– Mira, mira, aquest és el tió.

– Sí, l'han tapat amb la manta perquè no passi fred.

– Li donaré un tros de la meva coca. No em penso moure d'aquí; vull veure com menja.

– Veniu, veniu al pati!

– Oooh! Quants regals!

– Nens! entreu que fa fred. –Diu un dels grans.

– Ajudeu-nos a acabar de posar les figures del pessebre, –diu un altre gran.

– Sembla bona idea. Anem-hi.

– Aquest camell fa mala cara, déu estar cansat d'anar tan carregat. Li traure el rei una estona.

– Mira! Aquest fa caca. Vaig a buscar l'orinal, que després els grans s'enfaden...

El dia 2 de desembre ens vam trobar pares, mares, mestres, nens i nenes a la Llar d'Infants la Pau. Tots vam treballar de valent per guarnir i fer el pessebre.

Un cop acabada la feina us desitgem a tots bones festes!

Històries per contar

La història que he de contar-vos avui podria servir de base per una rondalla nadalenca ja que es tracta d'un fet o situació que si no s'hagués esdevingut la nit vigília de Nadal, i de més a més amb neu, ni me'n recordaria. Deuria ser pels anys de 1950.

Ja feia unes quantes campanyes que per collir olives tenia un xicot gitano que es deia Joan, però els seus li deien León. No sé el perquè; però si em dirigia a aquests, havia de preguntar pel León ja que si deia Joan, quedaven perplexos.

Era ben plantat, d'ulls negres penetrants, nas afilat i perfecte, cutis morè colrat pel sol i el fred, llavis molsuts, cabell negre i arrissat –les noies del poble es deien unes a les altres: «quin gitano tan guapo»–. Seriós i callat, poques paraules ens creuàvem tot collint olives. Les imprescindibles com: «estira la borrassa, tapa la soca, para al sac»... Tampoc jo era garlaire. Per què? Ell amb els seus pensaments i jo amb els meus ja ens hi trobàvem bé.

Al fons del fons, per detalls que anava descobrint, Joan era un rebel, un protestatari enfront de les injustícies i discriminacions viscudes a la pròpia pell, que exceptuant-ne algunes –per mi infundades–, coincidíem, donant-li la raó amb comptagotes per no escalfar més la situació.

Vivia a Anglesola i a Verdú, a casa del seu germà Miquel, quan hi tenia treball.

Va casar-se amb una noia de la mateixa raça a Anglesola, que era també molt bonica. Es deia Consol i va quedar vídua massa aviat i li va deixar un reguitzell de canalla. Fa molts anys que n'he perdut la pista. L'última vegada encara conservava el dol de dalt a baix.

A partit del casori, el Joan va independitzar-se i adquirí un rossí i un carro cobert que li feia de casa per tota la família durant les estades allà on li sortia feina. Aquell any tenia l'acampada a l'era del Vidal, tocant a la vila.

La vigília de Nadal collíem al coll de Reu i feia un fred que pelava. Algunes colles van plegar. Nosaltres vàrem aguantar fins al vespre. Aquell fred amb el cel llis i grisós era preludi de neu.

En aquell temps la missa de mitja nit o del gall se celebrava a la petita capella de les Monges, que s'omplia de gom a gom. D'antuvi sabíem que havíem d'estar incòmodes i justos però la tradició és la tradició. El cor de noies del col.legi s'afanyava a oferir-nos cants nadalencs i una missa a veus que era un plaer sentir-les.

Al sortir de la capella, sorpresa! Nevava i s'emblanquinava la plaça Major amb una fina cap de neu menuda i gelada que anava cobrint el terra. Veure nevar és un espectacle corprenedor.

Durant la nit va seguir nevant.

Clofat al llit, la idea del fred i de com ho devien de passar malament el Joan i la seva família em turmentava el pensament.

A casa teníem al carrer de la Bassa un petit cobert amb llar de foc i una quadreta que llogàvem per les fires en la qual aquells dies s'allotjava una família més o menys emparentada amb el Joan.

Va semblar-me haver trobat una solució. A l'apuntar el dia, no vaig aguantar més; vaig calçar-me bé i per damunt la nítida neu vaig travessar la plaça seguint pel carrer de les Eres fins als afores.

La neu seguia caient pausadament amb un silenci absolut, més pregon en aquella hora primerenca d'entreclarors.

Just tocant al camí l'era del Vidal estava deserta; assessorant-me que la caravana ja no hi era, vaig dirigir-me al casó del carrer de la Bassa. A mesura que m'hi atansava la cridòria i alegria de tots els allí reunits es feia del tot perceptible.

El Joan se m'havia avançat. Fóra una transmissió de pensament amb resultat positiu.

Tot i no haver fet res d'especial, de retorn a casa em sentia feliç; no n'hi havia per menys: fruïa de l'alliberament d'un fibló penós que em responsavilitzava.

La vertadera felicitat es troba donant felicitat.

Des de Verdú, feliç Nadal.

Cultura

Mossèn Lluís Sarret i Pons (Manresa, 1880-1936) fou un dels intel.lectuals i home de cultura més destacats del primer terç del segle XX a la nostra ciutat. Tenia el càrrec de beneficiat organista de l'església parroquial de Tàrrega i dirigí l'Orfeó Nova Tàrrega. La seva dèria principal era, però, la història. Aprengué l'ofici no només d'historiador, sinó també d'arxiver, del seu pare, Joaquim Sarret i Arbós, patriarca de les lletres manresanes.

Lluís Sarret s'endinsà en els arxius targarins, a més de col.laborar assíduament en publicacions periòdiques, com Crònica Targarina o Acció Comarcal. Fou el primer arxiver municipal nomenat oficialment per l'Ajuntament de Tàrrega, l'any 1925. La seva obra escrita és notable. Escriví monografies sobre el Sant Crist Trobat, el nobiliari targarí, la història de la Congregació dels Dolors, aportacions a la nomenclatura dels carrers de Tàrrega i sobretot la seva monumental obra Privilegis de Tàrrega, amb magnífic pròleg del seu amic Agustí Duran i Sanpere. Amb els privilegis, mossèn Sarret tenia la idea, i l'anunciava, d'escriure una completa Història de la ciutat de Tàrrega. La seva tràgica mort, el 1936, estroncà aquests projectes.

Bona part dels seus manuscrits i papers són a l'Arxiu Comarcal de Tàrrega. Mossèn Sarret era un reconegut col.leccionista. Destaquen les seves fotografies, els segells de les entitats targarines i un curiós i valuosíssim àlbum amb fitxes impreses de les signatures dels notaris de Tàrrega, que mossèn Sarret copiava dels arxius notarials de Cervera i Barcelona. Tot és servat curosament en un preciós àlbum modernista, i des de l'Arxiu Comarcal, dins la col.lecció Ardèvol, hem cregut de reproduir en facsímil aquesta obra recopilatòria de Lluís Sarret i Pons. En més de noranta fitxes reproduïdes, trobem les estètiques i artístiques signatures dels notaris de Tàrrega des del segle XIII fins al primer terç del segle XX, ordenades cronològicament.

Quan els lectors tinguin aquestes planes a les mans, ja s'haurà presentat el llibre, el dijous 20 de desembre, a la Biblioteca Comarcal. Per fer una digna presentació del llibre, hem pogut fer venir el nostre amic Laureà Pagarolas i Sabaté, doctor en història medieval per la Universitat de Barcelona, i des del 1988 director tècnic de l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, el segon del món en importància dins la història notarial. El Dr. Pagarolas és una de les persones que millor coneixen la història de la notaria al nostre país i la seva conferència no només haurà servit per a presentar el llibre de mossèn Sarret, sinó també per introduir-nos en la importància dels documents notarials com a font per a la nostra història: testaments, capítols matrimonials, inventaris de béns, vendes, compres, contractes, etc., incideixen plenament en la història de l'entramat familiar i social de les nostres viles i ciutats, i són, doncs, una font principal per a conèixer la nostra realitat en temps passat.

Esperem que aquest acte, en què els assistents hauran estat obsequiats amb un exemplar del llibre (tothom qui no hagi pogut assistir el té a la seva disposició a l'Arxiu Comarcal), hagi estat no només altament instructiu, sinó també una altra manera d'homenatjar la perenne figura de les lletres targarines, com ho fou mossèn Lluís Sarret i Pons.

Entitats

Seguint la tradició, el dia de Nadal a les onze del matí hi haurà la celebració eucarística, cantada per la Capella de Música de l'església parroquial de Santa Maria de l'Alba, i amb l'assistència de les autoritats, patronat i tothom qui vulgui acompanyar els residents.

Bones festes!

Amb aquest títol BAT va escriure una de les pàgines més encertades de la seva història.

Des del 24 de maig de 1970 fins al dia 13 de setembre de 1981, en vàrem presentar 11 versions diferents i 29 representacions entre Tàrrega i localitats de la nostra rodalia.

Ara, dintre dels actes de preparació del cinquantenari del Grup de Teatre BAT, us volem oferir una nova edició que sigui la suma i compendi de totes aquelles experiències i, a més a més, servint-nos de tots els mitjans de les noves tecnologies. Millors efectes de llum i so, decorats i vestuari i alegres coreografies, humor, tot pensat per a cada una de les actuacions.

I tot amb més de 130 participants, infantils, joves, i no tan joves, entre actuants, tècnics i col·laboradors, que realçaran la posada en escena de les 28 cançons amb temes d'ahir, d'avui i de sempre.

És la nostra manera de desitjar-vos unes bones festes de Nadal de 2001.

A causa del mal temps d'aquests dies, ens veiem obligats a anul·lar-lo per aquest any.

Agraïm un cop més la vostra confiança i esperem poder-lo fer l'any vinent.

Cultura

La Tàrrega literària i, per extensió, la Tàrrega cultural ja disposa a hores d'ara d'un nou i molt ben fonamentat argument de cara a la renovació del seu prestigi, assolit pas a pas en el decurs del segle XX.

La publicació, dins de la col·lecció Natan de l'Ajuntament de Tàrrega, de l'obra completa del poeta Antoni Bonastre i Sanou és un esdeveniment cultural d'una importància cabdal dins el panorama literari targarí i català dels darrers temps.

Nogensmenys, l'escriptor i poeta Josep Borrell afirma, en la presentació d'aquest estudi, que l'edició de la poesia d'Antoni Bonastre ha de produir-nos a tots plegats "[...] la satisfacció d'haver acomplert una obligació moral amb el llegat d'aquest personatge entranyable i haver-li fet la justícia d'incorporar-lo a les nostres, encara que microcanòniques, lectures habituals". També incideix en aquesta línia el professor i lingüista Josep M. Bosch, que en un documentat article publicat al núm. 2.884 de Nova Tàrrega, qualifica Antoni Bonastre de "[...] poeta excepcional i calia que algú el rescatés de l'oblit [...]".

Que tothom ja pugui gaudir de la poesia bonastriana és degut al ferm i minuciós treball de recerca i a la inesgotable paciència i perseverança de Jordi Serés, gestor cultural, home de teatre, polític i a partir d'ara editor de l'obra poètica en català d'un gran poeta targarí i català del segle XX.

Jordi Serés amb el seu treball humil, callat i intel·ligent, ha fet possible la des coberta i, de ben segur, la permanència en el món literari català d'un poeta impressionant, que restava increïblement amagat, desconegut, tant per al món acadèmic com per al gran públic. Malgrat tot, en el seu cas, una feina dura, pacient, d'anar situant molt a poc a poc cada peça del trencaclosques al lloc precís ha assolit l'èxit que es mereixia.

Antoni Bonastre va posar tot el seu geni creatiu en desenes de fulls dispersos, molts d'ells inèdits i, un bon i inspirat dia, un estudiós, un amant, un investigador cultural, Jordi Serés, va tenir l'empenta suficient d'ordenar, corregir i apropar-nos d'una manera clara i entenedora l'univers creatiu d'Antoni Bonastre.

Sense cap mena de dubte l'amor a la llengua catalana i al nostre país han fet possible que un poeta i un estudiós ens oferissin una obra plena de sentiments i sensacions.

Les paraules que utilitza Antoni Bonastre omplen tots els nostres registres humans: poesia intel·ligent i intel·lectual, però mai inintel·ligible; poesia costumista, però no populista; poesia amorosa, però mai cursi; poesia lírica; poesia èpica, però no poesia patriotera i embafadora; poesia espiritual i religiosa, però mai beata...

Antoni Bonastre coneix el significat exacte dels mots que empra, les seves composicions poètiques ens arriben sinceres i plenes de raons i sentiments. En cap dels seus poemes les paraules perden el sentit. A més a més, Antoni Bonastre dóna als mots que empra un sentit autèntic, precís inqüestionable. En la seva obra no hi trobem mots manipulats, distorsionats, violentats en el seu significat vertader. La poesia bonastriana és clara, estimulant i transpira autenticitat.

Fins aquí el nostre discurs; a partir d'ara deixem que parli el poeta; indubtablement aquests breus retalls ens duran directament a la lectura del llibre. Feliç lectura i bones festes nadalenques.

Postal fora vila

Deia un eminent filòsof, en una de les seves obres més significatives, que l'home era el que era, segons les circumstàncies en què es trobava, o s'havia trobat en el transcurs de la vida. Si això ho traslladem a un ens que integra diversos individus (en aquest cas l'ens municipal, que és el que avui ens ocuparà), veurem que la cosa és certa. El nostre ajuntament ha tingut períodes bons o dolents en l'aspecte financer –de què avui parlarem–; moments de benestant situació econòmica i d'altres, com ara mateix, de virtual i preocupant crac financer. En aquest cas, però, no podem parlar de fets circumstancials com el filòsof, sinó dels homes que han portat i porten la nau, però caldrà aclarir que no es poden fer reus els qui precisament avui governen a l'ajuntament; ells han trobat un forat que no tindran més remei que augmentar-lo, a part els projectes pressupostaris que per més ben fets que estiguin, tindran un lastre d'uns interessos a satisfer procedents d'uns préstecs que posen la pell de gallina.

En total contraposició al que acabo d'exposar, jo voldria remetre el lector als temps de la postguerra i del regidor i alcalde de la ciutat, Josep M. Vidal i Sastre, encara que només fos pel motiu que vaig compartir amb ell la mateixa nau, ajudant-lo –modestament– a portar el timó en aquells temps d'obligada austeritat.

En aquest moment no puc afirmar-ho, però crec que Vidal era ja home casat i amb fills. Ell visqué uns temps marcadament difícils per tirar endavant una família que esdevingué nombrosa, amb el llavors miserable sou de l'empleat de banca. Ell, com jo mateix, conegué (en els moments finals de la guerra i començaments del calvari que la seguí) el que és passar gana, patir aquella mena de rau-rau insuportable de quan s'ajunten les parets estomacals; allí fou quan l'home que ja genèticament des del moment que nasqué portava implícit el sentit de la més estricta administració del que primer haurien de ser les joguines i les coses de la seva infantesa, i després dels seus cabals, que ben cert ben pocs deurien ser, fins que el nostre país, i nosaltres amb ell, començàrem a aixecar el cap de la seva epidèmica, millor diríem endèmica, misèria. Vidal fou un dels homes que més romangué a la casa gran, primer com a regidor –1939– i després, en dues ocasions, com a primer tinent d'alcalde. Finalment, i a partir de gener de 1955 fins l'any 1958, ostentant la vara d'alcalde-president de l'Ajuntament de la ciutat. Fou, per tant, un dels homes que conegué més a fons els entrellats de la casa gran. Quan ell hi entrà, recentment acabada la guerra, a l'Ajuntament no hi havia un pa a la post. Les entitats de crèdit oficial només concedien els crèdits estrictament necessaris, gota a gota, per les necessitats més perentòries. La banca privada pràcticament res de res. Per altre cantó la gent es resistia amb els impostos perquè la seva economia no funcionava; quan s'havien satisfet les despeses de tot negoci, en darrera instància els impostos es pagaven o es deixaven de pagar. A partir de la dècada dels cinquanta la cosa va començar a funcionar i és aquí quan es produí el miracle; quan l'alcalde Vidal bandonà l'Ajuntament estava totalment sanejat i amb un bonic superàvit, mercès a la fèrria administració de l'alcalde Vidal. Per altra banda fóra una blasfèmia si diguéssim que durant el seu mandat a Tàrrega no s'hi féu res. Si bé és veritat que no es pogué portar a terme cap macroprojecte per l'eterna manca de numerari, el més elemental i indispensable i quelcom més no deixà de funcionar amb la normalitat que permetien les circumstàncies. La fira de l'automòbil fou una demostració que també es podien fer algunes coses. Recordaré la de 1957 per la fustració de no haver pogut portar a terme el meu projecte del ral.li de cotxes antics, itinerari Tàrrega-Lleida-Tàrrega, quan amb el permís governatiu en mà no poguerem reunir suficient nombre de participants.

Quan Vidal deixà l'alcaldia no diré que l'Ajuntament fos el Banc d'Espanya, però les finances tenien una salut envejable. Als alcaldes que vingueren després no els calgué prendre cap aspirina per motivacions econòmiques.

Després, ja amb la democràcia i quan l'aixeta del crèdit local s'obrí amb generositat, començà l'endeutament cada vegada més progressiu; els ajuntaments no deixaren d'aprofitar-ho, ultrapassant, moltes vegades per inconscient negligència, els límits racionals. Tàrrega no es quedà enrere i avui "disfruta" d'un dels més alts endeutaments si establim la comparació amb les altres ciutats de la seva entitat aproximada.

Seria injust si, malgrat tot, diguéssim que aquesta ingent quantitat que avui forma part del passiu s'ha gastat alegrement. Res més incert. Tàrrega ha prosperat de forma ostensible durant tot el temps que portem de democràcia. Algun poble o ciutat del nostre entorn geogràfic potser li ha passat al davant, però no es tracta d'establir odioses comparacions. Més lamentable és que no totes les inversions hagin estat encertades; el fet que el que havia de ser la plaça-mercat sigui avui lloc de celebracions lúdiques, no fa sinó voler dissimular a mitges el fracàs d'un projecte que nasqué amb el signe de mort anunciada.

---