---

5a Pàgina

Els veïns de la zona del Reguer han denunciat la presència de moltes rates a la zona de la bassa on neden els ànecs; una presència de rosegadors que es veu incrementada per les sobres del menjar que els veïns deixen per als ànecs. També perquè els canyars de la zona ajuden a amagar els caus de les rates; una situació difícil de resoldre fins que no es dugui a terme el projecte de les Astes de Sant Macari, que preveu la construcció d'un mur de contenció des d'on acaba l'actual del carrer del Talladell fins, aproximadament, on s'ha de construir el nou pont que comunicarà la Via Lacetània amb l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Però, com sabem, el projecte de les Astes de Sant Macari ja fa molts anys que dorm pels calaixos de l'Ajuntament i els diferents governs municipals no han aconseguit que aquesta urbanització tan necessària sigui una realitat. També la realització del parc esportiu i la zona lúdica del Reguer ajudaran a la millora paisatgística de la zona i a la desaparició de les rates.

L'Ajuntament està treballant en un projecte per millorar l'espai que va del pont de la carretera de Verdú o del carrer de Joan Maragall fins a l'altre pont construït fa uns anys, prop de la rotonda de la carreta de Sant Martí de Maldà, i convertir-lo en una zona lúdica per als ciutadans. Amb tot, queda el tram des del pont vell fins a la nova passarel·la, que caldrà esperar que s'urbanitzi: és la zona on es volia construir un hotel i que al final els promotors van optar per una altra inversió.

A l'època de l'alcalde Eugeni Nadal es va parlar de fer en aquest espai unes represes perquè hi hagués unes làmines d'aigua que donarien la sensació que el Reguer porta més cabal, a la vegada que milloraria la visió paisatgística de la zona. Cal dir que el lloc ha millorat molt des de fa uns anys i actualment no es pot comparar de quan hi havia molta brossa, herbes i canyes, a la qual cosa s'hi afegien les males olors de les clavegueres de la ciutat, que hi abocaven les aigües negres directament. Però com que la zona és cada vegada més al centre de la ciutat, i amb més habitatges i equipaments al seu redós, cal millorar aquest espai perquè sigui una mena de parc per als veïns, a la vegada que millorarà la panoràmica i oferirà una visió de la ciutat més atractiva.

Així que per solucionar la problemàtica de les rates de manera definitiva cal el desbloqueig del projecte de les Astes de Sant Macari, la construcció del mur i l'eliminació de les canyes, ja que si no es podran fer actuacions puntuals contra els resegadors, però al cap d'un temps es pot tornar a reproduir el problema.

Opinió

No crec inadequat ni inoportú, i en aquest ordre per cadascuna de les dues coses de les què m'ocupo, escriure'n en aquestes planes. La segona evidentment reiterativa i la primera molt personal, ja que entenc que les opinions i les suggerències.

Més d'un bon amic, i concretament algun, de tant en tant ocupa alguna plana en aquest setmanari; em diuen que potser sóc excessivament suau o tou al comentar algunes situacions i fins i tot persones. No ho crec així. I si ho faig és perquè, des d'uns temps que no tinc presència activa en la vida targarina, estimo que no he d'entrar en polèmiques ni crítiques. Sobretot quan un no està dins de les coses, cosa que fa que sovint no es coneguin totes les facetes d'una qüestió o d'uns problemes. I és l'hora assossegada de veure el que passa. Posició, la d'escriure del passat i la gent del passat, al meu entendre encara més obligada en veure tot el que és agradable i favorable, que no les entropessades o els errors que s'hagin pogut tenir. Difícils de jutjar sempre perquè els temps, les posicions o les circumstàncies són moltes vegades canviants i distintes.

M'han també suggerit que escrigui com una mena de memòries o biografia. Hi he pensat molt i també he decidit no fer-ho, per algunes de les raons més amunt apuntades. I, sobretot, perquè estic plenament convençut que no tinc la capacitat literària ni el coneixement profund dels fets que unes memòries requereixen. I seguiré limintant-me, com ho estic fent, mentre Déu em conservi facultats i vida, a unes pinzellades o llambregades del que he vist, m'han explicat o he llegit... o pogut trobar i llegir. I quant a les persones o personatges que he fet passar per aquestes planes, i continuaré anant recordant , si que també vull manifestar rotundament que no estableiso ni establiré cap mena de prioritat. Únicament tracto que no es quedi en el oblit. Sense tampoc voler dir que han estat o són els únics. Tot al contrari; una ciutat com la nostra n'ha tingut i en té a centenars. A vegades en les posicions o situacions més ignorades. Elles i ells, però, és impossible encabir dins d'un límit d'un setmanari. I a més a més tampoc és fàcil descobrir-les. Però aixó sí, el que més demano és que tots aquells que m'he deixat i em deixaré sense voler, quan escric d'algun sector més o menys determinat, que sàpiguen que de veritat ho lamento. I que estic disposat afegir quan m'ho diguin o demanin. Insistint, una vegada més, que no em sap gens de greu de no fer servir el punxó, sinó que l'esponja.

El 18 de febrer últim va fer vint-i-cinc anys que els reis Joan Carles i Sofia passaren i es deturaren uns moments per la nostra ciutat. Suficient perque, baixant dels cotxes, el rei, pogués rebre i tenir a les seves mans una significativa estona la vara de l'alcaldia, que és el signe més representatiu del poder municipal, i per tant del municipi. Vaig explicar-ho suficientment en el meu article "Pas i visita dels reis" del 20 de febrer de 1999. Però si tots els mitjans de comunicació se'n feren ressò, el darrer novembre de 2000 i se celebrà una sessió solemne a les Corts de l'Estat amb l'assistència massiva de diputats i senadors i de les més altes institucions de tot el país, i he cregut que no estaria de menys que també ho recordés. Singularment perquè si es van repassant totes les sortides que han fet els reis al llarg de tot l'Estat, no són excessivament moltes les poblacions, viles o ciutat en què s'han deturat i rebut el símbol del poder. L'estadística no ens enganya. I en quedi, doncs, novament constància. Moltes targarines i targarins encara no havien nascut. I aquella munió d'alumnes de l'institut ara Manuel de Pedrolo, que exhibiren una pancarta saludant amb grec la reina Sofia, mereixen ésser recordats, com en les fotografies que es publicaren a Nova Tàrrega a darrers de febrer d'aquell 1976.

Em serveix igualment per insistir que, com explicava en el meu article de febrer del 1999 citat, el rei Alfonso XIII i la reina Victòria vingueren a Tàrrega el 2 de juny de 1930. En una estada a l'Ajuntament i a l'església de Santa Maria de l'Alba que s'anota. No fou l'any de la inauguració de l'Exposició Universal de 1929 a Barcelona, sinó un any després. Però com que en aquella meva informació anotava únicament l'alcalde de llavors, avui vull incloure tota la corporació: alcalde, Josep M. Llort Bosch; primer tinent d'alcalde, Francesc Fité Pons; segon, Francesc Castellà Bonet, i consellers, Josep Flaquer Capdevila, Ramon Roca Boladeres, Francesc Segarra Vives, Francesc Mateu Mas, Pere Ramon Ferrer, Antoni Pont Pont, Antoni Elias Gomà, Antoni Pomés Monfà, Àngel Fontanet Albareda, Ramon Sala Llobet, Pius Tàssies Bosch, Samuel Perenya Reixach, Francesc Bernat Sanfeliu i Lluís Plassa Oliver. I el secretari era Josep Morera Poch.

Evidentment, molt nombrós. Puc dir que pràcticament estaven representades totes les tendències polítiques, menys d'un any abans que el 14 d'abril de 1931 es proclamés la segona república.

Que tot plegat, al meu juí, acaba d'arrodonir el que avui volia.

Opinió

Aquí, un regidor de vostè

Haureu llegit que el funcionament econòmic d'un país, o d'una ciutat, no difereix massa del d'una empresa o del d'una família.

Cada família, cada empresa, té uns ingressos, disposa d'uns recursos, amb els quals han de fer front a unes despeses. El correcte equilibri i administració de recursos i despeses donarà solvència i estabilitat en el present i garantirà un futur pròsper.

Personalment, crec que l'economia d'un ajuntament és més semblant a la d'una família que no pas a la d'una empresa. Una empresa cerca sobretot beneficis que reinvertirà, totalment o en part, en la pròpia empresa per tal de seguir generant beneficis. L'economia familiar, en canvi, el que pretén és anar-se dotant de tot allò que li permeti una vida de més qualitat i, si s'escau i és possible, preparar un futur segur, a recer d'imprevisibles esdeveniments negatius.

Tant les empreses com les famílies assenyades i amb un mínim d'intel·ligència previsora coincideixen a l'hora d'ajustar, o condicionar, les despeses als ingressos. Altrament, corren el risc de descapitalitzar-se i endeutar-se perillosament.

Una puntualització, un crèdit per ell mateix no és negatiu, tot dependrà si aquest és fa voluntàriament i amb un objectiu de millora, o bé és forçat per una gestió deficient.

És molt gormand i perillós fer com aquells que obren el calaix, o la llibreta, i tants en veuen tants en gasten.

Ja ho diu l'aforisme: "no es pot estirar més el braç que la màniga". O aquell altre que diu: "qui gasta el que no té, omple la bossa del banquer".

No és objectiu econòmic d'un Ajuntament produir beneficis econòmics. És objectiu del polític municipal administrar el comú amb prudència i reflexió per tal de bastir una ciutat de qualitat i amb previsió de futur.

Avui em permetré una humil imitació d'aquelles sàvies paràboles que ens explicaven, i alguns encara expliquem. La podríem titular: "La paràbola de com i per a què prioritzar els recursos"

Algun ajuntament és semblant a aquella família que un bon dia reuneix tots els seus membres amb capacitat de decisió i es posen a tractar el pressupost econòmic familiar anual.

És una reunió important perquè, vulguis que no, els diners són la mare dels ous i a més a més, com diuen que diem a Catalunya, la pela és la pela, tu.

El cap de família obre la reunió: "Ara toca prioritzar el llistat de despeses i inversions".

L'un diu que caldria una catifa nova per a l'espai de jocs de 57, l'altre, que seria bo fer un "quarto d'hostes" nou de 87, aquell, proposa fer una saleta d'estar a la part vella de la casa de 60, aquest altre demana una assistenta de 12, i d'altres, demanen fins a 67 més. El cap de família sense pensar-s'ho gaire, o potser pensant-ho molt, vés a saber, ja que el caps de colla se les pensen totes per tal de tenir la família contenta, que la solució és demanar un crèdit de 283.

Algú de la família, aquell parent que hi és, però que no hi és, que té la veu que li deixen tenir, i el seu vot val el que val, gaire bé res, els adverteix que ja tenen un crèdit de l'any anterior de 230 i que en els dos darrers anys i mig han demanat tant de crèdit com en els sis anys anteriors junts. I avis que amb aquest crèdit nou ja tindran a partir d'ara un crèdit familiar pendent que suma la gens tranquil·litzadora xifra de 1.158! Els fa adonar que de fet les grans obres familiars encara han de venir i es pregunta i els pregunta si no caldria revisar les prioritats per les quals han decidit endeutar-se tant i tant.

El titllen d'alarmista i de profeta fracassat. Li asseguren que ja saben el que es fan. Diuen que fins i tot tenen un assessor financer i com que "la casa va bien" decideixen: "que es faci així", i amén.

Aquest regidor de vostè no dubta, repeteixo, no dubta, de la legitimitat dels diferents sumands de despesa que fan els regidors amb responsabilitat d'àrea de gestió municipal.

Aquest regidor de vostè sí que dubta, i molt, de l'encert i oportunitat de la llista de prioritats de despesa (corrent o d'inversió) decidida per l'Equip de Govern.

Espero que ningú s'ofengui per tenir o expressar aquest dubte. Tampoc m'ofendré si algú dubta del meu dubte.

A Ivorra tenen el Sant Dubte. És un dubte que no els compromet, econòmicament parlant, a res. Ans al contrari, sempre hi pot acudir algun visitant que hi pot deixar bons calerons.

A Tàrrega tenim "el car dubte". És un dubte que ens pot arribar a comprometre, econòmicament parlant, a molts, a tots, per una elevada quantitat i per un molt llarg temps.

Esperem, pel bé dels targarins i targarines, que l'encertin i algun dia algú em pugui retreure aquest escrit com una mostra de l'afició del Tous a exagerar-ho tot. Us ben juro que no em sabria gens de greu reconèixer que també jo sóc un profeta fracassat.

Correu del lector

Celebrem molt positiu que l'Associació de Veïns del Talladell es manifesta que considerem molt necessari aquest local per als jubilats, segons escrits de Nova Tàrrega del número 2.881.

Nosaltres creiem que ja toca que durant dotze anys hem tingut aquest local provisional, creiem que és hora de tenir el local nou, ja que està fet però el Sr. Alcalde de Tàrrega no el vol obrir, fins quan,Sr. Gené?

Actualment tothom creu molt necessari tenir aquest local: els jubilats i l'associació de veïns, vol dir tot el poble del Talladell; esperem que el Sr. alcalde no esperi molt temps per obrir aquest local, si no li ho recordarem cada setmana públicament.

També li recordem que arregli la llum del consultori, ja que quan l'estufa està encesa moltes vegades salten els ploms.

Voldríem fer una crida a tots els veïns i jubilats que quan vegin el Sr. Gené li demanin aquest local. Ens ajudaríem molt tots plegats.

Esperem que aquest acrida sigui molt positiva per al poble.

Música

El teatre Ateneu acollí dissabte passat 17 de febrer a les deu de la nit un dels concerts del sisè cicle de música de cambra, amb la presència dalt a l'escenari del Quartet Arsis, format per la flautista bellputxenca Núria Calaf, la violinista barcelonina Natàlia Crespo i els cerverins Neus Garrabé a la viola i Jordi Creus al violoncel. Quatre joves artistes que ens proposaren un interessant programa de clar signe classicista, si bé contenia una episòdica incursió a la música del segle XX, en concret a la del compositor hongarès Béla Bartok.

Un quartet de Franz Joseph Haydn i dos del seu excels contemporani Wolfgang Amadeus Mozart ocuparen, com queda dit, la major part del concert. Aquestes partitures de serena bellesa i melodisme somrient recorden molt les formes de la serenata i el divertiment, tan exitoses durant la segona meitat del segle XVIII. És música d'espai que bandeja la confessió personal, tot sovint dolorosa, per a centrar-se en un pur hedonisme sonor.

Pel que fa a les set peces breus de Bartok dedicades als infants –i que complementaven el programa–, cal dir que la seva font generadora és el ric folklore d'Hongria, tan estimat per l'autor del Mikrokosmos i divulgat per ell en moltes de les seves obres, fins i tot les més ambicioses.

La interpretació del Quartet Arsis fou en tot moment clara, elegant i en alguns passatges de Bartok fins vibrant i lírica, per la qual cosa és fàcil pronosticar a aquests quatre joves instrumentistes una carrera musical ben favorable.

Entitats

Dissabte 24 a les deu del matí tots els amics que va deixar aquí Isidre Bureu tenim una cita a l'església parroquial de Santa Maria de l'Alba. Una cita per dedicar-li fervorosament una missa de gratitud en complir-se un any del seu plorat traspàs.

Volem recordar amb intensitat l'home de cor generós, l'amic sempre disposat a ajudar, la persona que va deixar un buit important en les nostres vides. Volem donar-li les gràcies per tot el que va fer per nosaltres i manifestar en comunitat que ell segueix ben viu dins els nostres cors.

Correu del lector

Escrivim aquestes línies després que l'ensurt que vam patir el diumenge dia 18 hagi passat i ara ens trobem amb tranquil·litat suficient per reaccionar amb calma.

Com cada cap de setmana, diumenge vam anar tots tres, pare, mare i l'Adrià, al pavelló municipal, ja que som jugadors de l'equip del Handbol Tàrrega Kmeloth. En un moment donat, mentre la mare i l'Adrià miraven com el pare jugava, l'Adrià es va recolzar en una barana que resulta que és una porteta i que també resulta que fos com fos no estava tancada. La porta es va obrir i el nostre fil de dos anys i mig va caure a la pista d'esquena des d'una alçada aproximada de dos metres. Un cop passat l'estupor inicial amb el bon ajut dels companys de l'equip vam portar l'Adrià al CAP i després a l'Hospital General de Catalunya. El nostre fill està bé, només es va fer una lesió cervical que es curarà amb un collar ortopèdic.

Els motius d'aquest escrit són molts, però podríem resumir-los en cinc punts:

* En primer lloc, per agrair a tot l'equip del Handbol Tàrrega Kmeloth l'ajut humà que ens van donar en un moment tan difícil.

* En segon lloc, per agrair també el treball professional i càlid del Dr. Domingo.

* En tercer lloc, per qüestionar-nos si realment l'esport targarí no es mereix un pavelló municipal amb millors condicions. Nosaltres voltem per instal·lacions esportives de tot Catalunya, i el nostre pavelló és dels que es troben en una situació més decadent.

* En quart lloc, per preguntar públicament quin motiu hi ha que la barana de la graderia tingui unes portes (quatre en total) que no es tanquin amb cap altre sistema de seguretat que una lleva que va fluixa i que ja altres cops hem trobat oberta. És que no existeixen els candenats? Les portes de les baranes es deuen fer servir... un cop a l'any? No seria possible que estiguessin sempre tancades i amb sistemes fixos i més segurs?

* I en cinquè lloc, i ja que hem pogut saber que dissabte un altre nen va caure també a la pista, no pel mateix motiu, sinó perquè va rodolar i va passar entre els barrons de les baranes, ens preguntem: alteraria molt el pressupost municipal posar dos travessers més a tota la barana per fer que la distància dels barrots horitzontals passi de ser 40 cm a ser 20 cm? Potser d'aquesta manera l'Adrià seria l'últim nen a caure des de la graderia.

Amb tot això volem arribar al final d'aquest escrit comentant que tant des dels serveis mèdics que ens van atendre com des de la guàrdia urbana (on vam anar a explicar els fets ocorreguts) se'ns ha ofert la possibilitat de presentar denúncia contra els responsables, fossin qui fossin. Creiem que de moment no fa falta prendre aquestes mesures, ja que el nostre fill està bastant bé, però hem fet saber a l'Ajuntament per telèfon i també mitjançant un escrit que si tant el tema de les portetes com el de les baranes no se soluciona aviat interposarem aquesta denúncia per exigir-los que facin aquestes modificacions. Nosaltres només volem anar a veure esport tranquils.

Benvolgut director:

Nova Tàrrega sempre ha estat el mitjà pel qual els targarins hem pogut manifestar les nostres opinions favorables o desfavorables en qualsevol situació viscuda. Cada setmana podem llegir aportacions de lectors que utilitzen el setmanari per criticar, donar les gràcies, proposar iniciatives, demanar suport, etc.

El Sr. Jaume Ramon Solé, exregidor, exsocialista, AIPN destacat i persona prou coneguda, darrerament ens il.lustra sobre les desgràcies que cauran a la nostra ciutat si l'actual equip de govern tira endavant les seves "improvisades" iniciatives: que si perdrem el tren, que si ens faran el llit, i la darrera, que si arruïnarem la ciutat. Sort que no vol ser alarmista! Però les desgràcies de la nostra ciutat comencen justament el dia 13 de juny de 1999. Fa tot just un any i mig. Però ell va votar els pressupostos dels anys 1993, 1994 i 1995, i els seus socis, els AIPN, a més a més van votar els dels anys 1996, 1997, 1998 i 1999. Ves quina mala memòria! Ves quina casualitat que, seguint una mateixa manera de fer, tot canviï en el moment en què ell o els seus socis deixen de tenir responsabilitats en el govern municipal. Si les coses van com diu, en són responsables en una part molt important.

Però, senyor director, aquestes deduccions són manies meves, que, lògicament, no faran trontollar ni l'aplom, ni la seguretat, ni l'alt nivell crític i disquisitiu a què ens té acostumats aquest senyor.

Atentament,

P.D. Sr. Director, ja sap que per sistema no contesto les cartes amb pseudònim, però "Petra" crec que no la puc deixar passar per alt. Si li plau, "Petra", si vol que Tàrrega reaccioni, que tingui un govern amb imaginació, voluntat, eficàcia, elegància i honestedat, no sigui tan humil i digui'ns primer qui és vostè. És que si no, no és creïble.

No em queda molt clar que l'AVE sigui un gran avanç. Almenys per Tàrrega i pobles com el nostre, allunyats d'aquesta autopista de ferro. I això, que també ens el faran pagar.

Si pensem que la nostra orografia no és precisament plana i el cost d'un quilòmetre de via per aquest tipus de tren equival al pressupost de tot un any del municipi de Tàrrega, que no anirà bé a tothom, que aquest tren tanca i aïlla comarques... tampoc queden clars, doncs, els beneficis que per a la societat en general en sortiran d'aquest tren d'alta velocitat anomenat AVE.

Mentrestant, els altres trens normals, vull dir els que van a cent vint quilòmetres hora, que ja és una bona velocitat, els que utilitzaríem la majoria i probablement a diari, aquests trens no milloren, no s'amplia la seva xarxa, ans al contrari, els retallen per aquí i per allà.

Als ciutadans de l'interior, per exemple, i aquí hi ha els targarins, ens aniria molt millor un tren que venint de Lleida ens portés, via Cervera-Igualada, directe a Barcelona i a l'inrevés, amb els corresponents enllaços a altres poblacions.

L'AVE ens aïllarà més i afavorirà el desequilibri del territori. No ajudarà a reduir el trànsit de camions, i ell mateix causarà un fort impacte ambiental...

Potser que Tàrrega reaccioni i hi digui la seva... I Tàrrega pot!

Amb afecte,

Sr. Director:

Últimament he perdut el costum d'anar a inauguracions o festes multitudinàries. Segurament deu ser una qüestió d'edat, ja que els anys ja van pesant. Malgrat això, sempre m'interesso per la novetat que s'ha construÏt o col.locat, especialment si es refereix a Tàrrega. És llavors quan puc examinar-ho tot amb paciència i presició, admirant la novetat corresponent; també m'agrada comentar i constatar amb els meus amics la seva i la meva opinió.

Aixó és el que m'ha passat amb la inauguració de l'ampliació de l'Escola Taller Alba, tal mateix amb les festes del vint-i-cinquè aniversari.

Però, Sr. director, això no vol dir que no m'hagi interessat per aquest esdeveniment. Fa només un parell de setmanes, el meu bon amic i al mateix temps president de la junta rectora de l'esmentada escola, Josep Manel Gustemps, amb tota la seva amabilitat i paciència es va brindar a ensenyar-me tot, completament tot, el complex educatiu. Vaig poder satisfer la meva curiositat al màxim, ja que les explicacions de Josep Manel eren tècniques, administratives, de tipus laboral; bé, podríem dir de tot el que un curiós i meravellat d'aquesta obra podia saber. Abusant una mica de la paciència del meu cicerone, vaig poder fer tota classe de preguntes de tot tipus, referents a aquesta magna obra.

Naturalment vaig quedar encantat, tant per la magnitud que ha agafat l'escola i també pel bon ambient que es respira, es podria afirmar sincerament, Sr. Director, que al marge de la seva activitat típica, el complex globalment és un rabeig de pau. Bé, ja que un s'ha passat quasi tota la vida en ambients empresarials, la mentalitat es torna, com li diria, una mica en el sentit que tota inversió ha de generar un benefici. Seguint en aquesta línia voldria mencionar una petita reflexió: en aquests moments tenim un formidable edifici, operatiu, modern, confortable, etc. També tenim personal qualificat, altres que no ho són tant, però estic segur amb moltes ganes de treballar. Una junta que ha demostrat la seva eficàcia i no dubto que ho seguirà fent. La gran pregunta, doncs, és què hem de fer ara? Sr. director, per a mi és ben clar: s'ha de treballar i mans a l'obra. Que vingui més personal per tratar, que s'obrin noves línies de treball, que bategui tota l'escola, en definitiva, que hi hagi força vida. Que se'ns quedi una altra vegada petita. En economia, després d'un període d'inversió en segueix un altre d'amortització, malgrat que no existeixi cap deute. El benefici de què abans parlava amb la meva petita mentalitat empresarial no hi ha dubte que s'anirà veient amb la labor que porten aquestes persones.

Estic completament segur, Sr. Director, que si Déu ens dóna salut, celebrarem el cinquantè aniversari. Tots n'estarem orgullosos i contents. Se'ns escaparà alguna llagrimeta, una emoció lògica, ja que malgrat que es parli sempre d'economia, treball i molts maldecaps, en el fons és i serà un tema d'una gran humanitat.

Atentament,

Actualment hi ha nou regidors a la Comissió de Govern de la ciutat (CiU i PP):

1. Alcalde i diputat al Parlament de Catalunya (sou de diputat)

2. Regidor de Governació i personal: agricultor i empresari

3. Regidor de Finances i Promoció Econòmica: diputat a Madrid (sou de diputat)

4. Regidora de Sanitat i Serveis Socials i Ensenyament: diputada provincial (sou de diputada dedicació esclusiva)

5. Regidor d'Esports: empresari, treballa matí i tarda a l'empresa

6. Regidor de Serveis: encarregat empresa privada, treballa matí i tarda

7. Regidor d'Urbanisme: treballa a la banca

8. Regidor de Cultura: encarregat empresa matí i tarda

9. Regidora de Participació Ciutadana i Pobles Agregats: treballa matí i tarda empresa privada

En conclusió, tenim tres diputats: a Madrid, Barcelona i Lleida, i tots cobren de diputats amb dedicació esclusiva. Tenen temps per governar la ciutat?

Els altres regidors treballen matí i tarda en altres feines. Tenen temps per treballar a la seva regidoria?

La pregunta que em faig: qui governa la ciutat?

Els ciutadans de Tàrrega ens mereixem això?