Tàrrega, del 21 al 27 de maig de 1999 Any LVI · Núm. 2.796 · Preu 175 ptes.

5a Pàgina

Set candidatures per a les municipals

Finalment han estat set les candidatures presentades a les properes eleccions del 13 de juny al municipi de Tàrrega. Hom diu que set candidatures són massa per Tàrrega, encara que podríem dir que en falta una, la del PI, si comptem tots els partits amb representació parlamentària, o sigui que els partits amb representació parlamentària actualment són sis, així que podríem dir que a la nostra ciutat només hi ha una candidatura més de les que es poden trobar a qualsevol població important de Catalunya. El que passa és que al nostre municipi hi ha dues candidatures que no "s'ajusten" a la normativa general, la dels Independents dels Pobles Agregats i la dels AIPN, encara que aquesta última formació ha estat present en diversos municipis de la comarca i ha tingut representació al Consell Comarcal de l'Urgell, però és la primera vegada que es presenta a Tàrrega i com tots els lectors sabran, és una escissió o està formada per persones amb uns altres criteris que els de la direcció local del PSC. D'aquesta manera el PSC, que fins ara ha estat la segona força més votada a les municipals, podria perdre alguns vots; les urnes ens diran quants.

Com ja hem dit, Frederic Gené torna a encapçalar la llista de CiU, mentre que la del PSC serà encapçalada per Mercè Bacardí, que ja va ser regidora de l'ajuntament a l'anterior legislatura. Iniciativa, després de la marxa de Xavier Talavera, presenta Joan Fornsubirà, que en el ple del passat dijous era previst que agafés el relleu de Talavera: així que serà regidor d'aquesta legislatura per uns dies. El PP segueix amb Antoni Ribalta al capdavant, i els AIPN han possat de primer de llista Joan Amézaga, que ha encapçalat la llista del PSC en diverses legislatures. ERC presenta en aquesta ocasió Pere Joan Martí, i els independents dels pobles agregats, Xavier Mayora, que havia estat alcalde pedani de la Figuerosa. Sort a tots i que guanyi el millor.

Firacóc en alça

La Festa Major ha estat molt participativa encara que el temps no ha ajudat massa, però s'ha vist l'esforç dels organitzadors per oferir una festa amb molts actes i per a tots els gustos. Amb tot s'ha de destacar l'increment de flequers a la Firacóc i que ha estat un èxit segons els organitzadors, i es parlava que si l'any vinent s'incrementa més s'haurà de pensar en una nova ubicació. Aquesta podria ser la fira comercial que tant desitja Tàrrega després de perdre el mercat del vehicle d'ocasió i altres que s'han succeït sense pena ni glòria. També es podria lligar amb la mostra de productes artesans que es va celebrar la tardor de l'any passat al mateix recinte del mercat municipal, i dic que es podria lligar perquè tot són productes artesanals i fets per artesans, majoritàriament de la comarca de l'Urgell. *

El dia 30 de junt de 1990, en aquest setmanari i en Casos, coses i persones", escrivia d'Antoni Bergós, Creu de Sant Jordi, i de les seves memòries, recentment publicades. Avui hi torno, amb motiu del centenari de la seva naixença, l'any 1899, que especialment a Lleida i a la seva premsa ha estat ben recordat

Antoni Bergós també estimava Tàrrega

Poc podria afegir al que llavors vaig escriure, dins de les possibilitats dels meus comentaris. Però quan es tracta de persones com la d'Antoni Bergós, que de sempre em constà el gran afecte i fins i tot admiració que sentia per les coses de Tàrrega, seria injust no insistir amb motiu d'aital centenari. Perquè a part de la seva intervenció, en els últims temps de la seva vida, en tot el que de lluny o de prop podia implicar o afavorir la nostra ciutat, en els espais culturals en què intervenia, amb les limitacions que a, poc a poc però irremediablement, li comportava la seva ceguesa, fou en tots els camps, que sempre pensava amb en les nostres terres. Com ja vaig explicar àdhuc amb la seva presència a la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, en favor dels embassaments del Segre, Oliana el primer, i el que ha anat venint. I el que amb tanta delera esperem, el canal superior, de la Segarra, el nostre Urgell i les Garrigues. Ho dic, perquè Bergós, que tots sempre hem cregut un home de lletres, o de cobejances estrictament culturals en tot el seu àmbit, i profundament catalanista amb l'accepció més ampla del seu significat humà i polític, era més que això. Primer fou enginyer agrícola. Un bon exemple el de l'any 1928 que va organitzar a Lleida l'Exposició de Màquinaria Agrícola. Camp, el de l'agricultura que dominava amb els coneixements adquirits. Sense deixar de banda la branca del comerç, ja que és ben sabut que fou igualment un impulsor de la Cambra de Comerç lleidatana. I que si bé la professió i l'exercici de l'advocacia, abans de la calamitosa guerra civil del 38 al 39 que ho va trencar tot, era la seva professió més coneguda, en ell era un esglaó més per endinsar-se i pujar en els terrenys de la política, de l'admiració i de la cultura, pensant i treballant per una Catalunya occidental, avançada i abundosa en tots els seus aspectes. I ja llavors, en aquells anys abans dits, quan encara la ràdio estava en les seves beceroles, fou el director artístic de Ràdio Lleida, sense oblidar la difusió periodística, publicant i dirigint Vida Lleidatana i Occident. Que com deia l'any 1990, també hi vaig escriure. És a dir, i insisteixo: una personalitat completa i abassegadora. En el sentit més elogiós d'abassegar. Dic l'Antoni Bergós.

La meva primera coneixença i contacte foren quan el meu cunyat Villeró, recent advocat, exercí la passantia en el bufet d'advocacia del senyor Bergós. I això féu que anés coneixent gairebé al dia tots els éxits, vicissituds i activitats d'aquell. Com més tard, després del la maltempsasa de la guerra civil, les dissorts i les injustícies que caigueren damunt de Bergós. Les primeres –les dissorts i l'empresonament–, com a conseqüència de les segones, les injustícies. I ja vaig explicar en les meves línies del 20 de juny del 1990, que d'allí vingué la relació de Bergós, com amb molts altres que en les seves memòries explica, amb Antoni Pomés Marsal i Magí Pera, pare de les Pera Güell, com així és més conegut. I que en aquest cas, motivà l'amistat entre Bergós i els Pera Güell, fins pràcticament al seu òbit. Ocorregut el 1986. Farà tretze anys.

Que moltes vegades el portava a Tàrrega. On el trobàvem a la llibreria dels esmentats. Però no era això sol el que el feia devot de la nostra ciutat. Precisament el que l'engrescava era la projecció cultural i les seves nombroses activitats en tots els camps. Com així m'ho havia dit més d'una vegada. Àdhuc en unes lletres d'encoratjament i felicitació, molt sentides i humanes, quan vaig ésser nomenat per un alt càrrec ciutadà. No se li escapava res. Com quan residint a Barcelona, arribat l'any 1957, una de les seves primeres intervencions al Centre Lleidatà d'aquella capital fou arran d'una exposició de pintures de Magí Escribà. A qui en les tan repeties memòries li dedica unes ratlles de lloança, no com a pintor, sinó que com a prolífic i excel.lent ciutadà, malgrat les seves condicions físiques. I acudí al Centre Lleidatà especialment invitat per Josep Prenafeta, al qual recordava com a codirector i corpropietari de Crònica targarina. Com aquí hem explicat. I no té res d'estrany, que en la seva presidència en la fundació Salvador Vives i Casajuana, com en les assemblees intercomarcals d'estudiosos, de les quals a Tàrrega en vàrem celebrar una i moltes altres activitats derivades, sempre ens tingués en compte. Cosa que més en podrien explicar en abundància els components del llavors Centre Comarcal de Cultura, que tantes i tantes coses meritòries féu per la nostra ciutat i comarca, en el seu important rengló.

Avui no escric per altra cosa que per insistir en la recordança d'Antoni Bergós i Massó. Que de retop fou un gran amic de la nostra ciutat. I hem de recordar. *

Sóc feliç

Estimat Ricard:

Comprenc que ja fa més de cinc anys que les nostres mirades a penes s'han creuat i que ja no ens diem gran cosa. La nostra amistat s'ha deterioritat de la manera més estúpida que hom podria creure, però necessito compartir amb aquesta solitària carta la meva felicitat. Sí, Ricard. Sóc molt feliç. Ja compto dos anys de matrimoni amb una noia que mai podria creure que algun dia fos meva, encara que de fet jo sóc seu.

La meva vida es redueix a una llar petita però acollidora, a una economia hipotecada i a una meravellosa filla que a penes em creu, però que penso que m'estima.

Encara tinc presents les nostres nits de fantasia i alcohol, però per a mi tot això ja es va acabar fa molt temps. La meva existència ara és humil i senzilla. La meva dona fa el que vol amb mi, però, Ricard: sóc molt feliç.

Ja no m'apropo mai per la Taverna a prendre copes amb els companys i a jugar a les fitxes com antany, i quan em dirigeixo cada dia a la fàbrica per complir amb els meus deures laborals, sempre em trobo el local obert i amb tot el goig que sempre llueix. Fou abans la llar de la meva joventut! Els anys han passat i amb ells, tot el que vaig viure amb tu i amb tota la colla.

Ara cada dia he d'arribar puntualment a casa per preparar el dinar, rentar la meva filla i obsequiar la meva esposa amb dos fabulosos petons. Sempre espero amb anhel l'hora dedicada al descans i a l'apacibilitat d'uns llençols nets. Els diumenges vaig de matí a comprar el diari, mentre la meva dona encara dorm, i durant les estones que espero que ella es llevi, perdo el temps mirant programes televisius sense interès. Però, Ricard: sóc terriblement feliç.

La meva vida es redueix a una llar petita però acollidora, a una economia hipotecada i a una meravellosa filla que a penes em creu, però que penso que m'estima

Sóc feliç amb el plat a taula. Sóc feliç amb la filla que plora. Sóc feliç amb les inevitables discussions familiars. Potser creus que enyoro amargament l'antiga vida de solter, la de les festes nocturnes i la de les estones èbries amb els companys. Però no, Ricard, perquè ara sóc feliç.

L'altre dia tenia les dèbils intencions de fer una visita a la teva nova llar, però les recriminacions de la dona em van fer adonar que aquella estúpida fugida infantil no tenia sentit. Crec que seran poques les possibilitats que em permetin anar a veure't per intercanviar les nostres darreres experiències, perquè ara la meva vida és a casa; a la cuina amb el menjar; a l'habitació amb la filla per fer-la dormir; al llit per acompanyar la meva dona mentre dorm...

Fa unes setmanes em va succeir una aventura que feliçment va trencar l'harmoniosa rutina que condueix les meves passes, i el meu desig és exposar-te-la, perquè la vull compartir amb l'única amistat que em resta d'aquells anys passats. Et vull fer adonar que la meva existència no és pas patètica com pots haver pensat. Es tracta d'un diumenge com un altre i naturalment, de bon matí vaig anar a cercar el pa i el diari mentre la meva dona era al llit. Quan anava de tornada a casa, vaig ensopegar amb uns vailets que estaven compartint la primera cigarreta de les seves joves vides. Quan amb veu exageradament autoritària i paternal vaig recriminar aquella infantil i irresponsable actitud, tots ells, com si ho haguessin acordat prèviament, van empaitar-me amb pedres a les mans. Jo vaig córrer de tal manera que tant el diari com el pa van anar a parar al terra. Abans d'arribar a casa, vaig girar el cap i vaig poder observar com aquells petits individus es menjaven el meu esmorzar i estripaven les pàgines del dominical. Encara que la dona em va cridar amb veu prepotent, fent-me veure l'estupidesa que havia acabat de cometre, jo estava immers dins una dolça satisfacció. Aquella insignificant experiència havia fet variar els curs monòton que duia a sobre des de feia molt de temps.

Amb aquests curiosos capítols que depara la vida, la meva felicitat ja és plena. Ricard, sóc bojament feliç i vull que ho entenguis i que t'animis un dia a seguir el meu exemple. No vull semblar gaire pedant, però crec que el que estàs fent ara ja és inapropiat per a la teva edat. No podràs resistir sempre fent el que vols i aviat te n'adonaràs de la necessitat de casar-te, viure una existència estèril i vegetativa, sotmetre's als dictàmens de la convivència conjugal i satisfer les necessitats humiliants dels fills. Ho hem d'assumir i hem d'esforçar-nos a cercar la felicitat dins aquest món tan gris. Sense la intenció d'insultar-te, em presento davant teu com l'exemple a seguir i no m'importaria donar-te consells quan els necessitis.

Amb la lleugera i dèbil esperança de tornar-nos a trobar algun dia i de rememorar vells temps, m'acomiado perquè l'esposa està ordenant la meva presència.

Adéu, Ricard. I moltes abraçades.

Esforç senzill

La visió d'una imatge televisiva dies enrere d'un nen en un pobre país sudamericà menjant una patata bullida després d'una jornada al camp associant-la a una altra viscuda personalment en una pastisseria de casa nostra en què un nen acompanyat de la seva mare es trobava amb el dilema de no saber escollir entre els pastissos per berenar, aquesta associació de visions m'ha mogut a escriure el següent:

El món pateix un mal endèmic que de tan vell corre el perill de fer-se crònic i sense solució, que és l'endeutament dels països pobres envers els rics. L'ambició i l'enriquiment ràpid, posa un bena als ulls que els priva la visió pràctica d'aquestes operacions que a la llarga són impossibles de solucionar; els rics cada dia ho són més i els pobres a la inversa també.

Hi ha una dita en el món del comerç que sentencia, "un negoci entre dos ha de ser equitatiu, sinó no és negoci".

Aquest és el resultat de la mala gestió dels préstecs als països pobres, un endeutament impossible de liquidar.

S'està removent la consciència col.lectiva a nivell mundial envers l'endeutament dels països pobres hipotecats pels poderosos, ja que s'està arribant a una situació impossible de solucionar per la via expeditiva.

Aquesta pobresa i aquest endeutament contrariament al que en principi pot suposar una mala administració de l'endeutat, curiosament és una consèqüencia de la mala estructuració del crèdit concedit.

Els poderosos no coneixen més que els números freds sense tenir en compte que una ajuda econòmica no suposa sols tapar uns dèficits, sinó que s'haurien de considerar les condicions en què és desenvolupa aquell préstec.

Una societat amb un nivell de cultura i coneixements escassos no està preparada per fer front a aquests tipus d'ajudes, el que li falta es aprendre els mecanismes de producció i administració que li permetin organitzar-se per afrontar les ajudes d'una manera més calculada i efectiva.

Resumint, en primer lloc, els països poderosos per aclarir aquesta situació crònica que a la llarga els perjudicarà, haurien de fer un definitiu esforç perdonant els deutes als qui de veritat no poden pagar, i en segon lloc establir un sistema d'ajudes a la cultura tècnica i humana en aquells països que els permetés una arrencada en la producció i administració per superar el deficitari nivell de vida en que estan immersos.

Com que aquest crit d'alerta necessita una veu poderosa, les institucions benèfiques mundials s'han unit en un multitudinari intent de fer-se sentir en les altes esferes administratives del Parlament Europeu mitjançant la presentació d'almenys prop d'un milió de signatures en un document demanant ser escoltada i considerada aquesta proposta de condonació del deute per part dels països poderosos.

Aquest és un esforç universal i aquí a casa nostra tenim l'obligació moral d'alçar aquest prec, afegint les nostres signatures en aquesta noble campanya.

Posar la signatura per aquesta decidida proposta és un esforç individual mínim que junt amb el gest col.lectiu podria capgirar d'una vegada aquest desnivell de possibilitats humanes que ofega el món en continuats desastres.

La persona que vulgui donar suport a aquest multitudinari prec amb la seva simple signatura es pot adreçar a les següents organitzacions de la nostra comarca: Càritas de Tàrrega, la Casa de Cultura de Tàrrega, Càritas del Talladell, Càritas de Verdú i Càritas d'Anglesola, sempre que hagin complert els divuit anys.

A nivell de Catalunya entre altres organitzacions hi estan adherides la Federació Catalana dels Drets Humans, Creu Roja de Catalunya, Educació sense Fronteres, Unió Sindical Obrera de Catalunya, Veterinaris sense Fronteres, etc.

Un senzill esforç individual es transformarà en una poderosa força de la raó universal. *

Pregó de la Festa Major de Tàrrega

Senyor alcalde de Tàrrega, Ajuntament d'aquesta ciutat, senyores, senyors, targarins tots i amics de sempre.

És un motiu de satisfacció i d'orgull que l'amic Frederic Gené em proposés fa uns mesos ser el pregoner de la Festa Major, la festa de les Santes Espines i de la Mare de Déu de l'Alba, l'any en què s'acaba el segle o, si més no, l'any en què el món occidental es prepara per traspassar cap al nou mil.leni que està a les portes.

Per als qui no som targarins de naixement, però molt influenciats per aquesta ciutat, els qui vàrem conèixer per primera vegada el món més enllà de les penúries que arreu de l'Urgell es vivien en l'àmbit rural, allà pels anys cinquanta i seixanta, Tàrrega era i és una gran capital. Si Dalí deia que l'estació de tren de Perpignyà era el centre del món, per a mi el Pati de Tàrrega ha sigut la primera gran finestra que m'obrí els ulls a la civilització.

Queden molt lluny i remots els temps en què per la carretera de Montblanc rengleres de carros, amb vela o sense, tartanes ambicioses i atrotinades, gent de la vall del Corb i de la Conca, acudíem al mercat dels dilluns per trobar-nos amb la vitalitat d'una ciutat en què hi circulaven molts cotxes, hi passava el tren, hi havia botigues plenes de gènere, es venien verdures, es compraven sabates i espardenyes, s'anava al notari, es parlava amb coneguts i desconeguts de tot el que passava a la comarca i al món.

L'espectacle d'aquelles rengleres de carros, carretera sense esfaltar, algun cotxe de línea que passava aixecant una gran polseguera, denotava ja en aquells temps l'atractiu que per a milers de urgellencs i segarrencs eren el mercat i la ciutat de Tàrrega.

No els parlaré de la seva història ni de la seva importància. Altres personalitats que m'han precedit en aquest pregó les han destacades amb prou saviesa i rigor. Els vull parlar del paper de Tàrrega com a factor d'integració d'unes terres i d'una gent que han sigut castigades per la pernúria durant molts segles, que ha sabut acollir gent de fora, que ha mantigut una personalitat cultural, comercial i cívica molt remarcables. També aquesta ciutat ha donat fills d'un gran relleu intel.lectual i social com es recordava tot just fa uns dies en l'acte del centenari del notari Roca-Sastre, que un col.lega seu calificava a La Vanguardia del dimarts com el jurista més important del segle.

Per a molts de nosaltres Tàrrega ha sigut el punt de trobada per excel.lència, el lloc on hem practicat el diàleg, el fòrum per intercanviar punts de vista, la discussió sobre les nostres penes, les sequeres sempre amargues, les pedregades devastadores, els freds que als voltants de la fira de Verdú deixaven les vinyes i els ametllers pelats. També hem sapigut al Pati de Tàrrega tots els moviments importants que s'han produït al país. El Pati ha estat com l'àgora atenesa, el punt on ens hem assabentat, per exemple, de qui se'n anava a la ruïna, qui havia perdut un patrimoni jugant a les cartes, qui havia conseguit construir un patrimoni o qui despuntava en qualsevol àmbit de la vida social, econòmica i política.

És al Pati on es coneixen els batecs de Tàrrega i de totes les seves rodalies. Parlo del que passava fa molts anys quan ocasionalment, els dilluns de mercat, hi venémm per posar-nos al dia, per comprar el que fes falta, per parlar amb aquest o amb aquell i recollir en viu l'opinió pública de la comarca. Penso que aquest costum segueix encara avui.

Per saber què en pensen els targarins de les seves autoritats, per exemple, no cal sinó travessar lentament el Pati, aturar-se sota un plataner, intercanviar una salutació amb qualsevol, preguntar tímidament sobre qualsevol persona notòria i molt aviat es té una resposta que no és mai categòrica, ni definitva, ni del tot justa o encertada. Però segurament és el que pensen molts targarins.

La crítica és constant i despietada al Pati de Tàrrega. No tothom parla bé de tothom. Més aviat al contrari. Es diu el que se sap de la gent i el que no se sap. S'exageren les coses, es fan grosses, es distorsionen. Tot és molt propi d'un país que s'autrocontrola mirant que ningú despunti desmesuradament. No és propi del Pati de Tàrrega donar cartes credencials de bondat, generositat, saviesa a ningú. És més, si algú ha despuntat en algun camp de l'activitat humana en aquestes terres té ha d'haver passat primerament per la trituradora implacable del Pati, per les crítiques anònimes però reals dels qui cada dilluns, un moment o altre, encara que no sigui personalment, hagin llançat la seva opinió sobre qualsevol dels temes o de les persones que ocupen l'actualitat social, cívica, política o econòmica de la comarca.

He vist fer importants operacions comercials i econòmiques un dilluns al matí al voltant d'un banc del Pati. Es venien o es compraven collites senceres. Es discutia sobre el preu de l'ordi o la qualitat dels raïms macabeu, trepat i parellada, si els havia perjudicat la pedregada, si es collirien aviat i a quin preu estaven al mercat.

Per als qui venim de pobles d'un poble molt petit, el Pati de Tàrrega era molt més que el centre del mercat. Era la obertura a l'exterior, l'estrena de la capacitat de convivència a una escala més àmplia, la forma de veure les coses i la vida de la gent de l'Urgell. Un home del meu poble, que ja no és en el món dels vius, acostumava a fer un resum de les moltes informacions que recollia al Pati, que freqüentava cada dilluns. Li havia sentit a dir que tal o qual personatge devia tant a tal banc, que es venia aquella finca o que s'estava a punt d'anunciar un casament que uniria els patrimonis de dues famílies notòries.

Ja sé que aquestes referències, aquests records, a molts de vostès els sorprendran perquè pensaran que estic exagerant o caricaturitzant un dels llocs més nobles i més emblemàtics de la ciutat. Els estic parlant de les meves impressions, que no han de coincidir forçosament amb les seves. Vostès saben molt més que jo de la seva història i de la seva manera de ser i de fer les coses. Però els vull remarcar aquest fet perquè vegin com Tàrrega ha estat i és evidentment important per als targarins, però també per a tots els qui ens hi hem atansat per buscar un complement més ampli, més universal, a la nostra petitesa o, millor dit, al nostre àmbit geogràfic i cultural més reduït.

Però hi passaven i hi passen més coses al voltant del Pati, prop dels petits porxos de l'església del Carme, a la vorera del que coneixem com la bolera de cal Secanell, –avui ocupada per bancs i per botigues de prestigi– a les escales de l'hotel Aleix, al carrer Agoders i el seu famós Gato Negro, als presumptuosos jardins de l'Ateneu o a la parada de bicicletes que invariablement, hivern i estiu, s'estén al costat de l'orxateria Jijona. Encara avui, quan fa bon temps, desenes de targarins i forasters prenen una orxata davant del Pati en una constant tertúlia que estic segur és un dels punts neuràlgics de l'opinió pública de tota la comarca.

Però el que passa al voltant del Pati, els deia, és més important que tot això. Especialment els dilluns de mercat on gent vinguda de no se sap on improvisa les seves parades de melons, fruita, calçat, roba útil i barata, fent del dia de mercat una gran festa col.lectiva. Molts no parlen la nostra llengua, altres ni tan sols són de la comarca. N'hi ha que vénen de molt lluny. Vénen al mercat per la gran capacitat acollidora que té Tàrrega. Ningú no els pregunta sobre la seva procedència, ni per què han decidit vendre els seus productes en un mercat que ni és el Born ni Mercabarna. Estan aquí perquè s'hi troben bé, perquè Tàrrega, no només per als qui venim de les rodalies, és un lloc acollidor, de convivència, de tarannà obert i agradable.

Els faig aquest pregó tan poc acadèmic, tan simple, per fer una contraposició amb una experiència que vaig tenir ocasió de viure ahir mateix a les terres balcàniques, on la gent es mata, es destrossa, fa fora els altres, per motius ètnics, religiosos, socials i polítics. Sortíem molt de matinada en un avió militar des de Brussel.les. Acompanyava el secretari general de l'OTAN, Javier Solana, i tres persones més del seu equip de treball. Visitàrem molts camps de refugiats a Albània i a Macedònia. Parlàrem amb els govern i presidents dels dos països, amb gent del carrer, amb els militars aliats dels dinou estats que formen l'Aliança.

Els estalviaré explicar-los les escenes de misèria moral i física que viuen centenars de milers de persones que han sigut desplaçades de les seves terres, de les seves propietats, de les seves arrels, per l'única motivació de no ser de l'ètnia ni de la religió dels serbis. Ja les coneixen prou a través de les imatges terrorífiques de la televisió que remouen la consciència de tot el món.

Són gen que ha estat víctima de l'egoisme de les petites diferències, gent feble, que no ha tingut capacitat de resistir l'ofensiva dels més forts. Gent per la qual, i esperem que sigui per bé, molts països democràtics han engegat un atac monstruós, tremendament destructiu i devastador, contra els qui han forçat aquesta situació que és una ofensa contra els més elementals drets humans. Ahir, visitant els camps de refugiats, saltant d'Albània a Macedònia, amb helicòpters militars, per carreteres intransitables, parlant amb els presidents i membres destacats dels governs dels dos països, compartint encara que fos només per unes hores el sofriment de tants innocents, estava pensant també en les paraules que avui adreçaria als targarins en un ambient més festiu, més convivencial, més humà. Quan ahir al vespre tornava a Brussel.les, cansat fisícament i moralment, després d'un dia tan tens, pensava que valia la pena fer-los aquestes reflexions que aquest matí, tornant amb avió cap a Barcelona, he intentat ordenar.

Quina diferència entre aquestes dues vivències. Quin gran valor té la convivència, el respecte als altres, les virtuts cíviques que comporten els sistemes democràtics, tot l'imperfectes que vostès vulguin, però que són la millor manera d'anar per la vida i pel món: acceptant les diferències, discutint, criticant, modificant i corregint situacions i conductes públiques. Tenim la sort que cada quatre anys, si no estem contents amb els qui dirigeixen les nostres societats, els podem canviar. Com deia Karl Popper, les democràcies no són per fer governs, sinó per treure'ls si no responen als interessos sempre contraposats dels ciutadants. O, com és el cas també molt freqüent, de confirmar-los una temporada més si han actuat satisfactòriament.

Tàrrega, repeteixo, és un exemple de convivència, de solidaritat i de respecte. Pels propis targarins i per tots els que de lluny o de prop ens hem identificat amb el tarannà d'aquesta ciutat, del seu Pati, de les seves petites o grans diferències socials i polítiques, de la seva inqüestionable aportació al que ha estat la Catalunya de tots els temps o la d'avui, amb un humanisme d'arrels cristianes, com demostra el fet que la Festa Major és la de les Santes Espines i de la Mare de Déu de l'Alba.

Una vegada més, vull agrair haver pensat en mi per fer el pregó d'enguany, una decisió que agraeixo especialment a l'amic i alcalde Frederic Gené, a l'Ajuntament de Tàrrega i a tots els targarins. Moltes gràcies i molt bona festa.

L'anorèxia i la bulímia són problemes de tots

La premsa sensacionalista s'ha encarregat d'esbombar una malaltia nova, que tot i que no és una moda podria ser-ho si ens fixem en la difusió que ténen l'anorèxia i la bulímia en els mitjans audiovisuals i escrits.

A molts els agradaria pensar, per circumscriure el problema, que podria tractar-se d'una manera de cridar l'atenció de quatre pubilletes de bona família, per intentar resumir aquest problema, i que, com veurem, té molt més gran abast.

L'anorèxia i bulímia nerviosa són dos exemples excel.lents de transtorn o malaltia psicosomàtica, és a dir, de la ment que repercuteix en el cos. A mida que es va desenvolupant ho hem d'analitzar des d'una interacció de molts diversos factors fisiològics i psicològics donant-nos per resultat unes imbricacions, que esdevenen en unes personalitats complexes dels individus que les pateixen.

Socialment es nota en l'ambient unes ganes generalitzades d'aprimament; absolutament tots tenim interioritzades les mides que es consideren correctes –sobretot les dones– i qui més qui menys ha començat o ha de començar un nou règim infalible que l'aprimarà i el posarà dins dels cànons correctes anuals.

Així doncs, quan ens trobem amb aquests transtorns del comportament alimentari, ens podem adonar que l'anorèxia i la bulímia no són més que exageracions dels transtorns psíquics i socials de la nostra societat, o sigui que sota aquesta patologia ens trobem transtorns com la insatisfacció corporal, distorsions de la imatge de la bellesa ideal, sentiments d'inferioritat i baixa autoestima, conflictes familiars per poca relació real dels seus membres, i les pròpies contradiccions de la mentalitat ultraperfeccionista que impera actualment a tots els nivells.

És feina, doncs, d'educadors, polítics, periodistes, metges i psicòlegs, juntament amb tota la societat, perquè tinguem la suficient imaginació i iniciatives per reestructurar un sistema de valors que ha situat en el primeríssim lloc el culte al cos, com un senyal del nostre egocentrisme, amb la gravíssima dificultat que aquest cos ja té unes "mides", és molt estilitzat, prim, cada vegada més prim, i que aboca les adolescents, i cada vegada més joves, a acabar transtornades per aquesta obsessió i buscant una perfecció inaconseguible.

BAT va estrenarMontserrat, Marta i Maria

El grup de teatre BAT va estrenar el passat dissabte la comèdia Montserrat, Marta i Maria escrita per Josefina Altés i Campà i que va ser la guanyadora del Memorial Antoni Santos Antolí 1992. Tres dones que viuen juntes en un pis acaben desvetllant, per un cúmul de circumstàncies casuals, els seus secrets més íntims i passionals al mateix moment. L'obra té moments curts que en clau d'humor provoquen la reflexió sobre temes com l'homosexualitat, el divorci o la infidelitat. Interpretada per un elenc de nou actors que compta amb conegudes cares de BAT i noves promeses, van oferir un espectacle bastant digne especialment treballat per part de les tres actrius principals: Teresa Robert, amb el paper de Maria; Teresa Fitó, amb el paper de Marta, i Paulina Fauste, amb el paper de Montserrat. Tot i això, la bona posada en escena d'aquesta nova comèdia de BAT no es va veure recompensada per l'assistència de públic ja que els assistents a la representació sols van arribar a omplir mitja sala de teatre.