nt24-8-1

Estant de vacances vaig veure una notícia al diari que deia que en una ciutat havien prohibit fer fotos a un espectacle eròtic per no donar mala imatge del lloc. Vaig haver de llegir dues vegades el titular i assegurar-me que el nom de la ciutat era Tàrrega i no pas Torre Ciudad o altra població governada pels talibans. Vista la notícia des de casa, ja es comença a entendre la cosa una mica més, i diria que tot és a causa d'aquesta obsessió d'aquest equip de govern perquè només surtin notícies positives de la nostra ciutat. Doncs bé, ja es veu, aquest afany els ha portat a propiciar una notícia més negativa que la que es feia ressò que sortís una foto de dones i homes despullats; una notícia en què un regidor de Cultura o uns organitzadors, vés a saber qui, atempten contra la llibertat d'expressió i informació, cosa pròpia dels intolerants i no-democràtics.

Preguntat sobre el tema el regidor de Cultura, va dir que ell no havia prohibit res, mentre que els organitzadors diuen que sí. A qui s'ha de creure? Com deia abans, jo em crec (sóc lliure de creue el que vulgui malgrat em pugui equivocar) el que diuen els organitzadors ja que això de les notícies "positives" és patent obsessiva de l'actual equip de govern. I no em crec que l'alcalde no en sabés res, malgrat que el regidor de Cultura em va assegurar que no en sabia res la primera autoritat municipal. Segueixo essent lliure, no?

Arribats aquí, hom pot constatar que, malgrat que la ciutat ha millorat moltíssim en l'aspecte urbanístic i de serveis els últims vint anys, no passa el mateix amb la llibertat d'expressió. Cal recordar que en l'aspecte eròtic l'artista Josep Minguell va fer un cartell de la Fira de Teatre amb un "ninot amb pito" que Déu n'hi do, però diria que va passar inadvertit o almenys ningú no en va dir res. Uns anys després un altre artista, Domènec Serra, va fer un altre cartell de persones despullades, i pel meu gust molt menys provocatiu que el primer, i van posar el crit al cel per l'atreviment, però l'Ajuntament no el va retirar i així va anunciar la Fira. Si uns quants anys enrere van permetre uns cartells bastant eròtics, ara als inicis del segle XXI "prohibir" unes fotos per un espectacle de despullats crec que és una actitud carrinclona, fora de to i que va contra la llibertat d'expressió. Tàrrega és una ciutat admirada arreu, i els diferents governs de la ciutat han fet molt per ella, i esperem que ho continuïn fent. I unes fotos de despullats no li faran cap mal, i sí en pot fer molt atemptat contra la llibertat d'expressió.

En el curs de la vida targarina dels dos segles passats, perquè ara, en moltes ocasions, no ens podem referir únicament a l'anterior, fa poc acabat, trobem personatges i situacions que en determinats moments han estat importants i singulars. I que en el meu discórrer he d'anar assenyalant. És dels que avui escric. D'un paratge i d'un molí, que per distintes circumstàncies han estat protagonistes. Tot i aclarint que en el cas del Molí la Font no hem de confondre mai amb els Molinets. Com més d'una vegada ha succeït.

Començaré pel paratge, que en moltes ocasions, quan s'hi trobava la bassa, i Tàrrega i el campanar al fons, havia estat objecte de fotografies, dibuixos i pintures i àdhuc d'un calendari de Camps, que anys enrere en aquestes mateixes planes reproduírem. I evidentment era un paisatge estimat, sobretot en aquestes terres nostres en què la mancança d'aigües de l'Ondara, permanents i abundants, ens ha atret sempre la visió de l'aigua.

Molí i família que, per cert, tingueren un protagonisme extraordinari, a la vegada tràgic i excepcional, quan la rubina de Santa Tecla del 23 de setembre de 1874, que durant tants i tants anys ha planat en el record dels targarins de bona part de la meitat del segle passat com una de les jornades més desastroses i luctuoses de Tàrrega i de les poblacions més avall, del que ara sembla inofensiu Ondara: el Reguer.

Com s'ha explicat en moltes ocasions i per historiadors qualificats més que el qui escriu, que és un simple afeccionat, Gregori Grau Trilla, nascut el 1851, fou un dels supervivents d'aquella negra jornada, que al morir el 30 de setembre de 1934 se'l recordava com l'últim dels afectats directament per l'esmentada rubina de Santa Tecla. Però no és per aquí on vull anar. Si bé hauria estat un oblit imperdonable si en escriure dels Grau del Molí la Font no n'hagués fet esment com a membre de la nissaga.

Avui em referiré concretament a Pere Grau Morros, "Peret del Molí de la Font", que entre altres fotografies familiars que publiquem, és la figura destacada entre el mossèn Dr. Maymó i Pau Manonellas, en un dinar dels exalumnes dels escolapis, en la presidència de la taula. El Peret era persona molt coneguda en tots els àmbits ciutadans, ja que, com a mi personalment em consta, mai es negava a participar en qualsevulla iniciativa ciutadana. I mai faltava quan el sol.licitaven, sense altre ànim de protagonisme, que moltes vegades eludia, si no fos el de donar suport al que es demanava o calia. Recordo com si fos avui que en l'assemblea constitutiva del grup que ens dugué el Canalet i ara a Rialp i el Segarra-Garrigues, abans canal superior, que n'era un entusiasta. I això que no crec que hagués de regar cap porca de terra, ja que al molí, llavors farinera i mogut per electricitat, tenien dret d'aigua pròpia.

Això explica a bastament, donat el seu caràcter col.laborador i entusiasta, que en més d'una ocasió, i seguidament n'anotaré tres, ocupés com a regidor un lloc a l'Ajuntament. I en determinats moments, que solament trobaríem a les actes, l'alcaldia, accidentalment o en moments difícils. El 1931, del 21 al 25 d'abril, essent alcalde provisional el senyor Josep Flaquer, i després d'aquell abril fins al gener de 1934, amb Francesc Fité Pons, alcalde. Insisteixo que foren anys fructífers. Però després de la maleïda guerra civil, des de febrer de 1949 al gener de 1852, en l'alcaldia de Ramon Burgués Parareda, tornava a ésser regidor i en un llarg període primer tinent d'alcalde. Regidoria que continuaria de 1952 a 1955, com a alcalde Jaume Trepat, i a continuació Josep M. Vidal. En uns moments o anys que els problemes foren nombrosos. Però en Peret del Molí la Font en moltes ocasions i jornades es trobava al peu del canó, al servici del públic, amb el seu habitual desinterès i bonhomia. Entre marejades polítiques, que procurava d'evitar, en el que sabia i podia. Ja que, com he assenyalat al principi, no tenia altra il.lusió ni ambició que servir als habitants de totes les classes de la ciutat. Que també en dono fe en nom propi. I com hauran llegit, entre uns anys i altres foren nou els que va dedicar a l'Ajuntament. Però, a més, allí on el demanaven. Que cal recordar que també havia estat entusiasta i entusiasmat orfeonista. I d'esperit liberal certament autèntic.

Com poden comprendre, encara que vulgui allunyar-me en aquests meus escrits actuals de qualsevol implicació política, no puc defugir i seria injust que no fes esment del seu nét Pere Grau Boldú, plenament immers en el terreny polític. Regidor, expresident del Consell Comarcal, exsenador, diputat al Parlament de l'Estat, entre altres càrrecs que no enumero. No introdueixo cap altre qualificatiu ni adjectiu, que l'excompany en les tasques municipals estic convençut que em sabrà excusar. Però no podia acabar sense dir-ho. Mentre torno a l'antic paisatge de la bassa del Molí la Font, amb Tàrrega, el campanar, el cimbori i Sant Eloi al fons, que tots tant estimem.

En l'article publicat el passat 3 d'agost, com es dedueix per l'escrit, la foto és de Cal Faixes i no de Cal Freixes.

Els uns són els del famós escàndol de Gescartera i dels no menys famosos 18.000 milions de pessetes que han desaparegut com per màgia ben humana. Jo penso, de totes maneres, que aquesta quantitat no hauria fet tant enrenou si no hi hagués un ratolí darrere el formatge –veiem els 1.200 milions anuals nets que cobra el futbolista Rivaldo o el fabulós traspàs de Figo al Madrid. De totes maneres, val la pena ressaltar alguns fets relacionats amb aquest escàndol.

La Comissió de Valors (CNMV), encarregada de vigilar les qüestions de la borsa, va donar la categoria superior a Gescartera el mateix dia que li posava una multa per irregularitats greus, és a dir, accepta un frau al moment que li dóna "honorabilitat". Aquesta comissió desvia la responsabilitat a les auditories, mentre es manifesten noves relacions amb la societat fraudulenta. La presidenta de la Comissió de Valors afirma confiar en Estats Units per recuperar els diners de desconegudes inversions en aquest país. El frau de Gescartera té lloc poc més d'un any després que la CNMV hagués inspeccionat la societat i sense que es fes pública aquesta "indelicadesa": un forat de 4.000 milions de pessetes.

El propietari de Gescartera ha indicat ulteriorment que ha perdut els 18.000 milions a la borsa. Al mateix temps se sap que la societat nord-americana és inexistent i només serveix per tapar el forat.

El germà de la presidenta de la CNMV, Enrique Giménez-Reina, que havia dimitit del càrrec de secretari d'Estat d'Hisenda, va ser assessor fiscal de Gescartera. Aquesta gestora va amagar en tot moment que estava a punt de fer fallida.

També s'ha sabut que el delegat de Gescartera a Valladolid va ser una personalitat del PP a la Junta de Castella i Lleó.

Es concreta l'existència de diner negre de clients assessorats per la pròpia presidenta de la Comissió de Valors: el diari El Mundo de dissabte presentava una llista de 17 clients "especials", mentre que l'ABC parlava de 65 inversors en diner negre.

Entre les víctimes del frau, val la pena recordar que l'Església ha invertit i perdut uns 2.500 milions en Gescartera (ordes religiosos: salesians, clarises, cistercenses, germans de la Salle, Sant Agustí), com també l'ONG Mans Unides, les diòcesis de Palència i Astorga, i la fundació Banc d'Aliments –la presidenta d'honor de la qual és Ana Botella, esposa del president Aznar.

Evidentment, l'oposició ha criticat el fet que l'Església, que rep milers de milions de l'Estat, inverteixi a la borsa.

Per tot això he indicat en començar que els 18.000 milions no haurien fet tant enrenou si no hi hagués un ratolí darrere el formatge. Connexió amb el partit al poder? Més inversions en diner negre? Si la comissió del Congrés i el periodisme d'investigació fan el seu deure, segurament hi haurà més d'una sorpresa.

Els altres són, en gran part, els de casa nostra, i el lloc del delicte, Barcelona. Les víctimes els immigrants negres. Descendents d'aquells que hem colonitzat, explotat, evangelitzat i esclavitzat. D'aquells que hem abandonat, o ens han tret i han quedat en males condicions, en mans de governants dèspotes que s'han enriquit o s'enriqueixen. Els descendents, ara miserables, que arriben als països rics a la recerca d'una vida millor (com fem nosaltres contínuament i amb altra sort). Arriben i els expulsem en condicions deplorables, condemnats segurament a continuar una vida que, com a éssers humans, no es mereixen. Perquè els hem abandonat, o ens han tret, sense saber donar-los les virtuts i valors d'una civilització adequada a les seves particularitats.

Han estat, a Barcelona, els subsaharians descendents d'aquells que vam explotar, dies i dies d'un cantó a l'altre, dormint sota la lluna d'estiu, esperant què? La Creu Roja proposava allotjar-los a Tiana, prop de la capital. No van tenir temps. El dijous 16 la policia en va detenir 112 a la plaça d'André Malraux i disposa d'un termini màxim de quaranta dies per a la seva expulsió. Però el jutjat de guàrdia de Barcelona, el dissabte, ja va decretar-la per a trenta-tres africans. El col.lectiu de defensa dels drets de la persona, del Col.legi d'Advocats, va denunciar la il.legalitat de les detencions. Al mateix temps, l'Ajuntament de Barcelona ha reaccionat a les crítiques que se li han fet per haver consentit l'acció policial i ha demanat la llibertat per a tots els africans detinguts gràcies a una llei racista del paleofranquista Aznar.

Tot indica que els pròxims anys estaran dominats per dos fenòmens que sociòlegs i humanistes consideren irreversibles: la immigració massiva i la lluita contra la globalització. La primera per fugir de la misèria, la segona per escapar de l'injust repartiment de la riquesa.

Escric aquestes ratlles el diumenge vespre. Això vol dir que a la sortida del setmanari és probable que hi hagi canvis en els dos temes tractats.

Per acabar, dues preguntes: on és l'arquebisbe Milingo, casat per la secta Moon, que ha abandonat l'esposa? Prova que és més fàcil fugir de l'esposa que de l'Església.

Així estava en llibertat el narcotraficant Sito Miñanco? Prova que alguna cosa no toca pilota a la justícia del nostre país.

Vivim endinsats en una mena de febre del telèfon mòbil, aquest petit i omnipresent aparell generador d'una immensa polèmica. Per a uns és el millor invent humà en molts anys. Per a altres, en canvi, és un seriós perill per a la salut. Allò que sí és inqüestionable és la poderosa molèstia que causa el seu senyal quan pertorba els rics silencis de funerals i altres íntimes cerimònies, així com també el callat –i fèrtil– ambient que regna en biblioteques i sales de concert. Cal tenir present que la música de concert no solament és brollador de sons, sinó que a vegades entre les notes s'intercalen impressionants i inquietants silencis, o pauses expressives, que perden tot el seu màgic efecte per culpa de la desídia d'alguns amos de telèfons mòbils.

Precisament vull parlar d'alguns d'aquests curiosos senyals que emeten aquests aparells en certes ocasions. Són excelses melodies sortides de la inspiració de Bach, Mozart, Beethoven, etc., però caricaturitzades d'aital manera que si als seus desventurats autors, per un moment, els fos concedit el poder escoltar-les amb atenció de forma tan poc sumblim és possible que tan inoblidable experiència els produís un estat patològic caracteritzat per evacuacions de ventre líquides i freqüents. Caminem per mala drecera si la música dels grans compositors ha de ser popularitzada amb aquestes galindaines tan supèrflues.

Perquè per la mateixa raó que és la misèria el que primer atansa els homes, és més tard, un cop descartada la necessitat, el tedi el qui els reuneix.

El savi que rebi una bufetada, què ha de ser? El que va fer Cató quan va ser copejat a la cara: no es va acalorar; no va venjar la injúria; ni tan sols la va perdonar, sinó que va declarar que no havia estat feta.

Un cop no és ni serà mai de la vida sinó un petit mal físic que un home pot ocasionar a un altre, sense provar per això que és més fort o més àgil, o que l'altre no estava previngut. L'anàlisi no projecta res més que això.

A falta d'una influència objectiva que uneixi els que estan reunits, es recorre, d'ordinari, a qualsevol mitjà personal, i en tal cas, sol ésser l'ampolla, la cridada a determinar una disposició comuna en la reunió. El te i el cafè són igualment emprats a tal efecte. Amb certes persones, val més ésser enganyat que desconfiar.

Joan XXIII detestava la solitud, especialment durant els àpats. Però el protocol exigeix que el Papa mengi sol. No s'hi resignava; deia: "Semblo un seminarista castigat!" O bé: "He llegit atentament l'Evangeli i no hi he trobat cap fragment que disposi menjar sol. A Jesús, tothom ho sap, li agradava de menjar en companyia".

Tàrrega és una ciutat molt significativa de la província de Lleida, a cavall de la frontera de les comarques de la Segarra i d'Urgell. Des de fa 65 anys ho és més encara perquè guarda les despulles d'un home, Ferran Saperas Aluja, que la projectarà arreu del món i de la història futura, perquè fou el màrtir de la castedat dels nostres temps. Qui les visita se sent evangelitzat.

Un dels assassins del germà Ferran Saperas va pronunciar aquestes paraules el mateix dia del martiri, sense saber que feia una gran profecia. També Caifàs ho ignorava quan deia: "Val més que mori un sol home pel poble..." (Jo 11,50...)

El dia 13 d'agost com cada any el poble creient es va reunir al costat de les despulles del servent de Déu Ferran. A les 7 del matí s'anava omplint l'església de Santa Maria de l'Alba de Tàrrega. I després del rosari començava una solemne eucaristia presidida per Mn. Xavier Romero Galdeano, membre de l'equip parroquial de Cervera, i concelebrada per altres 17 sacerdots: hi hem vist el superior provincial dels claretians de Catalunya, P. Ramon Olomí Batlle; el postulador general dels carmelites, P. Felip Amenós Bonet, fill de Tàrrega; una nombrosa representació de claretians i la participació d'altres sacerdots i religiosos de la ciutat. L'Eslgésia era plena de fidels de Tàrrega, Cervera, Alió i de moltes parròquies de prop i de lluny.

El comentari dels sacerdots i dels altres fidels que per primera vegada assistien a aquest acte anual d'homenatge, era d'admiració per la gran fe que s'hi respirava, i de sincera acceptació de la fama de santedat que el germà Saperas gaudeix entre el poble fidel.

Aquesta fidelitat de Ferran a Jesucrist no és prou coneguda. Per això suscita tanta admiració. Entre els assistents hi havia familiars d'altres claretians màrtirs, companys de comunitat del germà Saperas a Cervera. Ells han comprovat que l'esperit que animava el germà Saperas era el mateix que va donar força fins al martiri al germà Francesc Canals Pascual (Sant Andreu de la Barca), al germà Ramon Rius Camps (Santa Fe), al P. Enric Cortadellas Segura (les Oluges), etc.

Quan arribi el dia de la glorificació del germà Saperas pujaran també als altars 108 claretians més, dels quals s'està ultimant el procés canònic. Entre els assistents a l'acte del dia 13 hi havia el P. Prior dels mercedaris de Sant Ramon, Josep Antoni Lacasa. Els mercedaris l'any 1936 van acollir els claretians, expulsats de Cervera, molts dels quals serien màrtirs, al convent de Sant Ramon. Hi assisteixen també les religioses del Cor de Maria de Cervera que durant tres mesos van cuidar els claretians malalts de la exuniversitat fins al dia de llur martiri (18 d'octubre de 1936).

Un nou homenatge es farà el dia 16 de setembre de 2001 al Camp dels Màrtirs de Mas Claret a tots els 273 màrtirs claretians, sense oblidar el més recent P. Rhoel, a Filipines, ara fa un any. Aquestes trobades són estimades com un dels més eficaços mitjants de la nova evangelització demanada pel P. Joan Pau II.

La Mare de Déu del Tallat ha estat, és i sempre serà mare de tots. Es troba situada al santuari del Tallat.

El Tallat és un petit poble que pertany a Rocallaura i que reuneix molts cristians, especialment els de la seva bonica comarca.

L'any 1354 va ser construïda la capella on sembla que va ser venerada la imatge de la Mare de Déu del Tallat, conservada avui a la parròquia de Sant Llorenç de Rocallaura. Quan aquesta va ser destruïda, hom n'inicià la reconstrucció el 1475 sota la protecció de Ferran II. El santuari s'embellí amb construccions d'estil gòtic florit. El rei disposà que el 1509 els monjos de Poblet es fessin càrrec del culte i el Tallat fou edificat en priorat dependent de Poblet; la petita comunitat hagué d'abandonar el lloc el 1822.

En visitar el santuari et trobes amb mossèn Benet, el president honorífic, un amable senyor que sempre et rep amb els braços oberts, el qual tirarà endavant la plena restauració o reconstrucció del Tallat els pròxims anys. Abans d'entrar dins el santuari, hi ha un bonic mirador en el qual sempre hi fa un aire gelat, i en aquests temps de l'estiu allí s'hi està molt bé.

Aquest any, com cada any, el penúltim diumenge d'agost se celebra un aplec. Se celebra el penúltim diumenge concorregut per devots de diferents comarques.

Mossèn Benet, abans de marxar, ens va recordar que el diumenge dia 19 d'agost hi estàvem tots convidats i que no hi podíem faltar.

Jo de la serra en dic el "meu" Sant Eloi, perquè me'l vaig fer meu quan era petita.

Recordo que durant les vacances, cada dia al matí, anava a Sant Eloi. Encara em sembla sentir l'oratge humit i suau del matí a la cara. El sol començava a sortir i semblava que no gosava penetrar per entre els arbres. Els ocells ja cantaven sense parar i trencaven el silenci sagrat del bosc. Jo mirava aquells arbres alts de pell arrugada, en els quals es notava el pas del temps. Jo, en la meva fantasia, em sentia feliç i gaudia caminant on hi havia els arbres més espessos i tot era més solitari i sempre descobria nous caminets que els elements meteorològics s'havien cuidat de fer.

Pot ésser que arribi un moment que hom s'oblidi de la seva infantesa, però hi ha moments únics a la vida que han deixat el seu solc en el nostre record i en la nostra sensibilitat.

Bonanova Orobitg