5a Pàgina

Aquesta setmana publiquem la notícia que l'Ajuntament de Tàrrega porta el Govern de Madrid davat del jutge perquè arrangi l'antiga N-II, i l'alcalde de la ciutat, Fredric Gené, diu que "abans que el tribunal resolgui el contenciós el PP haurà perdut la majoria absoluta", i nosaltres diríem que això és molt temps ja que així no pot passar fins d'aquí a un any, quan hi torni a haver eleccions generals al Parlament de Madrid. Així que caldria un canvi de ministre, concretament el de Foment, i crec que no és demanar res de l'altre món ja que Francisco Álvarez Cascos no sé com s'aguanta després del chapapote de Galicia, de tots els problemes de l'AVE entre Madrid i Lleida , la problemàtica de les linies convencionals de RENFE a Catalunya i els nombrosos accidents de trens Talgo a la resta de l'Estat. En qualsevol país democràtic un ministre amb les "cagades" que ha fet Cascos ja faria temps que seria fora del Govern, però aquest deu ser de doble "casco": per això no s'enfonsa, al contrari del que li va passar al Prestige, que com que només en tenia un va vessar el fuel i se'n va anar al fons del mar. L'haguessin pogut canviar quan hi va haver el relleu al Ministeri de Medi Ambient, que també va estar esquitxat pel chapapote. Un altre element que no va gens a favor de Tàrrega és el diputat del PP José Ignacio Llorens, que com hem dit en altres ocasions, sembla el comissari polític que mira més pel seu partit que no pas per la província que representa. No és com els diputats de finals del segle XIX i principis del XX, que encara que fossin caciquils havien de fer obres a la província (cas d'Alonso Martínez expliquem en aquesta edició) si volien tenir els vots necessaris per anar a Madrid. Ara només cal que el seu partit el posi a la llista. Així sí que potser haurem d'esperar que els populars no guanyin les properes generals si volem que arrangin l'antiga N-II.

Per la ciutat circulen diverses versions de perquè no es fa l'obra pendent des de fa més de dotze anys: que si l'alcalde té problemes amb el delegat de carreteres de l'Estat a Catalunya, o que si volen fer pagar a la Generalitat part d'aquesta obra perquè el Govern central els va pagar part de l'Eix Tranversal, o que s'aplica el decret de juliol del 2002 segons el qual Foment només destina 180.000 euros a cada via estatal que es traspassa als municipis. Sigui com sigui ara no ens poden aplicar un decret de l'any passat quan l'obra és pendent del 1991 (també culpa dels socialiste) i en especial de Josep Borrell). Bé, però la resta d'obres del Govern estatal no rutllen gens. La via de Manresa no continua la seva millora; l'AVE, que ni l'ave maria i no s'ha sentit dir res més de l'autovia o autopista de Tarragona a Tàrrega. Sembla que només saben donar suport a una guerra que ens portarà l'enemistat amb França i Alemanya, que ens poden retallar les ajudes europees.

Opinió

Agraeixo i estimo de veritat els comentaris i observacions, sempre de bon rebre, que em fan algunes lectores i lectors d'aquests articles. I encara que intento diversificar, això m'obliga alguna vegada, al que s'en diu fugir d'estudi, i aniré intentant que coincideixin amb els desigs de totes i tots els que vagin llegint. I per això, més d'un cop, tornaré a un mateix tema o indret. Avui, especialment, a la plaça Major.

Quan amb motiu del meu article destinat a evocar la figura de Jaume Calafell i Pifarré, del 13 de desembre de l'any darrer, en publicàvem unes fotografies, opino que ambdues, però molt especialment una, mereix ésser comentada. I tornem a publicar.

La de la plaça Major, concretament, dominant especialment la façana del temple parroquial, encara inacabada, evoca i per a mi explica moltes coses. Una, com es trobava la dita façana, precisament i possiblement el motiu de la fotografia, sortint la gent de l'església. Ignoro l'any, però segur molt enllà, cap a les meitats del segle vintè. I com ja es veu, amb el rossassa, encara tapada, ni la façana acabada. Si no ho veig malament, amb els blocs de pedra, ja preparada i polida, per sustentar un acabament que encara no estava definit. I que, més tard, es va canviar radicalment, per decidir la culminació que ara s'hi troba. Jo mateix he explicat alguna altra vegada, en aquest setmanari, de com es va adoptar l'actual i encertada decisió, ja que junt amb els altres targarins formava part de la junta que s'ocupava de l'acabament de la repetida façana. Que fou quan l'eminent i especialista en art, mossen doctor Trenchs, en una visita per parlar del projecte, descobrí que a l'interior del temple hi teníem la portada. Que no era altra que l'entrada o façana de l'antic cor parroquial; que en funció que en podríem dir al revers, s'havia col.locat al final de l'església. I així es féu. Que és obligat de recordar, i en aquestes coses mai ve d'una, però no és el motiu de les ratlles d'avui.

Com titulo, és de la font de la plaça. Que es veu en primer terme, àdhuc amb l'aixeta perfilada, i el regalim o petit toll d'aigua que s'escapa. Era el lloc en què ara tenim la creu. Que com igualment vaig dir en aquesta Nova Tàrrega, era la Creu del Pati. Que així ho hauríem d'anar dient, per no falsejar o confondre la història. Però tornem a la font. Jo la hi havia vist sempre, quan era plaza de la Constitución, i els canvis que vingueren, fins que reedificat l'ajuntament, va tornar amb la placa, a la seva façana, de plaça Major. Font, per altra banda, que essent la principal de Tàrrega del segle vintè, ja que la de la plaça de Sant Antoni encara tenia més història, no deixava de rajar quan les tanques del Canal d'Urgell, o les avaries de la xarxa domiciliària obigaven a acudir a les fonts públiques. I sempre sillons, galledes o cubells a la mà, s'hi feien cues inacabables. Motiumoltes vegades de discussions i fins i tot baralles, que havien d'apaivagar els agutzils de torn als baixos o a la porta de la Casa de la Vila. L'enyorat amic Josep Niubó i Tudela en féu alguna fotografia, que he perdut i no tinc al meu abast, autènticament reeixida, en demostració de les complicacions derivades dels talls de l'aigua, que tantes vegades haviem de sofrir i suportar a Tàrrega. Però és que, endemés, quan no es tractava d'una necessitat imposada per la manca d'aigua a les cases, també n'hi havia que anaven o haviem d'anar a buscar-la a la font. I era motiu de xerrada o de xafardeig, que sovint eren ambdues coses. No s'havien encara inventat els mòbils. I anar a buscar aigua a la font era un sistema de comunicació útil i econòmic.

Bromes a part, però, s'ha de convenir a proclamar ben alt que les fonts públiques, durant anys i anys, prestaren uns serveis més que útils, indispensables. I els alcaldes i ajuntaments d'aquells anys, de problemes de suministre d'aigua, una de les seves preocupacions constants era què, almenys les fonts ragessin. Cosa no gens fàcil, ja què són immemorials i pràcticament sempre injustes les traves que els del canal d'Urgell ens imposaven. El que s'ha de dir no en esperit de revenja, però sí que per memòria de les actuals generacions i les que ens segueixin. I per això, aprofitant la fotografia de Calafell, reto homenatge als qui ens dugueren l'aigua del canal, en la imatge de la font de la plaça Major, ara ja història. I no de la petita, sinó de la gran, ja que sense aigua la nostra ciutat no hauria crescut i no podria crèixer com ho està fent ara. I l'aigua a venir del canal Segarra Garrigues –afegeixo Urgell– és la que ens assegurarà i multiplicarà la creixença. I perdoneu que tant apliqui el verb crèixer. Ho faig a consciència.

L'altra fotografia, no per la vista, la torno a publicar molt a gust com totes les que al nostre mercat dels dilluns es refereixin. A més de ser excel.lent pel moviment que s'hi troba, bicicleta, pagès amb bastó a la mà i sac al coll, compradores i venedores, amb cistells i cabassos, és en aquell tros de carrer del Carme, diguem Cervera, que és el centre i nervi, encara, d'un comerç actiu i acreditat. En realitat un altre dels exponents de la nostra Tàrrega. No en tinc la data. Però no és el que importa. L'essencial és que hi ha coses que canvien, com la font, o perduren, com el temple parroquial amb el nou vitrall i la façana acabada. I el mercat del dilluns a Tàrrega. Potser també renovat, però autèntic. Que és el que val i compta.

NOTA: La data al final de l'article correspon a la data en què l'autor va escriure l'article.

Opinió

Després d'atabalar-vos durant dos mesos amb P. i no treure'n l'aigua clara, baixo dels núvols en escoltar que la guerra contra l'Iraq és qüestió d'hores. Les Nacions Unides no votaran una segona resolució i, en conseqüència, l'entesa que anomenaré "eix del bé" esgota els darrers preparatius per fulminar allò que anomenen "eix del mal", sempre en nom de la llibertat i amb el benentès que tota acció bèl·lica serà la llavor d'una futura pau democràtica. No sé en quin punt es trobarà la més que possible guerra a hores d'ara, però mentre escric aquestes ratlles tot l'Orient Mitjà tremola davant l'amenaça d'un atac immediat.

El perquè de tot plegat es deu, segons fonts de les Nacions Unides, al fracàs de la diplomàcia. Hom pot confondre, i ho entenc, 'diplomàcia' amb 'democràcia'; és potser per aquest motiu i d'altres de similars que trobo la retòrica bel·licista de Bush, Blair i Aznar una lamentable ironia, una macabra broma del qui es frega les mans pensant ja en els beneficis d'un conflicte armat a l'Iraq. Potser sí que tot plegat no deixa de ser un discurs equívoc, lluny de les males intencions que hom sospita; malgrat tot, equívoc o no, el del ja anomenat "eix del bé" no deixa de ser el discurs del qui vessa sang i promou l'odi, sigui sota el pretext que sigui.

Aleshores és quan em plantejo si realment és la diplomàcia allò que fa fracassat, o bé una democràcia ja flàccida i massa flexible per poder ser entesa segons qualsevol accepció del terme. No és la primera vegada que insinuo que la democràcia s'està desinflant, a poc a poc, malgrat la imatge que ens pot oferir de garanties, drets i benestar. I què és allò que malmet la democràcia? Doncs em sembla força evident: la concentració del poder polític que s'atorga, cada quatre anys, a un partit o un altre. Quan la majoria del poder polític que sorgeix de les urnes recau directament en un sol partit, sigui del bàndol que sigui, la democràcia se'n ressent durant molt de temps: d'entrada, per l'abús de poder que el partit majoritari inevitablement exerceix; posteriorment, pel recel dels altres partits davant d'una mostra tan clara d'autoritarisme intolerable.

Això és el que succeeix als Estats Units d'Amèrica, a la Gran Bretanya i a l'Estat espanyol: els líders han deixat de ser mers polítics per exercir el seu poder de líders, de totpoderosos caps d'Estat. Però deixaré de banda els països anglosaxons per centrar-me en allò que ens toca de més a prop, alhora que ens perjudica directament i ens fa patir com ningú més. Aquesta fracció d'Europa que es fa anomenar Espanya (en endavant, Estat Espanyol) potser encara no ha conegut què és autènticament una democràcia, o ben poc; la successió de governs que han desfilat durant els darrers anys, i deixo enrere l'etapa dictatorial, han acabat tacant-se les mans d'una manera o d'una altra, enganxant-se els dits tot exercint allò que han anomenat democràcia. Quina alegria, l'any 1975, quan va morir el vell dictador i un nou horitzó enlluernava el poble! Quina alegria i, malauradament, quin fiasco...

Però aquest darrer Govern, el de l'era d'Aznar, s'emporta la grossa: la llista d'escàndols ompliria tota la revista, si aquest número fos l'extra de Nadal. Després de les pífies, les malifetes, els enganys i els desastres polítics, per si de cas no poguessin passar a la història com a govern més mediocre de la democràcia espanyola, el president Aznar i els seus ens involucren en una guerra amb arguments tan pocs sòlids que semblen, tal com deia, una lamentable ironia, una macabra broma del qui es frega les mans pensant ja en els beneficis d'un conflicte armat a l'Iraq. La fidelitat vers els ianquis i el distanciament respecte a la Unió Europea ens mostren un Aznar, cada vegada més, immers en les pròpies estratègies subjectives per esdevenir el líder mundial que per mèrits propis mai aconseguiria ser; d'entre els seus triomfs cal destacar el trencament de la Unió Europea, la complicitat en una acció bèl·lica no reconeguda a nivell internacional i les conseqüències d'una guerra que, tal com he dit, a hores d'ara ja devem intuir (no pas en el moment en què escric això).

Han de ser sempre els mateixos els qui ens emboliquin en guerres? Sota un règim democràtic ja ens hi van ficar un cop i, sota un altre règim democràtic, tornen a fer el mateix per segona vegada (amb la notable diferència que, en aquest cas, tot i no ser cap consol, el conflicte no desolarà el país). Amb tot, no són aquests els únics que ens han armat i ens han posat al capdavant d'una intervenció armada...

És possible que una democràcia permeti als seus dirigents actuar d'esquena al poble? Els milions de manifestants antibel·licistes s'han fet escoltar de totes les maneres possibles i, malgrat tot, no han aconseguit canviar el rumb d'una decisió presa sense pensar en les conseqüències. Una democràcia pot permetre actuacions d'aquesta mena, a més de donar suport a il·legalitzacions de mitjans de comunicació i formacions polítiques? Quan els poder polític, militar i judicial juguen al mateix bàndol, evidentment, la resposta és afirmativa. Companys: això, però, potser no és una democràcia... o la culpa continua sent de la diplomàcia?

Opinió

Segons el Sr. alcalde, els tribunals ens arreglaran l'N-ºII

Des de la Miranda llegim amb preocupació com les forces polítiques targarines de l'alcalde Frederic Gené volen portar el Govern d'Espanya davant el jutge. Diuen que no se'n surten que el Govern de Madrid ens arregli el tram urbà de l'antiga N-II. Han arreglat totes les desviacions de tots el pobles menys la de la ciutat governada pel mateix partit que governa la nació en coalició amb el mateix partit que governa l'Estat.

Pere Grau, diputat i regidor de Finances i Promoció Econòmica, va explicar que el consistori s'ha vist obligat a prendre aquesta decisió davant del fracàs de la gestió política. Deu voler dir: la seva gestió política.

Fracàs? Sí; fracàs de la gestió, també. Fracàs de la gestió política? De quina política? La gestió política no és una cosa abstracta. La gestió política la fa algú amb noms i cognoms.

Han passat quatre anys des que l'alcalde Frederic Gené va preferir la companyia del regidor del PP, en comptes de la dels cinc regidors dels AIPN, i ara ens surt el senyor diputat a Madrid i regidor Pere Grau que no han obtingut resposta del Govern de Madrid a una carta que l'Ajuntament va enviar el mes d'octubre.

És així, amb una carta, com entén el Sr. alcalde que s'han de mantenir les relacions necessàries per aconseguir alguna cosa entre un petit ajuntament i l'Estat? Quantes vegades ha anat el Sr. Gené a Madrid, a negociar amb el Ministeri? És una bona manera de fer política que l'alcalde de Tàrrega afirmi que, abans que el tribunal resolgui el contenciós, "el PP haurà perdut la majoria absoluta, i llavors serà el moment perquè rectifiquin"?. Franco també déia que "Gibraltar caerà como fruta madura"

Des de la Miranda aquestes declaracions fan tuf a oportunisme polític i a voler fer-nos oblidar el fracàs d'una gestió vital per a Tàrrega i colar-nos la necessitat d'encetar un ridícul enfrontament per la via més lenta i inoperant: el contenciós jurídic.

El senyor alcalde de Tàrrega haurà d'explicar què ens ha reportat de bo a la ciutat el seu pacte amb el PP, a part de sofrir un govern de majoria absoluta i absolutista.

Des de la Miranda tampoc oblidem que el tema de l'antiga N-II es va començar a perdre el mateix dia que un polític del govern municipal, format per CiU i PP, va amenaçar el ministeri, també del PP, amb una mobilització de la ciutadania. Va amenaçar de tallar l'N-II com a mesura de força contra el seu propi soci polític a Madrid. Amb regidors i diputats com aquests, sense una mínima talla política, anem ben dats. El petit ha d'utilitzar la raó, la subtilesa, la paraula, per convèncer el gran. Fer-se el "xulo" davant del qui decideix i mana amb absoluta majoria sempre ha produït mals resultats.

Decidir de portar el Govern central als tribunals suposa un fracàs de la diplomàcia i del diàleg amb el soci de coalició a l'Ajuntament. És un fracàs de la prepotència pròpia dels governants incapaços de representar els seus electors. A hores d'ara a Madrid (i a tot arreu) es deuen de fer un fart de riure de l'acusació targarina... Els targarins com a bons comerciants i negociants mai hem estat uns pledejaires, ja que sabem que el que no es pot aconseguir amb negociació resulta més car i més llarg d'aconseguir, si s'aconsegueix.

Es pot governar amb fermesa i alhora amb humilitat. Diuen que l'art de la política la van inventar els subtils francesos. La força de la raó i el somriure de la diplomàcia són propis de polítics savis. La raó de la força l'està reinventant els Sr. Bush i el seu escolanet el senyor Aznar, que és precisament del mateix partit del qual és soci el senyor Frederic Gené.

Es pot governar amb seny. S'ha de governar amb seny.

No a la guerra.

Opinió

Un regidor de vostè

Extret del Diccionari General de la Llengua Catalana, dotzena edició abril de 1980: CERIMÒNIA.acte exterior o sèrie d'actes prescrits per llei o costum, en celebració d'una solemnitat. El mateix diccionari diu de solemnitat què és qualitat de solemne que significa: celebrat amb cerimònies públiques, acompanyat de formalitats que li donen una importància extraordinària.

Per tant, company de pàgines Jaume Valeri d'Urgell, crec honradament i amb tota humilitat que en aquest cas sí es tracta d'una qüestió semàntica. Aquest regidor de vostè es referia a la jornada dels comicis (dia de les votacions) qualificant-la com la gran cerimònia de la democràcia. M'hi ratifico, ja que considero que el dia 25 de maig d'enguany, un cop més, tots els ciutadans i ciutadanes de totes les viles i ciutats d'arreu celebrarem la gran cerimònia que culmina tot un procés democràtic per a l'elecció del representants de la sobirania popular.

Atès que la resta del teu escrit és compost per un ampli ventall de valoracions crítiques d'un meu escrit anterior, el donaré per bo en tant que està en la teva línia habitual de respectuosa discrepància.

A partir d'aquí trenco la meva setmanal temàtica municipal per passar a un altre tema molt més trascendental i dramàtic: l'agressió unilateral d'uns governs cristians i fins ara demòcrates contra el poble iraquià.

Avui un sol tema em té capficat i angoixat: l'esgarrifós futur que els espera a la bona gent de l'Iraq.

Aquest matí, a classe, amb els meus alumnes, planificàvem la setmana. La nostra preocupació immediata, a part de l'habitual programació acadèmica, era la posada a punt de l'hort. El bon temps ens indica que ja estem fent tard per plantar segons quines hortalisses.

En aquestes, de sobte, m'he imaginat traslladat a una aula d'un poblet de l'Iraq.

De cop era un mestre que m'havia salvat de les represàlies del malvat dictador del meu país, Sadam Hussein, per un d'aquells atzars de la vida. Era a classe i tots mateníem un estrany silenci. Als afores del poble hi han instal·lat un campament militar ple de soldats i màquines de ferro enormes. Els pares dels meus alumnes són pagesos, petits artesans, alguns són treballadors d'una fàbrica, molts són empleats d'uns pous de petroli que hi ha prop d'aquí, i molts altres estan a l'atur per causa de ser membres d'un grup ètnic que no és del tronc familiar dels qui ara manen al país.

Avui falten a classe molts alumnes. Moltes famílies han començat a marxar cap a d'altres indrets. Estan espantats perquè diuen que el americans, aquells que fa uns anys havien estat per aquí després de la guerra del Kuwait, aquells que ens havien promès que estarien sempre al nostre costat, ara ens volen bombardejar per alliberar-nos de la mala bèstia del dictador Sadam Hussein.

Tinc un petit transistor pel qual rebo notícies d'emissores no iraquianes.

Pel que escolto, hi ha tres eixelebrats dirigents cristians que ens volen salvar a cops de bomba. L'un és un que té pinta de pistoler del farwest amb uns ulls petits, com de rata o de mico: és el Bush. L'altre, el Tony Blair, és un fill de la gran ... Bretanya, al qual, a hores d'ara, no voten ni la seva pròpia gent. Ho fan els conservadors fills polítics d'aquella dama de ferro i que ja va muntar la guerra de les Malvines. I el tercer és un paio baixet amb un mostatxo com el de Hitler, però més ufanós. És el José María Aznar. Es veu que això d'asseure's amb el mandamàs l'omple d'orgull i està convençut que "habrà grandes beneficios para todos".

Pel que sé, aquest trio calavera es preocupen tant per la nostra salut democràtica que estan decidits a fer-nos perdre la nostra salut física. Diuen que ho fan per tal d'alliberar-nos de la mala bèstia de Sadam Hussein.

Això sí que és un d'aquells amors que maten.

Sense conyes, si us plau, feu-losi saber a quest trio de fatxendes, salvapobles malgré lui, que preferim seguir fent la viu viu que morir com a efectes colaterals.

A Espanya bé vàreu aguantar quaranta anys un tirà i ningú us va venir a salvar a cops de bomba, oi? Si la nostra salvació ha de venir per aquets mitjans preferim que ens deixeu amb la nostra dissort, que ja ens espavilarem.

Digueu-li al Bush que si tant ens vol alliberar que intenti fer-ho com ja ho van fer els del seu país a Xile, amb el pobre Allende, que es carreguin Sadam i ens deixen els altres iraquians amb vida.

Jo crec que per a mi, la meva família i els meus alumnes i les families dels meus alumnes és molt millor estar un temps sota la tirania de la mala bèstia de Sadam que no pas estar per sempre més sota mig metre de terra.

Hamira, Husmet i Nathiet, són tres alumnes d'onze anys que van viatjar l'estiu passat a un campament d'estiu a Europa no entenen per què tothom de per aquí està tant trist i espantat. Ells diuen que els seus amiguets d'Europa vivien molt bé i tenien de tot i que no es creuen que els mandamàs d'Espanya i d'Anglaterra vulguin fer-se amos de l'Iraq, que és molt més pobre que aquells països.

Jo no sé com explicar-los que Bush necessita el nostre petroli i a més vol manar a tot el món. No sé com explicar-los que potser els tres moriran d'aquí a uns dies perquè Bush vol tenir més del que ja té i manar més del que ja mana. No sé com explicar-los que els altres dos, l'espanyol i l''anglès, són també dos malalts trastocats per la vanitat i l'egolatria.

De cop he tornat a la realitat. La Dolors, de nou anys, m'ha estirat del jersei i m'ha advertit que tenia els ulls mullats. Li he dit que m'havia entrat una mica de sorra dels erms de l'Iraq. M'ha mirat com si m'entengués i m'ha dedicat un somriure.

Permeteu-me que maleeixi en silenci aquets tres genets de l'apocalipsi iraquià.

Espero que algun dia el món els jutgi.

Correu del lector

Benvolguts senyors,

Fa una colla d'anys que iniciat l'any ens reunim un bon nombre d'amics per pensar com podríem participar en la festa targarina del Carnestoltes. Malgrat que cada any ens superem, i així ho crec de veritat, no hem pogut mai assolir la fita desitjada, i és que potser el problema que tenim és que ens treballem unes disfresses massa elaborades, potser tant que aquest darrer any sembla que s'han sentit comentaris que la nostra disfressa no tenia cap valor perquè n'havíem adquirit divuit a una botiga especialitzada. Gran error.

És clar que de criteris de valoració n'hi poden haver molts, però des d'aquestes línies em permeto el luxe de criticar la subjectivitat d'aquests criteris. Intentant no ofendre a ningú i ni molt menys faltar Al respecte, crec que ja seria hora de renovar els criteris i les pautes de valoració. Cada any em queda la sensació que si haguéssim estat quaranta en lloc de divuit, hauríem optat a quelcom més. No voldria pas deixar-me endur pel mal pensament de pensar que el fet de no ser qui no som influeix a l'hora de prendre cap decisió. Prefereixo pensar que l'elecció del tema no ha estat bona, que el disseny no ha agradat i altres factors d'aquesta magnitud.

Des d'aquí vull dir-vos que és molt fàcil preparar un discurs crític i amb múltiples foteses dedicat a l'Ajuntament. Però quan algú és sincer, perilla que amb ell també ho siguin, si em permeteu aquest atreviment. I no voldria que ningú pensés en aquesta crítica com a molt destructiva, ans tot el contrari. Desitjo que us l'agafeu per millorar en tots els sentits una feina que, tot i ben feta, possiblement necessita un canvi. Tinc la convicció que rebre crítiques no agrada a ningú, i més encara quan es promouen festes desinteressadament. Però penseu quin problema es crearia si el Carnestoltes de Tàrrega comptés només amb dues comparses. Encara que molt nombroses, no omplirien el buit que deixarien les altres. Tant els meus companys com jo mateix, ens estimem molt la nostra ciutat, però no negaré que més d'un cop ens hagi passat pel cap de viure les festes més passivament i amb menys preocupacions, i és clar, també amb menys il·lusions.

Espero que no malinterpreteu aquestes paraules i que us serveixin com a toc d'atenció per a properes edicions, en les quals, tot i amb algunes males conviccions, continuarem participant. Una salutació.