---

5a Pàgina

Sihom segueix l'actualitat de les informacions, a part de la guerra i de les manifestacions en contra hi ha hagut un altre tema que ha sortit molt als mitjans de comunicació, i és el mal estat de moltes vies fèrries i el descarrilament de trens, encara que sense gaires desgràcies personals a Catalunya. Aquí ens hem queixat i ens seguim queixant que no acaben d'arranjar la línia de Lleida a Manresa, però hem vist que els alcaldes del Ripollès es queixaven i demanaven una entrevista amb el ministre de Foment Francisco Álvarez Cascos (sí, el que apaga els llums de les autovies i el del "chapapote"), perquè la línia que passa per aquella comarca ha registrat sis incidents greus en un mes. El bisetmanari El 9 Nou deia "Retards, vagues, avaries i desinformació han estat una constant de la línia de Puigcerdà", i que una esllavissada entre Sant Quirze i Puigcerdà va provocar que la línia estigués tallada sis dies. És curiós: aquesta és una línia que tenia vocació de continuar cap a França, igual com la de la Pobla. Sembla com si l'actual Govern, o millor dit, els Governs que ha tingut Madrid d'ençà de la democràcia només pensin en el TGV o tren de gran velocitat, i només per dins l'Estat, i oblidin les connexions amb Europa. Sense anar més lluny, el passat dia 17 s'anunciava que Espanya i França paralitzaven la negociació per fer el TGV. Segons deien, la culpa era la complexitat del contracte de concessió amb l'empresa que havia de fer el projecte. Sigui com sigui França ja feia temps que no era gaire entusiasta de connectar l'alta velocitat amb Espanya, i més després de les posicions contraposades entre els dos Estats per la guerra d'Iraq.

?Sembla com si els Governs estatalistes o nacionalistes espanyolistes no fossin gaire europeistes, en una actitud provinciana i tancada. És allò que Espanya és diferent. En altra ocasió ja vam dir que en països avançats de la Unió Europea han apostat pel tren, especialment per a les mercaderies, per evitar els col.lapses de les autovies i autopistes i perquè els trens són molt menys contaminants que els camions i el cotxes. Però és que en aquest Estat sembla que no tenen gaire visió de futur i segueixen amb el conservadorisme de l'Espanya profunda, fosca i provinciana.

?És curiós que ara que ja tenim al damunt les eleccions municipals el nostre alcalde i candidat i els altres candidats de la zona de la línia de Manresa no demanen més millores i no eviten que les estacions es quedin buides de personal. Després demanaran un dia sense cotxes i es deixaran perdre el transport menys contaminant. I és que si segueix així de malament el tren, fora del TGV "interior", la xarxa de ferrocarrils restarà en via morta.

Opinió

Crec, i no és una opinió personal sinó que de sempre, amparada per entesos especialistes, que en tot tramat econòmic i industrial d'una població i àdhuc d'una zona o comarca és molt convenient la diversificació d'activitats, així és més fàcil evitar els prejudicis globals quan alguna de le branques pot tenir retrocés o una davallada, sobretot si és circumstancial i no generalitzada. Per això estimo que convenia i encara convé que, a la nostra ciutat, en què sembla dominar la metal.lúrgia, tinguem indústries d'un altre ram, com és la del Vall Benaiges.

La més amunt esmentada, Manufactures Vall Benaiges, al pertànyer al ram tèxtil, reuneix aquella condició de la diversificació apuntada. I a més d'una manera excel.lent, ja que ens consta, per l'opinió contrastada de distintes fonts, que té un alt prestigi per la serietat i qualitat dels seus productes. I per això, sense intentar d'entrar en el context econòmic o de desenvolupament, que sempre he volgut evitar en aquestes planes, ja que com a cosa privada entenc que s'ha de respectar, avui he cregut convenient esbossar-ne unes línies. I el fet que farà uns quaranta anys que ja van arribar a Tàrrega, amb l'inici de les seves obres d'instal.lació, entenc que és un altre mèrit.

L'enyorat Ramon Robinat i Cases, sempre diligent, en tot el que de lluny o de prop podia servir a la Tàrrega que tant s'estimava, en el seu Sábado a sábado en aquesta llavors Nueva Tàrrega, de 24 de febrer de 1962, i amb el títol "Una nueva industria", confirmava el rumor que després de "una serie de contractes davant l'Ajuntament (llavors era l'alcalde el senyor Jaume Ramon Ripoll) els referits industrials de la provincia de Barcelona, anava endavant el projecte de construïr una fàbrica i indústria a la falda de Sant Eloi i que per part dels industrials ja s'havien comprat uns terrenys". I l'Ajuntament (resumeixo i en català, com ja han llegit traduït) ja havia previst la urbanització d'aquella zona. I acabava dient: "Ja era hora que Tàrrega pogués acollir grans activitats en el terreny industrial, que certament serien el motiu d'un accelerat progrés ciutadà". I era en la sessió de permanent municipal del 23 de juliol de 1962 quan s'atorgava lliçència d'obres als germans Vall Benaiges per construir uns magatzems, als carrers Bruch-Llúria.

Efectivament, es pot dir que era producte de l'esforç que s'estava realitzant per part de l'Ajuntament citat, per tal d'anar dotant Tàrrega d'activitats que donessin feina. I es donava la circumstància que precisament la dels Vall Benaige entrava en un sector en què el treball femení i fins i tot familiar era prioritari. Que de fet és el que més convenia. I és coincidència que si bé els Vall Benaiges arribaven amb els auspicis i voluntat del seu senyor pare, Josep Vall Fàbregas, adober a Igualada, era la seva mare, la senyora Marina Benaiges, la que impulsava i sabia del ram tèxtil, especia lment en sueters per a senyora, home i infants. Experiència i coneixements, els de la senyora Benaiges, perquè la indústria que implantaven a Tàrrega, assolís la rellevància que li donaren els seus fills i successors de la família. I de què, la ciutat, ens sentim orgullosos, ja que algunes de les seves marques, com Zero i Euro, han esta més que conegudes i acreditades.

Tornant a la intervenció municipal, podem afegir que en la sessió de ple del 2 de juny de 1965, l'Ajuntament, amb els germans Vall Benaiges establia un contracte de permuta de terrenys en el camí de mas de Colom i carrer Roger de Llúria, degudament aprovada per la superioritat; cedint els esmentats germans el més valor dels terrenys que canviaven, com així consta en el resum de l'acta. És igualment en l'extraordinari de Nadal d'aquest setmanari del 24 de desembre de 1965 on, sense signatura, s'hi troba un reportatge d'una plana, donant compte de la posada en marxa de la indústria de manufactures Vall Benaiges. Es diu que en aquells moments ocupaven uns tres mil metres quadrats, i ja funcionava una part de la moderna maquinària, alguna ja amb control electrònic. I que s'anirà ampliant i donant més treball, a mesura que el personal, especialment femení de Tàrrega i els seus entorns conegui més i més el treball que realitza, en el que cal un eficient aprenentatge. I que aniran edificant, àdhuc per cases pròpies autoritzades en la mateixa falda, quan en el seu desenvolupament comercial i industrial els sigui possible. Naturalment, com en tot moviment de negocis sòlids i estables, pas a pas i amb fermesa. I es pot ben dir que, situats a la nostra ciutat, l'han sentit com a seva. I no cal dir els que els succeeixen. Prova del que escric és que el senyor Josep Vall Benaiges ha estat president de la Cambra de Comerç i Indústria de Tàrrega durant un bon nombre d'anys. I Jaume Vall Benaiges fou regidor en el període dit de la transició, entre el 1974 i 1979. I que em perdonin si anoto altres actuacions públiques que no vénen al cas, ja que intento és posar de relleu i que quedi constància en les planes que ompleno en aquest setmanari d'una empresa també molt important en la vida econòmica, social i industrial, com és la dels Vall Benaiges.

Excusin, igualment, que aprofiti el rengló industrial de què avui faig menció per precisar que en la seva arribada a Tàrrega, més o menys en aquells anys, els Ros Roca, segons l'article publicat en aquest setmanari el 30 d'agost de 2002, la seva primera instal.lació no fou als magatzems del senyor Farran a l'avinguda de Catalunya, sinó que als del senyor Boleda Ribalta, gairebé tocant. Que precisament cediren amb gran satisfacció dels senyors Roca, com m'en feren sabedor. Quedi doncs així clar. Tot per Tàrrega. Inserint la fotografia del senyor Vall Fabregas i una de Sant Eloi, quan encara no hi havia res en aquella part, avui tan magníficament poblada. Al que tant han ajudat els Vall Benaiges.

NOTA: La data al final de l'article correspon a la data en què l'autor va escriure l'article.

Opinió

Des de la Miranda...

Des de la Miranda veiem com a la nostra ciutat s'esdevenen coses incomprensibles i estranyes, i hom va fent com si res no hagués passat.

Aviat farà un any que el nostre Ajuntament efectuava la compravenda d'un solar de l'avinguda Catalunya per ubicar-hi l'accés a un aparcament públic. Es tractava d'un solar d'una superfície de 850 metres quadrats, amb set metres de façana (més aviat escàssos per a absorbir el trànsit d'entrada i sortida), i amb una profunditat edificable de vint metres.

L'Ajuntament va adquirir aquest solar mitjançant una permuta amb tres altres solars de propietat municipal. El valor cadastral de qualsevol d'aquests tres solars municipals objecte de la permuta superava el valor del solar de l'avinguda Catalunya.

Objectivament parlant l'Ajuntament va fer un regal molt valuós a un particular: dos solars propietat de tots els targarins. En qualsevol altre lloc, aquesta operació immobiliària, clarament perjudicial per als interessos de la ciutat, hagués estat qualificada de tèrbola i poc transparent. I aquí no ha succeït res. Poc importa que els diners i les propietats públiques hagin de ser objecte d'una administració justa i coherent, si després, per justificar un mal ús del patrimoni públic, fem la trampa "legal" de multiplicar per setze el valor cadastral d'un solar que no ho val. A qui es vol enganyar?

L'alcalde ha tingut molta sort fins ara perquè, tret de les inevitables murmuracions, no hi ha hagut cap particular, cap grup o cap partit que li n'hagi demanat comptes de forma seriosa. Per malversació de fons, vaja! És ben fàcil d'assegurar que d'administrar bé en deuen saber, perquè si els seus propis diners els gastessin amb aquesta alegria, a fe de món que no menjarien sempre que tindrien gana...

D'altra banda, vista l'experiència, no és difícil d'assegurar que s'està preparant una altra operació similar, tan tèrbola o més que la que hem dit. No sembla sospitós que un particular, a canvi de res, ofereixi uns terrenys per aparcament: l'antic Hotel España? Què s'ha promès? Més edificabilitat al futur edifici un cop enderrocat l'actual? El poble de Tàrrega té tot el dret a saber com es pagarà això.

I així seguim embolicant de valent els comptes i les finances municipals. D'aquí a poc el nostre Ajuntament aprovarà un arrendament per trenta anys de la piscina coberta, que hi hipotecarà qualsevol intervenció municipal. També un arrendament per trenta anys per una sala de teatre (l'Ateneu, que mai serà municipal), quatre vegades superior al que es pagava fins ara.

En fi, hem malvenut tres solars a canvi d'un altre que no val ni un terç dels anteriors. Hem arrendat per trenta anys a una empresa privada la piscina coberta. Continuarem invertint diners en un teatre que no és, ni pel que sembla serà, municipal.

Ah, i no són electoralisme pur les presses per aprovar el nou ordenament urbanístic (la Tàrrega dels 25.000 habitants)? D'altra banda, de què han servit els treballs, despeses i dedicació dels ciutadans que es van creure que el Pla Estratègic serviria d'alguna cosa?

Probablement, si regaléssim la ciutat i l'Ajuntament a una empresa que es fes càrrec de tot, aniríem millor que ara...

I no és escandalosa tota la moguda interna que s'ha produït per tornar a posar a la llista l'actual regidor d'Urbanisme? S'ha dit que és per gratificar-li el favor que li va fer a l'alcalde Gené en el seu moment, de postergar l'alcalde Nadal. No es pot assegurar que per la ciutat sigui cap favor. Però alguna raó hi deu haver, perquè si no, hauríem de pensar en un relació "especial" entre els dos personatges.

Potser som una mica pessimistes els components del nostre Col·lectiu Z, però sí que creiem que el que anem esmentant ben segur que no ho dirà el nostre batlle a la seva propaganda electoral... I creiem que cal fer-ho present perquè tothom se'n recordi.

Correu del lector

Hi havia una vegada una senyora anomenada guerra, era gran i poderosa i dormia entre les enveges, la gelosia i l'ambició pel poder. En un globus anomenat Terra hi vivien, entre d'altres dues espècies ben diferenciades, unes petites però humils i discretes alhora felices i unes altres gengants ambicioses i presumptuoses, grossos i bastant talossos; ve't aquí un dia que els gegants van decidir que estaven avorrits de tanta riquesa i comoditats i que el que volien ara, a més a més, era tot el petroli d'aquesta zona del globus anomenada Irak. Tot i que aquest producte és molt valuós i caríssim en aquesta zona viuen entre Ia humilitat i la pobressa, tots els petits, és cIar perquè els grossos i talossos que també n'hi ha són exactament igual a tot el globus per aconseguir el que volien, els gegants no van tenir cap més idea que anar a despertar la senyora guerra, més gran i poderosa si cabia que ells. Tots els petits es van posar en marxa i van començar a cridar i cridar fins quedar-se sense veu perquè allò no era bo per ningú, que tot el globus en pagaria les conseqüències i que els petits especialment, com sempre, en sortirien molt mal parats;la solució que havien trobat no era cap solució, sinó el començament de molts altres problemes, però els gegants ni els sentien ni els volien sentir, el seu egoïsme no tenia límits i l'ambició va guanyar, fins i tot el seu cinisme va determinar un dia i una hora per anar a despertar la molt temuda senyora guerra. Ella, és cIar, tan predisposada com sempre, no es va fer pregar gaire i tot va esdevenir tant ràpid que els petits es van desesperar però van continuar cridant i fent soroll amb cassoles perquè alguns d'ells tenien la certesa i la seguretat que algú els sentirien i que tot allò que ja havia començat es podria aturar. Alguns cridaven "però és que som tant petits!" I d'altres responien "sí, però som tants!" Podem fer més soroll que els talossos deIs gegants que si callem es poden creure que tenen raó ells i això sí que no, no la tenen ni la tindran mai passi el que passi. I aquí estem tots els petits d'aquest globus cridant o amb cassoles perquè aquestes són les nostres armes i cap gegant talòs ens les prendrà. Per demostrar si més no als que vénen després de nosaltres que encara són més petits que volen viure en pau i que la perseverança i la paciència són bons companys per aconsseguir-ho. Que els gegants no parin si no volen, que nosaltres els petits tampoc ho farem i que ve't aquí un gos ve't aquí un gat, la guerra no s'ha acabat.

Correu del lector

Senyor director, permeti'm que exposi la meva opinió sobre la seva carta publicada l'11 d'abril en aquest setmanari.

No crec que els targarins siguem tan especials, políticament parlant. Simplement crec que els principals partits polítics del nostre país tenen un greu problema de democràcia interna, que fa incompatibles les posicions dels aparells "professionals" dels partits amb la militància de base, que només aspira a fer política treballant pel benestar i el progrés de la comunitat on viu.

És molt greu que als militants d'una organització política no se'ls permeti votar la llista que ha de concórrer a les eleccions municipals de la seva ciutat. Per moltes tensions que hi hagi, per moltes desavinences que sorgeixin, en democràcia els problemes només es poden resoldre d'una manera: amb més democràcia. Fer el contrari, amagar el cap sota l'ala o mirar cap a un altre costat és dolent en tots els sentits, per a la mateixa organització política, per a la ciutat i per al país.

Sense democràcia interna, els partits polítics i els seus militants es converteixen en titelles dels polítics professionals plens d'incompetència, que debiliten el funcionament propi de tot el sistema democràtic i de les seves institucions.

És llavors quan, amb un sistema polític debilitat per la manca de democràcia, cal esperar qualsevol cosa per part de les administracions que gestionen els recursos arreu del territori. El favoritisme i el tràfic d'influències, la prepotència i la irracionalitat campen a l'ample i fan de les seves, aplicant arreu la llei de l'arbitrarietat.

Només conec una vacuna que pot prevenir els targarins de caure dins el cove del safareig de la mala política. Simplement han d'escollir, a les properes eleccions, l'opció política que amb els seus actes hagi demostrat la capacitat de fer política municipal amb criteris de transparència, democràcia, participació ciutadana i independència política.

De ben segur que aquesta serà l'opció política amb més força i capacitat per confiar-li el futur de Tàrrega.

El saluda atentament.

Correu del lector

Malgrat que hi ha un local de l'església evangèlica obert a Tàrrega desde ja fa mes de 25 anys, encara el cristians evangèlics (evangelistes ens diuen alguns) som molt desconeguts.

Per exemple, molts catòlics encara creuen que no estimen Maria, la mare de Jesús, perquè no li donem culte, ni la anomenen mare de Déu, que tenim unes esglésies molt pobres i amb poc poder perquè no hi ha imatges, ni sagrari, ni espelmes, ni aigua beneita. Que som cristians dolents perquè no bategem els nens de petits amb el risc que això comporta de pèrdua de salvació. Que som cristians escèptics perquè rebutgem venerar les relíquies dels sants i les atribuïdes a Crist (com les santes espines de Tàrrega, o el bocí de la creu a Cervera). Que som separatistes i desconfiats perquè no som obedients al Papa i al clero de Roma, a part d'una mica complicats per l'excessiu èmfasi en la Bíblia com a Paraula de Déu per damunt de la tradició postbíblica, etc. És cert que cada vegada hi ha mes cristians catòlics que no pensen així, però encara son una minoria.

Per als no creients en res, o catòlics sociològics més il·lustrats (que ho són per haver nascut a Catalunya però que no creuen ni el que diu l'Església Catòlica, ni en Déu mateix), simplement som un grup cristià sectari sorgit de la reforma que va tenir lloc al segle XVI i que va dividir Europa.

Espero que ningú pensi que vull culpabilitzar els targarins, tant els catòlics com els que no ho són, perquè no ens coneixen, lògicament ningú està obligat a saber en què creuen el cristians evangèlics per molts anys que portem a Tàrrega. El que sí que pretenc és donar una informació de primera mà per ajudar a treure prejudicis i informacions incompletes que desfiguren el que som i on hem dipositat la nostra fe.

Serveixi aquest article per donar a conèixer una mica a la població de Tárrega quines són les conviccions que comparteixen els cristians evangèlics. Us puc avançar tranquil·lament que el cristianisme evangèlic no és cap desviació de l'ortodòxia cristiana. Jo ho tinc clar, però crec que és necessari demostra-ho .

Potser per a alguns he estat una mica exstens, però era absolutament necessari per donar comprensió al tema.

1.La revelació de Déu

En el cor de la fe evangèlica resideix la fe en la revelació divina.

No hi ha escala per la qual puguem pujar per arribar a la ment de Déu ni cap pont per poder creuar l'abisme que hi ha entre ell i nosaltres

" Com que són mes alts els cels que la terra, diu Déu a Isaïas 55:9, així són els meus camins més alts que els vostres camins i els meus pensaments més que els vostres pensaments".

No sabríem res de Déu si ell no hagués pres la iniciativa de donar-se a conèixer. Déu ha parlat en part per mitjà de la meravella de la creació, però especialment per Jesucrist, la paraula feta carn, i en tot el testimoni bíblic sobre ell.

Mes encara, la forma en què Déu ha parlat a estat per les paraules dels autors humans de l'Escriptura. Aquest és els significat d'inspiració No creiem que Déu va parlar independentment dels autors humans ni que aquests parlaren independentment de l'autor diví. Afirmen la doble autoría de les Escriptures perquè això és el que la Bíblia diu. Per una banda: "Deu, havent parlat moltes vegades i de moltes maneres en altres temps als pares per el profetes (Hebreus 1,1), i per altra, "Els sants homes de Déu van parlar" (2 Pere 1,21). Per tant ens aferrem a la inspiració i autoritat de les escriptures. La tradició és important perquè l'Esperit Sant ha anat ensenyant a l'Església en cada generació, però les Escriptures, com a Paraula de Déu, tenen autoritat suprema per damunt de les tradicions (costums, litúrgies, dogmes, festes, símbols, etc.) de l'Església i sobre les opinions dels individus.

2.La Creu de Crist

Els cristians evangèlics també afirmen la persona única de Crist (les dues naturaleses en una persona) la seva encarnació i resurrecció. Per què la mort no seria eficaç si no hagués anat precedida de la seva encarnació (el que va morir per nosaltres va ser el Deu-home únic), seguida de la seva resurrecció (per la qual Déu va donar validesa a la mort expiatòria de Jesucrist). Estem convençuts que la Creu és el centre de la fe cristiana. I perquè és la creu tan central en la fe i la vida cristianes?

La nostra resposta a aquesta pregunta comença amb l'observació, que segons els principals autors del Nou Testament, la mort de Crist i els nostres pecats estan relacionats. Per exemple

Apòstol Pau: Crist va morir per els nostres pecats

Apòstol Pere: també Crist patí per raó dels pecats una vegada per sempre. Ell, el just, va patir pels injustos, per conduir-vos a Déu (1Pere 3,18)

Apòstol Joan: Ell (Déu) ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats (1 Joan 4,10)

En totes les escriptures (des del Gènesi fins a l'Apocalipsi) el pecat i la mort van relacionats amb l'ofensa humana i el seu càstig diví. Per tant atès que Jesús no va tenir pecats propis pels quals fos necessària una expiació, la mort que va patir va ser el càstig pels nostres pecats. Nosaltres mereixíem morir, portar el càstig pels nostre propis pecats; però ell va morir en el nostre lloc. Els cristians evangèlics estem compromesos amb aquesta doctrina de l'expiació substitòria: que Déu per amor ens va substituir duent el nostre pecat i morint la nostra mort, que és el clar significat del molts textos bíblics.

Lògicament hem d'evitar qualsevol tendència malaltissa a ocasionar en les persones culpes i complexos falsos. Però, igualment no hem de minimitzar el pecat i la veritable culpa. El pecat és un fatal retorciment de la naturalesa humana (en una il·lustrativa frase de Luter), es homo in se incurvatus (l'home tort sobre si mateix, o sigui, un monstre de si mateix), aquest retorciment fa que l'home sigui la major amenaça contra l'home i que per mes ciència i saviesa que acumuli, les desgràcies i les guerres a nivell mundial i personal nos s'acaben mai. És el desig d'autonomia de l'home i per tant l'autodeificació de l'home sobre l'home; és desfer-se de Déu i proclamar l'autosoberania humana.

Solament quan reconeixem la realitat del Mal, del Pecat, que contamina les estructures del nostre món i lògicament els seus habitants, és quan ens adonem de que estem perduts i no podem autosalvarnos. Solament perquè Déu ens ha estimat, Crist i ha donat la seva vida per nosaltres, ens justifica (és a dir, ens allibera de la nostra culpa i ens accepta davant de Déu), gràcies al seu amor i sobre la sola base de Crist crucificat i per la fe en Ell.

Per què ser cristià? Perquè creiem que solament Déu mitjançant Crist ens allibera del pecat que ens esclavitza i ens fa millors homes i dones. Convertir-se i ser cristià implica un canvi tan radical que no hi ha il·lustració millor a la Bíblia que la mort i la resurrecció amb Crist, morir a la vella vida d'egoisme i ressuscitar a una nova vida de santedat i amor.

„

Ja portem gairebé un mes de la constitució de la plataforma, de la campanya i recollida de signatures "No a l'antena al Parc de Sant Eloi" i l'acollida per part de la gent és molt bona. No obstant, necessitem més signatures, necessitem més adhesions i el suport de les associacions locals perquè els dirigents de la ciutat es percatin que els targarins no volem l'antena a Sant Eloi.

Les persones que s'adhereixen a la plataforma mostren una sensibilitat pel medi ambient i una preocupació per l'efecte nociu de les antenes vers la seva salut i la dels seus fills. Hi ha gent que està conscienciada de la problemàtica i de la incidència que tindrien les antenes, però n'hi ha que no estan tan informats sobre el tema. El nostre objectiu és informar d'una manera transparent i oberta sobre la construcció d'una antena de quaranta metres al parc de Sant Eloi.

I tot això porta a una fer-nos les següents preguntes: qui ha de defensar el parc de Sant Eloi? Com pot ser que des de l'Associació Amics de l'Arbre no hagin obert boca? L'associació que vetlla i gestiona els recursos del parc no té res a dir-hi? Creiem que s'haurien de pronunciar en un sentit o altre, però com a mínim, dir quelcom al respecte.

El parc de Sant Eloi és de la ciutat de Tàrrega i, per tant, els usuaris del parc som tots els targarins: del més petit al més gran. La plataforma defensa els interessos del parc; defensa els interessos de tots els usuaris de Sant Eloi. I el nombre de signatures recollides fins a dia d'avui demostra que la gent no vol l'antena al parc.

Han passat catorze anys de quan jo vaig començar a ser la directora de la Coral Bonanova. Per cert, han passat volant. Tinc un bon record de tot i de tots els cantaires.

Hi havia dos dels cantants que els agradava molt el cant i cantar. A vegades, quan arribava al casal ja els trobava els dos cantant. Els agradava molt la sarsuela i també les havaneres. Era l'any 1989 quan van començar, crec que eren els que tenien més anys, però el seu amor al cant era extraordinari. Quan es van assabentar que començava una coral al casal de la gent gran, van ser dels primers a apuntar-se. De joves havien cantat a les caramelles i tenien bona veu. Ells eren Pau Pont i Josep Novell. Ara ells ja no es troben amb nosaltres. Per cert que la filla del senyor Novell, de nom Cecília, segueix la saga del seu pare, formant part de la coral. Té una veu molt fina i li agrada molt el cant. Espero que per molts anys estigui cantant junt amb nosaltres.

També recordo Ramon Puig, que tenia una veu de baix molt profunda, i Trepat Mora, amb aquella il.lusió amb què venia a cantar. Als dos els recordo amb molta estima, eren uns bons amics.

El matrimoni Ramon Casamitjana i Rosario Minguell, per falta de salut, van haver de deixar la coral, on se sentien tan bé i els agradava tant. Recordo que Ramon sempre deia que al seu enterrament li agradaria que li cantessin la sardana L'estimada. L'hi agradava molt. No va poder ser perquè jo em trobava a Barcelona i no em vaig assabentar de la seva mort. A la seva esposa la van enterrar el dia que jo vaig arribar. Els recordo molt. Amb ells havíem anat moltes vegades als concerts de Cervera i Bellpuig. Eren uns bons amics. Els apreciava moltíssim.

Josep M. Cunilles era music, tocava el saxofon i també venia a cantar. Quan li preguntava què li semblava aquella cançó o aquella altra, sempre ho trobava bé. Era molt educat.

A tots els recordo i els faig aquest petit homenatge, de la meva estima a la seva memòria. Que Déu els tingui al cel.