nt21-2-03

Les manifestacions multitudinàries celebrades arreu del món per intentar parar l'afany bel.licista del president dels Estats Units i de les multinacionals del petroli van ser un acte de globalització positiva i demostren que segons quins aspectes d'aquest fenomen actual són molt positius. El passat dissabte hi va haver una concentració a la nostra ciutat que va desafiar els elements meteorològics més adversos, però els ciutadans volien mostrar el seu rebuig contra la guerra. Hi havia altres aspectes més polítics, com anar en contra del Govern de l'Estat espanyol i contra el Govern d'America del Nord, però segons el que es podia veure i el que deien les enquestes, el que tothom reclamava era la pau per damunt de tot.

A les capitals provincials catalanes, i sobretot al cap i casal de Catalunya, aquest mateix dia es van celebrar manifestacions multitudinàries que superaven amb escreix les concetracions amb més participació que s'havien celebrat fins aquest dia. Per exemple Lleida mai havia vist una "mani" tan concorreguda, i la de Barcelona diuen que era més nombrosa que la famosa de l'Onze de Setembre. Aquí la Delegació del Govern central del PP a Barcelona va tornar a posar la "pota" al retallar , però moltíssim, l'assistència a l'acte contra la guerra. A veure si a les properes eleccions també compta de la mateixa manera (a la baixa) els vots dels ciutadans a la seva formació.

Però és que a Europa, i en especial als pa•sos on els governs donen suport als Estats Units, i a les grans capitals com Londres o Roma, es on hi va haver les manifestacions més multitudinàries. Bé, i a la mateixa ciutat de Nova York, la mega ciutat que va patir el cop més fort del terrorisme, va haver una gran manifestació malgrat els impediments de la policia, que va actuar com en un Estat dictatorial, perquè després diguin de la democràcia dels EUa, ja que allí alguns actors ja han denunciat pràctiques com la del temps de la caça de bruixes de MacArthur.

Malgrat aquestes grans manifestacions dels ciutadans contra la guerra, el Govern del nostre Estat sembla que no se'n dóna per assabentat i altres Governs tampoc, i sembla que les pressions dels interessos econòmics són més fortes que el clam del poble. Amb tot, encara són a temps de rectificar, i si no és aixi, que els ciutadans els passin comptes a les properes eleccions, perquè si passen per alt una gran demostració de rebuig com la del passat 15 F, és que tenen molt poc sentit de la democràcia. No a les guerres, no al terrorisme i també no al terrorisme d'Estat.

Anant a escriure de l'impuls cultural i de l'ensenyament a Tàrrega, gràcies a l'amabilitat de l'amic Manuel Casanelles i Roure, disposo del llibre editat el juliol de 2002, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari d'estudis locals del Grup de Recerques de les Terres de Ponent (1976-2001). I modifico el plantejament que anava a fer, ja que estimo que no he de desaprofitar la circumstància de comentar l'esmentat llibre, que considero, dins de l'àmbit cultural de les nostres terres, evidentment important.

Començo per dir que qualsevulla de les dues coses que figuren en el títol, la del Grup de Recerques de les Terres de Ponent, com la cultura i l'ensenyament de la nostra ciutat, que arrencaba de segles, és difícil, per no dir impossible, de resumir en un parell de planes. Es tractaria d'una feina per a mi gegantina, que no estic capacitat per fer. I que altrament l'esmentat Grup de Recerques ja ennumera i sintetitza en l'esmentat llibre. I de la cultura i l'ensenyament a Tàrrega tant des d'URTX i altres publicacions del Museu Comarcal i de l'Arxiu, distints col.laboradors n'han escrit molt; i de l'ensenyament, especialment el senyor Joan Novell i Balagueró.

Vull assenyalar, però, que l'ingent i extraordinària feina que ha realitzat el grup tinguè la primera trobada d'estudiosos a Verdú l'any 1976; si bé el 1974 a Bellpuig i alguna d'informal a Tàrrega, l'agulla ja s'havia enfilat. Amb el desig de fer patent el contingut històric, en distints i dilatats camps, de la nostra història, geografia i arqueologia, entre altres, de les nostres viles, ciutats i comarques, essencialment lleidatanes o frontereres, ja que també, si no me'n deixo, s'hi trobàben Santa Coloma de Queralt i Almacelles.

En aquella reunió de Verdú es creava la comissió permanent, en què es designaren Jaume Cots i Josep Farreny d'Agramunt, mossèn Joan Camps i Jaume Torres de Bellpuig, Jordi Peiret i Josep M. Llobet de Cervera, Francesc Prats i Joan Duch de Guimerà, Ramón Novell i Manuel Casanelles de Tàrrega, mossèn Antoni Bach de Sant Antolí, Ramón Boleda i Guiu Sanfeliu de Verdú. La primera reunió d'aquesta comissió permanent és a la Portella, on es va fa una primera valoració i es designaren: Manuel Casanelles (economia), mossèn Joan Camps i la Biblioteca Municipal de Bellpuig (secretaria, correspondència i circular informativa), Antoni Prats (difusió) i Ramón Novell, Joan Duch, mossèn Antoni Bach i Ramon Boleda (esbós de treball del grup).

No vull passar per alt que entre els nombrosos participants a les jornades de treball, ponències, treballs i comunicacions, s'hi troben, residint a Tàrrega, Joan Tous i Sanabra, Josep M. Segarra i Malla, Jaume Espinagosa i Marsà, i Joan Novell i Balagueró, amb temes d'extraordinari interès, i molt ben tractats. I els que em deixo. Aquesta vegada sí que demano perdó amb majúscules, lluny de voler que ningú s'enfadi. Però sí que encara que sigui llarg i pugui semblar fatigós de llegir, les jornades de treball des del 1976 al 2000 tingueren lloc a les següents poblacions. Cosa que crec que pot donar una idea de la gran feina que el Grup de Recerca ha anat fent en favor de l'ampli ventall de cultura de les poblacions o comarques estudiades: Verdú, Artesa de Segre, Cervera, Solsona, Santa Coloma de Queralt, Tàrrega, els Prats de Rei, Belianes, Ponts, Guimerà, les Pallargues, monestir d'Avinganyana, Sant Marí de Maldà i Guimerà.

I examinant la plana 35del llibre referit, trobo també que es diu que " val la pena d'ennumerar, entre el llistat del Grup d'Intercanvis els noms de Josep Vallverdú, Manuel de Pedrolo, Josep Lladonosa, Edmon Vallés, Guillem Viladot, Frederic Lara, Daniel Gelabert, Fèlix Martín i Dolors SistachÓ.

Amb el poc que he pogut incloure només pretenc incitar que lectores i lectors que en vulguin saber més, sense deixar ningú, que llegeixin o busquin el citat llibre. El que he escrit només és una guspira del gran foc encès pel grup.

Quant a la Cultura i l'ensenyament a Tàrrega, encara em quedaré més escarransit. Però em quedaria malcontent si no digués que l'impuls cultural i de l'ensenyament a Tàrrega ve des de segles i de molt lluny. No em ficaré en l'edat mitjana ja que m'hi perdria. Però sí que a principis dels anys 1700, ja hem pogut llegir i ho hem publicat, que aquella Real Sociedad de Urgel o Amics del País ja oferia premis i incentivava la cultura i l'ensenyament a la nostra vila. I en gran part dels anys 1800, els nostres polítics i patricis: els Puig, Càrcer, de Jover, Codina, Roca i d'altres que ara no em vénen al cap, com els Solsona o els Nicolau, Candalia i?Llobet, sempre lluitaren en favor d'enriquir la nostra cultura i ensenyament. I a principis dels 1900, els de la Lliga, Sardanes (ara Agrupació Sardanística), Patronat de Sant Jordi, els Roca, Novell Viciana, Serés i Güell, els del teatre, l'Orfeó i després l'Ateneu, donaren una nova empenta. Que alguns dels nostres historiadors atribueixen a la vinguda dels pares escolapis, que procuraren els citats prohoms de finals del 1800. I vinguè Palestra, i el que ara és el Col.legi Jacint Verdaguer, i l'Escola d'Arts i Oficis. I en l'ensenyament femení, al final del segle dinovè, altíssim interès, com es mostra en la fotografia que tornem a publicar, cedida per la senyora Dolors Solé de Jaume Ramon Ripoll. I després arribaren les germanes carmelites, que com els escolapis han continuat oferint excel.lents fruits. I el col.legi dels Plassa i el Modern Liceu de Miquel Puig. I més cap aquí l'Angel Guimerà, i la guarderia, i els instituts, l'Escola Agrària, l'Escola de Sobreestants. Les acadèmies d'idiomes, el Centre de Cultura, l'Escola Alba, l'Esbart Albada i la B.A.T. ja cinquentenaris. I l'escola de música, i els grups corals, L'Associació de Música en els seus temps i les Joventuts Musicals. Sense deixar de banda els Amics de l'Arbre, al cap i a la fi una obra magna, també d'un fons educatiu i cultural indubtable. S'acaba l'espai. I excuses pel que em deixo. Anotaré, si cal, el que convingui, un dia amb més temps.

-Que no és el que fem cada dia? O, millor dit, el que fas des de fa vint anys? -va respondre amb complicitat Ler.

-Recordo un temps en què treballar era la màxima aspiració de tot home. Ara, en canvi, ja ho veus: tan sols cal que et fixis en aquest ninot del teu darrera -va afegir Lelem, en veu baixa i referint-se a Het-. El seu pare sí que va ser un lluitador, entre d'altres coses...

-O, si no en tens prou, aquí tens la ganàpia del mòbil. Quina desgràcia! -va dir Ler, assenyalant amb el cap la posició de Mah.

-Sí, noi, però n'hi ha que ja han rebut, avui - va exclamar Lelem després de somriure amb malícia. Ler, al seu torn, va esclafir una rialla.

Lelem ja havia omplert dos fulls amb els cercles viciosos de cada matí. Era una pràctica entretinguda, fins i tot alleujadora, però que feia massa temps que no l'omplia; en aquest sentit, prou podia agrair l'arribada de Mah a l'oficina: una noia assetjada pels problemes, vulnerable, a qui fer mal per calmar les cremors que produ•en errors passats i sense remei.

-Escolta, que t'ha semblat la bronca de fa un moment? -va preguntar Lelem, que reprenia la conversa amb el seu company.

-No ha estat malament, però veig el vell certament fluix... Què cony li passa? Fa setmanes que no és el mateix -va respondre Ler.

-Per qui, per aquest babau? No, home, no... Gross no mouria ni un dit pel borinot de Het.

-Que no, nen, que no! Tamponeria no és pas cap caramel i, a més, suposo que ho va fer per no quedar encara pitjor amb la família de la mare.

-Ah, és clar... Escolta, vols un cafè? Jo no aguanto més sense prendre'n un; si vols, en porto també per a tu -es va oferir Ler.

-Caram, que servicial! Així m'agrada. De fet, la condició de funcionari deu pressuposar que hem de fer alguna funció...

He rebut un escrit del senyor Jaume Aligué, data del 29 de gener passat, del qual no faria esment aquí si fos particular. Es tracta, però, que l'ha cursat a 65 ciutadans i ciutadanes que van donar suport a un conjunt de sol.licituds que, malgrat ser reiteratives, esdevenen infructuoses, formulades per la junta de ve•ns del barri del Sol Ixent. Em diuen que alguna de tals peticions té una antiguitat de deu anys. Cal pensar que el conseller farà una nova tramesa del seu escrit als 136 signataris de la segona llista, que ja deu obrar al seu poder, que dóna un total de 201 requeridors. és una xifra important de conciutadans que fan seva la queixa per la dilatació que el senyor Aligué dispensà als peticionaris de l'esmentat sector, de la qual el sotscrit n'ha fet el seguiment ja que en concepte de proximitat al grup del Sol Ixent forma part de la barriada d'Orient, la qual junta presideixo des de la seva constitució, fa catotze anys, amb uns resultats extremadament minsos, ja que la nostra eventual col.laboració l'Ajuntament l'estima obsoleta i supèrflua.

Al Sol Ixent estan fastiguejats de veure's envoltats de porqueria i d'un important criador de rates on hi hauria d'existir un tram net i pavimentat entre les cases i la carretera N-II, d'un cost relativament mòdic, lliure de sumptuositat. No estimen vàlids els raonaments del senyor Aligué, que evidencia una facilitat extraordinària per exposar inconvenients que invaliden determinades aspiracions del ve•nat, que són lícites i oportunes.

Quant al parc infantil de la barriada, de la situació del qual N.T. va publicar una foto el dia 3 del mes passat, presenta un aspecte llastimós. Notifica el regidor que "l'àrea de serveis municipals en farà l'arranjament en data properaÓ. Ja deu correspondre, puix em diuen que la sol.licitut de restauració es va formular el 24 de novembre de 1998.

Els ve•ns del carrers Germana Santacana i Verge del Pedregal de la barriada estan incomodats. Reclamen que aquelles vies tinguin les mateixes condicions que les del conjunt de la població. No accepten que se'ls tracti els habitatges com a foranis a ple camp. Volen voreres als dos costats del carrer i pavimentar els vials. Manifesten que si s'ha trobat la solució en casos similars com són els carrers de Blaye, avinguda de Tarradelles i part del de Verdú, també volen una actuació anàloga al seu predi.

Sorprent que mentre es proclama que cal engrandir la zona urbana, es mantinguin com a rústics els terrenys frontals a les cases d'aquells dos carrers esmentats.

En aquell sector cal una resolució d'urgència de requalificació. Sens dubte els propietaris de les parcel.les rústiques agrairan l'excepcional revalorització de les seves pertinences derivada del canvi.

També reclama la junta del barri la pavimentació parcial d'un carrer que afecta les façanes dels blocs D i E. Comenten que l'Ajuntament ha fet recentment inversions de molt cost al carrer del Ferrocarril on malgrat que no hi ha cap casa, s'hi han instal.lat bancs i un parc infantil. Tanmateix s'ha fet una gran millora al carrer de Ferran Saperas. Es diu que en breu termini es vol adornar totalment aquella façana del cementiri. és una altra via sense habitatges. Que l'interior del cementiri tingui un aspecte majestuós a tots ens complau. Però entenem que per la part forana amb un nou arrebossat i pintura adequada és suficient. No va tan sobrat el municipi de diners perquè sovinteguin les obres i projectes propis de l'opulència.

Com a cloenda formulo una pregunta: amb la quantia d'empleats de què disposa el municipi, no se'n podria designar un que es limités a passejar pels carrers i plaçes de la ciutat, visionant i prenent nota d'aquelles menudències de caire urbanístic que necessiten un retoc? Seria eficaç un auxiliar perquè els successius regidors d'urbanisme i serveis oferissin un tarannà més diligent del que ja de temps se'ns dispensa en tot allò que el ve•nat reclama, i què, regularment se'n fa cas omís.

Fem vots perquè els vots (valgui la redundància) que dipositarem a les urnes en els propers comicis municipals ens siguin providencials.

Així encapçalava l'editorial de Nova Tàrrega el número 2978. La frase sembla copiada de les paraules de bons desitgos que els sacerdots dirigeixen als fidels a totes les misses.

A Verdú la frase colpeix més per la mancança d'aquesta virtut tant preciada i tant més desitjada.

Contra el que molts lectors puguin pensar, que a Verdú ens estem barallant, estan equivocats perquè la idiosincràsia del nostre poble no va per aquests camins. El que sí fa falta és el diàleg per desfer barreres.

El diàleg, i solament el diàleg, pot posar fi a aquest mal viure per obrir pas a la convivència.

Les urnes poden donar uns vençedors i uns vençuts, poden ser uns o poden ser els altres, però, les urnes no ens portaran la pau si abans no s'ha dialogat, si abans no hi ha hagut una entesa, si abans no s'ha donat les mans. De res ens servirà de caminar junts si no fem les paus amb el germà.

Els verdurins desitjosos de pau hem d'agrair al senyor Albert Pont la proposta en to suplicant dirigida als polítics, obrint una escletxa de llum perquè facin una bona obra per la convivència a Verdú. Diu: "Com podem constatar, el problema de Verdú és bàsicament polític i afecta una coalició. Per tant els líders d'aquestas formacions haurien de fer seure ambdues parts i solucionar la problemàtica, tal com van fer fa uns anys a Tàrrega. Si no és així, la convivència es pot deteriorar a Verdú...Ó

En aquest mateix sentit, és boníssim, conscient i molt entregat per la pau a Verdú l'escrit del assidu articulista Fornsubirà a la revista local Xercavins del més d'abril de 2002 (número 9) titulat, "Senyors, senyores, cal parlar i cal entendre's. I si no...Ó

Llegiu-lo, per favor. Us el recomano. Ell com el senyor Pont, recorre als líders que per llur condició poden i han d' intervindre.

Del dit escrit escullo aquest punt: "Caldria exigir dels nostres representants, majorment dels qui tenen la clau del poder, una actuació decidida per acabar amb els recels i les desconfiances i per recomençar un camí difícil, però sens dubte apassionant, el de la reconciliació, el del diàleg, el de la col.laboració. Qui sigui capaç almenys d'iniciar aquest camí, que lògicament ha de ser llarg en el temps, sí, que serà recordat com a bon benefacter de Verdú: com algú que ha sabut construir la convivència en comptes de destruir-la. I digueu-me tots i totes, però sobretot els qui teniu responsabilitat, amb la mà al cor. Hi ha alguna cosa millor i més necessària per a un poble que la bona convivència, l'enteniment i la col.laboració entre tots per fer una societat i un poble millor? Quanta veritat. Seria la millor gesta!

Necessitem la decisió i la intervenció de la persona o persones de tots els nivells que vulguin fer una bona obra per Verdú; difícil però meritòria, que serà acceptada i agra•da per tota la comunitat verdunina i recordada com alliberadora d'un malestar i un mal viure que no havia d'haver existit mai. Girar full al passat per mirar el futur amb esperança i il.lusió, i entre tots forjar el Verdú que tots voldríem.

I si ens queda un bri de fe, parlem-ne amb el nostre Claver, però posant-hi tots la nostra aportació a la mesura del qui més responsabilitat representi a la vila.

L'home no ha sabut organitzar un món per a si mateix, i és estrany en el món que ell mateix ha creat.

L'aventura podrà ésser esborrajada però l'aventurer, per portar-la a fi, ha d'estar en el seu seny.

Després de tot, puc vèncer al diable perquè soc més que ell. Sóc un home, i puc fer quelcom que és impossible per Satanàs: morir.

Un gran clàssic és un home del qual se'n pot fer l'elogi sense haver-lo llegit.

A alguns homes les disfresses no els disfressen, sinó que els revelen. Cadascú es disfressa d'allò que per dintre és. és a dir que en disfressar-se es treu la disfressa que portava i es posa el vestit que convé al seu interior.

L'espia o és tra•dor sempre o no ho és mai. és absurd considerar tra•dor el qui espia contra la seva pàtria i no el qui espia contra la pàtria ve•na.

He vist el fullet del fantàstic pla d'ordenació de la urbanística municipal, de colors atraients i firmat pel senyor alcalde.

He trobat a faltar l'escala mètrica o mil.limètrica del projecte. Crec que és absolutament necessària per apreciar-lo. Creu algú que Tàrrega en el futur s'estendrà al nord de l'autovia? En canvi el futur de Tàrrega que serà a ponent (oest) i sobretot a sud-ponent (carretera de Sant Martí) el trobo de poca extensió.

Totes les ciutats, si no hi ha un obstacle concret i insuperable, tenen tendència a estendre's a ponent. He expressat la meva opinió, no és una al.legació, ja que no hi tinc cap interès econòmic.

Ara que l'ombra d'una nova guerra planeja damunt nostre, m'ha vingut a la memòria una frase llegida en un llibre: Seres y estrellas. La frase és del catedràtic de prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili, Eudald Carbonell, que diu: "Les persones no acabarem d'ésser humans del tot fins que no deixem de barallar-nos els uns amb els altres per resoldre les nostres diferències; mentre no ho fem així, l'animalitat impera per damunt de la racionalitatÓ.

Per a algú pot semblar exagerat, però jo la trobo d'una veritat tan aclaparadora que crec, si més no, que val la pena tenir-la present i fer una seriosa reflexió sobre el seu contingut. Aprofito per dir que estic en contra de la guerra i millor dit de totes les guerres. Espero i desitjo que tot se solucioni sense necessitat de cap enfrontament bèl.lic, però la por cada dia que passa augmenta per dos motius principalment. Primer, els arguments que donen uns i altres no són per a mi gens convincents, fan olor d'excuses. Els vertaders arguments són, penso jo, el petroli, interessos econòmics i polítics, venjançes i poder. Segon motiu, molt important i a tenir en compte, és la implicació de Déu pel mig, cosa que em sembla perillosa.

Als principals protagonistes els diria: de quina mena de Déu parlen? Parlen de déus sectaris, venjatius, déus que estan a favor de matances i destruccions massives.Com se'ls acut invocar déus així? Em sembla que s'ha de deixar Déu en pau. Som nosaltres els qui hem d'arreglar els nostres problemes, però com que sembla que no som capaços de fer-ho, senyors, invoquin el Déu que vol i ens demana que treballem per la pau, la justícia i l'amor per a tothom, sense tenir en compte, ni nacionalismes, ni colors, ni ideologies, és a dir, per a tots. A aquest Déu sí que val la pena invocar-lo. Tots els altres són excuses disfressades de veritats. Quan acabarem els humans de fer disbarats, involucrant-hi a Déu?

Repassem la història: croades, inquisició, guerres santes, etc. No han aportat res de bo i no han ajudat gens a augmentar la bonhomia de la gent. Tantes morts innocents, tantes morts inútils, per a què? Guerres, persecucions, terrorisme, fanatismes xenòfobs s'han d'apartar del nostre viure. Sols el diàleg, crec jo, pot ajudar-nos a entendre l'altre. Sense aquest diàleg no podrem aconseguir una humanitat plena.

Hem d'aprendre a despullar-nos de la càrrega animal que encara arrossegem penosament.