Tàrrega, 23 de gener de 1999
Any LVI - Núm. 2.779 - Preu 175 ptes.
L'avaria de Telefónica va deixar Tàrrega i l'Urgell incomunicats
La ciutat va quedar col.lapsada per un accident a l'autovia
El PSC no vol la continuïtat dels seus regidors independents
Senyor, vós sou la nostra vida
i la nostra resurrecció.
ha mort cristianament
el dia 15 de gener de 1999
a l'edat de 68 anys.
AL CEL SIA
Tots els qui l'hem conegut i estimat
us agraïm les mostres de condolença rebudes i la vostra pregària.
Tàrrega, gener de 1999
Sol i en silenci
has cercat un nou camí
troba la vida vertadera
dins el món on ara estàs
ha mort cristianament
el dia 16 de gener de 1999
a l'edat de 45 anys.
AL CEL SIA
La seva mare, Càndida, i demés família
us agraïm les mostres de condolença rebudes i la vostra pregària
Tàrrega, gener de 1999
5a PÀGINA
CARTA DEL DIRECTOR
Albert Pont
No ens cansarem de retreure que els polítics, en especial els del cap i casal de Catalunya, sempre parlen de l'equilibri territorial i cada vegada és més evident el desequilibri territorial que hi ha entre la gran àrea de Barcelona i de les grans ciutats catalanes i el que tenim aquí a casa nostra. Si fa temps ens queixàvem de les deficiències del subministrament d'energia elèctrica, ara, com tots els lectors hauran patit, ens hem de quixar de la telefonia per l'avaria o el que sigui que el passat dia 14 va deixar Tàrrega, l'Urgell i altres comarques lleidatanes sense telèfons. I és que fins i tot els mòbils no van funcionar, cosa que no s'entén massa. Això va comportar una incomunicació total a la nostra ciutat amb les conseqüents pèrdues per a les empreses que depenen bàsicament del telèfon, ja no sols per parlar sinó per la transmissió de dades. Ens explicaven que a Sant Eloi es van veure diversos cotxes amb persones que utilitzaven els mòbils allí perquè amb l'alçada hi havia una mica de cobertura. Ja només hagués faltat fer senyals de fum des del nostre parc, si no fos perquè la boira també es va aliar amb la tecnologia tercermundista de les grans empreses que tenim o patim "a comarques". A les portes del segle XXI que passin aquestes coses és molt preocupant pel futur econòmic de la zona, perquè si les vies de comunicació són importantíssimes perquè es mantinguin les indústries que hi ha, o perquè en vinguin de noves, les comunicacions via telèfon i tots els seus derivats són també importantíssimes. Caldria accelerar la implantació del cable per evitar aquestes incomunicacions i millorar les comunicacions audiovisuals, a la vegada que s'acabaria definitivament amb el "monopoli relatiu" que actualment té l'excompanyia de l'Estat.
El problema és que aquí som poca gent, és a dir, pocs clients per a les grans empreses de serveis com Telefónica i per tant és de suposar que les inversions van d'acord amb el nombre de clients i per tant són pobríssimes, el mateix que passa amb les elèctriques. Aquí és quan els polítics dels partits que governen haurien de fer més per l'equilibri territorial i procurar que zones com les nostres amb pocs habitants tinguem les mateixes infraestructures bàsiques que a les grans àrees de concentració humana, sinó amb el temps cada vegada hi quedaran menys habitants.
Com sempre, hem de reclamar dels polítics que treballin més pel seu territori i en especial per tots aquests temes de l'equilibri territorial, i si es veu que no ens podem equiparar, que ens posin impostos de tercera i no com ara que paguem com qualsevol ciutadà i no rebem els serveis en les mateixes condicions que els ciutadans de les grans concentracions urbanes.
OPINIÓ
rec oportú que, als volts d'un dia en què solem xerrar al redós d'una taula, les qui habitualment escrivim en aquest setmanari, faci una reflexió sobre el que titulo i encapçalo. Que com en altres coses potser no serveixi de massa o durant poques setmanes. Però què, altrament, si més no, em pot ajudar a establir unes línies en els termes a seguir.
Josep Castellà Formiguera
Abans de tot vull dir que els qui escrivim per afecció tenim com una mena de malaltia incurable, de les que no se'n coneixen remeis ni antídots. I per tant seguiríem escrivint ni que no ens llegís ningú. I que agraïm de veritat als qui ens llegeixen. Però és que, endemés, voldríem que hi trobessin satisfacció o gust, quant als aspectes que ens ocupen. Que sempre és el millor premi. Com més millor, perquè és el que es busca. Però aquí ve el difícil.
En el que jo escric, la primera dificultat és que en la gran majoria de vegades ho faig d'anys i personatges enrere. Que si poden tenir interès per alguns, les lectores i lectors de mitja edat en avall poc en saben o els evoca. I si bé n'hi pot haver d'afeccionats als fets de la petita història local o a les persones o entitats que els protagonitzaren, acostumen a ésser minoria. Però val la pena, si és que en poden ampliar alguns coneixements de la nostra Tàrrega, que els ajudin a engrandir-la o perfeccionar-la, fruit de les comparacions o l'experiència. Encara que tocant als personatges crec que més d'una vegada en recordar i reivindicar els seus mèrits en favor de la nostra ciutat i de les nostres coses, menystinguts o ignorats, també els poso a l'abast dels seus familiars o successors. I sobretot, perquè, almenys en aquestes planes, quedi constància escrita dels seus fets i les seves virtuts ciutadanes. Per si algun dia són públicament reconegudes.
M'agradaria parlar de llibres i cinema. Dels primers, fa poques setmanes que suggeria o invitava que el setmanari hi dediqués un espai periòdic. Que jo no puc fer, sinó és que molt esporàdicament i dels de casa. I al cinema no hi puc concórrer amb l'assiduïtat que caldria i voldria. Encara que hi faig alguna escapada. I no olbidaré mai aquelles magnífiques sessions que visquérem a La Alianza, a l'Ateneu, al Catalunya, al Cinemapol i al Majèstic. O quan en aquells temps que, als cinemes de les nostres petites ciutats tardaven un any o dos a projectar-se les grans pel.lícules, anàvem al Coliseum de Barcelona a veure El desfile del amor, de Maurice Chevalier i de Jeanette Macdonald, o el West side story, a l'Aribau. O Del mismo barro, que fou un drama que omplenava de gom a gom durant setmanes i setmanes el cinema Catalunya de la plaça de Catalunya a Barcelona. I els protagonistes no recordo. Però sí el sonor perfecte dels primers i la vall de llàgrimes que era la platea i el galliner d'aquella senyorial sala.
No dubti ningú que llegeixo i estic al corrent de les sessions municipals i del que succeeix al carrer. O del futbol i les manifestacions culturals. O del club de natació o del tennis. I àdhuc de les tafaneries polítiques de casa o de fora casa. Però sinó és del passat, que alguna vegada m'hi puc referir, d'ara no hi entro. Observador, sí; molt observador; però tranquil a casa. I conseqüentment a l'escriure. Callar és ùtil.
Torno, doncs, al meu viarany. I per anar acabant, diré que al 23 de gener de l'any 1993 en aquesta Nova Tàrrega i a primera plana figurava damunt d'una bona fotografia de la festa, el titular "El bon temps va omplir el Pati de gent per veure els Tres Tombs". I Jaume Oliveras ens parlava del "concert de la banda: breu i bo", referint-se a la banda municipal en la seva actuació del dia 6. Crec que a l'Ateneu.
I a Crónica Targarina del 22 de gener del 1927, s'escrivia: "Sant Antoni ha estat una gran festassa, malgrat el temps fred que regnava. Que havien arribat i omplenat la festa, la banda de cornetes, tambors i música de Navarra [...]. Que fou abanderat en Joan Nicolau, i cordonistes els senyors Josep Balcells i Pere Capdevila, i capitans, senyors Josep Pont, Ramon Trepat, Pere Domingo i Josep Marsol [...]. Que el ball de societat a La Alianza s'obtingué un èxit espatarrant. A la sala no s'hi podia donar un pas [...]. I es despatxaren vuit mil bitllets del sorteig del porc, i premiat el 5.641, que posseïa Josep Solsona". Crec jo que era el senyor Pep de l'Aliança. Que ho dèiem així en català. I que vull tornar a dir, que fou l'ànima d'aquell cinema. I de saber explicar els films que anava a projectar davant les postals, que exhibia a l'entrada del cafè, que es trobava abans del vestíbul del cine. I era una entrada acollidora i amable. Postals sempre, sempre, eren impecables, perquè sinó les tornava. I les distribuïdores ho sabien.
No vull, però, acabar sense donar les gràcies, sense pal.liatius, als i a les qui em llegeixen o no ho fan. El setmanari surt per a tots. I el mèrit, sense regateig, és dels subscriptors i compradors. No hi ha excepció. Com també les he de donar als qui m'ho publiquen.
EL LECTOR ESCRIU
Veïns del carrer d'Urgell, carrer de Capellans, plaça de Lluís Millet i carrer de Sant Joan volem manifestar també la situació que patim des de fa molts anys i que vostè i el regidor de governació ja coneixen des de fa molt temps i que res han fet per solucionar.
Es tracta del soroll que cada cap de setmana hem d'aguantar provinent dels pubs dels nostres carrers. Aquesta és una situació que patim tant als nostres carrers com d'altres que "gaudeixen" de la presència d'aquest estil de locals en el seu veïnat.
Que tinguem a la nostra ciutat molts locals on es pot trobar la gent i passar l'estona escoltant música, parlant (?) i divertint-se, és evidentment una cosa molt positiva i fins i tot convenient pel fet que el nostre jovent ho hagi d'anar a altres llocs i desplaçar-se de nit, etc. Però el que resulta també evident és que qualsevol persona té el dret de poder descansar dins de la pròpia casa.
Les dues coses poden i han de ser perfectament compatibles; tan sols les separa un petit detall: el volum del so. La precària o nul.la insonorització d'aquests locals, la presència de sortida posterior sense doble porta, o especialment a l'estiu obertes, les sortides d'aire directe, i sobretot el volum de la música extremadament alt, fan que aquest so arribi a transtocar la tranquil.litat que un espera tenir a casa seva.
És inadmissible que unes persones a les tres, a les quatre o a les cinc de la matinada estiguem donant tombs al nostre llit o habitació sense poder dormir a causa del ritme penetrant i constant dels baixos que es filtren i difonen per les parets. Fins i tot en alguns casos aquest soroll fa vibrar els armaris de les habitacions.
Estem farts de telefonar a la guàrdia urbana un cap de setmana i un altre i veure com es veuen impotents de resoldre aquest tema. Ens han arribat a dir que era un tema "polític" i que de fet era el senyor alcalde qui havia de prendre la decisió d'actuar. La guàrdia urbana es limita a prendre mesura del nivell de decibels i no es té amb compte el nivell de les freqüències baixes que fan impossible el descans.
Pensàvem, il.lusos, que quan arribarien els mossos d'esquadra això s'arreglaria, però ens diuen que no és competència seva... quina decepció!
El senyor Aligué va recollir fa temps les nostres queixes però també ha sigut en va... Sembla la mateixa política de voler quedar bé amb tothom però no prendre cap decisió. El senyor alcalde també una vegada ens va dir que ell, els caps de setmana, es ficava taps a les orelles. Ara entenem perquè no ens escolten...
Passen els mesos, els anys i el problema, lluny de solucionar-se, va en augment, i a més la festa setmanal s'acompanya de vasos i envasos de vidre trencats, pixades a les portalades, alguna trencada de vidres d'aparador, portes esbotzades, interfonos trencats...
Senyors, què hem de fer?
S'acompanya
de trenta-nou signatures
EN MEMÒRIA
Una clariana de llum fugaç
es va infiltrar desapercebuda
i se't va endur,
se't va emportar
sense avisar.
Aquí hi ha foscor, tenebres, por.
Són de sobte
sentiments estranys, tristos, temuts.
No hi ha consol
perquè els bons moments
són molt llunyans
perquè la vida ja no és vida.
Trist moment
que va venir inoportú
quan tot el que més estimaves
ho vas conèixer
quan ja te n'havies anat.
Però estic segura
que des d'aquí on ara ets
has pogut contemplar
el moment pel qual
sempre havies continuat vivint.
Viuràs sempre en el record
i mai moriràs en la memòria
Eva Llort
EL LECTOR ESCRIU
Una estampa interessant i poc vista d'un ramat de cabres que, segons paraules del pastor Antonio García Martínez, fa quinze anys que pasturen pel terme de Tàrrega i comarca.
Jaume Grau Sibila
EL LECTOR ESCRIU
Escric aquestes línies perquè estimo els meus origens, els seus recorreguts, racons i places i enyoro perdre el caliu que entre altres indrets està perdent el barri vell, nucli històric de la nostra ciutat, fent especial referència a la plaça de Sant Antoni, on un sòl de lloses de pedra, que amb les façanes, la font, els embigats de fusta dels porxos, les columnes, les portalades de l'església o l'hospital, les figures de pedra i molts altres aspectes més vitals i entranyables, feien de la plaça un d'aquells llocs que et desviaven el trajecte de qualsevol passeig per estar-hi.
Extracte de la Llei 9/1993 de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català. El patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d'identitat d'una col.lectivitat nacional. Els béns que l'integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures. La protecció, la conservació, l'acreixement, la investigació i la difusió del coneixement del patrimoni cultural és una de les obligacions fonamentals que tenen els poders públics.
Títol preliminar. Disposicions generals.
Article 1. Objecte.
2. El patrimoni cultural català és integrat per tots els béns mobles o inmobles relacionats amb la història i la cultura de Catalunya... de manera que puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures.
Article 3. Col.laboració entre les administracions públiques.
1. (...) els ajuntaments han de vetllar per la integritat del patrimoni cultural català, (...) i han d'estimular la participació de la societat...
Article 6.
4. Els municipis històrico-artístics han d'elaborar un catàleg del patrimoni cultural immoble de llur terme, en el qual s'han d'especificar les mesures de protecció, d'acord amb aquesta llei i amb la legislació urbanística.
Títol I. Categories de protecció del patrimoni cultural. Capítol I. Béns culturals d'interés nacional.
Article 7.
2b. Conjunt històric; agrupament de béns immobles, continu o dispers, que constitueixen una unitat coherent i delimitable amb entitat pròpia, encara que cadascun individualment no tingui valors rellevants.
El conjunt de la plaça té elements arquitectònics concrets com:
1. L'hospital junt a l'esglèsia de Sant Antoni, amb les seves restes gòtiques i la imatge romànica del Sant Crist Trobat.
2. Les dues escultures que emmarquen la porta de l'església, incompletes, mutilades en llurs rostres.
3. La façana de l'església amb el seu campanar de cadireta, recobert amb guix en la seva meitat inferior.
4. La font central de pedra, ara desplaçada i substituïda per un altre model a saber si anan de criteris estètics, funcionals, econòmics, i que per insignificant que fos, generava una dinàmica, uns sentits de circulació que reforçaven el conjunt de la plaça.
5. El conjunt dels porxos, trastocat pel desplaçament d'algunes columnes de pedra, desplaçades fora del conjunt.
6. El Molí d'en Codina, amb les restes de l'adoberia jueva, un altre element que reforça i és suma a concepte de conjunt històric, tal com es descriu en l'article anterior.
Capítol 2. Béns catalogats.
Article17. Catalogació de béns inmobles.
1. La catalogació de béns immobles s'efectua mitjançant llur declaració com a béns culturals d'interès local.
2. La competència per a la declaració de béns culturals d'interès local correspon al ple de l'ajuntament, en els municipis de més de cinc mil habitants.
S'han fet els estudis i les valoracions suficients per tal de decidir la catalogació o no com a bé cultural d'interès local de la plaça de Sant Antoni abans d'aquesta desgraciada última intervenció?
Títol II. Protecció del patrimoni cultural català. Capítol II. Règim de protecció dels béns immobles. Secció I. Règim aplicable als béns immobles d'interès nacional.
Article 33. Planejament urbanístic.
2. En el cas dels conjunts històrics... l'ajuntament corresponent ha d'elaborar un instrument urbanístic de protecció o adequar-ne un de vigent...
Article 34.
3. Qualsevol projecte d'intervenció en un bé immoble d'interès nacional ha d'incloure un informe sobre els seus valors històrics, artístics i arqueològics i sobre el seu estat actual, i també d'avaluació de l'impacte de la intervenció que es proposa.
S'ha preocupat l'Ajuntament de conèixer l'opinió dels targarins, d'assessorar-se per professionals sobre què i com s'ha de conservar del patrimoni de la nostra ciutat, respectant criteris històrics, artístics, estètics i dinàmics, i de fer-ne un seguiment amb l'objectiu de no malmetre'n ni la funció ni l'estètica?
Quines mesures de protecció i urbanístiques justifiquen que el nostre barri vell deixi de ser-ho?
Qui s'ha encaparrat a pensar que conservar el patrimoni comporta substituir pedra per granit, aturar o no engregar investigacions, no mantenir i sí substituir elements originals per versions actuals?
Article 35. Criteris d'intervenció.
2. Les intervencions en els conjunts històrics d'interès nacional ha de respectar els criteris següents:
a) S'han de mantenir l'estructura urbana i arquitectònica del conjunt i les característiques generals de l'ambient i de la silueta paisatgística...
3. El volum, la tipologia, la morfologia i el cromatisme de les intervencions en els entorns de protecció dels béns immobles d'interès nacional no poden alterar el caràcter arquitectònic i paisatgístic de l'àrea ni pertorbar la visulització del bé...
Amb el pas dels anys tot canvia, ens hem d'adaptar a noues costums, estètiques i tecnologíes, però amb un criteri encertat, humilitat i respecte històric, i cal saber també que la màxima d'una bona intervenció de conservació-restauració, sigui sobre béns mobles o immobles, és la de la mínima intervenció necessària.
Seguint el títol preliminar, art 5. 2 que diu:
Tothom que tingui coneixement d'una situació de perill o de la destrucció comsumada o imminent d'un bé integrant del patrimoni cultural català ho ha de comunicar immediatament a l'administració local corresponent o al Departament de Cultura.
Trameto la meva disconformitat, sabudament compartida, del com i què s'ha fet en l'acció de conservació-restauració de la plaça de Sant Antoni, la qual més aviat qualificaria de destrucció en la suma de totes les seves modificacions. El barri vell mereix una més acurada atenció de conjunt.
Cordialment.
N. Domingo Salvany
Llicenciada en conservació i restauració.
EL LECTOR ESCRIU
Teva. No, teva. No, no, es teva. No, de cap manera...
Desespera comprovar com la distribució de feines entre diferents organismes (quan abans era un de sol, l'Ajuntament) esdevé un conflicte de competències: que en comptes de millorar el servei l'empitjora.
Exemple: una caixa de cartró de grans dimensions plena de papers i deixalles alimentàries. El camió no ho recull, "no és competència seva". Així durant quatre dies, fins al cinquè, que s'ho van endur, (doncs ja ho podien haver fet el primer i no deixar que les restes s'anessin podrint amb la calor). Igual passa si hi ha una bossa d'escombraries a terra i rebentada amb les deixalles escampades... allò ni és toca; ja ho farà l'escombriaire de peu. Però si l'endemà aquest no encerta a passar per allí, allò continua fent pudor i criant mosques... Igual ha passat amb un matalàs, una bicicleta d'infant, un cotxet de nadó, un televisor...
Resposta del Consell Comarcal (ens que gestiona la recollida amb el camió): "per això ja s'instal.len els contenidors voluminosos".
Ciutadà: "Ja, però com que no l'instal.len fins el mes que ve...
Consell: "Ja avisarem la brigada municipal".
Brigada Municipal: "Som pocs i no podem arribar a tot arreu..."
Ja tenen raó tots, però si el ciutadà arriba tard a pagar el rebut de les escombraries, li costa un 20% més... Per tant si és l'administració qui no compleix la seva part del contracte...
Un altre punt de deixadesa són els contenidors de recollida de vidre ja que a vegades n'hi ha més a fora que a dins, i qui s'hi atansa ha de caminar per sobre el vidre com si fos un faquir. I això és repeteix en els de cartró i els de voluminosos, que de vegades semblen escampadors en comptes de recollidors.
Tot això abans no passava quan es recollia casa per casa, tècnica que una barriada de Barcelona vol tornar a assajar. I si no es pot canviar el sistema, caldrà canviar als responsables d'aquest.
Si és veritat que les coses mal fetes, com diu la Generalitat, no tenen futur, aqui a Tàrrega es trenca la norma, perquè això ja fa massa que dura. Per tant de cara a les properes eleccions s'haurà de fer quelcom ja que sinó, ens tiraran en cara allò de "teniu el que us mereixeu... o voteu..."
Un targarí