset.

Per tal de fer bé la nostra contemplació, imaginem-nos la cova de Betlem: la Mare que té el Nadó, fredolic i gemegós, damunt els genolls i se l'atansa al pit. Nosaltres som ara davant la cova, com els pastors, i veiem que:

Ajuntem-nos, ànimes totes, amb la Mare a lloar aquí el Creador fet fill de Maria. El nostre cant és miserable, és mesquí i egoista. Perquè Jesús "en terra no s'enyori" seguim els llavis, els gestos, el cor de la Mare cantora.

Els pecats dels homes, les imperfeccions de les ànimes consagrades, els grans pecats contra el Cor de Jesús, fan plorar i enyorar Jesús. Al contrari, una vida contínua de sacrifici i d'immolació és com un altre "cant d'amor". Per poder cantar d'amor, s'ha de viure d'amor. Viure d'amor com Maria. Viure-hi sempre, de nit i de dia, perquè... Jesús no dorm. Els homes no han conegut la llum que ha de venir. Jesús està en un món ple de tenebres, però... no dorm. I mentre els pecadors el crucifiquen i el despullen, nosaltres sí, "cantem d'amor", com Maria. Nosaltres el podem abraçar i vestir.

Tot seguit el poema va desenrotllant el cant de l'amor de Maria. Tots els sentiments de la Mare al Fillet estan reunits, com en un altre Cantar dels cantars. Ja descriu la formosor del nadó, ja li ofereix per bressol el seu cor... ara convida totes les criatures irracionals que també vinguin a dir les seves cançons... ara els àngels, perquè baixin del cel la llet més bona, els vestits més bonics i fins.

Moltes oracions aspiratives podríem treure d'aquest cant, i portar-les sempre en el cor els dies de Nadal. "Que n'és de bella ta galta en poncella". "Feu-li, orenetes, cançons d'amoretes". "Guarniu-me'l, àngels, bressau-me'l, arcàngels".

Jesús, en néixer aquesta nit, comença el seu camí portant una petita creu, que anirà creixent fins en l'espantosa del Calvari. Maria, la Mare, és la primera d'adonar-se'n que el bon Jesús sols es pot acontentar si Ella s'uneix a la seva missió. Des d'aquest instant, si Jesús és el Redemptor, Maria és la Coredemptora. I als plors sense consol del bon Jesús, Maria ajunta els seus.

Celebrem, sí, amb alegria l'adveniment del Salvador nostre. Però mai no oblidem que Jesús ha nascut per a morir crucificat. Així, doncs, després d'imitar els pastors, fem senzills i alegres obsequis al nadó. Comprenguem la continuació del gran misteri que en Ell, innocent, s'ha de realitzar. En totes les contemplacions, oferim-nos al bon Jesuset per aconseguir-lo durant totes les jornades de la seva vida, fins aquella en què s'enfilà per la creu del Calvari.

Molt s'ha escrit sobre Nadal, però el que més cal dir és que és la festa més gran de la cristiandat.

Nadal també vol dir nadales, cançons populars que s'han immortalitzat al llarg dels temps.

La més universal és Santa Nit (Stille Nacht), cançó d'origen austríac. Lletra del vicari de la parròquia d'Oberndorf (Salzburg), Josef Mohn, i música de l'organista de la mateixa parroquia, Franz Gruber, dos homes d'inspiració divina que la nit de Nadal de 1818 varen emocionar tots els assistents a la missa del Gall a l'església de Sant Nicolau de l'esmentada població. Un cor de nens de la parròquia varen cantar la nadala que amb els anys es faria popular arreu del món.

L'església de Sant Nicolau fou destruïda per un incendi l'any 1913 i s'hi va construir una capella commemorativa, i cada any la nit de Nadal s'apleguen gent de totes les ideologies per cantar l'immortal villancet.

També Catalunya és famosa en cants nadalencs: la nostra ciutat, bressol de la composició, entre d'altres, Estels de Nadal del mestre Jaume Vidal i Sastre i lletra del poeta també targarí Anton Bonastre i Sanou, una cançó popular amb matisos i costums de la nostra cultura tradicional.

Qui de nosaltres a la nostra infantesa no ha cantat Fum, fum? Qui de nosaltres entre torrons i neules no l'ha taral·lejat?

Les dotze van tocant, El desembre congelat, La nit de Nadal, amb lletra de Mn. Cinto Verdaguer, El cant dels ocells, d'autor anònim que volant la imaginació ens porta a la cova de Betlem, on un estol d'ocellets festegen amb els seus cants el naixement del diví infant.

Pau Casals d'aquesta melodia ens fa fer una creació per a violoncel, i Pep Ventura en va compondre una sardana.

Com molts haurem llegit, Pau Casals era molt amic de la família Kennedy. Quan aquesta ocupava la presidència dels EUA, va ésser convidat en moltes ocasions a tocar a la Casa Blanca, i en un d'aquests concerts, després d'interpretar magistralment unes sonates de Bach, va oferir com a bis El cant dels ocells, com ja tenia per costum.

En acabar una senyora de l'auditori, després de felicitar-lo, li digué: "Mestre, què són aquestes senzilles notes que ens han arribat al cor?". "Senyora –contestà– és El cant dels ocells; per a mi té un valor molt gran: la festa de Nadal i la meva estimada Catalunya". Aquest català universal, com va ésser anomenat, tenia un gran projecte: compondre un oratori dedicat a la pau i la fraternitat.

Es va inspirar en el poema de Joan Alavedra El pessebre, que el mestre portà al pentagrama, dibuixant els dos artistes un quadre que posa de relleu els costums i tradicions nadalencs, acompanyats de la fe del poble català.

Es va estrenar l'any 1960 a Acapulco (Mèxic) i el mestre el va donar a conèixer arreu del món. Es va interpretar a Barcelona sota la direcció del seu germà Enric, al Palau de la Música Catalana. Els qui vàrem assistir a l'estrena vàrem viure una tarda inoblidable. Com comentaríem amb el recordat amic Joseph Baqué (assidu assistent al Palau), és el dia més gran que ha viscut la nostra primera institució musical catalana.

Tant de bo el missatge de pau arribés arreu el món i callessin per sempre els esdeveniments bèl.lics, que tants mals ens han causat i tant ens preocupen; que tots els pobles ben units poguessin cantar una nadala universal que diguès: "Pau a la terra per sempre".

Som a mig desembre i durant hores cau una formidable nevada sobre la ciutat, que queda aïllada enmig d'un vastíssim oceà blanc de llum espectral. Demà dissabte hauria d'anar a Barcelona a complir amb un compromís acadèmic i abans d'anar a dormir miro per la finestra com la precipitació redobla. Estic decidit a arribar a la ciutat comtal sigui com sigui, i a les quatre de la matinada m'aixeco i telefono a la companyia de ferrocarril per saber si el Talgo procedent de Madrid passa per Lleida a la seva hora, ja que informen que la carretera N-II està tallada i col·lapsada per centenars de vehicles pesats, alguns encreuats a la calçada. El tren porta poc retard i decideixo que aniré a Lleida, ja que cap a ponent informen que la nevada és encara poc intensa o no ha pres.

Són dos quarts de cinc de la matinada i amb la Roser decidim treure el cotxe de l'aparcament, ella contrariada i jo decidit. El primer contacte de les rodes amb el coixí de neu és bla, amb espetecs sords sobre els estrats nevats, que es queixen del pes del vehicle. Avançar pel carrer de Sant Pelegrí és com avançar per les avingudes de Sant Petesburg que apareixen a Doctor Zhivago. La calçada està intacta i una llum difusa crea una atmosfera de flam, espessa, encortinada amb els flocs que cauen amb insistència. En arribar a la plaça d'Andorra l'espai s'amplia i m'he de guiar per volums i lloms de neu, un dels quals és el ramal que porta a la gran rotonda de l'autovia. Al peu del túnel hi ha un vehicle cap per avall, amb el sostre aixafat, que sembla que s'ha precipitat des de dalt. No hi ha ningú a dins. Més enllà, poc abans de la pujada, una furgoneta dels mossos de trànsit està encallada a la cuneta i els agents miren de treure-la. Em diuen que no necessiten ajuda i que l'autovia fins a Lleida està bé. Penso que si remunto la pujada ja ho tindrem tot resolt.

Arrenco amb la segona marxa i no costa gaire arribar a la calçada de l'autovia, però quan hi entro em trobo en un camp intacte, en un edredó nòrdic acabat de comprar, en una pista siberiana encara no oberta al trànsit. Provo de posar rumb cap al que em sembla la direcció Lleida. Falta poc per les cinc. El cotxe navega i aparta una neu tova, que es deixa penetrar amb suavitat inusitada. La cortina que cau m'impedeix veure si avancem en el sentit de la calçada o si anem en diagonal, cosa que hauríem de comprovar, perquè si no en quatre segons ens trobarem bolcats a la cuneta. Els laterals de l'autovia se'm perden i la Roser abaixa el vidre per treure el cap per la finestra. Em guia amb visió directa i m'informa de la distància que portem fins a les vores. La goma que neteja el parabrisa s'enganxa i la neu fa crostes de gel al vidre. Al cap d'una estona em costa identificar que som a l'alçada d'Anglesola. La precipitació es fa tan intensa que veig més els costats que el front, encara que el lateral dret per a mi fa una inclinació insuportablement vertiginosa, i no sé per què. El cas és que tendeixo cap a la mitjana i noto que la calçada no es prou ampla com per garantir el rumb. La cosa es torna impossible: a passeig l'acte acadèmic!

No podem girar fins a la sortida Bellpuig Nord. La tornada a Tàrrega es fa més fàcil perquè ha passat una màquina llevaneus. Quan entrem a l'aparcament de casa, les roderes de fa noranta minuts s'han esborrat i en fem de noves.

El dissabte a la tarda surto a fer un volt. Una de les primeres coses que noto és que els carrers de Sant Josep i de Ramon Carnicer han pujat de nivell, o les façanes s'han enfonsat una mica en conjunt. El cas és que tenen una catifa uniforme, que iguala voreres i calçada. El carrer de Santa Anna és una pista de patinatge gràcies a la bona voluntat dels qui han apartat la neu a palades. Sobre la passarel·la nova del riu el paisatge és encantador i els contorns, aigua avall, es dilueixen en una atmosfera cendrosa, apagada, nòrdica. Recordo que la meva mare, molt hàbil, diu que la neu és sorda. Entre els sorolls somorts que vénen per l'aire subtil hi ha els xisclets d'unes criatures que juguen a la banqueta de l'Ondara, arrebossades de blanc i amarades d'humitat. Demà passat potser tindran febre.

Torno a casa ja ben fosc. La ciutat m'ha ofert una estampa antiga. Gent d'altres temps passa pel mig de carrers sense trànsit. Una figura encorbada, amb les mans a la butxaca i el coll de la jaqueta aixecat, camina lleugera i poc solidària cap al recer de la llar, passos insensats en la freda penombra. Penso que algun jubilat del Talladell s'acarnissarà contra l'alcalde per culpa de l'estat bòsnio-kosovar dels carrers, però les sis màquines que treballen al municipi poc poden fer per arrencar un gel incrustat pels automobilistes que treuen el cotxe a tastar la neu i per temperatures de dotze graus sota zero. Al telèfon des de Barcelona els meus fills al·lucinen per un tubo.