El ple de la Cambra de Tàrrega ratifica per unanimitat la posició de la presidenta en afirmar que els arguments utilitzats en l'informe de l'ordenació territorial proposant el traspàs del 20% de la població de la comarca de l'urgell en favor d'altres comarques són totalment subjectius i gratuïts.

El ple rebutja el canvis que es fan en l'informe per a la comarca de l'Urgell i assumeix la totalitat dels arguments en contra, amb què queda demostrada la falta d'objectivitat i seriositat de la proposta.

El ple considera que cadascuna de les poblacions té el dret d'elegir o reclamar un canvi respecte a la seva posició actual dins del territori, però un informe d'aquestes característiques ha de fonamentar-se únicament en raons objectives i contrastades.

En el debat del ple, però, també es va posar en consideració que a més dels ajuntaments afectats hi ha altres col·lectius, com el de les empreses, a qui la cambra representa, i el fet de canviar de comarca els pot afectar d'una forma o altra dintre de la seva activitat empresarial.

Els arguments ratificats pel ple en què es justifica el seu desacord en els canvis proposats per la comarca de l'urgell són:

Primer: la suposada vertebració del territori i el dinamisme de determinada població del Pla d'Urgell, usats com a factor que justifica el canvi, són una apreciació totalment subjectiva i no tan sols no responen a la realitat, sinó que, objectivament, la capital de l'Urgell està en aquest moments i en tots els aspectes millor posicionada que fa quinze anys.

Segon: el moviment laboral cap a altres comarques veïnes, que també s'anomena a l'informe, és una dada que no queda demostrada. Les informacions de què disposem apunten que és una afirmació totalment gratuïta.

En el cas que aquest fet s'apropés a la realitat, entenem que no és una raó suficient a l'hora de decidir un canvi tan important de població d'una comarca a l'altra.

Tercer: pel que fa a l'argument d'una certa agrupació de poblacions a l'entorn d'una zona comuna de reg del canal d'Urgell, no és una situació nova a l'hora de plantejar la reordenació. Aquesta circumstància ja existia en el moment de la primera creació de les comarques actuals.

El ple de la cambra el componen empreses dels municipis de Tàrrega, Bellpuig, Ivars d'Urgell, Agramunt, Belianes, Castellserà, Vilagrassa, Castellnou de Seana, etc. A més de representans de patronals i sindicats. Cosa que vol dir que en l'opinió de la cambra hi ha un ampli ventall d'interessos que legitimen el fet que se'ls tingui en compte a l´hora de plantejar un canvi d´aquestes característiques.

Per altra banda en els arguments plantejats a l'informe es veu clarament que els canvis proposats són el resultat d'una anàlisis de laboratori dissenyada totalment al marge de la realitat actual del territori.

El ple, sense entrar en valoracions polítiques, és partidari de que aquesta possible llei es faci des del territori cap al Parlament, i no al revés, com s'aprecia a l'informe.

Per últim, entenem que l'opinió, quan es parla de territori no solament la componen els organismes polítics, com els ajuntaments, sinó també la representació empresarial o d´altres col·lectius que es considerin afectats.

Font: les observacions d'aquest document de treball es troben a la pàgina XXXII (pàg. 157 de les 164 que té l'informe, que es troba a Internet).

Correu del lector

Sr. Director,

Cert periòdic de les terres de Lleida els dies 3 i 4 de febrer informava sobre les pretensions de sou del president del canal Segarra-Garrigues. La primera proposta de sou que presenta Carles Benet era de 9.800.000 pessetes brutes anuals. Petició que no li fou aprovada per la junta del canal. La segona proposta fou feta en la reunió del 23 de gener, amb un sou net de 6.000.000 de pessetes, més 1.100.000 en concepte de dietes i quilometratge. Proposta que fou aprovada per la junta mitjançant votació.

És cert que l'article 15 de les ordenances del Segarra-Garrigues contempla el càrrec de sou remunerat. En el seu dia, qui firma el present article, com a vicepresident del Segarra-Garrigues, m'hi vaig oposar rotundament, al.legant que entretant no es regui del canal ningú no cobraria sou. Però no va prosperar.

Aquests dies ha sortit la polèmica arran de l'oposició de membres de la junta a acceptar el cobrament de tan elevat sou, sense haver regat cap hectàrea el Segarra-Garrigues. Si m'ho permeteu, m'he pres la llibertat de fer unes indagacions pel meu compte, atès que tinc motius més que justificats per a oposar-m'hi, si més no per a diferir.

El president de l'Algerri-Balaguer, Francesc Mirada, va declarar que ni ell ni els altres presidents anteriors no han cobrat mai ni una pesseta. Tan sols han cobrat els desplaçaments i les dietes. Sobre el canal d'Urgell, amb cent cinquanta anys d'història, el seu president Ramón Carné va declarar que per al càrrec de president cobrava 150.000 pessetes per sessió. He de dir que tinc el consentiment de llurs presidents per a fer pública la dita informació, i he d'afegir el meu agraïment a ells per la seva amabilitat i tracte dispensat a la meva persona.

Apreciats lectors, si fem comparacions veurem que aquelles persones que votaren en contra de la remuneració desmesurada de Carles Benet com a president del Segarra-Garrigues tenien tota la raó. Com pot cobrar més un president d'un canal que encara no està fet i no presta cap servei, que un president d'un canal en actiu que arrossega els problemes de funcionament i actituds propis del frec diari?

Una altra qüestió a debatre són les declaracions de Carles Benet referents a les eleccions de càrrecs. Diu que és el primer interessat a complir-les i defensar el procediment democràtic. Al meu entendre, el dia 10 de gener de 1993 en una reunió de la junta del canal Segarra-Garrigues, actuant jo com a vocal, li tirava en cara que no era natural que un president, al tractar el tema de la Seu, sigui partidari d'una opció, quan al meu entendre hauria de ser neutral. Diu que convocarà eleccions a la presidència i junta del Segarra-Garrigues quan s'hagin delimitat les hectàrees de reg i propietaris, si no, no es poden fer. Però és curiós que anteriorment les hectàrees i propietaris actuals que configuren les col.lectivitats de regants, hagin servit per aprovar-li el sou.

És a dir, les hectàrees representades en les col.lectivitats varen servir per a aprovar les ordenances, varen servir per a canviar la seu social del canal a favor de Tàrrega i en perjudici de Sant Martí de Maldà, varen servir per a aprovar el sou desmesurat del president. A resultes, ara no serveixen per a fer complir l'article 14 de les ordenances que implica el canvi de càrrecs cada quatre anys. I d'això se'n diu un home democràtic? I de la resta de la junta que ho ha permès, com se'n diu? El que sí que puc dir-vos és que els qui votaren e ncontra del sou exagerat del president són autèntics demòcrates que lluiten i vetllen pels interessos dels futurs regants del canal Segarra-Garrigues, que a la fi, directament o indirectament, són els que acabaran pagant.

Tot plegat fa olor de cremat; tan sols demano als membres de la junta del canal que no es deixin enlluernar per les 47.800.000 pessetes que la Generalitat destina al personal i funcionament de la casa canal Segarra-Garrigues; que tinguin en compte el que costa avui dia ser pagès i defensar la terra, i el poc criteri dels qui volen cobrar el que no es mereixen.

Rectificar és de savis; si creieu que està bé, allà vosaltres, però almenys feu comparacions i jutgeu el que està bé i el que no.

Correu del lector

A la Segarra i l'Urgell som de l'Ebre. Les aigües, més ben dit, la poca aigua que baixa per les nostres conques va a parar, per l'efecte de la gravetat, a l'Ebre. Això vol dir que de les nostres terres també en sortirà una part de l'aigua que es preveu transvasar en el Plan Hidrològico Nacional.

El PHN projecta xuclar 1.055 hm³ d'aigua de l'Ebre, per portar-ne 190 hm³ a Barcelona, 315 hm³ a València, 415 hm³ a Múrcia i 95 hm³ a Almeria. La inversió global prevista és de 3,8 bilions de pessetes.

D'entrada, la primera conseqüència del PHN és el deteriorament del cabal d'aigua i de l'aportació de sediments de l'Ebre al delta, així com la penetració Ebre endins de la falca salina de l'aigua del mar. Si fins ara Catalunya creixia pel delta, aviat el mar es menjarà el delta.

Una altra conseqüència és la disminució dels recursos d'aigua dins la mateixa conca de l'Ebre. El transvasament d'aigua és una hipoteca per sempre i, si les alteracions climatològiques reduïssin l'aportació natural d'aigua als rius, les conseqüències ecològiques serien molt greus. Tanmateix, l'Aragó i bona part de les terres de Ponent tindrem limitat per sempre l'aprofitament futur de l'aigua de qualsevol dels rius de la conca de l'Ebre, i per tant tindrem hipotecat per sempre el nostre futur.

L'impacte ambiental de les obres és també significatiu, ja sigui en l'origen o al llarg dels més de mil quilòmetres de recorregut del transvasamen: destrucció d'espais naturals, desaparició de pobles i valls, construcció de canals i pantans.

I per a què tot això? La raó principal és mantenir i incrementar una agricultura intensiva i un creixement urbanístic desmesurat en tota l'àrea mediterrànea, des de Barcelona fins a Almeria. Durant molts anys s'ha abusat, s'ha regalat i s'ha malbaratat l'aigua disponible en tota la conca mediterrània. Els pous i els recursos hidràulics propis de cada zona s'han esgotat, i en comptes d'endegar polítiques alternatives i racionals d'aprofitament i estalvi de l'aigua, es vol seguir amb el mateix model de bogeria irresponsable, que considera l'aigua com un recurs inesgotable.

Fa vint anys es va preveure un transvassament d'aigua de l'Ebre cap a Barcelona de prop de 1.000 hm³. Sortosament aquest transvassament no es va fer. L'àrea barcelonina ha tingut durant aquests vint anys un creixement considerable, però en l'actualitat, i gràcies a les polítiques d'estalvi, a l'encariment del preu de l'aigua i al convenciment que l'aigua és un recurs escàs, les necessitats futures d'aigua per aquesta àrea es xifren en poc més de 100 hm³.

Arreu d'Europa, les zones que han concentrat l'activitat econòmica i comercial han estat des de sempre les conques dels principals rius. Les conques del Roina, del Loira, del Sena o del Rin en són un bon exemple. Aquí caminem a l'inrevés. Deixem les conques dels principals rius oblidades i hipotecades per sempre, i concentrem l'activitat econòmica en zones amb pocs recursos hidràulics.

La Comunitat Europea aposta per la gestió autosuficient de cada conca hidrogràfica, i contra els transvassaments. I preveu acabar amb el finançament públic d'aquestes obres.

Quan ens constarà portar un litre d'aigua de l'Ebre fins a Almeria? Costi el que costi, el Partit Popular pensa que el "paseo militar" del Plan Hidrológico Nacional li aportarà els milions de vots necessaris per continuar governant.

Per això mateix tinc l'esperança que el PHN mai serà una realitat.

Si de bon matí...

Tàrrega, carrer de Sant Pere Claver. Sis del matí d'un dimarts de desembre.

Una matinada fosca i freda, embolcallada per una boira espessa i humida que ofega fàcilment la dèbil il.luminació dels alts fanals. Un oratge que deixava perfectament aïllades del seu entorn aquelles dues fràgils figures femenines que, amb pas lleuger, s'obrien pas per la vorera. Feien tard. L'autocar no trigaria gaire a passar a recollir-les per dur-les a la feina. Tenien fred.

Embolicades en gruixudes bufandes, arrupides dins els llargs abrics, estabornides per la temperatura i l'hora inclement; no s'adonen que unes figures, amb prou feines siluetejades en mig de l'espessor, sorgeixen sobtadament d'entre la boira i s'esmunyeixen furtivament fora de la finca situada a l'alçada del número 1, traspassant una porta malmesa i en un estat d'accessibilitat incontrolada, per abalançar-se sobre elles, aprofitant-se de la impunitat ambiental per perpetrar, el que sembla, un flagrant acte intimidatori que, per sort, no va més lluny de la mútua i comprensible asustadissa dels que, sobtadament, ensopeguen sense esperar-s'ho en unes circumstàncies poc agradables.

Les figures sospitoses desapareixen a la mateixa velocitat amb què havien aparegut. Les noies resten uns segons damunt la vorera quietes, immòbils, amb l'esglai al cor que els impedeix pensar, dir, cridar. Tan sols encerten a fugir d'aquell lloc a la velocitat que les seves cames els permeten. No veuen res, no senten res, ni tan sols un "crec" que sota els seus talons trenca la nit. Damunt la vorera quedava, trencada, una xeringa que algú havia perdut.

Després, de nou, el silenci, la foscor, l'espessor.

Realitat?

Ficció?

Correu del lector

La ciutat de Tàrrega pot sentir-se orgullosa i honorada, perquè un dels seus fills més distingits, com és Anton Pont Amenós, president de Borges, S. A., en reconeixement a la seva destacada personalitat i prestigi empresarial, va ser nomenat membre numerari de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras en un acte solemne celebrat a Barcelona el passat dia 15 de febrer (dijous), al qual assistiren les més altes representacions del món econòmic i financer català, amb la presència significada dels honorables senyors Artur Mas i Josep Grau, conseller en Cap i conseller d'Agricultura, respectivament, del Govern de Catalunya, a més d'un selecte públic que omplenaren la total capacitat del saló d'actes del Foment del Treball Nacional, seu de la Real Academia.

Com ja és tradicional i de rigor en aquestes sessions oficials de recepció de nous membres, l'elegit, en aquest cas Anton Pont, va fer un documentadíssim discurs que va versar sobre "La empresa familiar y su mundialización", que ell va desglossar en onze apartats familiars, que en exposar-los van constituir un vertader tractat de la moderna gestió dels negocis, on és essencial, sobretot, el treball en equip de totes les persones que formen la part humana de l'empresa, per obtenir-ne els millors resultats.

Va contestar-li en nom de la corporació l'acadèmic numerari Exm. Sr. Isidre Fainé Casas, director general de "la Caixa", ressaltant la important figura del nou membre, la seva contribució a l'economia nacional, i com empresari modèlic i de reconegut prestigi a nivell del nostre país i també internacional.

No podem ometre que un altre il.lustre targarí, com va ser el Sr. Ricard Piqué Batlle, en la seva condició d'economista destacat, també va obtenir als anys cinquanta el títol d'acadèmic numerari de l'esmentada corporació, aspecte ben conegut i confirmat per l'amic Sr. Castellà Formiguera, i que suposa una nota sobresortint per als targarins.

Afortunadament, i gràcies principalment a la demostrada habilitat i sagacitat per els negocis de tota la família dels Pont, han estat uns autèntics negociants a més d'homes rellevants en l'escala social, virtuts heretades dels seus progenitors, els germans Josep i Ramon Pont Creus, que amb la seva saviesa basada a sumar i tocar sempre de peus a terra, van saber transmetre als seus descendents aquell esperit de lluita constant, que ha fet de la seva empresa una gran multinacional, amb diverses societats filials establertes al territori espanyol i cinc en principals països estrangers, i que donen ocupació a mil empleats, distribuïts majorment per les factories de Reus i Tàrrega, aquesta amb una plantilla de dues-centes vint persones, la qual cosa ens dóna una exacta idea de les dimensions actuals que assoleixen les empreses de la família i grup dels Pont.

A les moltes felicitacions que Anton Pont ha rebut aquests dies, hi afegim la nostra més sincera, extensiva als seus germans Ramon i Josep, com també al seu cosí germà Antoni Pont Grau, tots fills de Tàrrega, ja que també tots formen un grup de molt reconegudes capacitats directives i representen ser el paradigma de l'empresa familiar ben gestionada. Enhorabona!

Ensenyament

Ei, targarins! Som els alumnes de primer de batxillerat del Col.legi Sant Josep i volem compartir amb vosaltres la nostra experiència, una experiència diferent però enriquidora, unes vivències que durant vuit hores ens han fet descobrir un món construït pels homes en el qual cada peça del trencaclosques ens correspon i ens fa ser responsables de les nostres actuacions i de la nostra vida.

Vivim en una societat que molts cops es tapa els ulls per no percebre la realitat existent, es gira d'esquena per tal de no captar tot allò que sap que li afectaria, que li faria mal. Sense adonar-nos-en, ens trobem immergits en un món on si no corres no vals i si no vals no importes... on la mediocritat passa cada cop més despercebuda i ens guiem per una fita que ens ve marcada a base de perfeccions, la imprecisió és tatxada d'ineptitud, cada limitació, cada inhabilitat, és un defecte.

Aquesta visió pessimista canvia un cop has traspassat les portes de l'escola i el Taller Alba. Allí es desenvolupa una tasca enriquidora i gratificant: pintar un somriure al rostre d'aquells que no ho tenen tan fàcil com els que estem dins del voluminós sac dels "normals", encenent cada dia la guspira que fa feliç, revifant el foc que fa caminar sense por.

Som joves que ens volem obrir a la societat, volem conèixer els seus problemes i aportar-hi una solució.

El que nosaltres hem fet ha estat descobrir més a fons l'associació targarina d'atenció al disminuït, l'Associació Alba. Els nens ens han donat a conèixer el funcionament de l'escola, el seu treball, la seva situació, els seus espais de lleure. Vam compartir amb ells el matí. Tot seguit vam enfilar el camí cap al Taller Alba, on ens va rebre la seva directora i ens va guiar per les instal.lacions, tot mostrant-nos les diferents feines que s'hi fan.

Dividits en grups, vam conèixer les diferents cadenes de treball i vam tenir l'oportunitat d'estar més en contacte amb les persones, les quals ens van ensenyar la tasca realitzada i ens van convidar a participar-hi.

Després d'una valoració i d'una posada en comú de l'experiència, tornàvem cap al col.legi amb les ganes i la il.lusió d e seguir ajudant aquestes associacions que, com l'Alba, lluiten cada dia per la integració al món laboral de totes aquelles persones que presenten alguna deficiència. Hi ha d'haver igualtat d'oportunitats, i tots, com a persones, hem d'aportar el nostre granet de sorra.

Entrevista

Jaume Aloy és un col·leccionista de tota la vida. Al llarg dels anys ha col·leccionat diferents objectes, des dels tradicionals segells i monedes fins a programes dels diferents cines de Tàrrega que en aquests moments continua augmentant, és a dir, una col·lecció que mai s'acaba.De jove va començar col·leccionant segells i monedes, però finalment s'ha decantat per la col·lecció de programes de cinema, com a bon amant que es declara del setè art. Jaume Aloy ens mostra l'àmplia col·lecció de programes, revistes i objectes relacionats amb el cinema de Tàrrega, ens explica la gran competència que va existir entre els cines de la ciutat i ens fa un repàs pel temps dels canvis experimentats en les pel·lícules.

Quins són els objectes que has col·leccionat?

El col·leccionisme abasta moltes coses. Quan vaig entrar en aquest món, vaig començar amb la col·lecció de segells, i després les monedes.

En l'apartat de monedes, quan van començar a sortir les commemoratives, es va encarir molt aquest món, i molts col·leccionistes es van decantar per altres objectes.

Com et vas decidir per col·leccionar tot aquest material de cinema?

Amb altres companys col·lecionistes de Tàrrega, vam estar mirant els programes de cine, i vam veure que tots en teníem arroplegats uns quants.

Vam iniciar una etapa de recerca per diferents cases i famílies de Tàrrega i els vam adquirir als preus que ens demanaven.

A partir d'aquí, ja entres en la mania d'augmentar la col·lecció i ja no pares.

En aquesta col·lecció de cinema, juntament als programes hi ha els cartells, les revistes i els fotocromos (reproduccions d'artistes de cine de principis de segle).

Quants programes de cinema podem trobar en aquesta col·lecció?

Uns tres mil programes de cinema de mà, i tots de projeccions de pel·lícules a Tàrrega. La nostra col·lecció l'hem centrat a Tàrrega, ja que ens porta molta feina. Ens agradaria tenir els principis que es van fer del cinema i amb això ja tenim molt treball.

El grup de col·leccionistes que treballem en aquest tema som fills de Tàrrega i ens agrada col·leccionar aquesta història del cinema targarí. Estem treballant amb els cinemes que hi ha hagut a Tàrrega: Cine Alianza, Cine Catalunya, Casal Parroquial, Ateneu, Majèstic, i abans encara n'havia fet Jaume Calafell a l'Auxili Social.

Aquesta deu ser una col·lecció que mai acaba...

Sí, sempre busques aquells racons o llocs antics. Tot i així, ens trobem amb molta gent que van tirar molts d'aquests programes que no utilitzaven.

Així, creus que es pot superar aquest nombre de tres mil programes que ha arribat a recollir?

Sí, encara no m'he donat mai per vençut i sempre surto a buscar els que puc.

Per portar bé la col·lecció, ho has de tenir tot ben organitzat. És un exercici de molta memòria per saber els dibuixos que hi ha i evitar les repeticions de programes en les adquisicions que fem.

En aquesta col·lecció hem vist tres mil programes de cinema, però també té altres objectes relacionats amb el cine...

Sí, en les meves col·leccions disposo d'uns quatre-cents o cinc-cents fotocromos amb personatges del cine mut dels anys vint, un centenar de revistes culturals dels anys vint i dos-cents cartells de cinema originals.

També s'ha de dir que pertanyo a la secció de col·leccionisme del Centre Cultural i ja hem realitzat tres exposicions amb aquest material, juntament als altres col·leccionistes. La gent va quedar molt meravellada amb el material exposat, però cal dir que són unes exposicions molt costoses de fer.

Us heu trobat problemes per adquirir aquests antics programes?

Algunes vegades ens hem trobat cases on són contraris a desprendre's dels programes. Són decisions que respectem. Jo sempre dic que si tothom fos col·leccionista, fruiríem molt perquè intercanviaríem els diferents objectes que tenim, a part d'intercanviar opinions.

Entre aquestes col·leccions n'hem trobat una de molt interessant i antiga que consisteix en una sèrie ordenada alfabèticament de crítiques de cine.

Sí, és una col·lecció curiosa de quadrets de 15 per 15 cm. Són les que es posaven a la porta de l'església abans d'anar al cine. Entre les crítiques que podem veure, hi ha per exemple, Gilda, que diu que és "gravemente peligrosa". Hi havia altres qualificacions, com "para mayores con reparos, mayores, autorizada para todos los públicos", acompanyades d'una mica de resum de la pel·lícula.

Amb aquesta col·lecció de dos mil títols de pel·lícules es poden saber les dades tècniques de l'obra, que avui només es podrien conèixer amb una bona enciclopèdia. Ara bé, a part de les qualificacions morals de les pel·lícules, si hi havia alguna "escena" ja se n'havien cuidat de tallar-la.

Ens ha anomenat Gilda com un dels títols mítics que col·lecciona. Quins altres títols podem trobar?

Aquí es poden trobar molts títols, com El Mago de Oz, Mandi, pel·lícules dels germans Marx, de James Stewart, Un dia en Nueva York, El diario de Ana Frank, La ciudad que nunca duerme, Cinco mujeres marcadas, Cleopatra, Con la muerte en los talones, Buffalo Bill i La diligencia, entre altres.

Postal fora vila

Els qui hem viscut en directe i gairebé íntegrament l'evolució d'aquest segle XX que ja és història, arribat el moment de fer-ne una valoració, quedaríem curts d'expressió si la donéssim simplement per positiva. De fet ha estat inimaginablement espectacular el salt que ha donat en totes les branques del saber humà i hauria estat, amb escreix, el millor dels vint de no haver existit la contrapartida dolorosament negativa de dues guerres a nivell mundial, acompanyades del més criminal dels genocidis que registra la història, amb la coincidència –o potser no– que les tres calamitats han estat provocades per un estat especialista, que després ha sotmés a judici històric amb moltes sentències de mort i posterior especejament del seu territori repartit entre les potències perjudicades amb la desaparició i rehabilitació prohibida futura de tot el seu potencial bèl.lic. No obstant, torna a ser el gall del corral europeu i les decisions dels seus dirigents són les que porten la batuta del que és i serà aquest substitut del marc, el qual si bé ja fa temps és la norma de moltes operacions financeres, aviat ho serà també de les nostres butxaques, amb la corresponent merma del seu valor comparatiu, conseqüent a les inevitables operacions d'arrodoniment i al cost també inevitable de l'equiparació del nivell de vida del nostre país amb la dels grans d'Europa.

Però, malgrat tot, el progrés és aquí i en vull extreure el resultat sota el punt de mira urbà. Només cal contemplar, per posar un exemple, qualsevol postal targarina de començaments de segle. Tinc davant dels ulls el nostre Pati de principis de segle; és una esplanada de terra batuda amb mitja dotzena d'arbres esquifits. També xoca la contemplació de la carretera d'Agramunt, probablement en dia de mercat, tota ella emmarcada en una corrua de vehicles de tracció animal. En un tercer document de l'època, enfront del Cafè Estació, un cotxe de servei públic, amb rodes de pneumàtic massis i llums de carbur que es disposa a emprendre viatge. En fi, no cal fer gaires descripcions; el lector en tindrà la retina plena de moltes d'aquestes imatges, de les quals Tàrrega n'és prodiga. Però no ha calgut el transcurs de tot el segle o gairebé pequè es produissin aquestes transformacions. El qui, per exemple només d'una dècada ençà, avui contempla la zona marítima de Barcelona des de Sant Adrià fins a l'escullera –ens entendrem millor dient "rompeolas"– es quedarà bocabadat de l'espectacular transformació que li han proporcionat la vil.la i el port olímpics, la Mar Bella, el Bogatell, amb la seva munió de restaurants, bars musicals, discoteques, tot presidit per dos gratacels, un dels quals, hotel de cinc estrelles, i no diem del complex lúdic del Maremagnum (antic port vell) que s'hi afegí després. El tafaner intentarà cercar debades aquell conglomerat tercermundista de restaurants barraca que hi havia a continuació dels antics banys de la Barceloneta; al seu lloc hi trobarà la continuació del passeig marítim. Però el més meravellós d'aquesta metamorfosi és la platja pròpiament dita. Si abans era un merder, tant a dins com a fora de l'aigua, avui les platges de Barcelona mereixen el guardó anyal de les quatre banderes blaves que a l'UE atorga a les millor cuidades dels litorals europeus.

I a Tàrrega, naturalment de forma menys espectacular, ha passat el mateix; no precisament en qüestió de platges –que per ara no en tenim–, sinó el que fa referència a l'aspecte general de la seva urbanització, que podria quedar palesa amb una observació ingènua i infantil: en temps de sequera, quan traspassàvem el llindar de casa nostra, després d'uns tombs per la ciutat, calia una raspallada a les sabates per treure'n la pols; en temps plujós ho fèiem pel fang adherit, la qual cosa encara era més enutjosa. Avui, faci el temps que faci, podem passejar tant com vulguem, i sempre que no ens haguem ficat de peus a la galleda o traspassat la ciutat cap als afores, les sabates romandran igualment netes que abans de la passejada. Repeteixo que aquesta, amb tota la seva ingenuïtat, podria ser la més elemental, però certa, de les proves de la millora urbana. A nivell privat cal destacar la bellesa de molts dels espais comercials que no desentonen pas gens d'estar situats en alguns dels edificis modernistes del passeig de Gràcia o la rambla de Catalunya.

El lector romandrà tal vegada perplex si li confesso que jo preferia aquella ciutat de la platja bruta o la nostra de carrers polsosos, a les nostres d'avui. Però, tant a l'una com a l'altra, tant a Barcelona com a Tàrrega, hi trobo a faltar una cosa que de cap manera em podria proporcionar cap urbanista, tant si es digués Ildefons Cerdà, o Le Corbusier, Haussmann o Rovira i Trias. I aquest quelcom és el factor humà que hi he perdut de vista, ja sigui perquè ha emprès el camí que tots hem de fer o bé perquè ha desaparegut del mapa per manca de contacte.

Amb tot això, he intentat demostrar que, moltes vegades, no és la cosa en si mateixa el motiu de les nostres preferències, sinó d'altres circumstàncies com la ja descrita del factor humà. I aprofundint més encara, i si féssim aflorar el nostre subconscient, hi descobriríem allò que no dissenyà cap urbanista, ni es pot comprar ni vendre, i que, per tant, ningú ho ens podrà proporcionar: és aquella cosa fugissera que passa una vegada a la vida i a la qual tothom voldria retornar endebades.