---

5a Pàgina

En aquest setmanari hem parlat en diverses ocasions del retard de les obres de l'autovia i havíem dit que caldria que els familiars de les víctimes haurien d'interposar demandes contra qui correspongués per haver tardat uns deu anys en l'inici d'aquestes obres. La setmana passada la premsa es feia ressò que l'Audiència de Barcelona estudiava si aquest retard de les obres constituïa un delicte, arran de la denúncia que els familiars dels morts en accidents de circulació a l'actual Nacional II, entre Cervera i Igualada, van presentar contra el Ministeri de Foment, titular de la carretera. Sí, el responsable màxim és el Ministeri de Foment, però cal recordar que en aquest afer hi han intervingut altres administracions (unes demanaven l'opció nord i altres no), entitats ecologistes, el sector hoteler de la Panadella i altres interessos econòmics que sense sortir a la llum han fet la seva per sota mà i sembla que són els qui han aconseguit el retard de les administracions.

Així i tot, caldria que sortissin a la llum tots els "culpables" d'aquests retards, siguin els qui siguin, tant si són ecologistes com entitats econòmiques. He de dir que em sento ecologista i procuro defensar el medi ambient, però davant de certes actuacions de grups conservacionistes em sento desenganyat. S'ha vist que a vegades prefereixen uns quants arbres o uns pocs animals abans que les persones. Com l'última: que volen fer un parc natural a la zona del futur Segarra-Garrigues. Aquí també caldria crear una entitat per demandar per les pèrdues econòmiques que han tingut els pagesos per la manca d'aigua a la zona del futur canal; però res és comparable a les morts que segueixen produint-se al tram de Cervera a Igualada. Sigui quin sigui el veredicte, ja no es podrà fer res per les víctimes, però pot suposar un precedent judicial i així les administracions i altres entitats filaran més prim a l'hora de retardar un projecte necessari o oposar-se a una obra pública sense analitzar tots els pros i contres, o no pensar en les persones.

Cal recordar que aquest tram d'autovia el va projectar el ministre Borrell per l'opció nord, quan governava el PSOE a Madrid. La Generalitat, o sigui CiU, es va mostrar contrària a l'opció nord. El PP des que governa no ha fet gran cosa per accelerar el projecte. Sembla que ajuda al retard. Aquí tan sols la Diputació de Lleida presidida per Josep Grau (CiU) es va pronunciar a favor del nord. Ara CiU també s'apunta amb els altres partits a la petició que les obres s'iniciïn immediatament. Solament el PP segueix la lenta tramitació, la lentitud que també utilitza per tirar endavant les obres de millora de l'antiga N-II al seu pas per Tàrrega.

Opinió

Seguint en el meu propòsit d'anar evocant el llarg camí dels regs que tindrem, i en les persones que ens han donat suport, avui cito un no targarí –encara que molt vinculat familiarment a la nostra ciutat– que també aprofitaré, partint d'una informació de Segre de 29 de març d'enguany, per comentar l'extraordinària importància que hauran de tenir en benefici del nostre terme municipal i els veïns.

Evindentment torno a un tema en què m'he repetit molt: però encara que en deixi d'altres que tinc preparats i no tan reiteratius, no me'n sé estar. Ja en el resum publicat a l'extraordinari de la llavors Nueva Tàrrega de l'11 de maig de 1968 apuntava que l'orígen de l'ara Canal de l'Alt Urgell, el "Canalet", venia a conseqüència dels treballs de la comissió que treballava per l'obtenció d'un nou pantà al Segre i el canal superior, ara dit de la Segarra i Garrigues. Perquè, a través d'unes conversacions amb els representants de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, se'ns havia fet saber que no obtindríem res, o ens seria molt difícil d'aconseguir, si no seguíem el camí que havia emprès Belianes, d'una elevació amb regs temporals d'acord amb la societat concessionària Canal d'Urgell, S. A. I una vegada parlat amb Ramon Novell, que com sempre movia l'indicada comissió al servei dels alts interessos de la nostra ciutat i comarques, deixaren lliure la representació del pagesos de llavors, especialment la Cambra Agrària, per l'inici de les corresponents gestions. Que s'apunten en aquell escrit resum que he esmentat més amunt, per mi signat, com a secretari del Grup Sindical de Colonització 1448 i de la Comunitat de Regants de l'Alt Urgell.

En el curs dels tràmits que en el citat escrit més o menys es detallen, era determinant obtenir el vistiplau i els crèdits del llavors Instituto Nacional de Colonización i posteriorment del Iryda, Instituto de Reforma y Desarrollo Agrario, del qual era president Don Alejandro de Torrejón, en principi no favorable a petits regs o zona de regs com la nostra d'unes 4.500 hectàrees, ja que, precisament, dedicaven tots els seus esforços i diners a obres tan importants i extenses com el no menys cèlebre Plan Badajoz. I menys encara quan es tractava de regs a precari com el nostre. Si bé, sota l'informe dels tècnics, la pròpia Confederació Hidrogràfica de l'Ebre i els seus delegats a Lleida, com Don José Baquero de la Cruz, que per cert té atorgada la medalla d'or de Tàrrega, el varen mig convèncer. I arribava el moment de si la tresoreria d'aquell organisme que presidia podia encabir el crèdit sol.licitat. Que precisament corresponia al departament que regentava Don Aniceto Campos Juez. Persona d'un alt prestigi en aquella institució, a causa de a la seva meticulositat i rigor en l'administració i defensa dels cabals públics.

Sabíem que coneixia i estimava Tàrrega i totes les nostres comarques lleidatanes, pels vincles familiars que he dit, però també ens constava que encara examinaria amb més minuciositat la nostra petició, perquè ningú, de dins ni de fora d'aquell organisme, pogués insinuar ni el més mínim tracte de favor. Però examinant l'expedient i vistes les garanties que els signants agricultors oferien, el seu suport fou decisiu en la prestació dels crèdits i en la celeritat dels corresponents cobraments i interès per l'obra, àdhuc davant d'altres organismes que podien entrebancar-la. I acudíem allí com si ens trobéssim a Tàrrega.

Aclarim que estava casat amb la senyora Ramona Castelló Nadal, de Mollerussa, germana de Jaume Castelló, pare d'Ignasi Castelló, de cal Castellets. I també cunyat de Carme Burgués, esposa de Ramon Castelló, i de Maria Castelló Nadal, vídua de Lluís Roca Sangrà. I que els seus fills havien fet estades de festes a Tàrrega. Però ara, dissortadament mort tant ell com la seva esposa, he volgut deixar testimoni que Aniceto Campos fou també dels qui posaren una pedra en el camí que per consell de més amunt que ha resultat vàlid s'ha anat col.locant en la lenta però decisiva escalada dels regs que tindrem. O en els més petits, reduïts i temporals, que el Canalet, ara amb l'embassament, proporciona a alguns pagesos dels nostres termes. Tot era començar. I produir l'efecte bola de neu que ara s'ha despenjat. I que corri muntanya avall, des de Rialp, ben de pressa.

Perquè, com diem al proemi, Segre anota que a Tàrrega hi tindrem 1.287 regants i 6.259 hectàrees. Que és el terme que en té més que cap de les setanta-cinc poblacions que es relacionen. I si afegim els de Verdú, Vilagrassa i Preixana, que són també els que frueixen poc o molt del Canalet, sumen 2.774 propietaris i 11.698 hectàrees. De fet una mica més del 15%, de totes les aproximades 76.000 hectàrees que a Segre anoten.

No crec que pugui quedar més clar el que suposa per al desenvolupament de Tàrrega i les poblacions que l'envolten. Sense afegir-hi altres termes també molt pròxims.

Avui deixo que siguin els números els que cantin. Mentre hem d'anar recordant els qui hi anaren posant pedres, ciment, grava o grans de sorra.

Opinió

A tall d'anècdota, i potser agafant el tren amb una mica de retard, voldria afegir-me a les protestes ja exhaurides contra el llogater del Palau de la Sarsuela i les seves declaracions, desafortunades per descomptat, durant l'entrega del premi Cervantes a l'escriptor Francisco Umbral, un senyor amb una veu tan profunda que parla endins en comptes d'enfora. Com la majoria de nosaltres recordarem, l'amic Joan Carles va llegir en el seu discurs, més o menys, el següent: "el castellano nunca fue una lengua impuesta, sino un punto de unión entre sus hablantes". Tot i l'allau de llibres d'història i cultura general que, de ben segur, li arribaren al seu immoble els dies posteriors a la gran pífia, m'agradaria sumar-me a la ridiculització pública de tot un rei, ja que, sense dubtar de les seves virtuts, no compto entre elles ni la del respecte al poble català ni la de la pròpia iniciativa.

I dic a tall d'anècdota perquè la redacció d'aquest breu article ha estat, a més de retardada, pura casualitat. El fet és que, durant la fira d'antiguitats celebrada a la nostra ciutat aquest passat dissabte, tal i com es fa des de força temps els tercers dissabtes de cada mes, vaig adquirir un llibre prou curiós i interessant en relació al tema d'avui. El volum, intitulat El auxiliar del maestro catalán en la enseñanza de la lengua castellana i redactat per Salvador Genís, "maestro superior", va ser editat a Girona l'any 1873, a començaments d'una jove i breu Primera República Espanyola que aviat desembocaria en la Restauració i la tornada dels temuts Borbó. El manual d'ensenyament per a docents, a més d'una completa gramàtica espanyola, inclou exercicis pràctics pel que fa a la traducció, les equivalències i també la conversió de tota mena de refranys, dites populars, expressions familiars, interjeccions, noms propis, etc., del català al castellà. L'objectiu de la publicació, a banda del reforç que suposava per a l'aprenentatge de la llengua castellana, no era cap altre que el de substituir el català, propi de Catalunya, pel castellà, llengua del davallant imperi que en posseïa el poder. Estem parlant, tan sols amb un dels exemples que ens pot donar la història, d'un clar i manifest intent de substitució lingüística, prèvia a una fulminant diglòssia en contra de la llengua catalana i l'ofegament de la seva cultura pròpia i autòctona.

Per a demostrar aquestes afirmacions i la mentida que el discurs reial amagava, que és l'autèntic objectiu d'aquest article, us remeto el primer paràgraf del pròleg que Salvador Genís va redactar i que era encapçalat pel títol Á nuestros comprofesores de Cataluña: "Uno de los mayores obstáculos que en nuestras escuelas se oponen al adelantamiento de los niños, es sin duda alguna el tener que recibir y estudiar sus lecciones en una lengua diferente de la que aprendieron de boca de sus madres y hablan de continuo, excepto en los cortos intervalos que nosotros nos vemos obligados á impedírselo".

Correu del lector

Faig referència a les discrepàncies virulentes que en les darreres setmanes hem sostingut en aquest periòdic el sotasignat i un personatge desconegut que signa Jaume Valeri d'Urgell, el qual, en el seu últim escrit data 8 del corrent, manifesta donar per acabada la discussió, postura que imito en aquesta avinentesa, puix per més que reclami, es fa el sord amb l'actitud de "mantenella y no enmedalla" quant a demanar disculpes per les greus difamacions que va disparar en contra de dos col.lectius molt notables de la ciutat. Tan fàcil que és expressar quelcom semblant a això: "Per les queixes que es manifesten és possible que no estigués encertat en algun apartat del meu comentari". Així de senzill, i s'acaba la trifulga. Com que de disculpar-se no en vol saber res, que li consti al difamador que, per a bon nombre de conciutadans, la ferida que va obrir, reiteradament tractada en recents ocasions, resta oberta i sagnant. En Joan Valeri detalla defectes del meu temperament. Es queda curt. Quan algú em trepitja amb mala intenció i no s'excusa va llest (sinónim de "ha begut oli").

En Jaume Valeri diu que la frase "usurpat" el poder polític de la societat targarina no equival a "robar" i "apropiar-se", i pregunta: "D'on ho heu tret?". Apunta: Diccionari pràctic de sinònims catalans, editorial Miquel Arimany, S. A. (Barcelona). Any 1972. Pàgina 586.

El títol del tercer i últim escrit de l'interlocutor en l'altercat de què es tracta, diu: "Polèmica desagradable, perillosa i estèril". Vull aclarir que si hi ha algun perill, procedeix de l'individu que vitupera i humilia uns conciutadans que inverteixen infinitat de temps porfidiejant per millorar tot allò que la població reclama i s'encalla per temps indefinit. I per superar la indolència dels qui ostenten un càrrec polític pendents de les indicacions dels capdavanters del partit, que són llunyanes i mantes vegades insensibles a les urgències que reclama la població de qualsevol indret.

Aprofito l'avinentesa per felicitar i adherir-me al que manifesta el director de Nova Tàrrega en l'editorial del 15 del corrent, pel que fa als anònims i pseudònims. Certament, no tothom és coratjós per "donar la cara" en una publicació. Admeto que s'utilitzi el pseudònim per expressar idees i opinions, sempre i quan no sigui per atropellar i vilipendiar qualsevol persona o col.lectiu. Qui es tapa el rostre per guarir-se del fred, res a dir. Qui l'amaga per publicar injúries i el lector no sap amb qui "es juga els quartos", i si és persona digna per donar consells i orientacions, això és punible. És actuar com el jovent d'uns grups de Bascònia denominats "Kala Borroca" que amagant el rostre, igual destrueixen part d'un immoble o, com recentment han fet, dos autobusos d'un cost global de setanta milions de pessetes. Cal estar amatents perquè ningú usi el passamuntanyes del pseudònim al setmanari local per malmetre la convivència ciutadana, puix no és fàcil rescabalar-se d'una ominosa difamació. Del contrari, si a Tàrrega ens dediquem a desqualificar els ciutadans o ciutadanes que es mouen en qüestions cívicosocials, anem llestos. Quant als pseudònims, al.ludeixo tanmateix al que expressà últimament el meu dilecte amic Joan Tous, al qual prego que doni el tema per conclòs.

Sr. alcalde,

rectificar és de savis, no?

Després de tanta maror amb els noms dels carrers, l'Ajuntament de Tàrrega finalment mantindrà el nom al nostre carrer Verge de l'Alba que volia ésser substituït per Mare de Déu de l'Alba, sense parar-se a pensar els problemes que això podia significar per als veïns del nostre carrer.

Però crec lamentable que els veïns haguem hagut de realitzar una campanya de recollida de firmes, denunciar els fets als mitjans de comunicació, demanar la intervenció de la FAVT, sortin per televisió, tot per la manca de diàleg i l'excés d'autoritat que tenim a l'Ajuntament de Tàrrega.

També volem donar les gràcies a tots els veïns que ens han fet costat, a la FAVT i als mitjans de comunicació.

Esperem que a causa d'aquest problema, l'Ajuntament reflexioni sobre la seva política i manera de fer, ja que hauria de consultar, dialogar i demanar opinió una mica més als veïns afectats abans de prendre una decisió que els afecti, ja que finalment som els qui paguem.

Correu del lector

Jo, targarí empedreït, la setmana passada llegia amb sorpresa un article firmat per un tal Jaume Valeri d'Urgell, en el qual no vaig poder esbrinar si aquest senyor era de Tàrrega o d'algun indret de la Franja. El correu del lector que va presentar era llarguíssim i farragós, i tot plegat per retreure unes acusacions i retrets al president de la federació, que no entenc com un ciutadà de Tàrrega pot acusar algú que està realitzant una lluita constant per Tàrrega i per nosaltres, els veïns.

No sé si vostè ha acudit mai a la federació; el que li puc dir és que jo sí que ho he fet, i m'han atès d'allò més bé, i fins i tot em van solucionar un problema que feia temps que tenia amb una administració, i tot i així no va ser publicat a la premsa perquè vostè se n'adonés.

Jo no sé si llegeix la premsa gaire sovint, vostè, però jo m'he sentit orgullós de poder tenir una federació de veïns a la meva ciutat, ja que veig que sempre treballen i reclamen per nosaltres. Vaig assistir a la conferència de sanitat que va organitzar l'entitat, i en paraules del propi Antoni Mateu, va dir que Tàrrega era la ciutat que gaudia de més nombre d'especialitats gràcies a la Federació de Veïns. No sé si s'ha parat a pensar mai qui reclama i vetlla per vostè, ja que l'únic que fa vostè és desanimar una entitat de les més actives i beneficioses de Tàrrega per encàrrec d'algú que li fa nosa la Federació, ja que no puc entendre de cap de les maneres que un ciutadà escrigui contra el magnífic treball desinteressat de la federació.

També vaig poder observar una altra setmana que criticava el Centre Cultural i la FAVT. És que potser li fan nosa les dues entitats més actives i treballadores de la ciutat? Quin interès té a desacreditar aquestes entitats?

Als meus anys d'edat ja no puc entendre ni entendré mai les persones que desacrediten la gent que fan voluntariat i es preocupen per vetllar pels altres, i segurament per vostè també, Jaume.

A Llevant de Ponent

Jaume Ferran, ciutadà de l'Atlàntida. Poeta a cavall d'Amèrica i d'Europa.

Una intensa i esfereïdora vitalitat. Una tendra i sensible humanitat. Una original i poètica personalitat. Així és l'amic Jaume Ferran.

Membre del grup poètic de la generació dels cinquanta. Ciutadà del món. Amic i company d'Alfons Costafreda. Professor de literatura espanyola a la Universitat de Syracusa (USA). Fill predilecte de la ciutat de Cervera.

Les seves Memòries de Ponent, guardonades amb el premi Gaziel i publicades recentment per Edicions 62, s'inicien amb el record de les ombres dels amics que ens han deixat. Tres d'aquests amics, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo i Felip Lorda, ens acompanyaven a Tàrrega, per l'agost del 1984, en l'homenatge que la ciutat i la revista L'imprès va organitzar al poeta Alfons Costafreda, amb motiu del desè aniversari de la seva mort. Jaume Ferran, des del seu quarter d'estiu a Cervera, fou l'ànima i el factòtum d'aquell homenatge. Qualsevol instant viscut al seu costat esdevenia una aventura i un aprenentatge, meravellós i intens. Aquell estiu del 1984 improvisàrem excursions per convidar els amics d'Alfons Costafreda a l'homenatge. Vaig comprovar admirat com totes les portes s'obrien al seu pas, ja fos a Sant Salvador, a casa de Joan Reventós, a Calafell amb Carlos Barral, o a Barberà de la Conca amb José Agustín Goytisolo.

Jaume Ferran és un home de la Segarra immers en l'aiguabarreig del món. Les seves memòries són també un recull dels valors que donen contingut i sentit a la seva vida. El valor de la famíla, el valor de l'amistat i el valor de la terra. Una vida compartida amb la companyia, el mestratge, l'exemple, la complicitat i la solidaritat d'una gran família. L'amistat sincera d'una persona amiga dels seus amics, amb centenars d'amics, aquí i arreu del món. Una vida meravellosa, viscuda amb l'orgull de sentir-se fill d'una terra, d'una cultura i d'una tradició catalanes.

Les Memòries de Ponent de Jaume Ferran són ja part indestriable de la nostra història. El seu treball, fruit del record i de l'amor per tota la seva gent, ens fa presents records que mai més s'oblidaran.

Correu del lector

Amb aquesta carta la Junta de l'Associació de Comerciants del carrer de Sant Pelegrí volem continuar explicant els projectes per la futura remodelació.

Atès que la plataforma proaparcament no dóna més explicacions que la incomoditat per la falta d'aparcament, volem puntualitzar una sèrie d'aspectes que no s'han comentat.

En primer lloc, no s'ha informat que en el projecte que ells defensen en el costat dels números parells no es podrà ni estacionar, ja que en principi hi anaven pilons de tocar a tocar, amb la qual cosa cap vehicle podrà parar en aquest costat. Això vol dir problemes de pas i multes a dojo per a molts vehicles.

En el nou projecte hi haurà quatre zones de càrrega i descàrrega, dues per costat en els llocs més cèntrics, per poder-hi aparcar a cada una, fins un camió si fa fal ta, pel temps que necessiti cada client o comerciant. Així, no es perjudica la logística dels comerços de la zona.

La junta de l'Associació de Comerciants és sensible a les comoditats dels veïns i compradors, alhora de facilitar l'estacionament del seu vehicle, i estem a punt de trobar la millor solució per tenir l'aparcament que reivindica el grup opositor, sense pagar i al costat de casa.

Les obres són normalment llargues i costen diners, per la qual cosa és molt possible que el que es faci quedarà per molt temps, és per això que s'ha d'anar molt amb compte a defensar idees desfasades, i el que és pitjor, sense futur.

El que defensem la junta és una idea de futur (dos o tres anys no és futur). Un concepte de carrer que no hem inventat nosaltres, sinó que és el que es porta a la majoria de països avançats del món, on les persones són més importants que el cotxes. És per això que ens sembla una oportunitat única que no podem deixar escapar.

El conservadorisme d'avui no ens ha de privar pensar, avançar i intentar millorar el dia de demà.