"Del joc i la infantesa" és un elogi obert –i clar– al món de la poesia, dels poetes purs. A la vegada, encara que això no s'expliciti, també és un avís per a (poetes) navegants: el poder ens vol sempre domesticats, acrítics –políticament negatius– i amb les ales escapçades; un poeta manipulat, un poeta que juga a fer-se una carrera de mèrits, mai no podrà ser un poeta veritable. No es pot afegir més descrèdit al descrèdit general, al descrèdit imperant.

*"La infància és més llarga que la vida". (Anna M. Matute)

* "La poesia és joc i foc". (J.V. Foix)

* "No haurem de buscar ja en el nen les primeres petjades de l'activitat poètica? L'ocupació favorita i més extensa del nen és el joc. Potser és lícit afirmar que tot nen que juga es comporta com un poeta, i es crea un món propi, o més exactament, situa les coses del seu món en un ordre nou, favorable per a ell". (S. Freud).

* "Els infants imaginen amb facilitat les coses que desitgen i no tenen. Quan són adults i encara conserven aquesta facultat meravellosa, hom diu d'ells que són poetes o bojos". (Anatole France)

* "Tots els homes neixen amb el germen de l'obra que han de complir en aquesta vida". (James Russell)

* "L'home és un ser que pensa, treballa i juga". (Eugeni d'Ors)

* "La poesia i el somni diürn són la continuació i el substitutiu dels jocs infantils". (Paola Duchên)

* "Cal rebutjar la poètica de parvulari". (J. Borda)

* "Ser poeta és saber i poder crear una pàtria nova en la qual viure amb l'enlluernament d'una llum arcaica presentalitzada. Perquè ningú no pot tornar a ser allò que ha estat una vegada". (Guillem Viladot)

* "El poeta fa el mateix que un nen: crea un món de fantasia i el pren seriosament. Però el fantasiejar dels adults és menys fàcil d'observar que el jugar dels nens". (Guillem Viladot)

* "Per a alguns –més dels que es pensa– la poesia és una excusa, però també un forma d'aspirar al Nobel (local, regional... suec). Estic fins als daixonses de tant aspirar al Nobel". (J. Borda)

* "L'antítesi del joc no és la gravetat, sinó la realitat". (Sigmund Freud)

* "L'home és plenament home quan juga. És precisament el joc i només el joc allò que el fa complet i desenvolupa de manera simultània la seva doble naturalesa". (Schiller)

* "Solament els artistes i els nens veuen la vida tal com és". (Hugo Von Hofmannsthal)

* "La vida és joc; sempre hi ha una dialèctica: llum-obscuritat, etc.". (Anònim)

Aprendre a viure també és aprendre a respectar la normalitat de cadascú, sobretot, si es tracta d'una normalitat sana, viva i que fructifica.

Correu del lector

Té molt de mèrit el que Verdú està fent amb motiu de la festa de la verema i el vi, cosa que ens satisfà i ens omple d'orgull.

Aquests dotze anys de festa són fruit del treball d'un poble que es llença amb totes les seves forces per tal de fer palès que aquesta vila urgellenca encara té molt i més per dir, un poble que malgrat les seves divisions tira endavant una tasca d'identitat que exporta una bona imatge dels vilatans de Verdú.

Sovint en la nostra societat s'acusa els joves de ser una mica irresponsables, "passotes" i sense ideals ni inquietuds, però tot això només pot sortir per boca de persones que en la seva llarga vida no tenen cap vincle afectiu cap a aquest important sector de la població. Sovint no se'ns té en compte i la gent s'oblida que som el futur de la nostra societat, tal i com ells ho van ser temps enrere i tal i com els nostres fills ho seran el dia de demà.

En aquesta festa, malgrat el que pugui dir cap altra persona, els joves s'uneixen i criden ben fort i ben alt que estan vius i que tenen ganes que se'ls senti. Aquest crit ve recolzat per molta altra gent que potser no són joves d'edat, però que en el fons tenen el cor jove i robust (gent gran, més gran, jubilats i més grans i tot).

La paraula «gràcies» sovint no és prou gran per poder donar cabuda al que aquesta gent està fent pel poble, però de moment des de la humilitat de l'Associació Juvenil Bacus és l'únic que podem donar (a part dels pernils dels carrers guarnits, és clar!).

D'altra banda, i després d'agrair tots els esforços de la gent que ha col·laborat en la festa, també ens agradaria donar les gràcies a totes aquelles institucions que ens han donat suport i, per què no, també comentar aquella que no ho ha fet tal i com ens mereixem.

Aquesta institució suposo que tots sabem quina és i no cal que diguem el seu nom perquè en realitat el seu significat tampoc no s'ajusta al que en realitat hauria de ser. La nostra estimada alcaldessa de Verdú durant molt de temps ha intentat posar les mil i una traves per tal d'enfonsar-nos, però el que realment no sap és que estem fets de la millor fusta!

Realment és increïble el que aquesta senyora ens està fent a l'Associació Juvenil Bacus de Verdú (no som forasters, senyora alcaldessa), i des de fa molts de temps, però potser per educació o innocència mai havíem fet públic amb tanta força el nostre descontentament cap a la persona que en teoria hauria de donar exemple d'elegància, serenitat, humilitat i veridicitat. Però pel que nosaltres hem pogut experimentar aquestes paraules se li escapen i de llarg de la seva forma d'actuar.

Senyora Maria Eulàlia Solsona i Costa, ens ha titllat de mentiders davant de tota la província i paradògicament això és just el contrari del que vostè ha dit. Vostè es pensa que això és un joc, vostè es pensa que nosaltres ens mamem el dit; vostè no sap que està jugant amb el futur del poble; potser que es replantegi la seva feina, i si realment no la pot fer tal i com li mana la llei, sincerament plegui i deixi'ns viure en pau!

Tradicions

La castanya va servir com a aliment bàsic a la legió de l'imperi romà així com a tots els països mediterranis fins a l'arribada de la patata d'Amèrica; a causa d'aquesta tradició en alguns llocs d'Espanya i Itàlia s'arribà a denominar a la patata com "castanya de terra".

Dins de l'espècie sativa, trobem un gran nombre de varietats i una prova d'això és que en les plantacions de castanyer Souto conviuen moltes d'elles. El resultat d'aquesta diversitat és que les castanyes no es classifiquen per varietats sinó exclusivament per calibres i per qualitat sanitària.

La castanya, a més de ser apreciada pel seu agradable sabor i al seu gran valor culinari, també és un fruit amb gran valor nutricional i amb unes propietats molt interessants per a l'organisme de qualsevol persona que tingui problemes derivats de la forma de viure en el segle XXI.

Entre les propietats més destacables podem esmentar:

- L'activació de l'intestí.

- Alleugeriment de dolor de ronyons (diurètica).

- Tònic per a les venes (degut a la vitamina B1 que actua en el sistema cardiovascular).

- Tònic muscular (gràcies a la quantitat de vitamina C).

N'hi ha prou de dir que totes les associacions contra el càncer d'Austràlia recomanen el consum de castanyes en la dieta, que existeixen projectes d'alimentació infantil en la qual se n'inclou la seva utilització i que és un aliment equilibrat en nutrients.

Us desitgem una bona castanyada!

Cultura

Pel seu interès, reproduïm una gasetilla del mes de juny passat, publicada a la revista Viari, exclusiva dels ferrocarrils de la Generalitat, referent a l'arxiu Gavin i a Tàrrega.

Quan fa uns dos anys i mig vam visitar encuriosits la residència i arxius de l'extraordinari col·leccionista Josep M. Gavín, al pintoresc poble de Valldoreix (Sant Cugat), segons explicàvem en un ampli comentari en les pàgines de la revista Culturàlia del mes d'abril de 1999, mai podíem imaginar que aquell valuós fons documental, considerat per la Unesco com el més important d'Europa a nivell particular, havia de trobar definitiu destí a la nostra ciutat de Tàrrega, gràcies a la generositat suprema del prestigiós Josep M. Gavín i a la perspicàcia i oportunisme del nostre primer regidor Frederic Gené, totalment conscient de les positives conseqüències de futur que el que ja és un acte formal de donació per part del Sr. Gavín, sense cap mena d'interès econòmic, ha de suposar per al nostre patrimoni cultural de la ciutat.

Per explicar tot el procés i gestions esmerçades que van culminar tan transcendental donació a Tàrrega, el Sr. Gavín va convertir en una pública i interessantíssima conferència, celebrada el passat dia 19, el seu desplaçament exprofés a la nostra ciutat, segur –va dir– que els targarins i comarcans sabran apreciar el valor difícilment calculable de la seva donació.

Com molt bé va escriure l'amic Gener Gonzalvo, director de l'Arxiu Històric Comarcal, a les pàgines de Nova Tàrrega del 15 de juny passat, els ciutadans de Tàrrega ens hem de sentir molt satisfets i previlegiats de ser definitius dipositaris del valuós arxiu Gavín, especialment els qui apreciem i practiquem el col·leccionisme en les més diverses facetes, com un mitjà i complement de les nostres recreatives aficions culturals.

Cultura

El fet que en transcurs d'aquest any el targarí Anton Pont i Amenós, resident a la ciutat de Reus des de fa quaranta-quatre anys, però sempre vinculat a Tàrrega per la seva condició de president d'Olis Borges, S. A., i per altres llaços familiars, hagi estat objecte de dos importants actes d'homenatge i de reconeixement a la seva destacada trajectòria empresarial, és la més clara demostració del prestigi i alta consideració que mereix la seva figura en el món dels negocis dins i fora del territori nacional.

El passat mes de febrer va ser nomenat acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, segons vam comentar oportunament en aquest mateix setmanari. Ara ha estat el Club Clau de Barcelona el que també ha volgut honorar l'empresari Anton Pont amb el guardó símbol de la ciutat comtal, afegint-lo a la llarga llista de reconegudes personalitats que també han merescut aital consideració. L'acte, molt lluït, es va celebrar en els salons de l'Hotel Ritz el passat dia 16, amb la concurrència de distingides personalitats polítiques, de l'economia i empresarials de la nostra comunitat, entre les quals hi figurava el conseller Xavier Trias, exconseller Josep Laporta i la destacada presència de nombrosos reusencs, amb l'alcalde Ll. Miquel i el president de la Cambra Oficial de Comerç, Paco Cabré al capdavant. També la senyora Maravillas Rojo, en representació targarina l'alcalde Frederic Gené i Sylvia Falip, presidenta de la Cambra Oficial de Comerç de Tàrrega, en un ambient de franca confraternització que va satisfer tots els presents.

El conegut advocat Ramon Guardans, il.lustre reusenc emparentat amb la família Cambó, per més dades, va glossar la personalitat de l'homenatjat en una àmplia i sentida descripció dels mereixements d'Anton Pont, el qual a continuació va agrair el preuat guardó, esmentant la ciutat de Reus com a inspiradora de molts projectes professionals seus, rebent les màximes proves de consideració en confiar-li la direcció i organització durant deu anys de la important fira de mostres d'aquella activa ciutat. Barcelona com a gran capital de Catalunya, reconeguda mundialment, ha estat –va dir– de gran influència en les seves relacions socials en tots els ordres. I Tàrrega, ciutat nadiua de grans records i afectes familiars, on ell i totes les persones que formen el grup dels Pont gaudeixen de l'estima i agraïment dels targarins.

El Sr. Josep Ll. Rovira en representació dels Amics de la Clau de Barcelona va lliurar aquest apreciat guardó en unes expressives paraules d'elogi i justificació vers l'homenatjat, essent el conseller Trias el qui va tancar l'acte enaltint la personalitat d'Anton Pont i Amenós.

La llarga i bona relació que ens uneix amb els amics germans Pont Amenós i el seu cosí germà Pont Grau fa que siguin molt celebrades per nosaltres totes les manifestacions i reconeixements que els són atorgats. Una altra enhorabona a tots!

Cultura

El dijous dia 11 d'octubre de 2001 se signà el document de dipòsit d'aquest relleu al Museu Comarcal de l'Urgell. Aquest dipòsit ha estat possible gràcies a la generositat i sensibilitat del seu propietari, Jordi Serés i Aguilar, Conseller Comarcal de Cultura del Consell Comarcal de l'Urgell.

La predel.la amb el baix relleu del Crist formarà part de la sala dedicada a la història de la Tàrrega de l'època medieval i moderna que s'acabarà de muntar durant l'any 2002.

En aquest bloc de pedra rectangular, de 47cm x 29,5cm x 10cm, hi ha un baix relleu de la figura de Jesucrist assegut i amb les mans alçades, on es mostren les plagues de la passió. Pel damunt del Crist hi ha un arc lobulat. Observem restes de policromia.

Aquesta obra d'art fou trobada l'any 1927 a la casa del mestre d'obres i regidor de l'ajuntament targarí entre 1924 i 1929 Magí Roca i Colomines (1864-1947). La casa era ubicada al raval de Sant Agustí i segons un llibre de comptes familiar consta que els avantpassats de Magí Roca eren propietaris d'una casa en aquest raval, des de l'any 1734 com a mínim. Probablement, aquest relleu seria una part d'un retaule gòtic de pedra de l'antic convent dels Agustins, situat en aquesta zona.

L'historiador i arxiver Agustí Duran i Sanpere ja comenta aquesta troballa en un article titulat «L'escultura gòtica a Tàrrega» dins Tàrrega. Revista mensual il.lustrada, número 1 del 24 de juny de 1928. I també, «Els retaules de pedra», dins de Monumenta Catalonie, Barcelona, 1932, editorial Alpha, volum 1, pàgina 141.

A continuació volem reproduir les parts més significatives de l'article d'Agustí Duran i Sanpere sobre la importància de l'escultura gòtica a la ciutat de Tàrrega. La cita és llarga però val la pena llegir-la: "La ciutat de Tàrrega, enriquida per diverses mostres d'escultura gòtica, és mereixedora d'una atenció especial en la història de l'art antic català.

De fet, Tàrrega entra encara dintre l'àrea geogràfica de major densitat d'obres escultòriques dels segles XIV i XV. Lleida, Tarragona, Poblet, Montblanc, Cervera, marquen al voltant de Tàrrega les fites extremes d'aquesta àrea privilegiada que només troba parió en altre nucli format a l'entorn de Girona, Vic i Sant Joan de les Abadesses.

Alguna raó hi devia haver a més de la pura situació geogràfica perquè l'escultura gòtica produís a Tàrrega una tan gentil florida.

[...] De primer moment ja ens sobta la presència de les estàtues de pedra que devien decorar el portal de l'església antiga. Les dues úniques escultures que poden contemplar-se bé, les que ara són a la porta de l'església de Sant Antoni, ens permeten entreveure la impressió de gran riquesa que devia produir la portalada del temple perdut.

Recordem com les estàtues dels apòstols només apareixen en les terres de llengua catalana als portals de les esglésies catedrals: de les seus de València, Mallorca, Lleida o Girona. Per atzar les veiem a Castelló d'Empúries, per ço com mentre l'església era construïda, era creença general que esdevindria seu episcopal. Barcelona, amb tot i ésser tan sovint la informadora dels corrents artístics de tot Catalunya, no pot fer mostra de cap portalada decorada amb gran estatuària, i només l'església de Santa Maria del Mar llueix les dues imatges de Sant Pere i Sant Pau.

El fet de trobar aquest apostolat a Tàrrega és, doncs, un fet excepcional, nou motiu per a fer créixer l'afany d'esclarir la història constructiva de l'església de Tàrrega tan emboirada fins ara de misteri. I no solament el fet de l'excepció avalora les estàtues targarines, sinó llur bellesa i la singular destresa una mica arcaitzant amb què són tractades, que les fa esquerpes a tota comparació. Quina bona obra no seria la de davallar les estàtues de la teulada de la parròquia i posar-les a l'abast de la contemplació i de l'estudi!

Una altra obra escultòrica mereixedora d'anàlisi és aquest relleu trobat suara a la casa del Sr. Magí Roca. És fàcilment comprensible que la troballa hagi pogut ocasionar, de moment, alguna lleugera desorientació i que s'hagin pogut fer atribucions inexactes de significació i de data. No hauria estat així si les obres contemporànies, amagades dels pobles no gaire allunyats, o arrancades de les riberes del Cinca i dutes a la clausura de col.leccions particulars, poguessin ésser més conegudes. Seria vist aleshores com el relleu de Tàrrega té germans i gairebé germans bessons en altres obres veïnes.

Assenyalem, primerament, el retaule de la Verge del Remei de l'església parroquial d'Albesa, el més característic d'una escola, bon xic amanerada, filla tal vegada de Lleida i escampada aviat pels camins del Segre i del Cinca. A la mateixa escola d'escultura pertany una obra de la Col.lecció Plandiura, procedent, segons sembla d'Albalat de l'Aragó català, que reprodueix la mateixa representació del relleu de Tàrrega, ço és: Jesús assegut, fent mostra de les plagues de la seva passió. L'escultura de Tàrrega marca el límit oriental de l'expandiment conegut de l'escola del retaule d'Albesa, interessant floració artística de la fi del segle XIV que va a ésser com una branca indòcil de l'arbre esponerós que tenia els seus plançons més vigorosos a Lleida, a Tarragona i a Poblet."

Des del Museu Comarcal de l'Urgell agraïm la confiança dipositada en aquesta institució i ens sentim plenament satisfets de la qualitat de l'obra dipositada al museu. Confiem que actes com aquest siguin exemple per a la nostra ciutadania. Des del museu treballem per augmentar el nombre de donacions i poder d'aquesta manera exposar obres significatives de la nostra història. Molt properament hi haurà més novetats sobre aquesta qüestió.

Ens trobem, per primer cop, davant d'una exposició que ens mostra una bona part dels quadres del pintor Lluís Roca-Sastre. Val a dir que en Lluís sempre va portar l'afecció -que no la vocació- de la pintura dintre seu. Afecció que no va poder fer realitat, primer per les oposicions a notaria, una llarga, dura, però fructífera experiència; després, per l'estada en diverses poblacions com a notari, fins que es va instal·lar a la Pedrera, i allí potser l'esperit gaudinià va tornar a fer de les seves.

Sempre dibuixava o pintava de memòria. Eren els bons records el seu material d'inspiració. I hi posava tota la tendresa, algun cop amb una esgarrapada d'ironia, d'aquell sentit de l'humor que tant ens agradava a tots. Com quan viatjava amb el nostre germà Pep i les respectives famílies i portava una mena de diari on, en comptes de lletres, deixava que fossin els seus dibuixos els que ho expliquessin. Podríem dir que en Lluís va ser, fins i tot, notari amb el llapis i els pinzells, i ens va deixar una molt particular "fe notarial" de la seva vida, dels seus "istmes"...

Finalment, voldria agrair a la UNED, a tots els qui conformen la Fundació Roca Sastre i als ajuntaments de Cervera, Granyena, Guissona i Tàrrega l'esforç per portar a terme aquesta mostra itinerant que ens fa encara més present, més pròxima, tota la personalitat d'en Lluís.

Alt i gegantí, llangardaix de terra endins, segur que en aquest moment seria un home feliç.