Tàrrega, 25 d'octubre de 1997Any LIV - Núm. 2.718 - Preu 175 ptes. e-mail: novatarrega@tarrega.com

Pocs expositors a la primera fira del disc

El Consell Comarcal va recordar Lluís Companys i va presentar el llibre del sumari

Roben per valor de tres milions en una joieria

Desplegament policial per una dona fugida del psiquiàtric

El Tàrrega, set jornades invicte

Amb el títol "Una fireta i gràcies" ens referim al certamen que va tenir lloc el passat cap de setmana amb el pompós nom de "I Fira Internacional del Disc i Cinema de Col·leccionisme de Tàrrega". D'entrada hem de dir que d'internacional res, almenys pel que fa als pocs expositors que van venir a la nostra ciutat, entre els quals no n'hi havia cap de les comarques de Lleida i creiem que tampoc cap de la resta de Catalunya. Pel que hem pogut esbrinar, quasi tots els expositors eren de Madrid i rodalies. Fora de l'àmbit dels discs i del cinema, hi havia una firma de Lleida que feia tatuatges i piercing, és a dir, foradets per posar anells o arracades.

Segons els experts, el poc material que es va exposar era de qualitat i els veritables col·leccionistes van poder adquirir material interessant, i a aquests no els va saber greu pagar tres-centes cinquanta pessetes per entrar, però aquests amants del col·leccionisme no són molts a les nostres contrades, i per tant creiem que no s'havia d'haver cobrat entrada, almenys en aquesta primera edició, per captar els curiosos, que podrien ser els col·leccionistes del demà o de la propera edició. Però és que la gent no s'arrisca a pagar sense saber el que trobarà, així, el que dèiem, la primera vegada havia de ser d'entrada lliure. I més quan l'Ajuntament ha posat a disposició de l'organització el local i pagarà entre dues-centes cinquanta mil i mig milió de pessetes, segons diversos factors que a l'hora d'escriure aquestes línies encara no tenien quantificats.

En defensa de l'Ajuntament o de la Regidoria de Cultura, hem de dir que personal d'aquest departament municipal va visitar les fires que la mateixa firma va organitzar a Andorra i a Tarragona, i va trucar a altres capitals on han organitzat certàmens d'aquest tipus. L'empresa organitzadora els va prometre que vindrien un nombre similar d'expositors, i la realitat ha estat que només ha vingut una tercera part (tirant llarg) del que hi havia a Andorra o a Tarragona. Per sort, l'emissora municipal va muntar una parada amb una mostra molt interessant del material discogràfic que va heretar de l'antiga Ràdio Tàrrega o de La voz de Urgel y Segarra. També va fer retransmissions en directe. El Cine Club la Lloca també va muntar una parada, i tot plegat feia que el recinte fos més ple, que sinó hagués pogut fer una mica de pena.

Cal recordar que a la nostra ciutat a principis dels noranta el propietari d'un pub va organitzar diverses edicions d'una mostra del disc que potser no eren totalment de col·leccionista, però sí d'ocasió, i va tenir força èxit. També persones afeccionades al món del cinema ens han expressat les seves queixes perquè quan han organitzat exposicions no se'ls ha ajudat. La fira del disc és una bona idea, però ha de millorar molt si es vol consolidar en properes edicions.

N'he parlat alguna altra vegada. Directament o en referència a altres persones, institucions o fets. Com de noms que també repetiré, ja que penso que si hem fet justícia a molts, que aprovo i es mereixen, n'hi ha d'altres, possiblement perquè el pas del temps els ha desdibuixat en la llunyania, que també caldria honorar. I com acostumem a fer els qui tenim anys, tornaré a dir, àdhuc amb el perill de fer-me pesat.

Segons dades que em facilita de l'arxiu de Nueva Tárrega Josep Serra Teixidó, mossèn Jaume Serra i Torrents, nascut a Vilada l'any 1885, arribava a Tàrrega com a ecònom l'any 1926. I no fou confirmat com a rector-arxiprest fins al 1947. Encara que per a tothom, independentment de les denominacions i jerarquies pròpies de l'Església, sempre fou el senyor rector. Tot plegat, trenta-un anys. Que sigui dit de passada i per molts anys mossèn Josep ja el supera en estança: crec que d'un parell d'anys.

Mossèn Jaume succeïa mossèn Pere Vila, rector de la parròquia, que moria el 28 de gener de 1926, pràcticament sense interrupció. I que jo encara recordo, perquè en el seu òbit ja tenia tretze anys. Però aquest no és el cas, sinó que el de mossèn Jaume Serra.

Abans de tot, el primer que s'ha de dir, i els qui tenim anys ho hem viscut, és que d'ecònom i de rector tingué un dels anys més atzarosos i dificultosos, políticament parlant, de tot el segle que anem acabant. De monarquia a república, amb dictadura enmig; guerra civil i postguerra, aparellada durant anys amb la Segona Guerra Mundial. Que tot plegat, com aital guerra civil, tants estralls va fer, sense voler emprar altre qualificatiu, per no obrir ferides que ara ningú no vol. I endemés, la convulsió del 6 d'octubre de 1934. Que aquí, com en altres llocs, fou un moment delicat i crític, que mossèn Jaume també visqué amb tot l'episodi de les claus del temple parroquial. Tràngol que tingué conseqüències judicials en què es veié obligat a intervenir. I tinc entès que va saber sortejar amb prudència i habilitat, evitant penes i prejudicis a altres. Com tinc a la mà documents que no publico, perquè barrejar-hi noms de persones en aquests casos entenc que és molt delicat i íntim, que em demostren d'una manera irrefutable que sabia estar a l'altura dels manaments del seu sacerdoci. Com altrament, i en donà proves, mai va perdre el sentit català (i no dic més) de la parròquia que regentava i de la ciutat on vivia. Del 1931 al 1957. Els díficils.

No em toca ni sabria fer una relació de les seves activitats sacerdotals ni un panegíric d'aquestes. Són encara molts els qui a Tàrrega encara les coneixen, hi havien treball de prop o conjuntament. En unes tasques i en una església, abans del concili, que tenia uns matisos i unes orientacions que no vaig conèixer a fons i se m'escapen. Però és indubtable que mossèn Jaume no afluixava. I que fins i tot, els qui érem més aviat de missa de dotze ­els que llavors en dèiem­ el respectàvem com calia i es mereixia. En moments que, abans i després dels anys conflictius, i fins i tot en els mateixos anys (llevat del 36 al 39) la parròquia mantenia esplendor autèntica. Que vull insistir que no té res a veure amb la de després del concili. Que a la nostra ciutat s'ha mantingut sempre com poques. Mèrit que ens consta que s'estima.

Vull dir amb el que escric, en un terreny que sempre és difícil, que la figura de mossèn Jaume Serra caldria que en un lloc o altre, i també des del municipi, fos admesa, considerada i fins i tot estudiada per ésser més recordada. En un carrer, una plaça, un jardí... o a Sant Eloi. Però mai menystinguda o oblidada. L'Església, pel seu compte, no acostuma a fer-ho, si no és en un altre pla. El qui ha de recordar-lo és el poble. Aquí a la ciutat. Que de fet és el que demano. I m'atreveixo a dir que de fet ho haurien de promoure alguns dels qui més el van conèixer. I com que no s'enfadarà, diria els de la família Casanelles-Roure, entre altres. Per molts motius, i el seu prestigi en els cercles culturals i de la mateixa església.

He llençat la pedra i no amago la mà. Però no ha estat per fer mal a ningú ni en cap baralla. Ho faig com si la llancés a un estany d'aigua. Per veure si provoco una ona expansiva que s'estengui i s'eixampli fins arribar allà on convigui. Si més no, fan sempre molt bonic. Encara que vull dir que, si Déu em dóna salut i temps, no serà l'única que llenci. Són encara alguns altres més els qui no ho hauríem d'oblidar. I seré contumaç.

El Ministeri de l'Interior està construint l'edifici vial amb fonaments febles al considerar que els accidents estan produïts majoritàriament per l'abús de begudes alcohòliques descuidant altres ingredients molt presents en l'estat d'ànim del conductor.

És evident que un cert grau de quantitat d'alcohol influeix poderosament en l'actitud del conductor, però si aquest individu no està conscienciat del respecte degut als altres, poca cosa guanyarem rebaixant a uns mínims l'alcoholèmia.

Els 0,5 grams per litre a la sang d'un conductor responsable i respectuós amb les contínues senyalitzacions establertes al llarg de les carreteres, no seran causa majoritària en els accidents, ara bé, si s'hi afegeix una gran dosi d'irresponsabilitat aleshores sí que s'accentua el risc.

Per altra part, l'article 380 del Codi Penal amb les normes d'obligatorietat a sotmetre's a la prova d'alcoholèmia, han sorgit reaccions contràries, adduint que el dit article vulnera el dret d'intimitat, cosa absurda ja que sense la prova no hi pot haver constatació, per tant tenim l'obligació cívica d'acceptar aquesta norma.

Si beure un vas de whisky entra dins la sanció condemnatòria, les vigílies i dies festius ja podrem anar a passejar per les carreteres, ja que una immensa majoria de conductors estaran sancionats i fora de circulació.

Concretament els dissabtes la policia es veurà obligada a triplicar els efectius, ja que amb els límits d'alcoholèmia establerts, detectaran un sens fi d'infractors, puix és molt normal que especialment la gent jove quant surt de festa una copa és obligada.

La tranquil.litat a la carretera serà molt difícil d'assolir sense una pedagogia social, o sigui, una educació de respecte als senyals especialment de límit de velocitat que són els més importants i ens els passem olímpicament.

A més, si aquesta ensenyança va acompanyada d'unes sancions econòmiques molt dures, tot plegat contribuiria a asserenar un trànsit cada dia més escandalós amb unes xifres d'accidents mortals superades contínuament.

L'alcohol i la irresponsabilitat formen un còctel perillós amb un cinquanta per cent d'ingredients de cadascun, i a l'Administració li correspon atacar-los per separat si vol una tranquil.litat viària.

Fa pocs dies ha sortit a la llum un volum que marcarà una fita en la recerca històrica i artística de la comarca de l'Urgell. Efectivament, s'acaba de publicar el volum 24 de la Catalunya romànica, on es recullen amb gran exhaustivitat tota la història i els monuments artístics romànics (fins a l'any 1300) de les comarques de l'Urgell, la Segarra, les Garrigues, el Pla d'Urgell i el Segrià.

Els estudiosos que vam col·laborar en aquesta obra estàvem molt ansiosos per veure per fi aquesta publicació. Aquí cal recordar que, sota la coordinació del Dr. Joan Novell i Balagueró i del Dr. Antoni Pladevall (director de Catalunya romànica), ens vam reunir moltes vegades a l'Arxiu Històric Comarcal per preparar aquesta edició. Els nostres textos urgellencs van ésser lliurats, totalment acabats, l'any 1991. D'aquí, doncs, el nostre neguit per aquesta llarga espera. De tota manera, els interessats en la nostra història i el nostre art romànic quedaran molt satisfets d'aquest volum, luxosament editat per Enciclopèdia Catalana.

En aquest llibre, l'Urgell i la Segarra formen un capítol conjunt, donades les grans concomitàncies entre ambdues comarques. Hi ha nombrosos textos introductoris referits a la geografia, la història i la història de l'art de la nostra comarca. També són molt interessants les notes erudites sobre totes les esglésies i castells de l'Urgell anteriors a l'any 1300, encara que en nombrosos casos no n'hagi quedat ni rastre en l'actualitat. Igualment són remarcables l'edició de documents històrics de l'època (com els Usos i costums de Tàrrega de Jaume I, els privilegis d'Agramunt concedits pels comtes d'Urgell, o la creació del senyoriu de Bellpuig, per posar alguns exemples). Alhora, són de gran interès els mapes publicats de la comarca, com per exemple, el de les esglésies, els castells, la divisió per bisbats, o el mapa de la baronia i possessions del monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona.

Tanmateix, la part més interessant del volum són les monografies dedicades als nostres principals monuments romànics, estructurades per municipis. Naturalment, hi ha alguns elements que tenen un tracte especial: la gran església de Santa Maria d'Agramunt, el monestir de Santa Maria de Vallbona, l'església i castell de Verdú, la portalada romànica de l'església parroquial de Vilagrassa, o el conjunt medieval de Guimerà. Però Catalunya romànica no es deixa cap detall romànic de totes les nostres viles, i hi són recollides amb el màxim de dades que s'han pogut reunir fins ara. Cal dir que tots els textos van acompanyats de plantes de les esglésies i castells, alçats i planimetries dels monuments més importants, mapes de les viles on millor s'ha conservat l'estructura urbanística medieval, els abaciologis dels nostres monestirs cistercencs (Vallbona, el Pedregal, Vallsanta) i cal destacar també les magnífiques fotografies de tots els elements romànics de la nostra comarca de l'Urgell, algunes d'elles inèdites, que donen perspectives noves a les nostres viles i els nostres monuments romànics.

Per tant, recomanem als nostres conciutadans de Tàrrega (hi ha un exhaustiu estudi del magnífic palau dels Marquesos de la Floresta) i de l'Urgell que adquireixin aquest magnífic volum. Cal remarcar que, en el seu moment, per als estudiosos que van elaborar els textos i estudis tot això va representar un gran esforç d'estudi i recerca. Ara, gràcies a la gran qualitat editorial de Catalunya romànica, aquests treballs resten magníficament editats, i representen un gran avenç en el coneixement profund de la nostra història medieval, tant en l'aspecte històric, com sobretot en el coneixement del ric patrimoni artístic d'època romànica.

Els estels varen celebrar la seva assemblea i cada un anava explicant els seus propis mèrits. Per exemple, l'estel polar explicava com ajudava els homes a orientar-se mostrant el nord; altres deien els noms que havien fet famosos o els descobriments que s'havien fet. Sols un petit estel, llunyà i amagadet, estava calladet en l'assemblea celestial. No sabia què dir. Quan arribà el torn de parlar, va confessar que ell no havia fet res per als homes. Ni tan sols coneixien el seu nom car encara no l'havien descobert. Tots els altres estels se'n van riure, i li deien que era inútil i mandrós. Ell els contestà: tal volta jo animaré els savis i estudiosos per anar descobrint les meravelles infinites de l'univers.

Al mapa de la nostra vida hi ha moltes regions per descobrir encara, molts estels que ens poden ajudar a ampliar molts camins que ens portaran a perfeccionar els nostres ideals i els mitjans per estar contents de la nostra vida. No és del tot veritat la dita popular: qui ho té al néixer, no ho deixa al créixer (genio y figura, hasta la sepultura). Tots podem aspirar a millorar, a descobrir nous estels per canviar. L'estel més eficaç és el voler, i voler perquè tu ho decideixes lliurement, conscient, clar, no perquè t'ho imposen. Quan ens decidim a canviar, segons els nous estels, no lluitem contra nosaltres mateixos, sinó contra quelcom que hi ha dins nostre que no és nosaltres. Pot passar inclús que ens despreciem nosaltres mateixos perquè ens identifiquem amb algunes imatges negatives que tenim de nosaltres mateixos.

La nova notícia de l'estel ignorat pot ser que ens hem de desprendre de tot el negatiu que hi hagi en el nostre interior. Déu ens ha creat homes i dones lliures!

Recordo perfectament la tarda del dilluns 19 de setembre de 1977. En aquells moments el meu pensament estava entrelligat a tres fets: un de cultural, l'altre polític i el tercer didàctic. Del record polític era el fet que s'inaugurava la restauració de l'ajuntament i conservant la magnífica façana. Durant aquella mateixa diada s'obria una nova escola pública a Tàrrega: el Col.legi Públic Àngel Guimerà. I el tercer fet, aquest de caire artístic, també estava motivat en el record del Sr. Castellà, visitant el diumenge anterior a la sala Marsà de Tàrrega l'exposició de dibuixos sobre Guimerà que tenia oberta. De tot, ara fa vint anys.

Recordo l'acte oficial de l'ajuntament ­la sala de plens, plena de gom a gom­ i des de la porta escoltàrem l'acte protocolari. Recordo aquells polítics de la primera fornada que ja formaven els seus grups atenent a la seva tendència política; tots observaven i comentaven les dependències del magnífic ajuntament i les paraules dels parlaments de les autoritats.

Sr. Castellà, recordo molt bé que era el començament del curs 1977-78, per a mi molt diferent, ja que els alumnes de sisè a vuitè d'EGB i dos professors es traslladaven de Guimerà a la nova escola de Tàrrega. Així doncs, aquell dia després de la inauguració de l'ajuntament ens retrobàrem al col.legi Àngel Guimerà, al barri del Cor de Maria.

Com que ja s'havia estrenat la democràcia, recordo els comentaris de la precipitada inauguració de l'escola, sense el mobiliari adequat i la manca de serveis per al menjador i altres... Puc recordar que les taules i les cadires eren usades de l'Escola Sant Eloi i també de Guimerà, i unes cadires i unes butaques de l'antic ajuntament formaven part d'una sala de reunions.

Sr. Castellà, a pesar de tot, sobre els parlaments els podem imaginar: l'esforç de l'ajuntament i de l'administració per acabar i obrir les portes del nou centre.

Llegint Nova Tàrrega, el Sr. Castellà fa referència a aquella tarda i a la nova escola, quan diu: «que tot era millorable. Però és el màxim que poguérem aconseguir». «I el fet és que el tenim». Li puc dir que el projecte fou d'un molt bon arquitecte i sembla que havia de ser un model exportable. L'obra va portar-la, com molt bé recorda, l'arquitecte Mejon Sudor. Encara avui és un bon disseny d'escola.

Un aperitiu fou la primera reunió comunitària del centre. La nova escola seria un inici d'un procés de creixement del barri del Cor de Maria.

Avui, 1997, fa vint anys, Sr. Castellà. I vol que li sigui sincer? Amb el seu comentari a Nova Tàrrega se'ns va avançar al temps, ja que l'escola tenia pensat proposar unes activitats per recordar aquella jornada que motivà obrir l'escola Àngel Guimerà.

Com està l'escola avui? Es va construir i obrir un nou parvulari amb dues aules, després ampliades a tres, situat entre el pati i l'edifici escolar. Aquest any, vint anys després de la inauguració, l'escola és plena i hem hagut de desdoblar els pàrvuls de tres anys, davant la demanda a les escoles públiques de Tàrrega.

Sí, sí, els alumnes del Talladell encara tenen en aquest centre la seva escola a partir de pàrvuls. I els de Guimerà? Aquest curs hem tingut el darrer alumne. A partir d'ara, i per la reforma educativa, aniran directament a fer l'ESO als instituts.

Molt agrairem la seva visita i així podrà observar, a més de la conservació, els tres arbres prop de l'entrada: dues oliveres que simbolitzen elpobles de Guimerà i del Talladell, i un xiprer al seu costat, que per cert ha crescut molt, que és simbol de Tàrrega.

D'una exposició que ara fa vint anys. Era doncs, el setembre de 1977 al Centre Comarcal de Cultura (a la Sala Marsà), on hi havia una exposició de dibuixos. Aquella mostra va ser un primer pas per col.laborar en diferents publicacions amb l'amic i recordat poeta Gregori Satorres (Tàrrega encara li deu el just homenatge), i que tot observant els meus gargots va posar fil a l'agulla a una proposta: fer un itinerari per la vall del Corb. El llibre, publicat l'any 1979, La vall del Corb, imatge i poesia, fou un caminar per la poesia i el dibuix. Molta feina i molts records. Vàrem seguir tots els pobles, racons i petits indrets. Volíem deixar un testimoni de totes les viles i llogarets que fossin solidaris a portar l'aigua al riu Corb. Des de la Sala de Comalats a Maldà, de Forès a Rocafort, de Vallbona, de la Cirera a Nalec, de Belltall a Verdú... Passàrem per damunt de comarques, i no cal dir de les míseres províncies, de localisme i de fronteres barates... Tots els pobles tingueren el nostre homenatge de ser protagonistes, per sempre, d'unes lletres i unes ratlles impreses i fetes amb tot el pensament i testimoni del futur. Ara, amic Gregori, s'està preparant una segona edició. Ell, amb molt de temps i espai lliure, estic segur que continua escrivint en les pàgines infinites de l'univers els seus poemes onírics, poètics i eròtics i els posa a la web del més enllà de l'espai cibernètic i de la nostra desconeguda galàxia.

Aquell llibre ha motivat l'encàrrec de la nova publicació Guimerà, pedra i llum, on la meva col.laboració és posar un marc de línies fetes dibuixos a la descoberta de Guimerà, feta per l'escriptor Josep Vallverdú. Per aquest motiu m'han demanat de fer una exposició dels originals d'aquest llibre a la sala del museu comarcal, tot recordant també 1977, ara fa vint anys.

Tot això, Sr. Castellà, és part dels records que han motivat el seu escrit. També pensi que per a nosaltres Tàrrega és la porta de la vall del Corb i amb aquest símbol podria fer el meu senzill homenatge a la porta antiga del campanar a la nova exposició.

Molt cordialment el felicito per fer les cròniques d'un temps, els batecs del passat i que són viscuts en present com a part de la nostra història. Per molts anys ens faci recordar les nostres pròpies petjades, que són les pàgines d'ahir i d'avui.

Un record i una abraçada. I fins aviat de nou a l'escola...