---

5a Pàgina

El passat cap de setmana la Cambra de Comerç va lliurar a Anglesola els premis que atorga a les empreses que han destacat durant l'any, que segurament són més que les guardonades, però és allò que tot té un límit i només es poden donar uns quants premis amb totes les garanties d'un procés que endega cada any la Cambra. Amb tot això voldríem fer una reflexió sobre les empreses que configuren la demarcació de la Cambra targarina i que van una mica més enllà de la comarca de l'Urgell, ja que agafa part de la Noguera i del Pla d'Urgell. Són petites i mitjanes empreses d'àmbit familiar, moltes d'elles, i tenen una molt bona estabilitat econòmica, cosa que fa que els llocs de treball siguin bastant estables. Amb tot, sempre hi pot haver empreses que tanquin, però en no ser de molts llocs de treball no causen problemàtiques econòmiques ni socials. Diem això perquè pensem en les multinacionals, que actualment no van massa bé, com una de Cervera que si es confirmen els mals pronòstics podria afectar molt la capital veïna i també una mica la nostra ciutat. Hom veu que aquestes empreses es basen en uns criteris empresarials i en una sèrie de conjuntures econòmiques, i que quan no els són favorables, emigren cap a altres llocs, com les orenetes. Es parla que aquesta empresa de Cervera es pot traslladar al Marroc, suposem perquè allí els sous seran més baixos que aquí.

De fet aquí també tenim empreses multinacionals, com Borges o Ros-Roca, però són d'origen familiar i de la zona, tenen una estima per la seva terra, i tot i que sempre miraran la perspectiva empresarial, mai no seran tan dràstiques com aquestes multinacionals "anòmines" de persones o famílies, que només busquen el dividend pur i dur. Cal recordar que Tàrrega és a les portes de superar els tretze mil habitants i es va apropant al nombre d'habitants de Balaguer, que és la segona ciutat en nombre d'habitants de Lleida. Balaguer també ha sofert l'amarga experiència de la fallida o fugida de multinacionals. Per això no ha crescut tant. A la nostra ciutat els polígons industrials quasi estan totalment plens i es prepara una ampliació de la Canaleta. És una bona notícia perquè confirma la teoria que Tàrrega ha crescut sempre sense pressa i no espectacularment, però sense pausa, i no ha tingut fortes sotragades de grans empreses que tanquen. Esperem que aquesta bona salut de les empreses de la ciutat i de l'àmbit de la Cambra continuï i anem cap a la xifra de catorze mil habitants, o sigui, la Tàrrega de principis del segle XXI.

Com em sembla recordar que escrivia Duran i Sanpere, que a vegades vénen inopinadament a la memòria persones i fets, que és quan cal recordar, avui és el del Tonet del Gomà fuster. Potser perquè l'altra setmana escrivia dels Argelich, que començaren ben prop de la seva fusteria, al mateix carrer d'Urgell més estret, o per altra poderosa raó que explicaré.

Quan es tracta d'evocar el període de la nostra petita o gran història vuitcentista, especialment de l'últim quart del segle XVIII, s'ha d'acudir forçosament al que explicava el Tonet del Gomà fuster. I no ho dic perquè la seva relació amb nosaltres, magatzemers de fusta, ens hagués permès d'escoltar les seves sempre interessants converses parlant d'aquells esdeveniments, que eren sempre una delícia, sinó perque llegint Nueva Tàrrega del 1948 al 1954 s'hi troben almenys una trentena d'articles d'ell, que constitueixen una sinopsi i un quadre gairebé perfecte, en l'esperit i el color d'aquells anys. No superats per ningú si no es bevia en la seva font.

Prova del que dic són les més de vint-i-cinc cites que fa d'aquells articles Joan Novell i Balagueró, en el seu treball Tàrrega de villa a ciudad (1875-1925). Per cert, més que bé; encertant en el fons i en la forma l'ambient i la veritat d'aquells anys, tan importants per Tàrrega. I també Ramon Novell i Andreu, al qual no se l'hi escapava res quan es tractava de les nostres coses; no solament era un gran amic del Tonet del Gomà fuster, sinó que en moltes ocasions li servia de guia i font per copsar aspectes i història, d'aquella època i de la Tàrrega que tan igualment estimava.

Per això entenc que és de justícia, que quan escrivim de persones, entitats i esdeveniments d'aquells temps, hem de confessar i proclamar ben alt que Antoni Gomà i Roca mereix un record preferent. Que no hem d'oblidar. I jo encara puc dir més; perquè la meva àvia i el meu pare, que coincidiren en la seva vida amb la tongada d'anys que Gomà explicava, ells ho corroboraven amb el seu testimoni. Possiblement des d'un altre angle, perquè si bé era coneguda i sempre mantinguda la posició del senyor Gomà, com acèrrim tradicionalista, els de casa ho eren dels partits liberals. I uns i altres coincidien amb les mateixes explicacions. Cosa que estimo que encara avala més i més el que ens contava o escrigué el Tonet del Gomà fuster. I no estranyi que utilitzi sempre el de la seva qualificació de fuster. Perquè a més que era així conegut, no és confongui amb altres Gomà, tots sempre mereixedors del meu màxim respecte, però en altres activitats i de gran prestigi targarí.

Molt del que es diu en articles, que ha de buscar i llegir que vulguin saber coses de Tàrrega, li ho havia sentit dir de viva veu. Tenia una acusada sordesa, en aquells temps que no exitien pràcticament bons aparells audífons, però l'important era el que anava dient, en veu sempre més aviat molt baixa, però, sense interrupció i amb autèntic interès. Cosa que més d'un matí o un capvespre contava quan venia al nostre magatzem per encarregar o escollir algun tipus de fusta, de la que consumia. Sempre també buscant el bo i millor, que és com el coneixia la seva acreditada clientela.

En aquest aspecte també vull fer un incís. Quan mesos enrere vaig recordar en aquestes mateixes planes noms de molts dels nostres fusters, que Tàrrega era coneguda perquè en tenia de molt bons, deia que en general, per no dir tots, tenien els seus clients fixos. Ni de bon tros com ara, que majorment es treballa sobre pressupost. I en Gomà –crec que ja ho vaig anotar– era el fuster de cal Casals, després Mestres, a la plaça Major, on ara es troba la Cambra de Comerç i Indústria. Però també de les cases de Barbens, de donya Júlia Sittler i els Garriga. Que explico perquè el que construïren aquells senyors i família a les seves finques de Barbens fou una notable font d'ingressos per a la nostra ciutat. Els Gomà hi treballaren anys i anys seguits, tant amb les dites "encavallades", per entendre'ns millor, que per les seves dimensions sovint les anaven construint als patis del nostre magatzem, com a tota la resta de la fusteria, sempre els millors dissenys, fustes de qualitat, òptima ferreteria i acabats perfectes. Però, és clar, magatzems i xalets o cases senyorials no eren únicament treball de fusteria. I fou el contractista de la nostra ciutat Ramon Sala Llobet el qui dugué sempre tota l'obra, sense regateig de cap mena. I també durant anys, puc dir dècades, mai deixaren de treballar-hi, sense interrupció, els seus paletes. Un d'ells, encarregat mestre d'obres, l'anomenat "Calderer", Delaggio, que tots els del ram li deiem el de les "Cases". Família, Garriga i Sittler que, de fet, tot ho encarregaven a la nostra ciutat, de la qual en aquell tros de segle, des dels vint fins dira als vuitanta, en foren sempre uns clients i uns enamorats. És obligat així mateix dir que quan es féu la primera exposició agrícola de fruits, del que vaig explicar aquí mateix, com la pionera davant de Lleida, les Cases de Barbens no hi faltaren, com un dels més destacats i millors expositors.

Torno, però, al Tonet del Gomà fuster, que és el motiu d'aquest article d'avui. I convindria també que el tinguéssim en compte. No en els encertats treballs que surten del nostre Museu Comarcal, o de l'arxiu, o de la Regidoria o Departament de Cultura, sinó que en la llista que hem d'anar formant perquè al viure o instal.lar-se en els propers carrers o places que anem obrint, s'hi vagin anotant els seus noms. El que poguem escriure quedarà en les col.lecions públiques o privades, que de tant en tant consulten els estudiosos. Però un nom en un indret de la ciutat més d'una vegada suscita la pregunta del perquè. I és llavors com es recorden esdeveniments, fets o homes de la nostra petita història.

I siguem clars; en les llargues èpoques que no teníem periòdics o setmanaris amb plena continuïtat com ara, si no haguéssim tingut persones com el Tonet del Gomà fuster, que les han recordat i a més estimaven tant Tàrrega, no hauríem pogut explicar ni escriure el que fem ara. És una veritat i una confessió autèntica. Hem, doncs, de recordar-los.

Opinió

El classisme, molt present entre "altes esferes" de la nostra societat, distingeix en tan sols dos subgrups tota la immensitat de massa humana que habita el nostre planeta. No la diferencia entre races, ni entre nivells culturals, ni entre edats, ni molt menys entre sexes... El classisme està per sobre de tot això tan baix i barroer, ja que és l'expressió d'intolerància dels més privilegiats: no són aspectes tan evidents i tan poc rendibles el que ens fa diferents. Per cert, us explicava que divideix la societat en dos bàndols, que ja haureu suposat quins són. Evidentment, els rics, com a dirigents i líders, i els pobres, com a classe obrera i súbdita. I és que el classisme és ja una vella malaltia de la intolerància, tan vella com el racisme, tan caducada com ferida: la cada cop més àmplia classe mitjana d'occident està acabant amb ell.

Per una banda, els privilegiats o adinerats, que conformen un vint per cent de la població mundial, gaudeixen de tot tipus de comoditats, de plaers, de capricis... La continuïtat i el caràcter hereditari d'aquests privilegis són el principal i més just motiu per a la lluita aferrissada pel poder i, el que ens contextualitza en el tema d'avui, per la presència absoluta del classisme en aquesta minoria social. La rància aristocràcia i la prepotent burgesia industrial i comercial, estereotips de la grandesa pretèrita i del Govern actual, serien les distincions més lògiques aplicables a aquest conjunt menor.

D'altra banda, els més mancats de recursos, que arriben a ser el vuitanta per cent restant de la població mundial, es divideixen en diversos graus de pobresa, especialment segons el seu país d'origen: així veiem com als països descolonitzats els pobres en són més que als colonitzadors, per exemple. L'única esperança d'aquest grup, dels treballadors, és pensar que sempre hi ha algú que viu pitjor o que treballa per a ell i pot carregar tota seva la impotència acumulada. Aquesta és una perillosa reacció que duu el marginat per les classes adinerades, al seu torn, a marginar a aquell qui considera inferior a ell... i així successivament.

Aquest complex de superioritat, tan propi de les classes classistes, s'introdueix doncs en les més desafavorides i divideix la seva causa: tothom vol sentir-se superior a algú, seguint d'aquesta manera l'exemple dels qui els marginen. En comptes de lluitar contra la desigualtat, en comptes de reclamar el dret bàsic al repartiment dels recursos i els beneficis, la massa social rebutjada pels injustament privilegiats es dedica a imitar la seva prepotent actitud i a rebutjar els qui considera, falsament, inferiors. És el peix que es mossega la cua, la roda que roda sense objectiu ni finalitat.

El màxim exponent d'aquest caràcter, el líder i predicador de la desigualtat social i del capitalisme inhumà, és, com en la resta de casos perjudicials per a la humanitat, el "somni americà" i els Estats Units d'Amèrica. Un país que defensa la pena de mort (per a negres i hispans), un país que destina el més exagerat pressupost a afers militars, un país que no tan sols tolera sinó que predica el racisme, un país on la diferència entre pobres i rics és més intensa que enlloc... Un país, en definitiva, regit sota un Govern cavernícola i degradat, és el motor i exemple per a la resta del planeta. D'una banda, estrelles de la gran pantalla i rodamóns comparteixen repartiment en un mateix drama vital; d'altra banda, el peix petit, menjat pel gran, tan sols aspira a créixer per a alimentar-se de la mateixa carronya que està format i que els seus descendents heretaran a parts iguals.

Quan la revolució social permet que els pilars que ha de destruir s'hi infiltrin, com és el cas de la desigualtat o la intolerància, l'esforç i la causa fracassen. Quan aquesta intolerància patida esdevé l'objectiu a assolir per a salvar una consciència oprimida, el pacte amb el diable s'ha perdut. Quan volem acabar amb la misèria pretenent superar en tot moment aquells qui la pateixen, ens convertim en botxins d'ella mateixa. Quan volem ésser gent de món o ens preocupen causes nacionals exòtiques, mentre oblidem que el nostre petit país és realment una causa per la qual lluitar, ens hem venut a la globalització mediàtica que tant de mal fa i farà a les minories d'entre les quals formem part.

Correu del lector

La presència dels presidents del Gremi de Forners de Lleida i de Barcelona a l'acte inaugural del Firacóc 2001, així com la participació de l'Associació de Forners i Pastissers de les Illes Balears, mostra l'interès i la bona acollida que aquesta manifestació artesana té entre el sector dels flequers tradicionals del nostre país.

A Tàrrega ens ha mancat durant anys una manifestació firal i comercial, d'èxit i de ressò, com havia estat el desaparegut Mercat de l'Automòbil d'Ocasió, o com la que té la Fira de Sant Josep de Mollerussa. L'Aplec del Cóc, que l'any vinent celebrarà la quinzena edició, i el Firacóc, estan en condicions d'assolir la seva majoria d'edat. Cap altra manifestació del país té la solidesa i la tradició que avui té Tàrrega per esdevenir el principal lloc de trobada, d'exposició, de debat i de promoció dels productes artesans de fleca i de pastisseria de tot el nostre àmbit cultural.

Al País Valencià, a les Illes Balears, a Catalunya i a les terres de la Franja de Ponent, els forners han mantingut una tradició artesana comuna, que cal promoure i donar a conèixer. És una tradició que ve d'antic, i que nosaltres mateixos ignorem en molts aspectes. És una tradició rica, variada i plena de valors, que resta viva en petits àmbits locals o comarcals d'arreu dels països de parla catalana. Jo mateix creia que els cócs només existien a les comarques de la plana de Lleida, i vaig ser el primer sorprès en saber que a Elx, a Morella, a Manacor, a Eivissa o a Fraga, com en molts altres indrets, tenien la seva coca salada o el seu cóc, i que l'anomenaven igual que nosaltres. Aplegar a Tàrrega en una fira una mostra àmplia i representativa dels productes artesans i de qualitat dels forners d'arreu ha és una bona idea i una bona iniciativa.

Tanmateix, les idees i les iniciatives, per molt bones que siguin, poden fracassar si a la pràctica no s'apliquen bé. Calen uns criteris i uns mètodes definits i ben elaborats. Arreu les fires que tenen, o volen tenir, un cert relleu han definit els seus objectius i àmbits de treball, han professionalitzat la seva direcció i gestió, actuen com una empresa privada i són supervisades per un patronat o institució pública, que té les funcions d'un consell d'administració. El gerent és un gestor familiaritzat amb l'empresa, i les seves capacitats són valorades pels resultats aconseguits, i no pas pel color polític del seu carnet.

Tàrrega té l'oportunitat de fer esclatar el Firacóc cap a una nova dimensió. A un any vista, hem de començar a treballar per la propera edició. Cal pensar ja, en la orientació de la fira, en la gestió i en l'organització, en les infrastructures i els espais, en els mitjans econòmics, en els suports institucionals i en la disposició dels gremis de forners.

I me n'oblidava. Cal la determinació política d'empènyer i treballar-ho de veritat.

Correu del lector

L'atracció comercial dels dilluns a Tàrrega ha evolucionat, com tot. Han desaparegut els rengs que es feien al carrer major i a la plaça de Sant Antoni, i a poc a poc uns especialistes són qui bàsicament fan el mercat. És un mercat amb uns productes diferenciats en preu i en qualitat dels que venen els nostres comerciants.

D'altra banda els hàbits de compra de molts dels clients que ens visiten han transformat el millor dia de vendes per al nostre comerç del dilluns al dissabte. Els dilluns per a moltes botigues no tenen cap ressò a la caixa, però cal obrir, i possiblement estar per alguna consulta que de ben segur el dissabte o qualsevol dia de la setmana serà una venda.

D'un mercat de transacció pura, aquell del «veniu, veneu, compreu i guanyeu», ara, hem passat a un «veniu i compreu». I què es ven els dilluns? L'alimentació i uns determinats tèxtils, i no en tenim més perquè no tenim més lloc. Les demandes de parades de tèxtil son nombroses i no les podem atendre, perquè hem decidit que el mercat es fa al centre de la ciutat i no fora.

Què passa, doncs, el Dilluns de Pasqua? El que es ve a comprar són les costelles, la llonganissa, la mona, els enciams, els tomàquets, tec... en definitiva, a preparar la sortida per la mona. I aquesta oferta Tàrrega la té, i la cobreix. És quasi una botiga del descuit; poca gent ve ara amb ànim de passejar. Els joves pensant de marxar cap al camp, els de Barcelona pensant quina cua trobaran a la carretera...

Sr. Tous, ha pensat per un moment vostè personalment anar a comprar-se un vestit el Dilluns de Pasqua? O un dilluns de pont? Jo considero que els nostres comerciants són molt responsables i que tenen obert quant cal. Més ben dit, tenen obert els que calen quant cal, i la imatge idíl·lica de les botigues obertes.

El que cal és en primer lloc agremiar el comerç, en el nostre cas Foment Targarí, i en segon lloc la llibertat comercial. L'Ajuntament, com a ens públic responsable subsidiari al servei dels ciutadans, ha aportat i aporta mitjans, i no posa pals a les rodes als horaris comercials. És, com sempre, la força de la majoria, que no és la de tots, i en democràcia com en altres sistemes polítics mai el govern i les coses públiques es fan al gust de tothom, però com a sistema que defensem, senyor regidor de vostè, al menys les discrepàncies es poden manifestar, i el fet de fer-ho, dóna a les manifestacions el valor d'una valoració, visió o convicció diferents, però els altres també tenen les seves raons i el perquè d'unes actuacions.

I dic això perquè els dilluns els que es fa referent a obrir i tancar es consulta als paradistes i als comerciants, i en cas de problema es deixa llibertat. S'imagina un decret manant obrir o tancar un dilluns? Ja fa dies que no es fa el sant dilluns: ja no ho és tant, i com dic jo, ni pel dia del porter, que és Sant Pere, es fa festa, perquè es veu que al cel hi han posat porter automàtic.

Correu del lector

La gent de Tàrrega, amants de la cultura, i els benvolguts amics turistes del moviment rodat de l'Església –barri del Cor de Maria– de Tàrrega, tot fent broma en una reunió, fa ja nou anys que rodem per Espanya i Portugal.

Enguany; Kaixo, ongi etorri Euskadi: Hola, benvinguts al País Basc. Doncs a Euskadi.

Han estat quatre dies de sorpreses amb els seus paisatges, monuments, museus, pobles i ciutats ben urbanitzades, enjardinades, ordenades i netes. Destaquem en primer lloc, Biarritz i San Jean de Luz, Azpeitia (poble natal d'Iñigo de Loyola), Guernica, Irún, Lasarte, Hernani, Hendaya, Hondarribia, etc. Sense deixar de costat Donostia i Bilbao.

La visita de La Rhune País Basc Francés va ser tota una meravella la contemplació d'aquells paisatges, per un costat la costa basca, per l'altre el Pirineu navarrès amb neu i tot. El tren cremallera que s'enfilava cap a Larun (Gaina) a 905 metres d'alçada, per cert amb molt pendent... Tota una odissea.

Cada dia ens repartien la premsa, el diari Egunon (Bon dia), amb la ruta del dia, la història del lloc on anàvem, els passatemps i paraules en euskera per defensar-nos per si algun despistat es perdia.

Vam estrenar l'autocar, amb bones condicions, segons la normativa europea, amb una llargada de quinze metres. L'empresa Viatges Baixas, S. A., i el seu responsable, el Sr. Valderrama, ens acompanyà fins a l'Aragó, compartint l'esmorzar amb nosaltres, tot desitjant-nos un bon viatge.

El bon humor que ajuda a mantenir la salut física i psicològica no va mancar-nos ni un minut. El guia, organitzador de la broma i manteniment de l'ambient dels seixanta-quatre turistes, era el nostre regidor de cultura, el Sr. Ramon Puig, infatigable i amb molta imaginació.

Euskadi en plena campanya electoral aquests dies ens va sorprendre per la poca propaganda electoral als carrers i places. Ni pancartes, ni pòsters dels polítics, ni res de res. Pot sorprendre, però és la pura realitat. A la ciutat de Lasarte al carrer Major i altres, on cada matí feia una passejada tot observant aquest detall, no n'hi vaig veure ni un. El nostre alcalde, el Sr. Frederic Gené, potser preocupat perquè no ens passés res aquests dies de campanya electoral, va trucar-nos per assabentar-se com anava el viatge i com estàvem tots. Cosa que vàrem agrair de tot cor. Aprofito des d'aquestes ratlles per donar-li les gràcies en nom de tots.

Quan visitàrem Guernica, el rovell de l'ou de la cultura basca, amb la seva casa de juntes i el famós arbre de Guer nica, ens vam fer en aquest lloc la foto de grup perquè és un lloc emblemàtic dels bascos, i crec que també per a nosaltres els catalans, que lluitem pels mateixos drets culturals. A la foto no ens veiem tots, però ja és una bona representació. Hi ha un jove italià i la seva companya que van voler compartir amb nosaltres el reportatge.

A Elizondo, i al cor de la vall de Baztan, el dinar de cloenda de l'excursió. Tots engalanats, amb pameles, barrets i armilles, vam brindar amb cava el companyerisme d'aquests dies, tot bufant les espelmes dels pastissos per celebrar alguns aniversaris de sis turistes.

A la vegada la junta del barri –església del Cor de Maria– ens va obsequiar amb dos detalls molt bonics.

Només em manca felicitar tot el grup organitzador perquè ens ho varen fer passar molt bé.

Gràcies de tot i per tot! Ànims! Fins la propera!

A Mn. Josep Camprubí i tot el seu equip de junta, zorionak! Felicitats!