eTàrrega podria acollir una planta de compostatge

La manca de previsió deixa la ciutat tres dies sense aigua

5a Pàgina

En el curt espai de cinc mesos és la segona vegada que la ciutat es queda tot un cap de setmana sense aigua amb el consegüent enuig dels ciutadans que, com l'altra vegada, no van rebre respostes gaire explícites en les seves trucades a l'Ajuntament i a l'empresa concessionària de l'aigua potable. L'alcalde Frederic Gené va dir que han estat un cúmul de circumstàncies: acabar el tancament de l'aigua del canal d'Urgell en un cap de setmana, que és quan se'n gasta més, i que cada vegada augmenta el nombre de residents a la ciutat i per tant cada dia es consumeix més aigua. A tall d'exemple, l'alcalde va dir que el passat més de setembre es van empadronar cinquanta nous targarins i que entre juliol i agost ho havien fet quaranta-cinc, i seixanta-un al mes de juny, i això sense comptar amb els que hi viuen i no es registren oficialment.

Com dèiem, els ciutadans s'han queixat molt de la manca d'informació i l'alcalde diu que un divendres a la tarda és difícil de preparar res per assabentar els ciutadans, i és que tot i tenint una emissora municipal es veu que és difícil donar informació el cap de setmana, i és que els caps de setmana, quan quasi tothom fa festa, és difícil de resoldre problemes, cosa molt similar com passa en època de vacances. Amb tot, i en aquesta era de les noves tecnologies, l'Ajuntament podria tenir un telèfon d'informació, encara que fos una gravació per explicar casos com la manca d'aigua, o alguna web de Tàrrega per Internet hauria d'explicar on line als ciutadans el que està passant a la ciutat. Encara que molts ciutadans preferirien poder parlar amb l'alcalde i posar-lo de volta i mitja, personalment o per telèfon. Bé, els recordem que a l'alcalde li poden enviar missatges per fax o per correu electrònic, tal com diu un anunci que ja fa temps que va sortir i avui es torna a publicar per decisió de l'alcaldia.

Com ja hem dit en altres ocasions, els ciutadans de Tàrrega ja estem acostumats, o millor dit, estàvem acostumats, a les restriccions i a no tenir aigua les vint-i-quatre hores del dia, però d'un temps ençà gaudíem d'un bon servei. Esperem que no tornin a fallar les previsions i millori el subministrament. Les tanques del canal sempre han existit i si creix la població l'Ajuntament ha de ser previsor i preparar-se per al futur més i immediat perquè si a la ciutat hi ha feina no podem dir als que vénen a treballar que no vinguin perquè no tenim aigua; i els que ja hi som de molts anys o de tota la vida ens mereixem millor servei, perquè, com dirien els americans, per això paguem els impostos, i cada vegada més alts.

Opinió

Si hi ha una persona o personatge que, com a targarí i pel seu targarinisme, mereix un lloc d'honor en aquestes planes de Nova Tàrrega, cap altre com Ramon Robinat i Cases. Que intentaré d'explicar. Però és que endemés, des de 1944 que el setmanari es va publicar, fins a la seva mort, el dia 30 d'abril de 1985, va ésser un dels més fidels i assidus col.laboradors, exceptuant alguns breus espais. Cal només obrir el volum de qualsevol any per comprovar el que dic. A més del que a continuació escriuré, encara que impossible de resumir: el que ell escrivia i el seu targarinisme total i absolut.

Quan en el títol utilitzo l'adjectiu d'absolut, cosa en què he meditat molt, és en el seu significat del Diccionari de la Llengua Catalana, "que no comporta cap restricció, limitació o condició". Que és com Ramon Robinat estimava Tàrrega i totes les seves coses. Des de les més preuades tradicions a qualsevulla entitat, racó, indret dels seus carrers, places, parc de Sant Eloi i tot el seu terme. Cosa que es feia evident en les seves diàries i a vegades llargues passejades. I conseqüentment en el que escrivia. Tot i que tampoc mai faltava als actes públics, conferències, concerts o la festa que se celebrava. O als actes litúrgics que tenien lloc a la ciutat, i especialment als de la parròquia o allí on es produïssin. Omnipresent en tot i per tot, com en el comentari de pluges i secades, l'evolució dels treballs al camp i de les collites. Que també projectava a poblacions i fets de la nostra comarca, tenint-les molt en compte i amb afecte. A l'igual que alguna de molt tradicional de Cervera. Repeteixo que impossible de sintetitzar, perquè sempre em quedaria curt, si no fos l'espai o la dimensió d'un voluminós llibre que ho recollís. I no diguem de la seva afecció a les campanes i als tocs de campanar, que n'escrigué llargs i encertats comentaris. Un dels temes per a ell predilecte, a l'altura de tot el que significava la creixença, expansió, activitat comercial o prosperitat industrial i agrícola de Tàrrega. Que morint solter, de fet fou sempre la seva enamorada.

No té doncs res d'estrany que just després del seu òbit, a Nova Tàrrega del 4 de maig de 1985, la primera plana i editorial, fos dedicada a Robinat. I en què Maurici Graus, molt encertadament, entre altres coses, escrivia: "Ens ha deixat un targarí de soca-rel. [...] Un dels cronistes i observador més qualificats de la història targarina dels últims temps". I a la plana següent es publicava l'article pòstum de Ramon Robinat, escrit pocs dies abans, signat sota la columna de "Dissabte" en què s'ocupava, incentivava i es pronunciava en favor de la instal.lació dels vitralls del cimbori de la nostra parròquia. Josep M. Vidal, en emotives ratlles, recordava el "company que ens ha deixat". Però era al final del número d'aquella Nova Tàrrega, quan Josep Serra Teixidó, en la seva secció de "Crònica Targarina, Casos, Coses i Persones", ens feia sabedors de com havia arribat a les seves mans l'últim article de Robinat que esmento. Serra, al peu del llit, amb l'article a la mà i la mort que es pressentia. Escrit, el de Serra, que cal llegir de cap a peus per a copsar la imatge i l'emoció d'aquell moment i la virtualitat.

Però no tot acaba aquí: en el número de l'11 de maig es publicava una nota de la Comissió del Centenari de Tàrrega Ciutat de la qual Robinat era membre, amb el seu sentiment per la pèrdua. I en el del 18 de maig, en la secció "El lector escriu", Josep Torres i Solé li dedicà unes magnífiques ratlles, en què afirma que Robinat "estimava la nostra ciutat... vella i nova". Mentre que en el del 25, també d'aquell maig, Joan Tous i Sanabra titulava "Quan les campanes ploren per un bon targarí", en un dels seus ben acabats articles. Joan Naboa Armengol l'intitulava "El narra dor de cada quinzena". I Ramon Boleda en "Vivències", a més d'altre comentari de la seva personalitat que era un enamorat de Verdú, deia "El senyor Robinat i Cases en la passada Festa Major. Com hauria estat feliç en la solemne celebració de les Santes Espines amb el cardenal Tarancón".

Articles i comentaris, els de més a prop després de la seva mort, que precisament he volgut citar perquè, a més d'avalar el que he dit més amunt, amplifiquen més i més la seva personalitat i imatge de gran targarí, que és el que jo voldria fer patent i el que de Robinat importa. Llicenciat en dret, advocat per la Universitat de Barcelona, crec que poc va exercir, llevat que com a funcionari municipal, durant un període de la seva vida, fou eficient secretari-habilitat del nostre Ajuntament, del setembre de 1939 al març de 1943, quan es va incorporar el secretari Tomàs Pujol. I algunes altres vegades, si bé intermitents o curtes. Però durant tot un any, del febrer de 1969 al febrer de 1970. I quant a la seva vocació política, si bé catalanista acèrrim i liberal, no trobo que directament o com a candidat estigués present. Encara que no descric, perquè no les tinc a mà, les activitats o juntes en què va ocupar càrrecs. Només insisteixo que, sempre i en tot lloc, al servei més ple de Tàrrega.

Per acabar i encara que m'allargui, he deixat especialment pel seu inestimable valor i expressió del seu targarinisme dues publicacions d'uns pocs però escollits i excel.lents dels seus articles: el primer Estampas de Tàrrega, editat per Arts Gràfiques, de F. Camps Calmet, el 1948, amb dibuixos de Jaume Minguell. I altre Estampes del nostre terme, amb dibuixos de Josep Cucurull editat el 1999 per l'Ajuntament, en la col.lecció Natan. Al targarí que no els tingui, el meu consell, si és que val d'alguna cosa, és que els busqui i els llegeixi. Hi batega el millor del millor del nostre targarinisme.

Correu del lector

Senyor director:

L'altre dia, en plena interrupció del subministrament d'aigua, em vaig trobar amb Francesc Puiggené, un antic regidor del nostre Ajuntament, precisament el qui va tenir cura del servei d'aigües durant un grapat d'anys.

Vista des de la perspectiva del temps, es pot afirmar que va complir la tasca que tenia encomanada amb un altíssim grau d'eficiència. Tant, que encara avui és una referència obligada. I tot això sense oblidar que hi destinava una part residual del seu temps, ja que la seva feina, la que li donava recursos per viure, la constituïa la seva empresa familiar.

Pensant en aquella època, marcada en bona mesura per una notable estretor econòmica i sense el temps que ben segur hi hauria volgut destinar, estic per assegurar que ell, des del seu convenciment que l'aigua és un servei públic fonamental, no hauria viscut si s'hagués hagut d'enfrontar amb una situació com la que hem viscut aquests dies.

Ara del servei se'n cuida una empresa especialitzada que alleuja la tasca del regidor corresponent, però així i tot no oblidem que la responsabilitat segueix sent seva i en darrera instància del batlle de la ciutat.

Ara amb molts més mitjans i millor tecnologia a l'abast, ens trobem amb interrupcions injustificables i a més sovintejades d'un servei públic essencial.

Ara els responsables desapareixen i així podem passar un cap de setmana o tal vegada més amb el problema sense resoldre. Després, amb molta sort hi haurà explicacions, no pas disculpes, i ara! Acabarem sabent la veritat? Ens diran les mesures que es prendran perquè, de veritat, no es torni a repetir? Quan entendran que això simplement no pot passar?

Què hi hem guanyat, doncs, en els vint-i-tants anys que fa que aquell senyor que esmentava al principi se n'ha anat? No és una mica trist tot això?

Sóc dels qui pensen que els polítics, perquè aquesta com d'altres és una qüestió que han de resoldre els polítics, s'haurien de mesurar en situacions adverses. Contràriament, no s'haurien de mesurar pels cops que "surten a la foto". Però què hi farem si els votants ens deixem engalipar per les promeses electorals.

Tàrrega va endavant? Desgraciadament em recorda el "España va bien", com diu aquell malcarat del bigoti... I ja ho veieu.

No sé si aquest escrit coincidirà en aquest número de Nova Tàrrega, que hauria d'ésser que sí, amb un escrit de l'alcaldia en aquest sentit. Penso que és imprescindible si vol mantenir un mínim de prestigi. Penso que hauria de disculpar-se (hi ha gent que ha perdut diners), explicar-se (hi ha hagut qui ha patit incomoditats innecessàries) i preveure demanar responsabilitats.

Penso que Tàrrega es mereix més, perquè si aquestes situacions sovintegen, no se la prendrà seriosament ningú. I això com a targarí de soca-rel em dol força. D'altres amb més responsabilitats públiques, ho dubto, a la vista dels fets.

Fa uns dies fullejava un llibre que parlava de la figura del qui fou president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Com tothom sap, ell era fill del Tarròs. Va ser president entre 1934 i 1939.

En aquell moment vaig recordar de quan la meva tieta m'explicava coses de la seva infantesa. La meva tieta vivia al poble del Tarròs i de petita jugava molt amb el Lluís, que llavors era un nen com ella. Em deia que era molt bon nen, però que també feien alguna malifeta, com anar a collir pomes a l'hort del senyor rector perquè eren molt bones... Així van passar els anys infantils que ella recordava molt bé.

El pare de la tieta va morir quan ella tenia nou anys. Un oncle que era militar se la va emportar a Conca. Allí va estar-s'hi uns quants anys, així és que l'amistat amb el Lluís es va trencar i no es van veure més.

Quan va tornar a Catalunya, després d'uns anys, es va casar. Quan va esclatar la guerra, l'any 36, els meus tiets vivien a Barcelona. Els feien molts registres i no els deixaven tranquils. Un dia la tieta va decidir anar a veure el seu amic de la infància al palau de la Generalitat. Va preguntar per ell i no la deixaven passar, però ella va insistir-hi molt. Va dir als guàrdies que li diguessin que hi havia la Marieta del Tarròs, així li deien quan era petita. Quan es van veure, es van donar una forta abraçada, van començar a parlar i a recordar la seva infantesa, rient contents d'haver-se retrobat després de tants anys.

La tieta va explicar-li el seu problema i ell li va dir que l'ajudaria, perquè els amics s'ajuden en els moments difícils. Ell es va cuidar d'arreglar-ho tot perquè tota la seva família pogués marxar i, en un vaixell, van ambarcar cap a Itàlia. Quan es van acomiadar la tieta només li deia: "Ets una bona persona, però et mataran i em sabrà molt greu".

Ara tots són morts, que Déu els hagi perdonat. Jo sí que crec que era una persona bona; n'estic segura.

Correu del lector

Quan ha passat ja un mes i mig de la Fira de Teatre al Carrer, les dades de què disposem, juntament amb els informes emesos per l'organització del certamen, ens permeten fer un balanç del tot positiu de l'edició d'enguany. Si bé és cert que encara hi ha aspectes que es poden millorar, tant estratègics i d'infraestructures com de detall inherent a la complexitat de la nostra peripècia anual, les dades ens participen l'èxit sense pal·liatius de la Fira de Teatre del 2001. Reconeixent aquests aspectes que encara poden millorar, tant si han estat manifestats de forma pública o privada, fem un acatament a les censures i a les crítiques que inevitablement s'han de produir quan es posa en joc una organització colossal com és la Fira. Però en cap cas podem renunciar a l'èxit assolit, perquè seria acceptar un punt negatiu per a la nostra ciutat, que s'emmiralla cada mes de setembre en el gran esdeveniment de ressò mundial.

Avala aquesta visió positiva, amb el compromís de futur que porta implícit, un regitzell de dades subministrades per la mateixa organització, que s'han difós ja de forma oficial sobre la Fira del 2001: un total de 113 companyies, 296 funcions o representacions, 37 estrenes absolutes, 830 professionals implicats i 22.118 places ocupades de l'aforament. Amb aquestes xifres, la Fira s'ha situat decididament al capdavant de tots els certàmens d'aquest tipus, no solament de la resta de l'Estat, sinó de tota Europa. El volum de programació oficial i els espectadors fan miques les estadístiques de la resta de fires. No solament això: en l'edició del passat setembre, el nombre de professionals ha crescut en un centenar respecte a l'any anterior, cosa que vol dir que les perspectives, tot i el moment dolç, són encara de fort creixement en l'àmbit que dóna raó de ser a tota la Fira: la contractació.

Si tot això fos poc, la ciutat en conjunt viu aquells dies un ambient de festa extraordinari, únic a tot el Ponent català, que la fa coneguda arreu i envejada per la capacitat d'atracció de visitants. Durant els quatre dies que va durar la passada edició, 105.000 persones van escollir Tàrrega per passar unes hores o uns dies, segons cadascú. La zona d'acampada era plena i els carrers anaven de gom a gom. La gent passejava, badava i omplia els locals amb un nivell d'incidències mínim atesa la gernació present. Després, com si res hagués passat, a primera hora els carrers es despertaven nets i els veïns podien disposar de la seva ciutat en un equilibri de l'organització que permet que la vida ciutadana segueixi sense majors inconvenients. Tàrrega ha donat, cada any més, una imatge de ciutat organitzada, oberta a tothom i amb un nivell cívic molt alt.

Som, per tant, un referent i tenim un producte de gran valor per oferir. No és solament el certamen firal, sinó també l'organització i el model. Amb tot això, hem creat una marca de ciutat. Tàrrega i el teatre, dues realitats unides, dos objectius en un: oferir la ciutat com a plataforma del món de les arts escèniques i, mitjançant aquest fet, aconseguir que tothom sàpiga qui som i on som.

Hem arribat molt lluny, però, com diu la cançó de Lluís Llach, "hem d'anar més lluny" en el nostre afany de retornar a la ciutat el benefici de la Fira i poder-nos-en valer. La Fira també és una eina de què es poden servir els ciutadans i per això ens hem de fixar uns objectius a mitjà i llarg termini. Alguns ja els tenim assolits o en fase d'assoliment, com la reforma del Teatre Ateneu, el càmping nou, etc. D'altres estan en projecte, per exemple, el centre de producció teatral a l'antiga Farinera Balcells, un repte que arrodoniria el projecte de la Fira, car aquest centre faria que Tàrrega se situés en un lloc capdavanter de les arts escèniques del món.

Convençut que el repte s'ho val, demano un ampli suport per aconseguir els nostres objectius al més aviat possible. I no voldria acabar sense donar les gràcies a tots els qui fan possible la Fira de Teatre al Carrer. No vull anomenar ningú, ja que em deixaria sense voler alguna persona, i perquè, com tots sabem, la Fira és un projecte col·lectiu que va més enllà de les individualitats. És un projecte de tota la nostra ciutat. És la Fira de Tàrrega.

Correu del lector

Amb el millor respecte i amb un profund sentiment d'agraïment, m'he decidit a fer aquestes ratlles.

La festa de la verema i el vi de Verdú ha posat de manifest, una vegada més, que Tàrrega és solidària amb la seva comarca, que Tàrrega ha demostrat tenir la suficient elegància i distinció per fer-se mereixedora de la nostra capitalitat i del nostre reconeixement: com a ciutat de bons sentiments, d'obertura a la realització dels pobles i de compromís, perquè progressin en prosperitat i en pau. Els verdunins, que hem organitzat la dotzena edició de la Festa de la Verema i el Vi així ho hem pogut constatar.

No seríem autènticament verdunins si no tinguéssim el sentiment de l'agraïment. Aquest agraïment el volem manifetar, d'una manera especial, a tota la corporació de l'Ajuntament de Tàrrega, a la seva àrea de serveis, i ben sincerament al seu batlle, Sr. Frederic Gené, per tota la infraestructura que posaren a disposició l'Associació Juvenil Bacus de Verdú, en primer lloc, per la seguretat de la vila i per tot el material, que ha resultat ser un dels factors primordials perquè la festa tingui la seva esplendor. De tot cor, gràcies.

El nostre reconeixement al Consell Comarcal de l'Urgell i a la seva presidenta, Sra. Rosa Maria Mora. Pocs dies abans de la festa, va tenir l'atenció de concedir-nos una audiència al seu despatx. Amb el seu to afectuós, senzill però d'una dona que viu i estima la seva terra i la seva gent, va encoratjar-nos i va donar suport a la nostra proposta en benefici de Verdú i de la comarca de l'Urgell. Gràcies per la seva delicadesa i atenció.

També volem manifestar el nostre més sentit agraïment, als mitjans de comunicació de Tàrrega, d'una manera especial al nostre setmanari Nova Tàrrega per la difusió que ha fet de la festa i de totes les festes que es fan a la nostra comarca. Bé, podem dir, amb tota justícia, que Nova Tàrrega és el setmanari de la comarca de l'Urgell. Gràcies per aquesta tasca tan ben feta.

El nostre sentiment va més enllà d'aquestes entitats, personalitats i mitjans de comunicació (que bé es mereixen presidir la nostra festa). El nostre sentiment va per a molts targarins que, com un verduní més, ompliren els carrers i la plaça Major de Verdú. Volem destacar, com a nota simpàtica, la representació femenina i la de l'Escola Taller Alba al concurs de piada del divendres dia 12, la participació de la joventut targarina al concert de nit del Bacus i tota la vostra aportació d'amistat i alegria durant tots els dies de la festa. A tots, amics, moltes gràcies.

Tàrrega ha donat una autèntica mostra de la seva solidaritat, de la seva amistat, de la seva elegància i del seu bon fer. Els verdunins no tenim altra paraula per agrair-vos-ho que la paraula «gràcies».

Correu del lector

El Patronat del Museu Comarcal en la sessió del 19 de febrer del 1987 va aprovar per unanimitat la proposta d'adquisició del molí de cal Jover com a patrimoni museístic. Així mateix s'acordà destinar-hi la quantitat de 800.000 pessetes del seu pressupost per fer un primer pagament. En la sessió del mateix patronat de data 6 de novembre del 198 7 s'acordà per unanimitat continuar les gestions iniciades per procedir a la compra definitiva de l'esmentat molí.

El ple de l'Ajuntament del dia 2 de desembre del 1987 va acordar "la compra del molí de cal Jover i de les dependències annexes per part del Patronat del Museu Comarcal Tàrrega", per tal de destinar-les a "dependències museístiques complementàries de l'edifici principal del Museu Comarcal. Aquestes dependències es concretarien en dos aspectes: una ampliació de les sales d'exposició permanent" i "donar uns serveis d'emmagatzematge als museus de l'Urgell i a les futures excavacions que es facin a la nostra comarca".

L'import total de la compra del molí i de les dependències annexes del corral i del celler es va xifrar en 4.300.000 pessetes, les quals es van fer efectives per part del Patronat del Museu en quatre anualitats.

Des d'aquella data i fins el darrer dia del mes de juliol de 2001, el Museu Comarcal va utilitzar l'espai del molí de cal Jover con a magatzem. Aquell dia, el personal del museu va rebre les ordres de l'Ajuntament de buidar el magatzem per enderrocar-lo. A corre-cuita es va buidar deixant-hi, però, molts elements propis del mateix molí i de cal Perelló, d'important valor patrimonial i etnològic (pedres i rodes del molí, piques de pedra, bancs de pedra etc.).

Hom sap que el govern de la ciutat, en base a una idea molt personal de l'alcalde, ha decidit construir en aquell indret una plaça, que s'anomenarà la plaça de Comediants.

?Amb l'enderrocament del molí, hom no sap on han anat a parar les peces i elements de gran valor patrimonial, existents al molí i que eren propietat del museu i de la ciutat.

El Patronat del Museu Comarcal no ha autoritzat, ni ha acordat en cap de les seves sessions, cedir la propietat del molí de cal Jover a l'Ajuntament per enderrocar-lo, ni tampoc ha autoritzat a l'Ajuntament la cessió de part del seu patrimoni a mans privades.

Els qui signem aquest escrit hem estat responsables de l'àrea de cultura de l'Ajuntament, i considerem com a molt greu l'actuació de l'alcalde de Tàrrega en aquest afer del molí de Jover. L'alcalde no pot actuar sobre el patrimoni del museu, com si es tractés d'una propietat privada seva, ni amb aquesta manca de respecte envers les més elementals regles del joc polític municipal.

Considerem que els organismes autònoms de l'Ajuntament, com és el cas del Patronat del Museu Comarcal, mereixen un respecte absolut pel que fa als acords que prenen com a organismes que tenen una funció a acomplir dins l'organigrama de la ciutat.

Per tot això, els ciutadans de Tàrrega compromesos amb el patrimoni cultural de la nostra ciutat no podem permetre que l'actuació personalista del Sr. Frederic Gené destrueixi l'exemplar esperit de treball i de respecte envers la conservació del patrimoni històric, seguit des de fa molts anys i fins ara en aquesta ciutat.

Així com l'any 1987 l'Ajuntament rep i accepta la proposta del patronat per adquirir uns béns patrimonials, ara per procedir a la seva alienació no s'ha seguit el mateix procediment, ja que s'han bandejat les més elementals normes de respecte i consideració, envers l'autonomia, d'un organisme autònom municipal (i valgui la redundància).

?Una vegada més el nostre alcalde s'oblida de la seva responsabilitat d'encapçalar un govern democràtic i participatiu, tot substituint-lo per una acció sotmesa al dictat d'antulls, fílies i fòbies personals.