---

5a Pàgina

Deurà fer uns dos anys que van ser retirades les dues estàtues situades a la porta de l'església de Sant Antoni o de l'Hospital, a la plaça del mateix nom, i traslladades al Servei de Restauració de Béns Mobles que la Generalitat té al monestir de Sant Cugat del Vallès per restaurar-les. Bé doncs, les estàtues ja han estat restaurades i ja es troben a la nostra ciutat. Les originals es gardaran al Museu Comarcal, i unes còpies de material sintètic que imita la pedra natural es col.locaran properament a les peanyes de la façana d'aquella l'església. Amb aquesta actuació s'aconseguirà acabar totalment la restauració de la plaça porxada i donaran un nou relleu a la façana també restaurada de l'església. Aquestes dues imatges procedien de l'antiga església parroquial d'origen romanic-gòtic, que es va ensorrar en caure el campanar. Les estàtues representen dos apostols, encara que es desconeix de quins apòstols en concret. Amb tot, des del Museu Comarcal ens han comunicat que quan estiguin situades al su lloc es demanarà a un tècnic la seva opinió per saber de qui es tracta, si de sant Pere o de Sant Pau, per dir el nom d'algun dels apòstols. Una tercera estàtua també procedent de l'antiga església parroquial es troba situada al vestíbul del palau dels Marquesos de la Floresta, més conegut com la Mútua, encara que és de propietat municipal. Així aquesta imatge també serà restaurada i se'n farà una còpia de les mateixes característiques que les anteriors; l'original anirà al museu, i la còpia, al lloc actual, encara que aquesta actuació pot tardar un temps. D'aquesta manera la ciutat recuperarà un patrimoni prou important.

Si aquesta és una actuació destacada, prop de la plaça hi ha les restes arqueològiques del que s'ha dit que podia ser una sinagoga jueva i una adoberia, cosa que en el seu moment va fer córrer rius de tinta en aquest setmanari, tant a favor com en contra. Així després del temps les restes semblen abandonades i sense un futur massa cert. Pel que hem pogut saber, ara la responsabilitat recau en el servei d'Arqueologia de la Generalitat perquè dicti una resolució i a veure què se'n fa. A més d'un li agradaria que les restes desapareguessin d'aquell lloc, sobretot als qui no creuen massa en les coses antigues de la ciutat, con si anéssim sobrats de patrimoni. De fet no ens podem queixar, però no som cap "potència" en matèria de patrimoni arquitectònic i artístic. És allò que es diu: qui perd els orígens perd la identitat. Esperem que la ciutat pugui recuperar cada vegada més patrimoni com el dels apòstols de Sant Antoni i altres restes més importants.

Opinió

Basiana, mestre de pintors, com encertadament es titula el llibre, amb text d'Albert Macià, fou editat pel Cercle Artístic de Manresa, amb la col.laboració de l'Ajuntament de Manresa i la Fundació Caixa de Manresa, el 1993. Precisament quan feia cent anys que havia nascut a Tàrrega Evarist Basiana Arbiell, el 13 d'abril del 1893. Fill de Pau Basiana Torres i de Carme Arbiell Grané. I com deia Ramon Novell al seu dia, del queal escriuré més endavant, nét de l'Evarist campaner. Dels Arbiell campaners. I que anà amb els seus pares a Manresa quan tenia dos anys, i va morir a la capital del Bages a l'octubre del 1967. És a dir, als setanta-quatre anys.

No sóc jo, ni tinc els coneixements pictòrics que caldria, per explicar l'obra de Basiana. Per això recomano també la recerca i lectura d'aital llibre, per als afeccionats a la pintura o simplement targarins, ja que a més del text d'Albert Macià i dels coordinadors de l'obra, amb Andreu Argelich, Pere Puig Vila i Josep Vila Closes i del qui diu Juli Sanclimens Genescà, el 93 alcalde de Manresa, hi trobaran abundants i ben reproduïts dibuixos, pintures i composicions, que els permetran fer-se un judici de l'extraordinària i impresionant obra de Basiana. I comprovar, igualment, que per damunt de tot fou un gran mestre.

A més de començar en el taller del pintor Morell, el 1912 féu cap a Barcelona, i unes temporades a París. I a la capital catalana, a més de freqüentar tota mena de grups pictòrics d'aquella època, va estudar a l'Escola d'Arts i Oficis, a la Llotja i a l'Acadèmia d'Arts, de què era director Antoni Gilabert. I exposant a la Sala Dalmau de Barcelona el 1927, ho feia igualment a la Galeria Catalonia, i acudia amb èxit de crítica al Saló de Primavera del 1932. Solament és un petit esbós de la seva capacitat de treball, mentre que com també ho havia fet Marsà, treballava a la casa Vilaró, sempre amb la qüalificació d'excel.lent. I vingué a Tàrrega, a la famosa Exposició d'Artistes Targarins del 1933, idea del citat Ramon Novell que es va dur a terme amb la decidida empenta i col.laboració de Palestra, de què hem escrit altres vegades. Però que ningú ens negarà que fou una aportació gràcies a les seves arrels tan i tan targarines. Perquè encara que sigui un nom tan estimat a Manresa, vull anotar que la seva primera filla fou batejada com a Maria Alba. Nom tan vinculat a la parròquia, al campanar i als tocs que cuidava entranyablement el seu avi.

Torno a insistir en la capacitat i característica de Basiana com a mestre de pintors, que plana damunt de tot el que s'explica en el tan citat llibre, que comenten precisament els seus deixebles. No és aquí el lloc ni el moment d'explicar les vicissituds que es narren molt resumides en l'obra que vol perpetuar la seva memòria. Abans del 1936, en oposicions celebrades a Madrid, aconseguí amb nota molt alta la plaça de professor numerari de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Però després de la fatídica guerra civil, fou desposseït d'aital càrrec i títol, que ja no va recuperar mai més. Però si que seguí exercint el seu mestratge en el dibuix i en la pintura en una mena d'improvisat estudi, diria en unes golfes. I és un altre dels mèrits que, en el centenari de la seva vinguda al món a la nostra ciutat, volgueren reconèixer els de Manresa.

I explicaré ara el de Tàrrega: a l'editorial d'aquesta llavors Nueva Tàrrega del 5 de març del 1966, titulat: «Tarraguenses en la cumbre», el que escrivia, que estic convençut que era Ramon Novell, es lamentava que després de la participació en l'exposició del 1933 ens haguéssim oblidat de Basiana i de la seva obra. Però així mateix anunciava que a no tardar tindríem possiblement una mostra de Basiana. I així fou, ja que en el nostre setmanari del dia 10 de desembre d'aquell mateix 1966, i en el programa de festes de Sant Eloi, s'anunciava que aquell dissabte a dos quarts de nou de la tarda, tindria lloc la inauguració de l'exposició de Basiana a la sala de la Mútua de Seguros Tàrrega. I en el número següent del dia 17, N. evidentment Novell, comentava l'exposició i la qualitat de les obres amb el seu peculiar i acurat estil, evidenciant la vàlua del pintor, i mestre de pintors, nascut a Tàrrega. Que morí un any més tard.

Em sembla recordar que també n'ha escrit més d'un dels nostres artistes o estudiosos. Però no em ve a la memòria els que foren ni lloc. Com també crec que a Tàrrega en tenim algun quadre. Si fos així, millor que millor. El qui escriu i signa ho ha volgut fer per agrair a l'equip dels editors del llibre que recomano les seves referències a la nostra ciutat i la cita textual de Nueva Tàrrega d'aquell 5 de març del 1966. I a veure si entre tots trobem el millor camí per honorar un altre dels eminents artistes fills de Tàrrega. Sempre hi som a temps. Avui incloc un dibuix i una pintura, en reproducció, del llibre. Buscant els signats per Basiana.

Puc i em plau aclarir que gràcies a una pista facilitada pel Museu Comarcal, al novembre del 1985 tingué lloc la mostra "100 Anys de Pintura a Tàrrega", organitzada per l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics, amb la col.laboració de la comissió del centenari de Tàrrega ciutat, Diputació, Museu Comarcal, Sala Cristall i la Caixa, on hi figurava una obra de Basiana (que té el Museu Comarcal) precisament al primer pis de l'Ajuntament. Que així es troba en el catàleg fet per Josep Miquel Garcia i Ester Rates Brufau. Que, per cert, Maurici Graus, a Nova Tàrrega del 9 de novembre d'aquell 1985, es queixava que a més dels trenta-quatre artistes de l'exposició, hi mancaven noms com els de Magí Escribà Roca, Antoni Tartera (Antonioti), Àngels Balsells de Salisi, Enric Juncosa i Josep Cucurull Gassó. Quedi, doncs, així explicat i escrit. Cosa que encara avala tot el dit més amunt.

Torno amb un altre personatge i nom dels que crec que hauríem de tenir en compte a l'hora d'establir honors, com pot èsser donar nom als nostres carrers. Que crec que ara en tindrem molts. I ho dic gràcies al donatiu del llibre de la portada que reproduïm, amb què ens va obsequiar als Joseps Castellà el senyor Andreu Argelich i Lladó, de Manresa, amb motiu de la seva visita a la darrera exposició d'Antonioti el mes de desembre de l'any passat. I ho faig amb molt gust.

Opinió

Ja enllestida la incineració, ja consumits els cossos en aquella triple pira purificadora, els ciutadans de Tàrrega tornaven a les seves llars amb el cap cot i els pensaments confosos. Si no hagués estat per l'empenta del ferrer, aquell bon ferrer que dia rera dia forjava, tot cantant, alegre i joiós sempre, les eines emprades al camp... En definitiva ell havia remogut, a consciència i reiteradament, la ràbia continguda de tots aquells que escoltaven les seves intuïcions: «no m'agrada aquell foraster». Això repetia contínuament, amb una lluentor de desconfiança als ulls, foscos i profunds com la nit del sacrifici.

Encara recorria una flaire de carn cremada l'ambient, i fumejava allò que havien estat llargues flames minuts abans. Certament, es respirava traïció entre inhalacions de frustració, consol i satisfacció; s'inspirava la traïció dirigida a un jove inquiet, amb ganes de viure, i que ara jeia reduït a cendres i algun bocí de carn rostida que els cans de la vila celebraven amb joia. En Gimenells va vomitar, va expulsar remordiments, i rebuig, i impotència... el seu cos no va poder més. Tot fent ziga-zaga tornà a casa, on la seva muller l'esperava davant del foc a terra, breu reflex del que s'havia negat amb decisió a presenciar. «Hi ha anat molta gent?», li preguntà al seu espòs, en veure'l entrar per la porta. «Tot el poble, pràcticament, si és que el podem anomenar així», respongué amb un nus a la gola, que quasi li impedia articular els mots. «I a tu, quan t'hi aniran a veure?», insistí, just abans d'abandonar l'estança per tal d'entrar a la cuina: el dinar ja era llest, havia preparat rostit.

El batlle, tot just enllestida la funció, va acostar-se als pocs vilatans que encara restaven vora les cendres dels seus antics veïns, així com d'aquell absolut desconegut a qui tan sols havien vist la cara hores abans, i de qui només coneixien rumors escampats per qui tothom sabia. «Ciutadans, heu assistit a aquest acte de justícia lliure i voluntàriament, i heu vist com el mal ha abandonat la vil·la en forma de fum i de flama. Vegeu ara com escampa el vent les seves restes, aquestes cendres, residu de tantes i tantes morts de nobles conciutadans nostres. Torneu, doncs, a les vostres cases i reposeu en pau, ja que res més heu de témer», i mentre mentia, no era la seva consciència la que parlava, sinó la d'aquell malvat vigilant que el menava cap allà on volia, cap a la perdició, potser.

I mentre tot això succeïa, el capellà de la ciutat entrava a la sagristia, pausadament, deixant enrera tota aquella follia que havia envaït la plaça Major hores abans. La seva cara reflectia el cansament propi d'una avançada edat, d'una vida inesgotable i d'una llarga nit de discussions. Fins i tot li va semblar, en mirar-se al mirallet de la trista i pobra cambra, que duia una certa expressió d'alleujament marcada en aquelles aspres i enfosquides arrugues. Ja canviada la túnica, «aquella fa pudor a cremat, je, je», va davallar fins al temple, va prendre dues hòsties de sobre de l'altar i se les va posar a la butxaca. Tot era a punt per a la missa de la nit: les dues hòsties, el crucifix, la túnica negra que guardava al bagul, l'antic exemplar del Delomelanicon i... el gall? Ara dubtava si havia separat el gall triat d'entre la resta, i sense ell la missa era impossible! S'aturà a pensar, i s'assentà al primer banc, amb calma, per tal de reposar les seves pobres cames, castigades per una artrosi irremeiable. «Caram! Si no he separat el gall... l'hem feta bona! Hauré de tornar a parlar amb en Mateu, aquell babau prendrà qualsevol bèstia d'entre les que engreixa al corral», rumiava allà assentat. L'hora havia estat establerta, el lloc era el de sempre, i els convidats també eren els de costum... bé, amb alguna baixa més. Decidí visitar en Mateu, el granger, i s'alçà del seu còmode seient. Tot d'una, i sense arribar a conèixer mai el motiu, túnica i capellà rodolaren pel terra.

El batlle entrà a la parròquia a les sis tocades, tot era fosc i res distingia entre tanta ombra. La impaciència se li marcà en la veu quan cridà: «Mossèn, sou aquí baix?», però no hi hagué resposta per aquell immens cor d'ecos inquietants. Insistí en el crit, i la conseqüència fou la mateixa. Avançant pel passadís central, entre files i files de bancs, els ulls se li acostumaren a l'escassetat de claror i allà al fons, sobre l'altar, finalment trobà el mossèn: el cap era clavat a dalt de tot de la creu, cada braç i cada cama, allà on li corresponia del mateix objecte, però... i el tronc? La visió era esgarrifosa, i ho fou encara més quan trobà el calze ple de sang, i la patena plena de vísceres del difunt capellà. La sang de Crist, el cos de Crist...

La propera setmana, el desenllaç...

Opinió

Aquí, un regidor de vostè

Fa pocs dies s'ha fet públic l'estudi-enquesta que la Universitat de Lleida (UdL) ha fet sobre la Fira de Teatre de Tàrrega. Les xifres impressionen molt positivament i donen idea de l'enorme moviment de diner, d'espectadors i de la gran projecció de la Fira i de Tàrrega a nivell nacional, estatal i internacional.

Tenir bones infraestructures docents al territori produeix beneficis per a tots els ciutadans, no solament per als seus estudiants. Aquest estudi de la UdL n'és una bona mostra. Tenir a prop una universitat, la UdL, ens reporta estudis tan valuosos com el present.

A partir d'ara, els targarins, els comerciants, les firmes patrocinadores, els mitjans de comunicació, les autoritats governatives, tots, disposarem de dades sobre la nostra Fira de Teatre avalades pel rigor acadèmic que dóna una universitat.

Hem de donar gràcies a professors i alumnes de la UdL ja que, més enllà del propi treball acadèmic intern, han demostrat tenir sensibilitat vers els problemes i la realitat de l'àmbit socio-geogràfic dels alumnes i llurs famílies. A partir d'ara, quan ens referim a la UdL, la podrem ben identificar com "la nostra universitat".

Aquest estudi em dóna peu per a reflexionar sobre la nostra Fira de Teatre, i molt concretament, sobre una de les seves infraestructures bàsiques: el càmping.

L'espai d'un article no dóna per massa explicacions de detall, per tant us demano que entengueu la simplificació d'arguments que exposaré.

En els moments de màxima afluència de visitants al càmping, s'hi poden arreplegar prop de les tres mil tendes, de set a vuit mil persones. Aquesta tan gran congregació humana exigeix abundós nombre de serveis (dutxes, lavabos, higiènics) i per un molt curt període de temps (dos-tres dies).

Fins ara el dret d'acampar ha estat gratuït. No hagués estat just cobrar per unes tan migrades instal·lacions de serveis. És el peix que es mossega la cua: el càmping no genera ingressos i no hi ha més pressupost que el que hi ha, per tant no s'hi poden fer grans inversions i, com que no hi ha inversions, no hi ha bones instal·lacions, i com que no hi ha bones instal·lacions, no es pot cobrar pel seu ús. I a tot això s'hi afegia que els terrenys on s'ubicava el càmping eren d'ús provisional.

Ara, per fi, Tàrrega disposa de terrenys destinats a instal·lar-hi una zona d'acampada. Ara, doncs, és l'hora d'endegar la construcció de l'espai i de les instal·lacions convenients per poder oferir als visitants de la Fira una estada al més còmoda possible.

A l'hora de dissenyar el tipus d'instal·lacions és imprescindible tenir ben presents les dues dades clau: primera, s'ha de donar servei a milers d'usuaris i de tendes; segona, aquesta congregació de gent té una durada de tres-quatre dies.

La conclusió a què ha arribat aquest regidor de vostè és la següent: cal construir molts serveis (dutxes, lavabos, higiènics) i cal preparar el terreny amb molts arbres i amb un soler al mínim polsós (per si fa un temps sec) i amb el màxim de drenatge (que no s'enfangui si plou).

No cal res més.

Els propis responsables professionals de la Fira m'han respost moltes vegades, als meus suggeriments d'instal·lar quioscs de menjar i begudes a peu de càmping, que aquests no tenen cap èxit, ja que els campistes de la Fira solament hi dormen, o descansen i, ho fan en uns horaris tan "originals" i dispars com la mateixa intensitat de la programació firal exigeix. Per tant, ni cal un gran restaurant ni un magnífic bar.

En resum, el meu càmping ideal per a les nostres necessitats seria així: molt de terreny, molts arbres, molts serveis i un edifici de recepció digne i amb un petiti i digne bar.

Per això no estic gens d'acord amb el macro i magnífic edifici que s'està fent. Dels més de cent milions que invertirà la ciutat, quan estigui tot el càmping acabat, una bona part l'hauria dedicat a altres necessitats, firals o no, i de les quals ja en parlaré un altre dia. La subvenció que es pugui rebre, així com el cost i subvenció dels treballadors que l'estan construint, també donarien per altres obres que la ciutat necessita.

Repeteixo, calia el càmping i s'està fent el càmping: felicitem-nos-en. Però al meu veure i entendre, no era aquesta exuberant obra la que calia fer per cobrir dignament les nostres necessitats.

Per acabar, recordeu que les subvencions que ens arriben d'administracions superiors vénen determinades per uns barems establerts que són vàlids per a tots els ajuntaments. Afortunadament s'han acabat, o s'estan acabant, els temps en què tot era arbitrari i depenia de l'amistat amb qui tenia la clau de l'aixeta. El que veritablement correspon a cada ajuntament és decidir a què i on les destina. No discrepo, no faltaria més, que vinguin diners; discrepo del que en fem nosaltres d'aquests diners.

Faig aquest aclariment per si algú ens vol confondre.

Fa il·lusió veure que aviat tindrem càmping.

Correu del lector

Apunts polítics (6)

Quin parell! Tot el dia que ronden. Ara el més jove, tendre, amb aquests ulls de color mel que parlen, jeu amb el seu company al jardí de la plaça. És un company trobat, ferm, de bona estampa. El bon temps acompanya i fa de bon estar. No escandalitzen ni fan soroll. No els havien vist mai per aquí, probablement venen de lluny i descansen d'un llarg viatge i de tant voltar, com a desterrats de casa seva i deixats de la mà de Déu.

Segur que per una mica de menjar i un sostre farien de bon grat un bon servei a més d'un. Es veuen de tan bona pasta que no decebrien a ningú que se'ls estimés tant sols una mica.

Tot just la furgoneta del funcionari municipal, el mateix que en aquest poble neteja els carrers, invita a pujar el més jove, que sense pensar-s'ho dues vegades, i feliç, ja és dalt. Se'n van.

Un tret fa caure l'infeliç a la fossa oberta als afores del poble. Tristament una fossa comuna cavada a posta per a ells.

De petit deuria ser com una bola de cotó, exposat darrere un vidre d'un aparador de ciutat, envoltat de tires de paper de diari, separat dels pares i venut com a joguina per a aquell infant que algú no va saber educar. Potser va ser el regal d'un aniversari que al cap d'un any, i ja massa gros, o sense la gràcia de ser prou menut, és abandonat de tornada a l'asfalt de la ciutat.

Trista històra que cada any es repeteix sense que les autoritats hi facin gaire cosa. Res que no sigui de vegades una eliminació sistemàtica del menys culpable de tots.

Si això no es pot evitar, com ho farem per aturar la tala de sequoies, la contaminació del medi, l'abús en el tractament d'animals per al consum humà, la ruïna de molts ramaders i comercants honestos, etc.

Si l'home no és capaç de respectar les lleis de la natura, si perd la sensibilitat davant la vida, i és causa d'un desequilibri natural, l'home va camí de l'autodestrucció.

Aquí i a tot arreu, l'escola hi ha de dir molt i els polítics han d'estar a l'alçada.

El Conseller de Medi Ambient de la Generalitat es manifesta respecte al comentari que Antoni Prats Sàrries publicà a Nova Tàrrega el dia 16 del passat febrer relatiu al problemàtic Pla Hidrològic Nacional.

Reproduïm el que expressa el Sr. Felip Puig en aquesta qüestió

Benvolgut senyor Prats,

He llegit amb molt interès les cartes al director que va publicar als diaris Segre i La Mañana, que tan amablement m'ha fet arribar. Vull agrair-li que m'hagi volgut traslladar de forma directa la seva opinió sobre un tema tan transcendental com és la gestió de l'aigua.

En aquest sentit, he de dir-li que comparteixo moltes de les afirmacions que fa en l'esmentada carta. Sobretot perquè posa de manifest que el tema de l'aigua té implicacions socials i econòmiques molt importants per al desenvolupament present i futur de Catalunya, i que cal prendre decisions equilibrades, justes, que no perjudiquin a uns en benefici d'altres. Per bé que he de reconèixer que aquest objectiu és difícil en un tema com el de l'aigua, estic convençut que la trajectòria que del Govern de Catalunya està mantenint davant el Plan Hidrológico Nacional del Govern central segueix aquesta línia.

Nosaltres tampoc estem d'acord amb aquest Plan Hidrológico Nacional. Hem manifestat que no dóna una resposta efectiva a les necessitats d'aigua d'una part dels territoris de Catalunya, especialment de les Terres de l'Ebre i de Ponent. I ho hem manifestat de forma constructiva, aportant una alternativa que dóna solucions eficaces i viables des del punt de vista ambiental, econòmic i tècnic.

Una d'elles, com vostè destaca a la seva carta, és la del transvassament del Roina. Comparteixo els seus arguments en relació a aquest tema. De fet, l'opció del Roina, que ofereix totes les garanties d'abastament d'aigua de qualitat amb un impacte ambiental mínim, és un dels aspectes fonamentals de les setanta-dues al.legacions que el Govern de Catalunya ha presentat sobre la proposta de PHN impulsada pel Govern de Madrid.

Tots aquests arguments constitueixen la nostra defensa de l'aigua que Catalunya necessita. Una defensa que no és incompatible amb la defensa que estem fent dels interessos de la gent de les Terres de l'Ebre i del Ponent del nostre país.

Cordialment,

Correu del lector

El diumenge passat dia 18, com cada any en aquesta època, es va celebrar l'assemblea anyal de socis de l'Ateneu de la nostra ciutat. I també com sempre, fou agombolat per una bona assistència de socis, la qual cosa demostra que és una entitat viva i amb moltes coses per dir, i també per oferir a la ciutat.

Sota algun aspecte, bé es podria dir que fou una assemblea de tràmit, encara que, ben mirat, s'hi van dilucidar alguns temes prou importants.

Un dels punts de l'ordre del dia era "ratificar la composició del consell central", ja que no s'hi havia presentat cap candidatura per substituir els quins ja havien esgotat llur mandat. Es va incorporar, això sí, la senyora Maria Escribà. La ratificació es féu per mitjà de paperetes en sobre clos i urna, per tal de preservar l'anonimat; una experiència que no s'havia viscut mai a la casa.

Un altre tema que cridà força l'atenció dels assistents fou l'explicació que féu el president Joan Grau, en relació amb les obres dutes a terme a la sala teatre darrerament. Va començar per recordar i expressar la seva gratitud al Fons Social de la Caixa de Catalunya, veritable origen del diner que féu possible l'obra. Foren vint-i-cinc milions de pessetes! Va recordar també que, tenint en compte que l'esmentada sala teatre està arrendada a l'Ajuntament, es canalitzà aquella suma justament a través d'aquesta institució per tal d'estalviar impostos. El que no s'entèn tan bé és que les obres les va pagar finalment la Fira de Teatre. Una altra curiositat en el mateix sentit és que l'import de la inversió és tres milions i mig inferior al muntant pagat per l'esmentat Fons Social. Vol dir que l'Ajuntament haurà d'invertir encara aquesta quantitat, que va apuntar que es podia destinar a restaurar el sistema d'enllumenat, que confereix a la sala una gran dignitat.

També es referí al vell projecte de bastir un auditori damunt la sala cafè, que s'oferiria a la ciutat. El problema és, segons sembla, la nova orientació de la Regidoria de Cultura, ja que durant la passada legislatura (ara les coses han canviat força) el projecte es veia amb molt bons ulls. No cal oblidar que el cost és important i l'Ateneu només en pot finançar un vint per cent. Són doncs, les institucions públiques les que hi hauran de fer l'aportació majoritària, perquè és ben clar que el destí és també públic.

Finalment, l'aperitiu ofert als assembleistes pel consell propicià la continuació del diàleg, més variat i planer, sense el necessari encotillament que significa parlar amb un micròfon a la mà, entre el silenci de l'assemblea, trencat només pel so de la gravadora. Es pot assegurar que els més tocatardans van coincidir amb els més puntuals a començar la partida de cartes quotidiana.