---

5a Pàgina

El president de la Generalitat, Jordi Pujol, va visitar el passat dissabte la nostra ciutat per conèixer el nou edifici de l'Escola de Sobreestants i per refermar el seu suport a la construcció del Canal Segarra-Garrigues. Pujol va qualificar l'obra del canal com a molt emblemàtica, difícil i lenta, i que per això la gent perd la paciència i no creu en la seva viabilitat. El president va dir que la coalició de CiU ha estat l'única formació política que sempre ha defensat la presa de Rialb, sense la qual no hagués estat possible el canal, i va recordar que altres formacions no sempre havien estat favorables a Rialb. Amb tot Pujol no va explicar el perquè d'aquesta lentitud en l'execució d'aquest canal tan important per a l'economia de la nostra zona, i per això creiem que la història del canal ho hauria de contemplar.

Ja fa anys que en aquestes pàgines ens referim a la importància que ha de tenir el canal Segarra-Garriges per a la nostra ciutat, l'Urgell i comarques veïnes, i que pot millorar l'economia, tal com ho va fer el canal d'Urgell a Mollerussa i a tota la zona regable; però ara amb la instal·lació a la nostra ciutat de la societat estatal que ha de construir el canal principal i que ja ha iniciat les obres de rehabilitació del edifici de l'avinguda de la Generalitat, i amb tota la infraestructura tècnica que està muntant la Generalitat a l'edifici de la Casa Canal a l'avinguda de Tarragona, ja es deixa entreveure que aquestes entitats comencen a generar una important activitat que es traduirà en llocs de treball, que es multiplicaran quan comencin les obres del canal principal i de la xarxa de recs. O sigui que d'aquí a poc temps els preparatius per a l'inici de les obres ja poden generar activitat econòmica a la nostra ciutat.

Sempre hem dit, després de les promeses incomplertes d'alguns consellers, que fins que no veiéssim les obres iniciades no creuríem en la construcció del canal. Ara la visita del president Pujol dóna garanties que aquest procés tirarà endavant i no s'aturarà; almenys així ho esperem. Cal recordar que fa prop de vint anys que Jordi Pujol ja va apostar pel canal Segarra-Garrigues en una visita a Sant Martí de Maldà, on va dir que el canal seria l'obra emblemàtica de la Generalitat, quan l'ens català va assumir les competències en obres hidràuliques. Despurés el canal ha passat a Madrid i ja no el farà la Generalitat, sinó el Govern central. El que sí ha de fer el Govern català és la xarxa de recs. Ha estat una llarga espera de vint anys, i més de cent si mirem més endarrere, en què molts s'han vist desencisats per aquest llarg retard, i tanmateix altres ja no el veuran acabat. És per això que el president parlava que la gent perd la paciència en aquesta qüestió del canal.

Opinió

Crec lògic que avui, al mig de l'hivern, tant si ha estat dolç com dur, digui de les estufes. Més aviat per evocar el que succeïa al voltant. Així com també i d'aquí els punts suspensius, d'altres escrits o sistemes per evitar, fugir o guardar-se del fred. Preocupació al llarg dels segles, per molt que s'hagi millorat en habitatges i recintes públics. O de les fogarades a la vora dels olivers, en què encara cullen olives. De lluny, no tants com abans.

Apart del que després intentaré explicar de com es defensaven del fred a l'interior de les cases més o menys humils o més o menys sumptuoses, i que avui evidentment se segueix mantenint i millorant, començaré pels establiments públics que més recordi. Primer, com escrivia no fa gaire, al cinema i també teatre de l'Alianza. I al que era saló cafè, tant al que es creuava per entrar al cine, darrere una cortina i traspassada una vidriera, com el que quedava més independent. En cap hi mancaven grans i ben netes estufes, de carbó o llenya, amb els consegüents tubs cap a la teulada o als exteriors que fumejaven. I que comuns també a les estufes dels altres llocs que aniré relatant, en moltes ocasions, i situacions, provocaven queixes de vianants i veïns, que eren preocupació constant de les autoritats municipals... i dels agutzils, moltes vegades obligats a fer la vista grossa.

Altres les tenien a cal Tonet (Cafè Estació), al Tupinamba, Cafè Espanya, a l'Ateneu, o les tavernes del Bola o del Martí. Al saló de la Lliga, més tard Cinemapol, o altres llocs de reunió, societat i esbarjo, que no relaciono els de més abans ni els que més tard abundaren, perquè jo dic només de les estufes. I, sobretot, pels costums o batusses que en moltes ocasions generaven. Tots els clients o assistents volien el millor lloc, seient o taula, emparats per les estufes. N'hi havia que deixaven àdhuc el dinar o el sopar de casa amb pressa per arribar puntuals al lloc preferit que consideraven com a cosa pròpia, i que ocupat per un altre, en moltes ocasions igualment habitual de la casa, era motiu de discussió i fins i tot, en més d'un cas, d'enemistat personal, que durava mesos i mesos. I no exagero gens, ja que podria citar noms (cosa que no faré mai en aquestes ratlles setmanals) que malgrat ésser del mateix pensament o corda política i d'igual rotllana al volt de l'estufa, no s'adreçaren la paraula durant alguns anys. I diré més: aquesta situació es produïa generalment en establiments de societats que en els més públics, perquè semblava que en aquests últims l'accés era més lliure, si no es tractava de clients fixos, que acostumaven a respectar-se el lloc o el guardaven per l'habitual. I en ocasions, a les dites tavernes, per un parell de gots de vi, se cedia o canviava el seient del banc o la cadira per un altre.

Entrem a les cases: en les dels pagesos ni hi faltava mai la llar amb foc de llenya i les brasses, que a més d'escalfar servien per a sopar-hi o fer una becaina. O preparar la feina de l'endemà, o comentar si les olives erem més grosses o petites, la collita que en farien i l'oli per guardar que en sortiria. I per torrar bones llesques de pa. I amb estris més o menys primitius, com el que dèiem el "burro", s'escalfaven els llençols, principalment dels llits destinats a la mainada. Llar de foc que tampoc mancava a moltes cases o pisos dels menestrals o artesans de tota mena, que els utilitzaven, sobretot a les vesprades en família, comentant els fets de la jornada o les feines encarregades o acabades. O el que s'havia venut a la botiga o treballant al magatzem. O el cine dels diumenges. Com en les famílies dels pagesos, procurant més que res que l'esmentada mainada dormís calentona. I començaven a proliferar les estufes de carbó, de llenya, de serradures, de clofolla d'ametlles o de pinyola.

L'ús dels brasers era també molt habitual, diria especialment en els primers temps, els de "carbonilla". Mot que utilitzo per fer-ne més entenedor. Com també les taules o tauletes que s'hi posava a sota el brasser, dites "camilles", i en moltes ocasions el maridet, per tenir els peus ben calentons. Estris que tampoc faltaven, com les estufes i els brassers, a les cases més sumptuoses on s'instal.laven els escalfapanxes amb peanyes cornises, relleix o replà de marbre, o estucats que l'imitaven, o de predra treballada. Que en moltes ocasions els esmentats escalfapanxes servien per posar una estufa de carbó, foc que es veia a través d'uns vidres, dita salamandra.

Arribaren les calefaccions centrals, com ara les que mogudes per gasoil, gas natural o butà, elèctriques, d'aire condicionat o climatitzades, s'han anat imposant dia darrere dia. Però no ignoro en absolut que encara es calefacciona, total o parcialment, tota mena d'habitatges, amb estufes elèctriques, de butà, de carbó i de pinyola o de llenya. I que les llars de foc es troben en molts dels pisos, xalets o cases adossades que es construeixen o es renoven. Tot plegat és un signe més de la qualitat ascendent del nivell de vida que sortosament aquí hem anat tenint. Del que ens hem de felicitar. I no cal explicar el que es troba en qualsevol establiment públic, teatre, cinema, hostal, fonda, restaurant o bar. O perruqueria unisex o de senyores o senyors, en cotxes o autobusos. I en els moders i ràpids trens que per aquí també voldríem. Però a finals de gener, que el dia ja s'allarga i el fred creix, que no és plagi sinó que dita popular, he volgut evocar la lluita per un raconet de la llar de foc o al costat de l'estufa.

Perquè també és dita ancestral que no solament de pa viu l'home... ni la dona. L'escalfor també és indispensable.

Opinió

Aquí, un regidor de vostè

Consulto el diccionari i feminitzo la definició.

Senyora: ... qui té autoritat sobre un territori, sobre una persona, persona de cert rang social, tenir les maneres, la distinció, d'una persona dalt rang...

Dubtava entre aquest títol i un altre que més o menys feia així: «Això són unes dones!»

Consultat el diccionari, no ho he dubtat, elles tres son unes senyores.

Les tres senyores de què us vull parlar són: la senyora Rosa M. Mora, la senyora Sylvia Falip, i la senyora Núria Robert. Les tres administren importants responsabilitats econòmiques o polítiques d'alt rang social i, ho fan amb tanta distinció i efectivitat, que el territori i les persones que d'elles depenem, d'una o altra manera, ens podem sentir molt satisfactòriament servits.

Tres senyores que m'han impressionat per la seva efectivitat en cadascun dels seus respectius àmbits.

La senyora Rosa M. Mora, en el curt temps que fa que és presidenta del Consell Comarcal de l'Urgell, està mostrant-nos les grans possibilitats d'efectivitat d'aquest ens administratiu-territorial. Sempre he cregut que els presidents dels consells comarcals haurien d'ésser regidors que no fossin de la capital. La sensibilitat vers les necessitats d'una comarca ningú no les pot mostrar millor que aquell o aquella qui les viu, o les pateix, des de fora de la capital comarcal. La Sra. Rosa M. Mora està duent un ritme d'acció política comarcana sense precedents. Si ho dubteu, mireu el que s'està fent per la comarca, tota la comarca. Personalment en dono fe i testimoniatge. Des de la meva humilitat de comarcà de peu, la felicito i me'n felicito.

La senyora Sylvia Falip està revaloritzant de manera sorprenent la Cambra de Comerç de Tàrrega. Aquesta entitat tan nostrada, ha tingut de sempre un paper fonamental en l'espectacular progrés comercial de la nostra ciutat al llarg del segle XX. Els darrers anys semblava que havia perdut operativitat i actualitat. Hom deia que les noves dinàmiques comercials estaven fent obsoletes aquestes entitats arreu de Catalunya. La senyora Sylvia Falip està deixant en evidència a qui així opinava. Amb el seu tarannà dinàmic i amb un quasi do de la ubiqüitat, la senyora Sylvia Falip col·labora, participa, ajuda, dona suport, a una aital munió d'activitats ciutadanes, culturals i, sobretot, comercials, que està reconvertint la Cambra de Comerç de Tàrrega en una eina moderna, dinàmica i amb un futur molt prometedor. Precisament la setmana passada aquest mateix setmanari en donava fe.

La senyora Núria Robert és al front d'una altra organització vital per a una ciutat com la nostra que s'autodefineix com una ciutat comercial i de serveis: Foment Targarí. Tots els col·lectius professionals són de difícil coordinació. Els interessos i preocupacions particulars moltes vegades fan difícil la visió global de les necessitats d'un col·lectiu. Si això és així en tots els col·lectius professionals, en el col·lectiu dels comerciants i botiguers encara és més complex. Els beneficis o pèrdues en les vendes directes al públic són d'immediata valoració. El competidor molts cops és a tocar a tocar, per tant col·laborar amb qui és competidor directe es fa complicat. La senyora Núria Robert està aconseguint que la ciutat de Tàrrega es presenti com un tot cohesionat i amb clara vocació de servei. El client, sigui aquest targarí o comarcà o de molt més enllà, està rebent uns missatges molt positius de seriositat, amabilitat i, sobre tot, de possibilitat que hom pugui estar ben servit i a més a més pugui obtenir molts beneficis si tria la ciutat de Tàrrega com a lloc per fer les compres. I aquest missatge no procedeix d'una botiga, sinó de tota una ciutat.

Aquest crec que és el mèrit de la senyora Núria Robert, el mèrit de fer possible la coordinació d'un tan ampli ventall d'interessos particulars.

Com veureu, avui m'he esplaiat a gust.

Estic segur que ara mateix alguns de vosaltres em voldríeu tenir a prop per poder-me dir que ja està bé d'encens i sabó. Potser sí que no estem acostumats a fer pública lloança de les virtuts que observem en els altres, potser sí, però cadascú és com és, i aquest regidor de vostè és així, i com ja he dit algun altre cop, a les meves edats poc canviaré.

Si tots els qui estan en llocs públics mostressin les capacitats d'aquestes tres senyores tot aniria una mica millor.

Dels mals exemples que es deriven de gestions negligents i lesives per al conjunt de ciutadans ja se'n parla prou a bastament, sobretot per l'espectacularitat de les seves malifetes.

Avui m'ha vingut de gust honorar tres senyores que estan fent una bona gestió.

Espero que tots els qui estem en càrrecs públics sapiguem imitar-les. Tots i totes en sortirem beneficiats.??

Correu del lector

A Nova Tàrrega de 12 del corrent feia jo referència en tretze apartats a temes diversos, tractats en una entrevista celebrada amb l'alcalde de la ciutat el desembre passat.

La darrera setmana Pere "respon" fent menció solament del tema més substancial del meu escrit. Evidencia, però una desorientació remarcable de la qüestió. M'explicaré.

L'any 1998 el municipi comunicà als propietaris d'edificis dels carrers de Mestre Güell, Mossén Nicolau i algun altre que s'havia aprovat un projecte de reforma de l'enllumenat públic. Al llarg del temps el contractista va iniciar l'obra, que va finalitzar sense actuar en un llarg tram del començament del carrer de Mossén Nicolau, on hi ha el taller Llopis, que a mi m'afectava. Prodigant la reclamació consegüent, al cap d'alguns mesos els interessats vam aconseguir que es col.loquessin els fanals que mancaven, d'acord amb el projecte. Mentrestant, el rebut de la segona paga estava en reserva al municipi, puix no era correcte liquidar el cost d'una reforma no realitzada pel que fa a determinats veïns.

Passo a la segona part del present comentari, que redactaré a contracor, puix sóc amic del Pere, que sempre que em veu prodiga el millor somriure. Amb tota la seva família hi he mantigut des de la infantesa molt bona relació, tant amb els qui dissortadament ens han anat deixant, com amb els feliçment presents, amb els quals desitjo continuar l'excel.lent relació. Resulta, però, que Pere fa uns anys que es dedica de ple a la política amb un èxit personal notablement profitós. Cal felicitar-lo.

Marginant les situacions d'amistat, penso que els electors tenim el dret i el deure de fiscalitzar les activitats públiques dels nostres representants polítics, ja que són ells els qui s'han compromès que les aspiracions de la població s'atenguin. Que funcionin les que van bé, tenint cura que vagin millor. És el cas que ara em trobo amb el dilema que reflecteix la frase: "La verdad hace daño, pero el silencio mata". Decideixo viure.

Pere Grau ha fet una carrera política vertiginosa. Penso que molt hi ha ajudat la relació amb el líder d'Unió, Duran Lleida, amb el qual van treballar junts en una empresa targarina anys enrere. Potser és allò que: "Quién a buen àrbol se arrima, buena sombra le cobija". El pitjor defecte és que acapara tots els càrrecs que se li posen a tret. No respecta les aspiracions legítimes i valuoses d'altres concurrents.

En el meu escrit del 27 d'octubre darrer ja em referia a aquesta acumulació de feina de Pere i esmentava algun adagi de l'estil del conegut; "quien mucho abarca, poco aprieta".

Pere és tinent d'alcalde i president de les comissions de finances i promoció econòmica. D'aquesta última, ningú sap quantes vegades la va reunir el passat any 2000. Pel qual fa a la de finances, la convocada cada dijous al vespre, a la meitat de les reunions no s'hi presenta. Les ha de presidir el suplent. El consell municipal de participació ciutadana es reuneix dues vegades l'any. L'alcalde convoca a la presidenta de la comissió el de la Federació de Veïns, tots els consellers presidents de comissions informatives, els representants municipals dels grups polítics i els quinze representants de les associacions de veïns constituïdes a Tàrrega i pobles agregats.

Em diuen uns assistents a l'última reunió del dit consell celebrada el 14 de desembre passat que Pere va arribar amb retard, com fa gairebé sempre a qualsevol altra reunió. Tot seguit va demanar la paraula passant per alt l'ordre d'intervencions de la reunió. Féu una llarga i insípida peroració. Quan acabà, demanà dispensa i abandonà la sala perquè té altres obligacions. O sigui, que tothom ha de sentir el que ell manifesta, però ell no s'assabenta de res ni participa en el que s'ha tractat a la trobada. Segons em diuen els informants, a la reunió del semestre anterior, el dia 15 de juny, va procedir exactament com a l'última descrita. En la de juny, la seva assistència durà uns cinc minuts.

Pere va molt perdut quan ha de debatre qüestions importants amb altres polítics, perquè no domina la temàtica. Vegeu el que digueren d'ell els períodics Segre i La Mañana, quan en període electoral al mes de març de l'any passat a Lleida es van celebrar a micròfon obert els debats de campanya entre els tres candidats capdavanters del PP, CiU i PSC: "És incomprensible la feblesa del candidat de CiU en una coalició que té a les seves files brillants polemistes". "Dos candidats, PSC i PP, experimentats i amb moltes taules, davant d'un inexpert aspirant de CiU que s'assembla més a un jutge de cadira d'un partit de tennis que al representant de Pujol i Trias a Lleida". Pere Grau de CiU va pagar una altra vegada la novatada amb una notable inseguretat. Va dir que el debat del terrorisme no es correspon "a territoris de Lleida". Llorens i Tere Cunillera li van replicar que "el problema basc és de tots els espanyols". "Pere Grau es va fer un embolic amb les comunicacions en pretendre que els camions recorrin tot el Pirineu aragonès per anar a França evitant Aran".

"En Josep Ignasi Llorens, en el transcurs d'una reunió del PP a Cervera, a què va assistir Alberto Fernández Díaz, va qualificar de "revista d'humor" la proposta que va llançar el número u de CiU, Pere Grau, per desviar cap a Osca els camions que circulen per l'N-230". "El candidato a diputado de CiU, Pere Grau, fue un invitado de piedra al debate de los cabezas de lista al congreso por Lleida". "Cunillera lamentó no haber entendido nada de lo que explicó Grau". "Lo siento, me he perdido" dijo. I la bomba: el periodista Josep Ramon Correal escrigué a La Mañana: "En Pere Grau, el candidat ciuvergent no compta pas amb la loquacitat entre els seus, sens dubte, nombroses virtuts. Per dir-ho ras i curt, té una oratoria que no val ni per fer taps d'escopeta. És una cosa que estranya perquè, quan arrenca, sembla de bon garlar, però és dificilíssim entendre què collons diu".

En pocs anys Pere ha assumit el que mai cap targarí del passat assolirà i segurament cap del futur. A continuació, la ressenya: vicepresident provincial d'UDC (actual), regidor de l'Ajuntament i vicepresident d'alcaldia, entre altres diferents càrrecs (actual), delegat provincial de Treball de la Generalitat, Senador, diputat al Parlament Europeu, i actualment diputat a Corts amb els següents càrrecs, segons llegia a La Mañana de l'11 de maig darrer: secretari de la Comissió d'Assumptes Exteriors, portaveu de la Comissió de Control de la xarxa de RTE, i vocal de les comissions de Política Social i ocupació, en Sanitat i en Agricultura". Com podeu veure, quelcom propi d'un Superman. Doncs encara té temps d'assistir gairebé a totes les fires del torró, vi, melons, cóc, etc. Festes de tota índole, aplecs, dinars, sopars, inauguracions d'exposicions de pintures i altres, conferències, concerts, teatre i tot allò que ressenyarà la premsa i la ràdio i sortirà a les fotos. Com a conclusió, penso que Pere hauria de deixar les futileses i observar intensament els greus i complicats problemes que té el país. La societat civil li reclamarà que pensi amb la dita: "Para las cuestas arriba quiero yo el burro, que las cuestas abajo ya me las subo".

Correu del lector

En primer lloc hem de felicitar-nos que el dia 15 de gener de 2001 ja s'està arreglant la teulada.

Voldríem demanar-li al Sr. alcalde de Tàrrega si pensa fer la tercera fase del local social. Ens diuen que no pensa fer-la aquest any. Estem esperant que ens contesti a la carta que li vàrem enviar, Sr. Gené.

Estem molt inquiets perquè si tarda molt temps a tenir el local podem tenir problemes sanitaris, ja que tenim entès que al bar de la Rosalia hi volta un gat i porta moltes puces i alguns jubilats no volen anar a aquest local i també cal recordar que té moltes escales i molt dretes a part de tenir un sol lavabo.

El pressupost que té previst gastar l'Ajuntament per l'any 2001 és de 1.725 milions segons la premsa i també es gasten cinquanta-set milions amb la gespa artificial del futbol. Creiem que no és just que nosaltres no tinguem cap local per als jubilats, amb condicions mínimes acceptables (tenir rampa, tenir dos lavabos, tenir un terra en condicions) i sense gats ni puces.

Li demanem per últim al Sr. alcalde si vol fer el local o no?

Els demanem als jubilats del Talladell que reflexionin si és lògic això o no?

Li recordem que es va comprometre a fer el local social per als jubilats.

Correu del lector

Referent a l'escrit de la revista Comarques de Ponent núm. 30, segona quincena gener de 2001, les declaracions fetes pel director general de Qualitat Ambiental, Josep M. Pelegrí, assegurant que "l'únic efecte de les antenes de telefonia mòbil sobre les persones és un lleu increment de la temperatura corporal", i "que a deu metres de distància una antena és inofensiva".

Creiem que una persona amb el seu càrrec i responsabilitat ha de tenir molta mesura amb les afirmacions que fa públicament.

Malgrat aquestes categòriques afirmacions, Pelegrí va reconèixer que "encara hi ha molt desconeixement sobre el tema, ja que la tecnologia avança tan de pressa que no podem analitzar els seus efectes abans que sigui una realitat".

On és la base científica en la qual vosté com a director general de Qualitat Ambiental recolza les seves afirmacions? Pot ser que defensi un estudi semioficial de la Universitat Politècnica que trenca una llança a favor de la innocuïtat de les antenes per a mòbils; un informe ambigu i d'una extensió desmesurada que ens fa sospitar la mà fosca de les companyies de telefonia en la seva difusió.

El Sr. Pelegrí tracta els veïns de Tremp, Linyola, Juneda, Tàrrega, Vilagrassa i altres d 'exaltats. Vostè diu: "en cap cas està demostrat que les radiacions d'una antena provoquin una modificació de les cèl.lules humanes". Nosaltres li diem: què ha de dir-los als premis Nobel de medecina Bert Sakmann i Erwin Neher (1992 ) quan van demostrar que els camps electromagnètics alteren el funcionament normal de l'organisme, ja que aquest és regulat en les seves funcions per debilíssims corrents elèctrics.

O al Dr. H. Lai, investigador de la Universitat de Washington, quan va descobrir i documentar que les microones emeses per la telefonia mòbil trencaven els cromosomes, i ja a l'any 1972 publicà a Rùsia que les microones debiliten la barrera cerebral responsable de protegir l'entrada de substàncies nocives; llavors el cervell queda sense defenses en front dels virus, impureses de la sang i additius alimentaris. La glucosa de la sang penetra al cervell i destrueix neurones.

Conclusions que van ser ratificades per la Universitat de Lund, a Suècia. Els rusos i alemanys van fer experiments, els quals van demostrar que les microones alteren la permeabilitat cerebral.

A l'Institut Català de la Salut, Centre d'Especialistes Güell, Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, quan diuen que es constata un increment d'un 100% en leucèmia (dobla el risc) i d'un 30% en tumors de cervell en una proximitat de fins a cinquanta metres. En el cas de la leucèmia, el risc manté un augment d'un 50% fins a cent metres.

I tants i tants informes i estudis documentats i demostrats, de científics i institucions de tot el món.

Sr. Pelegrí, abans de fer afirmacions parcials, no creu que fóra convenient recollir tota la informació que hi ha sobre el tema que ens ocupa, a fi de disposar de criteris suficients per a fer avaluacions justes, tant pel que fa a la salut de les persones com per l'impacte mediambiental?

Així doncs, ja que les autoritats no apliquen el criteri bàsic de la prudència, que més val pecar per excés que per defecte quan es sospita que poden haver-hi conseqüències negatives, que siguin les comunitats de veïns les que apliquin aquest principi.

És un fet que en aquest país ja s'han dictat sentències favorables als demandants, fent retirar antenes i donant indemnitzacions als afectats.

La plataforma de Vilagrassa Antenes a 1000 metres, amb el suport de PROCEP i IPCENA, agraeix la solidaritat, la recollida de signatures i el suport moral tant dels mateixos vilagrassencs, com dels targarins i veïns dels pobles de les rodalies; també, la col.laboració dels professionals dels mitjans de comunicació.

El nombre de signatures a favor de "l'antena a 1000 m" va creixent cada dia. Com també volem fer ressaltar les pancartes amb l'eslògan reivindicatiu, que van apareixent a les façanes i balcons de les cases del poble, amb la lògica que aquest fet comporta, demanant que s'apliqui el criteri de precaució.

Esperem, doncs, que l'equip de govern de l'Ajuntament de Vilagrassa i el seu alcalde, Sr. Galceran (malgrat que fa unes setmanes negaven d'haver donat permís per la instal.lació d'una antena base de telefonia mòbil), sàpiguen adoptar una postura assenyada, vetllant com és el seu deure per la salut dels seus conciutadants i per l'impacte mediambiental tan negatiu que tindria una antena base d'aquestes característiques i dimensions.

Per tant, si es dóna el cas, els exigim que no donin permís per a col.locar-la a menys de mil metres del perímetre del poble.

Correu del lector

En reunió conjunta de la Junta de la Plataforma Independent Ciutadans per Tàrrega i el Grup Municipal dels AIPN, és procedeix a l'anàlisi del Reglament aprovat pels Grups Municipals de CiU PP i PSC i atès que suposa una greu restricció a la llibertat de reunió, expressió i participació política dels ciutadans per tal com exclou expressament dels usos previstos de la sala d'actes de la regidoria de cultura tot aquells actes reunions o trobades promoguts per partits polítics o associacions.

Conseqüència d'aquest reglament aquesta sala podrà ser utilitzada per qualsevol tipus d'actes organitzats per empreses que tinguin un caràcter directament o indirectament lucratiu (presentacions de campanyes publicitàries, trobades, convencions o cursos d'empresa...), però en canvi no podrà ser utilitzat per a actes polítics. Tanmateix es restringeix l'ús del teatre Ateneu per a actes polítics al limitar el seu ús a un cada dos anys.

La primera conseqüència és que cap regidor, ni grup municipal, ni partit polític podrà reunir-se públicament amb els seus electors o amb qualsevol ciutadà a fi efecte d'escoltar suggeriments o plantejar iniciatives ciutadanes a les sales d'actes municipals.

Es restringeix el dret de participació ciutadana recollit i impulsat en l'article 23 de la Constitució espanyola i en l'article 8 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en impedir l'ús polític de les sales d'actes municipals a entitats i organitzacions de tot caire (associacions de veïns, sindicats, partits polítics, organitzacions de cooperació amb el Tercer Món, entitats cíviques i socials, etc...).

El motiu principal que porta els grups municipals de CiU, PP, i PSC a prohibir les reunions de naturalesa política a les sales municipals és impedir o evitar que la Plataforma Independent Ciutadans per Tàrrega pugui convocar tots els ciutadans als actes públics que organitza periòdicament, però la conseqüència més greu d'aquest reglament és que perjudica el conjunt dels ciutadans.

Per tal de defensar els drets ciutadans, la Plataforma Independent Ciutadans per Tàrrega ha decidit portar a terme les següents accions:

?1. Reunions i contactes amb partits polítics, associacions, ONG, sindicats, i altres entitats o associacions afectades directament pel "Reglament d'Usos de les Sales d'Actes Municipals".

?2. Presentació d'al·legacions de la Plataforma al reglament aprovat inicialment pel ple.

?3. Moció al ple de l'Ajuntament presentada pel Grup Municipal dels AIPN.

?4. Denúncia al síndic de greuges per la limitació de drets que suposa l'aprovació del Reglament d'Usos.

Ens resta l'esperança que els regidors i grups polítics de l'Ajuntament que van aprovar inicialment aquest reglament reflexionin sobre les gravíssimes conseqüències que significaria la seva aprovació definitiva.

El grup d'habitatges socials anomenats Via Lacetània que hi ha quaranta-vuit pisos que varen demanar al Sr. alcalde el passat dia 27-09-2000 amb una carta amb registre d'entrada número 3.385, en aquest escrit reclamaven el següent: ficar un contenidor d'envasos, un contenidor de papaer, ficar dos bancs, arreglar la part del darrere dels blocs i ficar-hi un parc infantil. Urbanitzar els carrers del pla del reguer i voreres i accés a l'aparcament de cotxes, intensificar la neteja. Arreglar els llums del carrer que cada dos dies estem sense llum.

El Sr. alcalde en data d'avui tenim com a resposta el silenci administratiu, però de les peticions demanades res de res...

Aquests dies ha sortit a la prensa les inversions que pensen gastar l'Ajuntament de Tàrrega al 2001:

– 57 milions: gespa camp

– 35 milions: reforma de l'escorxador

– 17 milions: Escola de Música

– 12 milions: pla estratègic

– 11 milions: Mercat Municipal

– 5 milions: alberg

En total despeses generals: 1.725 milions (15% més que el 2000).

La pregunta que li fem al Sr. alcalde els veïns de la Via Lacetània és: quan haurem d'esperar perquè ens facin les nostres peticions? Ens mereixem aquest tracte, Sr. Gené?

Ens pensa contestar l'escrit?

Mentres nosaltres cada dos o tres dies estem sense llum, l'Ajuntament farà inversons milionàries. I nosaltres, què?

Molt atentament,