Tota festa gran comporta un treball previ de preparació, programació, organització, invitacions, regals, capricis, menús especials, molts extres dintre de la normal economia domèstica, trencar-se la closca i fer quelcom original per sorprendre els amics...

Aquest Nadal de final de segle es pot enfocar molt diferent segons les creences i vivències de les persones. Moltes celebrarem el fet cristià, altres el canvi de solstici, altres... Sigui del caire que sigui el fet celebratiu, el Nadal es fa present en les lluminàries dels carrers, en els aparadors, en les botigues, en la premsa, en els anuncis televisius i radiofònics, en les felicitacions que rebem, enviem i en la salutació popular: Bon Nadal!

Pensant en tot això, hom es queda confós i es pregunta: en quin esglaó està la profunditat i dimensió transcendent del Nadal? On és el Nadal ple d'encís i de tendresa? On és el Nadal ple d'encant i serenitat? On és el Nadal de meravella i dolcesa, el qual ens recorda de nou que hi ha algú que ens estima i es manifesta fent-se home?

Malgrat tot, hi ha quelcom que existeix més enllà del soroll i el consum. Hi ha un no sé què que envaeix la nostra més profunda intimitat i ens incita a la tendresa, tot fent-nos una mica infants. Perquè la veritat del Nadal és sempre senzilla i silenciosa, es manifesta per si mateixa sense cap mena d'espectacularitat. Això comporta un goig intern i mostres d'estimació vers els més desgraciats, tristos i desemparats. AJesús, a l'establia, el primer acolliment que li van fer va ser d'uns senzills pastors de bona voluntat.

Aquest Nadal per als cristians serà una mica diferent amb l'obertura del gran jubileu davant el nou mil·lenni. Un jubileu que ens ajudarà a sentir-nos més units amb els nostres germans protestants, davant el pas que està fent l'Església catòlica de reconciliació.

Amb aquest "júbilo" ens felicitarem tot desitjant-nos pau i felicitat.

Temps de Nadal

Amb la celebració del Nadal arribarem als últims dies del segle i entrarem en un nou mil·lenni. És la festa més entranyable per a tothom, ja que l'encant i la seva màgia ens fa més solidaris a tots.

Amb el pas del temps s'han viscut nadals de tota mena, Nadal amb pau, Nadal amb guerres, Nadal amb tristesa; però el que no ha canviat amb l'evolució dels anys és aquell to d'alegria i senzillesa que a tots ens ha marcat des de la nostra infantesa. Pau i respecte és el que necessitem per tenir una vida digna dintre la nostra societat. En aquest últim segle que obre un nou mil·lenni són molt grans els avenços de la ciència, però hem perdut aquell to d'humanitat, tan necessari per viure; ens hem deshumanitzat donant importància sols als béns materials.

Com ja he dit, estem en una època que els avenços són continuats, els països rics no paren de fer grans projectes per ocupar els primers "rànquings mundials". És molt important descobrir noves tecnologies per posar-nos a l'altura dels temps que vivim. Però es pot parlar de grans avenços quan una part del nostre món no té el necessari per viure? Es pot parlar de futurs brillants quan els habitants del Tercer Món augmenten sense control, la sanitat és precària i no tenen un demà? Les organitzacions humanitàries sí que coneixen aquests problemes i passen part de la seva vida ajudant aquelles persones plagades de malalties, misèria i fam. Aquests sí duen a terme aquella bondat i serenor que tots veiem al portal de Betlem la nit de Nadal. Metges sense Fronteres (organització humanitàriafundada per un grup de metges francesos l'any 1971) han estat guardonats amb el premi Nobel de la Pau. El comitè suec ha valorat els esforços d'aquests professionals per tantes vides que han salvat, per tants patiments que han alleugerit; la humanitat els està en deute. Els homes que dirigeixen els destins del món caldria que reflexionessin, acabessin amb les guerres, armaments, violència, i que miressin amb ulls compassius aquells països tan marcats pels desastres bèl·lics. Que el nou mil·lenni canviés el rumb del món i com un vaixell poguéssim girar el timó cap al camí de la pau perquè tothom tingués el benestar necessari per viure.

Pot ésser un somni, però avui és Nadal, dia d'il·lusions i somnis.

Temps de Nadal

A l'hora foscana de la tarda, Josep i Maria entraven a la vila de Betlem: ell, a peu menant l'ase; ella, asseguda damunt la cavalcadura. Venien de Natzaret, a empadronar-se allí, el seu poble natal. Cansats i tot, es posaren a resseguir carrers i places buscant un hostal per passar la nit; però tots estaven plens fins a botó. Plens de gent, de camells, caravanes... Quin contratemps per als sants esposos, especialment per a la Mare de Déu que es trobava gràvida per designi diví, i a punt d'infantar.

Hagueren de sortir, llavors, als afores de Betlem, deixant-se guiar per la llum d'un foc humil que allà cremava. Allí al redós, escalfant-se i fent bullir una olleta de sopes de pa i sal, veieren dos rabadans que guardaven el ramat de l'amo.

Amb jovenil animació, com cada vespre, ells feien petar la xerrada, bo i esperant que bullissin les sopes. Tractaven de tot: les coses del poble, dels pastors i pastores de la contrada, dels xais i cabrits... i també coses de la propera vinguda del Messies, que, segons les profecies, no podia trigar a venir al món. Josep i Maria s'hi acosten, i els pastors, amatents i hospitalaris des del primer moment, tot era desfer-se per obsequiar la gentil parella, sobretot en conèixer que aquella donzella aviat seria mare. Un d'ells diu a Josep:

–Veniu, veniu, que ens faren companyia. Arribeu de molt lluny?

Mentre Josep li explicava els seus problemes, Maria s'assegué damunt del tió més gros que hi havia de cara al foc i s'escalfà les mans. L'altre, omplint de sopes un rusclot –una espècie de plat de fusta– diu, oferint-lo a la Mare de Déu:

–Voleu un plat de sopes, senyora?

Maria li agraí aquella sopa calentona i, sobretot, aquell bon cor, amb un somriure i una mirada que haurien fet ballar d'alegria tota la cort celestial.

–El que us ha passat a vosaltres, de no trobar cap hostal obert, sento a dir que és cosa corrent aquests dies –comenta un rabadà–. Amb tot això de l'empadronament, la ciutat s'ha tornat petita, de tants que hi han vingut. Però no sofriu, que hi trobarem solució.

–Ja ho crec –respon l'altre–. Veieu aquest camí? Seguiu-lo. I a poc més de tres-cents passos trobareu una cova on hi ha un bou i una mula. Casualment nosaltres, aquesta tarda, hem posat a la menjadora palla neta, i un bon feix de llenya seca. Com si algú ens ho hagués manat! (I els dos rabadans no sabien que era el bon Déu qui els ho havia manat des del fons del seu cor).

–I vosaltres? –preguntà la Verge Maria.

–Oh, no patiu per nosaltres, sabeu? Dormirem aquí, a vora del foc, sota les estrelles. Els pastors tenim l'esquena feta a dormir a terra!

I així fou com Maria i Josep s'acomiadaren dels xamosos pastors. I seguiren camí enllà, cap a la cova.

Al punt de mitjanit, el cel s'omplí de llums i de meravellosos cants. Als nostres rabadans, despertats per un àngel, els semblava un somni tanta meravella.

–Pastorets de la muntanya –els recità l'àngel–, que dormiu amb gran recel: desperteu, veniu de pressa, que n'és nat el Rei del Cel! El trobareu en un pessebre.

–Serà el Messies, el Fill de Maria? –es digueren els bons pastors, ben eixorivits.

L'àngel afegeix:

–Els meus companys i jo anirem desvetllant els altres pastors de la contrada i després anirem a adorar-lo tot seguit. I li durem moltes coses. Voldreu venir?

I es començaren a sentir uns cants i uns violins que bé es coneixia que no eren d'aquest món, de tan bonics.

–Però nosaltres què li podríem dur a Jesús, el Messies, si no tenim res, només que la pellissa que portem al damunt? –es preguntaven els rabadans.

–Els vostres cors són nets, pastors –contestà l'àngel–. I tingueu fe. Colpegeu amb els vostres bastons aquest tió on la Verge Maria aquesta nit ha descansat, i el tió us rajarà tot el que demaneu per a l'Infantó.

I, tal dit, tal fet. Els dos pastors colpejaren el vell tió amb els seus bastons. I cantaven ben fort:

"Tió, tió, raja torró

i vi blanc dins d'un porró

per donar a Nostre Senyor".

I contents com un gínjols, i amb els sarrons plens de presents: panses i figues, nous i olives, mel i mató..., es dirigiren cap a la cova per adorar l'Infant Jesús, ajaçat damunt del pessebre que ells mateixos, sense saber-ho, havien preparat.

Des de llavors la història mana que cada any retorni el vell costum.

Temps de Nadal

Si Günter Crass ens lliurava recentment el seu Premi Nobel de Literatura El meu segle com a visió globalitzada i recopil·latòria dels fets que han anat confeccionant l'agonitzant segle XX, jo avui convido els lectors de Nova Tàrrega a fer un esforç imaginatiu per confeccionar els fets que haurien de recopil·lar-se a finals del segle que ve, el nostre segle. Quin segle XXI volem per a nosaltres i els nostres fills?

Deixem enrere una centúria de guerres i injustícies, d'enteses i malentesos governamentals, de violència i corrupció a tots els nivells socials, de fam i d'epidèmies, de matances entre ètnies, de pactes i desacords militars, de guerrilles i assassins paramilitars, d'hipocresia i falsos posicionaments polítics, d'extensos moments econòmics crítics, de veredictes desafortunats i jutges comprats, de tribunals internacionals que decreten el que escau al capital, de dones maltractades i famílies separades, de democràcies manipulades, de transicions aturades, de dictadors immunes que basen el seu poder en les urnes, de creixements industrials explotadors per part d'empreses multinacionals, d'excessos en tot el que no cal, d'opulència i concentració monetària, de competició bancària, d'oligarquies i caciquisme, de drets aristocràtics i de latifundis estàtics, de lleis d'estrangeria xenòfobes i poca-soltes, de presidents del Govern malcarats i interessats, de "marketing" electoral que no és ni de bon tros la realitat, d'explotació infantil que ho fa tot més barat, de sectes i enganya-babaus que ens roben els diners i el cap, de religions legals que ho fan igual però amb el consentiment personal, d'emigracions massives per manca de recursos materials, d'acords comercials que els reparteixen a parts desiguals, de tràfic de drogues dures i toves, de verins legalitzats com l'alcohol o el tabac, de solidaritat d'enganxina que ens fa ajudar el Tercer Món i no la veïna, de censura il·legal sobre contraopinions raonades, d'imposicions culturals no fonamentades, de mitjans de comunicació col·lapsats, de vòmits morals, de fatalitats socials i, en fi, d'evolució insignificant.

La televisió, l'ordinador, Internet, el telèfon mòbil, la torradora de pa elèctrica, els mitjans de transport... ni tan sols els pantalons amb botons ens fan ni més humans ni més avançats. La higiene moral és la que ens prepararà per dur a terme un nou segle que, voluntàriament o no, el tenim ja darrere la porta. Tots els defectes que en el paràgraf anterior queden reflectits (i molts d'altres en què no he pensat!) són els que fan de l'home "un llop per a l'home", els que marquen el tempo de la nostra extinció, la pauta de la nostra contraevolució. Pensem tots, lectors, en la manera com, granet de sorra a granet de sorra, podem anar millorant les nostres ocultes qualitats. De ben segur que el proper segle, el nostre segle, serà molt millor si cadascú de nosaltres també som millors.

A tots els targarins i targarines, a tots els lectors de Nova Tàrrega, només em resta desitjar un bon any 2000 i una millor entrada a aquest nou segle que tímidament ens esguarda.

Contes

En Joan Rocamora era un vailet de deu anys, membre d'una nissaga familiar d'antiga tradició agrícola i de profundes arrels conservadores. Sovint, en Joan solia acompanyar el seu pare a les dures tasques del camp. Tenien una gran finca d'olivers, una altra d'ametllers i un petit tros on hi conreaven dues dotzenes de presseguers. Tot aquest patrimoni no era per fer volar coloms, però almenys podien anar passant els anys sense privar-se de les principals necessitats de l'existència humana.

Felip Rocamora, el pare d'en Joan, de complexió grassa i d'idees molt primes, era feliç amb aquella vida. S'aixecava cada dia a trenc d'alba, esmorzava un parell de pomes i treballava la terra fins que la seva esposa, l'Assumpció, el cridava per anar a dinar. Li encantava empassar-se grans tiberis, descansar una estona sobre el sofà i tornar a la feina fins que es feia fosc. A la nit, era ell qui dirigia el comandament del televisor, fins que deixava aquella responsabilitat a un altre quan s'adormia al cap de mitja hora.

La família Rocamora tenia una filla de disset anys, l'Antonieta, una jove entrada en carns, ferma, vitalista i molt alegre. Era ben bé l'ànima de la família i sovint la seva fantàstica personalitat havia servit per trencar amb més d'una discussió matrimonial.

Quan el pare cridava el seu fill per anar a collir ametlles, esporgar els olivers o, fins i tot, per sortir els cap de setmana a caçar alguna perdiu, semblava com si el món li caigués a sobre. El petit Joan, amb tan sols deu anys, ja tenia clar que no volia carregar amb la pesada història dels Rocamora. Però es veia incapaç de dir-li-ho al seu pare. "Segur que s'emportarà un gran disgust", pensava en Joan.

Només calia veure'l quan anava de la mà del pare, amb el cap cot i la mirada trista. La vida al camp era un autèntic turment. Quan feia sol, se li cremava l'esquena. A l'hivern, se li clivellava la pell de les mans. Quan collia, les branques dels arbres se li clavaven als braços i els insectes li desfiguraven la cara. El pare d'en Joan solia donar-li ànims quan el veia derrotat, però no hi havia res a fer. En Felip Rocamora era cada cop més conscient que aquella vida no estava feta per al seu fill.

Un bon dia, quan en Joan ja tenia quinze anys, els pares van decidir afrontar el problema i parlar amb ell. Ambdós entenien perfectament que aquella situació no podia anar més lluny, tot i que això significava acabar definitivament amb la llarga tradició rural dels Rocamora.

– Fill, què et passa? –va preguntar l'Assumpció, tot acollint el seu fill entre els braços, una tarda després de fumigar els préssecs.

El jove adolescent, que tenia els ulls cansats i un aspecte deplorable, no contestava.

– Joan –va increpar el pare amb veu forta i decidida–, saps que tot el que et passi ens ho pots dir.

Van necessitar uns quants minuts d'insistent interrogatori perquè en Joan aixequés el cap, respirés pregonament i s'armés de valor per dir:

– Jo no vull ser pagès!

Malgrat que per als pares aquella afirmació no era cap sorpresa, no va deixar de ferir-los els sentiments. Mai cap Rocamora havia expressat amb tanta decisió una voluntat tan contrària a les seves pròpies arrels. Amb un bri d'esperança, en Felip Rocamora va discutir amb el seu fill, per fer-li veure que la agricultura era una bona sortida per sobreviure en aquests temps tan difícils. Però no hi havia res a fer. En Joan tenia clar des d'un bon començament què era el que no volia fer.

– I doncs? –va preguntar el pare, veient-se totalment derrotat–, a què et penses dedicar?

En Joan no s'esperava aquella pregunta tan amenaçadora. Durant tots aquells anys, de constant negació vers la vida rural, mai s'havia plantejat una sola alternativa. Mai s'havia imaginat un altre futur que no fos el de l'obligada feina al camp. Per això, quan tenia l'oportunitat de decidir-se per una nova vida, es va trobar amb la ment en blanc.

Va adonar-se ràpidament que no podia decebre ni els seus pares ni a ell mateix i sabia que aquell moment era crucial per al seu destí. Havia de respondre ràpid i bé. Havia de donar una sensació de completa seguretat. Per la seva imaginació van passar en un segon centenars i centenars de professions. De totes i cadascuna n'havia sentit parlar, però cap no li agradava. Finalment, amb la por al cos, i desitjant trobar una solució ràpida a aquella absurda dubitació, va respondre el primer que se li va ocórrer...

– Vull ser torero!

Els pares van haver d'invertir uns quants mesos per poder assimilar aquella espontània resposta d'en Joan. Mai havien arribat a pensar que el seu fill pogués tenir ni una mínima inquietud taurina a la seva sang. Felip, home d'un contundent catalanisme ideològic, li costava admetre aquella realitat. Per la seva part, en Joan tampoc no s'esperava que aquella afirmació, que li va sortir de la irreflexió més absurda, li pogués marcar tant el signe de la seva vida. De fet, el que més li agradava era haver decidit el seu futur d'una manera tan senzilla i planera. A partir d'aquell moment, es va esforçar per aconseguir ser un torero com Déu mana.

Per convèncer els pares que aquella no era una il.lusió infantil que duraria quatre dies, va dedicar gran part del seu temps lliure a simular les tasques més autèntiques i acrobàtiques d'un torero. Amb el drap de la cuina capotejava en Benjamí, el gos de la casa. Quan sortia amb el pare a esporgar els arbres, aprofitava qualsevol excusa per clavar dues branques sobre la tapisseria de la bicicleta, a l'estil del més elegant dels banderillers. I el que més li agradava, era passejar-se amb gran estil, movent exageradament els malucs, somrient a un públic imaginari i aixecant triomfal l'os d'un préssec, com si d'una orella de toro es tractés.

A mesura que s'anava adonant que amb aquella conducta aconseguia l'atenció dels seus pares, va repetir amb més asiduïtat aquelles recreacions. Com més les duia a terme, més li agradaven i més convencia el matrimoni Rocamora. Finalment, els pares van cedir i van matricular en Joan en una escola de toreros d'Alacant.

S'hi va passar dos anys intensos. L'intrèpid fill va aprendre ràpidament i aviat li organitzarien la primera gran actuació. A pesar de tot, com més temps s'hi dedicava, més poc li agradava. Sabia que havia forçat aquella situació per aconseguir salvar-se de la dura feina del camp, però fer de torero no havia estat mai el seu somni, i a poc a poc s'estava convertint en un autèntic malson.

En Joan ja estava a punt de fer disset anys i, com a premi, els seus mestres van organitzar una espectacular corrida per al dia del seu aniversari. Van demanar l'assistència dels pares i aquests, mig orgullosos i mig espantats, van acudir a la plaça de toros d'un poble situat prop de València. En Joan, cansat d'arrossegar aquella vida tan desagradable, només esperava a complir els divuit per desfer-se d'aquelles obligacions que ell mateix s'havia imposat. De fet, no s'atrevia a comunicar aquell canvi sobtat d'idees, per por que els seus pares el titllessin d'immadur i poc responsable.

La plaça de toros era plena. La imatge d'en Joan sortia al cartell de presentació com la gran promesa taurina de l'Espanya del segle XXI. Com a bon torero, els seus mestres el van motejar El Payés, tot i que a ell no li feia gaire el pes.

Els pares estaven asseguts, mig temorosos, a la llotja d'aquell estadi. Quan van sortir els participants d'aquella actuació, amb el seu fill Joan al mig de la plaça, ells no van poder evitar una llagrimeta d'emoció. Ingenus i ignorants, creien que la seva tolerància havia fet possible que el seu nen pogués realitzar el seu gran somni.

Acte seguit, en Joan va sortir amb el seu vestit lluent i amb un barret negre que va deixar caure cap per avall. Amb la seva capota, es va disposar a esperar el ferotge animal que havia de sortir d'un moment a l'altre. Durant aquells instants, en Joan es va sentir estrany, vestit d'aquella manera tan ridícula i davant una gent que no conexia. Tot plegat havia arribat a aquella desagradable situació per culpa d'una decisió infantil. Ara, avergonyit i penedit, era conscient que el seu orgull l'havia fet caure en el més sever dels càstigs. Ja no volia continuar amb aquella farsa i no desitjava res més a la vida que tornar a casa, amb els seus pares, la seva germana, les seves terres i el seu gos Benjamí. Estimava els seus orígens i la seva tradició. Volia continuar amb l'herència familiar.

Convençut i armat de valor, va girar-se de cara als seus pares i va cridar amb totes les seves forces:

– Papà! Ja no vull ser torer....

No va tenir temps d'acabar la frase, perquè una banya afilada li va travessar el ronyó, fins a fer-li esclatar l'estómac. Va escopir un fil de sang per la boca i va tancar els ulls moribund, sense temps a adonar-se que havia estat víctima d'una absurda resposta d'uns anys ençà.

Entitats

Centre Cultural de Tàrrega

Romànic més neu és igual a Pirineu?

Podríem iniciar la crònica del viatge cultural-recreatiu del proppassat diumenge 21 de novembre tot fent uns humils versets:

Oi que venim a veure "romànic"?

Oi que hi ha neu?

Doncs, no ho dubteu,

això és el Pirineu!

Doncs no era el Pirineu, era Montjuïc, un dels turons que envolten la mediterrània Barcelona. Les volves molsudes i grasses quallaven i enfarinaven el paisatge metropolità. Postal de novembre inèdita en tot el segle que aviat finirà. Els expedicionaris del Centre Cultural de Tàrrega que eren allí podrem donar-ne fe quan al segle XXI algú ho pugui dubtar. I Nova Tàrrega n'és dipositària documental.Erem més de seixanta "xafarders" i "xafarderes" culturals.

Visquérem la senzilla espiritualitat del romànic i contemplàrem l'esplendor del gòtic, tot constatant la qualitat de les instal.lacions del Palau Nacional on està ubicat el MNAC. Renovàrem així la consciència de pertànyer a un poble culte i agraït. Culte, per la capacitat de crear art de vàlua mundial. Agraït, per la capacitat que palesa en retre homenatge de respecte i gratitud a la pròpia història, als homes i dones que la van forjar.

A la tarda, el musical Rent, al teatre principal. El musical de la dècada.

Història, música, aventura, agradable companyonia. En aquest cas, en donar les gràcies als del Centre de Cultura, cal personalitzar-les en els dos incansables organitzadors: Pep Vall i Teresa Garcia.

Targarins i targarines, estigueu amatents a les propostes del Centre Cultural de Tàrrega. Si accepteu les seves invitacions us ho passareu d'allò més bé tot divertint-vos. Ser militant del Centre Cultural hauria de ser declarat d'obligada voluntarietat per a tota la ciutadania.