---

5a Pàgina

El proper diumenge dia 25 celebrarem unes noves eleccions municipals per escollir els alcaldes i regidors que han de governar els pobles i ciutats els propers quatre anys, i seran les setenes des del 1979. L'actual alcalde, Frederic Gené, és la quarta vegada que encapçala la llista de CiU a la nostra ciutat i si torna a ser escollit per la majoria dels targarins aniria cap als setze anys d'alcalde, tot i que ja portava amb anterioritat uns quants anys de regidor amb Eugeni Nadal. Una veterania molt semblant es la que també porta el cap de llista dels AIPN, Joan Amézaga, ja que ha estat regidor de l'equip de govern amb diversos alcaldes i ha estat a l'oposició, com en aquesta legislatura que s'acaba. Els altres caps de llista, Josep Sort pel PSC, Josefina Travesset pel PP, i Jordi Ramon per ERC, són novells en els afers municipals.

?Els lectors de Nova Tàrrega tenen claríssim que el proper dia 25 hauran d'escollir el nou alcalde de Tàrrega i dels pobles de l'Urgell. Ho diem perquè des de les cadenes de televisió d'àmbit estatal o des de la nostra nacional es fa una campanya en què hom no veu clar quins candidats ha d'elegir ja que a Madrid quasi només posen Aznar o Zapatero, i aquí Mas o Maragall, quan cap d'aquests quatre líders es presenta a cap alcaldia. És difícil que les televisions puguin donar informació de tots els candidats de tots els pobles de l'Estat, o que TV3 en doni de tots els pobles de Catalunya, però haurien de plantejar les campanyes d'una altra manera, ja que ara ens presenten uns candidats d'altres ciutats als quals nosaltres no podem votar. Per embolicar més la troca cal recordar que en altres llocs de l'Estat també tenen eleccions autonòmiques, és a dir, fora de les comunitats històriques com Catalunya, per molt que li pesi al president del Tribunal Constitucional, Jiménez de Parga.

?Així cal que el proper dia 25 anem a votar per escollir l'alcalde que sortirà de la llista que tingui majoria absoluta o de les que tinguin una àmplia majoria, encara que són possibles altres fórmules. Nosaltres votem una llista tancada i després són els regidors elegits de les llistes presentades els qui escullen l'alcalde. Aquí tenim el dret de votar, però no l'obligació, i per això sempre tenim moltes abstencions perquè hi ha un percentatge important de gent que cada vegada està més cansada dels polítics. Per això mateix cal que anem a votar, encara que sigui en blanc, i si hi ha molts vots en blanc el polítics hauran de pensar que hi ha gent que no està conforme amb cap tendència. Els propers quatre anys de la nostra ciutat dependran de la llista o llistes més votades. Així cal triar el que considerem el millor programa i confiar que surtin els millors regidors o gestors del patrimoni municipal de tots els ciutadans. *

Opinió

Encara que n'hagi escrit tantes i tantes vegades, i puc assegurar que no és per manca de temes, avui hi tornaré. Estimo convenient que se sàpiga rotundament i bé, especialment pel que toca a les noves generacions. I cal dir-ho perquè ningú dubti de la visió que, des de segles, els nostres homes han tingut davant que és indispensable disposar d'aigua assegurada, no depenent de les pluges, a vegades tan escasses o mal repartides, per a la vida quotidiana i el desenvolupament de les nostres activitats, agrícoles, industrials o comercials.

En el meu article, en aquest setmanari, del 16 de març de 2001 titulat, "Un llibre. L'enginyer Domingo Cardenal. Pagès editors. I unes consideracions", del qual és autor, magistral i ben documentat, Jaume Mateu Giral, reiterava el que ja havia comentat el 22 de juliol de 1950 i a primers de gener de 1953. I tornava a reproduir, íntegrament en fotocòpia, el contingut d'una informació de Tàrrega, apareguda el periòdic Gazeta de Madrid número 1 del 2 de gener de 1784, on s'explicaven les gestions que es feien, des de segles per les entitats i autoritats de Tàrrega, en aquells anys, amb l'intervenció de la nostra Real Sociedat económica de Urgel.

Els anys passaren, i no fou fins la publicació de la Reial Ordre de 3 de novembre del 1852 que es pogueren iniciar les gestions per la construcció del canal d'Urgell, pel qual Tarrega havia lluitat tant. I que finalment, per raons tècniques, en aquells temps pràcticament insuparables, el nostre terme, les nostres terres, es tornaren a trobar en el secà.

Que com afirmava l'enginyer de camins, canals i ports Carlos Valmaña, tants anys vinculat al canal, en la seva memòria proposant el nostre ara dit Canalet, explicava que s'havia començat perquè pogués arribar a Tàrrega, al dit Manso d'Abella del terme de Tiurana, però s'havia deixat en suspens, degut a les esmentades dificultats.

Arribades les primeres aigües del repetit canal d'Urgell a la finca de Tarassó el 20 de març de 1862, iniciant-se amb molts problemes, alguns dels primers regs, era a Tàrrega on es reunia el 28 de novembre de 1862 el Primer Sindicato General de Riegos del Canal de Urgel, , que figura en la plana 108 del llibre del senyor Jaume Mateu Giral. I presidint-la, Francisco Castellana, que era un dels grans propietaris de la llavors villa nostra. Però no acaba tot aquí, ja que durant uns anys les oficines o el negoci de la sociedat s'administraven també a Tàrrega, com s'anota en el requadre, a la plana 167 del dit llibre.

No crec que estigui de més recordar que Tàrrega, que no havia pogut tenir el canal, va lluitar sense parar per almenys disposar d'aigua potable, ni que fos elevant-la. Cosal que va donar lloc a l'expedient per obtenció, que va promoure lluites inenarrables fins al 1899. I que pràcticament han durat fins farà molt poc. De què va disposar, gràcies a la reial ordre de 21 de juny de 1893. Tota una altra llarga història difícil de resumir, però que calia anotar, si parlem d'aigües del canal d'Urgell.

Aconseguir un canal i uns embassaments que fossin garantia de la seva dotació, els homes de Tàrrega, de tota mena de pensar, no ho deixaren mai. Des de l'Ajuntament o la Cambra d'Indústria i Comerç, quan es va constituir. No en podríem fer una sola excepció. Si bé a partir de quan Ramon Novell Andreu va entrar a la vida política o social activa i l'arribada a la Cambra de Joan Gómez Llobera, quan en fou tants anys president, les gestions s'intensificaren més i més. I sorgí la lluita pel Canal Superior de la Segarra i les Garrigues, que en principi semblava que anava unida a l'embassament d'Oliana, però que es va veure que no era suficient. I seguidament ja es sol.licitava el de Clua i la Vansa. O el que calgués. Durant tot el període dels anys vint, del segle darrer, només cal repassar Crònica Targarina, des que es va publicar, o les actes de la Cambra i l'Ajuntament, o les comissions que s'anaren establint, per comprovar que en tot moment i per totes les corporacions municipals, alcaldes, reunions de la Cambra, el canal i els embassaments corresponents eren considerats com una necessitat prioritària. I les poblacions afectades, tant de la dita Segarra o de la Vall del Corb, o del mateix Urgell encara en secà, o de les Garrigues, estigueren sempre al costat de Tàrrega en reunions, gestions,o assemblees, que semblava que ens duien al canal superior com una cosa immediata. Vingué la segona república, el 14 d'abril de 1931, i les movilitzacions i gestions seguiren sempre sense desmai, amb l'avantatge que els qui representaven la Generalitat restauradatambé ens donaven suport.

Precisament el 19 de setembre de 1934 es va formular una instància, signada pel llavors alcalde de Lleida A. Vives Estover, que presidia la comissió en favor del canal i embassaments, adreçada al Sr. "Presidente de la Ponencia Parlamentaria del Plan Nacional de Obras Hidráulicas". Congreso de los Diputados, en què aprofitant-se d'aquell pla hidràulic que s'havia confeccionat, sol.licità el Canal Superior de la Segarra i Garrigues i els pantans d'Oliana, la Clua i la Vansa. A l'esmentat escrit no hi faltava ningú; com a diputats al Parlament Espanyol, els senyors Manuel Florensa, Epifani Bellí i Casimir Sangenís. I pel Parlament català els senyors Romà Sol, Humbert Torres, Antoni Secanell i Joan Sauret. Després d'una gran reunió, amb l'Ateneu de gom a gom i la presència del ministre Marraco, que era el de Foment, semblava que ja teníem el canal aconseguit... Però vinguè el 18 de juliol i la guerra fratricida i incivil.

No continuo amb tot el que hem anat fent després. No vull allargar més ni repetir. La veritat és que tenim els embassaments d'Oliana i de Rialp, molt més gran que cap dels demanats. I el Canal de la Segarra i Garrigues, si no començat, a punt de començar. No volia altra cosa que insistir i repetir fins a fer-me pesat que en tocant a canals i embassaments, fórem els primers a voler i demanar. I de fet, obrírem el canal d'Urgell.

NOTA: La data al final de l'article correspon a la data en què l'autor va escriure l'article.

Opinió

La resolució 55/282 de les Nacions Unides, datada del setembre de 2001, diu textualment "que el Dia Internacional de la Pau s'observarà en endavant com un dia de cessament del foc i de no violència a nivell mundial, per tal que totes les nacions i pobles se sentin motivats a complir un cessament d'hostilitats durant tot el dia". Aquest Dia Internacional de la Pau es va fixar per al 21 de setembre de cada any, a partir del proppassat 2002.

La secció local de la Plataforma Aturem la Guerra fa tres mesos que convoca, cada dissabte a les set de la tarda, una concentració pacífica a la plaça Major de Tàrrega per protestar contra la invasió de l'Iraq. Els motius ja els coneixem; l'esforç abocat per part dels voluntaris targarins, també. Segons va anunciar un dels seus responsables el passat dissabte dia 10 de maig, hi haurà dues concentracions més: el dia 17 de maig, que coincideix amb la Festa Major de Tàrrega, i per darrera vegada el dia 24 de maig, que coincideix amb el dia de reflexió previ a les eleccions municipals de l'endemà.

D'una banda, cal aclarir que el proper dia 24 de maig no coincideix amb el Dia Internacional de la Pau, cosa que s'havia comentat com a motiu de la festa per la pau que la plataforma Aturem la Guerra va anunciar que realitzaria (ja hem vist que aquesta jornada commemorativa es va fixar per al 21 de setembre). D'altra banda, cal entendre la coincidència d'aquesta festa final per la pau i el dia de reflexió electoral en el sentit que, acabada la legislatura actual i tenint en compte la voluntat popular dels qui hem entès el tarannà del Govern, la política pot desviar-se considerablement cap a un rumb no tan allunyat d'allò que el poble exigeix: en aquest cas, pau.

Un altre aspecte a tenir en compte és que durant la jornada de reflexió no es pot fer política, no es pot demanar el vot, de manera que obligatòriament la festa per la pau del dia 24 de maig hauria de ser una protesta del poble en tant que poble, a banda de consignes partidistes o actituds electoralistes. Ara bé, sembla que no tothom ho ha entès així.

Fem un repàs ben lleuger: un cop anunciada la festa per la pau del dia 24 de maig, la cap de llista del Partit Popular a Tàrrega va denunciar l'acte a la Junta Electoral de Cervera perquè presumptament perjudicava el seu partit; la Junta Electoral, tenint en compte que la festa coincidia amb el dia de reflexió, va recomanar que no se celebrés per evitar qualsevol mena de malentès polític; a diferència de la resta de candidats a les eleccions municipals de Tàrrega, la candidata del Partit Popular va insistir en el seu punt de vista i va qualificar de festa per la pau de "fastigosa i immoral"; el proppassat divendres dia 9 de maig, durant el debat electoral convocat per l'Associació de Federacions de Veïns, la candidata del Partit Popular a Tàrrega va desmentir els comentaris quan un membre de la plataforma Aturem la Guerra li va demanar explicacions. Cal dir res més? La candidata es desqualifica per si sola, poca cosa hi podríem afegir.

No perdré el temps dilapidant una formació política que, durant dues legislatures al Govern, ens descol·loca fins a tal punt que ens és difícil opinar sense faltar al respecte. Per tant, evitaré fer llenya de l'arbre caigut i em limitaré a centrar-me en allò que avui ens ocupa: la celebració de la festa per la pau del proper dia 24 de maig. Des d'aquí, en suport a la plataforma Aturem la Guerra, m'agradaria fer una crida a totes aquelles persones que han participat en anteriors concentracions, a les que no han tingut l'oportunitat d'assistir-hi i a les que ara s'assabenten que s'han dut a terme protestes contra la invasió de l'Iraq, per tal que el dia 24 de maig la ciutat de Tàrrega sigui un darrer crit unànime contra la barbàrie bel·licista, la guerra de l'Iraq i totes les guerres, els règims dictatorials explícits i els que s'amaguen rere una cortina de fum injustament anomenada democràcia.

El dia 24 de maig tots hem de sortir al carrer a proclamar novament i per darrera vegada la consigna que ens ha unit durant els darrers tres mesos: no a la guerra. No ho hem de fer tan sols perquè la plataforma Aturem la Guerra ens hi ha convocat, sinó a títol personal, com a ciutadans de ple dret amb veu pròpia i responsable. Insisteixo: per darrera vegada, donem suport a la pau i expressem el nostre rebuig rotund a la guerra. Als membres de la plataforma Aturem la Guerra els hem d'agrair la incansable tasca feta durant tantes setmanes, que ha estat sempre impecablement organitzada. Des d'aquí, el meu reconeixement personal, que no és únic, que és de tots.

Pregó

Mentiria, a mi mateix i a tots vostès, si no reconogués públicament que estic nerviós. El motiu que em fa estar ací i l'auditori que m'escolta en són la causa. El meu, amb més o menys encert, es escriure, posar en un ordinador (abans ho feia en una màquina d'escriure) el que desprès apareixerà en un diari. Aixó ho vinc fent des de fa més de trenta anys, com a periodista, redactor i crític de teatre, sense càrrecs, que no m'agraden; a mi el que m'agrada és voltar i no estar fixat a una taula i una cadira. Mundo Diario, Diario de Barcelona i el Periodico de Catalunya des del seu primer número son els tres llocs on he treballat sense solució de continuïtat. Però parlar en públic, i no fer-ho específicament de temes teatrals, no és el meu. Tinc a favor, de manera inesperada, el canvi de marc per pronunciar aquest pregó. Fer-lo en el teatre de l'Ateneu, un marc que forma part de la Fira del Teatre de Tàrrega des del primer dia, em resulta més natural que la sempre severa sala de plens de l'ajuntament. Així i tot, hauràn de disculpar l'escassa alçària d'aquest pregó, pel qual han passat els últims anys persones sense cap mena de dubte amb més mèrits i mereixements que jo.

Però tambè és cert, i ho he de dir, que ningú em guanyarà en il.lusió, profund agraïment i satisfacció personal. Estic aquí per dos motius principals. Un, perquè des de 1981, primer any de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, que llavors no es deia així, la he viscut en directe i he escrit sobre aquesta manifestació any rere any. I són ja 22 anys. I en segon lloc, perquè l'actual alcalde dels targarins, Frederic Gené, m'ha fet l'immens honor de confiar-me el pregó de la Festa Major d'aquest any, la festa en honor de la Verge de l'Alba i de les Santes Espines, que, sense cap mena de dubte, forma part dels sentiments més profunds i arrelats dels homes i les dones d'aquesta ciutat.

No parlaré de la història de Tàrrega, ni del seu continu creixement, ni dels homes pròcers que formen part del millor de la ciutat. No ho sabria fer. Parlaré en veu alta de Tàrrega i la seva Fira, de la màgica trobada anual, al voltant de l'11 de setembre, de dues comunitats: la dels artistes, que ve de fora, i la local, la que formen les gents de cada dia d'aquest lloc i a les quals s'afegeixen miles i miles de persones dels voltants i de més lluny del voltants de Tàrrega. Evocaré la profunda transformació que viu una comunitat de terra endins al llarg de tres dies per motius teatrals, del sentit de festa que viuen des de la seva participació directa milers de ciutadans i ciutadanes, de nens i nenes. Gent entranyable que entrega per la festa, per la seva festa, porxos, places, llits i carrerons de la seva ciutat.

La meva professió m'ha permès assistir a diferents festivals, setmanes o trobades teatrals arreu d'Europa. I sempre he dit, en diferents fòrums, que com la Fira de Tàrrega no hi ha res. Hi ha una imatge que presideix des de fa molts anys la meva manera de veure-la. I és la que oferereix la nit del dissabte la plaça del Carme i els seus voltants, entre les dues i les quatre de la matinada: les terrasses de l'Ateneu, de la Jijonenca i de la pastisseria El Pati i d'altres; totes apareixen de gom a gom, igual que el centre d'aquesta plaça i la de les Nacions sense Estat, tot un centre ple de gent de tota mena i condició, com si fos un migdia a ple sol. Una imatge, puc assegurar, que és única, on s'identifiquen gens molt joves, colles que viuen la festa de la llibertat, al seu aire; i grups familiars per mi entranyables, on trobes fàcilment tres generacions: avis, fills i néts. Una imatge que, creieu-me, impacta sobretot als estrangers que segueixen de prop la Fira. Un no pot restar indiferent davant del fet que determina que una localitat de 14.000 habitants arribi a albergar a més de 100.000 persones amb motiu d'una manifestació teatral.

La meva relació amb Tàrrega es produeix a través de la seva Fira i es recolza en dues persones molt estimades per mí: Xavier Fàbregas, que morí inesperadament l'any 1985, i Joan Font, alma, corazón i vida de Comediants. Fàbregas, responsable de teatre de la Generalitat en aquell primer moment, 1981, va demanar a Comediants que s'inventessin una mena de festa major al carrer. Font i els seus artistes van acceptar el repte i van muntar unes engrescadores "trifulgues i xim xim al carrer". Era el moment de l'alcalde Eugeni Nadal i Salat, de qui va partir la iniciativa d'obrir una alternativa a la festes de Sant Eloi. Deia Nadal després de la cloenda de la primera fira: "Ben segur que el nostre teatre al carrer s'internacionalitzarà com a moviment i portarà el nom de Tàrrega i Catalunya arreu del món". Avui puc afirmar que ha estat així.

Fàbregas i Font em van demanar la meva assistència a Tàrrega i que cobrís la informació. He de confessar que Tàrrega era per a mí, en aquell moment, un lloc desconegut. Ho vaig fer i ho he seguit fent des d'aleshores, a les planes d'El Periódico de Catalunya i a altres llocs. Ho he fet captivat per la màgia d'aquesta anual trobada entre artistes i targarins.

La Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega m'ha permès ser espectador i testimoni d'excepció d'alguns fets concrets difícils d'oblidar. Permeteu-me que n'assenyali dos: un de trist i lamentable, i un altre de profundament alegre i revelador que Tàrrega i els targarins són gent de cor obert, que saben agrair les coses que reben amb generositat. Vaig viure molt de prop la matinada del 8 de setembre del 1991, l'any en què l'amic Frederic Gené s'estrenava com a alcalde en la seva primera Fira de Tàrrega. Va ser una nit molt trista, difícil per a molta gent de bona voluntat. Vig veure molts carrers que mostraven una catifa de vidres trencats, molts aparadors destrossats, l'Ajuntament oferia una imatge negrosa pel foc dels contenidors d'escombraries llançats contra la seva façana. Va ser, segur, el moment més difícil de la Fira. L'onada de violència que la va significar va poder perfectament acabar amb la mateixa Fira. I si és de justícia donar a l'alcalde i al seu consistori el paper que li correspon amb la manera i la fermesa com es va salvar la situació, crec també que la profunda convicció de la majoria dels targarins que la Fira era una manifestació festiva, lúdica, bona per Tàrrega, va tenir molt a veure amb el com es va superar aquella dura situació i com es va afrontar el futur de la Fira. He tornat a llegir ara el que vaig escriure llavors i m'he quedat amb aquesta frase de Frederic Gené sobre els responsables dels actes vandàlics, dita en una tensa i precipitada roda de prensa. Gené els va concretar com "una minoria que distorsiona la festa d'una immensa majoria".

I com no recordar un fet recent però revelador del tarannà dels targarins? L'any passat la Fira va retre homenatge a Joan Font i als Comediants, inaugurant una petita plaça situada en el cor del barri antic de la capital de l'Urgell, en homenatge al grup de Canet de Mar, sense el qual la Fira segurament no existiria o seria una altra cosa. Va ser un migdia ple de llum i color.

Al llarg d'aquest més de vint anys de Fira moltes coses han canviat i segur que per anar a millor. Mirant cap enrere amb sentit de la realitat i amb una dosis de bon humor, no puc deixar de recordar les nits passades en un molt petit apartament, per qualificar-lo així, amb aires de golfes, situat molt a prop del carrer Mestre, i les moltes més nits passades, jo i d'altres companys de altres mitjans d'informació, a l'inoblidable Hotel España, en front de l'estació de ferrocarrils, on per cert menjàvem uns canelons ben bons i on, com va escriure un company, es compartia habitació amb hostesses que a vegades s'enfilaven per les parets. Res a veure, és clar, amb l'Hotel Pintor Marsà, que per dir-ho d'alguna manera, "ja és una altra cosa" i té un bany literalment lluent. Però un i altre formen part de la Fira de Teatre de Tàrrega i les seves circumstàncies.

Permeteu-me ara, aquí i davant de tots vostès, que tingui un record amb un punt d'emoció i serenitat envers aquells dies i aquelles fantàstiques incomoditats, i que recordi de manera molt especial algunes persones que formen part de la història de la Fira, que l'estimaven, que van patir també aquelles incomoditats, que van lluitar i que avui no són entre nosaltres. I penso molt en particular en dos gran amics: Xavier Fàbregas i Joaquim Vila Folch.

Els 22 anys que ja ha celebrat la Fira de Tàrrega també em permeten en un dia tan senyalat com el d'avui constatar i recordar les millores d'infraestructura que ha viscut la ciutat en benefici de la Fira, que vol dir, al meu entendre, en benefici dels seus ciutadans. Es mantenen llocs emblemàtics, com la plaça Major que el 14 de setembre del 1981 es va omplir de crits, xiulets, aplaudiments, el moment en què, d'entremig de la gent, va sortir i va pujar cel enllà, com per art d'encantament, una gran bomba de paper. Era la matinada del dia 15. I Comediants tancava el primer pas d'un llarg i meravellós camí.

Hi ha llocs emblemàtics que formen part de la memòria col.lectiva de la Fira: la plaça del Carme, la plaça dels Àlbers, la plaça de la Palla, la plaça de les Nacions sense Estat, i l'Ateneu, és clar. A més a més s'ha remodelat el Reguer, una llera que va arribar a ser dormitori dels campistes, s'han instal.lat envelats, s'han pavimentat carrers i restaurats edificis. I s'han guanyat nous espais per la festa. S'ha guanyat, en part, la llarga batalla de les places hoteleres i s'està a punt de guanyar definitivament el difícil tema del càmping. Això és part del que veu el visitant assidu de la Fira. Això és part del que jo he vist i viscut, a través de la Fira, any rere any, des de 1981. Una cosa vull remarcar: que ningú dubti que si en aquest continu caminar cap endavant molt té a veure la voluntat de l'Ajuntament de Tàrrega, el vistiplau dels targarins i la seva participació directa en la Fira té un pes definitiu en aquest èxit lúdic, del qual tots ens hem de sentir orgullosos.

Hem vist a Tàrrega magnífics espectacles, de teatre, de dansa, al carrer, de circ, jocs de pirotècnia i malabarismes; hem vist rotllanes espectaculars al voltants d'un clown i nens amb els ulls ben oberts; no cal enumerar-los. Però el millor i més apreciat espectacle ha estat el de la participació ciutadana, el de les riuades de gents de tota mena, cap ací i cap allà, la presència de diferents tribus urbanes, de grups familiars que omplen carrers i places de la ciutat, que l'ocupen totalment. He vist i he format part de la festa. Jo crec que la Fira ha canviat des dels incidents del 91 i crec que avui és més necessària que mai. Hi ha moltes il.lusions en els grups que actuen a Tàrrega, grups en molts casos que cerquen aquí treure el seu nas professional. No és ara el moment de fer proclames de cap tipus, però no puc deixar passar l'ocasió que tinc per demanar generositat a les institucions pel futur de aquesta Fira, única al món. Cada cop més internacional com ho demostra la presència l'any passat de 223 programadors vinguts de fora de l'Estat espanyol. I el nom de Tàrrega ja sona avui en molts llocs d'Europa, ha estat present al centre de Manhatan, a Nova York, i en alguns punts de Llatino-amèrica. Gràcies a la Fira de Teatre. Enhorabona!

Voldria acabar recordant una frase del poeta i dramaturg Joan Brossa, que va ser un bon amic de la Fira, escrita després de la primera edició d'aquesta manifestació. Deia, referint-se al gran èxit aconseguit: "Tanmateix es demostra que la roba pot mudar de sentit quan una ciutat i el seu Ajuntament no caminen d'esquena". Bé. Heu pogut comprovar que aquest pregó no ha estat gens acadèmic. I desitjo que us hagi arribat com un grapat de paraules sinceres, sortides del fons de la meva ànima.

Una vegada més vull donar les gràcies a l'amic i alcalde Frederic Gené, que va pensar en mi per aquest acte i que em va cedir aquest espai de privilegi. I a tots els targarins, també. La Fira m'ha fet conèixer, a mi i a molts d'altres, una ciutat petita i acollidora, amable, generosa i durant uns dies fins i tot emblemàtica. Saben una cosa? Fa alguns anys que em dic: aquest serà l'últim. Però en arribar al setembre el magnetisme de tants anys i tantes visions enlluernadores i la figura de l'amic Gené, i la de l'entranyable sargent de la policia local, Francesc Martí, i les olors de la plaça Major i el colorit dels artistes del carrer, i els nervis de la inauguració i les presses per arribar als llocs i la tria dels llocs i la tria de les obres... I torno a Tàrrega. Hi tornaré aquest any. Ho sé. Moltes gràcies i bona festa.

El pregoner, escoltat molt atentament pel conseller de Governació, entre l'alcalde i el regidor de Cultura.