Tàrrega, 24 d'abril de 1999 Any LVI - Núm. 2.792 - Preu 175 ptes.

El públic segueix acudint massivament
als Tres Tombs d'Anglesola

Unió no vol, de moment, Aligué i Talavera a la llista de CiU

L'Ajuntament desbloqueja l'antic projecte de les Astes de Sant Macari

Retiren les estàtues de la plaça de Sant Antoni per restaurar-les

El PSC estudia d'expulsar els militants que van a la plataforma

---

5a PÀGINA CARTA DEL DIRECTOR Tàrrega per damunt dels partidismes Albert Pont Els partits polítics locals estan en plena efervescència per la confecció de les llistes electorals que hauran de competir el proper 13 de juny per l'alcaldia de la ciutat de Tàrrega. Els nostres lectors ja hauran pogut saber de les diferències entre els socialistes i que entre Convergència i Unió no acaben de llimar asprors ja que uns no volen alguns noms, i altres són reticents a altres persones. Tots pensen guanyar o, si més no, treure el major nombre de regidors possibles, cosa molt sana i democràtica; per tant, tots busquen persones amb una projecció ciutadana que puguin captar aquests vots tan necessaris. Altres busquen persones al més afins possibles a l'ideari del partit o les més disciplinades de cara el líder local. Com dèiem, les llistes encara no estan confeccionades, però hom ja comença a sentir noms d'alguns partits, i altres formacions ja diuen més o menys qui seran els seus candidats. Així que hom pot veure que tots són excel.lents persones i amb capacitat, però a l'hora de filar més prim un s'adona que certes persones no podran dedicar gaire temps a les tasques del futur equip de govern o a les de l'oposició. Ja he dit en altres ocasions que ser regidor sembla especialment dedicat a les persones que fan jornada intensiva o als mestres i professors, perquè altres dedicacions no deixen gaire temps lliure per poder treballar per a la cosa pública de tots els ciutadans. Per a un partit, coalició o formació política és molt important guanyar les eleccions o treue el major nombre de regidors, però és també tant o més important que les persones escollides puguin tenir la màxima dedicació per treballar pel municipi, sinó no es podran fer gaires coses i els electors pasaran factura a la propera contesa electoral, però el més lamentable és que s'hagin pogut deixar de fer coses per la ciutat. Amb tota modèstia voldria dir a tots els qui es vulguin presentar per una llista, que reflexionin sobre el que representa aquesta acció, que no vol dir solament lluïment de càrrec, sinó que és un càrrec públic i que per tant han de treballar per tots els ciutadans, a vegades restant moltes hores a la vida familiar i amb més disgustos que satisfaccions; per tant, una feina sacrificada. Si creuen que tenen aquest esperit de servei vers els seus convilatans, endavant; sinó, més val que deixin pas a un altre que tingui aquestes condicions. Avui dia són ben poques les diferències entre els partits d'esquerra o de dreta (malgrat que quedin nostàlgics del passat, com Julio Anguita que dóna suport al dictador d'equerres serbi, o l'exprimera ministra britànica, que dóna suport a l'exdictador de dretes Pinochet), i a casa nostra encara menys, com s'ha pogut veure amb els quasi vuit anys de pacte de CiU i PSC.

---

OPINIÓ

El president Josep Pont i Creus

Un dels edificis de la plaça Major evidentment més reeixit en el seu estil, a la vegada que senyorial i ben acabat, és sens dubte el que ocupa (i n'és propietària) la Cambra de Comerç i Indústria de la nostra ciutat i comarca. Abans dels Casals i Mestres que el referen i li donaren l'actual to. I ara de la cambra, degut a la gestió del senyor Josep Pont i Creus amb la junta que va presidir.

Avui, però, no tracto de la figura del senyor Josep Pont com a empresari i industrial, que juntament amb el seu germà Ramon, i ara els fills, néts i nebots d'ambdós, han aixecat l'empori comercial i industrial que forma un grup de catorze o quinze empreses, que sota l'emblema de Borges s'estenen arreu del món. I que, endemés, proporcionen a la nostra ciutat un gran volum d'ocupació, negoci i treball. El que em proposo és únicament evocar la personalitat pública, en el sentit de serveis a la ciutat, que fou la del senyor i amic Josep Pont. Que sempre així em va considerar i estimar. Com a empreses, avui és notori i tots sabem que ocupen un lloc destacadíssim i dels primers, entre les netament familiars. Altrament difícil d'explicar o resumir en una plana com aquesta. Però no es pot ignorar que en fou motor. De la vella escola. Com així s'expandiren les Indústries Pont.

Fou president de la Cambra de Comerç i Indústria de Tàrrega, del 1961 al 1966. Període fecund en molts aspectes i activitats. Que se sintetitzaven ja en l'opuscle editat el juliol de 1986 amb ocasió de l'homenatge als antics presidents de l'entitat, que tingué lloc aquells dies. Dèiem que lluità sempre en la defensa dels interessos dels membres de la cambra, –vol dir tots els comerciants i industrials, petits i grans– en uns moments d'una pressió fiscal molt acusada. I esmerçà esforços, viatges, gestions i més gestions, per tal que les comunicacions de tota mena de què és cruïlla la nostra ciutat fossin millorades o restablertes. Sense oblidar el que qualificàvem com una de les grans realitzacions del seu mandat. La que en col.laboració amb l'Ajuntament es comprés i cedís el solar per a la instal.lació de la central automàtica de telèfons. Element indispensable ja en la vida d'aquells anys a Tàrrega.

Convençut de la importància de la participació de la joventut en tota mena d'empreses, no cal dir que oferí el seu suport a la Jove Cambra. Com fou decidit partidari del Foment de Mercats, llavors en inusitada activitat. I ens donà la mà als qui treballàvem amb il.lusió en el Mercat de l'Automòbil i el Tractor, oferint la participació en el que convenia, de l'empresa Indústries Pont, estimulant les possibilitats d'una ampliació de tot el que fos fira i coneixement de les coses de Tàrrega. I en conseqüència col.laborà sense desmai en tot el que implicava una participació directa amb les altres cambres de Catalunya i el Consell General de Cambres d'Espanya. Prova indubtable del que dic és que li fou atorgada la medalla d'or del Consell Superior de Cambres de Comerç i Indústria d'Espanya.

Hi ha un aspecte molt particular i íntim que també voldria fer notar, en demostració del suport que oferia a les coses que d'una manera directa o indirecta, per afavorir els interessos de la ciutat i comarca. En els anys de la lluita aferrissada per obtenir les aigües del canal de l'Alt Urgell (que no em cansaré d'escriure que fou i és el primer pas i l'alçaprem que ens aconsellaren a la Confederació Hidrogràfica perquè es fes un nou embassament al riu Segre i posteriorment les aigües permanents per a un gran canal o al "canalet"), els de la junta teníem la necessitat d'estar en contacte i realitzar viatges i més viatges amb l'amic Coma, que treballava amb els Pont. I mai va posar obstacle a les nombroses visites que hi feia, al seu propi treball i als repetits viatges. Al contrari, sempre les màximes facilitats i temps. Per damunt de l'empresa, Tàrrega.

No es pot oblidar, però sobretot, i com a mereixedor del màxim guardó que es pugui donar dins d'una ciutat, la decisió, la gestió, l'altruisme i la seva decisiva empenta per tal que la cambra adquirís l'edifici que ara ocupa. Al meu entendre, un orgull per a la ciutat i la cambra. I m'atreviria a dir que un element bàsic perquè perduri i prosperi. L'hi fou reconegut, però jo estimo que insuficientment. I apel.lo altra vegada als meus anys, complerts viutanta-sis, perquè ofereixen una vista d'ocell molt ampla. I en transcórrer dels dies i els noms, n'hi ha de nostres, com els de Josep Pont i Creus, que també són mereixedors d'una titulació vial. De menys coneguts n'hem posat.

En una altra vessant, cal anotar que fou prior de la venerable Congregació dels Dolors en uns moments que revifaren la processó del Sant Enterrament del Divendres Sant al capvespre. No hi regatejà tampoc esforços. I hauria volgut que es mantingués amb el màxim prestigi i assistència. Serra Teixidó n'explicava alguna cosa, així com altres facetes de les activitats de Josep Pont, a Nova Tàrrega dels dies 11 i 18 d'abril del 1987, arran de la seva defunció. Així com també Maurici Graus, que més tard fou president de la cambra, en la del dia 11. Val la pena de llegir els dos comentaris. Testifiquen i avalen el que dic. Tot dient que mereixia el reconeixement dels seus conciutadans. Que jo és el que avui intento fer.

Morí el dia 6 d'abril del 1987. Havia nascut el 1908. I per tant a l'edat de setanta-nou anys, quan encara tant i tant hauria pogut fer i veure. I és per això que he escollit aquest 24 d'abril, dotze anys i uns dies després, per dir alguna cosa dels generosos serveis que va prestar a Tàrrega. Ciutat que em consta que de veritat estimava. I en queda molt a dir.

Després de dures negociacions i repetides temptatives, per fi he aconseguit l'exclusiva que esperàvem. Tots sabem que l'actitud singular de la nostra plaça del Carme no és receptiva a concedir converses amb la premsa, però aquesta vegada ha fet una excepció. La meva obstinació incansable per aconseguir treure unes paraules d'aquest emblemàtic emplaçament ha donat els seus fruits. Seria difícil trobar algú a la nostra ciutat que encara no hagi fet un passeig pel Pati, un ball de sardanes, un gelat de dues boles... Sense preàmbuls, deixem pas a la sàvia veu el nostre centre urbanístic.

Benvingut sigues i gràcies per concedir l'entrevista...

No m'atabalis i anem al gra.

Per començar, m'agradaria aclarir com t'agrada més que t'anomenin, Pati o la plaça del Carme?

Ara m'estàs posant en un seriós compromís, perquè si m'inclino per una o altra banda feriré la sensibilitat de molts dels lectors. Penso que el nom de Pati dóna un caire més popular a la meva condició de plaça i segurament la fan servir els meus conciutadans. És quan em sento anomenar així. Però cal que hi hagi una oportunitat per als turistes despistats que miren els mapes de la ciutat i pregunten per la plaça del Carme o per a les organitzacions festives que ubiquen les seves activitats amb el nom oficial. Tant un nom com un altre em semblen bé, però trobo molt greu trobar-me amb experiències com les que vaig presenciar amb un noi que, després d'alguns anys estiuejant a la ciutat, no sabia que el Pati i la plaça del Carme eren la mateixa cosa! (l'entrevistador es posa vermell).

Durant la teva llarga trajectòria, què és el que et sembla més extrany?

Potser em titllaran d'ignorant o fins i tot d'estar poc interessat a cercar la informació necessària, però encara no entenc què és el que significa el monument dels Països Catalans. Resulta molt estètic i vistós, però no entenc la seva simbologia. Em sap greu.

Quina és la teva relació amb la plaça de les Nacions?

No m'agradaria entrar en polèmiques en aquests moments, i menys ara que s'atansen les eleccions. Només assenyalaré que jo sóc una plaça amb una mica més de vida, d'humanitat i alegria. Si comparem la gent que passeja durant els estius, veurem una clara diferència entre jo i ella. Queda clar que la plaça de les Nacions, i sense faltar-li el respecte, pertany a una segona divisió. Jo tinc una font, un cercle de bars i cafeteries al meu entorn, una xurreria i un quiosc emblemàtics, tot un arsenal d'entitats bancàries i un exèrcit perciós d'arbres, un mercat de paradetes cada dilluns... Realment no hi ha color!

Però hauràs de reconèixer que a la plaça de les Nacions és on es fan els concerts i on tothom pot anar en bicicleta...

No em faci sortir de polleguera! No m'obligui a dir que la plaça de les Nacions és un lloc d'incivilitzats i peluts! En mi impera l'ordre, l'harmonia i la tranquil.litat. Tinc massa veïns al meu entorn que es podrien molestar amb els sorolls de les guitarres elèctriques i els timbals estridents. Les bicicletes són un perill a partir d'una certa edat i les baixades de la plaça de les Nacions són una invitació escandalosa a l'accident.

Què és el que més et desagrada de la teva vida?

L'hivern.

Pot ser una mica més explícit?

L'hivern és l'estació més trista i sola de l'any. La gent m'oblida, els coloms desapareixen i els arbres presenten un aspecte miserable. Hauria d'haver una mica més de consideració durant aquest temps, perquè únicament les castanyeres a la tardor i les festivitats de Nadal m'alleugereixen aquest sentiment de soledat que em deprimeix.

Tal i com deia abans, ara s'acosten eleccions. Quina seria la llista de reclamacions que faries als polítics?

Tinc una personalitat molt conformista i, per tant, no reclamaria res. Però... si m'obliguessin, demanaria que la font se m'encengués en horaris coherents, perquè de vegades ho fa quan no hi ha ningú i d'altres està apagada quan més ho necessito; aquella musiqueta que abans m'omplia d'animació ha callat des de fa mesos i era una iniciativa que m'entusiasmava; els bancs de fusta que m'encerclen ja estan una mica rònecs i tothom hi ha escrit les seves cursileries; no estaria malament millorar els accessos perquè els minusvàlids, les mares amb els cotxets o les mestresses amb els carros ho tinguin més fàcil; la millora de la circulació viària al meu entorn seria una formidable ajuda perquè jo estigui situada en un lloc més plàcid, sense fums ni clàxons repel.lents.

No tenim espai per incloure gaire més, voldries fer una última declaració?

Sí. Que d'una vegada per totes se'm faci un homenatge!

Gràcies un cop més per fer-nos pública part de la teva peculiar personalitat. Espero que la gent de Tàrrega continuï estimant-te tant com fins ara.

Amb aquest títol l'Associació per la Promoció del Transport Públic de Barcelona ha organitzat pel 29 d'abril pròxim el dia sense cotxe, remetent una postal a tots els càrrecs públics de Catalunya demanant-los que se sumin a aquesta iniciativa deixant els cotxes oficials i es traslladin en transports públics.

Fins i tot, molts ajuntaments ja han anunciat que seguiran la proposta traslladant-se alguns d'ells amb bicicleta cap als despatxos oficials.

La convocatòria s'ha estès fins i tot a l'exterior de Catalunya, ja que a Madrid diverses associacions han demanat a l'ajuntament que organitzi el dia sense cotxe a la capital d'Espanya.

Bonica i pràctica aquesta iniciativa en què es podrà demostrar que la vida ciutadana pot transcórrer perfectament sense cotxe.

Aquesta prova potser ens hauria de fer reflexionar i fer comptes, ja que anem com es veu cap a una etapa inflacionista en què les despeses innecessàries estaran en primer terme d'atenció.

Aquí a Tàrrega, i per extensió a tots els pobles de la comarca, ja comença a ser un greu problema la circulació viària, especialment en les hores punta, quan es produeixen uns embussaments absurds per una riuada de cotxes vinguts de les poblacions limítrofs per integrar-se al treball diari.

Abans no ens vèiem obligats ha adoptar mesures dràstiques de restricció circulatòria; ens hauríem de curar en salut reflexionant sobre el resultat d'aquest dia sense cotxe i començar organitzant seriosament el transport col.lectiu, especialment en dies laborals.

Generalment la fórmula un cotxe una persona es desastrosa per a l'economia domèstica de cadascú. Hem cultivat en excés moguts per una certa independència d'arribar i marxar quan millor ens plagui, menyspreant els serveis públics, uns serveis que a la curta o la llarga haurem d'adoptar per necessitat.

Tàrrega disposa sortosament d'una xarxa de comunicacions excel.lents, i amb uns serveis públics de transports ben organitzats es transformaria en una ciutat més espaiosa amb una fluïda circulació.

És evident que organitzar una xarxa de serveis públics no és cosa de vint-i-quatre hores, però al menys veient els resultats del 29 d'abril podríem aprendre la lliçó començant a treballar mentalitzats per aquesta nova experiència.

Seria bonic que la comarca de l'Urgell, amb Tàrrega al davant, d'aquesta jornada nacional d'autoreflexió en tragués conclusions pràctiques pel correcte desenvolupament del nostre afer diari.

Tenim la democràcia més jove i més vella d'Europa, com a mínim d'Europa Occidental. La més jove perquè de segur és la més recent, la més nova i la més desitjada després de la llarga dictadura. La més vella perquè en poc més de vint anys ja hem aconseguit d'adaptar i normalitzar les més nefastes errades de les molt més consolidades democràcies de la resta de socis europeus.

Perquè, s'ha de dir, existeixen molts tipus de democràcies. Estarem d'acord que globalment, com a sistema polític, és el menys dolent dels que s'han inventat, però n'hi ha que en són més que altres. Podem veure democràcies centralitzades o sitemes federals, monarquies o repúbliques, sistemes democràtics presidencialistes o altres en què la figura del president és gairebé simbòlica. Democràcies amb més control o amb menys control polític, amb més o menys transparència pública, que funcionen amb sufragis per mitjà de llistes obertes o tancades, amb una classe política més o menys corrupta, més o menys manipuladora, més o menys educada o tendent a l'insult o la desqualificació. Democràcies amb una opinió pública més o menys adormida, més o menys reivindicativa, més activa o més passiva. Democràcies on encara hi ha vestigis medievals, com és la vigència de la pena de mort, o actituds racistes, xenòfobes o intolerants. Règims democràtics on les minories són més respectades o més perseguides per la legislació penal vigent, on les armes són a l'abast dels més menuts o les constitucions vigents no s'acompleixen.

De manera que no n'hi ha prou a dir-nos, molt cofois: si ja tenim democràcia, què més volem? El sistema polític és un mitjà, mai un fi en ell mateix. Un mitjà per arribar a una societat més culta, més justa, més participativa, més civilitzada, més igualitària, més feliç. Aquest és el veritable fi de la tasca política. El mitjà sembla clar que ha de ser un sistema democràtic, però de tots ells, quin?

Deia que ja hem assimilat tots els defectes dels sistemes democràtics pitjors: llistes tancades, manipulació informativa, mínima participació popular, opacitat institucional, absentisme institucional, atacs entre polítics, corrupocions abundants, comptes poc clars, bandejament de les oposicions, amiguismes i sucursalismes varis...

Per oposició es desprèn allò que caldria instituir en el nostre sitema polític per a arribar a uns nivells millors de pràctica democràtica, alhora que segurament augmentaria el nivell d'interès i de participació de la gent en els afers públics. No és que tingui moltes esperances en els qui tenen les responsabilitats de dirigir algun d'aquests canvis, encara que fos a petita escala. Ni tampoc en una reacció de la gent per exigir novetats, renovacions, millores. Sembla que s'ha instal.lat una mena de conformisme acrític que ens és molt perjudicial. Tal vegada, com ja està passant en altres països, l'alarma salti quan sigui evident que els nivells de desinterès es transformin en un abstencionisme electoral suficient com per fer reaccionar qui en sigui responsable. De moment alguns ens hem proposat de continuar clamant en el desert de les minories fins que ens quedin ganes i forces.

Com cada any a la nostra Residència la Setmana Santa s'ha celebrat d'una manera molt especial i amb molta participació de residents, amics i familiars.

Han tingut lloc diverses celebracions religioses on hi ha pogut participar tothom qui ho ha volgut.

Les celebracions es van iniciar el dissabte dia 27 de març amb el dia de Rams i Mn. Balcells va beneir els rams de llorer i olivera.

Un dels dies més esperats i emotius, any rere any, és el Dijous Sant. En el nostre centre se celebra el dia de l'amor fratern: residents i treballadors comparteixen el pa i el vi recordant l'últim sopar de Crist. És un acte molt emotiu ja que tots el presents manifesten obertament els sentiments i faltes que ens porta la convivència del dia a dia.

El Divendres Sant es va celebrar el viacrucis en què varen participar residents, treballadors, familiars i persones voluntàries. El recorregut tingué lloc per les dependències del centre. Aprofitant el bon dia que feia, una part va tenir lloc pel jardí. La celebració fou conduïda pel Raül Aguilar.

El diumenge de Pasqua es va celebrar la resurrecció de Crist a través de l'eucaristia oficiada pel senyor rector, Mn. Josep Garriga. Tot l'acte va anar acompanyat de les caramelles de la Coral Infantil Mestre Güell, que van amenitzar l'estona als presents. Posteriorment no podia faltar un suculent dinar culminat per la tradicional mona de Pasqua.

El dilluns de Pasqua els residents van gaudir de la mona a l'aire lliure ja que la temperatura va acompanyar tota la diada.

Volem regraciar tothom qui ha participat d'una manera o una altra en les celebracions del nostre centre, especialment la Coral Infantil Mestre Güell, Mn. Garriga, Mn. Balcells, Raül Aguilar, les persones i empreses que ens han ofert mones i altres presents per compartir amb els avis. També volem mostrar la nostra gratitud a tots els familiars, voluntaris i treballadors que amb la seva ajuda han aconseguit fer millor la celebració de la Setmana Santa.

Després de gairebé dos mesos que setmana darrere setmana hem pogut veure teatre amateur, ha arribat l'hora de presentar l'última obra que podrem veure en aquesta edició del concurs.

La vuitena obra ens la presenta l'Escotilló Grup de Teatre de Vilanova i la Geltrú, amb Les papallones són lliures, de Leonard Gershe, traduïda i adaptada per Lluís Arcarazo.

Només amb quatre actors ens construiran la vida de Daniel, un noi que decideix anar a viure sol i enfrontar-se a la vida real. En realitat es tracta d'una reflexió sobre l'amor i la llibertat en clau de comèdia.

L'Escotilló Grup de Teatre es va crear el 1968 dins l'entitat Círcol Catòlic de Vilanova i la Geltrú. Ja des dels seus inicis ha tingut una carrera molt prolífica i les obres que ha representat són innombrables. Bona part d'aquestes han tingut molt èxit. Una bona prova d'això són els tres cops que l'Escoltilló G. T. ha participat en el concurs Ciutat de Tàrrega. En la sisena edició van presentar El cafè de la Marina i es van endur els primers premis per millor grup, actriu principal i secundària i presentació escènica, i el segon premi de direcció. Al setè any de concurs van participar amb Es necessita un matrimoni, amb la qual van guanyar el segon premi d'actor secundari i el tercer de presentació escènica. L'últim cop que van venir, a la vuitena edició, amb Perduts a Yonkers, també van marxar carregats de premis: l'especial per a l'actor principal, segon a l'actriu principal i el tercer per al millor grup.

Així doncs, l'última obra que es representarà en onzena edició del concurs compta amb molt bones referències. Com cada dissabte, a dos quarts d'onze, al teatre Ateneu. I d'aquesta manera ens acomiadem fins l'any vinent.