La Fundació "la Caixa" ha publicat l'Anuari Social d'Espanya 2003. Aquest estudi ens permet conèixer els principals indicadors socials dels municipis de més de mil habitants de tot l'Estat.

De les dades referents al municipi de Tàrrega n'hem extret, pel seu interès, les següents: Tàrrega tenia l'1 de gener del 2001 un total de 12.735 habitants. La mitjana d'edat era de 39,6 anys. El 38,5% de la població havia nascut al mateix municipi, el 42,6% a la resta de Catalunya, el 14,4% a la resta d'Espanya i el 4,5% a l'estranger. El creixement vegetatiu de la població havia estat positiu en 7 persones, mentre que el balanç migratori era positiu en 156 persones. Pel que fa a la població major de 65 anys, aquesta era de 2.335 persones, la qual cosa dóna un índex de vellesa del 18,6% sobre el total de població.

Les dades sobre les places de residència per a la gent gran corresponen a l'any 1997. A Tàrrega disposàvem de 63 places de residència que dóna un índex de 27 places per cada mil habitants de més de 65 anys.

A aquesta dada de 63 places s'hi podrien afegir les 86 places de Verdú, les 94 places de Bellpuig o les 142 de Cervera. Però hom sap que no és el mateix poder disposar d'una plaça de residència en el mateix municipi on es viu, que fora. També cal tenir en compte que moltes poblacions de la comarca no disposen de cap plaça de residència per a gent gran i ocupen places d'altres poblacions.

Malgrat l'antiguitat de la informació, és important destacar que existeix un dèficit de places de residència per a gent gran a la nostra ciutat. Així, mentre a Tàrrega disposavem de 27 places per mil persones majors de 65 anys, a la província de Lleida aquesta dada era de 40,1, i a Catalunya de 39 places de residència.

És evident que cal fer un esforç des de les administracions públiques, entitats socials i ciutadanes per incrementar i millorar els serveis a la gent gran, i poder garantir una atenció digna i propera a les necessitats d'assistència social presents i futures dels ciutadans.

Correu del lector

Fa uns mesos, Joan Ros Poch, targarí d'arrel i bon amant de controvèrsies tan iròniques com divertides, es qüestionava en un bel.licós article entorn la dubtosa civilitat d'alguns del seus veïns, sobre qui era el tal Alonso Martínez, tot intentant de treure'n l'entrellat aportant-nos algunes dades interessants. Com que és el carrer on viu en Joan, i com que sé de la seva passió per saber tot allò que l'envolta en el seu viure quotidià, us escric tot seguit unes notes il.lustratives entorn d'Alonso Martínez.

Dels homes més eficaços de Catalunya, per a les comarques de la Segarra i l'Urgell i per a Tàrrega, durant la segona meitat del segle XIX en el desenvolupament de relacions profitoses i estables amb l'Estat espanyol, foren Pascual Madoz, Manuel Duran i Bas, i Alonso Martínez, que al llarg de la seva vida va ser ministre sis vegades: dues de Fomento, tres de Gracia y Justícia i una de Hacienda.

L'entesa del ministre Manuel Alonso Martínez amb Duran i Bas en la redacció del Código Civil de 1888, permeté la ductilitat que afavorí considerablement el dret civil català i el de tots aquells qui també defensaven legislacions particulars, com Navarra i el País Basc; aquests darrers, en refermar hàbilment la seva foralitat, sortiren prou més afavorits que Catalunya, la qual arribà tard a consolidar els seus interessos particulars dins el ritme, convuls i complicat, de la política espanyola del moment. Ningú podia superar llavors a Espanya Manuel Duran i Bas, en la defensa i amor a les diverses institucions forals. Va convèncer Manuel Alonso Martínez que, lluny dels radicalismes, les dites institucions civils necessitaven ser salvades tot introduint-les, adequadament, dins un codi civil modern. Avui seria una gran obra que finalment es pogués donar solució a aquest etern problema, del qual Duran va iniciar la solució pels diferents territoris d'Espanya.

Tot i haver nascut a Burgos el 1827, Manuel Alonso Martínez tingué la seva residència, empadronament i llar familiar a Cervera. El 1854 va ser elegit per primera vegada diputado a Cortes. Les seves activitats d'associacionisme civil, professionals i polítiques a Cervera el vincularen amb diferents prohoms de la ciutat. Com fou el cas de Joaquim de Pedrolo, membre i president de la delegació cerverina de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, amb qui treballà, per exemple, per honrar la memòria de Pascual Madoz, diputat per la Seu d'Urgell i posteriorment ministre que tant vetllà pel desenvolupament de les terres de Ponent i per Catalunya en general. Ell mateix va demanar ésser enterrat a Barcelona quan morís.

Amb tan sols vint-i vuit anys, el 1855, obtingué la cartera de ministre de Foment i va ser llavors quan va emetre bon nombre de concessions per construir línies de ferrocarril a Catalunya, i quan va fer fundar les primeres escoles regionals d'agricultura, tot combatent la desamortització forestal i diversos plets sobre la qualitat necessària dels blats.

El 1881, nomenat per Sagasta ministre de Gracia y Justícia, Manuel Alonso Martínez va fixar definitivament la seva residència a Madrid. Allí el seu germà Àngel ja era un prestigiós pintor i rellevant introductor de la fotografia a Espanya, amb més de trenta mil negatius, la majoria retrats. Llavors el seu fill, Vicente Alonso Martínez el substituí còmodament tot romanent a Cervera vint anys consecutius, triomfant en sis eleccions generals consecutives (1886, 1891, 1893, 1896, 1898 i 1899) fins ser nomenat senador vitalici el 1901. Era Vicente un diputat natural i liberal i amb prou influència a les nostres comarques, ja que a més de ser fill del seu influent i respectat pare, era també cunyat, nada más y nada menos, que de Romanones. Podríem ara especular llargament sobre el caciquisme polític que exercí a Lleida Vicente Alonso, i d'altres com ell, dins la frenètica lluita electoral d'aquells anys a Espanya. Per contra, cal respectar assenyadament la sensata i compromesa actuació en la política d'Estat i la legislació constitucional i civil que realitzà el seu pare.

Aquest carrer, doncs, que enllaça l'estació de tren amb la ciutat, malgrat la seva estranya circulació i que tingui per a alguns la impertinent forma d'embut o d'embotornida paperina, és prou adecuat que porti el nom que porta, tot rememorant aquesta època en què Tàrrega va rebre la qualificació de ciutat (1884). Tot gràcies a aquestes persones, ja que totes elles i a la seva manera donaren una substancial empenta a la ciutat de Tàrrega. La pena és que avui tinguem oblidats encara Manuel Duran i Bas, Pascual Madoz o Ignasi Girona.

Correu del lector

Amb aquest títol tan cridaner començava una de les conferències de l'excèntric filòsof llibertari Agustín García Calvo. "No a la pau, guerra a la guerra" era un títol que buscava la provocació en les paraules per crear un cert estat d'atenció entre els oients. En realitat, un lema més adequat a la conferència hauria estat un no a aquesta pau, guerra a les guerres. És a partir de les reflexions entorn aquesta conferència que em disposo a presentar en les següents línies una nova visió del context internacional prebèl·lic i la conseqüent resposta social mundial.

La negació d'una paraula tan sobrevalorada com és la pau no hauria d'escandalitzar a ningú. Les paraules mai han de ser considerades significant d'un sol significat, mai les hem de concebre de manera universal. Les paraules cal contextualitzar-les, identificar d'on provenen, qui les difon i si hi ha interessos al darrere.

Quan el lema "Pau, no a la guerra" apareix en innombrables mitjans de comunicació, en cartells de manifestants o fins i tot en balconades d'algun consistori municipal, em pregunto, amb un punt d'ironia, a quina guerra es deu estar fent referència. És que només hi ha una guerra al món?, és que només hi ha una injustícia al món? És que només traiem cartells al carrer quan la insistència mediàtica és tan persistent que la nostra consciència esdevé el nostre pitjor enemic? La pau no s'està posant en dubte des de fa dos mesos; això ha de quedar ben clar! La guerra ja fa anys que ha esclatat, i de manera ben clara. Altra cosa és que ens tapem els ulls davant les obvietats que ens farien perdre el son. La guerra oberta és la que pateix el poble palestí des del 1948 a mans de l'Estat d'Israel. La guerra econòmica és la que duen a terme els països desenvolupats per tal de controlar els recursos energètics. La guerra bruta és la del comerç d'armes. La guerra ideològica és la que persegueix i clausura mitjans de comunicació alternatius. La guerra policial és la que imparteix tortures per obtenir falses declaracions. La guerra mediàtica és l'etiqueta desinformant, la guerra judicial és la que persegueix joves mal anomenats "antisistema", la guerra de la riquesa és la caritat compassiva. La guerra cultural és la del racisme i les lleis d'estrangeria. Aquests exemples podrien ser molts més i deixen prou clar que l'actual conflicte a l'Iraq no trenca cap pau, perquè aquesta es veu pertorbada dia a dia.

Quina és la pau que busquem, és una pregunta que ens hauríem de fertots abans d'iniciar qualsevol mobilització. Què entenem per pau? L'exigència de conviure sense guerres no hauria d'arribar com a reacció davant una amenaça d'intervenció militar a l'Iraq. La necessitat de viure en pau va més enllà d'un conflicte puntual, que per sort o per desgràcia ha pres un impressionant ressò mediàtic. És d'aquí d'on surt el meu rebuig a aquest tipus de pau: una pau fictícia, un pau conjuntural, una pau a mitges, en definitiva, una part per sortir del pas. De manera contraposada existeix, al meu entendre, la nostra pau: una pau estructural, que consisteix en la lluita diària per tal de ser capaços de governar les nostres pròpies vides, que va acompanyada de la justícia social, que s'allunya del protagonisme dels mitjans de comunicació, partits polítics o sindicats majoritaris, i que, sens dubte, està molt per sobre d'aquesta colla d'ineptes governants (com Bush, Blair o Aznar) que difonen el terror en nom de la llibertat.

L'enemic de la nostra pau no és el dictador del segon país amb més reserves de petroli del món, ni el titella més famós de la història, que va ser batejat amb el nom d'Ossama Bin Laden, ni el xoc de civilitzacions d'Huntington.

El capital i l'Estat són els autèntics enemics d'un món més just, solidari i pacífic. El capital produeix directa o indirectament milers de morts cada dia, ja sigui en forma de fam, explotació laboral o de guerra amb set de petroli. L'Estat és el paradigma de l'administració de les nostres vides desconsiderant la voluntat i consciència individual, alhora que també és l'administrador de la nostra mort, portant-nos a una guerra indesitjable com la d'Iraq.

Cal adquirir una actitud més sòlida davant l'amenaça contínua de les nostres vides en pau; una actitud menys recolzada en les institucions; una actitud que, en qualsevol cas, ha d'anar molt més enllà de l'oposició a només una de tantes guerres obertes que desgraciadament imperen en els nostres dies. Sí a la nostra pau, no a la seva pau, i sobretot, deixar ben clar que som moltes i molts els qui estem disposats ara i sempre a donar molta guerra a les guerres, sens dubte.

Correu del lector

Segona relació de ciutadans o entitats que donen el seu suport a la iniciativa del Centre Cultural de Tàrrega per tal que l'Escola d'Arts i Oficis Artístics porti el nom del seu fundador: Àngel Oliveras i Guart.

Aquesta segona relació està extreta de més d'un miler de ciutadans, que ja han manifestat el seu suport a la persona del Sr. Àngel Oliveras.

Sacramento Conejo Santos, Pere Farran Llorach, Carme Farré?Godayol, Marcos Martín Conejo, Beatriz Martín Conejo, Francisco Martín Hernández, Joan Mateo Vílchez, Montse Medina Alonso, Josep Patsí Canudes, Ramon Pont Teixidó, Irene Ribera Tarsa, Eleonor Vílchez García, Anton Tartera "Antonioti", Pere Boixadera Abella, M. Dolors Castelló Forn, Catalina García Cazorla, Jaume Grau Sibila, Rafi Ibarra Carrasco, Josep Llobet Queralt, Jacinto Ortiz Martínez, Rafael Osuna Pulido, F. Xavier Puiggené Castelló, Eva Serrano Toro, Francesc Sisteré Teixidó, Josep M. Bosch Castelló, Josep Casteràs Alemany, Margarita Escolà Solé, Joan Farreny Calafell, J. Anton García Cardet, Marc Martínez Martínez, Anna Martínez Baron, Julio Martínez Baron, Pere Roca Vilamú, Montserrat Seguí Altisent, M. Teresa Segura Quesada, Anna M. Solé Solé, M. Carmen Acosta Conde, Montse Andreu Ramon, Josep Esteve Tomàs, Ramona Farnell Casanovas, Montse García Vílchez, M. Dolors García Vílchez, Jaume Graells Perera, Antonio Martí Santaella, Pepita Serra Torruella, Montse Tartera Acosta, Josep A. Vilardosa Segura, Jaume Balcells Batlle, Francisco Berengué Siscart, Josep M. Borrell Aubach, Elena Bru Riba, Àngel Colom Serra, Isidor Farré Farré, David Hidalgo Blasi, José L. Montero Moreno, Domingo Salseu Vicente, Joan Sicart Roca, Rafael Vargas Bermejo, Fernando Calderó Arrufat, Josep Casalla Culleré, Josep M. Esquerda Castells, Blai Farran Domínguez, Anton Farran Domínguez, José Guillermo Montero, Carme Labad Rovira, Jaume Pijuan Palou, Josep M. Ramos García, Ramon Real Puig, M. Teresa Vilafranca Bori, Angelina Marín Porta, Fausto Aylón Barrera, Cinta Benet Rubinat, Mireia Calderó Cluet, Josep Cases Raïch, Ramona Closa Pijuan, Magda Cluet Eroles, M. Dolors Llobet Carné, Maria Massana Figueras, Maria Oriol Riba, M. Dolors Rovira Vime, M. Cinta Rubinat Arborés, Núria Casaseca, Montserrat Llobet Flotats, Mercè Orobitg España, Maria Pelegrín Pérez, Montserrat Sanahuja Rubí, Dolors Segura Pelegrín, Manel Súria Pujalt, Carmen Súria Pujalt, Josep Valls Bosquet, Dolors Vila Canudes, M. Dolors Casaseca, Marta Sanahuja Rubí, Cristina Strens Folch, Rosa M. Aran Flotats, Pepita Bonjoch Balcells, Joan Capdevila Piñol, Josep M. Duran Mas, Anna Duran Mata, Carme Fábregas Riera, Joaquín Galindo Anguera, Olga Galindo Aran, Josefa Godayal Elies, M. Antonia Mata Escribà, Marta Pané Roig.

Totes les persones que vulguin adherir-se a aquesta iniciativa del Centre Cultural de Tàrrega, en pro d'una de les persones que més ha estimat i ha fet per Tàrrega, alhora que és una de les més oblidades, cal que s'adrecin a qualsevol membre de la junta del Centre Cultural o que truquin al telèfon 973.310.150

Veïns de la Fuliola es neguen a pagar el nou enllumenat públic. Aquest fou el titular d'una informació de Nova Tàrrega de fa dues setmanes. No entrarem en el fons de les al.legacions d'una vuitantena de veïns, totes respectables i que caldrà estudiar i resoldre oportunament.

Sí que cal opinar del fet que una plataforma, creada arran del plantejament urbanístic recentment aprovat per Urbanisme, ara comenci i fomenti una campanya en pro de no pagar les contribucions especials de l'enllumenat públic. Què té a veure l'urbanisme amb la llum, si, a més, aquesta obra d'enllumenat forma part del PUOSC 2002-003? Cal aclarir que aquesta plataforma actua de manera prou original: primer era una plataforma contra el plantejament urbanístic, després s'ha inscrit com a plataforma pel desenvolupament urbanístic (cosa que vol dir que ja hem avançat una mica, ja que primer s'hi oposaven... i ara ja el comencen a acceptar i volen desenvolupar-lo.), i més encara, és una plataforma que reconeix que incita els veïns de la Fuliola a no pagar l'enllumenat públic.

El més curiós és que ho fa de manera pública i amb notorietat, donant la notícia, ella mateixa, als mitjans de comunicació, tot buscant publicitat gratuïta en la seva acció. A nivell de la Fuliola, en canvi, animaren la gent a no pagar, tot d'amagatotis, sense donar la cara, tot repartint un anònim per les cases, amb el vistiplau de Correus. El comunicat que animava a no pagar està escrit sense remitent ni signatura. No hi consta que el promotor del no pagar sigui la dita plataforma.

Hi va haver veïns que vingueren a l'Ajuntament a preguntar per aquest document anònim, per si l'Ajuntament en sabia alguna cosa!

Ara ja se sap de què va tot això. i hem de suposar que, ja que ho manifesten a la premsa i la ràdio, és la dita plataforma la que envià els anònims casa per casa.

Les accions i actituds d'aquesta plataforma són també prou contradictòries. Com a plataforma no ha presentat cap al.legació, ni suggeriment, ni aportació sobre l'obra de l'enllumenat. Això sí, recomanen anònimament als veïns que no paguin.

Gairebé el mateix que en el tema urbanístic, que tot i fer molt soroll als mitjans de comunicació, en cap moment com a plataforma van presentar al.legacions al planejament urbanístic de la Fuliola.

Partits polítics

El nou planejament urbanístic causa sorpresa pel treball tan acurat en l'execució d'uns plànols tan i tan complexes. Amb gran quantitat de colors, senyals i abreviatures, que fins i tot guarnirien elegantment qualsevol paret de qualsevol edifici. Només quan un s'atansa encuriosit s'adona d'aquesta precisió i la importància dels detalls on un centímetre al paper pot representar metres en la realitat.

D'altra banda també és sorprenent que un Ajuntament no adverteixi els propietaris de solars i edificis en zones urbanes consolidades de canvis importants en llurs paràmetres urbanístics. Així, i a primer cop d'ull, hom s'adona que als carrers Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Astes de Sant Macari, Aragó i Comabruna s'han reduït les fondàries edificables, causant volums disconformes en les edificacions existents i reduint substancialment la volumetria edificable en solars pendents de construir-hi. Naturalment això suposa una pèrdua de valor econòmic en tots els casos i naturalment gens desitjable per cap dels propietaris aliens al que els cau al damunt. Tot això serà així si el nostre govern municipal no procedeix a rectificar-les abans de l'aprovació definitiva.

ERC denuncia també el manteniment del traçat ferroviari, sense previsió per a una nova ubicació de l'estació i un doble traçat soterrat, més proper, just abans d'arribar a l'autovia, i a nivell del cinturó o ronda perimetral. I diem més proper, perquè amb la reserva de sòl per portar la via al polígon industrial per sobre l'autovia (anunciada pel govern de CIU-PP de l'Ajuntament i potser per fer callar el PSC) podríem arribar a perdre una bona i possible ubicació de l'estació de ferrocarril d'una ciutat preparada o projectada tal i com es pretén per a 25.000 habitants.

Lamentem també que per tal de veure amb bons ulls el plànol de la nova ciutat i entendre'l no hi figurin exposats ni la llegenda dels signes, ni la part escrita, ni la resta de pobles agregats, i per a més "inri" ens haguem quedat sense un dels dos arquitectes de l'Ajuntament per tal d'informar-nos en un moment tan delicat com aquest. I és que ni els pamflets repartits per les cases ni la presentació prèvia, fora de ser una bona campanya publicitària, no ho diuen tot.

La secció local d'Esquerra Republicana de Catalunya ha presentat recurs amb aquestes al·legacions i denunciant també la manca d'informació pública d'acord amb les prescripcions legals que obliguen l'Ajuntament a la exposició i publicació completa del nou planejament.

Voramar

Necessitam teràpia, ja!, de Christopher Durang, és la segona obra presentada dissabte passat al concurs. És una sàtira contra certs mitjans per solucionar (?) alguns desequilibris emocionals: els psiquiatres. És una astracanada no massa ben aconseguida: la primera part, lenta i reiterativa, és un llast per al conjunt. La segona part és més dinàmica i el públic s'ho comença a passar bé. El missatge de rerefons és, malgrat la comèdia, molt pessimista: la soledat ens envolta i, per sobreviure, es pot buscar una relació amb altres persones que no serà mai satisfactòria.

La decoració era a base d'unes superfícies de diferents mides i colors d'un material que podria ser metacrilat, que s'il·luminaven o no segons l'escena. L'atrezzo era molt senzill i funcional, segons que el lloc fos un bar, una consulta o una casa. Els canvis es feien apagant els llums i traient o posant elements, amb una música actual i alegre com a fons. Per evitar tants talls i donar més lleugeresa, jo suggeriria que els canvis referents a les consultes dels psiquiatres es fessin simultàniament; il·luminant l'espai escènic de cada despatx n'hi hauria prou per identificar-los. S'aconseguia una ambientació molt dels nostres dies.

Un recurs específic del grup era la utilització dels focus i del gest sense paraules per donar a entendre el que pensava cada personatge en un moment determinat; és una bona idea, però cal que la mímica estigui perfectament sincronitzada amb els efectes sonors, i no sempre va ser així.

Una obra com aquesta, basada en personatges plans caricaturitzats, demana que cada actor agafi un estil, uns gestos i un tarannà característics. El perill rau a no encertar amb l'estil adequat; aquest és el cas de la psiquiatra Carla (Marisa Jiménez), que parla massa de pressa i resulta irritant amb les seves rialles i saltirons; hi ha altres maneres de mostrar que li falta un bull, o dos, sense resultar ni incomprensible ni irritant. Eduard (Xisco Femenia), per exemple, adopta un estereotip de psiquiatre sonat, que s'entén i no irrita. Tot i ser ambdós personatges unidimensionals, als quals s'hi escauen uns determinats tics, seria bo que busquessin més varietat de recursos: sempre és bo jugar amb el to de veu, el ritme, l'expressió facial... Paula (Joana Alemany) i Pere (Toni Massanet) sí que trobaren un estil amb variació de recursos expressius. Paula mostrava una notable facilitat per la mímica, i Pere, pel to de veu i per les ploreres que li agafaven sovint. La parla mallorquina dels actors confereix un encant peculiar a la representació.

Una representació, en fi, entretinguda, però que podria millorar en alguns aspectes.

Deixalles 81

Fuita és el nom de la propera obra de teatre que podrem veure al Concurs de Grups de Teatre Amateur Ciutat de Tàrrega. És una obra de Jordi Galceran que interpretaran els actors del grup de teatre Deixalles 81 de Sant Feliu de Codines.

Fuita explica la història d'Isidre Galí, el qui fins avui era conseller d'Indústria i Energia de la Generalitat. Segons ell ha hagut de dimitir per un petit error: només s'ha construït un xalet amb pressupostos del Govern autonòmic. En la vida del conseller s'encreuarà la Vicenta, una pobra dona que es dedica a vendre aparells inútils. Tots dos s'enamoraran, però el problema serà trencar amb el passat.

Amb aquesta obra, Deixalles 81 ja han guanyat quatre primers premis i dos segons en el concurs de teatre amateurs de les Corts.

El grup de teatre Deixalles 81 es va formar precisament l'any 1981 amb un nombre inicial d'onze persones. Des de llavors han representat gran varietat d'obres, entre les quals hi ha revistes musicals, festivals infantils, els Pastorets, cavalcades de Reis i nombroses obres de teatre, entre les que destaquen Agnus Dei, L'hostal de la Glòria, El diari d'Anna Frank o Les bruixes de Salem.

Aquest dissabte podrem veure, Fuita, una obra d'humor intel·ligent, amb situacions enrevessades, que volen criticar alguns aspectes de la nostra societat. Fins dissabte, a dos quart d'onze, al Teatre Ateneu.

Correu del lector

En memòria

L'Assemblea contra la Guerra és un col.lectiu obert a tothom que s'ha constituït recentment per tal de fer front tant a la guerra contra l'Iraq com a totes les altres guerres que generen mort i sofriment.

Per això, amb voluntat d'enfortir el sentiment de viure en pau i ensordir els tambors de guerra, us convoquem:

–Cada dissabte de set a dos quarts de vuit de la tarda, a partir del proper 22 de març, a la concentració contra la guerra a la plaça Major.

–Cada dilluns a les nou del vespre a l'Assemblea contra la Guerra, al Consell Comarcal.

Us hi esperem, tots som necessaris per fer front al bel.licisme. No callarem, volem viure en pau!

Eres una gran persona que en tot moment estaves disposat a donar un ajut a qualsevol, sense fer cap mal gest ni cap mala paraula. Tenies un do que era molta humanitat, i sense cap recel, ens animaves fins i tot els dies tristos quan ens amoïnava alguna cosa.

T'agradava dedicar part del teu temps a fer equips de futbol sala per als infants de l'escola, i a organitzar les celebracions dels companys de feina, que confiaven en tu perquè ho sabies fer fins a l'últim detall.

Trobarem a faltar aquells tocs d'humor que ens feies en el dia a dia. Persones com tu i amb la teva il.lusió i dedicació són les que ens falten.

Trobarem a faltar el teu somriure...Et recordarem sempre. Adéu, Jaume.

Aquella tarda de diumenge em vaig quedar sola a casa. Els meus pares van sortir, cosa que no acostumaven a fer. Van ser convidats per uns amics a dinar a casa seva. Eren uns amics de joventut, persones agradables i molt amables, s'apreciaven molt. L'àvia també se'n va anar amb els seus amics. Tot plegat vaig quedar sola, allò que es diu sola contra el món!

No m'havia quedat mai sola a casa i francament em trobava estranya. No sabia què fer. De la llibreria vaig agafar un llibre, el primer que em va venir a les mans, i vaig anar a seure prop del balcó, per cert que era un llibre d'Àgata Christie.

Feia estona que llegia el llibre quan les orelles ja em començaven a fer un soroll estrany. Vaig mirar al carrer, que ja començava a fosquejar, i no hi passava ningú. No sé què passa els diumenges que els carrers estan tan sols. Vaig tornar a llegir. El contingut del llibre m'atreia com un imant. Vaig continuar llegint, quan de sobte els meus ulls es van posar a la cortina que hi havia al fons de l'habitació; el llibre parlava d'una cortina i que algú s'amagava al seu darrere.

Jo mirant la cortina notava que bellugava. Estava com paralitzada, no gosava a bellugar-me, sols mirava la cortina, no podia apartar-hi la vista. Em va semblar que sentia un soroll; tota jo tremolava; crec que venia de l'escala; vaig escoltar i em va semblar sentir la veu dels meus pares que em cridaven pel meu nom. Vaig fer un salt d'alegria. Gràcies a Déu que ja havien arribat.

Des de l'aurora de l'home totes les nacions han tingut govern i totes s'han avergonyit dels seus governs.

L'habilitat moderna no consisteix pas en amargar l'emoció, sinó en trasbassar-la.

La sensibilitat no és pas un defecte, però ho és la seva especialització, es a dir la manca de sensibilitat per una altra cosa.

L'única educació eterna és aquesta: estar bastant segur d'una cosa per atrevir-se a dir-la a un nen.

Solament els homes per els quals la família és sagrada, tindran sempre un principi o un criteri per criticar l'autoritat.

No hi ha una paraula de veritat en la qual les idees de Jesús de Natzaret no fossin adequades al seu temps i no siguin ja al nostre. El final de la seva història suggereix potser fins a quin punt eren precisament adequades al seu temps.

Havent sorprès, pels carrers de Roma, les paraules d'una dona que passava, a la seva veïna, xocada per l'obessitat del Papa: "Déu meu! i que n'és de gros!", Joan XXIII es gira i li diu: "Però, sabeu, senyora, el conclave no és un concurs de bellesa".

Correu del lector

Conferència a la Societat Ateneu de l'artista pintor Lluís Trepat Padró

Amb el títol "Els artistes, qui som?", el targarí Lluís Trepat va complir la seva participació en el cicle de conferències organitzat per la Societat Ateneu, celebrada el divendres de la setmana passada, dia 14.

El contingut de la dissertació de Lluís Trepat va ser realment molt interessant, sobretot per als afeccionats i practicants de l'art pictòric en general. Més que una conferència era una vertadera lliçó pedagògica la que va impartir el nostre artista –en aquest cas com un autèntic professor que és– sobre la història de la pintura gairebé des dels seus orígens fins els temps actuals.

Va fer uns extens recorregut expositiu particularitzant en aquells artistes i èpoques que ell considera que més han influït en la pintura de tots els temps, afegint-hi molt encertadament unes notes explicades amb certa ironia i bon humor, que van amenitzar la seva intervenció.

El fet que Lluís Trepat iniciés l'acte amb una completa projecció de diapositives dels seus treballs, tant en pintura a l'oli sobre tela com en dibuixos, certament orgiginals de tipus i figures inspirats per la seva pròpia imaginació i consideració de ninotaire, va ser una excel.lent introducció gràfica del tema a tractar.

Com nosaltres, tots els presents vam gaudir d'una demostració de recursos i coneixements professionals de l'artista Lluís Trepat, a qui agraïm la seva generosa aportació als actes culturals or ganitzats per l'Ateneu.

L'art a la Tàrrega del segle XX. Conferència de Joan Manuel Nadal Gaya

També el dimarts de la setmana passada, dia 11, vam assistir a l'acte de presentació del llibre Diccionari de pintors, escultors, gravadors i dibuixants de la nostra província. En forma de conferència i en una visió des de Lleida –segons consta– va dissertar Joan Manuel Nadal Gaya, prestigiós tractadista d'art que ja va publicar també el llibre Pintura y pintores leridanos del siglo XX, 1968, molt conegut i reconegut, a més, per les seves aportacions personals al món econòmic lleidatà.

Nadal Gaya, com a autor de l'esmentat diccionari, ha fet una llarga, impagable i pacient labor d'investigació de la vida artística de 465 persones, amb 112 il.lustracions gràfiques en color de les seves obres, que han conformat un extraordinari document de consulta bellament confeccionat per l'acreditada editorial Pagés de la capital.

Gràcies a aquest meritori treball, que ara ha vist la llum, hem pogut saber que més de cinquanta artistes practicans han estat targarins i, concretament, trenta-un han tingut relació directa i han rebut influència de la nostra Escola d'Arts i Oficis des de la seva creació, la qual cosa resulta del màxim interès i justifica el seu manteniment i la del tot recomanable intercomunicació cultural entre Lleida i Tàrrega, que no s'ha de perdre mai.

Una llarga llista de professionals targarins nodreixen les pàgines del diccionari, amb noms tan destacats que van des dels germans Alsina Amils, Mestre Güell, Francesc Marsà (segona Medalla Nacional 1941) Magí Serés, Miquel Martí, Lluís Trepat, els Minguell (pare i fill), fins els joves M. Solé, Rufes, D. Serra, etc.

Menció especial, va fer Nadal Gaya en referir-se a la decisiva gestió d'Àngel Oliveras, com a indiscutible personalitat –segons va dir– que va fer possible la concessió oficial de l'Escola d'Arts i Oficis a Tàrrega l'any 1934, amb resultats altament beneficiosos per a la ciutat i la comarca, com tots podem comprovar.

Va presidir l'acte l'alcalde Frederic Gené; l'editor Pagés; Jaume Espinagosa, director del Museu Comarcal, acompanyant el celebrat autor i conferenciant, Nadal Gaya, que va ser molt felicitat per la nombrosa i selecta concurrència.

La targarina Glòria Coma Torres exposa la seva pintura a Igualada

En mirar les descripcions biogràfiques dels artistes censats en el llibre diccionari anteriorment comentat, veiem que no hi figura la jove artista pintora targarina Glòria Coma Torres, llicenciada en història contemporània, filla del nostre amic Enric Coma Domingo, home molt apreciat per les seves múltiples activitats en benefici de la ciutat.

Creiem, però, que podria haver estat una lamentable omissió aquesta circumstància, perquè Glòria ha fet i fa mèrits suficients per considerar-la digna d'aquest distinció. Ella és d'una admirable discreció en els seus que fers professionals, encara que molt eficient a l'hora de realitzar-los.

No va deixar de sorprendre'ns quan el seu treball participatiu en la col.lecció de "Les comarques de Catalunya" i en la part corresponent a la nostra comarca d'Urgell, es va revelar com a autora de notables qualitats literàries expressades en el llibre que porta aquest nom, profusament il.lustrat amb magnífiques fotografies a tot color.

Per altra banda, Glòria és una excel.lent pintora paisatgista formada a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega, demostrant una capacitat artística molt reconeguda en els ambients especialitzats.

Aquests dies exposa la seva obra a la sala municipal de la important ciutat d'Igualada, després de fer-ho amb molt d'èxit a la veïna poblacio de Mollerussa, i esperem que el seu bon fer tingui la compensació que mereix aquesta polifacètica artista targarina i que nosaltres sincerament li desitgem.