5a Pàgina

Com diu una nadala "ara ve Nadal, matarem el gall..." però actualment deuen ser comptades, per no dir rares, les llars on es mati un gall, i molt menys un capó, volem dir físicament, a l'aigüera de la cuina: primera perquè quasi ningú ja no cria aviram a casa de manera artesanal, i segona perquè posaríem en un compromís moltes persones si els regaléssim un pollastre, un gall dindi o un capó viu i que l'haguessin de matar i desplomar. De les tradicions a casa de pagès se n'han perdut moltes, com la matança del porc o de l'aviram per la Festa Major o per Nadal. Els més joves segurament ja no ho han vist mai. Algú dirà que no és gaire edificat que un menut vegi com es mata un animal a casa; potser sí, però no diuen res de la violència que es veu a la televisió o al cine, on són les persones les que moren, i no els animals. Potser és que alguns ecologistes ens han ensenyat a respectar més els animals que les persones. Bé, tot és molt complex d'analitzar. Amb tot, els més joves al final es pensaran que el pollastre que menagen a casa el fan a la fàbrica, com el pa o les rosquilles.

No sóc cap conservador, però hi ha tradicions que s'haurien de conservar, adaptant-les als temps actuals, en benefici de la salut. Ara ens diuen que als animals de granja com el pollastre els donen medicaments que en ser consumits pels humans fan que a nosaltres no ens facin efecte els antibiòtics. Per sort, però, molt escadusserament comencen a sortir productes cultivats o criats de manera tradicional, és a dir, pollastres alimentats amb cereals, o com es feia abans, amb peles de patata i triadures de verdura bullides i enfarinades amb segon o tercera de blat. Ara tenim problemes per fer la tria de les escombraries. Abans no calia perquè les sobres orgàniques es donaven als animals (porcs, conills o gallines). Ara la major part de llars són pisos, i per tant no poden criar animals, però els ramaders haurien de pensar en productes més naturals encara que costin més, ja que a vegades més val menjar menys i pair bé i que siguin més benèfics per a la nostra salut.

Seguim la tradició del Nadal amb moltes modificacions i amb una mentalitat molt comercial i ja queda poc de l'aspecte religiós que va originar aquesta celebració, encara que cal dir que el 25 de desembre sorgeix d'una celebració "pagana": la festa de la celebració del naixement de la llum, és a dir, quan la nit més llarga de l'any dóna pas a un període en què l'horari solar va creixent a poc a poc fins al 24 de juny. Amb gall o sense gall casolà, tos els qui fem Nova Tàrrega us desitgem un bon Nadal i una bona entrada d'any 2000, que no de mil.lenni. Això serà l'any vinent.

Opinió

Quan estem acabant els noranta-nou anys d'aquest mil.lenni, i no em complico en la discussió de si acabem aquest segle o anem a començar l'altre, crec oportú publicar una visió gràfica, encara que reduïda, de com la nostra ciutat ha crescut i creix. Però el testimoni no és meu, ja que només m'encarrego d'anotar una breu explicació del carrer o indret que Llorenç Viladot Roca va fotografiar uns anys enrere, quan Tàrrega encara no s'havia bellugat del tot. I unes altres fetes enguany. Per a ell, doncs, tot el mèrit. Que jo estimo extraordinari. Perquè com s'ha repetit milers de vegades, val més una imatge que cent paraules. Que són les que Viladot ens procura.

Començo per l'entrada a Tàrrega, venint de Barcelona-Cervera, al capdamunt del raval del Carme, ara avinguda de Barcelona. A l'esquerra el rètol i el magatzem amb l'anunci de l'Hotel Espanya. I el camp de la dreta, sota el nivell de la carretera, el terreny on hi havia hagut la teuleria de cal Teto, dels Alsina, després Solé. I la de l'agost d'enguany. No necessita explicació. Però penso que el lloc on hi ha l'anunci dels Pinós és on es troba el de l'Espanya.

La segona és la del carrer del Nord. Al fons, l'Ermita de Sant Eloi, encara sense el nou campanar. L'altra el carrer d'avui. I es veu el campanar nou a Sant Eloi.

L'altra és la carretera de Montblanch, venint de Verdú, després de la corba o de l'Om. Viladot anota que del 1949. Si no vaig errat tinc entès que ja es va publicar a Nova Tàrrega. Hi tornem. I, del mateix lloc, tal com es troba avui. Sobren paraules.

I arribem al carrer de Santa Clara. La d'avui, des d'on ara es troba el carrer del Mestre Martí i a l'esquerra el de Betlem. Tot de cara al nord, o Sant Eloi. I la "farinera nova", dels Bernadàs, més tard Balcells. I és per a mi entranyable. Era el que anomenaven "carreró de Santa Clara". Es veu la xemeneia de la teuleria i el vell hostal de Santa Clara. Era un camí extraordinàriament dolent. I per anar a les eres o al carrer de Sant Agustí, moltes i moltes vegades, a casa dels Costa Boladeres, ella germana de la meva àvia Marieta, empràvem un vialet que ens havíem fet tots els assidus vianants, damunt el terreny dels solars i les mateixes eres. Així i tot, una bona drecera per anar allí on dic o a la plaça de Sant Antoni, o als horts del Ferro, del Niu, o del Sanrama.

Repeteixo que no calen paraules, més o menys literàries o pintoresques. Els fets són els que compten. En aquest cas, els documents gràfics de Llorenç Viladot. I en podríem oferir molts i molts més. Però la creixença de Tàrrega, en aquests últims trams de segle, és més que evident i palpable. I un altre dia en publicarem més.

– Explica'm coses, Diògenes.

– Com quines! N'hi ha tantes!

– No vulguis fer-te el pagès. Saps molt bé el que vull dir. Tinc entès que el passat divendres dia 17 tingué lloc la sessió del ple de l'Ajuntament, veritat, o no?

– Cert.

– Vinga, Diògenes, sembla que frueixes a fer-me gruar. Algun dia me'n cansaré, i...

– Tu t'ho perdràs.

– Vols deixar-te d'històries i explicar-me d'una vegada com va transcórrer el ple?

– Calma. En primer lloc et diré que l'alcalde, no sé per quins set sous, va alterar el dia de la celebració del ple, que en lloc del dia 17 s'havia de celebrar el dia 2.

– I...

– Com que i...? No sé si recordes que en el ple del passat dia 3 de juliol, en el qual es constituí el nou consistori sorgit de les eleccions del 13-J, l'alcalde electe, Frederic Gené, proposà que els plens tinguessin lloc cada primer dijous de mes a dos quarts de nou del vespre, proposta que fou votada i acceptada per unanimitat.

– Sí, ho recordo bé.

– Doncs heus ací la primera mostra de manca de consideració del nostre alcalde en saltar-se, pel morro, aquest acord, evidenciant una total manca de seriositat que fa recordar temps que crèiem ja oblidats. Et fiaries d'una persona que no s'empatxa en trencar un acord proposat per ella mateixa?

– Pel descomptat que no!

– Dons això no és tot! Per al teu coneixement et diré que el ple començà gairebé amb tres quarts d'hora de retard, justament el dia que la sala estava plena de ciutadans.

– Devia fer goig contemplar l'espectacle.

– Imagina't. Per una banda, els ciutadans asseguts en les butaques, aguantant estoïcament. Per altra, l'oposició ocupant els seus llocs respectius a l'estrada.

– Que divertit, no?

– Més aviat diria vergonyant. Ja és la segona vegada aquesta legislatura que es produeix un fet com aquest sense que, aparentment, hi hagués una justificació. Quan finalment aparegueren els actors a escena, el seu director sí que donà una justificació.

– I fou?

– A causa d'un error tècnic. I quedà tan panxacontent.

– D'això, Diògenes, se'n diu una altra cosa: tenir galtes, o millor dit, tenir barra.

– Espero pel bé de la ciutat que això no s'instauri com un costum i, altrament, els ciutadans ens prenguin bona nota.

– Què vols dir? Això sembla una amenaça.

– No, és un avís del que no és lícit fer en una democràcia: mofar-se del poble.

– Diògenes, anem per feina.

– Sí, tens raó. Si no passem via, puc acabar congelat com una gamba, aquí dret.

– Tant va durar aquest ple?

– Calcula tu mateix: va acabar a un quart d'una de la matinada.

– I el públic va aguantar?

– No, la veritat sigui dita. La majoria, aprofitant un recés més o menys a dos quarts d'onze, començaren a desfilar, ja que intuïen que la cosa anava per llarg, i tenien raó.

– Deixa't de més històries i escup el que tens al pap.

– Mira, en la qüestió tan debatuda últimament, vull dir la pujada de l'IBI, l'augment final que s'aplicarà serà d'un 9,45% s.e.u.o. Com pots observar, és un augment ben diferenciat del que en primera instància fou proposat, que era d'un 20%.

– Aquesta rebaixa, a què és deguda? A remordiments de consciència del regidor de finances, potser?

– No diguis bajanades! Si no hagués estat per la campanya organitzada per les associacions de veïns i altres ciutadans contra aquest abús i afany de recaptació, aquesta rebaixa de gairebé un 11,5% no s'hauria obtingut.

– El que vol dir que el ciutadà quan es mobilitza per una causa justa obté el que persegueix. Tot és començar! Un altre punt en què tots estigueren d'acord fou en l'augment del preu de l'aigua. Aquest augment no raonat per part de la concessionària SOREA, per la inversió que pensa fer durant uns anys a fi de donar un servei més eficient.

– Per això va durar tant el ple?

– Això era l'aperitiu. Les discussions foren més llargues que sobre altres temes, tots promoguts pels AIPN, i que la resposta donada pel grup de govern provocaren més d'un somriure sorneguer.

– Com?

– Com la moció sobre l'autovia Montblanch-Cervera i la carretera C-240. La resposta donada pel Sr. alcalde i també pel regidor, Sr. Pere Grau, fou que els tècnics ja resoldrien els problemes que poguessin sorgir. Igualment, sobre el canal Segarra-Garrigues, se suggeria que alhora de construir-lo es podria fer en paral.lel una petita canonada a fi de subministrar aigua de boca als pobles afectats mentre durin les obres.

– Resposta?

– Que els tècnics ja ho tindrien en compte, però que el que ara es anar en compte a fer mobilitzacions, pel que sigui, a fi que ningú es pugui sentir molestat.

– A qui es devia referir l'alcalde quan diu algú?

– No ho sé, puc intuir a alguns departaments involucrats en aquests afers.

– Diògenes, veig que anant per aquest camí de servitud, la ciutat va perdent cada dia una mica de la seva identitat i més en perdrà si tot ho hem de deixar en mans dels tècnics.

– I què fan els polítics?

– Els nostres, poca cosa, per no dir res.

– I els diputats?

– Cobrar!

– Una cosa, Diògenes, no devia faltar en aquest ple, últim de l'any.

– Quina, encara més?

– La felicitació nadalenca de l'alcalde als regidors?

– Doncs no hi hagué felicitació.

– Mal fet. Aquests dies són dies de pau i treva per a tothom.

– Una cosa més, Diògenes, per acabar.

– Què? Enllesteix, que començo a agafer fred.

– Has fet la carta als reis?

– Sí, la tinc feta, encara però no l'he tirada al correu. Et prometo deixar-te-la llegir el proper dia.

– Adéu. Bon Nadal a tothom.

Contes de músic

Aquest conte que explicaré és un conte especial. Farà bé l'amable lector de no cercar en ell reis de llarga barba, ni cavallers intrèpids, ni meravelloses fades que tot ho solucionen a cops de vareta màgica. Aquesta història no està pas ubicada en llunyanes èpoques, sinó que és un conte dels nostres dies. I ben sabut és que avui dia els reis que queden ja no estan per contes, els heroics cavallers –si és que algun en queda– han canviat l'espasa pel telèfon mòbil i, pel que fa a les pobres fades, trobar-ne alguna –ni que sigui a través d'Internet– resulta molt més difícil que fer volar un estruç.

És aquesta la història d'un jove motorista anomenat Tabustoll, història que va succeir fa unes poques setmanes en el poble d'Aiguaseca, a la vora del riu Inoploris. Tabustoll és un xiquet enamorat de la seva moto i del gran soroll que amb ella pot produir pertot arreu on va.

Si donem per bona la idea que en el nostre món ple d'enrenou cada ésser humà va intrinsecament unit a un determinat verb que el condiciona, podrem afirmar que alguns han nascut, per exemple, per a investigar, altres per a dirigir, altres per a excitar, altres per a amansir, altres per a escoltar (d'aquests n'hi ha poquets i estan en perill d'extinció). I així successivament.

El verb que més bé s'ajusta a en Tabustoll és el de molestar. Ell si no pot pertorbar l'habitual calma dels seus veïns no està satisfet, no es troba realitzat com a persona, segons el vocabulari dels psicòlegs. Així i tot, fa unes poques setmanes li va passar un fet que l'ha dut a considerar les coses des d'una perspectiva diferent.

Anava ell, com sempre, damunt la seva estimada moto pels carrers i places d'Aiguaseca tot practicant el seu esport predilecte, és a dir, la delinqüència acústica, i empipant d'allò més tot el veïnat amb una inclement sobredosi de decibels difícil de suportar.

Els veïns l'increpaven:

– Ja està bé, bergant! –l'escridassava la dona del veterinari.

– Tant de bo t'estimbesis, xinxeraire! –afegia el peixater, tot enfurismat.

– No aniria pas malament això per als nostres nervis i els nostres timpans –precisava el verduler amb aquell to garneu que sempre l'acompanyava.

Fins i tot el gos del cansalader reptava l'insolent motorista amb uns lladrucs ben poc amistosos.

El lector pot suposar –i farà bé suposant-ho– que tota aquesta rècula de crits, blasmes i cares enutjades que en Tabustoll trobava al seu pas no el refrenaven gens ni mica. Ans el contrari! Ell, que precisament havia vingut al món amb l'única i exclusiva missió de molestar els altres tots els dies de la seva vida, es trobava ara a les glòries del bastet amb tot aquell estimulant espectacle de queixes. Sota el casc, en Tabustoll sentia que això que diuen del món esgarrifós i mal encaminat no era més que una tosca calúmnia de quatre ressentits. Sense mai no haver llegit mitja línia de Milton, notava en el seu interior que el paradís no estava del tot perdut.

Amb tot, el seu sorollós tub d'escapament va fer força estralls a la salut mental dels vilatans. Així, per exemple, el rector del poble, mossèn Peus, a la missa dels diumenges sortia de la sagristia saltant a la corda. I cada matí l'alcalde es gronxava hores i hores a la plaça major vestit de tirolès. Encara estava pitjor el metge. Cada nit sortia al balcó de casa seva vestit de bus i tocant Amapola amb un helicó. No podem pas dir que la llevadora estigués gaire millor, ja que a la bona dona li havia agafat la mania de rentar-se els cabells vuitanta-nou vegades al dia. I pel que fa a la Maria de can Teules, una tendra velleta de noranta-dos anys, passejava pel seu carrer tot comptant una a una les fulles caigudes dels arbres. I per si això fos poc, mentre feinejava a la cuina, en lloc d'entornar cançons de Ramon Calduch, com tenia per costum, cantava la Kalistratutxka de Mussorgski sense saber una sola paraula de rus.

Hi havia un home al poble que se sentia culpable de tot això. Era el pare d'en Tabustoll. Ell, i només ell havia comès la imperdonable temeritat de regalar una moto últim model al seu fill! En mala hora ho havia fet! I com se'n penedia ara, l'home! De tota manera, i en honor a la veritat, cal dir que el penediment –per agut que fos– no li havia fet perdre la gana, puix que el pare d'en Tabustoll havia nascut per a menjar. Aquest era el seu verb. No hi podia fer més. L'home era un autèntic devorador d'aliments, i bon punt s'aixecava de la taula havent dinat ja preguntava a la seva dona què soparia.

Però era un home sofert i de cor generós, que tractava per tots els mitjans d'alliçonar el seu fill amb bones paraules.

– Fill meu –li deia amb recança–, no podries trobar una ocupació millor que no pas molestar els teus veïns? No te n'adones que només fas goig quan dorms?

Mes en Tabustoll era sord a totes aquestes súpliques. Ell notava que la moto el convertia en un ésser superior; i malauradament, com deia el músic vienès Schönberg, preferia ser mig déu que home complet...

Mentrestant, els vilatans més importunats –els qui tenien algun malalt a casa, per exemple– es reunien a la taverna del poble. Per cert, aquest local s'anomenava La balena Microscòpica. Allí tots conspiraven contra la moto d'en Tabustoll. Ja no podien aguantar més. Ja s'havia esgotat la paciència de tots aquells deixebles de Job. Ells havien provat d'avisar al guàrdia de la municipalitat, però aquest sempre els responia el mateix, que en aquell assumpte ell no podia fer-hi res de res, que allò no era pas competència seva... Algú del poble havia insinuat –amb un punt de malícia– que l'única competència que tenia aquell home era anar cobrant cada mes. Però això no se li podia pas dir a l'agent! Se li despertava un malhumor que feia tremolar les pedres! Encara que, en opinió del garneu verduler, aquest famós malhumor no calia despertar-lo, per la senzilla raó que mai no dormia...

Sigui el que sigui, una freda matinada en Tabustoll va descobrir amb amarga sorpresa que li havien destrossat la moto. Les crues interjeccions que sortiren de la seva boca en aquell moment no goso reproduir-les aquí per respecte a la sensibilitat del lector. Però el moment va ser molt dur! En Tabustoll sentia que havia perdut la part més important de la seva personalitat. Esmaperdut, va anar a trobar el seu pare.

– Pare –deia, desesperat–, m'han trossejat la moto!

L'home va sentir-se confós davant d'aquella inesperada benedicció divina.